LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

La variació lingüística; dialectes i registres

Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants enraonen d’una manera diferent segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també d’acord amb la situació comunicativa en què es troben. Hi ha, doncs, dos tipus de variació lingüística: la constituïda per els varietats dialectals (dialectes) i la constituïda per les varietats funcionals (registres), és a dir, aquella variació exigida per les circumstàncies que configuren la situació comunicativa.

Podem veure les llengües vives com uns organismes dinàmics, en què es contraposen dues tendències: la tendència a la diversitat, manifestada en la variació dialectal i funcional, i la tendència a la unitat, que contraresta la primera per mitjà de l’ús de la varietat estàndard. L’estàndard és una varietat dialectal en la mesura que és comuna a tots els parlants (de fet, és indispensable per a la cohesió de la comunitat lingüística) i un registre, atès que és utilitzada en un amplíssim ventall de situacions comunicatives, com ara l’àmbit docent, comercial, mediàtic...

Les varietats dialectals identifiquen grups de parlants, pertanyents a diferents terres (dialectes geogràfics: català central, valencià, balear, etc.), generacions o èpoques (dialectes temporals: català del segle XV, català del segle XXI...) o sectors de la societat (dialectes socials: parla dels estudiants, de la murrialla...). En canvi, els registres o variants funcionals són les diferents modalitats de llengua que empra un mateix parlant per tal d’adaptar-se a cada situació comunicativa. Val a dir que totes aquestes variacions es donen alhora. Així un persona pot utilitzar el registre col•loquial combinat amb les varietats dialectals corresponents, afegint-hi, a més, elements propis de l’argot dels estudiants.

Registres formals i registres no formals

En un acte de parla, l’emissor comunica unes idees relacionades amb un tema per tal de construir un text que permeti d’aconseguir que el receptor actuï d’acord amb una determinada intencionalitat. En codificar el missatge per transmetre’l a través d’un canal, l’emissor considera també quin grau de familiaritat té amb el receptor i quin to o grau de familiaritat s’ajusta millor a les característiques de l’acte comunicatiu. Cal recordar, també, que el tema pot rebre un tractament general o especialitzat; la intencionalitat pot ser subjectiva (convèncer, queixar-se...) o objectiva (donar una informació o una explicació en un tractat sobre bioquímica, per exemple); el canal pot ser oral o escrit, o els que es derivin dels diferents mitjans per on es transmet avui dia la informació (els missatges escrits, per exemple, es poden transmetre per telèfon mòbil o per correu electrònic); i, finalment, el grau de formalitat és més baix com més espontània es la situació.

A partir de l’encreuament dels quatre factors anteriors, podríem distingir una extensa gradació de registres. En la pràctica social, però, als escenaris comunicatius més habituals, s’hi acostumen a associar unes determinades combinacions dels quatre factors contextuals, combinacions que donen lloc a uns cinc registres bàsics:

- formalitat alta: registre científic i tècnic, literari i culte en general.
- formalitat mitjana-alta: registre estàndard.
- formalitat baixa: registre col•loquial.

Les fronteres entre els diferents registres són poroses. Així, per exemple, podem trobar textos en una varietat estàndard que tingui un deix col•loquial (per exemple, el registre de determinats textos molt divulgatius) o que, contràriament, tractin un tema que obligui a utilitzar un llenguatge que, sense ser d’ús exclusiu dels especialistes, es faci difícil al comú de la gent, com passa amb certs textos humanístics o jurídics. Per a aquests darrers casos, és preferible considerar un registre culte en general, que no és pròpiament estàndard ni s’adscriu en l’àmbit cientificotècnic o literari. El registre col•loquial, per la seva banda, es considera vulgar quan té un grau de formalitat molt baix, tant pel que fa a l’expressió lingüística com a la difusió de continguts considerats de mal gust.

En el quadre inferior hi ha els registres que presenten manifestacions més clares, les quals es poden analitzar a partir dels quatre factors contextuals. No hi apareix, en canvi, el registre literari, ja que és el més difícil de definir perquè té unes manifestacions molt variades, fins al punt que dins les obres literàries podem trobar mostres de tots els altres registres.

FACTORS CARACTERÍSTICS DEL REGISTRE

Varietat científica Varietat estàndard Varietat col•loquial
Tema especialitzat ± general general, quotidià
Canal escrit (o oral no espontani) Escrit o oral oral espontani
Grau de formalitat alt mitjà (o mitjà-alt) baix (familiaritat)
Finalitat o Intencionalitat objectiva (text impersonal) ± objectiva subjectiva
(text personalitzat

Els àmbits d’ús

Quan parlem ho fem en diferents àmbits d’ús o espais socials en què s’utilitza la llengua. Hi ha àmbits privats (la nostra família, el nostre cercle d’amistats) que demanen un llenguatge més o menys informal; i àmbits públics (l’administratiu o l’acadèmic) que donen lloc a uns tipus de text amb un llenguatge força (o molt) acurat i sovint amb característiques específiques, com la instància que lliurem a l’ajuntament (àmbit administratiu), el comentari de text que ens demana el professor (àmbit acadèmic), el reportatge que redactem per a una revista (àmbit periodístic), etc. Els diferents àmbits d’ús (científic, humanístic, acadèmic, administratiu, periodístic, publicitari, literari, etc.) es concreten en diversos gèneres textuals (informe tècnic, article d’opinió, instància, comentari de text, reportatge espot, poema, etc., respectivament), amb unes característiques que cal conèixer per a poder-los utilitzar.
Els llenguatges d’especialitat

Els especialistes d’una determinada matèria necessiten, per a parlar de la seva matèria, un lèxic específic o terminologia d’ús exclusiu que afegeixen a les característiques generals del registre (científic, estàndard, culte en general) de què parteixen. Aquestes modalitats de la llengua s’anomenen llenguatges d’especialitat o tecnolectes. Són tecnolectes, doncs, tants els diferents llenguatges científics i tècnics, com els d’altres àmbits d’ús (món administratiu, comercial o jurídic), professions (fusters, dissenyadors, publicistes, etc.) i fins i tot activitats de lleure (món casteller, dels esports, etc.). És clar, que no tots tenen el mateix grau d’abstracció i d’elaboració. Així, el màxim grau d’especificitat correspon als llenguatges d ela lògica i del càlcul algebraic, en que s’opera només amb símbols artificials, extrem a que no arriben les ciències experimentals (física, química o bioquímica). A continuació vindrien els textos de les ciències aplicades i tècniques (la medicina, la veterinària o les enginyeries), amb una elevada proporció de tecnicismes i una sintaxi molt controlada. Més lliure és, en canvi, la sintaxi de les ciències humanes (dret, economia, lingüística...), que disposen també d’un nombre molt elevat de termes propis, normalment menys fixats.

Aquests llenguatges d’especialitat parteixen, segons els cas, del registre cientificotècnic, culte en general o estàndard, però afegint-hi un lèxic o una fraseologia específics. De vegades agafen mots d’ús comú donant-hi un sentit nou: és el cas de concurs i oposició, que en els textos administratius solen tenir un significat molt específic i força apartat de l’habitual. També es donen exemples de polisèmia segons les especialitats considerades. Així, cànon és, en dret administratiu, un tipus de pagament, però el seu valor canvia considerablement quan la paraula és usada en literatura, en música, en art o en religió.

Els textos científics i tècnics

El registre científic i tècnic és el que s’utilitza en textos explicatius, com ara els tractats científics, els articles de revistes especialitzades sobre ciència o els informes tècnics; en canvi, per als escrits de divulgació científica n’hi ha prou amb la varietat estàndard o culta en general. El llenguatge científic transmet els coneixements de la ciència i de la tècnica, entenent per ciència l’estudi de les lleis de la naturalesa i per tècnica la utilització pràctica d’aquestes lleis.

El llenguatge científic sol associar-se a temes especialitzats (parlar d’una fractura de menisc), a finalitats objectives (descriure la fractura sense afegir-hi emoció), a un grau de formalitat elevat i al canal escrit, tot i que en conferències o en jornades per al versats en la matèria podria ser oral, sobretot oral llegit o oral preparat.

Un primer tret essencial del llenguatge científic és l’afany d’objectivitat. Contràriament ala llengua col•loquial i a la literària, doncs, el discurs científic pretén neutralitzar la subjectivitat per mitjà d’un llenguatge fred, impersonal, ja que s’espera que l’observador descrigui la realitat amb independència de les seves emocions i sentiments; per això el científic no escriu, posem per cas, “Estic content perquè amb les proves que he ofert acabo de demostrar que els neutrins existeixen”, sinó més aviat “Amb les proves ofertes s’ha demostrat l’existència de neutrins”, o, fent ús de la passiva, “Amb les proves anteriors ha estat demostrada l’existència dels neutrins”.

El llenguatge científic i tècnic

. Factors contextuals tema especialitzat, canal escrit, intencionalitat objectiva i grau de formalitat alt.

. Expressió en general: objectiva, freda, precisa. Tendència a la universalitat.

. Sintaxi: ús d’oracions enunciatives.

. Lèxic
- ús de termes que denoten d’una manera unívoca els conceptes de les diferents especialitats;
- molts termes tenen arrels gregues o llatines; d’altres provenen de llengües modernes;
- ús de llenguatges formalitzats (símbols algebraics, químics, lògics, etc.).

. Gèneres textuals: tractats i articles científics, informes tècnics, comunicacions i ponències en congressos, tesis doctorals, etc.

Un altre tret definidor del llenguatge científic és la recerca de la precisió, el rebuig de l’ambigüitat. Això implica, en el camp lèxic, la utilització reiterada d’uns mateixos termes i la tendència a recórrer a llenguatges formalitzats o codis no verbals (ús de símbols algebraics, químics, lògics...). Aquest llenguatge es caracteritza per la utilització de termes unívocs (és a dir, només es poden interpretar d’una manera), normalment monosèmics (amb un sol significat) i amb significació denotativa (sense connotacions, sense les ressonàncies emotives o les valoracions socials que s’hi puguin associar). No cal dir que hi ha terminologies diferents segons l’especialitat, sovint tan extenses i amb termes tan específics que moltes vegades no s’inclouen en les diccionaris generals de la llengua. D’altra banda, en l’aspecte sintàctic, el text de tipus explicatiu suposa la utilització d’oracions enunciatives i l’afany de claredat obliga a prescindir de complicacions estructurals i d’ornaments estilístics.

Formació del lèxic científic
Els termes científics o els tecnicismes es creen a partir de diversos procediments:
a) seguint els mecanismes regulars de l’idioma:

. derivació: voltatge, clorat (de vegades amb afixos particularment cultes: lentícula, bulbil, neurita).
. composició pròpiament dita: cobreobjectes.
. composició sintagmàtica: gas noble, pes atòmic, búfal americà, bromur de metil (cal fixar-se que es tracta de sintagmes fossilitzats, com unes locucions, en què no podem interposar elements: *gas molt noble.
.. habilitació (canvi de categoria gramatical), com la substantivació de l’adjectiu extractor per a denominar una determinada màquina.
. abreviació: Fe (símbol del ferro), PET (sigla de polietilè tereftalat), amonal (acrònim d’amoni i alumini), etc.;

b) usant elements grecs (leucòcit, hepatitis) llatins (bucocervical, reniforme) o híbrids, com en automoció (grec + llatí), etc.

c) manllevant elements d’altres llengües (sobretot de l’anglès):

- amb catalanització gràfica (angl. Marketing → màrqueting), fonètica (ang. lock out → locaut) o morfològica (angl. doping →dopatge);
- directament, sense adaptació al català: bit < bi (nary); gneis (germanisme usat en petrografia), etc.

Els textos humanístics

Tradicionalment, s’ha dividit el saber en ciències i lletres (o humanitats), divisió que ve a correspondre a la que es fa actualment entre ciències experimentals (o de la naturalesa) i ciències humanes. Les ciències humanes (els estudis literaris, la filosofia, la història, la sociologia, la política, la pedagogia, l’antropologia, etc.) no formen un tot homogeni, però en conjunt s’oposen a les ciències experimentals perquè tenen un caràcter més teòric o especulatiu (sovint marcadament ideològic) o bé doctrinal(pretenen modificar el punt de vista dels lectors per millorar la societat, per exemple), perquè no sorgeixen necessàriament de l’experimentació i perquè estan subjectes a revisions més o menys profundes dels seus continguts.

El fet que avui es consideri ciència tant la física com la lingüística, posem per cas, ja dóna a entendre que la dicotomia ciències/lletres està superada i que, en realitat, ens trobem davant una gradació de sabers, la qual aniria des dels de contingut sempre verificable i que utilitzen mètodes totalment inductius (la física o la química) o deductius (les matemàtiques pures) fins a sabers amb un contingut molt abstracte o especulatiu (la filosofia).


. Pel que fa al llenguatge, les humanitats busquen una expressió clara i precisa, com la que trobem en els textos científics. A diferència d’aquests, però, els textos humanístics es caracteritzen per:

- utilitzen un registre culte en general o bé l’estàndard.
- són més elaborats pel que fa a la forma d’expressió (fins al punt que molts assajos són considerats textos literaris);
- presenten una terminologia menys fixada, amb molts termes que tenen un significat força diferent del que tenen en el llenguatge popular (com els termes gramaticals persona, proposició, temps) i també molts termes polisèmics (categoria o funció tenen diversos valors en lingüística o en filosofia, posem per cas, un fet poc desitjable i font freqüent de malentesos),
- contenen un gran nombre de termes abstractes (positivisme, axiologia, fenomenologia, etc.).

. Quant als tipus de text, totes les ciències utilitzen el text expositiu, el qual pretén informar d’una manera rigorosa i objectiva. Tot i així, en les ciències humanes es fa ús del text argumentatiu quan no es pot demostrar experimentalment un posició i l’únic que es pot fer és recolzar-la en uns arguments que no deixen de manifestar una visió més o menys subjectiva, encaminada a defensar la pròpia tesi i a refutar les contràries.

. Pel que fa als gèneres textuals, en totes les ciències s’escriuen articles (de divulgació o bé més o menys tècnics), monografies, etc. L’assaig és un gènere molt característic de les ciències humanes. Pel seu to personal i per l’elaboració que s’hi fa del llenguatge, sol considerar-se un gènere literari, al costat de la poesia, de la narrativa o del teatre. El formen escrits sense una extensió definida (des d’un article periodístic fins a un volum gruixut) en què l’escriptor dóna a un destinatari no especialitzat la seva visió personal sobre un tema (de psicologia, de filosofia, d’art, de política, etc.).

L’assaig no pretén presentar una recerca amb tots els ets i uts, ja que no sol contenir notes a peu de pàgina, ni citacions o remissions bibliogràfiques, sinó simplement un text àgil, directe, conversacional. El segle XX ha donat a la literatura catalana assagistes com ara Agustí Calvet (Gaziel) o Joan Fuster.

El llenguatge dels textos humanístics

. Factors contextuals: tema més o menys especialitzat, cal normalment escrit, intencionalitat no sempre objectiva i gra de formalitat alt o força alt.

. Expressió en general: afany de claredat i redacció elaborada; freqüentment amb un estil personal.

. Sintaxi: gran riquesa de construccions, sovint complexes. Predomini de les oracions enunciatives, però amb presència d’altres tipus d’oració (interrogatives, exclamatives...)

. Lèxic: terminologia no del tot fixada, amb termes sovint polisèmics.

. Gèneres textuals: article d’opinió, assaig, etc.