EL RENAIXEMENT A VALÈNCIA (dins LA DECADÈNCIA, d'ANTONI COMAS. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE/ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. Barcelona, gener de 1986)

Els fets històrics, polítics i socials que condicionen la cultura literària de València al segle XVI, són molt diferents dels de Catalunya. L’actuació contínua de la Inquisició, per exemple, va desfigurar tot el que hagués pogut ser la realitat cultural valenciana d’aquesta època. A partir d’aleshores, l’ús de la llengua queda reduït a manifestacions de caràcter religiós, popular, festiu o satíric. Alguns escriptors castellans, com Lope de Vega, arriben a fer parlar en català a alguns personatges còmics. L’ús de la llengua en obres importants és cada vegada més limitat, encara que abans de 1560 podem observar a València una activitat editorial de clàssics catalans, continuant la tradició del segle anterior. Obres de Roís de Corella, Sant Vicent Ferrer, Ramon Llull, Eiximenis, Jaume Roig, Ausiàs March i les cròniques de Jaume I o de Ramon Muntaner s’imprimeixen entre 1506 i 1560. Dins el panorama de l’Humanisme, destaca la figura de Joan Lluís Vives (1492-1540), que si no s’hagués vist obligat a abandonar la seva pàtria a causa de la seva ascendència jueva, segurament hauria cultivat la llengua materna, com ens ho demostra el fet que la seguís parlant tota la seva vida, l’usés en la correspondència, a trobés la més adequada per ales lleis i fos partidari del seu ensenyament als infants. A partir de 1533 surten a València adaptacions i edicions de les obres de Nebrija. D’entre els autors detractats i preceptives gramaticals citarem: Andreu Sempre, Joan Llorenç Palmireno, Pere Joan Junyes, etc. El procés del moviment lul•lià al País Valencià és paral•lel al de Catalunya, però potser té una més gran intensitat. La catedral o escola lul•liana que trobem a València durant els segle XV i XVI fou fundada pel monjo de Santes Creus Jaume Jener, deixeble de Dagui. Pel que fa a la “Devotio Moderna”, la manifestació més interessant d’aquest corrent espiritual és la versió “de llatí en valenciana prosa” de la Imitació de Jesucrist (1482) feta per Miquel Pérez. I respecte de l’erasmisme, la pugna entre els seguidors d’aquest moviment i les forces conservadores, va obligar als erasmistes valencians a emigrar o a publicar les seves obres a l’estranger. A partir de l’arribada de Sant Joan de Ribera (1568) es refermen mètodes i ideologia reaccionària, ofegant d’aquesta manera el moviment. L’erasmista més important de València fou sens dubte Pere Joan Oliver. Encara que el moviment erasmista es presenta a València en llengua castellana, molts autors eren partidaris de la traducció de la Bíblia a les llengües vulgars. Hi ha una versió del Libre de Job (1559), de Jeroni Conquès, que no va poder ésser publicada a causa de les prohibicions de la Inquisició. A la darreria del segle XV i primeria del XVI els valencians sostenen que la seva modalitat lingüística és diferent de la catalana, actitud que crea una desconnexió i secessió lingüística entre Catalunya i el País Valencià. Paradoxalment, en plena Decadència , a València, per un costat, s’exalta la llengua i, per l’altre, s’escriu en castellà, exceptuant, per exemple, el cas de l’epístola d’Onofre Almudèver, que encapçala Lo procés de les olives, on es lamenta que acusin la seva llengua de falta de “vocables i freda en si”. Un primer símptoma d’aquesta secessió lingüística és potser l’estil de valenciana prosa, al qual tan sovint es refereixen els autors del segle XV. Aquesta teoria de la diferenciació lingüística cobra autoritat amb l’obra de Rafael Martín de Viciana (1502-1582), Libro de alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana (1574), en el qual es queixa de a invasió de la llengua castellana al País Valencià i enalteix les virtuts de la modalitat lingüística autòctona, proclama la seva superioritat sobre la castellana i afirma que participa més de la llengua llatina, atès el fet que és la seva filla primogènita “por derecha vía y propagación”. Trobem en els tractadistes posteriors repeticions –sovint literalment i també en castellà- dels arguments de Viciana. Malgrat aquest intens procés de castellanització que sofreix el País Valencià en aquesta època, hi ha, però, una producció poètica en llengua autòctona, caracteritzada , com a Catalunya, per la persistència de formes medievals, per un intent de renovació italianitzant i per la pervivència de formes populars i tradicionals. En aquest intent de renovació podem citar Hug de Montcada (1478-152?) del qual conservem tres octaves d’un poema èpic perdut, que pot representar la introducció dels metres italianitzants. La persistència de les formes medievals és decisiva en la poesia culta del segle XVI: són freqüents les edicions –així com traduccions i imitacions- d’Ausiàs March i de Joan Roís de Corella. La poesia religiosa culta tracta, en general, sobre vides de sants, i té un cert aire barroc, amb tot l’aparat mitològic i tots els tòpics renaixentistes. Podem citar com a autors de poesies marianes mossèn Borguonyo (Oració..., 1502) i Vicent Ferrandis (que té un poema inclòs dins el Cancionero general) i de temes hagiogràfics Jaume Beltran i Joan Baptista Anyes. La Breu descripció dels mestres de València... (1586), de Gaspar Guerau de Montmajor, és la mostra més important de la poesia satírica valenciana d’aquesta època. Aquest autor també va traduir al llatí l’Espill de Jaume Roig i, “per ser home escandalós i molt insolent i descarat”, va ser acomiadat de la seva càtedra de Retòrica de l’Estudi General de València i va morir a Alcalà l’any 1600. Heus ací una mostra del seu metre: Jo, mestre Grau, de cada trib a qui més plau al rei Felip ser lo botxí ne fan viatge, del rei Pasquí que mai passatge e lo fiscal d’areners viu per a dir mal passar lo riu vull de mon dit que tant duràs; deixar escrit ell fonc bell pas. les besamans Dos grans macers, que els mestres vans fins arriers, han fet al Rei duien per guia. ............................. Tantost venia un trist mesquí Del corral brut en un rossí, de les Escoles coixo gramàtic, de beceroles, un poc llunàtic, gran nuvolada lo bon Pomares; e cavalcada moço de frares fonc en son temps. La poesia popular i tradicional de caràcter religiós –goigs, nadales, cobles, etc.- és molt abundant al País Valencià en aquesta època. Podem citar les , que tenen relació amb la cançó popular El diví moliner: Dalt de la creu fou maurada la pasta d’aquest sant pa, on Jesús clavat està. ........................................................ Ara ve aquest pa viu sobre les sagrades taules; quan lo sacerdot li diu les sagrades cinc paraules, los cors nostres són retaules on la fe pintat ho ha. Pere Antoni Beuter (1490/1495 – 1554) i Rafael Martí de Viciana (1502-1582) són els autors més importants dins el gènere historiogràfic. El primer és autor de Primera part de la història de València, que publicà l’any 1538 i que tornà a editar l’any 1550 en castellà –segons l’autor per donar més difusió a l’obra-. La primera edició –en català- té un estil clar, senzill i elegant, i pot ésser considerada una mostra –diu Joan Fuster- del que hagués pogut ésser la continuïtat del cultiu literari de la nostra llengua al País Valencià. Viciana –de qui ja hem parlat- és també autor d’una Crònica de València (1556), impresa en castellà, però originàriament redactada en català, segons diu l’autor. Altres manifestacions de la historiografia a València en el segle XVI són: Libre d’antiquitats – crònica anònima- i diverses reedicions dels antics Furs de València. Molt més interès que la prosa de contingut amorós, científic i cavalleresc, té la prosa religiosa de l’època, que comprèn regles d’ordes, congregacions i confraries, catecismes, sermonaris, sagramentaris, vides de sants, etc. Dintre del gènere hagiogràfic cal citar Miquel Pérez autor de La vida de Sant Vicent Ferrer (1510), d’un estil molt elegant: ...que jo volgués pendre treball de traduit de latí en valenciana lengua d’aquest gloriós sant la història. ...E així recorreguí a la llum clara del gloriós sant Vicent Ferrer, que puix era raig de clar sol de justícia, volgués Il•luminar la mia tenebrosa ignorància per a compondre aquesta sua santa vida, e fermant les àncores de la nau de la mia esperança en la virtut i potència d’aquest poderós sant, prenguí la ploma. La cort de la virreina Germana de Foix (la reina vídua de Ferran el Catòlic) és un dels elements que més contribueixen a la castellanització de València en el segle XVI, sobretot en l’època del seu tercer marit, el duc d Calàbria (1526-1536), que va voler convertir-la, inútilment, en una cort renaixentista a l’estil italià. Ens descriu la vida d’aquesta cort el poeta i músic Lluís Milà (c. 1500- post. 1561) en una obra publicada l’any 1561, Libro intitulado El Cortesano, que va ser retocat i corregit per Lope de Rueda. L’obra, dividida en sis actes (jornadas) i en forma de diàleg, ens dóna una visió d’aquella cort virreinal, pintoresca i molt diferent del refinament de la d’Urbino. Per la seva forma podria encabir-se dins el gènere dramàtic i és possible que tot el llibre sigui un llarg monòleg de l’autor. Hi ha qui ha vist en aquesta obra –plena d’escenes realistes burgeses i episodis de la vida valenciana d’una gran vivacitat- una mostra del que hauria pogut ésser un autèntic teatre en la nostra llengua. La clau de l’obra són les paraules del mateix Milà: “para saber burlar a modo de palacio”. Aquest burlar és aplicat als cortesans Joan Ferrandis d’Herèdia, a la seva esposa Jerònima Beneito Carroç i Pardo de la Casta –tia d’Ana Girón de Rebolledo, l’esposa de Joan Boscà- a la reina, al Duc, al propi autor i a altres cavallers i servidors de palau, que gairebé sempre apareixen sota un punt de vista burlesc i satíric. Parlant d’un cavaller que torna d’una cacera, diu: Sicut cervus ad fontes acquarum, viene el ciervo del marido que su mujer le ha herido. Joan Ferrandis d’Herèdia, per exemple, arriba tard a causa d’una cita amorosa, a una audiència amb la reina. Davant les excuses, la seva esposa Jerònima li diu en català –com les dames valencianes de l’època: -Quin predicador de bules falses és mon marit! No en prengau ninguna, que totes les que ell preïca porten a l’infern. La reina li contesta amb la coneguda frase: -Doña Jerònima, siempre querría que hablásedes en valenciano, que en vuestra boca es gracioso. Quan l’obra agafa un caràcter més teatral i les escenes tenen un to més realista és quan apareixen els criats –que parlen català, com les dames-: Malfaràs, Gilot, el canonge Ester i Medina. El canonge Ester, irritable, contrafet I geperut, és objecte de les burles per part de Gilot, que li canta, fent paròdia de la cançó tradicional que van imitar Pere Serafí i Joan Timoneda: Bella, de vós sóc amorós, gibeta mia; encara que ell mateix es burla del seu aspecte físic: Tot lo món m’està mirant com si fos una donzella. En conjunt l’obra és una gran farsa o un conjunt de petites farses. Per altra banda, el bilingüisme acaba de donar-li un sentit realista i dramàtic. Lluís Millà ja havia escrit abans (1535) Libro de motes i El Maestro (1536). També va ser imitador d’Ausiàs March i en certa manera va mantenir una rivalitat amb Ferrandis d’Herèdia. Un dels personatges que hem vist dins l’obra de Milà i dels qui més figuraren en la Cort de Germana de Foix i en la vida literària de València en el segle XVI fou Joan Ferrandis d’Herèdia (1480-1549) –poeta i dramaturg- baró d’Andilla, que va lluitar contra els agermanats. A l’any 1562 apareixen les seves Obras..., así temporales como espirituales, la majoria en castellà, i que abasten temes amplíssims, des del burlesc i eròtic fins al penediment religiós La seva producció poètica en català, encara que escassa, és notable: va escriure uns poemes de caràcter entre popular i cortesà –com Serafí i Timoneda-: Anar-se’n vol lo meu senyor; Encara és ací, jo ja l’enyor. Tant vos vull més del mostre, i voleu veure quant és: que us vull tant, que no vull res que no sia vós o vostre. Puix que no em voleu amar, no me n’he cura. que a mi no em fallirà bona ventura. I tres coplas al modo d’Ausiàs March en lengua lemosina, l’última de les quals diu: Ab tant por me té lo mal present, que del passat ja quasi no em record, on sent, si en mi tot sentiment és mort, sinó el voler sentir més lo que sent. ¿De qui tinc por ni quin perill m’espanta?; ¿què em poden fer que ja en mi fet no sia? Sens cultivar est tros de terra mia N’ha tret l’amor l’esplet i res no hi planta. I així ho cull trist, fadat de males fades, com de noguer lo fruit a bastonades. També és autor d’una breu obra de teatre: Coliloquio o Visita ...en la qual se remeda el uso, trato y pláticas que las damas en Valencia acostumbran hacer y tener en las visitas que se hacen unas a otras. en què les dames parlen català i els cavallers castellà. Joan Timoneda (1510/1515-1583) és la figura més notable del segle XVI valencià. D’origen aragonès, fou primer adober i més tard (1547) llibreter i editor. Publicà obres d’altri com si ell en fos l’autor, advertint a la portada: compilado, compuesto o guisado. Timoneda, però, té importància dins la història de la literatura castellana perquè és l’introductor, amb les obres Sobremesa y alivio de caminantes (1563), el Patrañuelo (1567) i El buenaviso y portacuentos (1569), del conte o narració curta importada d’Itàlia. Va publicar també algunes obres teatrals i un manual d’equivalències monetàries per a comerciants, Timón de tratantes. Autor d’algunes poesies escrites en català, recopilades en Cancioneros editats per ell mateix, és molt difícil de precisar dins el que és veritablement original del que és plagi, apropiació indeguda o adaptació. Timoneda, com Serafí o Ferrandis d’Herèdia, glossa i dóna un caràcter cortesà a les cançons i refranys populars. D’aquesta manera, en el Renaixement la cançó popular –com diu Milà i Fontanals- es converteix en cançó culta i constitueix- segons Fuster- la definitiva reacció contra la tradició ausiasmarquiana i contra el món del Cançoner satíric valencià. Dels cançoners que edità el que conté més textos catalans (54 d’un total de 273), és Flor de enamorados, aplegat amb el nom de Juan de Linares, en el qual hi ha textos d’una gran vivacitat i agilitat, dels quals n’oferim aquests exemples: -Senyores, des que só entrat, no ha una hora, ja el meu cor trobe robat d’una senyora. Só entrat en aquest ball per mon delit; entrí sa i eixiré mal d’amor ferit; per bé que entri reposat en esta hora, ja el meu cor trobe robat d’una senyora. Entri jo sens dolor ni cosa alguna i eixiré ferit d’amor per ma fortuna; i la que m’ha maltractat és balladora: ja el meu cor trobe robat d’una senyora. És donzella molt galana entre donzelles; és discreta i molt humana, bella entre belles. Puix donzella m’ha nafrat i m’enamora, ja el meu cor trobe robat d’una senyora. Bella, de vós só amorós; ja fósseu mia! La ni e lo jorn quan pens en vós mon cor sospira.(...) Timoneda és també autor de dos autos: “L’església militant i El castell d’Emaús, que constitueixen un assaig de teatre teològic i al•legòric de la Contareforma i són un precedent dels autos sacramentales castellans. Hem esmentat ja els elements dramàtics de l’obra El cortesano de Milà i el també bilingüe Coloquio de Ferrandis d’Herèdia i els autos de Timoneda, que posen ésser considerades com les obres de teatre culte valencià. Però en la València del segle XVI al poble també li agradaven les representacions que, per les dades que en tenim, eren escrites en castellà, car les interpretaven companyies de còmics castellanes. Sabem, per exemple, que Lope de Rueda i la seva companyia van passar per València l’any 1560. És de suposar que en els ambients mé so menys rurals hi havia un teatre en català. Els misteris és el gènere que constitueix la base d’aquest teatre. Es representaven amb motiu de festivitats religioses, essent els seus temes Adam i Eva, Tobies, el sacrifici d’Isaac, David, el naixement de Cirst, el rei Herodes, l’Assumpció de la Verge (el famós Misteri d’Elx), els sants Jaume, Cristòfor, Sebastià, Vicent Ferrer, la vinguda de l’Anticrist i el Judici Final.