EL BARROC DURANT EL SEGLE XVII AL PAÍS VALENCIÀ I A LES ILLES BALEARS (dins, LA DECADÈNCIA, del doctor ANTONI COMAS. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE, ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. Barcelona, 1986)

Un esdeveniment de caràcter político-religiós, amb greus conseqüències econòmiques i demogràfiques, condiciona la història del País Valencià del segle XVII: l’expulsió dels moriscos (1609),que va significar una reducció de la població gairebé d’un 30 per cent i l’abandonament d’unes terres fèrtils i productives. La guerra de Separació (1640-1652), en canvi, va afavorir notablement l’economia del País Valencià alhora que va contribuir a accentuar el distanciament amb Catalunya i van ésser molts els valencians que lluitaren amb les tropes reials. Podem considerar la València del XVII, més que bilingüe, pràcticament catellanitzada. El català continua essent la llengua de les Corts –convocades per última vegada per Felip IV el 1645-, de l’administració de la justícia i d eles actes notarials, però, en canvi, sabem, per exemple, que, a mitjan segle, les inscripcions en els registres parroquials ja s’acostumaven a fer en castellà. També és cada vegada més freqüent que les pragmàtiques reials, després de la fórmula inicial “Ara oiats que us fan a saber”, prosssegueixin en castellà. No menys significatiu és el fet que Llorenç Mateu i Sanç, adverteixi en la seva traducció de l’Espill, de Jaume Roig: “Escribióle en lengua lemosina, y yo lo traduje para que mis hijos le puedan entender.” Encara que els valencians, de vegades- de la mateixa manera que els catalans- interpretin el terme llemosí com a equivalent de la forma arcaica de la llengua, altres vegades es refereixen a la seva modalitat idiomàtica, i, sempre, expressa la noblesa de la seva vinculació originària, que -segons ells- han perdut el català i el balear. Durant aquests tres segles és en les justificacions on trobem l’autèntica actitud envers la llengua. En el pròleg català del seu Siglo cuarto de la conquista de Valencia (1640), diu Marc Antoni Ortí: “Algunes persones de les que saberen que jo estava ocupat en escriure estos discursos, han tingut per defecte lo haver-los escrit en llengua castellana, pareixen-los que, tractant de festes de València, fóra més acertat escriure-les en llengua valenciana; i no puc deixar de confessar que, en alguna part, tenen raó i mostren lo bon zel ab què estimen la conservació de son natural idioma, majorment essent com és tan ric i abundant de veus pròpies i frases tan significatives, que poguera ab ell millor i més clarament pintar-se tot lo que es féu en esta ocasió. Però encara que esta llengua participara aquest llibre de tanta elegància com ab la llatina li poguera donar lo mateix Ciceró, solament servirà per als valencians... i aixís succés de València és més acertat escriure’l en la llengua que més proporcionada ab la intel•ligència de totes les demés nacions ab qui s’ha fet comuna la castellana. A més d’açò, encara que em sàpia mal, hauré de dir tot lo que sent en orde a est particular; i és que no he pogut deixar d’estranyar lo haver vist que en aquest temps haja pogut trobar-se valencià que repare en açò, perquè si en algun temps (i tan antic que jo no l’haja alcançat) solia fer-se gran estimació de la llengua valenciana, que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobaven en elles es posava a parlar en castellà, tots los demés s’enfurien contra ell dient-li que parlàs en sa llengua, és ara tan revés, que quasi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha arribat est costum a introduir-se tan extremadament, que no sols e fa particular estudi e procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la sua autoritat consistix en parlar en castellà, del qual estudi, en la major part dels que posen sa felicitat en açò, ve a resultar un grandíssim absurdo, i és que, après d’haver-se cansat en ser totes ses diligències ordenades a est fi, lo que conseguixen és no saber parlar l’una llengua ni l’altra, de què s’han vist en moltes ocasions ridícules experiències. I si no fóra lo principal motiu d’aquest llibre lo procurar que la notícia de tan grandioses festes s’estenga per tot lo món, com elles ho mereixen, de boníssima gana lo haguera jo escrit en ma llengua materna, mostrant lo molt que l ‘estime per pròpia i lo que em pree de saber-la parlar. Lo que jo procurara en tal cas fóra mostrar que es pot parlar ab major elegància i cultura que la castellana, desterrant d’ella les veus antigues, per les quals la solien nomenar llengua llemosina. Perquè jo só de parer de que en estos temps lo mateix seria parlar en València dir llur, jatsia, celleshores i altres vocables antics, que si parlant en castellà diguésssem maguer, yantar, fincar de hinojos i altres que, també la nostra llengua, ab lo discurs deltemps, s’ha anat polint i enriquint com la castellana, puix té també disposició per a rebre lo adorno que a la de Castella li comunica la llatina, de què ha pres lo candor, esplendor, ostenta i moltes més de què també pot valer-se la nostra llengua...” L’actitud secessionista respecte del català iniciada el segle anterior, progressa en el segle XVII, com ho testimonien textos de Gaspar Escolano (1550-1619) i Llorenç Mateu i Sanç (1618-1680). Afirma el primer , a Història de València y su reino (1610), que els valencians: “...en limar y perfeccionar la propia lengua se han dado tan buena maña que, con ser la mesma que la catalana, se ha quedado esta en montaraz y malsonante, y la valenciana ha pasado a cortesana y gentil.” Mateu i Sanç és qui formula d’una manera clara i decisiva la independència del valencià respecte del català en el seu Tractatus de regimene regni Valentiae (1667): “Ad traducta [lingua] ad cathalanos et nobis comunicata per nostros maiores ita perpolita et elegantia imbuta fuit, ut hodie ab ea distingator speciem distintctam constituenlo: sicut enim castellana differt et araconensi elegantiae et splendor, sic similiter valentina at cathalana.” El panorama poètic valencià del XVII és molt pobre, fins i tot si el comparem amb el segle anterior. Trobem tractats -i impresos- els gèneres religiosos de caràcter popular, però la poesia culta tant sacra com profana, és gairebé sempre ocasional. La participació en català en els certàmens és gairebé nul•la. De les poesies contingudes en relacions de festivitats religioses, citarem alguns fragments: Cançó de Joan Baptista Roig continguda en Solemnes y grandiosas fiestas por la beatificación de don Tomás de Villanueva (1602), de Jeroni Martínez de la Vega: “i ell estengué sos raigs fets de crestall, més blanc de continència que la neu, tornant en foc de caritat son gel;” unes dècimes de Nofre Fuenes de Munyós i de Joan Mora d’Aguirre, que comencen respectivament: Qui pot ser esta donzella, que, quan tots los fills d’Adam pesats per sa culpa anam, airosa camina i bella? Rosa de Jericó plantada de la gràcia en la corrent, a on fóreu perpètuament per la mà de Déu regada; i la composició dedicada a la Immaculada que comença: Jo só València, que ab dolor plorades, de clares aigües, que lo riu portava, llàgrimes fiu per a mostrar ma pena; i ab lo treball que l’aflicció em causava en son espill me viu moltes vegades, que crestall li guarneix daurada arena. Com si ma llibertat, dura cadena impedís, m’afligia veure, bella Maria, que deien molts que, del comú delicte, antic edicte, a vós vós comprenia. totes elles contingudes en Solemnes y grandiosas fiestas por el nuevo decreto que Gregorio XV ha concedido en favor de la Inmaculada Concepción (1623), de Joan Nicolau Cremades. En moltes d’aquestes relacions de festeigs religiosos figuren composicions del ja esmentat Marc Antoni Ortí, potser l’única personalitat de la València del segle XVII, que per la seva activitat –i no el seu mèrit- literària podríem considerar com a poeta. En el seu Siglo cuarto de la conquista de Valencia figuren unes octaves dedicades a Sant Francesc de Borja –llavors encara beat- “de voces castellanas y valencianas” –que ortografiem en català: “Si alcança singular prerrogativa el premiar-se valor, que en vós espanta no estranyar-se podrà que fe tan viva alcance profecia sacrosanta.” Aquestes formes ambigües de la llengua són utilitzades per molts altres autors durant l’època anomenada de decadència. Dins la poesia satírica ciatrem el religiós dominic Francesc Mulet (1624-1675), anomenat el Quevedo valencià , que és una mena de paral•lel de Vicenç Garcia. Sens dubte la peça poètica de més qualitat són les Trobes apòcrifes, atribuïdes al cavaller Jaume Febrer del segle XIII, i obra segurament d’Onofre Esquerdo, amb les quals pretén prestigiar llinatges valencians del seu temps, com a descendents dels conqueridors de l’època de Jaume I. El suposat autor mostra a Pere el Gran –fill de Jaume I- els escuts i ensenyes d’aquestes famílies. Heus ací com descriu els escuts que, segons ell, donaren a València primer els romans i el Conqueridor després: “Paregué als romans pagar a València la molta llealtat e lo gran estrago que havia tingut per fer resistència als cartaginesos e a sa gran potència. E així els Escipions, en senyal de pago, La reedificaren a sa costa pròpia, fent-li sis cloaques, ab què fàcilment sana e neta fos, despedint la còpia de les moltes aigües. Ab que no és impròpia la divisa antiga: en lo camp d’argent una ciutat bella sobre aigua corrent. Mes lo rei en Jaume, vòstron pare amat; li ha mudat lo escut, posant per divisa barres d’Aragó en pavés quadrat, com usen les dones, puix esta ciutat té el nom femení, e, així, d’esta guisa, sobre camp de roig e corona d’or, les ha concedides, ab lo Rat Penat que crià en sa tenda sos fills sense pavor, mentre durà el siti, com sabeu, Senyor.” Deixant de banda les pragmàtiques, pregons, privilegis, lleis, sentències i ordenacions que encara es publiquen en català, recordem que en el XVII es feren tres edicions dels Furs de València, que van originar una literatura hermenèutica, de la qual destaca el citat Tractatus de regimene Regni Valentiae (1667), de Llorenç Mateu i Sanç (1618-1680), obra que tracta d’aspectes històrics, jurídics i filològics. Una especial atenció mereix l’Autobiografia de Bernat Català de Valeriola (1568-1608), que és un dietari que l’autor va començar en català i va continuar en castellà. La predicació es feia en català en totes les festivitats d’audiència popular (commermoració de la conquesta, canonització de Sant Vicenç Ferrer, etc.) que organitzava l’ajuntament. D’aquesta manera procurava vetllar per la conservació de la llengua, segons testimoni de Marc Antoni Ortí en el seu Segundo centenario de San Vicente Ferrer (1656). Un d’aquests sermons, Ramellet del bateix de Sanct Vicent Ferrer (1667), de Joan Baptista Ballester, reincideix –en el pròleg de l’edició- en els tópics del llemosí i de l’antiga grandesa i, amb un afany apologètic, arriba a agermanar el valencià amb l’hebreu: “Que sia la llengua valenciana millor que totes les d’Europa en aprés de la llengua sancta, que és l’hebrea, a no haver-ho jo defensat en públiques convencions, no m’atreviria a estampar-ho; i és cert, perquè, ademés de la gràcia, brevetat, concisió més que lacònica i energia sua, és molt sentenciosa, significativa, conceptuosa i aguda, i té emfàtica valentia, força i majestat en ses paraules... Encara que fos aspra, que també és escabrosa i molt trencada l’hebrea, i és ben sabut que és la millor, i és la que es parlarà en lo cel i es parlà en lo Paraís, i és cert que Jesucrist i sa mare parlaren en llengua hebrea, de la qual té la nostra moltíssims vocables.” El teatre que es representa a València al segle XVII és pràcticament en castellà, accentuant així la tendència iniciada al segle anterior. No obstant això, perduren els misteris, i precisament la versió que ens ha arribat del Misteri d’elx correspon, més o menys, a aquesta època. Algunes obres de poesia festiva apareixen en forma de diàleg o col•loqui –contenen, per tant, elements teatrals –gènere que aconseguirà la seva plenitud al segle XVIII. Pel que fa referència a les Illes Balears, poques són les notícies que tenim de la seva activitat literària durant aquest segle. No fa falta, com a Catalunya i al País Valencià, la tòpica apologia de la llengua, fonamentada en els historiadors valencians, que trobem a la Historia general del reino baleárico (1632) de Joan Dameto (1544-1633), el qual, referint-se a l’ús de la llengua, afirma: “Algunos nos han querido poner nota de poco cultos en el hablar: yo digo que, si bien entre la gente vulgar, que ordinariamente es la mayor parte, se puede reprender este vicio,pero entre la nobleza y gente que trata de letras se usa reduciendo a mayor elegancia. Estudio en que se deben emplear y preciar mucho los maestros de la juventud, corrigiendo con industria y arte lo que de otros bárbaros idiomas, con la ordinaria contratación, se nos ha ido apagando.” Dins el camp de la historiografia sobresurt també el metge Joan Binimelis i Garcia (1538-1616), qui en la seva Història i siti de Mallorca (1606), traduïda per ell mateix al castellà, ens ofereix, en una llengua més pura que la dels seus contemporanis, la història de la seva terra des dels primers pobladors.