V. LA NARRACIÓ FANTASIOSA I LA NOVEL•LA (dins LITERATURA CATALANA MEDIEVAL, de MARTÍ DE RIQUER. AJUNTAMENT DE BARCELONA.DELEGACIÓ D SRVEIS DE CULTURA. BARCELONA, 1972)

49. LA NARRACIÓ EN VERS I EN PROSA Els gèneres literaris medievals, tot sovint imprecisos i fluctuants quant a llurs característiques internes, no es troben sempre adscrits a una forma narrativa. La història sol escriure’s en prosa, com les quatre cròniques de què hem parlat amb anterioritat a aquest capítol, però també es redacta en vers, com és el cas de la Cansó de la crozada provençal i, ja al segle XIV, el llibre francès sobre els gestes de Bertran Du Guesclin. El relat fantasiós o imaginari, per contra, s’escriví de bell antuvi en vers, com les novel•les de Ramon Vidal de Besalú que ja coneixem, tant per a les narracions llargues, com són en francès el Tristany i les obres de Chrétien de Troyes, com per a les breus, tant si són aquestes idealitzants i cortesanes (el lai), com si són populars i realistes (el fabliau). Cal advertir que durant el segle XIII, a la literatura francesa, la narració llarga ja és escrita en prosa preferentment, forma que adquirirà exclusivitat per a allò que entenem per novel•la. I això és el que fa més singular que dos segles després, a la segona meitat del XV, Jaume Roig redacti en vers el seu Spill, obra que, al seu primer llibre, tant té de novel•la. Cal fer esment que el costum d’escriure narracions en vers estigué molt arrelat a Catalunya, sobretot durant el segle XIV, i tant per a matèries greus com per a matèries humorístiques. 50. LA MATÈRIA DE BRETANYA A CATALUNYA Les narracions sobre el famós rei Artús, Lancelot i d’altres cavallers de la Taula Rodona i sobre els amors de Tristany i Iseut ja eren conegudes a Catalunya mitjan segle XII, tal com revela l’Ensenhamen de Guerau de Cabrera, i molt poc després hom componia la primera redacció de la novel•la de Jaufré, dedicada al rei Alfons el Trobador, que s’ha conservat en versos provençals amb alguna matisació catalana, la qual cosa podria fer sospitar que el seu anònim autor era català. Al llarg del segle XIV foren traduïdes a prosa catalana les principals novel•les franceses de la Matèria de Bretanya: el Tristany i el Lancelot, de què resten fragments, i la Questa del Sant Graal, conservada íntegra. També al segle XIV un anònim català escriví un relat d’aventures en vers, Blandin de Cornualla, d’acció moguda i rectilínia, amb poques concessions a l’element meravellós i amb notes de realisme. Poc abans de l’any 1375, el mallorquí Guillem de Torroella compongué, també en vers, La faula, narració artúrica d’autèntica importància, ja que l’autor fingeix que és dut meravellosament del port de Santa Caterina d ela vall de Sóller a Sicília (sense citar el nom d’aquesta illa) on, voltat d’elements sobrenaturals, troba en un meravellós palau el rei Artús encantat i la seva germana, la fada Morgana. Tot i que el text és escrit en un provençal molt catalanitzat, alguns personatge, com els dos esmentats, parlen en francès, curiós tret de naturalitat en un ambient tan fantàstic. Guillem de Torroella cita molts elements literaris de les llegendes artúriques, entre els quals el Sant Graal, i sap conjuminar bé el que és episòdic amb el que és simbòlic. La faula és, encara, un testimoni de gran interès pel que fa al tema que suposava el rei Artús encantat a Sicília, que hom troba ja en textos del segle XIII. Malgrat tot això és una obra de marcada personalitat i d’enlairat sentit poètic. Hi ha alguns elements més o menys arturians a les grans novel•les Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, sobretot en aquesta darrera; i a la segona meitat del segle XV un tal Mossèn Gras (potser Lluís Gras) escriví en prosa una breu Tragèdia de Lançalot, inspirada en uns episodis de La mort Artu francesa, amb elements sentimentals i en un estil retòric i retorçat. 51. NARRACIONS BREUS EN VERS Són nombroses les narracions breus en vers, en general molt provençalitzat, escrites a Catalunya durant el segle XIV i començaments del XV, i només n’esmentarem les principals. L’anònim Salut d’amor és una epístola morosa en què el cavaller que l’escriu, a fi de ser més assequible la dama, li exposa dos exemples, un dels quals és la bella i significativa al•legoria de la damnació de les dones que foren insensibles a l’amor i la glòria d’aquelles que foren condescendents amb llurs amants, tema medieval que reapareix a Boccaccio i a Gower, que l’anònim autor català desenvolupa amb originalitat i delicadesa. La també anònima novel•leta de Frondino e Brisona és redactada en tres formes diferents que corresponen a tres modalitats lingüístiques: la trama dels amors dels dos joves s’hi exposa en versos hexasil•làbics molt provençalitzats; les epístoles amoroses que es canvien, en pura prosa catalana; i les cançons que canten en francès. La Vesió, escrita pel cavaller Bernat de So, el 1381 o 1382, és un poema al•legòric de curiosa intenció pacifista i amb una singular exposició de les actituds polítiques de diversos regnes. El conte anònim Frayre de Joy e Sor de Plaser (“Germà de joia i germana de plaer”) és una encertada i graciosa història d’amor, on s’imposa allò que és sobrenatural i meravellós, que recull el tema principal del tan popular conte de la Bella Dorment. Entre les narracions en vers de caire divertit o humorístic, sovint pròxim al fabliau francès, tenen gràcia la Disputació d’en Buc ab son cavall, on en un diàleg molt saborós el rossí deixa en ridícul el seu poc recomanable amo; els Planys del cavaller Mataró, irreverent historieta antimonàstica en què hom adverteix el ressò de la constant pugna entre clergues i cavallers, i el divertit fabliau que modernament hom ha batejat El sagristà i la burgesa. Francesc de la Via, sots-veguer de Girona, documentat entre 1403 i 1425, és autor de poesies amoroses, d’una prosa sentimental, A la bella Venus, i de dues interessants narracions en vers. Una d’aquestes narracions, Procés de la Senyora de Valor, és una anècdota sentimental en què, en la forma d’una molt ben duta ficció jurídica d’un procés, es desenrotlla el tema trobadoresc del secret amorós, amb referències a personatges reals del moment. L’altra narració, el Llibre de fra Bernat, és un divertidíssim, irreverent i lliure conte antimonàstic escrit amb gran fluïdesa i amb encert en escabroses i mogudes situacions. Més gran és l’interès del signular Testament d’en Serradell de Vich, obra en certs aspectes desconcertant, ja que l’autor, el mateix Bernat Serradell, narra una greu malaltia seva, durant la qual la seva pròpia esposa és perseguida per un frare que acaba castigat pel bisbe. Tenen gràcia les frases en català xampurrejat de francès que posa en boca del metge gal Joan Chevalier (del qual es diu que fou metge de Pere el Cerimoniós), i la redacció del testament del malalt, en què esmenta els seus autèntics hereus, gent de Vic perfectament documentada. A la segona part de l’obra el malalt, Serradell, es troba al Paradís, dialoga amb Jesucrist i la Mare de Déu i descriu la glòria dels benaventurats; però Sant Pere el tramet a l’infern on veu gent de tots els estaments socials i, finalment, s’escapa per tornar a casa seva. El viatge a l’altre món és presentat com si fos un viatge real, tal vegada per causa de la lectura de la Commedia de Dante interpretada d’una manera molt personal o paròdica, i la intenció antimonàstica és evident en tota la narració. 52. FRA ANSELM TURMEDA La narració fantasiosa i profundament intencionada assoleix una gran alçada i un extraordinari interès en dues obres catalanes, una en vers i l’altra en prosa, del mallorquí Anselm Turmeda, home de personalitat i de biografia singularíssimes. Nat a les darreries del segle XIV, ingressà a l’orde de Sant Francesc i anà a Bolonya per completar els seus estudis teològics. D’acord amb les no totalment indiscutibles afirmacions que féu anys més tard, un dels mestres de Turmeda a Bolonya (Nicolau Martel o Fratello) li confià secretament que el Paraclet anunciat als Evangelis era Mahoma, la religió del qual era l’única veritable. Vers 1385 fra Anselm Turmeda marxà cap a Tunis, abjurà del Cristianisme i esdevingué mahometà; es casà amb la filla d’un alt dignatari i el soldà li donà el càrrec de cap de duanes. Arribà a dominar la llengua àrab i, en la seva nova fe, s’anomenà Abd Allah ibn Abd Allah al Tarjuman (“el traductor”) al-Mayurquí al-Muhtadí. Malgrat repetides gestions dels reis d’Aragó i del papa Benet XIII per tal que Turmeda tornés a terres de cristians, amb tota classe de garanties i d perdons per la seva abjuració, el mallorquí continuà vivint a Tunis amb la seva muller i els seus fills, sens dubte fent un doble joc que li deixava la porta oberta per a retornar al seu país, i la seva vida es perllongà al nord d’Àfrica almenys fins al 1423. Cal assenyalar que, a les seves obres catalanes, posà un interès especial a no amagar la seva doble condició de cristià i de musulmà i les signà “frare Anselm Turmeda, en altra manera apellat Abdal•là”, i en totes aquestes obres, malgrat les seves intencions i les seves al•lusions, sempre apareix com a cristià. Però simultàniament a aquests escrits en la seva llengua nadiua, compongué en àrab el tractat anomenat Tuhfa, el títol complet del qual significa Regal del lletrat per a refutar els partidaris de la Creu, on encara que dóna notícies autobiogràfiques, amaga el fet que ell és Anselm Turmeda, i que constitueix una refutació i caricatura dels dogmes de la fe cristiana, sovint amb habilitat i subtils sofismes. Aquest tractat de Turmeda tingué una amplíssima difusió al món musulmà i encara s’imprimia al nostre segle per tal de contrarestar l’acció dels missioners cristians. Turmeda redactà totes les obres catalanes a Tunis. En vers, el 1398, escriví l’agudíssim i divertit Libre dels bons amonestaments (on hi ha molts passatges presos d’un poema italià escrit per un autor conegut com l’”esclau de Bari”) on, al costat d’assenyats i elementals consells cristians, hi ha cínics amonestaments i, sobretot, una pintoresca digressió sobre el poder unievrsal dels diners, amb intencionats i graciosos atacs als ordes religiosos. A les seves Cobles de la divisió del regne de Mallorques, escrites també el 1398, Turmeda traça una ficció al•legòrica en què aprofita l’ocasió per elogiar la ciència i virtuts de frares de diferents ordes que vivien aleshores a Catalunya i a Mallorca i pde dedicar lloances al rei Martí I). Malauradament fins ara no ha estat trobat el text original català de l’obra més important de Turmeda, la Disputa de l’ase, escrita el 1417 i el 1418, tot i que tenim notícies que fou impresa. La coneixem mercès a una traducció francesa publicada a Lió el 1544 i a un fragment en vers. Es tracta d’una polèmica entre l’autor, “fra Anselm”, i un ase ronyós, escanyolit i escuat, sobre la preeminència de l’home i de l’animal. A favor de l’home fra Anselm desenvolupa un seguit d’arguments, que són hàbilment rebatuts per l’Ase, fins que el frare addueix l’encarnació del fill de Déu, amb la qual cosa el seu adversari es declara vençut. Aquest acabament, escrit per qui feia anys que havia renegat del Cristianisme, fa més cínica l’actitud de Turmeda, sobretot si parem esment que fins aquí el cos de l’obra és en gran part traducció literal d’un apòleg inclòs a l’anomenada Enciclopèdia dels Germans de la Puresa de Bàssora (segle X). Originals de Turmeda són les historietes intercalades al llibre, antimonàstiques i situades a llocs concrets de Catalunya i de Mallorca i atribuïdes a personatges reals del seu temps, així com una llarga profecia en vers (a què segueix una explicació en prosa), molt característic d’aquest autor, car d’altres profecies en vers de Turmeda, algunes d’elles conservades, són de tipus merlinesc i gaudiren de gran popularitat i acceptació, ja que consta que Margarida de Monferrato es basava en certs vaticinis de fra Anselm per tal d’encoratjar el seu fill, el darrer comte d’Urgell, en les seves pretensions a la corona. La singular actitud de Turmeda tingué motivacions que en realitat ignorem. És molt possible que renegués el Cristianisme a conseqüència d’una pregona crisi espiritual, potser agreujada per algun fet que presencià (com podria ser un càstig a set “companys” seus que diu haver vist “rostir”, en uns versos de les Cobles de la divisió del regne de Mallorques, la qual cosa comenta afirmant que prefereix morir confessor que no pas màrtir); i que un cop feta la passa definitiva a Tunis, que segons que sembla el feia trencar amb el passat i amb el món cristià, en advertir la insistència amb què reis i papes li facilitaven la possibilitat d’un retorn i de reduir-se a l’Església sense càstig, volgués, amb les seves obres catalanes, mantenint un cert equívoc, al mateix temps que amb la Tuhfa convencia els mahometans de la sinceritat de la seva conversió. Sens dubte Turmeda fou un autèntic incrèdul, que sabé mantenir l’engany d’un cantó i de l’altre. I aquest engany fou tan hàbil que encara a començaments del segle XIX hom imprimia a Catalunya edicions populars del Libre dels bons amonestaments precedides d’una fantàstica biografia de Turmeda on es deia que abjurà la religió de Mahoma, predicà el Cristianisme a Tunis i fou decapitat pel rei, la qual cosa li valgué la palma del martiri. Simultàniament la Tuhfa era divulgada per tot el món musulmà i la tomba de Turmeda encara és objecte de veneració a la plaça dels Basters de Tunis. 53. NARRACIONS SOBRE PAÏSOS EXÒTICS Existeixen interessants textos sobre viatges a terres llunyanes, i al segle XIV es féu una traducció catalana del Milione, o relat de viatges de Marco Polo. Els països llunyans i exòtics, adequadament desfigurats, exagerats i carregats d’elements fantàstics i meravellosos, constitueixen un element molt important en la novel•lística medieval. Però a la literatura catalana d’imaginació observem que els escriptors solen defugir la fantasia i l’exotisme i que són força fidels a l’autèntica realitat de terres llunyanes, com veurem en considerar el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanc. Però recordem, primerament, dos relats molt diversos que ja suposen aquesta actitud. En morir Joan I el 19 de maig de 1396, era el seu ambaixador a la cort pontifícia d’Avinyó Ramon de Perellós, vescomte de Perellós i de Roda, que fou inclòs al procés que, el mes següent, s’obrí contra els servidors i curials del monarca. Entre moltes d’altres acusacions, planava damunt els encartats la d’ésser culpables de la sobtada mort de Joan I, sense confessió. Ja veiérem com es defensà d’aquesta acusació un altre dels processats, Bernat Metge. Perellós féu el mateix, però fidel a una mentalitat típicament medieval, obtingué permís del Papa i es traslladà a Anglaterra, on el rei Ricard II li signà un salconduit per tal que pogués dirigir-se amb un lluït seguici a Irlanda i visitar-hi el Purgatori de Sant Patrici. Desoint els consells de tots aquells qui volien apartar-lo del seu propòsit Perellós arribà fins al Lough Derg (“llac roig”), on hi ha l’illa del Sant, en què s’obre la caverna que permet l’entrada del Purgatori, segons les velles i encara persistents llegenda i creença irlandeses. Perellós entrà ala caverna, hi estigué un temps, en sortí sense novetat i, de tornada, escriví un llibre contant aquesta aventura, Viatge al Purgatori. El cos central d’aquest llibre és traducció del Tractatus de Purgatorio Sancti Patricii, escrit el 1189 pel monjo irlandès Saltrey, però Perellós hi afegí, al començament i al final, la motivació i història del seu viatge vers l’illa i el retorn, i unes curioses pàgines sobre els costums dels irlandesos; i i en el text que anava traduint, on es descriuen les diferents estades al Purgatori, intercalà una conversa amb l’ànima de Joan I, que purgava els seus pecats en espera de la salvació eterna. D’aquesta faisó restava desfeta la creença que l’ànima del rei s’havia condemnat. El Viatge de Perellós és, al mateix temps el preciós document d’una aventura viscuda. Gran és l’interès de l’anònima Història de Jacob Xalabín, autèntica novel•la d’aventures ‘ d’amors, però amb real fonament històric i que té com a protagonistes importants personatges de l’imperi Otomà dels darrers anys del segle XIV, escrita per qui mostra un bon coneixement d’aquelles allunyades terres i simpatia envers els turcs, exceptuat Bajazet, el germà del qual, l’històric Jacob, és el protagonista de la narració, que acaba amb una descripció de la famosa batalla de Kossovo. La novel•la sembla escrita a principi del segle XV, quan l’autor tenia un bon record de molts dels fets que narra i dels quals envolta la part imaginada del relat. La seva personalitat és un enigma: es podria tractar d’un català que, per raons militars o comercials, havia viscut a Turquia, encara que no deixa de sorprendre que mai no critiqui els turcs per raons religioses i que no faci mai cap manifestació de cristianisme. Això podria permetre la conjectura que fos un renegat català que estigué al servei de Jacob, fill de Murat I, i del visir Alí Baixà. 54. EL “CURIAL E GÜELFA” Vertader joiell de la novel•lística catalana és el Curial e Güelfa, novel•la cavalleresca anònima escrita entre els anys 1435 i 1462. Malgrat les seves fonts el seu ambient estranger, principalment italià, és obra rigorosament original i escrita amb traça, excel•lent estil i bon senti narratiu. L’assumpte de la novel•la és el següent. Un jove llombard, Curial, educat a la cort del marquès de Montferrat, esdevé tan ben plantat i tan valerós que se n’enamora la Güelfa, germana del marquès i vídua del senyor de Milà. Per mitjà de l’ancià cavaller Melcior de Pando, la Güelfa s’encarrega de fer prosperar Curial, a qui dóna diners a fi que llueixi i vagi vestit amb riquesa i elegància; i finalment li fa comprendre el seu amor i li exigeix que emprengui accions cavalleresques en el seu nom. Arriba a Montferrat un cavaller amb hàbits de pelegrí, Jacob de Cléves, el qual s’assabenta que certs maliciosos han difós, calumniosament, que la duquessa d’Ostalriche (Àustria) havia comès adulteri amb ell. Curial, delerós d’emprendre aventures per amor de la Güelfa, s’ofereix a acompanyar Jacob a Àustria i a lluitar per la innocència de la duquessa. Arriben tots dos a Àustria i triomfen sobre els calumniadors, amb la qual cosa resplendeix la veritat. A la cort imperial hom organitza un seguit de festeigs en honor del cavaller, i els ducs de Baviera li ofereixen per esposa la bella Laquesis, germana de la duquessa calumniada. Curial, que ja començava a oblidar-se de la Gúelfa, recorda el seu compromís sentimental en presentar-se a Àustria Melcior de Pando, enviat per la Güelfa precisament per vigilar-lo. Laquesis, profundament enamorada de Curial, li fa patent la seva passió; i ell, lluny de mantenir-se ferm en la fidelitat a la Güelfa, no evita l’enamorament de la donzella i fins i tot li fa concebre esperances. Mentrestant arriben a la Güelfa, que s’ha reclòs en un convent de monges i no fa altra cosa que pensar en Curial, noves deformades sobre les relacions entre aquest i Laquesis i se n’empara una gelosia que durarà fins el final de la novel•la. En tornar, Curial derrota el cavaller Boca de Far i és víctima d’enraonies i calúmnies per part d’uns envejosos que aconsegueixen d’indisposar-lo amb el marquès de Montferrat i atien la desesperació de la Güelfa. Aquesta, en assabentar-se que Curial marxa cap a Melú, on el rei de França ha anunciat un brillant torneig, fa que l’acompanyi una donzella seva, Arta, que pren el nom de Festa, i que té la missió de vigilar-lo. Camí de Melú Curial és allotjat en un convent de monges, venç alguns cavallers errants, entre els quals Bertran del Chastell, el més valent del regne de França, i lliga amistat amb certes cavallers aragonesos, ja que també es dirigeix al torneig, d’incògnit, el rei en Pere d’Aragó, la cavallerositat i l’esforçat coratge del qual destaca l’autor de la novel•la amb fervorosa insistència. A Melú, Curial lluita al costat del rei en Pere i dels cavallers aragonesos, i sempre resulten vencedors. Entre els assistents a les festes es troba la bella Laquesis, que després d’un intent d’avinença amb Curial, acaba casant-se amb el duc d’Orleans. Finit el torneig, Curial, a París, lluita contra un cavaller bretó, iracund, parençós i d’elevada estatura, anomenat Sanglier de Vilahir, en una justa en què al costat del montferratès combat l‘aragonès Aznar d’Atrossillo i al costat del bretó Guillalmes de la Tor, de qui hom rumorejava que havia estat tinyós. Els francesos són vençuts, Sanglier renuncia a la cavalleria i ingressa a l’orde de Sant Francesc, i Aznar es casa amb una germana de Guillalmes i se’n va amb la seva muller a Barcelona. Curial retorna a Montferrat i es molt mal rebut per la Gúelfa,la qual ha jurat que no el perdonarà mai, llevat en el cas impossible quela cort del Puig de Nostra Dona, els reis de França i tots els enamorats li demanin que ho faci i cridin “mercè!”. Curial s’embarca i, d’aventura en aventura, recorre Sicília, Nàpols i Terra Santa (al monestir de Santa Caterina del Sinaí troba Sanglier de Vilahir fent vida religiosa), i a Grècia visita el mont Parnàs, on té un somni mitològic. Naufraga a les costes africanes i és venut com a esclau a un ric musulmà de Tunis, la filla del qual, Càmar, se n’enamora perdudament, fins a l’extrem de renunciar a casar-se amb el rei. En no poder evitar aquest matrimoni, Càmar, després de pronunciar un dramàtic parlament ple de citacions i al•lusions clàssiques, se suïcida defenestrant-se (mort molt similar a la de Melibea a la Celestina). Curial és protegit pel cavaller Enric de Castella, personatge d’influència a la cort del rei moro, i és rescatat per Ramon Folc de Cardona, ambaixador del rei d’Aragó. Ja en llibertat, Curial torna a França, on viu ric i despreocupat, i a Anglaterra lluita amb el cavaller bretó Guillalmes del Chastell, i l’occeix. Guerreja després contra els turcs que envaïen l’imperi d’Alemanya, i en una acció rescata el marquès de Montferrat que havia estat presoner. Després, a la cort del Puig de Nostra Dona, on es trobava la Güelfa, Curial, que s’hi ha presentat d’incògnit, prega als reis de França i a tota la cort que, en el seu nom, demanin “mercè” a una dama que està ofesa amb ell. Ho fan així, la Güelfa finalment accedeix, i el rei de França fa que l’arquebisbe de Reims els casi i dóna a Curial el principat d’Orange. Elements molt diversos intervenen a la construcció d’aquesta novel•la. La condició imposada per la Güelfa referent a la petició de “mercè” per part de la cort del Puig, és una anècdota que és presa d’una explicació de la més famosa de les cançons del trobador Rigaut de Berbezilh (segle XII), aquella que comença “Atressi com l’orifanh”, poesia que l’autor del Curial, malgrat que era conegudíssima a Catalunya, fingeix que fou composta pel protagonista, a Tunis, per tal d’aconseguir el perdó de la dama. D’altra banda, l’episodi de la defensa de la duquessa d’Àustria deriva de la famosa llegenda del bon comte de Barcelona i l’emperadriu d’Alemanya que, entre d’altres, relata Desclot, cronista ben conegut per l’anònima novel•lista, tan entusiasta del rei Pere el Gran. Les aventures marítimes de Curial i l’ambient oriental i nord-africà, que donen un lleuger exotisme a la novel•la, semblen ésser producte d’experiències reals, o almenys basades en segures informacions. Per tal de donar autenticitat a la novel•la molts del noms dels personatges que hi apareixen corresponen als d’ésser reals, i no deixa de sorprendre que tingui tan mal paper i sigui mort per Curial el qui duu el del famós cavaller bretó Guillalme del Chastell, que morí heroicament el 1404 a les costes d’Anglaterra. L’infant Enric de Castella, germà d’Alfons el Savi, estigué realment al servei del rei de Tunis entre 1259 i 1267; i així podríem assenyalar diversos casos similars que demostren que l’autor, sens dubte a fi de donar versemblança a la seva ficció, recorre a una onomàstica real i apropiada, com podem advertir també en el nom dels cavallers aragonesos. L’autor posseeix una certa cultura clàssica i un coneixement força extens de a literatura renaixentista italiana, que es trasllueix en freqüents citacions i reminiscències de la Commedia de Dant i en una encertada assimilació de les innovacions psicològiques de la Fiametta de Boccaccio, ultra l’evident influx del Decameró. Un dels episodis més encertats del Curial és l’estada del protagonista i de la seva acompanyant Festa en un convent de monges, que també porten noms reals: Yoland le Mengre (que afirma ésser germana del gran Boucicot), Johanina de Borbó, Gileta de Berrí, Violant de la Sparra, Ysabel de Bar, Blanca de Bretanya, Caterina d’Orleans, Matta d’Armanyac, Beatriu de Foix, etc., és a dir dels llinatges més il•lustres de França i, per tant, bones coneixedores dels usos cavallerescos. Les monges fan moltes bromes a Curial per tal com va acompanyat d’una donzella i en fan comentaris intencionadament picants que revelen una elegant desimboltura. La trama normal de la novel•la és lògica, sense elements meravellosos ni inversemblances, però a la tercera part de l’obra s’hi interfereix o sobreposa una al•legoria de tipus mitològic, que consisteix en figures abstractes com són la Fortuna i els Infortunis; i al somni del Parnàs el protagonista es veu obligat a sentenciar un debat entre Homer i Dictes i Dares, la qual cosa resol d’una manera indecisa i equívoca, i això és el que revela que en l’autor resta molt encara d’esperit medieval (Juan de Mena es decidirà apassionadament per Homer). No sabem res de l’autor del Curial (potser un urgellista nostàlgic), excepte que era un hàbil escriptor i un elegant prosista. Sap mantenir tensa l’atenció del lector, dóna vivesa i propietat al diàleg i és original en les descripcions (fuig deliberadament dels tòpics descriptius de què pocs es lliuraven); i fins s’atreveix amb audàcies, com aquella mena de cas de telepatia que s’esdevé quan Curial, després de vèncer els acusadors de la duquessa, veu un retaule de Sant Marc i es recorda de la Güelfa, i a aquesta, en el mateix moment, però a Montferrat, se li apareix Sant Marc i li anuncia la victòria del cavaller a tan llunyanes terres. El Curial és dividit en tres llibres, i o bé es tracta d’una imperdonable distracció o bé d’una audàcia digna d’Unamuno o de Pirandello que, al tercer llibre, Melcior del Pando digui a Curial, parlant-li en estil directe: “E faç conclusió que millor partit te’n portes que no leixes a la Güelfa, segons en l’altre libre et diguí”. 55. EL “TIRANT LO BLANC” El Tirant lo Blanc, qualificat per Cervantes com “el mejor libro del mundo”, és la millor novel•la catalana de tots els temps i significa un pas important en la narrativa d’Occident. Fou començada per Joanot Martorell el 1460, i la tenia molt avançada en morir el 1468; aleshores passà a mans de Martí Joan de Galba, que intervingué en els darrers capítols i la féu imprimir a València el 1490. Joanot Martorell, l’autor principal del Tirant lo Blanc, nasqué a Gandia vers l’any 1414, en una família pertanyent a la mitjana noblesa, i el 1433 ja era cavaller (“mossèn”) i aviat intervenia en bandositats particulars, a les quals era molt afeccionada la seva família. El 1437 sostingué una aguda i incisiva correspondència cavalleresca amb el seu cosí Joan de Montpalau, a qui acusava d’haver donat paraula de matrimoni i deshonrat la seva germana, Damiata Martorell, escandalós afer en què intervingueren diversos cavallers valencians i l’infant Enric, i que dugué Joanot Martorell a Londres, on aconseguí que el rei Enric VI acceptés d’ésser jutge de la batalla singular amb el seu cosí, que havia de celebrar-se a Anglaterra. Els anys 1438 i 1439 els passà Martorell a la cort anglesa, esperant l’arribada del seu adversari, que no comparegué al repte i que, anys després, hagué d’indemnitzar econòmicament Damiata. De tornada a València Joanot Martorell intervingué en d’altres conflictes cavallerescos, fou desafiat per Felip Boyl, que era un autèntic cavaller errant que havia lluitat a diversos punts d’Europa i, amb motiu del pagaments d’unes possessions, tingué greus desavinences amb Gonçalbo d’Híxar, comanador de Muntalbà, amb qui sostingué una agra correspondència cavalleresca i a qui també desafià a mort. Per aquell temps (1450) és possible que fes un altre viatge a Anglaterra. Se sap que estigué a Portugal i a la cort napolitana d’Alfons el Magnànim i que morí el 1468. Home orgullós i bregós, les seves lletres de batalla als seus adversaris enemics ens el retraten agut i sorneguerament malintencionat, entusiasta d’una cavalleria aleshores ja en decadència, enemic de mercaders i juristes i partidari de l’acció directa. Però aquestes lletres revelen que era un gran escriptor. En una de les seves estades a Anglaterra Joanot Martorell conegué, a la biblioteca del rei Enric VI, una versió, sens dubte en prosa francesa, del vell romanç de Guy de Warwick, novel•la d’aventures cavalleresques, i prenent-se un episodi, al qual afegí part de la doctrina exposada per Ramon Llull al Libre de l’orde de cavalleria, escriví una narració titulada Guillem de Varoic, que ha pervingut inacabada i que després el mateix novel•lista refondrà als primers capítols del Tirant lo Blanc. El Tirant és precedit d’una molt poc original dedicatòria (ja que en gran part és còpia literal de la que dón Enrique de Villena posà a l’encapçalament de Los dotze treballs d’Hèrcules), adreçada a l’infant don Ferrando de Portugal, fill del rei Duarte i d’Elionor d’Aragó, el qual residí a Barcelona el 1464 i el 1465. Martorell afirma que primerament traduí el seu llibre de l’anglès al portuguès i posteriorment del portuguès a llengua “vulgar valenciana”, en la qual cosa evidentment només hi ha una ombra de veritat, que afecta els seus primers 97 capítols (la novel•la n’ateny 487), quan refon el Guillem de Varoic i conta fets esdevinguts a Anglaterra. S’hi narra que el jove bretó Tirant lo Blanc de Roca Salada, acompanyat d’alguns gentilhomes, marxa a Anglaterra a fi d’assistir a unes solemnes festes que han de celebrar-se amb motiu d’unes noces reials. A Londres és adobat cavaller i esdevé famós per les seves constants victòries sobre d’altres cavallers, entre els quals Tomàs de Muntalbà, germà del fanfarró Kirieleison de Muntalbà (en els quals potser hi ha una burla d’aquell comanador de Muntalbà, enemic de Martorell), i é proclamat el millor dels cavallers que han intervingut a les festes. En aquests capítols l’ambient anglès és reproduït amb fidelitat i detallisme, fins en noms geogràfics i personals, i hi dóna, per primer cop, la coneguda llegenda de la fundació de l’orde de la Garter, o Jarretière. Cal advertir que, en franca contradicció amb les novel•les d’aventures cavalleresque normals, l’heroi del Tirant respon a una mesura humana: és fort i valent, però mai no lluita contra més d’un adversari, i, sempre venç, això és perquè, com vol remarcar Martorell, al fet que posseeix la virtut de retenir millor l’alè que no pas els altres, la qual cosa és una explicació fisiològica a fi de fugir de la inversemblança i l’exageració. Tornant de Londres, Tirant, en tenir notícia que l’illa de Rodes es troba estretament assetjada pels turcs i a punt de caure en llur poder, arma una nau de socors, en què va l’infant Felip, fill del rei de França, i després d’una estada a Sicília (on són narrats els divertits amors entre la infanta siciliana Ricomana i Felip de França, home de poca volada, aturat i gasiu, defectes que Tirant encobreix), l’expedició va a Rodes, i gràcies a audaços i intel•ligents estratagemes militars, l’heroi de la novel•la salva els santjoanistes assetjats i foragita els turcs assetjants. Tirant ha passat d’ésser un cavaller errant, vencedor ajustes sumptuoses i cortesanes, a ésser un autèntic estrateg de mar i de terra, que comanda grans contingents de tropes, la qual cosa correspon a la realitat, ja que hom té notícia de diversos generals del segle XV que començaren llur carrera militar en torneigs, justes i passos d’armes i acabaren manant exèrcits expedicionaris. Els episodis bèl•lics de Rodes són un reflex de l’històric setge de l’illa el 1444, del qual tenim la relació versificada de Francesc Ferrer. Els de la cort siciliana d Palerm ja són narrats amb la ironia i naturalitat característiques de Martorell, en oposició a la normal seriositat i hieratisme cortesà dels anteriors episodis anglesos. Tirant ja és famós com a capità, i la seva figura recorda els condottieri italians i els nombrosos cavallers corsaris valencians, quan acut a les peticions d’auxili de l‘emperador de Constantinoble, ciutat que és a punt de caure en poder dels turcs. Amb això s’obre la part central i més extensa de la novel•la, on Tirant lluitarà als Balcans i salvarà l’imperi grec, en la qual cosa evidentment pesa el record de la històrica expedició dels catalans a Orient i de la figura de Roger de Flor, que Martorell devia conèixer per mitjà de la crònica de Muntaner. Tirant i el seu exèrcit són rebuts a Constantinoble com a salvadors, i tan aviat com ell i Carmesina, la filla de l’emperador, res coneixen, neix entre els dos joves un profund amor que durarà fins ala mort d’ambdós. La novel•la segueix des d’ara dues trames perfectament enllaçades entre elles mateixes i exposades paral•lelament: les campanyes militars i les vicissituds amoroses. L’acció militar, amb els seus capgiraments, victòries, derrotes, traïcions i hàbils estratagemes, és narrada amb admirable precisió tècnica, amb reeixides descripcions i un conscient sentit que la guerra és un joc intel•ligent en el qual val més l’enginy que no pas la força. La història amorosa de Tirant i Carmesina, amb inoblidables escenes de festeig lliure, alegre i de jove i desbordada passió, es veu ennuvolada per les intrigues de la Viuda Reposada, també enamorada de Tirant. Simultàniament es desenvolupen els amors juvenils d’Estefania de Macedònia i Diafebus, i els senils de l’emperadriu i l’escuder Hipòlit. La cort de Constantinoble, on se celebren festes fastuoses de palau i cavalleresques, amb rica i elegant simbologia i solemne posa, també apareix humaníssimament sensual, vodevilesca, plena d’argúcies d’enamorats impacients, d’intrigues de donetes, de baixes passions i de notes que xoquen amb el nostre concepte de la severitat i el hieratisme de la cort imperial de Bizanci. Quan Tirant i Carmesina s’han casat amb la fórmula aleshores normal del matrimoni secret, la Viuda Reposada fa creure al cavaller que la princesa li és infidel amb un jardiner negre; i quan la calúmnia és a punt de desfer-se, la galera en què es troba Tirant és arravatada per una tempesta que el duu a les costes de Tunis, amb Plaerdemavida, la simpàtica i graciosa donzella de la princesa. Ara s’inicia el llarg episodi africà del Tirant, que aporta a la novel•la un nou biaix i un ambient diferent. Tirant, primerament captiu, aviat aconsegueix d’imposar-se mercès a la seva gallardia, el seu enginy i el seu domini de l’art militar, i per aquest motiu és utilitzat per reis africans en llurs guerres. Acaba amb el destí d’aquests regnes nord-africans a les seves mans quan es crea una mena d’exèrcit personal i quan exerceix, simultàniament, una intensa activitat missionera que duu al baptisme milers d’infidels. Al mateix temps Plaerdemavida es converteix, per matrimoni, en reina de Fes i de Bogia. Però Constantinoble continua sota l’amenaça del perill turc i Tirant desitja de tornar al costat de Carmesina, que ha passat aquests anys d’absència del cavaller reclosa en un convent. Amb els seus aliats els reis africans i amb un estol de Felip de França, que ja és rei de Sicília, acut en auxili de la capital grega, derrota totalment els turcs i emprèn una gran campanya per reconquerir les terres de l’imperi. En un ràpid viatge a Constantinoble consuma el seu matrimoni amb Carmesina, ‘emperador l’accepta com a gendre i el nomena el seu hereu tot donant-li el títol de Cèsar de l’Imperi. Torna a la tasca de reconquesta, però una nit, a Andrinòpolis, es refreda en passejar-se prop del riu i contreu una pulmonia, de què mor poc després, en havent fet testament i dictat una lletra de comiat per a Carmesina. Poc temps després arriba la nova a Constantinoble, on l’emperador fa un llarg i dolorós plany damunt el cadàver de Tirant; i tot seguit Carmesina, transida de pena, profereix un altre estremidor plany, durant el qual el seu pare, l’emperador, mor. La princesa fa confessió pública dels seus pecats, dicta el seu testament, es fa col•locar en un jaç entre els cadàvers de Tirant i de l’emperador, i poc després expira. L’emperadriu, que en el temps en què s’han esdevingut aquestes doloroses escenes s’ha lliurat un cop més al jove Hipòlit, resta l’hereva de l’imperi i immediatament es casa amb el seu amant. L’emperador Hipòlit fa portar a Bretanya els cadàvers de Tirant i Carmesina, que són enterrats en riques tombes amb epitafis en vers. Anys més tard, morta l’emperadriu, l’emperador Hipòlit es casa amb la filla del rei d’Anglaterra. Ambdós moren el mateix dia i llur fill, també anomenat Hipòlit, hereta l’imperi. Quan el continuador del Tirant, Martí Joan de Galba, escriví aquestes darreres planes del Tirant, en què presentà un imperi d’Orient pacífic, pròsper i regit per emperadors cristians, tot Europa es planyia encara de la caiguda de Constantinoble en poder dels turcs; havien fracassat els intents de croada adreçats a alliberar l’imperi i diversos poetes catalans havien escrit sentides poesies sobre aquest trist tema. Recordem l’essència del judici de Cervantes sobre el Tirant lo Blanc: “Es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen”. Cervantes s’ha adonat que Joanot Martorell humanitzà la literatura cavalleresca que, des dels seus inicis, convertia els seus protagonistes en paradigmes de virtuts morals i de vigor físic, els feia viure en tensió constant i morir heroicament. Tirant és, simplement, un home fort i valent, però que molts cops rep greus ferides, que necessita molt sovint l’ajut dels metges i a qui són imposades llargues convalescències; i finalment, quan ha aconseguit el seu triomf militar i amorós no hi ha res que li pugui impedir l’heretatge de l’imperi de Constantinoble, mor “al llit” d’una pulmonia corrent contreta ben vulgarment, i abans de morir redacta el seu testament. Més enllà d’aquesta normalitat hi ha alguna cosa que també endevinà i admirà Cervantes: la ironia i l’humorisme. Martorell escriu molt seriosament, amb perfecta consciència del que està fent i, com a cavaller que era, creu en la dignitat de la cavalleria i en uns principis que al seu temps ja s’estan esfondrant; però això no el priva d’acusar de tant en tant detalls grotescos o divertits, de ridiculitzar d’un cop ràpid o de construir diàlegs amb desimbolt enginy. Tirant és un enamorat lleial i fidel i Carmesina una enamorada apassionada i ferma, i molt sovint ambdós expressen llurs sentiments en un llenguatge engolat i retòric, amb citacions sàvies i metàfores intel•lectuals, la qual cosa potser no és tan lluny de la realitat del segle XV com ens podríem imaginar. Però per sota d’aquest engolament hom troba una desbordada passió juvenil –advertim com, en començar els amors, Carmesina només té catorze anys- i la pugna entre Tirant, que, ajudat per Plaerdemavida, cerca la possessió completa, i la princesa, que tem un deshonor ostensible, i tot plegat mena a una ben matisada sensualitat que Martorell, com a cavaller professional, de vegades expressa amb metàfores militars, com hom devia parlar d’amors a les tendes de campanya. Una altra de les moltes peculiaritats del Tirant lo Blanc, comuna també al Curial e Güelfa, és l’esquivament d’allò que és inversemblant i meravellós, tan general als llibres d’aventures cavalleresques, i només cal recordar l’Amadis de Gaula i d’altres novel•les de cavalleries castellanes. La casualitat no opera damunt la trama del Tirant, on en realitat no existeixen la intriga ni la suspensió exagerada i on tan sols hi ha dos episodis que aparentment trenquen la normalitat: la visita del rei Artús i la fada Morgana a la cort de Constantinoble, que sembla una ficció de caire dramàtic, i l’aventura del cavaller Espèrcius i el drac, sens dubte imputable a Galba. L’exageració de la realitat, sobretot en les escenes tràgiques, respon a l’espectacular sensibilitat de l’època. L’exageració de la realitat, sobretot en les escenes tràgiques, respon a l’espectacular sensibilitat de l’època. Tot i que sens dubte són deguts a Galba, els planys de Carmesina sobre el cadàver de Tirant constitueixen un episodi d’un dramatisme extraordinadi, truculent i esquinçador; i entre tants parlaments retòrics, de vegades fins i tot en prosa rimada, impressiona el lector que la princesa es deixi caure damunt el cos embalsamat de Tirant i el besi amb tant ímpetu que se li trenqui el nas i se li omplin els ulls i la cara de sang, que besi la boca freda del cadàver, li obri els ulls per besar-los i es barregin la sang i les llàgrimes. Tot i que en aquesta escena Galba segueixi de molt ala vora la faula d’Hero i Leandre de Roís de Corella, constitueix el lúgubre i sangonentment tràgic final dels amors de Tirant i Carmesina, abans juvenils i enjogassats. Com també s’esdevé al Curial, molts dels personatges que apareixen al Tirant duen noms iguals o semblants als dels personatges reals de l’època, en la qual cosa fins i tot hi ha vegades intenció política (els “dolents” cristians que hi ha a Orient duen noms i títols dels nobles napolitans i sicilians que entre els anys 1459 i 1462 foren partidaris dels Anjou; els “bons” duen els noms i els títols dels qui foren fidels a Ferran, el fill del Magnànim). A la figura de Tirant intervenen trets, característiques i actituds d’alguns personatges històrics: en alguns aspectes és una modernització de Roger de Flor, i té notes que semblen preses de la personalitat de Joan Hunyadi; “le chevalier blanc”, el pare de Matias Corbí, de les del borgonyó Geoffroy de Thoisy i del castellà Pedro Vázquez de Saavedra. No es tracta, doncs, d’un “model viu” únic, ni de la transfiguració literària d’un cavaller històric, ans d ela veracitat de l’heroi creat per Joanot Martorell. 56. EL “SPILL” DE JAUME ROIG València ofereix, contemporàniament, dues excel•lents i singulars manifestacions de novel•la que constitueixen un fonamental contrast en l’art narratiu: el Tirant lo Blanc i el Spill de Jaume Roig. Ja hem vist que el cavaller Joanot Martorell fou un bregós i orgullós membre de la mitjana noblesa, que conegué importants corts europees, on fou ben acollit, de viure inquiet i de mentalitat oposada als ideals i manera de viure de la ja tan florent burgesia. Jaume Roig, en canvi, fou un metge que exercí importants càrrecs de govern a la ciutat de València, administrador d’un famós hospital i benefactor del convent de clarisses de la Trinitat, del qual fou monja una de les seves filles i en temps en què era n’abadessa l’escriptora Isabel de Villena. El seu gran prestigi com a metge féu que diversos cops fos cridat a curar de les malalties de la reina Maria de Castella, la mort de la qual certificà. Està atestat documentalment des del 1434 i morí el 1478. El Spill, acabat vers 1460 (contemporani, doncs, al començament del Tirant) és un llibre escrit en 16.359 brevíssims versos: aparellats de quatre síl•labes (cinc a la manera castellana i italiana), menys la consulta inicial, que és en heptasíl•labs. A la segona meitat del segle XV, doncs, Jaume Roig empra encara una forma literària amb antecedents en el segle XII i que gairebé fou abandonada en el XIII. Malgrat l’agilitat i gràcia amb què Jaume Roig es mou en aquest camí tan estret i difícil, que l’obliga a tota mena de filigranes sintàctiques, el lector plany aquest considerable esforç, ja que és evident que si el Spill hagués estat redactat en prosa se’n destacarien més els seus grans mèrits narratius, descriptius i doctrinals i avui podria ésser llegit per un públic normal, al qual estamordeix el fet d’enfrontar-se amb un llibre d’una forma tan insòlita i en què és tan fàcil de perdre’s. El llenguatge, això no obstant, és de gran riquesa, varietat, colorit i abundós en formes i trets populars, la qual cosa fa l’autor amb plena consciència, ja que afirma que el seu llibre és escrit en la parla de Paterna, Torrent i Soterna, llocs propers a la ciutat de València habitats per llauradors. El Spill és redactat en primera persona, que de cap manera no pot ésser identificada amb l’autor, ja que el que sabem de la vida de Jaume Roig no s’assembla en res a allò que li esdevé al protagonista del llibre. L’acció, fins i tot, té lloc en temps anteriors al de Roig, ja que les aventures del protagonista del llibre s’esdevenen entre el 1387 i el 1407, aproximadament. El Spill es divideix en quatre llibres. El primer tracta de la joventut del narrador, el qual, en morir el seu pare, és objecte dels mals tractes de la seva mare, la qual cosa l’impel•leix a fugir de casa seva. Malalt en un hospital, és tractat inhumanament i emprèn a peu un viatge a Catalunya, on serveix un bandoler que l’instrueix i el fa home. La mala voluntat de la dona del seu amo, que intenta de fer-lo assassinar, obliga el protagonista a emprendre el viatge de retorn a València, on troba la seva mare casada amb un truà que li fa la vida impossible amb els seus mals tractes. Refugiat a casa d’un amic del seu difunt pare, aconsegueix mitjans per començar un nou viatge que transcorre a través de Tarragona, Barcelona, Besiers i París, meta de la ruta. A la capital francesa s’allotja en un hostal la mestressa del qual assassina el seu pare i és ajusticiada, amb la qual cosa el protagonista es troba sense la seva maleta i els seus diners. Passa formar part d’uns escamots francesos que hostilitzen els anglesos, i mercès a això s’enriqueix amb el botí i els rescats dels presoners. Enriquit, i segons que sembla amb experiència de la vida, torna a València amb la intenció de viure assossegadament. Es casa amb una suposada donzella que, després de fer-li la vida impossible amb les seves exigències i els seus capricis, resulta que ja era casada, per la qual cosa, amb l‘ajut d’un jurista, aconsegueix la separació. Emprèn una peregrinació a Compostel•la i, en retornar, està a apunt de casar-se a Sogorb amb una beata, que després resulta ésser alcavota. Quan torna a València es casa per segona vegada amb una vídua, que sembla reunir totes les virtuts però que fingeix un part per adjudicar-se després el fill de la dida, el qual mor ofegat al llit. Descobert l’engany, la vídua fuig i es penja. Novament es casa amb una donzella, educada per unes monges, que, ultra ocasionar la mort del seu fill amb les seves extravagants medicacions, és tan borratxa que acaba ofegant-se en un cup de vi. Desesperat el protagonista per no tenir successió, està decidit a contraure nou matrimoni, quan una nit se li apareix Salomó per tal de dissuadir-lo dels seus propòsits i li fa un llarguíssim sermó contra les dones, on fa ressaltar llur perversitat i vilesa, i que omple els llibres segon i tercer. En el llibre quart el protagonista, que ha fet cas de la lliçó de Salomó decideix de no tenir més relació amb es dones, durant mig any fa penitència i pelegrinatges i, gairebé centenari, es retira a la seva casa de València, amb els seus criats, es lliura a pràctiques de devoció, té cura del seu jardí i acull hostes i captaires, entre siguin del sexe masculí. L’obra acaba amb l’elogi de dues dones excepcionals, diferents de totes les altres: Isabel de Pellisser, l’autèntica muller de l’autor, Jaume Roig, i la Mare de Déu. La visió alegre, juvenil, optimista i fastuosa de la vida que ens ofereixen tantes pàgines del Tirant lo Blanc troba la seva cabdal contrapartida en la visió negra, pessimista i miserable que ens en dóna el Spill. Pel que sabem, Jaume Roig fou un metge de situació acomodada i de prestigi entre els seus conciutadans, visqué pacíficament amb la seva mare i professà un amor normal a la seva dona, de qui tingué sis fills, i fou un zelós administrador d’hospitals i benefactor de convents, entre els quals el ja citat de la Trinitat, on professà una filla seva. Aquest home, quan es posa a escriure, i amb l’agreujant del recurs de la primera persona, que fa l’efecte, fals, d’autobiografia, destil•la un terrible odi a les dones, posa de relleu les misèries i les inhumanitats dels hospitals i escriu contra les monges pàgines més ferotges i envilidores que hom ha escrit contra les religioses. I ho fa com a home que, per la seva pràctica mèdica, coneix a fons la misèria humana, i per les seves obres de caritat, sap com són els hospitals i els convents. Amb rapidesa i amb prou feines insinuant-ho, per a esborrar-ho després, passa per tot allò que en la vida pot ésser bell i agradable, en una actitud, clarament parcial, que és en franca contradicció amb el que sabem del seu benigne i pròsper viure burgès. Tot el que pot significar deshonor –pares vils, immoralitat i aventura en enriquir-se, ésser enganyat constantment per les dones-, s’acumula en el protagonista del Spill, el qual, curiosament, és home pietós i que tan sols aspira a viure, en la seva vellesa, tranquil i feliç amb una esposa bona i fidel i voltat de fills. Sembla com i Jaume Roig hagués volgut fer una conscient rèplica de l’heroi cavalleresc, aspecte que fa del Spill una mena de precedent, però tan sols un “precedent”, no una “font”, del que un segle després serà el Lazarillo de Tormes i després la novel•la picaresca castellana. Hi ha, en l’agut misoginisme del Spill, efectivament, una actitud moralitzadora, en què hom buida els més coneguts tòpics de l‘antifeminisme medieval, però que Roig, amb els exemples que addueix pel seu compte, molts dels quals fan l’efecte d’haver estat presos de l’observació personal, i per les seves notes malicioses, converteix en un al•legat original. Hi ha molts curiosos paral•lelismes entre el Spill i elllibre castellà titulat Arcipreste de Talavera (més conegut per Corvacho) d’Alfonso Martínez de Toledo, encara que aquestes similituds sens dubte obeeixin a una comunitat d’ambient i d’actitud moral i literària. És molt possible, nogensmenys, que certs aspectes feministes del Vita Christi de sor Isabel de Villena, que deuria tractar-se sovint amb Jaume Roig, siguin deguts a una mena de reacció contra el misoginisme i els violents atacs a les monges del Spill. Les historietes i anècdotes que de tant en tant apareixen al Spill, generalment com a fets presenciats pel protagonista, ofereixen un tètric panorama social. Quan es troba a París –que no oblidem que és el París de François Villon- convida a sopar els seus amics, i els comensals, a l’interior d’uns pastissos de carn, d’aspecte apetitós, troben trossos de dits, d’ungles i d’orelles de procedència humana, i s’assabenten que la pastissera i les seves dues filles assassinaven llurs parroquians i feien embotits amb els intestins llurs i barrejaven trossos de llur carn amb talls de vedella a fi de dissimular-ho. Dins un pou reposaven els ossos descarnats dels homes assassinats per aquestes tres dones, que després, coneguts llurs crims, foren esquarterades i llur casa destruïda. El protagonista, això no obstant, acreix la repugnància d’aquesta tètrica història afirmant que aquells pastissos humans eren molt saborosos: Faç testimoni que•n mengí prou: mai carn ni brou, perdius, gallines ni francolines de tal sabor tendror, dolçor, mai no sentí. Jaume Roig es delecta narrant coses desagradables, com ara quan, en arribar a Lleida, veu com esquarteren una fornera perquè era alcavota i feia dormir el seu propi fill “ab ses loçanes parroquianes”, o quan descriu amb cru realisme una bruixa que arrencava es dents dels ajusticiats a fi de servir-se’n per a les seves fetilleries, o quan explica el singular cauteri que, amb la rella de l’arada, fa un camperol al cos de la seva dona adultera, o bé quan relata el cas de la dona condemnada a mort, a Saragossa, que procurava de trobar-se sempre embarassada per no ésser penjada. Impressionants i molt hàbils són els recursos expressius de Jaume Roig en narrar anècdotes tan desagradables; però molt més significatiu és que aquest aburgesat metge valencià, de vida benestant i sentiments caritatius, hagi abocat en aquest singular llibre tant de pessimisme, tan tètrica i negra visió de la vida i hagi evitat de deixar-nos una escletxa de bondat i felicitat. El Spill és una de les obres més al•lucinants de la literatura catalana, que produeix en el lector modern una forta impressió i aconsegueix d’enlairar a categoria artística el fàstic i la misèria humana. 57. PROSES SENTIMENTALS I AL•LEGÒRIQUES A la segona meitat del segle XV creix la moda d’escriure breus relats en prosa, de vegades de molt tènue trama, en què hom exposa situacions sentimentals, molt sovint en estil al•legòric. El cavaller Pere Joan Ferrer (1431-1504?), senyor del Maresme i del castell de Burriac, que intervingué activament en guerres i lluites entre faccions, a més d’escriure un Sumari de batalla a ultrança, per tal de reglamentar els combats singulars, és autor de la breu prosa Pensament sobre els desdenys d’una dama, en què se li apareixen l’Amor i Sant Jordi. Un altre cavaller, valencià, Francesc Carrós Pardo de la Casta (documentat el 1477), escriví una prosa titulada Regoneixença e moral consideració contra les persuacions, vicis e formes d’amor, en què dins un marc al•legòric i de visió fingida, fa reflexions sobre els errors que ha comès i la misèria moral en què ara es troba, i es posa a considerar les vanes coses que desitgen els homes. Una veu misteriosa interromp les seves reflexions i el recrimina per haver abandonat l’amor; i se li apareix la Raó, que fa un parlament contra Cupido, i, finalment, a la glòria contempla la Mare de Déu i les virtuts i presencia la desfilada de les dames que lluitaren victoriosament contra la deshonestedat. L’autor confessa que escriví aquest llibre, dotze anys abans, per a ell sol i per conservar el seu secret íntim i personal, malgrat la qual cosa fou imprès el 1477. Carrós és autor d’algunes poesies castellanes que foren publicades al Cancionero general d’Hernando del Castillo. El barceloní Francesc Alegre, que traduí les Metamorfosis d’Ovidi, és autor de quatre breus proses, entre les quals el Somni recitant lo procés d’una qüestió enamorada en què la dama és jutjada en un tribunal d’Amor, visió on apareix gent tan heterogènia com Petrarca, Salomó, Eneas, Lancelot, “lo rei Pere d’Aragó”, el gallec Macías, etc. L’estil d’Alegre és emfàticament retòric i recargolat. Certa anònima Faula de les amors de Neptuno i Diana, que hom presenta com a traducció de Claudià, autor llatí on no es troba res que recordi aquesta obra, sembla una dissimulació mitològica d’un fet d’amors esdevingut a Barcelona. Hi ha influències d’Ovidi i crida l’atenció la llibertat amb què l’anònim autor tracta els temes mitològics tradicionals, ja que arriba a l’extrem d’inventar uns amors interessats de Diana, deessa de la castedat. Gran és l’interès de a prosa intitulada L’ànima d’Oliver, debat sobre l’amor profà i l’amor diví entre l’espectre d’Oliver (potser el poeta Francesc Oliver, del qual hom deia que se suïcida per amor) i l’autor, el rossellonès Francesc Moner (1469-1492), que escriví altres obres en vers en català i en castellà.