EL SEGLE XVIII AL PAÍS VALENCIÀ (dins LA DECADÈNCIA, del doctor ANTONI COMAS. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE/ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. Barcelona, 1986)

En aquesta època al País Valencià trobem, a nivell popular, un gran nombre de col•loquis, romanços i gèneres semblants referits a festes i patronatges. A nivell culte, però, se segueix conreant el castellà. Hi ha, com a Catalunya i Balears, un corrent vindicatiu de la llengua: segons els valencians, Jaume el Conqueridor parlava la seva modalitat lingüística, així com els Borja i sant Vicenç Ferrer. Un gran defensor de la llengua és el notari Carles Ros i Hebrera (1703-1773), el qual va començar a publicar una col•lecció d’autors valencians antics i moderns. El seu primer tractat gramatical fou: Práctica de ortografía para los idiomes castellano y valenciano (1732), que va reprendre a Tractat d’adages i refranys valencians (1773). Va escriure també: Norma breve por la que los valencianos sabrán escribir la lengua castellana guiándose por la valenciana (1735); Norma breve para el idioma castellano, aunque servirá también para el valenciano (1737); Breve explicación de las cartillas valencianas (1750); Corrección de voces y frases (1771); i Beceroles valencianes. També es dedicà a la lexicografia: Breve diccionario castellano-valenciano (1739) i Diccionario valenciano-castellano (1764). I és, a més, autor de dos opuscles apaologètics: Epítome del origen y grandeza del idioma valenciano (1734) i Cualidades y blasones de la lengua valenciana (1752), en els quals parla dels orígens i qualitats del valencià, de la seva antiga vinculació amb el llemosí i pretén demostrar que el valencià és el vertader hereu del llemosí portat allí per Jaume I. Con esta lemosina que nos dejó nuestro invicto Conquistador, llena de pureza, primor y dulzura, oyeron nuestros mayores hablar en las Cortes a sus reyes de Aragón... Gràcies al seu perfeccionament, cal diferenciar-lo del català i del balear: El fino idioma valenciano consiste, a lo menos ahora, en usarlo con la pulcritud que le han perfeccionado en esta ciudad, sin valerse ya de los vocablos montañeses que aún duran en parte en este reino y en los de Mallorca, Menorca, Ibiza y Cataluña... En Barcelona también es el catalán más culto que en su reino, aunque siempre es lengua grosera, y la valenciana toda primorosa. Es consuma així l’escissió lingüística començada al segle XVI. Col•laborador i amic de Carles Ros fou el dominic Lluís Galiana (1740-1771), narrador i poeta i gran defensor també de la llengua valenciana. Un altre personalitat de l’època és Marc Antoni d’Orellana (1731-1813), poeta i autor d’obres històriques i científiques. En una d’elles, Valencia antigua y moderna, exposa les seves idees sobre la llengua, tot seguint l’apologètic i insistint en la seva perfecció i consegüent diferenciació respecte de les altres modalitats: “...Oyendo hablar a los catalanes, mallorquines y valencianos, es muy fácil distinguir éstos de los otros, porque el hablar valenciano tiene la articulación suave, clara y jugando o batiendo la lengua sólo con los dientes o paladar, lo que la habla catalana y mallorquina es violenta, fuerte, áspera y rasgada y con cierta especie de greguesco tiene más de gutural y ciertos ímpetus duros, broncos y violentos...” La qüestió de la llengua va interessar d’una manera general. El 15 de març de 1799, el “Correo de Valencia” publica una bona traducció de la seqüència Stabat Mater Dolorosa, feta pel poeta Joan Baptista Escorigüela, amb una carta que diu: “Muy señor mío: El no cultivarse un idioma para algunas producciones en verso y prosa no es prueba de que no es capaz de admitir y poder expresar cualesquiera entendimiento. Si hubiera algunos sabios que fueran afectos a este nuestro valenciano, no tendría el descrédito quele han adquirido los escritores asonantados; yo he querido probar mis fuerzas con estos terceros.” Escorigüela va escriure a les escoles una carta sobre la necessitat d’ensenyar ortografia valenciana. Es va adherir al projecte Manuel Joaquín Sanelo i Lagardera (1760 c.-1820), el qual els dies 5, 6 i 7 d’agost de l’any següent li dirigeix des del “Diario de Valencia” una carta en català queixant-se de la descurança en què és tinguda la llengua. Segons ell, ha arribat el moment de fer-la renéixer i demana ajuda a la Societat Econòmica d’Amics del País. Sanelo va confeccionar un Diccionario valenciano recollint unes nou mil paraules i fet amb un excel•lent criteri lingüístic i va anunciar, gairebé profèticament, el ressorgiment de la llengua i la cultura catalanes al País Valencià: “Bé que no puc passar en silenci, car és massa sabut, que a carrera oberta corre sa mudança. De modo que no passaran molts anys que no sia precís obrir estudi per l’ensenyança palesa, com succeïx ab altres llengües, per a perpetuïtzar la lletura e intel•ligència d’una infinitat d’esturments llemosins e valencians...” Altres obres històriques i bibliogràfiques són Biblioteca valenciana, de Just Pastor Fuster, Escritores del reino de Valencia, de Vicenç Ximeno i els “Viajes literarios”, d’Antoni Ponç i de Jaume Villanueva. També hi ha repertoris de refranys i modismes que són unes de les formes que presenta la preocupació per la llengua. Al País Valencià les festivitats i commemoracions cívico-religioses (canonització de Sant Joan de la Creu, patronatge anual de sant Vicenç Ferrer, arribada de la relíquia de sant Pere Pasqual, cinquè centenari de la conquesta de Jaume I, etc.) van originar una gran abundància de textos populars en català: romanços, parlaments, tertúlies, col•loquis, etc., que eren complement de les festes, sempre amb gran participació del poble. Dins aquest panorama literari els col•loquis ocupen un lloc preferent, amb la particularitat que el seu caràcter dialogat els situa en una posició intermèdia entre la poesia narrativa i el teatre. La major part d’autors d’aquesta època, com Carles Ros, Bartomeu Tormo, el pare Galiana, Josep Vicent Ortí, Carles León, compongueren peces d’aquest gènere. La més popular i característica va ésser, sens dubte, Col•loqui de Nelo el Tripero, de Pasqual Martínez Garcia (1772- mitjan segle XIX), obra representada pel seu autor, ambientada en la vida baixa de la València de les acaballes del segle XVIII i inspirada en els esquemes de la picaresca castellana. La poesia culta té els seus representants, a més del ja esmentat Carles Ros, en Bartomeu Tormo (1718-1773), autor d’una burlesca Gatomàquia valenciana, en Joan Collado (1731-1767), que escriví Poesies valencianes, de les quals esmentem el començament d’un dels sonets: És València del Cid perla d’Espanya, de Fernando sisè perla volguda; la rega el Túria, riu que, en sa avenguda, fins als mateixos murs la besa i banya. I sobretot l’impressor Joan Baptista Escorigüela (1753-1817), del qual d’entre la producció citarem la seva versió de la seqüència litúrgica Stabat mater dolorosa: Prop de la creu la dolorosa Mare estava en peu, plorosa, quan clavat son Fill va estar. Quina ànima congoixada, condolida i fatigada, l’espasa va traspassar! Oh, quant trista i afligida es veu aquella beneïda, Mare del que és fill de Déu. L’única figura de relleu que presenta la prosa valenciana del segle XVIII és la del ja citat pare Lluís Galiana (1740-1771). En la col•lecció paremiològica inclou ja Galiana dos relats en català, l’un molt popular i l’altre que és traducció d’un dels continguts en Sobremesa y alivio de caminantes, de Timoneda. No obstant això, l’obra que li ha donat més renom és Rondalla de rondalles, publicada l’any 1769 per Carles Ros i inspirada en el Cuento de cuentos, de Quevedo. La rondalla té un doble interès literari i lingüístic. Per una banda, es proposa divertir –i ho aconsegueix- i per l’altra ens ofereix un tipus de llengua fet de modismes, col•loquialismes i, fins i tot, vulgarismes, que e converteix en una instantània del valencià de la seva època: “Primer de tot ragueren un grandíssim plat de polla, ple de trossos de lomello o coromull, que un gat no el saltaria; i en un san-i-amén se l’embocaren tots en la garjola com si foren uns alarbs... En estes i estatres, la carabassa anava que rabiava de mà en mà, sense deixar-la resollar. Ningú le fea tantes festes com l’auela Bajauna, dient sempre que acabava de besar-la: “Bo, poquet i assovintet és al cos profitadet”. L’altre la prenia, i a la salut de vostès, tocava la trompeta que era un gust, i desemprés dia: “El vi fa sang, i l’aigua fa fang”. I per a no cansar-los més, tots tiraven al negret com a peneques i la jugaven de “Quodore, hasta verte, buen Quesús! I no vol més índia que esta, perquè lo demés és borraguera”, com saben vostès que dia aquell. També tragueren una ollasa de condúmio, que tenia una cafila de coses i un olor tan bo que podia retornar un malalt pernoliat; i, agarrant-se de bell nou, no en deixaren pentol, ni quedà rastre ningú, ni tal que ho féu. Uns als naps, que se’ls engolien sense tocar en aros, tan apressa com qui amortalla sogres; altres, als cigrons i a la verdura com a llops; i tots arreu als trossos, i el darrer que escure el plat. Ültimament treren per postres meló i figues, i, havent begut a la darreria alguns traguets de palladeta, allò de bo, quedaren quasi pirris, fent-los els ulls llanternetes i parlant tots en llatí sense haver-ne estudiat.” Com ja hem dit, els col•loquis contenen abundants elements dramàtics i constitueixen els antecedents del teatre festiu, popular i desimbolt del segle XIX. En canvi, tenim poques dades sobre representacions religioses. Segons sembla, Carles Ros és autor d’una comèdia i d’un parell d’entremesos: Bartomeu Tormo, de La fira d’Albaida; el religiós Francesc Mulet, de Los amors de Melisendra i de La infanta Tellina i el rei Matarot, etc., totes amb influència de la comèdia castellana.