EL RENAIXEMENT A CATALUNYA (dins LA DECADÈNCIA, del doctor ANTONI COMAS. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE. ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. BARCELONA, 1986)

 RENAIXEMENT A CATALUNYA               El Renaixement va tenir ressò a Catalunya. A l’Estudi General de Barcelona professaven, a començaments del segle XVI, humanistes importants com Martí Ivarra i Jeroni Ardèvol, que havien format una societat per a l’estudi de Gramàtica, Retòrica i Poesia, a la qual assistien la majoria de fills de cases nobles. La ciutat era un centre cultural on convivien artistes, escriptors i humanistes: les impremtes editaven autors clàssics i contemporanis en llatí, castellà i català; algunes obres de Nebrija havien estat traduïdes al català i els seus mètodes eren els preferits per a l’ensenyament del llatí. (A mitjan segle XVI, aquests mètodes seran substituïts pels d’Erasme de Rotterdam i, durant més de dos segles, serà utilitzat a les nostres escoles l’Erasme, un resum de les idees gramaticals d’aquest autor, adaptat a la nostra llengua).               Quant al corrent ideològic, el Renaixement va veure en el pensament de Ramon Llull una actitud oposada a l’Escolàstica, la qual cosa va desvetllar l’interès per la seva obra, que va ser molt editada i estudiada. Nicolau de Pax, autor d’una biografia sobre Llull, va ésser cridat a la universitat d’Alcalà per ensenyar-hi filosofia lul·liana i Lluís Joan Vileta va defensar les seves proposicions al concili tridentí.               Un altre corrent que existia a Catalunya, a la primeria del segle XVI era la “Devotio Moderna”, introduïda a la Península en el segle XIV pels jeronis. Aquesta doctrina preconitzava la tornada al cristianisme primitiu i va arrelar molt especialment al monestir de Montserrat. L’erasmisme, que, en certa manera, enllaçava amb la “Devotio Moderna”, va tenir també eco entre els humanistes, aristòcrates i alts funcionaris catalans.               La poesia catalana del segle XVI acusa una gran influència d’Ausiàs March, les obres del qual foren editades per l’almirall Ramon Folc de Cardona. D’altra banda, el nostre gran poeta va exercir una gran influència sobre la poesia castellana del Segle d’Or.               Al costat d’aquest corrent ausiasmarquià, trobem intents de renovació de la mètrica per tal d’adoptar el decasíl·lab de ritme italià i la persistència de les formes tradicionals i popularitzants.               Aquests tres aspectes, la influència d’Ausiàs March, la innovació italianitzant i les formes populars, es troben en Pere Serafí (1505/1510-1567), pintor i poeta anomenat “lo Grec”. Un exemple del primer és “Cant d’amors”, que és una mena de glossa de la poesia d’Ausiàs March:    Puix vostre cant, gentil senyora mia,/ab son acord pot fer dolç tot l’amarg/cantant del gran poeta Ausiàs March/quan dix d’amors, ab destra fantasia.               En el “Capítulo moral” és Joan Boscà a qui imita: Qui vol segur passar aquesta vida/plena d’afanys, que un moment no reposa,/ha menester la gràcia del que ha vida.               Altres exemples d’aquest gènere cultivat per Pere Serafí és el següent madrigal:   Malaventurós amar poc li aprofita/son ben servir no li serà graït;/en descontent tornarà son delit,/quant més avant servesca i s’adelita. Perquè vol la ventura/al que en amar procura/donar lo dret al que és mereixedor:/  tal lei sosté lo vertader amor.               Atesa la imitació que fa de les formes castellanes, Pere Serafí introdueix una sèrie de barbarismes en el lèxic i en la sintaxi catalanes. Allà on Serafí aconsegueix una gràcia i personalitat més fina és en les seves cançons de caient tradicional i popular, generalment basades en una tonada o en un refrany ja existent. La bella composició intitulada “D’un desesperat amor” sembla que té una base popular:   Qui vol oir la gesta d’un jove enamorat,/que nit i jorn sospira d’amors apassionat?/ i jorn de primavera eixit és de poblat,/cercant va part escura, fugint de claretat...               I més encara en composicions com aquesta:   Mon cor tinc pres catiu/enmig d’un verd boscatge,/mon cor està catiu/enmig d’un bosc joliu. (...)                         Bella, de vos sóc amorós:/ja fósseu mia!/Sempre sospir quan pens en vos,/la nit i dia. (...)               La tradició literària d’Ausiàs March és mantinguda també a Catalunya, en el segle XVI, pel prevere de Mataró, Joan Pujol. En el seu poema Visió en somni, narra que mentre dormia se li aparegué Ausiàs March, el qual ve a dir-li que no entén ningú, fora del professor de la universitat de Barcelona, Lluís Joan Vileta. El text més interessant de Joan Pujol és el poema èpic en tres cants intitulat La singular y admirable victòria que, per gràcia de nostre senyor Déu, obtingué el sereníssim don Joan D’Àustria de la potentíssima armada turquesca. És un poema dedicat a la victòria de Lepant i a la intervenció decisiva que hi van tenir els catalans. En el primer cant parla de l'anada de l'esquadra cristiana en auxili de Famagusta, assetjada pels turcs, un any abans de la famosa batalla. El segon explica la recomposició de la Lliga i la preparació del combat. I el tercer, i més llarg, descriu la victòria naval del 7 d'octubre de 1571. El poema està dedicat a Jeroni de Pinós, i segurament a casa d'aquest noble va conèixer molts dels qui havien participat a la famosa batalla, dels quals va obtenir informació. L'obra resulta molt documentada pel que fa als cristians però, en canvi, molt difusa quant als turcs. En conjunt, és una descripció més aviat monòtona i reiterativa. Joan Pujol és també autor de composicions de caràcter moral i religiós, és un poeta que segueix la tradició catalana medievalitzant, però el seu poema èpic -únic en català en aquella època- és fet d'acord amb els cànons renaixentistes. L'any 1515 és publicat a Barcelona el llibre anònim intitulat Spill de la vida religiosa. Aquesta obra,m coneguda també amb el títol de Desitjós, que és el nom del protagonista, va tenir un gran èxit i va ser traduïda al castellà i a moltes altres llengües. Pot ser considrada com l'exponent a Catalunya de la “Devotio moderna”. L'ermità Desitjós, emprèn un simbòlic viatge fent el recorregut tradicional de les tres vies (purgativa, il·luminativa i unitiva) des del desert fins al palau de Caritat, acompanyat d'un gos anomenat Bona-Voluntat i a la recerca d'Amor-de-Déu. Després de trobar tota mena de personatges i situacions al·legòriques, arriba al palau de Caritat, Amor-de-Déu fa de porter. Un cop allí, s'esdevé la unió mística: Ab molta reverència e composició començà a entrar Desitjós per la sala; e com veu lo Senyor tantost se lançà ab molta humilitat en terra e començà a plorar molt agrament (...) La segona part és un llibre escrit per Desitjós en el seu recer espiritual: el Libre d'amor, que tracta de le sparaules “Jo e Tu” i és un psaltiri d'amor, estructurat sobre les deu cordes de l'arpa de David. Aquest psaltiri serà de dos fusts e tindrà deu cordes, les quals estaran lligades ab deu clavilles: e cada corda tindrà son tempre:e una donzella haurà especial cura e offici de sonar-lo. Aquesta obra es projecta vers una espiritualitat nova la seva traducció castellana, El Deseoso, va ésser objecte de moltes edicions i lectura predilecta de religiosos i homes devots. També és possible que tingui influència lul·liana, especialment del Blanquerna. En la prosa d'aquesta època cal fer un esment especial de l'obra del cavaller tortosí Cristòfol Despuig (1510- c. 1580), Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Despuig va ésser un home molt culte que es va dedicar als negocis, a administrar els seus béns i a l'estudi. Coneixia bé els clàssics, els autors del Renaixement i la tradició literària catalana. Els Col·loquis són sis diàlegs entre tres personatges: Fabio i Libio, tortosins,i el cavaller valencià don Pedro. En aquests Col·loquis defensa la bellesa i importància de la ciutat de Tortosa, fa un gran elogi de la llengua catalana i de Catalunya i parla de la situació de l'Església en aquella època, tot fent consideracions de la guerra entre Felip II i el Papa. Despuig és home fidel a la monarquia hispànica i fa una certa crítica a la política papal per no limitar-se al camp espiritual. El fet que l'obra estigués acabada el 1557 i que l'autor tingués mitjans econòmics per imprimir-la i no ho fes, fa suposar que va tenir por de la Inquisició. Despuig és anticastellanista i es plany que els historiadors confonguin ben sovint Espanya i Castella i silencien la història de la Corona d'Aragó. L'actitud de Despuig pel que fa a la llengua catalana,queda definida en la carat dedicatòria al comte d'Aitona: "No he volgut escriure la obra (els Col·loquis) en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també per no valer-me de llengua estranya per a defensar i il·lustrar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball, ni tampoc l'he volguda escriure en la llatina, perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera". La historiografia catalana del segle XVI està representada per Pere Miquel Carbonell que va escriure les Cròniques d'Espanya, editades el 1547. També val la pena de recordar el canonge i arxiver de la catedral de Barcelona, Francesc Tarafa, que va publicar De origene ac rebus gestis regnum Hispaniae.