dilluns, d’octubre 18, 2004

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

El llenguatge fa la impressió de ser una capacitat que es manifesta de manera igual, amb molta unitat. Tanmateix, si alguna cosa sobra dle llenguatge humà és la seva extraordinària variació. Ens l'explicarem fàcilment si parem atenció als usuaris del llenguatge: podem dir que la capacitat humana de parlar és tan diversa com ho són els parlants.
Les llengües
Cada comunitat organitza el seu sistema de signes i de regles, i fa un ús concret de la capacitat humana del llenguatge. Podem, doncs, buscar una sèrie de trets comuns a totes les llengües:

Tots els humans utilitzem mecanismes fisiològics per articular els sons.

Totes les llengües són formades per unitats de dos nivells: unes que no porten significació (sons, fonemes) i unes altres que aporten significat (paraules, oracions). Les segones estan formades basant-se en les primeres. Aquesta doble articulació dóna una gran flexibilitat a totes les llengües.

Totes les llengües tenen regles que impedeixen qualsevol combinació d'unitats. O, dit d'una altra manera, les unitats lingüístiques no es combinen de manera aleatòria, sinó seguint determinades pautes (que varien d'una llengua a l'altra). Ara bé: en totes és possible de formar un nombre infinit de combinacions (oracions) amb un nombre finit d'unitats.

Però, més enllà d'aquests trets unitaris, ressalta la gran diversitat amb què el llenguatge es manifesta. La forma primària en què es manifesta aquesta diversitat és mitjançant les diverses llengües del món.

A l'interior d'una mateixa llengua també hi ha variacions

La variació lingüística no s'acaba amb les diverses manifestacions de la capacitat general del llenguatge, que hem anomenat llengües. També a l'interior d'una mateixa llengua hi ha diverses maneres de parlar-la, variants diferents o maneres diferents d'utilitzar un mateix codi.

No es parla igual el castellà a Sevilla que a Valladolid o Buenos Aires, ni és igual el francès d'una part de Bèlgica, del Canadà, del centre de França o del de París, ni és igual l'anglès dels Estats Units que el de Londres.

Igualment podem trobar diferències entre la manera d eparlar d'una senyora gran de 70 anys i el d'una noia de 14, o entre la manera d'utilitzar la llengua anglesa per part dels blancs del barri de Manhattan i dels negres del Bronx de la ciutat de Nova York. La variació és un dels trets característics de les llengües, de totes les llengües.

2. Llengua, norma i parla

Si bé és cert que una llengua és una creació col·lectiva, social de tots els seus parlants, també és cert que cada parlant en fa un ús individual, propi, d'aquest sistema d'expressió. Anomenem aquesta possibilitat d'expressió individual, d'ús particular de la llengua, parla. Podríem dir que un parlant concreta en cada moment, d'una manera determinada, les possibilitats que li ofereix el codi o llengua.Per això el concepte de llengua té sempre una dimensió social mentre que el concepte de parla fa rweferència a l'ús individual.

Ara bé, no és pensable que un determinat parlant faci un ús absolutament personal i lliure del codi lingüístic. Hi ha determinades normes que ens "obliguen" a utilitzar determinades formes en determinats contextos. Si jo m'adreço a una autoritat, utilitzaré unes formes concretes (tractament, estructura del missatge) diferents de si m'adreço a un amic o a un col·lega.

Per tant, ens cal tenir ben presents aquests tres conceptes:

. llengua: sistema de signes o codi lingüístic, creació social d'una col·lectivitat.

. parla: ús individual que cada parlant d'una llengua fa de les possibilitats que li ofereix el codi.

. norma: element regulador entre les possibilitats del codi i el context en què cada parlant ha d'expressar-se.

Concepte de variació lingüística

De vegades es diu que una llengua és el que els seus usuaris volen que sigui. Una primera idea per comentra d'aquesta afirmació és que no es pot desvicular la llengua de la realitat concreta, dels parlants que la utilitzen, que una llengua només té sentit quan hi ha parlants que la utilitzen i és operativa per a un grup més o menys nombrós de persones. Els usuaris o parlants determinen unes varietats concretes. Però ressaltem el concepte d'ús de la llengua. Sense ús no existeix la llengua: el que determina la vitalitat i en condiciona el desenvolupament -l'expansió d'una llengua-, és el seu ús per part dels parlants en diferents àmbits lingüístics. El que ens ha fet reflexionar sobre les funcions de la llengua és haver observat que els parlants usen la lelngua amb aquestes funcions.

Inherent a l'ús és el concepte variació . L'existència d'usuaris diversos és el que fa aparèixer usos diversificats de la llengua.

Varietats i registres

Algunes variacions lingüístiques que podem observar són òbvies, les que deriven de la parla, o ús individual de la llengua que fa cadascú. D'aquestes variacions algunes lingüistes en diuen idiolectes. N'hi ha d'altres que també són evidents: les que deriven de condicionants biològics, com és ara les diferències de to i de timbre entre homes i dones, o entre nens i adults.

Les variacions lingüístiques més estudiades fins ara sónles que tenen a veure amb factors socials que afecten grups nombrosos de parlants. En remarcarem dos grans grups: les que depenen dels parlants (dels usuaris de la llengua) i les que depenen del context o la situació (és a dir, de l'ús) en què es desenvolupa la comuniació. Ho podem esquematitzar de la manera següent:

varietats individuals (idiolectes)

geogràfiques (dialectes)

USUARIS varietats històriques o generacionals

socials

USOS varietat estàndard

registres

Pel que fa a les primeres que anomenem varietats, direm que es tracta de variacions degudes a factors geogràfics, històrics o socials. Una varietat comuna a tots els parlants, o que tots els parlants coneixen i fan servir per comunicar-se sense marcar l'origen geogràfic o social és la varietat estàndard.

LES VARIETATS HISTÒRIQUES I SOCIALS

Les variacions degudes al context o a la situació són conegudes amb el nom de registres o varietats funcionals, contextuals, situacionals, i també variacions estilístiques. Es diferencien de les altres varietats (geogràfiques, històriques o socials) perquè no tenen tant a veure amb els parlants com amb la situació, àmbit o context en què ès produeix un missatge lingüístic. Un mateix parlant fa servir diversos registres segons que hagi d'expressar el mateix missatge en un context o en un altre. Els registres varien en funció d'alguns elements de la comunicació o del context, qui parla, de què parla, amb qui en parla, amb quina intenció o propòsit, com en parla (oralment o per escrit), etc.

Veurem a continuació alguns trets més específics d'aquestes varietats.

1. Varietats històriques

De vegades també s'anomenen varietats generacionals. De fet es tracta d'un tipus de variacions que podem situar al llarg d'un eix cronològic.

Les diferències entre el català d'avui i el del 1500, per exemple, són fàcilment constatables agafant un manuscrit de l'època i confrontant-ne aspectes com la morfologia, la sintaxi o el lèxic amb la llengua que fem servir al segle XXI. Al llarg de la història una llengua ha sofert una evolució.

Referint-nos solamnet al lèxic trobaríem diferents com ara:

. Paraules antigues que avui han desaparegut.

. Altres que han canviat de significat.

. Aparició de paraules noves.

Les diverses varietats històriques marquen estadis successius de la història de la llengua.

Vist des d'una òptica històrica més immediata, en un mateix període de temps, es noten diferències o varietats generacionals, entre les persones adultes de la comunitat i les persones més joves.

2. Varietats socials (o diastràtiques)

La llengua pot ser un signe d'identificació d'un determinat grup social. Sentint com parla una persona podem endevinar moltes coses sobre el seu origen, el lloc on viu, el grup social, el nivell d'estudis... Aquests factors són els que determinen les varietats socials. A grans trets podem dir que estan condicionades pel grup social i per l'actitud que s'adopta en relació amb la llengua.

Algunes d'aquestes variants socials són els anomenats argots o parlars especials. Neixen en el si de grups tancats (lladres, persones de baixos fons, món del joc, de la drogoaddicció, d'una determinada secta, grups militars, món escolar...), com a signe d'identificació i diferenciació davant de l'exterior. Alguns dels mots d'argot són deformacions d'altres de corrents: pensisquiar (pensar), mates, profe, cole... D'altres passen al llenguatge comú: pispar, clapar, clissar, dinyar-la, mangar (tots ells provinents del llenguatge caló).

En català han estat estudiats alguns parlars específics de determinats grups socials. Per exemple, el xava o parlar propi d'alguns barcelonins; o el caló o parlar gitano; el parlar bleda, propi d'alguns nois i noies de determinats barris barcelonins benestants; el parlar ultra, propi de persones que volen fer ultracorreccions i adopten un llenguatge "pur", etc. Avui, però, en molts àmbits on hi hauria parlars específics hi trobem lallengua castellana.

Tot i que les variacions socials es noten en els ambients urbans (hi viu més gent i la vida social és més diferenciada), també en els entorns rurals s'utilitzen (o s'utilitzaven) alguns mecanismes que alguns anomenen "argòtics". Per exemple, el fenomen de posar sobrenoms (malnoms o motius) a algunes cases i a le spersones que hi viuen: Can Flautes, can Paparra, can Forner Nou, Cal Penja-i-despenja... Vistos des de fora -per exemple, per un "pixapins (habitant de Barcelona)-, aquests mots fan el mateix efecte que els mots d'argot d'una secta o grup social.

La varietat estàndard

Per tal de salvar les diferències entre els diverses maneres d'utilitzar el codi lingüístic que vèiem en el punt anterior, totes les llengües han generat una varietat superadora de les variacions dialectals, la varietat estàndard. És la que trobarem, sobretot, als mitjans de comunicació social (premsa, `radio, televisió), a l'ensenyament i en d'altres institucions socials que estiguina la disposició de tots els ciutadans d'una comunitat lingüística. Històricament, aquesta varietat comuna ha anat lligada a l'ús de la llengua que feien els grups més influents en la societat de la cort reial; la cancelleria -on es redactaven els documents per a tot el domini reial -l'església...

1. Característiques i condicions de la variació estàndard

Les seves característiques són ben clares:

. Facilita la comprensió i la comunicació entre parlants de les diverses varietats territorials, generacionals o socials.

. És una avrietat a disposició de tota la comunitat -o, almenys, aspira a ser-ho- i no pas d'un sol grup.

. Cal no confondre varietat estàndard amb "manera obligatòria d'usar la llengua" per part de tothom. L'estàndard no és una obligació d'ús, és simplement una manera d'utilitzar la llengua a disposició de tots els parlants. Cadascú la pot fer servir quan li sembli bé, és a dir, en aquelles ocasions en què és escaient (segons la norma) parlar o escriure en la varietat estàndard.

L'estàndard com a varietat per al conjunt dels parlants, ha de reunir unes determinades condicions:

a) Ha de ser conegut o compartit per tothom (per això s'utilitza i s'ensenya a les institucions escolars, és el llenguatge de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació...).

b) Ha de ser acceptat per tots els parlants -pels usuaris dels diferents dialectes, ja que cadascun hi renuncia a aspectes propis i n'adopta d'altres.

c) Ha de tenir un caràcter utilitari, econòmic, fàcil d'aprendre i de manejar... (com tot el que arriba a ser estàndard).

L'estàndard té també valor aglutinador i identificador: és un punt de referència de tots els parlants dels diversos dialectes de la llengua i serveix per diferenciar una determinada llengua de les veïnes.



3 comentaris:

ana saez ha dit...

enhorabona pel teu blog :)

Anònim ha dit...

perfecte! m'ha anat molt bé per fer un repàs per a la selectivitat

Anònim ha dit...

m'ha encantat