EL SEGLE XVIII A CATALUNYA (dins LA DECADÈNCIA, d'Antoni Comas. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE, ELS LLIBRES DE LA FONTERA. Barcelona, 1986)

EL SEGLE XVIII A CATALUNYA En finalitzar la guerra de Successió (1705-1714), Catalunya queda reduïda a la condició de província dins l’estat espanyol i perd totes les institucions. Amb Felip V comença el regnat de l’absolutisme i amb la promulgació del decret de Nova Planta (1716) s’acaba la història de la Corona d’Aragó. El català deixa d’ésser idioma oficial a tots els Països Catalans, excepte a Menorca, que resta sota domini anglès. La desconnexió entre els Països Catalans és pràcticament total. Així doncs, a la primera meitat del segle XVIII es manifesta un esmorteïment total a Catalunya. Cap a la darreria de segle comença a haver-hi símptomes de reivindicacions històriques i lingüístiques, paral•lelament a una certa expansió econòmica i a alteracions socials, conjuntament amb les repercussions que la Revolució Francesa (1789) forçosament havia de tenir al nostre país. En l’àmbit cultural l’acte més dur de repressió de Felip V fou el tancament de la Universitat de Barcelona per ésser “fomento de maldades cuando debía serlo de virtudes” i el seu trasllat a Cervera. Aquesta universitat, però, a la llarga, es va convertir en focus de cultura catalana i en una de les institucions que més va contribuir al recobrament de la personalitat de Catalunya. Hi va haver uns professors excel•lents, com el catedràtic de dret romà Josep Finestres i de Monsalvo, que va contribuir a definir la personalitat de Catalunya en remarcar les bases romanes que té el nostre dret civil. Finestres mantenia contacte directe amb els alumnes formant un cercle intel•lectual, obert a tots els corrents filosòfics. Molts dels seus alumnes foren jesuïtes, els quals, en esdevenir-se l’expulsió, varen difondre els mètodes del mestre a Europa i Amèrica. Finestres va deixar un interessant epistolari en català, castellà i llatí. Després de Finestres va professar en aquella Universitat Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols (1739-1832), que va ésser diputat a les Corts de Cadis i l’introductor a Espanya de les doctrines d’Adam Smith. Finalment, l’any 1842, la Universitat fou traslladada altra vegada a Barcelona. Un altre focus de recobrament de Catalunya és l’Acadèmia de Bones Lletres, institució que tingué aviat de caràcter reivindicatiu de la història i de la cultura catalanes, com queda exposat en els documents de la seva fundació: “Habiéndose propuesto la Academia por fin principal de su instituto formar la historia de Cataluña, aclarando aquellos puntos que han querido convertir o suponer, ya el error, ya la malicia, deberá ser su primer objeto dirigir el trabajo de sus individuos a la perfección de esta obra...” L’Acadèmia ha tingut tres períodes: l’”Academia de los Desconfiados” (1700-1703), Acadèmia sense nom (1729-1752) i “Real Academia de Buenas Letras de Barcelona (1752-actualitat). També va contribuir al recobrament de Catalunya la “Real Junta Particular de Comercio”, creada el 1763 amb la finalitat d’estimular el comerç, i que, amb les seves escoles superiors, va suplir, a nivell d’ensenyament tècnic, la manca d’Universitat. Encara que l’ús de la llengua catalana es veu limitat per les ordres repressives dels Borbons, sorgeixen molt aviat actituds reivincatives. Una de les figures més importants d’aquest moviment és la d’Antoni de Bastero i Lledó (1675-1737), canonge de Girona, d’origen italià nascut a Barcelona. Va ésser un gran estudiós del provençal –que en aquell temps, amb el nom de llemosí, s’identificava amb el català. Va analitzar els problemes filològics i les lleis gramaticals amb mètodes molt avançats per a la seva època. Va fer inventaris d’autors, diccionaris i una Història de la llengua catalana de la qual només es coneixen fragments. Una de les més grans apologies de la llengua catalana és la Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català, escrita per Agustí Eura i Martró (1680-1763), dominic i bisbe d’Ourense. Oposa una sèrie de qualitats als defectes que els detractors del català troben en l’idioma i es plany que hagi caigut en desuetud. En aquest sentit criticà molt severament el clergat: “Que cosa tan lamentable és veure lo poc que els eclesiàstics oren en llengua catalana, veent ab evidència detriment que se segueix a l’aument de la perfecció de l’idioma i lo dany evident que ocasionen als que havien de procurar lo major profit!” Els arguments Bastero i Eura van ésser utilitzats pel poeta Ignasi Ferreras en la seva Apologia de l’idioma català que, a la segona meitat del segle XVIII, va llegir a la tertúlia “Comunicació literària”. Ferreres creu que la causa de la decadència del català és haver deixat d’ésser llenguatge de la cort: “... me diran, ¿com és que los catalans afecten lo parlar castellà olvidant son llenguatge natiu? Penso satisfer a esta fent una altra pregunta: ¿com és que los grecs han pres l’idioma turc, deixant lo natiu grec...? La resposta és la mateixa... la llengua turca és en Grècia la llengua de cort, i, per abraçar esta, han abandonat los grecs la sua. És la llengua castellana nostra llengua de cort, i per ço abandonam lo català...” Trobem també gramàtiques catalanes, com la de Josep Ullastres (1690-1762), que ja estableix l’ús de la conjunció i, de la l•l i la supressió de la h en paraules acabades en ch; diccionaris, com el vocabulari llatí- català de Pere Màrtir Anglès, el Diccionari de termes bàrbars o antiquats de Josep Martí, un inacabat Diccionari català de fra Albert Vidal i el Vocabulario de las palabras más difíciles del Libro del Consulado (1791) d’Antoni de Capmany i de Montpalau (1742-1813). Quant a l’ortografia, cal esmentar el Prontuario ortilogi-gráfico-trilingüe (1742) de Pere Màrtir Anglès. En el “Diario de Barcelona” del 17de juliol al 5 de novembre de 1796 apareix una polèmica intencionada molt interessant perquè és símptoma que el problema gramatical català interessava ja al gran públic. Hom hi discuteix les grafies dubtoses (mig, mitjà, desig, aptitud, agut, etc.). Hi prenen part, entre altres, Ballot i hi és al•ludit un maestro de gramàtica, que no s’ha pogut identificar, que resolia els problemes gramaticals basant-se en tres criteris que encara actualment són vàlids: l’etimològic, el d’autoritat o ús, i el fonètic o de pronunciació: “La pronunciación, uso constante y origen (decía mi buen maestro) son los tres necesarios principios fundamentales y comunes por los que se ha de arreglar la escritura de todas la lenguas, bien que ninguno de ellos puede considerarse como tan general que funde una regla absolutamente invariable.” A la “Real Academia de Buenas Letras de Barcelona” es van presentar nombroses comunicacions sobre la llengua catalana. Carles III, el 1768, ordena que els estudis de gramàtica es facin en castellà. Per això el bisbe de Barcelona, Josep Climent, va encarregar a Josep Puig i Xuriguer, per a les classes del seminari, uns Rudimentos de gramática castellana (1769) en català i castellà i, a l’Acadèmia, un diccionari català-castellà que no va arribar a sortir. Fèlix Amat (1750-1824) va demanar llicència per publicar un “Diccionari català-castellà-llatí), que va ésser continuat per Joaquim Esteve, Josep Bellvitges i Antoni Juglar, amb el títol de Diccionario catalán-castellano-latín (1803). A les acaballes del segle XVIII (1792) quan la recuperació econòmica era un fet evident, un acadèmic urgeix el renaixement i l’ús de la llengua: “...a fin de que... vuleva a florecer nuestra literatura catalana, que, por tan desgraciado evento, ha quedado sepultada su memoria, con justo sentimiento de los verdaderos amigos del país, a que nos estrecha hoymás esta obligación cuando nuestras fábricas y manufacturas se encumbran a mayor altura...” Paral•lelament a aquest interès per la llengua, es desperta també la consciència històrica, fomentada principalment per l’Acadèmia, on foren presentades moltes comunicacions sobre aquest tema. Durant el primer període de la “Desconfiada”, cal esmentar el seu fundador Pau Ignasi de Dalmases i Ros (1670-1718), el bisbe de Girona Josep Taverner i d’Ardena (1670-1726) i Josep Aparici i Mercader (1653-1735). En el període de transició o “sense nom”, el mercedari fra Manuel Marià Ribera (1652-1736) va treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i Pere Serra i Póstius (1661-1748) va escriure gran quantitat d’estudis històrics, entre els quals cal remarcar Lo perquè de Barcelona amb una bella descripció de la ciutat i de la seva història. Recorda l’antic barri de la Fusina o de la Ribera, destruït per Felip V per construir la Ciutadella: “...era la cosa més bella i deleitable de Barcelona perquè en les més de les cases hi havia hort o jardí, i en moltes jardins, i los horts de componien , no d’hortalisses, sinó de tarongers i llimoners, poncemers i de tota mena d’agrums... i en tots hi havia parrals bellament guarnits i acompassats de diferents sorts de raïms. Los jardins brillaven i admiraven ab sa gran varietat de flors dobles, no sols de les més universals, com roses, clavells, violes, satalies, gessamins, englantines, francesilles, tulipes, etc., sinó també d’altres més exquisides, vingudes d’Itàlia, França, Flandes, Holanda i altres terres... Molts d’aquests horts i jardins eren de cavallers, mercaders i ciutadans acomodats, los quals ab sos parents i amics passaven allí plausible i deliciosament les tardes en temps d’estiu, i los matins en la primavera... De gran part de dits jardins i horts gosava també generalment tothom que passejava per la muralla, des del Portal Nou al de Sant Daniel, d’a on se descobrien los arbres fruiters i los sortidors. Se dubta que en altra part del món hi hagués passeig més alegre i deliciós, perquè, girant-se a la mà dreta se gosava de l’amenitat dels jardins i de quasi tota la ciutat. I, finalment, voltant-se a l’esquerra, s’observava lo dilatat Pla de Barcelona, ab sos arbres, sembrats, hortes, sèquies, molins, convents, torres i cases de recreu ab sa cordillera de muntanyes, quais totes cultivades, que a modo de mitja lluna apar que li formen una frondosa garlanda.” Del tercer període de l’Acadèmia són: Francesc Xavier de Garma i Duran (1708-1783), heraldista i director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó; Fèlix Amat (1750-1831); Josep Vega (1754-1831), professor de la Universitat de Cervera i diputat a les Corts de Cadis; Ignasi Torres i Amat (1768-1811), nebot de Fèlix Amat, bibliotecari del col•legi episcopal de Barcelona, que va començar un diccionari d’autors catalans que va acabar i publicar el 1836 el seu germà Fèlix i que és una de les fites de la Renaixença. Daniel Finestres i de Monsalvo, germà del gran professor de Cervera (1702-1755) va promoure una escola d’investigació històrica al monestir de Bellpuig de les Avellanes. La gran figura d’aquesta escola és Jaume Caresmar i Alemany (1717-1791), home d’un gran esperit crític i rigor científic el qual, juntament amb Jaume Pasqual i Josep Martí, va emprendre la revisió total de la història de Catalunya, investigant tots els arxius i deixant un gran fons de documents, inscripcions i obres a mig acabar moltes de les quals s’han perdut. Cal que recordem el seu gran treball Sacrae antiquitatis Cathaloniae monumenta. La figura més important del segle XVIII a Catalunya, malgrat que va escriure totes les seves obres en castellà, és Antoni de Capmany i de Montpalau (1724-1813). Filòleg, historiador i humanista va ésser secretari personal de l’Acadèmia de la Història i diputat a les Corts de Cadis, per a les quals va escriure una guia: Práctica y estilo de celebrar cortes en Aragón, Cataluña y Valencia. Per encàrrec de la Junta de Comerç, i amb la col•laboració de Caresmar, va emprendre la redacció de Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792), que és la primera història econòmica i comercial publicada a Europa, en la qual evoca l’antic esplendor comercial de la Corona d’Aragó i és a la vegada una gran lloança de les seves institucions polítiques. La intenció de les Memorias és declarada per l’autor: “...dar a conocer el gran pueblo barcelonés de la Edad Media, cuya robusta organización, cuya independencia democrática, cuyo carácter de recio temple, inquebrantable firmeza y genio laborioso y emprendedor le hicieron capaz de rivalizar en opulencia y poderío con las repúblicas más pujantes del Mediterráneo.” També va fer Capmany un estudi i traducció del Consolat del mar, del qual fixà la data (fou començat a compilar entre 1258 i 1266). Apèndix d’aquesta edició és el Vocabulario de las palabras catalanas más difíciles del Libro del consulado, ja citat. Malgrat que tota l’obra de Capmany està escrita en castellà, i que dedica frases de menyspreu al català (“idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras”) es pot inscriure en la línia apologètica del segle, ja que reconeix el seu antic esplendor, que va ésser llengua de la cort i que no és un dialecte. Segons Pierre Vilar, Capmany té les quatre qualitats fonamentals d’un bon historiador: seriositat en les fonts documentals, sentit crític, capacitat de síntesi i sap donar dignitat literària a l’obra històrica. Algunes obres poètiques del segle XVIII segueixen encara la tècnica del Barroc i d’altres són ja de tendència neoclàssica. Aquestes dues tendències es troben en cicles poètics i corones. L’any 1701-1702 Felip V viatja a Barcelona. Amb aquest motiu foren escrites a la capital catalana curioses composicions, algunes de caire reivindicatiu, històrico-polítiques, i altres en to d’advertència sobre la manera com havia de governar. Entre les corones religioses recordem la consagració del nou altar de Santa Maria del Mar (1782), amb motiu de la qual foren escrites unes trenta-cinc composicions d’exaltació patriòtico-religosa. També van originar cicles poètics la fundació del temple de la Mercè a Barcelona (1765) i les excavacions empreses en 1781 per trobar el cos de Sant Pere Nolasc. La guerra de Successió i la Revolució Francesa, amb la seva seqüela de la Guerra del Rosselló, van originar una sèrie de poesies imitant els gèneres i les formes populars. Pertanyent a la causa de Carles d’Àustria, hi ha un Cant dels aucells, adaptació de la cançó del mateix nom: Cantaven los aucells quan veren los vaxells davant de Barcelona y lo alegre Tort, cantant deia á n’el Bot tu seràs la ponçonya. Hi ha també uns suposats comiats de Felip V, després d’haver perdut la guerra: Puix ab armes no puc ab llàgrimes vives mon regne salvar te tinc de deixar ningú me detinga .............................. deixeu-me’n anar Adiós, Catalunya .................................. Adiós, Principat; Adios Barcelona tu eres capità flor de mon honor de fidelitat pedra preciosa, ........................... joia del meu cor Espanya, adiós Farem santa vida perdona si he fet per l’altra regnar al teu agravi .............................. en tot mon govern Adiós, Arxiduc, ............................... oh, Carles Tercer,. Oh, esposa amada vós, de les Espanyes posau-vos a monja sou rei verdader i jo a religiós ..................................... Còpia d’una carta escrita al Principat de Catalunya, resum i exaltació de la història de Catalunya: Diguen-ho dotze corones a qui feres tributàries i lo riu de Llobregat tenyit de sang africana. ¿Qui fou, sinó tu mateixa que en Tolosa de les Navas s’emportà la major glòria en aquella gran batalla, pues era el generalíssim que l’exèrcit comandava lo noble Dalmau Creixell d’estirpe i sang catalana, que, morint-hi, aumentà timbres a ta nació i a sa casa? Guillem Montgrí, sacristà major de la iglesia santa de Gerona, fou qui sol va anyadir Ivissa a Espanya. Per totes les quatre parts del món ha escampat la fama ton valor, com ho digué en Perpinyà ton monarca lo rei Martí en les corts que allí foren celebrades .................................................... València, Múrcia, Mallorca i Menorca, Atenes, Neopàtria, Sicília, Sardenya i Còrsega Xipre i Nàpols soberana, i el principat de Morea, junt ab Tebes conquistaren tos naturals ab ses forces, quedant los castells i places baix de la bandera invicta de la gran part Eulària .................................................. Per quaranta-i-un estat que gosa nostre Monarca per Comte de Barcelona i rei d’Aragó ne guanya vint-i-u; i de vint-i-set regnes que en sa corona s’esmalten, catorze en regeix per medi del gran valor de tes armes; i de cinc ducats, los tres los posseix per ta causa. .................................................. Pregunta a la Normandia del modo se senyalaren tos fills en aquella empresa i celebrada jornada, i veuràs com ab ta sang se dibuixaren les armes en dorat escut formant les sanguinolentes barres ................................................ I pues diuen les històries que vint-i-tantes vegades has derrotat el Francès, retirant-lo de tes ratlles, bé pots anyadir al número d’aqueixes tantes vegades una més... i el romanç de Bac de Roda, que acaba: No em maten per ser traïdor ni tampoc per ser cap lladre sinó perquè he volgut dir que visquia tota la pàtria. Algunes de les cançons originades per la guerra del Rosselló, s’interfereixen amb altres de tradicionals ja existents: Partirem del Rosselló per anar a llunyanes terres, per anar a l’Empordà, que n’és terra molt alegre. No hi ha lliri sense flor, ni rosa sense poncella ni donzella sense galant, ni barco sense bandera. Dins la poesia política, recordem deu octaves d’autor anònim que il•lustraven uns frescos sobre l’expedició catalana a Orient existents en una casa –avui desapareguda- de Barcelona i que acabaven: Qual fúries de l’Avern desencadenades, contra tot lo Ducat guerra atreveixen; maten a l’ingrat Duc, i, exasperades, de tots los seus estats s’emposseeixen. Al rei d’Aragó, sempre afectades, tan senyalada conquista ofereixen. Trenta ilustres Atenes mira ab mengua d’Aragó i Catalunya llei i llengua. La “Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, va fer la primera edició de les poesies de Vicenç Garcia. En les seves sessions van ser llegides moltes composicions catalanes i, en record de Garcia, alguns dels autors es van anomenar rector com a sinònim de poeta. Així Joan Baptista Gualbes (Rector de Bellesguard), fra Manuel de Vega (Rector de Pital•luga), Joaquim Vives i Ximenes (Rector de Banys). D’entre els poetes cultes, esmentem de primer Agustí Eura i Martró (1680-1763), el qual va escriure dos poemes necrofílics: Anatomia mental de cos humà i En memòria d’una sepultura, fruit de l’obsessió que el Barroc té per la mort i que tenen un cert clima pre-romàntic. Entre moltes altres obres, Eura és també autor d’una Descripció de Montserrat i d’un Art de ben morir. De la seva obra en prosa, ja hem citat la Controvèrsia... El canonge barceloní Francesc Tagell (primera meitat del segle XVIII), que ell mateix s’anomena desocupat, va escriure una llarga composició d’estil barroc: Poema anafòric, en la qual descriu els balls i festes celebrades el 1720 a casa de Joan de Fontaner al carrer de Montcada, als quals figura que assisteix en companyia de la seva Musa. Tagell era a Roma quan va morir Climent XII (1740) i es va celebrar el conclave i l’elecció de Benet XIV. D’aquests fets envia una Relació –un poema molt divertit- en dècimes catalanes a un amic. Al final de la Relació canvia d’estil i agafa un to sorprenent: el dia de la coronació de Benet XIV, Roma apareix engalanada amb els pals catalans: Quan el nou papa coronat tinguérem, les armes, distinctiu de sa noblesa, per tota la ciutat alçades vérem pintades i dorades ab prestesa. Los catalans, al veure-les temérem si somniàvem o hi vèiem ab certesa, admirant coronades (cosa rara) les barres catalanes ab tiara. I acaba dient la seva esperança en el ressorgiment de Catalunya: Celebre Catalunya, doncs, festiva, d’un descendent l’elecció gloriosa; de ses armes ab ella com reviva lo esplendor i la glòria ruidosa, espere puga ser, que, rediviva, sa grandesa retorne a ser famosa, quan, per fets que excedeixen l’esperança, solament Catalunya fa fiança. Gràcies, doncs, a aquest esdeveniment, coneixem els sentiments patriòtics del canonge Tagell, que, als vint-i-quatre anys de la Nova Planta, semblen resumir el destí de Catalunya. Jaume de l’Àngel Custodi Vada i Chesa (1764-1821), religiós escolapi, va deixar dues composicions interessants: La Fauna en lo Parnàs, dedicada a la vinguda a Barcelona de Carles IV i a les noces del seu fill, i Oda al beat Josep Oriol, en la qual implora protecció al sant per la seva terra destruïda per la Guerra de la Independència. Ignasi Ferreres (segona meitat del segle XVIII) pertany a un grup anomenat “Comunicació literària” que reivindicava l’ús del català per a la creació literària. Entre les obres de Ferreres sobresurt el Soliloqui de Caifàs, en el qual es troba ja un cert to pre-romàntic pel caràcter exaltat de la visió de Caifàs, la intensitat efectiva amb què imagina els sofriments de Crist i per la tècnica del soliloqui. Pel que fa a la prosa política i la historiografia, durant la guerra de Successió va haver-hi gran activitat parlamentària en la qual excel•leix el discurs que Manuel Ferrer i Ciges va dirigir a la Junta de Braços el dia 5 de juliol de 1713 i que va ésser decisiu per inclinar Barcelona a la resistència contra Felip V. Són famoses les seves paraules finals: “... fineixi la nació ab glòria puix val més una fi gloriosa que no pas tolerar exhortacions i violències que ni els moros practicaren.” Hi ha també una abundant literatura pamfletària a favor de Carles d’Àustria, contra el comportament de França i contra Anglaterra per l’incompliment de les promeses del pacte de Gènova: Despertador de Catalunya, Via fora als adormits i Record de l’Aliança. Hi ha alguns relats dels fets militars de la guerra, com els de Francesc Gelat i Patllari Ombravella. L’obra en castellà de Narcís Feliu de la Penya, Anales de Catalunya (1709), encara que està escrita en forma d’història o crònica general del principat, és, de fet. Una justificació de l’actitud que va prendre Catalunya a favor de Carles d’Àustria. En la predicació religiosa del segle XVIII, hi ha un avenç de l’ús del català a causa, en part, de les manifestacions de crisi religiosa que obliga els bisbes a tenir en compte l’eficàcia per damunt de tot. Aquesta també és la causa que fa que es publiquin catecismes en català i els predicadors s’atreveixen a utilitzar en català els recursos de l’oratòria barroca. Finalment, hi ha també l’activitat dels missioners. Abunden les obres religioses en aquesta època: catecismes, vides de sants, novenaris, tractats d’espiritualitat, traduccions bíbliques i litúrgiques, etc. Així l’Exercici del cristià, del gramàtic Josep Ullastres, i el Foment de Pietat, de Josep Llord, obres de gran difusió, i la traducció dels salms penitencials de Pere Mercè i Santaló. És natura, que també hi hagi un gran nombre de manuals de predicació, alguns d’ells traduïts i reeditats moltes vegades: Font mística i sagrada del paradís de l’Església (1704), del missioner fra Francesc Balcells; Alivio de pastors i past d’ovelles (1718) de Josep Formiguera, d’un estil col•loquial: Promptuari moral-sagrat i catecisme pastoral (1754-1757), de Pere Salses i Trilles, obra d’estil efectista i interessant literàriament:: Plàtiques sobre los evangelis (anterior a 1810) de Francesc Rey. Els missioners, l’activitat dels quals se centra en la comunitat franciscana de Sant Miquel d’Escornalbou, van contribuir decisivament a la catalanització de la predicació amb les seves publicacions i amb la pràctica. D’entre les obres en prosa d’aquesta època, poques tenen valor literari. El viatge d’Espanya i Portugal (1716-1717) de Joan Salvador ens dóna les dades científiques de la seva enquesta sobre la flora i està escrit en un estil directe i senzill. El 1749, el clergue Baldiri Reixac (1703-1781) publica la primera part de les Instruccions per l’ensenyança de minyons, petit tractat de pedagogia, resum dels mètodes de l’escola de Port-Royal que propugnava l’educació de l’alumne en la seva llengua materna. Inspirat en els Traité des études, de Charles Rollin, dedicat a universitaris i que Reixac aplica a les escoles rurals de Catalunya, les Instruccions... ens parlen, per primera vegada en la història de la nostra pedagogia, d’amor al nen. Contra el mètodes dels jesuïtes, recomana les classes poc nombroses. A més del seu valor pedagògic, conté una apologia de la llengua catalana: “... m’apar que la llengua catalana té un gran avanç o una gran excel•lència sobre les demés, perquè té una gran aptitud i proporció per apèndrer i entendre les demés llengües, pues, l’experiència ensenya que los catalans fàcilment entenen les nacions estrangeres i que ab facilitat aprenen de parlar son llenguatge...” Al final hi ha un vocabulari castellà-català “...perquè tots los minyons catalans puguen ab aquest llibre sol enténdrer i parlar la llengua espanyola, que los és la més útil i necessària de totes les llengües estrangeres...” Fra Joan López (1730-1798) en la seva Peregrinació a Jerusalem ens conta la seva estada de divuit anys a Terra Santa, com a religiós al servei d’una comunitat catòlica tolerada. Descriu les formes de vida, costums i governs dels pobles que va coneixent. Té una gran habilitat descriptiva i un agut sentit de l’observació. Heus ací el que diu de la Mar Morta: Est mar és un gran estany més llarg que el mar de Galilea, format del riu Jordà. L’aigua és saladíssima i sosté com l’aigua d’altres parts, i naden en ell, pues vaig vèurer nadar en ell. Ni fa fum, com ho he sentit a dir, ni se veu res de les ciutats allí abrasadas, ni l’estàtua de la muller de Lot convertida en sal. Passen sobre ell aucells, però segons nos referiren los que allà estaven, no cria peix. Lo que reparí que tota aquella vora del mar estava blanca com si hagués caiguda una gran gelada i, passejant-se per sobre, apareix que un va per sobre del gel. De les brosses que allí hi ha se formen diferents figures, com pomes, peres i altres espècies de fruta, que a la vista apareixen tals, però, apretant-les, luego se desfan en cendra...” La figura més important de la prosa catalana del segle XVIII és Rafael d’Amat de Cortada i de Sentjust, baró Maldà (1746-1819). La seva obra, Calaix de sastre, que té seixanta volums, dels quals se n’ha publicat una petita part, ofereix una visió de la Barcelona i de la Catalunya d’aquell temps molt viva i directa. El baró de Maldà, malgrat la seva condició nobiliària, va saber posar-se en contacte amb el poble i és el primer escriptor català que connecta directament amb la realitat. Va anotar tot el que veia a Barcelona i als pobles on anava, per la qual cosa els seus papers són una molt bona font d’informació sobre la vida catalana del segle XVIII. El seu estil és pobre, el llenguatge ple de castellanismes i mal construït, però malgrat això té una gràcia i un poder de captació del lector o de l’oient –ell llegia els seus relats en tertúlies nobiliàries-. Era un home extraordinàriament piadós, un bon músic i un excel•lent gastrònom. Compara el seu relat a un plat de peix menjat al Maresme: “...guisados de peix ben amanit a la marinesca, solent donar-los hi los de la costa tot aquell agilimogili que necessita com jo a esta relació... Comprenguí que tenia la bona, per los alfuents ditxaratxos que buidava ma fantasia... I si lo borrador ix bé, altra cosa serà la còpia, que sempre sol entrar-hi algun retintin més.” El baró de Maldà ha esta qualificat com un periodista avant la lettre. Havia organitzat, amb l’ajuda de criats i amics, una mena de servei d’informació. Heus ací l’explicació de l’expulsió dels jesuïtes: “Dia 7 d’abril de 1767, en divendres o dissabte de la Setmana de Passió, se tragueren de Barcelona, a la tarda, ab la major ignomínia i insolència –que aixís se pot dir- per la tropa destinada oí dir de les guàrdies valones, els pobres jesuïtes d’aquest col•legi de Betlem per dur-los a Itàlia, als estats del papa, en virtut d’una pragmàtica sanció que promulgà i firmà lo rei Carlos III en lo real siti del Pardo, estranyant-los de sos dominis, havent-ho practicat les potències de Portugal, França i altres d’Europa, lo que causà gran sentiment i consternació a moltíssims, però també diré que no pocs seculars i àdhuc frares i capellans se desacreditaren, per no dir desvergonyiren, en parlar mal dels padres jesuïtes i voler-los mal del partit tomístic...” Hom conservador en tots els aspectes, va reaccionar contra la Revolució Francesa amb una oberta francofòbia que va esdevenir en ell una obsessió, a la qual es referia amb motiu de qualsevol esdeveniment, com el del carreter a qui el carro s’havia enfangat: “...un carro ab sacs no sé si de blat o altres grans, i lo bàrbaro del carreter, imitador de Robespierre, així com eix mònstruo ho era d la humanitat, terrorista aquell, aquest ho era de l’animal de la carreta.” En el teatre trobem obres religioses i profanes de tradició popular i culta i d’altres influïdes per l’escola barroca castellana. Dintre el teatre religiós persisteixen les obres que pertanyen al cicle de Nadal –els Pastorets- dels quals n’hi ha més de quaranta versions; i les passions que han estat classificades en vuit cicles. Fra Antoni de Sant Jeroni va fer-ne una represa amb el títol, Representació de la sagrada passió, editada innombrables vegades, i que és la base de les passions que encara actualment són representades... El teatre marià i hagiogràfic està molt influït pe la comèdia castellana. En el segle anterior, hi ha una peça clau d’aquest gènere, que és la Comèdia de Santa Bàrbara, de Vicenç Garcia. Dintre d’aquest estil, cal recordar Comèdia de la Mare de Déu de les Sogues, Comèdia de Nostra Senyora del Roser, de Josep Roig; Comèdia de Sant Pere i Sant Pau; Passos del martiri de Santa Eulària, d’Ignasi Planes. També hi ha mostra d’aquest teatre a les Balears i a la Catalunya Nord. El teatre català, al•legòric, d’influència barroca castellana, és representat per la traducció del segle XVI de la Victòria de Cristo, de l’aragonès Bartolomé Palau. El teatre profà, sainets i entremesos, es va cultivar abundantment escenificant els personatges típics del teatre medieval: marits enganyats, avars, autoritats corrumpudes, galants burlats, etc. Recordem: Amor menestral, Entremès del porc i de l’ase, L’avarícia castigada per l’astúcia d’en Tinyeta, Entremès de l’ermità de la Guia, etc. Totes aquestes obres, tenen un to col•loquial, viu i directe, amb abundants castellanismes i vulgarismes.