dilluns, de març 09, 2015

LA PLAÇA DEL DIAMANT (KATALIN KULIN -Universitat de Budapest) dins BOLETIN DE LA ASOCIACIÓN EUROPEA DE PROFESORES DE ESPAÑOL. AÑO X. Núm 18. MARÇ, 1978



LA PLAÇA DEL DIAMANT (Katalin Kulin, Universitat de Budapest)

L’anàlisi que teniu a continuació és un intent de resoldre –molt parcialment- el secret d’aquesta novel·la que mitjançant la narració d’una dona d’escassa cultura sap evocar una pregona experiència intel·lectual i existencial. Atès que es tracta d’una obra que indubtablement és un dels millors encerts narratius en el món hispànic contemporani, penso que pot tenir molt d’interès per a qualsevol admirador de la civilització ibèrica. Aquest col·loqui ha pogut ampliar la nostra visió sobre l’espanyolitat tan rica en la pluralitat dels seus idiomes i els seus respectius fenòmens culturals. Alhora ha destacat el significat que té la presa de consciència en la superació del conflicte originat per qualsevol jerarquia entre idiomes.

            Si bé la meva ponència, pel tema que tracta, és un humil homenatge a la pluralitat de la cultura hispànica, la novel·la en si és –com veurem- la història d’una presa de consciència com a únic camí possible de la llibertat humana.

            La plaça del Diamant té una acció senzilla. Una noia, Natàlia, que treballa en una pastisseria, es casa amb un jove fuster Quimet, que li posa de sobrenom Colometa. Tenen dos fills. Quan la situació econòmica empitjora, la Colometa es veu obligada a treballar d’interina. El seu marit cria coloms que s’ensenyoreixen del pis mentre els nens es queden sols a casa. La Colometa s’afarta de netejar les porqueries dels coloms i se sent marejada per llur constant parrupeig. Decideix alliberar-se’n traient-ne els ous de les ponedores. Com a resultat d’una lluita desesperada i insomnis d’uns quants mesos, acaba amb els coloms. Esclata la guerra civil. En Quimet i els seus amics es moren. Acabada la guerra, la Natàlia no troba feina. Després de quedar-se sense menjar durant dos dies, decideix matar els seus dos fills i suïcidar-se. El botiguer a qui compra salfumant per poder-se matar li ofereix feina i més tard es casa amb ella assegurant, tant a ella com als seus fills, una vida còmoda i tranquil·la.

            L’autora no vol donar categoria a aquesta història quotidiana sense cap desenllaç tràgic. La majoria dels personatges pertanyen al camp republicà i se’n coneixen els problemes i misèries. Tanmateix, La plaça del Diamant no és una novel·la de la guerra civil si més no no l’és en el sentit corrent de la paraula, quin és el tema, aleshores, d’aquesta novel·la d’estructura tradicional sense recursos artístics extraordinaris? Per què ha triat l’escriptora no solament com a protagonista sinó també com a narradora una noia d’escassa cultura quasi inarticulada a nivell de la capacitat d’expressió?

En la narrativa moderna sovint es fa servir un narrador incapacitat, per tal de crear una atmosfera de misteri, la qual cosa obliga el lector a completar per si mateix el relat que té les més diverses deficiències. La incompetència del narrador a La Plaça del Diamant, lluny de ser només un mètode suggestiu, fins i tot planteja el tema central. Una sola observació de la protagonista a la qual cap antecedent  serveix d’explicació i que fins i tot sembla que no té lògica ens fa veure el tema: “el meu pare sempre em deia que jo era de mena exigent... però és que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món.

No s’arriba a entendre per què una noia com la Natàlia, modesta i sempre disposada a adaptar-se a les circumstàncies més difícils es qualifica com a exigent. Tanmateix, cal tenir en compte el que diu ella, ja pràcticament al punt de mort per inanició, i pensant en els qui proposen de perllongar la seva existència tot menjant deixalles o herbes: “Per poder menjar herba calia l’esforç d’anar-la a cercar i l’herba, al capdavall, no és res!... Havia après de llegir i d’escriure i venia pastissos i caramels i xocolatines plenes i xocolatines buides amb licor a dintre. I anava pel carrer com una persona al costat de les altres persones. Havia après de llegir i d’escriure i havia servit i havia ajudat.” Òbviament, la Natàlia és incapaç de renunciar a la seva dignitat humana, a una qualitat i a una categoria que li són innates i que la van impulsar a iniciar una cerca sense que ella mateixa s’hagués adonat del veritable propòsit d’aquesta cerca. És el lent camí, la feixuga exploració de la seva pròpia consciència que ens talla la respiració per la força de la seva empenta en un individu gairebé inarticulat al nivell de la paraula la personalitat i emocions del qual són un testimoni inoblidable que l’essència humana, tot i que de manera latent, està sempre present i pot manifestar-se en les persones més humils i oprimides.

            Tot i l’aparent simplicitat, fidel reflex de la consciència amb prou feines desenvolupada per la protagonista, l’autora sap expressar el seu tema aplicant-hi una sèrie de motius que tornen a aparèixer a la novel·la, moltes vegades entrellaçats, e els moments més decisius de la vida de la Natàlia. Un d’aquests motius és la balança gravada a la paret de l’escala de la seva primera casa. L’autora no explica mai l’obsessió de la Natàlia de tocar la balança. Encara no està casada, o sigui, es troba al llindar de la seva vida matrimonial quan la descobreix. “L’un dels plats penjava una mica més avall que l’altre”. S’hi esmenta per segona vegada la balança quan la Natàlia va a buscar el salfumant ja decidida a suïcidar-se i a matar els seus fills. . La tocarà novament de camí l’Antoni que li demanarà la mà. Reapareix el motiu al final de la novel·la. La Natàlia en la seva lluita agònica per comprendre’s a si mateixa vol entrar a la seva antiga casa. “Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terra, fins a les balances i tocar-les passant.” La balança és un emblema antic que la Justícia representada com a cega porta a la seves mans. La destinació d’una persona depèn de la posició dels plats. Destí i justícia s’uneixen en aquest emblema igual que a la vida de la Natàlia. Està ben justificat que lla no pugui entrar a la seva antiga casa a preguntar a la balança el seu destí en el moment crític de la seva presa de consciència. Ha de ser ella la qui acabi la lluita empresa per al seu propi alliberament.

            Un altre motiu recurrent és de les nines exposades a l’aparador. Tampoc no s’explica per què exerceixen aquesta atracció sobre la Natàlia. És igualment abans del seu casament quan la trobem, per primera vegada, parada davant l’aparador que més tard tornarà a mirar en haver-se trobat amb el seu antic xicot. Comenta aquesta trobada al marit però “no li vaig dir que quan havia baixat del tramvia, havia anat a mirar les nines a l’aparador de la casa d’hules”. Ja en plena misèria i fam quedarà de nou parada mirant un osset que, en opinió de la Natàlia, el mira a ella. El protagonista d’un conte de Faulkner que porta el títol de L’ós sent el mateix, és l‘ós qui la mira. En tots dos casos es tracta d’una personificació i també d’un desig de conèixer algun secret ocult que pot donar orientació en el laberint de l’existència. La fascinació que exerceixen les nines és el tema central del conte de la Rodoreda. Un jove ben plantat omple casa seva de nines i els dedica la seva vida. Hi ha un intercanvi misteriós entre elles i el jove. Elles sembla que li succionin l’ànima fins que –amb el suïcidi- ell es converteix en un ésser inanimat. L’atracció que se sent per un objecte fet a imatge i semblança dels éssers vius és a causa de l’enigma que l’home li atribueix creient encarnat en ell el que prové de la seva pròpia ànima. És el mateix enigma, la mateixa qüestió, que s’ha posat la Natàlia de molt jove: per què és al món?,o sigui, qui és ella? L’autoidentificació inconscient de la Natàlia amb l’osset és encara més òbvia quan anant a buscar el salfumant li sap greu de no trobar l’osset a l’aparador, com si la vida se n’hagués anat amb ell. Tot i ésser joguines les nines, representen també un món sense misèria ni problemes, un món amb el qual la Natàlia voldria substituir la cruel realitat.

            De retorn a casa amb el salfumant a les mans torna a veure les nines, però aquesta vegada ja no és per a mirar-les i, a les acaballes del llibre, només les esmentarà entre els objectes que flanquejaran el camí cap a la seva antiga casa, i serviran per al retrobament amb la seva pròpia joventut. L’atractiu de les nines va desapareixent en la mesura que Natàlia deixa el món semiconscient de la infantesa i es converteix en una personalitat plena i madura.

            La seva presa de consciència tan lenta i difícil, que, en última anàlisi s’ex0plica per la seva situació social, es troba obstaculitzada per en Quimet el qual, inconscientment, es refà de les injustícies i humiliacions que comporta la capa social a la qual pertany tot dominant la seva dona. Aprofita la ingenuïtat de la seva dona per mantenir i enfortir el seu poder sobre ella tot amagant-li amb quina força se sent subjugat pel seu encant femení. La voluntat de posseir Colometa revela que vol posseir-la com un objecte o un animal. És una degradació instintiva i inconscient contra la qual la Natàlia protesta amb una revolta silenciosa i igualment inconscient en matar els coloms, símbol viu d’aquell ésser meitat animal-meitat objecte en el qual Quimet la vol transformar. El joc paral·lel permanent entre la Natàlia-Colometa i els coloms és un dels motius més transcendentals de la novel·la.

            La presó –la gàbia dels coloms- invisible, en la qual l’havia ficat en Quimet no s’obre ni amb la seva mort. Interioritzar la llibertat és una de les rasques més difícils que de cap manera és conseqüència automàtica de la desaparició de l’opressor. (Cal dir que en Quimet té un doble paper i no és únicament d’opressor amb la seva dona mentre dins de la societat ell mateix pertany als oprimits.) El caos que domina la consciència de la Natàlia després de la mort del seu marit, és descrit magistralment: “A la nit, si em despertava, tenia tots els dintres com una casa quan vénen els homes de la conductora i ho treuen tot de lloc. Així estava jo per dintre amb armaris al rebedor i cadires de potes enlaire i tasses per terra a punt d’embolicar amb paper i ficar en una capsa amb palla i el somier i el llit desfet contra la paret i tot desordenat.” També és significatiu que la Natàlia descobrís el cadàver de l’últim colom en rebre la notícia de la mort d’en Quimet.

            El remordiment per la matança dels coloms és el que origina el malson de la Natàlia abatuda per una misèria desesperada. “Em vaig adormir amb el cap que se’m partia i amb els peus com un glaç. I van venir unes mans. El sostre de l’habitació es va fer tou com si fos de núvol. Eren unes mans de cotó fluix, sense ossos. I mentre baixaven es feien transparents, com les meves mans, quan, de petita, les mirava contra sol. I aquestes mans que sortien del sostres juntes, mentre baixaven ja no eren nens. Eren ous. I les mans agafaven els nens tots fets de closca i amb el rovell a dintre, i els aixecaven amb molt de compte i els començaven a sacsejar de primer sense pressa i aviat amb ràbia, com si tota la ràbia dels coloms i de la guerra i d’haver perdut s’hagués ficat en aquelles mans que sacsejaven els meus fills.” Les mans misterioses repeteixen l’acte comès per la Natàlia contra els colomins, però aquesta vegada les víctimes són els seus fills.

            Decideix matar-se i matar-los i en la bogeria de la seva voluntat destructora se li apareixen en una visió els innombrables morts de la guerra com boletes de sang que envaeixen el món mentre ella es converteix en colom: “I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol... amunt, Colometa, que darrere teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin al caminar, que no t’atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt...” Natàlia, que abans es revoltava contra els coloms sense adonar-se del que era la seva personalitat deformada per en Quimet a qui odiava i volia matar, en aquest instant s’identifica amb el coloms tot acceptant-se a ella mateix com un ésser oprimit i transformat en objecte no només per en Quimet sinó pel món sencer, un ésser incapaç de trobar una vida veritable i es rendeix a la mort tot admetent que no hi ha cap mena de remei. La Natàlia, com els altres éssers humil de la societat, toca el fons en la misèria creada per la guerra civil i renuncia a la seva prèvia reivindicació a trobar sentit en l’existència, a crear-se una personalitat humana digna i lliure.

            Uns quants anys després de la mort d’en Quimet, la Natàlia encara se l’imagina desenterrat en un camp desert amb les seves costelles en forma de gàbia de la qual ella –una de les costelles del marit- s’allibera i n’arrenca una flor blava. L’escena imaginada remunta al sermó pronunciat pel sacerdot amb motiu del seu casament, en el qual Eva creada de la costella d’Adam es desperta i comet el pecat d’arrencar una flor blava tot destruint d’aquesta manera un ésser viu. És per quest motiu que el color blau i el pecat, els remordiments i la misèria, s’entrellacen en la consciència de la Natàlia. El colomar, font dels seus patiments i del seu pecat també és blau i són llums blaus, records de la guerra i dels bombardeigs, el que la Natàlia creu que veu en el terror que li infon l’obligació de passar d’una vorera a l’altra, “quan ja havia posat un peu a baix del carrer i encara tenia l’altre al damunt de la vorera, en ple dia i quan ja no hi havia llums blaus, els vaig veure.” De tornada de la botiga on havia comprat salfumant té por que no pugui travessar el carrer. Fa esforços per no caure “sense veure els llums blaus. Sobretot sense veure els llums blaus”. Només cap al final de la novel·la travessa el carrer “sense veure els llums blaus”, decidida ja a verificar la seva pròpia personalitat.

            Durant uns quants anys, ja casada amb l’Antoni, es continua torturant amb la idea que la notícia de la mort del seu marit hagi estat falsa i que en Quimet pugui tornar qualsevol dia. És en aquesta època quan a les senyores que passegen pel mateix parc que ho fa ella els explica el fet dels coloms, fingint un estimació que mai no ha sentit cap a aquests animals. És obvi que vol tranquil·litzar la seva consciència i emmudir els seus remordiments transformant el que va passar, la matança de les cries, o sigui la revolta contra el seu marit, en uns quadres de convivència idíl·lica i harmoniosa. Apagades les seves angoixes ja evita les senyores i no vol parlar més dels coloms i fins i tot, de vegades, hi pensa amb un certa alegria.

            L’últim esment d’aquest motiu coincideix amb la catarsi. La Natàlia grava amb un ganivet el nom de Colometa a la porta de la casa on vivia amb en Quimet. Un instint cec l’obliga a sortir de la seva nova casa a la cerca de l‘antiga per  trobar-se amb quelcom, o amb algú que resulta que és ella mateixa quan era jove i quan tot i ser l’esposa més obedient cometia el pecat de revoltar-se contra l’existència que li havia creat en Quimet. Gravar Colometa equival per això a inscriure el nom d’una persona morta a la làpida de la seva tomba.

            L’altre motiu més significatiu de la novel·la és el fet de travessar el carrer. El simbolisme d’anar d’una vorera a l’altra és evident –cal trencar amb l’existència anterior- i el tramvia que s’acosta amenaçant d’atropellar-la accentua l’enorme perill que experimenta cada persona enfront del salt mortal cap al que és desconegut que en el cas de la protagonista és l’exploració de la seva pròpia consciència.

            El tramvia, les seves vies i la necessitat de travessar el carrer Gran apareixen ben aviat a la novel·la. La Natàlia, després del ball a la plaça del Diamant on va conèixer en Quimet corrent cap a casa seva perseguida per ell ha de travessar les vies. És la voluntat dominadora del jove d’allò que fuig instintivament. Travessar el carrer Gran es converteix en el símbol d’un perill cada vegada més amenaçador, de la immersió inevitable en el propi món interior, ple d’angoixes, que representa per a la Natàlia un caos temible. Obligada a treballar per a guanyar-se la vida deixa els seus fillets sols al pis. Per poder tornar a casa al més aviat possible, corre el perill de ser atropellada pel tramvia, que simbolitza el destí incalculable contra el qual no se sent amb forces per a lluitar. Acabada ala guerra els seus amos l’acomiaden perquè era la dona d’un suposat roig i només es decideix a demanar-los ajuda quan ja no té res per donar de menjar als seus fills. De camí cap a la casa dels seus antics senyors “Altra vegada un tramvia va haver de parar en sec mentre travessava el carrer Gran”. Els seus amos li neguen qualsevol mena d’ajut o feina i en la seva terrible angoixa “en el moment que anava a travessar el carrer Gran, quan ja havia posat un peu a baix del carrer i encara tenia l’altre damunt de la vorera, en ple dia... vaig caure a terra estirada com un sac.” En veure’s en un carreró sense sortida vol comprar salfumant per acabar amb el seu patiment i el dels seus fills. Amb el salfumant a les mans fa un esforç per no caure sota les rodes del tramvia. El motiu reapareix uns quants anys després en sentir que el pare d’una condeixeble de la seva filla havia tornat viu encara que es pensaven que havia mort durant la guerra. La possibilitat del retorn d’en Quimet i de l’obligació de reprendre la seva antiga vida li paralitzen les cames. “I quan tenia el peu posat damunt la pedra del cantell de la vorera, to el món se’m va ennuvolar ... i vaig caure.” Tot i que de mica en mica aconsegueix de dominar la seva por i sembla guanyar en serenitat la crisi de consciència no para d’augmentar. En el fons de la seva ànima encara té por d’haver comès un pecat, una infidelitat contra en Quimet. La insuportable tensió l’obliga a tornar a la seva antiga casa. Parada al caire de la vorera li sembla que el tramvia que s’acosta pot ben ser el mateix que l’havia vist córrer amb en Quimet al darrere. Incapaç de superar la crisi acluca els ulls i va caminant cap a l’altra vorera i només quan es troba damunt de les vies s’adona que el tramvia s’ha aturat. “Era com si anés damunt del buit, amb els ulls sense mirar pensant a cada segon que m’enfonsaria... I a l’altra banda em vaig girar i vaig mirar amb els ulls i amb l’ànima i em semblava que no podia ser de cap de les maneres. Havia travessat. I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa”.

            En aquest moment descobreix que no pot ni eliminar la seva antiga vida ni negar el seu present. Anar a la seva antiga casa és trobar-se amb la vida que hi tenia; una confrontació que va voler evitar durant força anys. La porta està tancada i tampoc no hi pot entrar amb un ganivet que a porta a posta. Els dos motius: el de la coloma i el del pas d’una vorera a l’altra coincideixen. El motiu de la coloma representa el seu jo engabiat per en Quimet, rebel i pecador ja que havia mort els colomins perquè havien nascut. El motiu de travessar el carrer simbolitza la seva pròpia incapacitat d’alliberar-se dels seus remordiments i la seva present decisió de reconèixer el seu pecat i emprendre l’enorme salt sobre l’abisme que s’ha obert entre la seva joventut i la seva maduresa, És un acte de suïcida, sense cap precaució. La Natàlia està disposada a sacrificar la seva vida (la que té actualment) i és per aquesta decisió pel que arriba a acabar amb aquell ésser jove que havia sofert i lluitat en la penombra de la seva pròpia personalitat incògnita i oculta, fins i tot per a ella mateixa. Gravar el seu nom a la porta és senyal del fet que ja coneix aquella Colometa d’abans, i té poder damunt d’ella perquè ja la coneix. És un acte màgic, exorcista, la repetició del primer assassinat –el dels colomins- ara a qui mata és a Colometa, la seva antiga personalitat tot revelant, alhora, que el primer assassinat tenia la mateixa motivació: la voluntat de la destrucció d’ella mateixa deformada i limitada pel motlle en el qual en Quimet havia volgut fondre-la; un motlle fàcil de definir amb el sobrenom de Colometa.

            Després de gravar el seu nom a la porta, la Natàlia se’n va a la plaça del Diamant les cases de la qual sembla que creixin i la tanquin formant un embut cada vegada més estret. És una al·lusió a l’embut que en Quimet havia comprat molts anys abans i mitjançant el qual pensava matar la Natàlia els seus fills per evitar-los una mort per inanició. “... les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anava estrenyent i començava a fer un embut... i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos...” Entre els dos motius, la coloma i l’embut, o sigui, l’impediment del desenvolupament lliure de la seva personalitat i l’assassinat,la mort com a única sortida possible de la presó en què pateix la seva ànima, hi ha una estreta relació que es nota també en una observació aparentment ociosa de la protagonista: “I el como ferit i l’embut van ser dues coses que van entrar gairebé juntes a casa...

            L’embut (o sigui la gàbia, la presó) ja està gairebé tancat i el terror provoca que la Natàlia faci un crit d’infern,. “Un crit que devia fer molts anys que duia dintre i amb aquell crit tan ample que li havia costat de passar-me pel coll,em va sortir de la boca una mica de cosa de no-res, com un escarabat de saliva... i aquella mica de cosa de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre, era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era... abandonament?

            El crit, lluny de ser només el d’una dona, el de la Natàlia, és la queixa de dolor retinguda per molts anys –per segles i segles- a la gola dels humils, dels “petits” de la humanitat que han viscut sense saber què els fa patir, per què estan tan marginats, tan abandonats. És un crit que prové d’un caos interior originat per un món caòtic indigest i indigerible, per donar pas a una llum que penetri les tenebres de la consciència i ajudi l’home a trobar el seu lloc en el món. Aquesta llum il·lumina el camí cap a l’altre ésser humà i permet –com en el cas de la Natàlia- reconèixer el valor de l’amor, de la unió. Aquest camí s’anava tancant quan en Quimet la va abraçar la primera vegada i la Natàlia va veure “Nostre Senyor a dalt de tot de casa seva, ficat a dins d’un núvol inflat... i Nostre Senyor va obrir els braços a gran amplada que els tenia molt llargs, va agafar el núvol per les vores i es va anar tancant a dintre com si es tanqués a dintre d’un armari...

            Déu, símbol suprem de la protecció i de l’amor tancant-se en el núvol del seu cel s’amaga perquè la Natàlia, deixant-se escollir per en Quimet es va equivocar de camí o perquè el seu matrimoni anava a sortir de la infància, obligada a emprendre una lluita solitària. Des d’aquí l’abandó es va concretant a través dels diversos esdeveniments de la novel·la i es converteix alhora en un abandó universal.

            Tots els motius de la novel·la que no són indispensables per al desenvolupament de l’argument formen un conjunt que ens facilita de penetrar en la consciència de la narradora; la que ella mateixa seria incapaç de revelar. Aquests motius: visions, somnis, objectes, li semblen a la Natàlia com si fossin independents d’ella, com si li arribessin d’un món exterior i, per tant, resolen el problema artístic de com reflectir fidelment els diversos graus de la presa de consciència pel relat  d’un personatge incapaç d’expressar el seu procés amb un llenguatge adient. Alhora, la duplicitat de la narradora com a protagonista i com a subjecte de vivències profundes i complexes crea una rara intensitat i una atmosfera eminentment autèntica. El joc permanent entre els dos plans: el dels esdeveniments i el dels motius, produeix una sèrie de lectures possibles. El procés de conscienciació de la Natàlia és alhora el d’una capa marginada, de tot un poble que pugna per recuperar la seva cultura, i, en última anàlisi, de tots els qui d’una manera o altra estan abandonats; fills de Sant Llàtzer que s’han d’acontentar amb les molles de l’àpat dels poderosos. El feliç desenllaç, la victòria final de la protagonista proclama que els patiments de la Natàlia i les d’aquells que ella simbolitza no han estat en va ja que han facilitat i han dut a bon port la presa de consciència. Se n’ha parlat molt de la manca d’identitat de les lletres catalanes. En els últims moments del col·loqui potser caldria remarcar que no solament la Natàlia sinó també la literatura catalana ha aconseguit de conquistar la seva identitat amb el meravellós encert de La Plaça del Diamant.

(traduït de l'original en castellà)

dilluns, de gener 12, 2015

IMAGINA-T'HO

http://www.filmsforaction.org/articles/john-lennons-imagine-made-into-a-comic-strip/#.VK922wqkfex.facebook

dilluns, de gener 05, 2015

EL CATALÀ, LLENGUA APTA PER A TOT, COM TOTES LES LLENGÜES (REVISTA NÚVOL)



El català és guapo i sexi

/ 23.12.2014

El monologuista David Guapo presenta un espectacle al Club Capitol de Barcelona on fa befa del català. Literalment diu que “és la llengua menys sexi del món i que no serveix per lligar”.  La Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) ha denunciat el monologuista. Des de Núvol, hem obert una ronda entre escriptors. 
George Clooney.
George Clooney.

“No sé si a hores d’ara cal obrir aquest debat, que és més propi dels anys vuitanta”, diu Montse Barderi. “Sabem que tenim una llengua apta per a tot. Apta per la filosofia, per a l’astrofísica, per a la música, per jugar al parxís. I per al sexe. Em sento com si tornés a defensar Picasso davant d’aquells que l’acusen de pintar com un nen de cinc anys. Cal, realment tornar a tenir aquesta conversa?”, pregunta Montse Barderi en la seva resposta a David Guapo. I remata, incisiva com sempre: “La llengua catalana pot fer que s’escorri una pedra”.
Montse Rubinart explica una anècdota on relata com la llengua catalana en pot arribar a ser, d’afrodisíaca: “Tot va passar en una de les festes que vaig organitzar una vegada en el meu pis. En principi era una festa de poca gent, però van acabar venint les amigues de les amigues i algú més, sol passar quan organitzes festes a l’estiu en àtics a Barcelona. Entre Vodkas i Malibús amb pinya, una de les presents ens va confessar que fins que no va començar a sortir amb un noi de la Catalunya Nord, no havia descobert realment el què era el sexe. Ens explicava emocionada, que a l’hora de fer l’amor, abans d’arribar a l’acte li demanava al seu amant que li xiuxiuegés paraules, frases, el què fos! Perquè amb aquell accent de català afrancesat era una autèntica follia d’amor. A més, constatava que se sentia més desitjada, s’excitava molt més i que, indiscutiblement, li afavoria l’orgasme. Curiós, pensava mentre intentava no imaginar-me com devia ser aquella escena amorosa”.
“Reaccionar ofès contra un acudit és caure en una trampa, és la forma més directa de fer el ridícul, i de legitimar l’acudit”, escriu Joan Todó. “Fa lleig, criticar un acudit; pots no riure, perquè no fa gràcia, pots no voler saber-ne res, però si t’ofens, si t’indignes, has begut oli. Tots els que en algun moment de la nostra vida escolar vam ser el blanc de les befes dels altres xiquets ho sabem; si t’enfades, és pitjor, i al final cal desenvolupar resignadament un sentit de l’humor que t’inclogui a tu. Per això hi ha tants humoristes amb ulleres, sospito. Ofendre’s no serveix de res. Sobretot si ets el dèbil”.
“Més que pels acudits d’un comediant que prou feina deu tenir per arribar a final de mes, potser caldria preocupar-se per altres atacs més greus, més eficaços, possiblement més insidiosos”, continua Todó. “Oblidem molt fàcilment que, en realitat, sovint l’humor està de la banda del més fort. Que, per exemple, durant anys l’únic paper dels afroamericans a les pel·lícules de Hollywood fou servir de contrapunt còmic. O que, fins i tot si és a l’inrevés, si la befa va dirigida al poderós, l’alleujament que ens forneix la riallada ens permet seguir tirant un dia més, sense preocupar-nos gaire pel que ens està fent. El Carnestoltes serveix per fer més passadora la Quaresma; com deia el poeta, la ironia són les cadenes de la joventut. I, si no hi hagués la possibilitat de riure’ns dels poderosos, potser la guillotina trigaria menys a aparèixer al mig de la plaça. I això ells ho saben”.
“Les llengües no són sexis: són sexis les persones qui les parlen. O les idees, desitjos i discursos que s’hi expressen”, diu Laura Basagaña. “Darrere la idea que una llengua és poc sexi, s’hi amaguen altres materials subconscients: prejudicis, males experiències o ganes d’assenyalar amb el dit la diferència, per tornar a l’avorrida monogàmia lingüística”.
“Que el comediant David Guapo digui ara que no es pot lligar en català… suposo que ho fa per provocar o qui sap si per mantenir calenta la venda d’entrades per la via de l’escàndol”, especula Tuli Márquez. Potser és una opinió sincera. Potser és perquè ha practicat poc sexe en català. (Mentre escric, penso fórmules per lligar. Són les set del matí i trobo que és massa aviat per posar-se calent).
“He sentit dir més d’una vegada, en boca d’uns quants amics estrangers, que el català és un idioma fonèticament sensual. Que la seva sonoritat, per a ells una combinació entre la calidesa de l’italià i el to una mica setciències del francès, resulta una combinació molt atractiva, i que el punt de transgressió que hi afegeix la voluntat de continuar existint a despit de tota trava acaba per convertir-la en una llengua gairebé irresistible. Vaja, que si el català fos un home, seria una barreja entre George Clooney, Alain Delon i James Dean, va proposar un amb alguna copa de més”, relata Anna Pascual.

diumenge, de gener 04, 2015

SER JOAN FUSTER (2008- Documental complet)


LLENGÜES EN PERILL D'EXTINCIÓ (CHRISTOPHER MOSELEY) PUBLICAT A VILAWEB EL 03-01-2015

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Endangered Languages in Europe: Your Complete Guide

Currently home to over 200 languages spread across about 50 nations, it may surprise you to learn that Europe’s incredible linguistic diversity is actually slowly dwindling. In fact, only a fraction of these languages are officially listed as the languages of the European Union and some of them are right on the brink of extinction, from northern French dialects spoken by some 100,000 speakers to indigenous Scandinavian tongues with only a handful of fluent speakers.We’ve teamed up with Dr. Christopher Moseley, author of the UNESCO Atlas of the World’s Languages in Danger, to guide you through the world of minority languages in Europe. We’ve focused on languages that have been deemed severely or critically endangered by UNESCO.
severely endangered severely endangered language is spoken by grandparents and older generations; while the parent generation may understand it, they do not speak it to children or among themselves
critically endangered critically endangered the youngest speakers are grandparents and older, and they speak the language partially and infrequently
They’re often scattered across the continent’s more remote regions but we’re here to help you get there. Your tourism can invigorate the local economies which will help contribute to the ongoing survival of these languages!
endangered languages map
Endangered Languages in Europe (View full graphic here)

Endangered Languages in the British and Channel Islands

In recent years, many endangered languages in across the British and Channel Islands have experienced a renaissance, with social and educational programmes aimed at sponsoring their growth and development. Once considered extinct, Manx has seen a revival in the Isle of Man where currently over 1,000 students are learning the language in elementary schools and 100 students are learning it at secondary level. The reinvigoration of the Cornish language dates all the way back to the 19th century when scholars and artists began to use the language in songs and poems. In 2009, the revival movement experienced its first victory when UNESCO changed the language’s status from ‘extinct’ to ‘critically endangered’. Guernésias and Jèrriais haven’t experienced the same revival. Varieties of Norman French dating back to the year 1000, these two languages have suffered from a lack of prestige and are now spoken by less than 2% of the population of St. Helier and St Peter Port. But if over 300 different languages can flourish in London alone, we’re quite certain that these languages have a home here too.

Endangered Languages in Europe

Endangered Languages Statistics (View full graphic here)
Endangered Languages Statistics (View full graphic here)

Endangered Germanic Languages

Endangered Germanic Languages: Gottscheerisch; Töitschu; Sater Frisian; North Frisian; Transylvanian Saxon; Wymysorys

Endangered West Germanic Languages

Töitschu

Endangered Languages in Bosco Gurin, Switzerland - Flickr: Irene Grassi
Bosco Gurin, Switzerland – Flickr: Irene Grassi
Töitschu (also known as Walliser German) is spoken in the Walser settlements of Switzerland, Italy, Liechtenstein and Austria. It belongs to the high Alemannic family of Walser languages and the local greeting ‘tschau’ is an interesting cross between the German ‘tschüss’ and Italian ‘ciao’. Issime is a tiny town in the Northern part of Italy where a third of the population still speaks the language. To get there, your best option is to get a train to Pont-Saint-Martin and then drive. The town is rather tiny, so public transport options are limited.
  • Language sample: Potatoes: trùffili
  • Number of speakers: 200
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Endangered Friesische Languages

Endangered Languages in Cloppenburg
Cloppenburg, Germany – Flickr: Allie Caulfield

Saterlandic

A study from 2007, indicates that the number of fluent Sater Frisian speakers has plummeted to between 1,000-2,000 people. Bearing a strong resemblance to North and West Frisian languages, today, less than 1-2% of the population of Saterland region are able to speak the language fluently. Census results indicate that Ramsloh in Cloppenburg is home to the highest percentage of native speakers. To get there you’ll need to take the train to Cloppenburg, then the S90 bus which runs an hourly connection to Ramsloh. Though the community may be small, they certainly are steadfast, and even periodically update an online newspaper in Saterlandic.
  • Language Sample: Cold: Koold | Day: Dai          
  • Number of Speakers: 1,000
  • UNESCO Status: Severely Endangered

North Frisian

Endangered Languages in Glueckstadt
Glückstadt, Germany – Flickr: fRandi-Shooters
North Frisian is spoken by 8,000-10,000 people, primarily in Schleswig-Holstein, a region in the Northernmost part of Germany. Situated on the North Sea, Husum is home to the Museum Association of North Friesland which has endeavoured to preserve the endangered language. Deutsche Bahn offers a service from Hamburg to Husum throughout the day that takes just under 2 hours, and the town is also easily accessed by car. The North Frisian Institute and the Frisian Portal both offer courses for German speakers looking to learn the rare language.
  • Language Sample: Not available
  • Number of Speakers: 10,000
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Endangered Uralic Languages

Endangered Uralic Languages: Ter Sami; Pite Sami; Ume Sami; Skolt Sami; South Sami; North Sami; Inari Sami; Kilt Sami; Kilden Sami; Lule Sami; Votic; Livonian; Vepsian; Karelia

Sami Languages

Endangered Languages in the Arctic Area of Sapmi
Arctic Area of Sapmi, Norway – Flickr: Harvey Barrison
The Sami languages are spoken up in Sápmi, the northernmost part of Europe that stretches from mid-Norway right across Sweden and Finland to the tip of the Kola Peninsula in Russia. There are 10 different Sami languages, some of which are recognised as minority languages in certain areas, and the vocabulary is incredibly rich – there are, for instance, more than 300 different ways of saying snow! But with speakers interspersed across the populations of 4 countries, it’s not surprising a couple of them are already moribund and have just a handful of natives left. The majority of native Ume and Pite Sami native speakers (2 of the most endangered languages in the Sami family) live along the Ume river which weaves its way north from Umea to the Pite, in Sweden’s Arjeplog region, and there are heaps of language resources and a great deal of information online if you’re keen to uncover more about the Sami and their culture.
  • Language Sample: Hello: Bures! (Pite Sami) and Buörrie Beäjvvie (Ume Sami)
  • Number of Speakers:  Under 100 speakers of Ter Sami, Pite Sami and Ume Sami
  • UNESCO Status: Pite Sami, Ume Sami and Ter Sami: Critically Endangered

Endangered Finnic Languages

Votic

Luga River, Russia - Wikimedia: Смок Вавельский
Luga River, Russia – Wikimedia: Смок Вавельский
Spoken in just 2 villages in northwestern Russia on the border to Estonia – about a 2 hour drive from St Petersburg – Votic is on the border of extinction, with some 20 speakers left. The language saw massive decline after WWII and became stigmatised as a language of “uneducated villagers”. People soon avoided its use both in public and at home too, as many considered it to hinder children’s capacity to speak and write in Russian. Nowadays, Votic is of little interest to younger Votes, though one school has concentrated its efforts on its revival.
  • Language Sample: You see the splinter in another’s eye but fail to see the beam in your own: ma silmiz ed näe irttätŝi, a te̮izē silmɨz näed i pikkaraizē roitū.
  • Number of Speakers: 20
  • UNESCO Status: Critically Endangered

Livonian

Gulf of Riga
Gulf of Riga, Latvia – Wikimedia: Orangeforrestmushrooms
The Livonian language has been dying a long, slow death since the 13th century. Tucked into the Gulf of Riga up on the eastern coast of the Baltic Sea, Livonia has dealt with countless wars and invasions which have left the language totally marginalised. The last native speaker died in 2009 but, in attempts to revive the now officially extinct language, it’s actually taught in a couple of universities dotted around Latvia, Estonia and Finland. For a little snippet of Livonian in all its former glory, take a listen to the anthem, it’s certainly grand.
  • Language Sample: Hello: Tēriņtš | Thank you: Tienū | Happy New Year! – Vȯndzist Ūdāigastõ!
  • Number of Speakers: The last native speaker in Estonia, Viktor Berthold, died in February, 2009 and in 2013, the very last native speaker Grizelda Kristina died at the age of 103, in Canada.
  • UNESCO Status: Critically Endangered

Endangered Celtic Languages

Endangered Celtic Languages: Manx; Cornish; Breton

Manx

Isle of Man
Isle of Man, UK – Flickr: Brad Higham
The British and Channel Islands is home to 2 critically endangered languages as well as 2 more severely endangered languages. Catch the train to Liverpool and then a ferry over to Douglas on the Isle of Man, home of the Manx National Heritage Museum where you can explore and discover the culture surrounding the Manx language. The last native speaker passed away in 1974, but recently concerted efforts from the locals have helped bring the language partially back to life. 50 young students have been enrolled in a Manx immersion programme in which they’re educated primarily in the language.
  • Language Sample: Hello: Hai | How are you: Kys t’ou | Isle of Man: Ellan Vannin
  • Number of Speakers: The last speaker of traditional Manx, Ned Maddrell, died in 1974. Since then, however, the language has been undergoing active revitalisation in family, school and institutional contexts.
  • UNESCO Status: Critically Endangered

Cornish

St. Ives
St. Ives, UK – Flickr: Robert Pittman
St. Ives in Cornwall is home to the largest percentage of the world’s Cornish speakers and the St. Ives Museum gives some real insight into Cornish cultural heritage. It’s the traditional language of the region’s people, and derives from the common Brittonic tongue spoken before the development of English. Once classified as extinct, it’s undergone a marked revival in recent decades and is finding expression once again through literature, music, film and common speech and if you really fancy learning the language, here’s a great resource.
  • Language Sample: Hello: Hou | How are you? Fatla genes
  • Number of Speakers: 574
  • UNESCO Status: Critically Endangered

Breton

Endangered Languages in Camaret sur Mer
Brittany, France – Flickr: Florent Lannoy
Breton, also known as Brezhoneg, is spoken in Lower Brittany, with around 8.5% of Brittany’s population possessing an aptitude for the language. It’s actually more closely related to Gaelic rather than the romantic languages that tend to dominate the rest of France. The Breton term for “Hello” is “Demant” which is quite a far cry from the French “bonjour”. Before the end of WWI, half of Lower Britanny’s population spoke Breton rather than French and today bilingual signs remain dotted along the streets and even some media coverage and administrative services exist in the language. You can take a ferry from the UK or the Channel Islands or travel by train from Paris to Saint-Malo. Once here The Musée de la Bretagne showcases an exhibition giving further information about the Breton language.
  • Language Sample: Hello: Demant
  • Number of Speakers: ~300,000
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Endangered Greek and Turkic Languages

Endangered Greek and Turkic Languages: Cappadocian; Tsakonian; Karaim; Nogai

Cappadocian

Endangered Languages in Cappadocia
Cappadocia, Turkey – Flickr: Mr Hicks46
At the crux of several south European countries, Greece has been home to its fair share of different languages and dialects which have all developed in varying ways. Cappadocian, for instance, was present in Turkey until a population exchange in 1920 forced the population to resettle in Greece, who rapidly shifted to Standard Modern Greek. For decades their language was considered totally extinct, though a handful of Cappadocians have more recently been discovered. The northern and central regions of Greece are home to several settlements of Cappadocian Greeks, including Kavala and Thessaloniki.
  • Language Sample: The good man: do kalon do andra | The good woman: do kalon do neka | The good child: do kalon do pei
  • Number of Speakers: 300
  • UNESCO Status: Critically Endangered

Greek Languages

Tsakonian

Endangered Languages in Leonidio
Leonidio, Greece – Flickr: Jean-François Renaud
Though some still consider Tsakonian a dialect of modern Greek, the two languages are incredibly divergent and mutually unintelligible. Today the language can be found tucked away in a little group of mountain towns and villages in the Eastern Peloponnese. While the language is only spoken by a few hundred people, Leonidio (the Tsakonian capital) has seen a revival in tourism attributable to its striking architecture and beautiful mountain scenery.
  • Language Sample: Where is the beach? Ciá éñi to perigiálli?
  • Number of Speakers: 300
  • UNESCO Status: Critically Endangered

Turkic Languages

Karaim

Endangered Languages in Trakai Castle
Trakai Castle, Lithuania – Flickr: mannewaar
Traditionally from the name lashon kedar, literally, ‘language of the nomads’, Karaim belongs to a group of Western Turkic languages – quite similar to Yiddish – spoken in various parts of Lithuania, Poland and Ukraine. Though there are only a handful of people still using the language, it stands a fairly strong chance of survival. Only half an hour away by bus or train from the Lithuanian capital, Vilnius, rests the town of Trakai, where the majority of speakers can be found. Fortunately the community is supported by tourists who come to visit its charming Island Castle. You can have a listen to one of the last native speakers of Karaim reciting a spot of Adam Mickiewicz.
  • Language Sample: Read this letter and think about its meaning: Ochunuz bu bitkini da esinizni kojunuz jachsy neckikti anlnmah
  • Number of Speakers: 50 in Lithuania and 6 in the Western Ukraine
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Gagauz

Endangered Languages in Recepkoy
Recepkoy, Turkey – Wikimedia Commons: Osmancelebi
Gagauz (the Bulgarian dialect) is spoken across international borders from Turkey to Moldova and Russia to the Ukraine. Native to the Ludogrie region of Bulgaria (also known as Deliorman) and not far from the coastal city of Varna, scholars remain unsure of the precise number of native speakers that remain. While some estimate as many as 100 elderly people, cynics claim that it is already extinct. The journey from the capital Sofia to Varna is about 6-7 hours by train or by bus and, of course, you can also fly. While you’re in the area, don’t miss the serene river and hillside views along the banks of the Danube. And the Roman spa in Varna is the third biggest in Europe so be sure to check it out.
  • Language Sample: All human beings are born free and equal in dignity and rights: Insannar hepsi duuêrlar serbest hem birtakım kendi kıymetindä hem haklarında.
  • Number of Speakers: 100
  • UNESCO Status: Critically Endangered

Endangered Slavic Languages

Endangered Slavic Languages: Molise Croatian; Kashubian

Molise Croatian

Endangered Languages in Termoli
Termoli, Italy – Flickr: antothefly
Molise Croatian or Slavomolisano is a Slavic language spoken by approximately 1,000 people primarily in 3 villages in the Molise and Abruzzo region: Montemitro, Acquaviva Collecroce and San Felice del Molise. As the Ottoman Turks moved into Dalmatia, a group of Croats emigrated to modern day Italy and as a result, the Slavic and Croat heritage is widely recognised throughout the region. To get to Campobasso and explore from there, you can take a short train ride from Napoli or Rome.
  • Language Sample: Not available
  • Number of Speakers: 1,000-5,000
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Endangered Romance Languages

France is home to a whopping 26 of the world’s most endangered languages. Jacobean reforms dating back to the eighteenth century granted French the exclusive ‘official language’ status in France. But every few years, endangered language activists bring the issue to the forefront of the political scene, demanding increased recognition. But they’ve got quite a linguistic battle ahead of them (and one preferably articulated in French…)

Oïl Languages

Endangered Oïl Languages: Franc-Comtou; Champenois; Bourguignon; Lorrain; Picard; Gallo; Guernésiais; Jèrriais; Poitevin; Saintongeais

Franc-Comtou

Endangered Languages in Hunawihr
Hunawihr, France – Flickr: alh1
Franc-comtou, also known as Jurassien and pronounced franc-comtois in its own language, is primarily used in Alsace, Franche Comté and parts of Switzerland. Recent census results indicate about 3,800 surviving speakers that can be found just under 5 hours outside of Paris in Besancon via the A5 or A6 motorways. The town boasts a UNESCO World Heritage Site in the form of a citadel and the area is also home to the Musée Comtois, a local museum that tells the story of the region and its disappearing language.
  • Language Sample: Not available
  • Numer of Speakers: Not available
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Champenois

Endangered Languages in Champagne France
Champagne, France – Flickr: Roger Nelson
Champenois, also known as Champaignat, is spoken in the Champagne and Reims regions, as well as in Wallonia in Belgium where it is a regionally protected language. This oïl language is so under threat that very few information sources exist, however, its earliest surviving article of literature dates back to the late 16th century. Written in 1660, Le Bontemps de Carnaval de Chaumont illustrates the link between Champenois and the peasant class by contrasting the dialect to the higher-class French spoken by the King’s messengers. This is likely one of the reasons the language largely fell out of favour.
  • Language Sample: Not available
  • Number of Speakers: Not available
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Burgundian

Endangered Languages in Saone et Loire
Burgundy, France – Flickr: Toprural
Bourguignon, also known as Bregognon or Burgundian in English, is spoken in the Bourgogne region and as per research conducted in 1988, approximately 50,000 speakers remain, all of whom you could begin a conversation with by saying either “bonjôr” or “salutâs”. Head to Morvan in the Bourgogne region to experience this exchange before it’s too late.
  • Language Sample: Hello: Bonjôr or Salutâs
  • Number of Speaker: 50,000
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Lorrain

Endangered Languages in Grand Parc Bordeaux
Bordeaux, France – Flickr: Grand Parc, Bordeaux, France
The Lorrain language is known as Gaumais in Belgium due to its high concentration in the La Gaume region. Make your way to the unofficial Gaumish capital of Virton, in the South province of Luxembourg. It’s one of the 6 local romance dialects, developed in the 8th century from romana lingua, or ‘Vulgar Latin’, with the other 5 romance dialects all spoken in the regions around and just south of Brussels. If you fancy learning the language, try one of these annual workshops, or take a look at this website for some more information.
  • Language Sample: Not available
  • Number of Speakers: ~20,000
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Picard

Endangered Languages in Hardelot
Hardelot, France – Flickr: Guillaume Baviere
Northern parts of France such as Nord-Pas-de-Calais and Picardie, or Mons in Belgium are home to the Picard language (also known as Picardy, Ch’ti, Chtimi and Rouchi). You’ll know when you’re in a Picardy district as the buildings often have distinctive red brick houses accented by a border of white bricks. Much like Gaumais, Picard also developed from Vulgar Latin, though it isn’t yet at quite that level of extinction. The highest-grossing French film of all time, titled Bienvenue chez les Ch’tis (or Welcome to the Sticks in English), uses the language to mock its speakers, with the beginning of the film portraying them as small town yokels. Although this is an exaggerated offensive stereotype, the language was traditionally spoken by the working class. Many supporters of the language are not optimistic regarding its survival. Its use in daily life and media is in rapid decline, and street signs in its areas of use are no longer produced bilingually to include Picard.
  • Language Sample: Hello (to good friends): Bojour mes gins or Salut ti z’aute
  • Number of Speakers: ~500,000 – 700,000
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Gallo

Endangered Languages in Rennes
Rennes, France – Flickr: Ted Drake
Gallo is spoken in areas of Upper Brittany predominantly in Rennes and is often also referred to as Galo, Gallot, Langue Gallèse or Britto-Roman. With about 200,000 to 400,000 speakers, this covers about 5-10% of the population in the region but statistics vary greatly and some census results indicate figures as low as 28,000. Once the official language of the court in Brittany, its prevalence began its decline when the region became part of France. Rennes is easy to access by train or bus, especially due to France’s high speed services. The Brittany Museum offers tours in a variety of languages, including Gallo which makes for a unique experience. Up until 2002 you could take lessons in the language at the University of Rennes, however this was discontinued due to lack of interest. Although some college courses and primary school activities still centre around the language, its use in media is also in declining.
  • Language Sample: Hello: Bonghjornu
  • Number of Speakers: ~200,000 – 400,000
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Norman Languages

Guernésiais and Jèrriais
Endangered Languages: Ferry from St Helier to Weymouth
Ferry from St. Helier to Weymouth – Flickr: Robert Linsdell
Jersey and Guernsey are two tiny islands situated in the Channel that you can reach by ferry from Weymouth. Condor Ferries also provide a one hour service connecting the two islands for anyone keen to check out both. Guernésiais and Jèrriais are remnants of the Norman Conquest of England and the resulting languages bear a much stronger resemblance to French than anything else spoken in England. The languages are spoken by about 1,000 people and you can learn more about them here.
  • Language Sample: Cross: Croyais (Jèrriais) and Kérouaïe (Guernésiais) | Wednesday: Mêcrédi (Jèrriais) and Méquerdi (Guernésiais)
  • Number of Speakers: 1,327
  • UNESCO Status: Critically Endangered

Occitan Languages

Endangered Occitan Languages: Auvergnat; Lemosin; Gardiol; Provencal; Languedocien

Auvergnat

Endangered Languages in Auvergne
Auvergne, France – Flickr: Alpha du centaure
Approximately two thirds of the residents in the Auvergne area understand Auvergnat, but only a fifth consider themselves fluent. Once the highly respected language of the knights of central France, it has since fallen by the wayside and is now spoken largely by the older generation living n Auvergne. Aurillac is just a 1.5 hours from Paris by plane and approximately 6 hours by car via the A10 and A71 motorway.
  • Language Sample: Hello: Bonjorn
  • Number of Speakers: ~1,315,000
  • UNESCO Status:  Severely Endangered
Lemosin
Endangered Languages in Les Tours de Merles
Les Tours de Merles, France – Flickr: “Marie Photo Passion”
Lemosin is an Occitan language that dominates the Limousin region, as well as parts of Charente and the Dordogne, and districts of Creuse, Correze and Haute-Vienne. Older than its sister language, Auvergnat, it lays claim to the first Occitan document dating way back to the year 1000 and it was the official language of the region until the 16th century. Modern day Limousin actually bears a striking resemblance to Catalan. The area can easily be reached by car on motorway 89, or by train – there’s a convenient line linking Lyon, Clermont-Ferrand and Bordeaux.
  • Language Sample: Hello: Bonjorn
  • Number of Speakers: ~400,000
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Gardiol

Endangered Languages in Cosenza Region
Cosenza Region, Italy – Flickr: Spookymic
Gardiol is spoken in several regions of France and Northern Italy as well as in Calabria in the South of Italy. While it’s only spoken fluently by about 350 people, a study carried out by Pietro Monteleone indicates that the language is not entirely on its way out and is still spoken as the primary language in several families. Guardia Piemontese is the only town in Calabria where an Occitan language is spoken. The train station in the city is well connected to most major cities in Italy including Salerno, Rome and Naples.
  • Language Sample: How are you?: Quin hes? or Cossi fas?
  • Number of Speakers: 340
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Eastern Romance Languages

Mount Učka

Endangered Languages in Schlosser Lodge
Mount Ucka, Croatia – Wikimedia: Luka Jacov
Spoken in a few villages to the north of Mount Učka, Istro-Romanian is said to have emerged after the migration of Transylvanian peoples to the city of Trieste around 1,000 years ago. Today, the immediate area boasts only a few hundred speakers of the language, although academics seem to believe there are nearly 1,000 speakers dotted around the world. Locally, Istro-Romanian is often taught as a second language, for the purpose of educating children in the history of the community.
  • Language Sample: Leg: pićor | Chest: kľeptu | Good: bire | To be: fi | Worm: g)ľerm
  • Number of Speakers: 300
  • UNESCO Status: Severely Endangered

Other Romance Languages

Corfiot Italkian

Endangered Languages from Corfu
Corfu, Greece – Flickr: Michael Gleave
Corfiot Italkian originated as a hybrid of multiple Venetian and Italian words and over time developed into a unique dialect strongly influenced by the large population of Albania and Greco Christian refugees who fled the Black Death. Nowadays, the language is pretty much extinct and little data is available to suggest that it’s still being spoken. In any case, it’s native to Corfu, the second largest Ionian island off Greece – famous for it’s beaches and classical Mediterranean culture.
  • Language Sample: unavailable
  • Number of Speakers: less than 10
  • UNESCO Status: Critically Endangered

dissabte, de gener 03, 2015

ARTICLE DE DAVID FERÁNDEZ (CUP) A VILAWEB


Ens volen culpables però no som innocents, deia una vella proclama de carrer. Es cridava, anys enrere, quan a tort i a dret plovien els garrots de Julia Garcia Valdecasas –delegada de ferro del PP– sota la primera aznaritat. Corria l’any 1996 i la Princesa no era pas cap Cristina en dificultats, sinó una cinema farcit d’esperances i utopies al bell mig de la Via Laietana, que el poder prou que es va encarregar de desallotjar amb baptismes de foc.

Ens volen culpables –sí–, però ja som menys innocents, menys ingenus i més descreguts. Un repàs a l’hemeroteca d’aquest any que clou, conclou, algunes veritats nòmades. Nòmades, classistes i desiguals, en uns Països Catalans amb 18.000 persones preses, privades de llibertat en el marc d’un regressiu populisme punitiu que rutinàriament castiga i empresona la pobresa. Ho cantava Evaristo: a la presó “els rics mai entren i els pobres mai surten”. 2014 ho confirma. Un cop més.

Esclaridor i classista contrast de classe. I una realitat real que xiula que alguns culpables segueixen vivint com innocents. La quotidiana innocentada grossa, dia sí dia també, que també ens deixa el desori i el rosari d’enguany. Fil a l’agulla, en l’àmbit de la corrupció, per a un 2014 descosit per innocents que no ho són pas. I només són alguns exemples:

*Innocentada és la carpetada final del cas Caixa Penedès, la extercera caixa catalana. Recorden? Abans ho van negar i callar tot mil cops, però el dia del judici, memòria sobtada per eludir presó, es van declarar culpables. “Reconec els fets”, va dir lacònic amb el cap cot Ricard Pagès. I apa, cap a casa. Van venir a dir: “Va, què es deu?”. 28 milions d’euros, els hi van dir a l’Audiència Nacional. I els estratagemes de la defensa de togues d’or van fer la resta: van aconseguir, de cop, una substancial rebaixa de les penes de presó –reduïda fins als dos anys– que no els va fer ingressar a cap centre penitenciari. Per furtar-nos 28 milions no està pas malament. Així opera la impunitat. Veurem, demà, com acaba ara la crònica d’altres, avui, molt menys innocents: Adolf Todó i Narcís Serra. El Banc d’Espanya acaba de dir als jutjats de Barcelona que Caixa Catalunya va amagar informació al magistrat, en la causa oberta arran de la denúncia de la CUP sobre sous estratosfèrics, reconeixent que Todó i Massana, en plena crisi, es van apujar pensions i bonificacions un 62%, amb el beneplàcit del Consell d’Administració. De la falsedat comptable a la falsedat documental. Quan tot lliga i relliga en el major escàndol financer català, que ens ha costat ja 13.000 milions d’euros, més del doble que totes les retallades patides des de 2010.

* Innocentada és el Cas Pallerols. Al setembre, els titulars anunciaven que aquest cop no hi hauria indults –com al cas Treball, quan el maig de 2012 el PP va indultar els ‘economistes’ d’Unió per finançament il·legal: se’ls commutava una pena de 4 anys de presó per una multeta de 3600 euros– i que era imminent l’ingrés a presó dels condemnats. Bé, avui, a penes tres mesos després, no queda cap condemnat del cas Pallerols engarjolat. Tots gaudeixen de beneficis penitenciaris concedits i, sobretot, d’una privilegiada i ràpida aplicació. Allò que mai li passa a cap pres social. Lluís Gavaldà, per exemple, havia de complir 540 dies de presó: n’ha complert 73. Un 13%. Vicenç Gavaldà i l’empresari Fidel Pallerols van complir 45 dies d’una pena de 7 mesos. Tot sigui dit, el rècord antològic de pas breu per la presó el continuen tenint Vera i Barrionuevo per la condemna del segrest de Segundo Marey a càrrec dels GAL. La darrera entrada a presó la van protagonitzar el 30 de maig de 2001. Havien de sortir deu anys després, el 2011. Però van escapolir-se només 10 hores després, sortint per la mateixa porta per on havien entrat. 10 anys o 10 hores: vostès diran. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de conya.

* Persistent innocentada acumulada –tota ella– és el Cas Hisenda il'excarceració de Josep Lluís Nuñez, pare i fill. El menys innocent és excarcerar una persona d’edat avançada –principis socials de l’humanisme penal– i de retruc, el seu fill, per a que cantin Nadales a casa. Més “culpable” és l’estratègia dels corruptes: allargar el procés, dilatar el judici, endarrerir planificadament l’acció de la justícia, recórrer al Suprem –que va rebaixar la pena de 6 a dos anys– i sol·licitar l’indult. Sia com sigui, gairebé 12 anys de retard judicial per a un cas –el major de frau fiscal organitzat, una trama de “brutícia i cobdícia” segons la fiscalia– que es remunta a la dècada dels 90 i on es van estalviar en impostos 13 milions d’euros. El ‘senyor dels xamfrans’ de Barcelona ha complert 40 dies de presó –amb tracte intern privilegiat– d’una pena de dos anys i 2 mesos. Un 5%. El mateix que va complir el general Rodriguez Galindo: un 5% de la pena de 75 anys al que fou condemnat per assassinar en calç viva Lasa i Zabala.

* Innocentada pornogràfica ha set la parranda de les ‘blacks cards’ de Bankia –com la parranda borbònica de Noos i la defensa d’Estat del fiscal Horrach–, monitoritzades per aquell Rodrigo Rato que en la seva compareixença al Parlament es va arrencar amb un “gràcies per la invitació, però no sé què faig ací”.

* Innocentada cruel és la pensió d’or per als dos agents de la Guàrdia Urbana, condemnats en ferm per tortures i implicats directament en el cas del muntatge policíac del 4F, i que, tot just abans de fer-se efectiva la sentència, van ser prejubilats –amb 34 i 38 anys– amb una pensió vitalícia de 1.800 euros. Innocentada i insult i la impunitat, a l’altar i el pessebre del Nadal. Però no es pensin: és un patró de conducta. Als autors materials de la mort de Lasa i Zabala –els agents Dorado Villalobos i Bayo Leal, dels grups especials AT1del museu dels horrors de la caserna d’Intxaurrondo– els hi va ‘passar’ el mateix: condemnats a 75 anys –en van complir 6– tot just el dia abans de ser expulsats de la Guàrdia Civil se’ls hi va concedir pensió vitalícia de 1.800 euros. Horrors d’Estat.

* Contrainnocentada, per ser innocent de totes totes, és el cas del casteller Sergi Rubia. Detingut després dels fets de Can Vies, va ser empresonat 23 dies per resultar categòricament absolt després. En Sergi –per no fer res– va complir 23 dies de presó preventiva. Millet, per robar 35 milions, 13 dies.

D’exemples, ben malauradament, n’hi hauria molts més: Montserrat Caballé paga 500.000 per eludir presó, com ho han fet els Carulla aquest febrer (un pacte monetari de 6’4 milions per evitar el mal tràngol del judici), Apple-Facebook-Google declaren haver guanyat només 9 milions a l’Estat espanyol o una vocal del CGPJ enxampada a la frontera d’Andorra. Vella lògica neoliberal: qui paga, mana. I qui paga, no entra a presó. "I més, senyora, i més", bramaria Ovidi Montllor. Només cal pensar que avui, vostè i tots nosaltres, abonem la màxima pensió militar als colpistes del 23F, als mercenaris del GAL i algun tricorni narcotraficat. Tal com sona, tal com raja. Com raja la impunitat.

Arran del cas Palau, “el problema” –va dir la Maria Mas, presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes, antiheroïna anònima que va denunciar la tupinada de l’hotel Palau– "no és robar milions sinó melons". Ho deia la Maria, professora al Carmel i veterana lluitadora social, el juliol del 2010. I així seguim encara. Tanmateix i a la contra, hi ha una estadística encara colpidora dels anys 90. A les presons catalanes hi van morir aquella dècada mil persones. Per malaltia, pena o desesperació. No cerquin minuts de silenci oficials. A ells, l’humanisme penal mai els arriba o els arriba tard i en taüt. La mitjana de compliment de pena a les presons catalanes és de 2.700 dies –i 2.700 nits– i les dades falsejades dels tòpics són encara una vergonya. (Deu tristos tòpics, La Directa)

En el dia dels innocents del 2014, doncs, retrona Scascia: “el poder és sempre un gran delinqüent impune”. Un poder, però, que sempre tira d’altres innocentades que vinclen unes i altres. Detalls i serrells de la santa innocència estadística. Ahir, ahir mateix i arran de carrer, hi havia tancada d’aturats a l’església del Pi. Reclamaven –antigament– “pa, sostre, treball, dignitat”. Posem-hi la calculadora de la resposta del Govern:

* Pa. A Catalunya, ja són 1.600.000 persones les que viuen per sota del llindar de la pobresa. La Generalitat ofereix –després de retallar-les l’agost de 2011 acusant els usuaris, ves per on!, de “frau”– 30.000 pirmis, les rendes mínimes d’inserció. Un 1’8% de cobertura, quan la renda basca mínima supera 10 cops l’abast de la catalana. La proposta de Renda Garantida Ciutadana, que cobriria tothom que sobreviu amb dificultats, té un cost estimat de 2.600 milions d’euros anuals. Poc? Massa? Poc si ho comparem amb els 15.000 milions de rescat públic de les caixes catalanes; poc si ho comparem amb els 16.000 milions anuals de frau fiscal; poc si ho comparem amb els 10.000 milions d’interessos del deute abonats des de 2008. No gens si hi comparem amb el patrimoni dels 10 catalans més rics: 16.000 milions d’euros. Capitalismes senils.

* Sostre. A Catalunya, hi ha 450.000 habitatges buits. S’estima en 230.000 les demandes urgents d’habitatges socials i assequibles,mentre seguim encapçalant un any més el rànquing de desnonaments. El parc públic català –autonòmic i municipal– a penes supera les 30.000 unitats: a penes un 13% de la demanda. Això sí, enguany, la Generalitat ha aconseguit 900 pisos cedits de la SAREB. Oh. Au. Vés. Però dels 450.000 pisos buits, 100.000 són de la banca i 80.000 nou de trinca.

* Treball. La nova pobresa ja és assalariada, un terç dels treballadors no arriben al salari de 700 euros mensuals i la precarietat implosiona, portes endins i finestres enfora. Només en l’àmbit de la pobresa energètica, ens esbatussem avui per assolir un fons de 30 milions que eviti freds i foscors a les famílies més castigades per la crisi. Bé: en els darrers 525 dies les tres operadores més importants a Catalunya han assolit uns beneficis nets superiors als 9.025 milions d’euros nets. Ens estalviem la comparativa estadística. O no: 30M€ contra la pobresa energètica que pateixen 70.000 famílies és el 0,32% d’aquests beneficis. Més comparativa eloqüent: 38 milions és el que destina el pressupost de la Generalitat de 2015 al circuit de fórmula 1 de Montmeló. Derrapant, el frau treu fum.

Així seguim, i seguirem sense edat per a la innocència, fins que els mercaders no siguin foragitats del temple. Mentrestant, a alguns no els cal jugar a la loteria, simplement apostar a les privatitzacions. Perquè sempre hi guanyen, mentre tota la resta perdem. En aquest sentit, la privatització de Tabasa (Túnels dels Cadí), ara fa dos anys, és paradigmàtica: el banc brasiler BTG va comprar una part per 60 milions d’euros. Aquest novembre se l’ha venut per 145 milions. Plusvàlua de 86 milions sense fer gaire res i endavant vailets, “que tot està per privatitzar i tot és possible”. A veure com acaba el cas d’ATLL… Entremig, més notícies amagades del novembre sobre les dacions en pagament que si que rutllen: ‘La Banca perdona 86 milions a Copcisa’

En fi, rodolint rodolant, que sí, que ens volen culpables, però ja fa temps que no som innocents. O ens en sortim junts, o se’n sortiran ells solets. Llufa de democràcia, en la seva broma perpètua. La innocentada permanent.

—-
PS. 2014 clou amb 1.900 imputats per corrupció a l’Estat espanyol.