EL BARROC A CATALUNYA (ANTONI COMAS, dins LA DECADÈNCIA. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE. ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. BARCELONA, 1986)

EL BARROC A CATALUNYA La literatura catalana del segle XVII es converteix en subsidiària –literàriament, estilísticament i ideològicament- del Barroc castellà: la dualitat entre la fugacitat del plaer i la voluntat ascètica, el sentiment de la mort i el desengany de la vida, l’obsessió per la predestinació, l’escepticisme, l’estoïcisme, la caricatura tragicoburlesca, l’angoixa de la solitud i el pessimisme polític, són temes que també trobem a la nostra literatura en aquest segle. Juntament amb aquesta influència barroca el català sofreix una nova allau de castellanismes. L’abundància de barbarismes arriba al punt que trobem textos completament híbrids. El segle XVII és un dels més crítics de la història de Catalunya: crisi econòmica, persistència del bandolerisme, política de supressió de privilegis i constitucions, un conjunt de fets que varen culminar amb la guerra dels Segadors (1640-1652), iniciada amb el “Corpus de Sang” i finalitzada amb la pèrdua de les terres de Catalunya Nord (tractat dels Pirineus, 1659). La causa immediata del conflicte va ésser la permanència a Catalunya de les tropes espanyoles que havien de participar a la Guerra dels Trenta Anys. L’alçament fou dirigit per Pau Claris, president de la Generalitat, que volia fer de Catalunya una república independent. El “Corpus de Sang” va inspirar l’himne d’Els Segadors, convertit en himne nacional de Catalunya: Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena! Ara el Rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra. Bon cop de falç, defensors de la terra! Bon cop de falç! La desconfiança dels catalans envers la seva llengua arriba fins i tot al poble que, per exemple, preferia un brillant sermó en llengua castellana –que no entenia-, a un en català. També, com en el segle anterior, molts escriptors redacten les seves obres en català, però les publiquen després en castellà per diverses raons: influència del mitjà en què viuen, per afany d’una més gran difusió o per la intenció d’obtenir protecció de nobles i mecenes. Ens ho confessa obertament el traductor dels Preludis militars (1640) de Domènec Moradell, l’any 1674: “De la lengua catalana han fenecido las admisiones y aplausos, no sé si por mal entendida o por mal recibida. Tan trocados miramos los tiempos, que si ahora escribiera en lengua catalana aunque fuese un Salomón, no sería aplaudido...” Paral•lelament a aquest procés de castellanització, a la Catalunya Nord, continua i s’accentua –la influència barroca castellana i més tard la pressió lingüística francesa. El rossellonès Elies Estrugós advertia en la seva obra Fènix català (1604) que a la seva terra els que deurien “...fer estudi en parlar llur llengua nativa, lo posaren algun temps en la castellana, atrets per la dolçura d’ella” i que allà eren pocs els que sabien “parlar català i menos escriure”, El també rossellonès Andreu Bosc té una actitud més combativa davant les acusacions contra la llengua catalana: en els Títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya (1628) posa la nostra llengua com a model de la resta de les romàniques: “...i nasqué tan graciosa, cortesana, sentenciosa i dolça, que no hi ha llengua que ab més breus paraules diga més alts i millors conceptes, tenint en tot una viva semblança ab sa mare la llatina. Ella fonc la que donà principi als versos i rimes que s’usaren en Roma, cantant ab elles, al so de ses consonàncies, les dissonàncies de les passions ab aguts y dolços pensaments.” I afirma que l’estat actual de la llengua és un “cas de digne de plorar ab llàgrimes de sang”, denunciant al mateix temps “l’odi que se li té”. L’ensenyança de les humanitats continua essent en català, encara que el seu nivell és inferior al del segle XVI. D’entre els autors de manuals i diccionaris –a part de les reedicions dels del segle passat-, citarem Martí Esteve, Antoni Font, Pere Torra, Llorenç Cendrós i Joan Lacavalleria. “Escuela Poética Castellana” és el nom que donem al corrent d’imitació de la poesia castellana barroca dins la literatura catalana del segle XVII i part del segle XVIII. Aquesta poesia es caracteritza per: ús sistemàtic de l’hipèrbaton, gran abundància de metàfores i abús de l’aparat mitològic, i alhora una tendència als temes burlescs i satírics. Així mateix s’obliden els metres i gèneres de tradició catalana, que són substituïts pels castellans: sonets, octaves, silves, lires, dècimes, “quintillas”, quartetes, romanços, “romancillos”, etc. Compareix per primera vegada a la poesia catalana el bucolisme, que perdurarà fins l’adveniment de la Renaixença. Una particularitat d’aquesta escola és que cap dels seus autors gairebé no va editar res i les seves obres es van transmetre manuscrites, la qual cosa ha dificultat d’establir una frontera entre les obres autèntiques i les traduïdes. Els tres manuscrits més importants que ens ha transmès la poesia d’aquesta època són: “Curiositat catalana”,” Recreo i jardí del Parnàs i muses catalanes” i “Curiositat catalana o Recreo i jardí del Parnàs”” –aquest últim refosa dels dos primers. Els poetes més importants del segle XVII són Vicenç Garcia, Francesc Fontanella i Josep Romaguera. Vicenç Garcia (Tortosa 1579/1582-Vallfogona de Riucorb 1623), més conegut amb el nom de Rector de Vallfogona, és la figura més representativa de l’esmentada “Escuela poética castellana” i de tot el XVII català. Al voltant d’aquest personatge s’ha creat una popular biografia llegendària i se li atribueix tota mena d’acudits, anècdotes i ocurrències que el converteixen en un Quevedo folklòric català. Va estudiar a Lleida, va ésser ordenat sacerdot l’any 1605, al següent obtenia per oposició la rectoria de Vallfogona de Riucorb, on a penes va residir, i es doctorà en Teologia el 1621. Protegit per la poderosa família dels Montcada, contínuament el trobem als palaus episcopals de Vic, Girona, Barcelona i Tarragona. Va participar en diversos certàmens poètics. Assidu de la tertúlia literària que reunia el bisbe Joan de Montcada al seu palau de Barcelona, va ser amic de nobles i del bandoler Perot Rocaguinarda. Cap al 1621 sembla que viatjà a Madrid on degué conèixer els poetes de la cort. Se li ha atribuït el Quijote d’Avellaneda i l’obra dramàtica El cortés bandolero, exaltació, sembla, del seu amic Rocaguinarda. Vicenç Garcia és un exemple d’home extraordinàriament dotat per a la creació poètica, encara que no arribà a treure el fruit que s’esperava de les seves qualitats. L’única obra que publicà en vida va ésser el sermó fúnebre dedicat a Felip III. En la seva obra poètica, que va romandre inèdita durant gairebé un segle i es va transmetre en còpies manuscrites, es fa difícil destriar allò que és autèntic d’allò que li ha estat atribuït. La fixció textual i l’edició de l’obra de Garcia és una de les grans llacunes de la història de la literatura catalana. Garcia –literàriament Garceni- va ser el prototipus de poeta i clergue del Barroc, encara que sovint s’adona que l’artifici de l’escola no encaixa amb el geni de la seva llengua. En altres ocasions, com Góngora i Quevedo, ironitza sobre les exagerades metàfores pròpies de l’època: Los cabells són sos cabells i no són gens or d’Aràbia, que, a ser-ho, jo crec que algú l’hauria descabellada. La primera edició de Vicenç Garcia la va fer la “Academia de los Desconfiados” –antecessora de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona- amb el títol Harmonia del Parnàs... (1700, encara que probablement és del 1703). La seva producció poètica és a estones d’una exquisida delicadesa comla composició “Elogia un galan l’hermosura d’una dama” Sou, oh Nise, la suma de bellesa on, totes juntes, contemplar-se poden les mostres del vestit que a Flora broden seda i agulla de Naturalesa: Clavell la boca, olor de camuesa; als ulls, dos ulls de lliris se acomoden; tot lo demés, ab dolces bandes, roden les roses i jasmins, ab sa puresa. Puix, ¿qué diré de la bellesa rara del jardí de aqueix pit, que sempre hi neva i sempre está cubert de maravelles? No com les altres, que la sort avara dintre de un dia la bellesa els lleva: que divines i eternes són aquelles. “A una dama que, patint gran set, li donà son galant un gerro d’aigua”: La condició de l'avar, senyora, vui vos convé, i dir ab raó podré que l'aigua dono a la mar! Més estiguera en son lloc ( vist en mon cor lo que hi ha ) que la llançàs eixa mà en mes muntanyes de foc; pero, ai!, que, ab mil temors, des que el jarro us he donat, recel d'eixa crueltat nous desdenys i nous rigors: que, com la Naturalesa a rigors vos inclina, de aqueix metall, boca i mà aprendan nova cruesa. Dins de mon pit consider, senyora, en eixa beguda la inundació i avinguda del plant en qué es vol desfer. ¿Qué molt, doncs, si la preneu ab tanta cobdícia i gana, si, a mes queixes inhumana, mos mals en ella us beveu ? Més conegut és Vicenç Garcia per l’aspecte satíric, burlesc i fins i tot obscè de la seva obra. Heus ací “Epitafi a la sepultura d’un gran bevedor qeu morí de gota”, exemple de poema burlesc: Hic jacet lo qui cregué ésser preservat de gota, puix de aigua sols una gota, sinó ardent, mai la begué. Gota lo agotà i tragué d'esta vall de plors i crits; estarà sencer son cos, que cuc no hi ha que hi don mos, perquè el guarden los mosquits. No seria completa la visió de Vicenç Garcia sense oferir un exemple de la seva complaença en els temes de baix nivell que, per altra banda, són els que més fama li han donat: “A una latrina que féu lo rector en lo hort de la sua rectoria”: La monarquia regint Felip terç, que la millora, se féu esta cagadora, essent papa Paulo quint. Adredes obra tan grave s'edificà prop de un hort perquè qui paper no port se puga valer d'un rave. En sa traça artificiosa no pose lo maliciós la llengua amb zel envejós; perquè la traurà merdosa. Ni ab supèrbia presumesca, lo que no entén judicar; i ans que ho vinga a condemnar, tot primer ho assaboresca. Los veïns advertiran no cometre tan gran falta, que si fou obra més alta, tota aquesta se beuran. I tu, cagador prudent que en aquest lloc entraràs, si molt pesat aniràs menjar-te has lo paviment. Si per obres soberanes són tinguts los mausoleus colossos i colosseus, memòria de coses vanes: ací mil culs retronant faran memòria perfeta de l'assalt de la Goleta i victòria de Lepant. Fou lo tribunal primer, que en est lloc se celebrà; un diumenge que hi cagà un descendent de Bauter. Dividits los llocs estan: est lo rector s'apropia, per ordre l'escolà i tia; les hostes, on gustaran. Fecit Bartomeu Monreal un Cid en arquitectura, de qui la roca més dura tem lo martell i parpal. Aquest darrer aspecte de la producció de Vicenç Garcia és el que ha derivat en un corrent de mal gust en la poesia catalana coneguda amb el nom de vallfogonisme. Vicenç Garcia –deixant a part la seva fama llegendària- va crear escola i va aconseguir tant de prestigi que el nom de rector va esdevenir sinònim de poeta fins a l’inici del segle XVIII. L’altra gran figura del segle XVII català és Francesc Fontanella (Barcelona c.1615-Perpinyà 1680/1685), literàriament Fontano. Pertanyia a una il•lustre família de jurisconsults, va prendre part molt activa en la guerra de Separació de Catalunya, causa per la qual va haver d’exiliar-se. Vidu dues vegades, va entrar en el convent de Sant Domènec de Perpinyà l’any 1660, del qual va ser prior l’any 1675. En vida Fontanella només publicà el panegíric a la mort de Pau Claris. La seva obra es divideix en dos grans gèneres: les composicions líriques i les peces dramàtiques d caràcter al•legòric i pastoral. El primer d’aquests gèneres es pot dividir en composicions ocasionals, amoroses i religioses. Remarquem de primer, el grup de romanços i sonets en què conta la impressió del seu viatge a l’assemblea de Münster i les al•lusives al setge i la caiguda de Barcelona. Dins la poesia religiosa destaca Desengany del món, d’un to gairebé preromàntic i molt diferent de l’estil de l’època i fins i tot del propi autor: Passen edats i vides ab moviment subtil, les unes nos segueixen, a les altres seguim. Los anys se precipiten tan veloçment al fi, que és començar a víurer començar a morir. Los termes corresponen en cercle repetit: lo que un sospir anima acaba altre sospir. Aquell alat i coixo, que és nou sempre i antic, la dalla té per véncer, les ales per fugir. Fugen volant les hores, i en globus cristal•lins la pols que cau desperta a la que està dormint. Plora la font al nàixer lo breu de son camí, del bressol d’esmeralda a l’urna de safir, quan ab agenes aigües inunda lo jardí, si riu no la sepulta, se precipita al riu. Vola vaixell superbo ab les ales de lli i troba lo naufragi tan prest com lo perill. A la dubtosa vida ab lo crepúscol ix la meravella bella en son primer matí. A la viola dèbil, al girasol altiu, mortalla són comuna los tendres gessamins. És en florida esfera fragant emperatriç efímera de nacre, cometa de carmí. Ni sa guarda espinosa ha pogut encobrir a la invisible Parca de sa verdor lo fil. Des del més noble lliri fins al clavell més viu, totes les flors acaben sols de l’haver florit. Si fuig la nit vençuda, en va l’alba se’n riu, pus que venja lo dia les mengües de la nit. No canten la victòria los ocellets festius, si causa son eclipse qui la fa resplendir. Del temps lo gran monarca, del temps no s’eximí, si principi de viure, exemple de morir. D’esta manera passen mos dies fugitius, que no els tinc per mos dies, pus són los que no tinc. Si per los que passaren altres han de venir, uns són de l’esperança, los altres de l’olvit. Mes olvit favorable contra mals envellits que, renovant memòries, aumenten lo perill. Desconec la figura de mi mateix en mi, tots los colors confusos, mudats tots los perfils. Tan lluny d’aquella imatge del gran pintor diví, que sols la pot conèixer qui la pot corregir. Anticipat cadàver, si no sepulcre trist, de mortes altiveses i de cuidados vius. Del llum resten les ombres, del foc la cendra vil, del cos lo tronc inútil i del cor lo patir. Mes, pus la vida tota és un punt infeliç, pensem en altra vida que és nostra fi sens fi. I les Llàgrimes d’una ànima rendida als peus del seu Redemptor, glosa en vuit octaves del salm LXXXVIII: Vinc, Jesús meu, per rómprer la cadena de mos sentits contra mon cor forjada... La poesia amorosa de Fontanella s’inicia amb les peces que ell anomena giletes que ve del nom de la dama que canta, Gileta. Són un conjunt de poesies bucòliques algunes de les quals esdevingueren model per a alguns poetes de la Renaixença. De més interès són els sonets, completament barrocs, titulats Fúnebre obsequi a una eclipsada bellesa (1648), entre els quals figura aquesta peça magistral, no sols d’aquesta època, sinó de tota la literatura catalana, “A la mort de Nise” ¡Oh dures fletxes de mon fat rompudes, rompudes per ferir més doloroses, que, llevant-me les plomes amoroses deixen al cor les puntes més agudes! Flames més eclipsades que vençudes, aurores algun dia lluminoses, ombres ja de ma vista tenebroses, tenebroses, mortals, però volgudes. Principi trist de penes inhumanes, terme feliç de l'ànima afligida que per alívio son dolor adora; fletxes sereu i flames soberanes si llevau a mon cor la trista vida per donar a mos ulls eterna aurora. Fontanella és autor de dues obres dramàtiques d’ambient pastoral: Amor, firmesa i porfia (1642), en la qual intervé l’autor amb el nom de Fontano, d’una acció molt simple: l’amor de Fontano i Guidèmio per Elisa, que porta a una sèrie de malentesos, i acaba la victòria d’aquest últim i la renúncia de Fontano, posa fi a la rivalitat entre pastors; i Lo desengany (post 1648), que és una altra peça teatral de contingut pastoral enllaçat amb un tema mitològic: el dels amors de Venus i Vulcà i el desengany de Mart, el seu marit, davant la seva volubilitat. Fontanella, conscient de la progressiva castellanització de la llengua i literatura catalanes, pretén –com farà també Romaguera- oposar-s’hi, però no continuant la tradició medievalitzant i de la Gaia Ciènciao del vallfogonisme, sinó incorporant els gèneres de moda, la temàtica i els procediments barrocs. Dintre d’aquesta línia va traduir l’elegia LX del primer llibre d’Amors d’Ovidi i hem de citar, a més, un Diálogo que va escriure sobre el tema de l’Assumpció de la Verge en el qual intervenen els personatges al•legòric, la Música, l’Esfera i la Terra. L’obra poètica i dramàtica d’aquest autor no fou editada fins el segle XIX i encara n’hi ha una bona part inèdita. Pel que sembla, va influir en alguns poetes de la Renaixença, probablement en Verdaguer. Si Vicenç Garcia i Francesc Fontanella representen l’assimilació del Barroc, en l’aspecte del que tradicionalment anomenen culteranisme, Josep Romaguera (? –post 1711), canonge de la catedral d Barcelona, vicari general de la diòcesi, professor de Dret Canònic a la Universitat, representa l’assimilació de l’altre aspecte, el conceptisme. Romaguera solament va escriure una obra en català, Ateneo de grandesa sobre eminències cultes (1681), que devia formar trilogia amb altres dues que no es van arribar a publicar (Morfeo despert en les vulgaritats catalanes i La Fama en Catalunya). En el pròleg, l’autor justifica l’ús de la llengua catalana, es lamenta que a l’actualitat es trobi tan desemparada i invoca el seu antic esplendor: “Si em vituperes lo haver escrit en català, no et temo, perquè murmurant la llengua ab què parles, fent-la instrument de ses ignomínies, los mateixos ecos del vituperi ressonen calúmnies a tan vil censura... Totes les nacions anhelen en embellir sa llengua i en propagar-la, perquè és crèdit de sos ingenis gosar alumnos de sa facúndia los alienígenos curiosos; però la passió, que en les demés s’extrema en elegància, en la nostra inadvertidament se precipita al despreci, ab impaciència de quants ho adverteixen. A fe que no la ultrajaven tant indecentment aquells antics hèroes catalans que feren sentir les clamors de ses victòries a Atenes i Neopàtria i que ab los preciosos robins de ses venes la imprimiren en Sardenya, Mallorca i València...” Aquesta cita, deixant a part l’interès que té per a la història de la llengua, pot servir d’exemple de l’abarrocada prosa de Romaguera. L’obra conté catorze eminències que corresponen a la influència és a vegades d’una total evidència –als Primores del Héroe i als atributos del Discreto de Gracián. Com Fontanella, Romaguera també busca uns camins per a la literatura catalana que li permetin emular les altres, sobretot la castellana, però fracassa perquè li falla bàsicament la llengua. “El veiem perdre’s –diu Jordi Rubió- treballant artificialment les seves frases.” I no menys artificial és el seu lèxic, podríem afegir. El resultat és una llengua que, exceptuant les característiques morfològiques, és pràcticament castellana. Les composicions poètiques que il•lustren les “eminències” (sonets, octaves, silves, lires, romanços, “quintillas”, madrigals) responen enterament als tòpics barrocs, com aquestes lires que il•lustren l’eminència XII: Al despertar del dia de l’espuma amaneix Venus canora, respirant harmonia; dóna celos a Tetis i a l’Aurora, amors redobla i trina en llavis de coral, Eco Marina. Durant el segle XVII trobem encara algunes obres històriques de gran interès. Hem d’esmentar, de primer, Esteve Gilabert Bruniquer (1561-1641), notari i escrivà de l’ajuntament de Barcelona, autor de Relació sumària de l’antiga fundació i cristianisme de la ciutat de Barcelona (1630) i de Rubriques o Cerimonial dels magnífics consellers i regiment de la ciutat de Barcelona (iniciades per ell l’any 1608 i continuades per altres autors fins 1699), recopilació de privilegis i disposicions de dret administratiu, realitzada i ordenada amb gran rigor científic i redactada en un estil clar i precís. L’any 1606 Jeroni Pujades (1568-1635), doctor en Dret, professor, poeta i jutge del comtat d’Empúries, presentà al Consell de Cent la seva Crònica universal del Principat de Catalunya, les dues primeres parts de la qual foren publicades en català (1609) i traduïdes després al castellà. L’obra es continuà en aquesta llengua després de la mort de l’autor. Encara que les dades que ens proporciona provenen de la documentació dels arxius, potser l’aspecte més important de l’obra d’aquest historiador són les observacions personals i directes, la vivacitat que sap donar als episodis, la seva gràcia descriptiva i l’interès envers l’element humà. Un caputxí anònim posà a la Crònica... un mal sonet amb un vers afortunat: Pus parla en català, Déu li don glòria. que es convertí en una consigna literàrio-política durant la Renaixença. Pujades és també autor de sis dietaris d’excepcional valor. A la Catalunya Nord, Andreu Bosch escriu Sumari, índex o epítome dels admirables i nobilíssims títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya (1628), que és una apassionada apologia del Principat i dels altres dos comtats pel que fa a la seva història i a la seva tradició, i sobretot a la llengua, de la qual fa un gran elogi. Bosch, d’altra banda, escriu la seva obra abans del Tractat dels Pirineus. Potser l’obra més interessant d’aquest gènere, literàriament parlant, és el “pseudo-Boades”, el Libre dels fets d’armes de Catalunya, escrita per Joan Gaspar Roig i Jalpi (1624-1691), que la va atribuir a Bernat Boades, personatge històric de la primera meitat del segle XV. Aquesta falsificació té una finalitat clarament política: és un cant a la grandesa militar i política de Catalunya després de la derrota de la Guerra de Separació. El Libre dels feits és un pastiche arcaïtzant, però l’autor ho va saber fer amb tanta habilitat i esquivà tan encertadament els castellanismes de la seva època –la qual cosa vol dir que coneixia molt bé el català literari medieval- que ha arribat a despistar crítics, filòlegs i historiadors fins fa pocs anys. Durant el segle XVII la prosa religiosa catalana es manifesta en aquests gèneres: obres hagiogràfiques i marianes, catecismes, tractats d’espiritualitat i ascètico-místics, sermonaris, sagramentaris, regles d’ordes i confraries, novenaris, etc. Dins el primer grup podem esmentar la Història i miracles de la sagrada imatge de Nostra Senyora de Núria (1666), de Francesc Marés, que va aconseguir una gran difusió. D’entre els tractats d’espiritualitat i ascètico-místics ciatrem, de primer, dues traduccions del Kempis, una de 1621 del jesuïta Pere Gil (1551-1622) i l’altra de 1698 de Pere Bonaura, molt reeditada durant el segle XVIII. La versió del pare Gil, molt superior a la de Bonaure, fou empresa perquè, segons ell, la de Miquel Pérez: ...era en llengua antiga, que era en bona part limosina, ara no usada en Catalunya. Entre els autors místics cal esmentar el carmelita fa Antoni de Sant Maties (1598-1668), que escriví unes Obres espirituals (inèdites) que representen l’assimilació de la mística castellana carmelitana. Fra Antoni de Sant Maties, com tots els tractadistes místics, parteix de la mortificació dels sentits per arribar a la contemplació. El seu lema o principi és: Per a mi, aprés del boníssim Jesús, no pus. I acò per pur amor del mateix boníssim Jesús. Un grup interessant el constitueixen els autors de més enllà dels Pirineus, les terres que precisament en aquest segle es van desprendre del Principat a causa del Tractat dels Pirineus i que anomenem Catalunya Nord. Honorat Ciuró (1612-1674), que deixà manuscrit el Tractat de la Capella (1637-1664), barreja d’obra mística i de novel•la religiosa. El notari Lluís Guilla (?-1702) es proposa, en el seu Manual de doctrina cristiana una finalitat instructiva, mentre que en Ales per a volar a Déu (1695) adopta el nou corrent de sensibilitat religiosa de Sant Francesc de Sales. Pere Nicolau (1575-mitjan segle XVII), comissari de la Inquisició i professor de la Universitat de Perpinyà, en el seu Llibre i declaració de noms, virtuts, perfeccions, gràcies, títols, excel•lències i grandeses de la sempre Santa i verge Maria, Mare de Déu, en honor i glòria de sa Immaculada Concepció (1630), amés de tractar de les virtuts de Maria, construeix un gran muntatge al•legòric i metafòric. Són abundants les obres de caràcter catequètic i moral: Desenganys de l’Apocalipsis (1673), del catedràtic de retòrica de la Universitat de Barcelona Magí Cases n’és un exemple. La predicació en aquest segle és un dels capítols més il•lustratius i polèmics de la història de la literatura catalana. La qüestió es planteja sobre el dilema de si l’ensenyança pastoral cal fer-la en català o en castellà. El concili tridentí ordenava que es prediqués en la llengua pròpia i natural del lloc i de manera planera i fàcilment intel•ligible (cum facilitate sermonis), i això mateix ordenaven les constitucions tarragonines de 1591 i 1595. Tot amb tot, des de feia temps, prosperava el costum de predicar en castellà, i a més de fer-ho en estil artificiós i abarrocat. Aquesta tendència era afavorida pel gran nombre de bisbes de les nostres diòcesis que eren castellans i per molts religiosos (sobretot dominics, jesuïtes, carmelites i mercedaris), que o bé per no conèixer el català o bé per creure que aquesta llengua no era apropiada per al lluïment en l’oratòria sacra, preferien el castellà. Després d’una gran polèmica sobre aquesta qüestió en els concilis tarragonins de 1635 i 1636 i gràcies a la intervenció de l’únic bisbe català d’aquell moment, Pau Duran, que ho era de la Seu d’Urgell, dels provincials dels ordes de Sant Benet, del Cister i de la Cartoixa, de l’arxiprest d’Àger, Francesc Broquetes, dels síndics de Tortosa i dels diputats del General de Catalunya, es va arribar a una mena de status quo, segons el qual: la predicació pastoral, sobretot a l’Advent i a la Quaresma, s’havia de fer en llengua catalana i fora d’aquests temps litúrgics, es podia autoritzar en qualsevol llengua (=castellà) especialment en festivitats civicoreligioses. La prosa profana d’aquest segle abasta una gran varietat de matèries: Medicina, Pedagogia, Art, Geografia, Arquitectura, Agricultura, Astrologia, tècniques industrials, art militar, viatges, etc. Un especial esment mereixen els tractats militars, conseqüència de l’ambient creat per la guerra de Separació. El manual de tàctica i l’estratègia Preludis militars (1630, traduït al castellà l’any 1674), del sergent major Domènec de Moradell; Breu tractat d’artilleria(1642), el primer que sobre aquest tema es va imprimir a Espanya, de Francesc Ibarra; i Orde de batalla (1643), de Josep Doms i Figueres. D’entre els llibres de viatges: La devota peregrinació de la Terra Santa (1627), de Miquel Mates, i Viatge de Pere Portes a l’infern, àgil narració, mig ficció novel•lesca, mig sàtira, que actualitza el gènere medieval dels viatges a ultratomba, en el qual el protagonista, un pagès, va a l’infern a la recerca d’un notari que l’havia enganyat. L’obra de més gran interès dins la prosa profana és potser el Libre primer de la història catalana (1600) del jesuïta Pere Gil (1551-1622). Es tracta d’una geografia de Catalunya sense precedents en la nostra tradició, basada, per una banda, en les autoritats clàssiques, i per l’altra, en l’experiència directa de l’autor, que conté extraordinaris encerts, com per exemple, la divisió comarcal. El teatre continua la tradició dels misteris, pobres d’estructura i d’aparell teatral, que ofereixen una imatge estilitzada del tema (bíblic, cristològic, marià o hagiogràfic). En voler alliberar-se de la seva pròpia tradició, el teatre català cau sota la influència del castellà. L’exemple més clar el trobem en la Comèdia de santa Bàrbara (representada l’any 1617) de Vicenç Garcia –de qui ja hem parlat- en la qual el relat hagiogràfic és contrapuntat per les situacions al•legòriques, conseqüència de la imitació de les comèdies i autos sagramentals castellans. Garcia ens proposà, sens dubte, innovar el teatre català i sobre un text primitiu –potser un misteri- aplicà, no sols els esquemes del teatre d’estil castellà, sinó situacions que tenen relació amb obres de Guillén de Castro, Lope de Vega i Tirso de Molina.