dimarts, d’octubre 26, 2004

LEXIC DE CONTRABAN

americano

Als Països Catalans i a d'altres països europeus (com Itàlia), emigrat tornat d'Amèrica.

Llicorella

1. f. Roca pissarrenca, situada a l'inici del metamorfisme, que prové de la consolidació i la laminació de sediments argilosos.
2. Llicorella bituminosa. Llicorella impregnada d'hidrocarburs i betums que hom pot utilitzar per a obtenir petroli.

Tombal

Pertanyent a la tomba. Pedra tombal, inscripció tombal.

Bonior

1f. Remor sorda i contínia que mou una abella, una multitud de persones.

Arreus

1. Eina agrícola arrossegada per una cavalleria.
2. Arada.
3 pl. Ornaments, guarniments, especilament del vestir.
4. Guarniments de cavall, de mul.
5. Efectes, instruments, accessoris necessaris o convenients per al bon funcionament d'un aparell, etc. Arreus de caçar, de pescar.
6. sing. Conjunt d'arreus.

Mallals

1.m. Mesura de capacitat per a grans

Ínfules

1. Infula. F Banda de llana blanca que s'adaptava al voltant del cap amb dues cintes als costats, i era emblema d'inviolabilitat o signe de dignitat sacerdotal.
2. pl. Cintes que pengen de la mitra; la mateixa mitra.
3 Fig. Presumpció vanitat.

Broques

1. f. Nom de diferents objectes o peces comparables, per llur forma o llur grandària, a un broc o tros de branqueta: instrument d'acer llarg i rdó amb què els carnissers afilen els eines de tall; espiga de l'esperó; cadascuna de les varetes que es posen als ruscs per a sostenir les bresques; vareta envescada per a xcaçar ocells; etc.
2. En els telers, fus d'acer amb una molla longitudinal que va dins la llançadora, el qual travessa i aguanta la bitlla de trama.
3. En els telers de xarxa, cadascuna de les peces de filferro que disposen el fil de manera que puguin ésser fets successivament cadascun dels rengles de nusoso que componen el teixit de xarxa.
4. Barreta de ferro de secció circular sobre la qual giren els rodets a la fileta de l'ordidor; els plegadors a la fileta dels telers de cinteria, etc.
5. Peça metàl·lica cil´´indrica, tallant d'un cap, que s'aplica a diferents eines o màquines que foraden fusta o altres materials.
6. Clau de cabota quadrada amb què els sabaters subjecten la sola a la forma que fan o adoben claçat.
7. Busca de rellotge.
8. Peça.

Balca

1. F. Boga. Una cadira de boga.

Boga

1. F. Peix teleosti perciforme de la família dels espàrids (boops boops), de cos afusat de llistes longitudinals laterals grogues, que sol formar moles abudants mar endins.

2. F. Nom donat a diverses espècies del gènere Typha de la família de les tifàcies que es fan als aiguamolls i a les aigües de curs lent, on formen part dels canyissars, les fulles de les quals poden ésser teixides per a fer-ne seients de cadira, cistells, etc. Boga de fulla ampla (T. latifolia), boga de fulla estreta (T. angustifolia).

3. F. Límit, fita. És la casa que és a la boga de la vila. Les bogues del terme. Les bogues de França.

4. Llinassa

Penjarella

1F. Cosa que penja

Cretona

1F Empesa de cotó amb lligat de plana, gruixuda, generalment destinada a l'estampació

orsar

1 V. Anar a l'orsa, navegar contra la direcció del vent

xusma

1 F. Xurma

2 Conjunt de gent baixa, vil

desaforat

1 Adj. Boig, desmesurat

calafat

1 M i F. Persona que construeix naus de fusta.

baluerna

1 F. Cosa que fa molt d'embalum

sonsònia

1 F. So insistent i monòton

palangre

1 M. Art de pescar que consisteix essencialment en una llarga corda immergida d'on pengen una munió de cordetes proveïdes d'un ham. Lluç de palangre

2. Fil retort de cànem o de lli, compost de tres cordons de tres caps cadascun, que és emprat especialment en l'ormeig d epesca anomenat palangre

dril

1 M. Teixit de lli o de cotó amb lligats i combinacions de colors imitant les de llaneria.

doga

1 F. Qualsevol de les fustes que formen el cos d'una bóta, d'un barril, etc., i es mantenen unides amb cèrcols

requintar

1 Verb. Encarir d'un quint; pujar una cinquena part en els arrendaments

aferrar

1 Verb trans. Fixar, subjectar.

En termes nàutics, amarrar (la vela plegada) sobre l'antena o sobre la verga

obenc

1 M. Qualsevol de les cordes que van de l'arbre d'una nau a la murada i serveixen per a mantenir dret l'arbre

estai

1 M. Corda que va del cap d'un arbre de nau a proa o al peu de més endavant, que impedeix que l'arbre es decanti endarrere

xarbotar

1. V. Intr. La superfície d'un líquid sacsejat, agitar-se dins l'atuell, batent les parets o vessant-se en part.

2 PER EXT. La superfície d'un líquid, agitar-se com ho fa un líquid dins un atull sacsejat. Fig.: vivim en un món xarbotat

governall

1. M. Aparell o dispositiu que serveix per a governar una nau, un aeroplà, etc.

misantropia

1. F. Aversió a les persone si, en general, a la societat

trainyera

1. F. Ormeig de pesca constituït per una xarxa de grans dimensions, de forma aproximadament rectangular, amb surada i plomsi unes anelles per les qual passa un cap que, en estirar-lo converteix la xarxa en una bossa dins de la qual resta empresonat el peix

2. F. Barca per a pescar amb trainya

fotja

1. F. Sot d'aigua o de fang

2. F. Ocell de la família dels ràl·lids (fulica atra), de 38 centímetres, de formes massisses i de plomatge negre amb una pla còrnia de color blanc al front, freqüent a les vores dels llacs i dels aiguamolls, de la mateixa família: fotja banyuda [o fotja de banyons o fotja de cresta [F. cristata])

roquill

1. M. Petricó

1. M. Mesura de capacitat per a líquids, equivalent a la quart part d'un porró

fava

1. F. Llavor de la favera

2 Això són faves comptades. Dit d'una cosa certa, que no hi cap posar en dubte.

No poder dir fava: no poder ni parlar de tan fatigat que hom està.

Treure faves d'olla: experimentar una gran millora, refer-se d'una mala situació.

3. Mastegot

4. Persona aturada, que smebla com encantada.

5. En algunes contrades, persona que excel·leix en una determinada feina

6. VULG. Gland

7. Tumor de sang coagulada que es forma a la boca de les bèsties

8. Inflor a l'epidermis

9. Clapa o taca de color a la ploma o a la pell de l'animal

Gussi

1. M. Llagut de pesca i d'esbarjo

Petromax

De Petro-
M. Forma prefixada del mot petroli. Ex.: petrodòlar, petroquímic

Llossa

1. F. Cullera gran

Sec

1. M. Mancat d'humitat, sense suc. Mancat de vida; mrt. Tot sol, sense res que li doni suavitat, sabor atractiu

2. Adj. FIG. Molt magre, que té molt poca carn o molt poc greix. És un home alt i sec. Té les cames seques.

3. FIG. Sense cap mollesa, dolçor, suavitat, sense res que n'esmorteeixi la brusquedat, el rigor, sense cap accessori o acompanyament que n'augmenti el valor

4. Fig. Mancat de sensibilitat. P. ex.: cor sec

5. F.pl. POP. Mongetes seques

6. FIG. Sobtadament. Va parar en sec

7. A seques. Sense cap afegit

som

Adj. De poca fondària. Dit de les aigües de poca fondària

llibant

m. Corda gruixuda d'espart

cabotatge, navegació de

f. Tipus de navegació que es fa arran de costa

arreu (usat generalment en plural)

m. Guarniments del cavall i, en general del bestiar de bast








dilluns, d’octubre 18, 2004

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

El llenguatge fa la impressió de ser una capacitat que es manifesta de manera igual, amb molta unitat. Tanmateix, si alguna cosa sobra dle llenguatge humà és la seva extraordinària variació. Ens l'explicarem fàcilment si parem atenció als usuaris del llenguatge: podem dir que la capacitat humana de parlar és tan diversa com ho són els parlants.
Les llengües
Cada comunitat organitza el seu sistema de signes i de regles, i fa un ús concret de la capacitat humana del llenguatge. Podem, doncs, buscar una sèrie de trets comuns a totes les llengües:

Tots els humans utilitzem mecanismes fisiològics per articular els sons.

Totes les llengües són formades per unitats de dos nivells: unes que no porten significació (sons, fonemes) i unes altres que aporten significat (paraules, oracions). Les segones estan formades basant-se en les primeres. Aquesta doble articulació dóna una gran flexibilitat a totes les llengües.

Totes les llengües tenen regles que impedeixen qualsevol combinació d'unitats. O, dit d'una altra manera, les unitats lingüístiques no es combinen de manera aleatòria, sinó seguint determinades pautes (que varien d'una llengua a l'altra). Ara bé: en totes és possible de formar un nombre infinit de combinacions (oracions) amb un nombre finit d'unitats.

Però, més enllà d'aquests trets unitaris, ressalta la gran diversitat amb què el llenguatge es manifesta. La forma primària en què es manifesta aquesta diversitat és mitjançant les diverses llengües del món.

A l'interior d'una mateixa llengua també hi ha variacions

La variació lingüística no s'acaba amb les diverses manifestacions de la capacitat general del llenguatge, que hem anomenat llengües. També a l'interior d'una mateixa llengua hi ha diverses maneres de parlar-la, variants diferents o maneres diferents d'utilitzar un mateix codi.

No es parla igual el castellà a Sevilla que a Valladolid o Buenos Aires, ni és igual el francès d'una part de Bèlgica, del Canadà, del centre de França o del de París, ni és igual l'anglès dels Estats Units que el de Londres.

Igualment podem trobar diferències entre la manera d eparlar d'una senyora gran de 70 anys i el d'una noia de 14, o entre la manera d'utilitzar la llengua anglesa per part dels blancs del barri de Manhattan i dels negres del Bronx de la ciutat de Nova York. La variació és un dels trets característics de les llengües, de totes les llengües.

2. Llengua, norma i parla

Si bé és cert que una llengua és una creació col·lectiva, social de tots els seus parlants, també és cert que cada parlant en fa un ús individual, propi, d'aquest sistema d'expressió. Anomenem aquesta possibilitat d'expressió individual, d'ús particular de la llengua, parla. Podríem dir que un parlant concreta en cada moment, d'una manera determinada, les possibilitats que li ofereix el codi o llengua.Per això el concepte de llengua té sempre una dimensió social mentre que el concepte de parla fa rweferència a l'ús individual.

Ara bé, no és pensable que un determinat parlant faci un ús absolutament personal i lliure del codi lingüístic. Hi ha determinades normes que ens "obliguen" a utilitzar determinades formes en determinats contextos. Si jo m'adreço a una autoritat, utilitzaré unes formes concretes (tractament, estructura del missatge) diferents de si m'adreço a un amic o a un col·lega.

Per tant, ens cal tenir ben presents aquests tres conceptes:

. llengua: sistema de signes o codi lingüístic, creació social d'una col·lectivitat.

. parla: ús individual que cada parlant d'una llengua fa de les possibilitats que li ofereix el codi.

. norma: element regulador entre les possibilitats del codi i el context en què cada parlant ha d'expressar-se.

Concepte de variació lingüística

De vegades es diu que una llengua és el que els seus usuaris volen que sigui. Una primera idea per comentra d'aquesta afirmació és que no es pot desvicular la llengua de la realitat concreta, dels parlants que la utilitzen, que una llengua només té sentit quan hi ha parlants que la utilitzen i és operativa per a un grup més o menys nombrós de persones. Els usuaris o parlants determinen unes varietats concretes. Però ressaltem el concepte d'ús de la llengua. Sense ús no existeix la llengua: el que determina la vitalitat i en condiciona el desenvolupament -l'expansió d'una llengua-, és el seu ús per part dels parlants en diferents àmbits lingüístics. El que ens ha fet reflexionar sobre les funcions de la llengua és haver observat que els parlants usen la lelngua amb aquestes funcions.

Inherent a l'ús és el concepte variació . L'existència d'usuaris diversos és el que fa aparèixer usos diversificats de la llengua.

Varietats i registres

Algunes variacions lingüístiques que podem observar són òbvies, les que deriven de la parla, o ús individual de la llengua que fa cadascú. D'aquestes variacions algunes lingüistes en diuen idiolectes. N'hi ha d'altres que també són evidents: les que deriven de condicionants biològics, com és ara les diferències de to i de timbre entre homes i dones, o entre nens i adults.

Les variacions lingüístiques més estudiades fins ara sónles que tenen a veure amb factors socials que afecten grups nombrosos de parlants. En remarcarem dos grans grups: les que depenen dels parlants (dels usuaris de la llengua) i les que depenen del context o la situació (és a dir, de l'ús) en què es desenvolupa la comuniació. Ho podem esquematitzar de la manera següent:

varietats individuals (idiolectes)

geogràfiques (dialectes)

USUARIS varietats històriques o generacionals

socials

USOS varietat estàndard

registres

Pel que fa a les primeres que anomenem varietats, direm que es tracta de variacions degudes a factors geogràfics, històrics o socials. Una varietat comuna a tots els parlants, o que tots els parlants coneixen i fan servir per comunicar-se sense marcar l'origen geogràfic o social és la varietat estàndard.

LES VARIETATS HISTÒRIQUES I SOCIALS

Les variacions degudes al context o a la situació són conegudes amb el nom de registres o varietats funcionals, contextuals, situacionals, i també variacions estilístiques. Es diferencien de les altres varietats (geogràfiques, històriques o socials) perquè no tenen tant a veure amb els parlants com amb la situació, àmbit o context en què ès produeix un missatge lingüístic. Un mateix parlant fa servir diversos registres segons que hagi d'expressar el mateix missatge en un context o en un altre. Els registres varien en funció d'alguns elements de la comunicació o del context, qui parla, de què parla, amb qui en parla, amb quina intenció o propòsit, com en parla (oralment o per escrit), etc.

Veurem a continuació alguns trets més específics d'aquestes varietats.

1. Varietats històriques

De vegades també s'anomenen varietats generacionals. De fet es tracta d'un tipus de variacions que podem situar al llarg d'un eix cronològic.

Les diferències entre el català d'avui i el del 1500, per exemple, són fàcilment constatables agafant un manuscrit de l'època i confrontant-ne aspectes com la morfologia, la sintaxi o el lèxic amb la llengua que fem servir al segle XXI. Al llarg de la història una llengua ha sofert una evolució.

Referint-nos solamnet al lèxic trobaríem diferents com ara:

. Paraules antigues que avui han desaparegut.

. Altres que han canviat de significat.

. Aparició de paraules noves.

Les diverses varietats històriques marquen estadis successius de la història de la llengua.

Vist des d'una òptica històrica més immediata, en un mateix període de temps, es noten diferències o varietats generacionals, entre les persones adultes de la comunitat i les persones més joves.

2. Varietats socials (o diastràtiques)

La llengua pot ser un signe d'identificació d'un determinat grup social. Sentint com parla una persona podem endevinar moltes coses sobre el seu origen, el lloc on viu, el grup social, el nivell d'estudis... Aquests factors són els que determinen les varietats socials. A grans trets podem dir que estan condicionades pel grup social i per l'actitud que s'adopta en relació amb la llengua.

Algunes d'aquestes variants socials són els anomenats argots o parlars especials. Neixen en el si de grups tancats (lladres, persones de baixos fons, món del joc, de la drogoaddicció, d'una determinada secta, grups militars, món escolar...), com a signe d'identificació i diferenciació davant de l'exterior. Alguns dels mots d'argot són deformacions d'altres de corrents: pensisquiar (pensar), mates, profe, cole... D'altres passen al llenguatge comú: pispar, clapar, clissar, dinyar-la, mangar (tots ells provinents del llenguatge caló).

En català han estat estudiats alguns parlars específics de determinats grups socials. Per exemple, el xava o parlar propi d'alguns barcelonins; o el caló o parlar gitano; el parlar bleda, propi d'alguns nois i noies de determinats barris barcelonins benestants; el parlar ultra, propi de persones que volen fer ultracorreccions i adopten un llenguatge "pur", etc. Avui, però, en molts àmbits on hi hauria parlars específics hi trobem lallengua castellana.

Tot i que les variacions socials es noten en els ambients urbans (hi viu més gent i la vida social és més diferenciada), també en els entorns rurals s'utilitzen (o s'utilitzaven) alguns mecanismes que alguns anomenen "argòtics". Per exemple, el fenomen de posar sobrenoms (malnoms o motius) a algunes cases i a le spersones que hi viuen: Can Flautes, can Paparra, can Forner Nou, Cal Penja-i-despenja... Vistos des de fora -per exemple, per un "pixapins (habitant de Barcelona)-, aquests mots fan el mateix efecte que els mots d'argot d'una secta o grup social.

La varietat estàndard

Per tal de salvar les diferències entre els diverses maneres d'utilitzar el codi lingüístic que vèiem en el punt anterior, totes les llengües han generat una varietat superadora de les variacions dialectals, la varietat estàndard. És la que trobarem, sobretot, als mitjans de comunicació social (premsa, `radio, televisió), a l'ensenyament i en d'altres institucions socials que estiguina la disposició de tots els ciutadans d'una comunitat lingüística. Històricament, aquesta varietat comuna ha anat lligada a l'ús de la llengua que feien els grups més influents en la societat de la cort reial; la cancelleria -on es redactaven els documents per a tot el domini reial -l'església...

1. Característiques i condicions de la variació estàndard

Les seves característiques són ben clares:

. Facilita la comprensió i la comunicació entre parlants de les diverses varietats territorials, generacionals o socials.

. És una avrietat a disposició de tota la comunitat -o, almenys, aspira a ser-ho- i no pas d'un sol grup.

. Cal no confondre varietat estàndard amb "manera obligatòria d'usar la llengua" per part de tothom. L'estàndard no és una obligació d'ús, és simplement una manera d'utilitzar la llengua a disposició de tots els parlants. Cadascú la pot fer servir quan li sembli bé, és a dir, en aquelles ocasions en què és escaient (segons la norma) parlar o escriure en la varietat estàndard.

L'estàndard com a varietat per al conjunt dels parlants, ha de reunir unes determinades condicions:

a) Ha de ser conegut o compartit per tothom (per això s'utilitza i s'ensenya a les institucions escolars, és el llenguatge de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació...).

b) Ha de ser acceptat per tots els parlants -pels usuaris dels diferents dialectes, ja que cadascun hi renuncia a aspectes propis i n'adopta d'altres.

c) Ha de tenir un caràcter utilitari, econòmic, fàcil d'aprendre i de manejar... (com tot el que arriba a ser estàndard).

L'estàndard té també valor aglutinador i identificador: és un punt de referència de tots els parlants dels diversos dialectes de la llengua i serveix per diferenciar una determinada llengua de les veïnes.



diumenge, d’octubre 10, 2004

JOSEP PLA, vist per CRISTINA BADOSA

La dimensió literària de Josep Pla s'ha de valorar a partir de dues qualitats que han estat essencials en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació de la tradició històrica i cultural del nostre país. El seu estil combina els girs populars, la simplicitat expressiva i la creativitat en les metàfores i les comparacions. El resultat ha contribuït a la normalització del català literari, superant els estils modernista i noucentista i creant una escriptura creativa i, alhora, propera a la pràctica quotidiana, que ha facilitat la continuïtat després del període de repressió cultural franquista. D'altra banda, la recuperació, molt personal, de la memòria col·lectiva ha permès la divulgació del nostre passat immediat, a partir d'una perspectiva atractiva, humorística i, també, irònica.

L'aportació literària de Josep Pla ha passat, però, per un procés de creació i de consolidació molt lligat a les circumstàncies polítiques i autobiogràfiques. El 1921, després d'un reportatge sobre Madrid, va exposar els punts essencials d'un projecte que no duria a terme fins a la postguerra. La intenció de reunir en unes vastes memòries tota la seva obra assoliria una dimensió estructural a partir d ela publicació de Coses vistes, el 1925. Però fins al 1928, després d'un intent frustrat de novel·la, Relacions, que es resoldria en un conjunt de narracions, Pla es va disposar a organitzar l'obra dispersa en unes memòries a partir d'un jo narratiu que donaria unitat als diferents gèneres conreats per ell fins aleshores: viatges, retrats, narracions, notes sobre gastfronomia o costums.

Tanmateix, la voluntat inicial va quedar reduïda a un simple programa d'intencions, quan l'activitat política el va obligar a ajornar novament el projecte. La fi de la Dictadura de Primo de Rivera li va desvetllar el sentit de la responsabilitat política; per mitjà de la premsa va contribuir a dinamitzar-ne el discurs. Des de la Lliga i a partir de posicions cada vegada més radicals, Pla va arribar a influir sobre l'opinió pública en una crítica constant contra la República i les esquerres que coincidia amb l'objectiu desestabilitzador de la CEDA. La guerra civil el va portar a col·laborar amb l'espionatge franquista. No serà fins a la postguerra que Pla tornarà al projecte de construir unes vastes memòries de la seva època i del nostre país que prendran cos a partir de la primera edició de l'Obra Completa. La construcció d'un jo narratiu donarà al testimoniatge dimensió universal, qualitat i el fil estructural que, com ja havia imaginat el 1921, li permetrà aplegar una obra massa dispersa. El quadern gris és, en aquest sentit, el nucli d'aquest mosaic vastíssim i divers, i una de les obres més universals de la nostra prosa narrativa.

La creació d'un estil periodístic i literari (1920-1925)

Els anys d'aprenentatge

Josep Pla va néixer el 8 de març de 1897 a Palafrugell, és a dir, al tombant de segle i en una vila industrial, agrícola i marinera del Baix Empordà. Aquestes circumstàncies expliquen, en part, el cotingut d'una obra dispersa i rica en gèneres, que l'autor justifica constantment. D'altra banda, la vacil·lació inicial i el rebuig posterior envers la novel·la s'emmarquen en la crisi del gènere plantejada després de la Primera Guerra Mundial, Pla en va viure tot el procés els anys vint, quna La Publicidad el va enviar a París de corresponsal. La recuperació del model de l'antiheroi de Dovstoievski, per escriptors com André Gide, va ser seguida per Pla en els primers intents per a bastir un personatge que li permetés exposar una concepció de la humanitat escèptica i crítica, tot evitant el compromís personal.

El personatge final serà el resultat de la combinació d'una tria a favor de la condició de l'escriptor professional, que ell defineix com el "rellogat", del personatge de l'antiheroi esmentat i de la pròpia personalitat, que amb els anys es confondran amb el Pla escriptor i home. Aquesta veu narrativa, que sovint té el relleu d'un autèntic protagonista, com en el cas d'El quadern gris, serà el fil conductor de tota l'obra aplegada en l'Obra completa i, també, de la majoria dels articles que encara avui es conserven dispersos en diverses publicacions. Aquesta narrador serà sovint el protagonista dels primers llibres que anuncien les vastes memòries posteriors, llibres en els quals predomina la narració, com a Costes vives (1920-1925) (ed. 1925), Llanterna màgica (ed. 1926) i Relacions (ed. 1927), però en els quals figuren els esbossos de gèneres essencials en la seva obra com són la biografia, l'assaig antropològic i costumista, i la descripció del paisatge.

La corresponsalia a París, Itàlia, Alemanya i Anglaterra (1920-1927)

La majoria d'aquests llibres havien estat encàrrecs de premsa. L'habilitat estilística de Josep Pla, el dinamisme de la seva prosa, la utilització de l'anècdota, el constant diàleg amb el lector per atreure la seva atenció, el sentit de l'humor, són tècniques que va aprendre den la pràctica periodística. La carrera literària de Pla s'ha d'entendre en el context de la professionalització periodística, i la conseqüència immediata és la renovació que fa de la prosa, bandejant l'encarcarament noucentista, el ruralisme i lesvaguetats modernistes.

Pla va col·laborar en els diaris més prestigosos de Catalunya i d'Espanya. Va iniciar la carrera periodística a La Publicidad, que poc després esdevindria La Publicitat, i es va formar fent de corresponsal per a aquest diari a París, Itàlia, Berlín i Londres. Va viure la renovació artística i literària en un París que s'estava recuperant de la Primera Guerra Mundial, va ser testimoni privilegiat de la marxa sobre Roma de Mussolini, va patir la devaluació del marc a Berlín durant la República de Weimar i les restriccions de Londres, el 1926, en la primera vaga general de la història.

La vocació política i periodística (1927-1939)

El tomb polític: d'Acció Catalana a la Lliga Catalanista

De retorn a Catalunya, Pla es va adherir al moviment de recuperació de l'esperit catalanista proposat per dretes i esquerres. La sèrie del Viatge per Catalunya a la Nau, d'Antoni Rovira i Virgili, s'ha de valorar en el context de La Catalunya endins de Joan Estelrich, és a dir del catalanisme de comarques, que enriqueix el catalanisme barceloní. Pla col·labora també en el setmanari L'Opinió, al principi de tendència liberal i que més tard es va radicalitzar cap a l'esquerra. Pla se'n va separar de seguida, quan el to va esdevenir doctrinal sota la direcció de Joan Lluhí. La primavera del 1928 Pla va dur a terme un tomb polític que va provocar una polèmica d'oportunisme, que ell va justificar com la necessitat d'adaptar-se a un manera de fer possibilista.

L'elaboració d'una biografia sobre Francesc Cambó va significar la incorporació d'una de les plomes més atractives de la literatura catalana a la política nacionalista conservadora. El moment de la seva entrada a la política el va allunyar del projecte d'escriure unes vastes memòries quan s'estava consolidant amb l'aparició de Vida de Manolo i la sèrie d'articles Viatge per Catalunya.

Al servei de Francesc Cambó, la República i la Guerra Civil

La corresponsalia a Madrid i el seguiment, dia a dia, de l'activitat parlamentària el porten a un contacte creixent amb la Lliga i Francesc Cambó. Pla es converteix en el divulgador més fervent de la ideologia iberista que pren el relleu al particularisme de Prat de la Riba, completament inviable des del punt de vista d ela política intervencionista del líder regionalista. Amb el temps, la crítica de Pla sobre la política del govern de la República es radicalitza fins a acostar-se a les posicions de la CEDA de Gil Robles, aliada política de la Lliga, després dels fets d'octubre de 1934. L'etapa de la República va ser, literàriament parlant, poc fecunda per a Pla, ja que només va publicar alguns llibres aplegats de sèries d'articles a La Publicitat i La Veu de Catalunya, com ara Madrid, un dietari (1930), Madrid, l'adveniment de la República a Catalunya (1934).

L'aixecament del general Franco contra la República va alterar completament l'escenari, i Pla, com molts homes de la Lliga, va haver d'exiliar-se de la Catalunya republicana davant l'atac dels escamots anarquistes. A partir d'aquí comença una etapa, silenciada per ell, d'atac a la República i de col·laboració amb els serveis d'informació franquistes, finançats per Francesc Cambó i Josep Bertran i Musitu al sud de França (SIFNE), que proporcionaven al govern franquista una relació completa dels moviments de transport marítim cap a la República.

Un programa literari per a la postguerra: la recuperació de la memòria (1931-1975)

De retorn a Catalunya, el gener de 1939 Pla va ser nomenat director de La Vanguardia Española. Pla va dirigir el diari unes quantes setmanes. Després va començar a col·laborar amb el setmanari Destino durant 35 anys (fins al 1975).

El primer volum de l'edició definitiva de l'obra completa, El quadern gris, el va consagrar comel prosista més important de la nostra literatura contemporània. Els temes centrals del dietari són el paisatge i l'obsessió per l'escriptura, gairebé un reconeixement a la pròpia personalitat de Pla. .

Pla va morir la matinada del 23 d'abril de 1981 i va ser enterrat al cementiri de Llofriu.

CRISTINA BADOSA

http://www.uoc.edu/lletra/noms/pla/index.html



dissabte, d’octubre 09, 2004

JOSEP PLA I CASADEVALL

Palafrugell, Baix Empordà 1897- Llofriu, Baix Empordà 1981

Escriptor. Fill d'una família de petits propietaris rurals, estudià el batxillerat a Girona i després de començar medicina, estudià dret a la Universitat de Barcelona. De precoç vocació, debutà en revistes comarcals - "Revista de Gerona", "Baix Empordà", "Cenacle" de Manresa, etc- i redactà nombrosos escrits de creació literària que no foren publicats. Com a periodista professional començà el 1918 a "Las Noticias" i passà després a "La Publicidad" -on continuà en la seva etapa catalana- i, com a corresponsal a "La Veu de Catalunya". Col·laborà també en els diaris de Madrid "El Sol" i "Figaro", i a moltes altres publicacions, entre les quals "La Revista de Catalunya". Els anys compresos entre 1919 i el 1939 treballà fora de Catalunya com a corresponsal de premsa: França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica. Madrid, etc, foren les seves residències habituals o l'objecte de viatges especials per tal de trametre les cròniques periodístiques, la major part de les quals polítiques, però també de caràcter cultural. D'aquesta etapa són els primers llibres: Coses vistes (1925) és -després d'Enric Casanovas (1920) i Negre i Taronja (1924) el descobriment d'un gran escriptor, assenyalat, entre altres crítics, per Carles Riba. A continuació vindria Rússia (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927), Vida de Manolo (1928), Cartes de lluny (1928), D. Carles (1928), Cartes meridionals (1929), Madrid (un dietari) (1929), Francesc Cambó (1928-1930), El sistema de Francesc Pujols (1931), Vint-i-cinc anys de política catalanista (1931), Madrid (l'adveniment de la República) (1933) i Viatge a Catalunya (1934) demostren la varietat temàtica que continuaria tractant: narració pura, llibres de viatges, biografies, cròniques periodístiques, etc. Polemista i bel·ligerant en els escrits polítics, sense participar activament en la vida pública -tret de la curta etapa en què fou diputat provincial de Girona pel districte de La Bisbal (1921)-, fou un propagandista de la Lliga i de Cambó. Arribada la guerra, marxa de Catalunya i féu llargues estades a l'estranger i a l'Espanya franquista. L'any 1939 s'instal·là definitivament a Catalunya, sense moure's pràcticament de l'Empordà. La postguerra significà, en primer lloc, una temptativa de justificació política - Historia de la Segunda República Española (1940-1941), molt criticada i fins i tot rebutjada posteriorment pel mateix autor- i, després, una llarga meditació sobre la guerra civil, que condemà repetidament. Escriví en castellà alguns llibres i, setmanalment, col·laboracions a la revista "Destino". D'aquesta etapa són la Guía de la Costa Brava (1941), Las ciudades del mar (1942), Viaje en autobús (1942), Humor honesto y vago (1942), La huida del tiempo (1945), així com Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944) i Un señor de Barcelona (1945), versemblantment escrites en català i publicades en traducció castellana. A partir de 1947 publicà normalment els seus llibres en català i inicà la darrera i més fecunda etapa de la seva vida d'escriptor. Fins el 1956 publicà Cadaqués (1947), Bodegó amb peixos (1950), L'illa dels castanyers (1951), Pa i raïm (1951), Un senyor de Barcelona (1951), El carrer estret (Premi Joanot Martorell, 1951), Llagosta i pollastre (1952), Vent de garbí (1952), Girona (1952), Els pagesos (1952), Nocturn de primavera (1953), Els anys (1953), Les hores (1953), Contraban (1954), Peix fregit (1954), L'Empordanet (1954), Cartes d'Itàlia (1955), Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), Els moments (1955), Week-end d'estiu a Nova York (1955) i De l'Empordanet a Barcelona (1956). El 1956 féu, d'acord amb l'Editorial Selecta, una primera temptativa de recollir les seves Obres Completes, que s'interrompé a la mort de l'editor, després de publicats vint-i-nou volums. Comprenia l'edició alternada d'obres inèdites i de reimpressions. Entre les primeres cal destacar la continuació d'algunes sèries - De l'Empordanet a Andorra (1959)- i la publicació d'obres originals -Un senyor de la Terra del Foc (1961)-, però l'aportació més important fou la publicació de nou volums de la sèrie Homenots (1958-1962). L'any 1965 publicà La Catalunya vella, i el 1966 inicià amb El quadern gris, la recopilació de l'Obra completa, d'acord amb Edicions Destino. Dins la línia d'El quadern gris, caldria afegir Notes disperses (1969) i Notes per a Sílvia (1974). L'Obra Completa comrpèn quaranta-cinc volums -prop de trenta mil pàgines- i no recull, encara, tots els seus escrits periodístics ni la seva obra en castellà. Entre els llibres inèdits que comprèn hom pot esmentar El que hem nejat (1972) i la novel·la L'herència, inclosa a Àlbum de Fontclara (1972) i algunes de les obres dels darrers anys com Articles sense cua (1975, premi Crítica Serra d'Or 1977), Notes del capvesprol (1979, premi Crítica Serra d'Or 1980) i Notes per a un diari 1967-1968 (publicades en el volum El viatge s'acaba). Fora de la seva Obra Completa publicà altres títols com Veure Catalunya (1979), El geni del país i altres proses (1981), Obres de museu (1981) i, en col·laboració amb Salvador Dalí, Un amor de Josep Pla al Canadell (publicada pòstumament el 1985), Notes per a un diari (publicada pòstumament el 1986), etc.
La grandesa de la seva obra resideix essencialment en l'escriptura, la qual uneix a la utilització d'un llenguatge popular una riquesa imaginativa verbal extraordinària. La precisió en la descripció de la natura l'obliga a forçar les imatges basades en olors, colors, sons, etc, creant un univers que, més que una recreació, és un descobriment sensual del món. El pas del temps, palpable al llarg de tota la seva obra, li atorga una dimensió transcendental i el lliga a la gran tradició literària dels humanistes de tots els temps. La crítica social i el retrat psicològic l'emparenten amb l'obra d'alguns dels seus autors predilectes, dins la línia dels moralistes dels segles XVI, XVII i XVIII. Finalment, però, els seus mestres indiscutits són els grans memorialistes que uneixen a la voluntat de donar testimoniatge d'una època una personal concepció del món. En aquest darrer sentit, les obres de Pla poden considerar-se com unes vastes memòries que cobreixen mig segle de vida catalana, vistes pels ulls -a estones i`rònics i a estones adolorits- d'un home que lamenta l'esfondarment del món rural, dominat pels grans cicles de la natura, i no sap adaptar-se a l'adveniment de l'era industrial i urbana. El 1968 fou instituït el premi Josep Pla en honor seu. A partir del 1969, en ocasió de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, s'inicià una llarga polèmica sobre la concessió del guardó a l'autor entre sector enfrontats del país, premi que no arribà a guanyar. El 1980 rebé la Medalla d'Or de la Generalitat.
Per a ampliació de l'article consulteu: htpp://www.grec.net/cgibin/hecc12.pgm?NDCHEC=0051268&PGMORI=A

diumenge, d’octubre 03, 2004

LA LLENGUA AL SEGLE XIX

Marc històric

En general, a la primera meitat de segle, existí una continuïtat pràcticament total amb l'anterior. Persistí la mentalitat diglòssica, fruit del procés creixent d'asssimilació lingüística. Així, les apologies continuaren essent la plataforma ideal per a queixar-se de l'estat lamentable del català, alhora que d'altres obres pretenien, tractant aspectes de l'idioma, facilitar l'aprenentatge de la llengua important: el castellà. Només en una ocasió el català fou considerat llengua cooficial, l'any 1810, sota l'ocupació francesa, quan per raons polítiques, durant uns cinc mesos (del 22 de març al 12 d'agost) el "Diario de Barcelona" s'edità en francès i en català. Les tropes franceses, però, romangueren a Catalunya fins al 1814.
L'oligarquia borbònica, abans i després de la Guerra del Francès, continuarà aplicant, en col·laboració amb l'Església, lleis repressives amb la finalitat de fer desaprèixer la llengua del país. Així, el 1805, en la Novísima Recopilación de las Leyes de España es prohibí el teatre en català. Les seus de les diòcesis catalanes estaven en mans foranes. El 1828, com a mostra d'aquest tipus d'actuacions, el bisbe Castaño, de Girona, decretà que tots els documents eclesiàstics havien de redcatar-se en castellà. La llei Moyano d'Instrucció Pública de 1857, decretava, novament, la prohibició d'usar el català a les escoles. Seguí la Llei del Notariat (1862), que prohibia fer les escriptures en català; la Real Orden de 1867, prohibint novament el teatre en català. Finalment, en el mateix sentit, es decreta la Llei del Registre Civil (1870) i la Llei d'Enjudiciament Civil (1881).
Malgrat que el 1804, sota la direcció de Francesc Santponç, s'havia instal·lat la primera màquina de vapor al Principat, no fou fins el 1832 quan es crearen les primeres fàbriques amb màquines de vapor, i quan aparegué així a Catalunya una estructura social del tot distinta a l'agrària de la resta de l'Estat espanyol.
Les guerres carlines (1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876) representaren l'enfrontament entre la nova classe burgesa d'ideologia liberal i els sector reaccionaris de l'Antic Règim. Des del 1843 fins a la Revolució de 1868, llevat del períocde 1854-1856 (Bienni Progressista) els mdoerats controlen la política espanyola. És en aquesta època quan es produeix la divisió de Catalunya en quatre províncies i l'eliminació del català.
Si bé la Constitució liberal de Cadis (1812) inicià la davallada de l'Antic Règim, al nova classe social adoptà mimèticament els usos lingüístics i culturals de l'arisòcràcia i continuà admetent, a mans besades, la castellanització cada vegada més institucionalitzada. Cap als anys, però, alguns sectors sorgits del si d'aquesta classe s'amararen dels nous ideals romàntics i reivindicaren l'ús literari de la llengua. Amb vacil·lacions més o menys evidents, anaren posant les bases del moviment politicocultural que amb el temps adoptaria el nom de Renaixença. Se sol prendre el 1833, any de la publicació de l'oda "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau, com a punt de partida de l'activitat pública dels renaixentistes. I el 1877, quan Verdaguer i Guimerà triomfaren als Jocs Florals, com l'any de màxima eclosió. En un principi la reivindicació lingüística es restringuí a l'àmbit estrictament literari. Calgué esperar al darrer terç del segle XIX perquè els intel·lectuals superessin l'etapa inicial defensiva i assumissin a llengua en tot el seu ampli ventall de possibilitats culturals; aquest procés fou paral·lel a la creixent ascensió del catalanisme polític. Els renaixentistes basaren l'ideari en el binomi pàtria i llengua, en una identificació que podia comportar la normalitat cultural. Per això, bàsicament, fixaren la seva actuació en els punts següents:
- Reconstruir la història de l'Edat Mitjana, època de màxima esplendor nacional.
- Descobrir i divulgar els clàssics nacionals.
- Recollir totes les llegendes i la poesia popular de tradició oral.
- Codificar la llengua en una normativització que depurés el lèxic i l'ortografia.
- Crear una literatura en tots els seus gèneres.
- Potenciar les institucions que ja existien (Reial Acadèmia de Bones Lletres) i crear-ne de noves (Jocs Florals).
Pel setembre de 1868, l'aixecament militar iniciat a Cadis aconsegueix de derrotar les tropes isabelines i de destronar la reina. A tot Catalunya es formen juntes revolucionàries de caràcter republicà. S'implanta el sufragi universal, el dret d'associació obrera i la llibertat de cultes. El federalisme esdevé el corrent hegemònic a Catalunya en el si de l'obrerisme. Cap a finals de segle, malgrat tots els esforços de signe contrari, el moviment de la Renaixença s'havia imposat de tal manera, que foren possibles les primeres iniciatives de reivindicació de la llengua i la pàtria catalanes. La confluència de les dues forces polítiques populars: el federalisme i el carlisme, cristal·litzaren respectivament a l'entorn de la figura de Valentí Almirall i el seu lllibre Lo Catalanisme (1886) i La tradició catalana (1892), del bisbe Josep Torras i Bages, fins a arribar amb Enric Prat de la Riba a la síntesi nacionalista de La nacionalitat catalana (1906).
El 1885, el Centre Català de Valentí Almirall, de signe republicà, propicià la presentació del Memorial de greuges al rei Alfons XII. El 1889, La Lliga de Catalunya, entitat petitburgesa, aprofitant que la regent Maria Cristina d'Habsburg presidí els Jocs Florals, li féu una petició d'oficialitat del català. I, finalment, el 1892, la Unió Catalanista presentà un projecte d'autonomia, conegut amb el nom de Bases de Manresa. El 1898 la pèrdua de les colònies creà una manca de credibilitat i de confiança en l'oligarquia espanyola i la burgesia catalana passà a potenciar una política regionalista. Era la primera vegada que el nacionalisme assolia una unitat d'acció i un programa polític.
El paper de les institucions
Els Jocs Florals
Els Jocs Florals de Barcelona, reinstaurats del mes de maig de 1859, foren la peça clau per a la recuperació de la llengua literària. De bon començament no admeteren cap altra llengua que no fos la catalana. Els autors illencs hi participaren des del primer moment. En canvi, els valencians, esperonats per Marian Aguiló, organitzaren el mateix 1859 uns Jocs Florals a la Universitat de València, que no tingueren continuïtat. El marc sociocultural valencià no estava preparat per a la temptativa. A partir del 1879, Constantí Llombart impulsà els Jocs Florals bilingües de "Lo Rat Penat".
Els Jocs Florals esdevingueren la plataforma de llançament de els primeers edicions periòdiques en català. Salvador Manero tingué la idea de publicar cada any un volum on s'aplegaven les obres premiades i els discursos llegits. Aquest fet obligà els organitzadors a adoptar una normativa ortogràfica oficial dels Jocs. Els primers tempteigs daten del 1861, quan es nomenà una comissió impulsada per Marian Aguiló per tal d'elaborar-ne un projecte.
El 1862 se'n redactaren dos de diferents que no foren assumits pel Consistori, sobretot a causa de les disputes entre Bofarull i Aguiló. El primer, titulat Projecte d'ortografia catalana, fou redactat per Manual Milà i Fontanals. El segon ha estat atribuït a A. de Bofarull. L'any 1863, el Consistori aprovà com a seva la proposta de Terenci Thos i Codina, que refongué les dues propostes en un Ensaig d'ortografia catalana.
La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Aquesta institució fou una de les més dinàmiques culturalment a partir del 1850. Creà cinc càtedres (1835-1837) que feren possible el retorn de la Universitat de Cervera a Barcelona. Comptà entre els seus membres amb els noms més brillants de la Renaixença: els filòsofs Martí d'Eixalà, Llorens i Barba, Torras i Bages; els filòlegs i escriptors Rubió i Ors, Milà i Fontanals, Aguiló, Balari i Jovany, Pons i Gallarza i Verdaguer.
L'Acadèmia va practicar el bilingüisme durant tot el segle, amb un clar predomini del castellà. Tanmateix convocà, el 1841 i el 1857, dos concursos poètics que serviren de llevat per a la reinstauració dels Jocs Florals. Pel que fa a la normativització, no va fer oficial la seva posició fins el 1884, amb la publicació d'Ortografía de la lengua catalana de Balari i Jovany, A. Blanch i A. Aulèstia. Mantingué aquestes normes fins pràcticament els anys trenta del segle XX gràcies a la tossuderia de Ramon Miquel i Planas i Francesc Matheu.
L'Acadèmia Catalana
La idea de crear una institució que reeixís en les temptatives on havien fracassat totalment o parcial les dues institucions ja esmentades, fou defensada, entre el 1868 i 1878, per diverses personalitats, principalment per Francesc Pelagi Briz. L'Acadèmia Catalana es fundà arran de la celebració del Primer Congrés Catalanista (1880) i es formà definitivament el 1881. Malgrat les bones intencions, el projecte nasqué iniviable, a causa de les discrepàncies entre alguns dels seus membres.



Cot. Núria et alia NEXE COU - Manual de llengua (pp. 142-146) Ed. 62. (Col·lecció textos per a l'ensenyament, 9) Barcelona, juny de 1987. 1a edició