EL DOCUMENT DELS "TRESCIENTOS" ÉS LA PRIMERA VICTÒRIA DEL CATALANISME (ENRIC JULIANA per a LA VANGUARDIA, 05-11-2012)

Tres-cents professionals espanyols vinculats a la producció cultural, al periodisme i a la política -intel·lectuals en el llenguatge del segle XX-, acaben de firmar un manifest sobre el moment de Catalunya que no ens pot passar per alt. És un manifest important. La majoria dels signants tenen com a punt de referència el diari El País, intel·lectual orgànic del centre esquerra espanyol durant més de trenta anys. A les xarxes d'internet, on les opinions extremes sempre avancen amb més facilitat, s'hi observava ahir un cert menyspreu. Un menyspreu de la dreta de la dreta, perquè el document no conclou amb el crit de guerra més propi del macizo de la raza: ¡A por ellos que son de regadío! I menyspreu catalanista perquè el document critica amb acidesa l'actual direcció política catalana. És un manifest antiindependentista. Antisobiranista. Anti-Convergència i Unió. I alguna cosa més. "Centenars de persones surten al pas de l'onada sobiranista", titulava ahir El País amb aires d'hidalguía. S'entenen el significat, la circumstància i la voluntat d'aquesta afirmació -a Madrid l'ambient és tant o més mogut que a Barcelona-, però juraria que els sotasignats han baixat a l'arena disposats a parar l'onada sobiranista... amb una planxa de surf sota el braç. El document conté arguments molt crítics amb el nacionalisme, nega l'existència de qualsevol mena d'hostilitat de la societat espanyola envers Catalunya i carrega contra la idea d'"espoli" fiscal. Ben farcit el capítol de les crítiques, el manifest reconeix el sentiment nacional de la societat catalana, aposta per una reforma federalitzadora de la Constitució; admet l'existència d'una injustícia fiscal (aquesta hauria de ser l'expressió i no "espoli", concepte made in Esquerra Republicana que ens comunica amb la desprestigiada Lliga Nord italiana), amb una defensa significativa de l'ordinalitat (la solidaritat no pot suposar una pèrdua de posició). I finalment accepta la hipòtesi d'una independència votada per una àmplia majoria de la societat catalana: "Si aquest sentiment de forma majoritària es manifestés contrari de manera irreductible i permanent al manteniment de les institucions que entre tots ens vam donar, la convicció democràtica ens obligaria a la resta dels espanyols a prendre'l en consideració per trobar una solució apropiada i respectuosa". No és aquesta la doctrina de la dreta de la dreta, exposada recentment per José María Aznar: trencar socialment Catalunya abans que sigui massa tard. No és un edicte de la FAES. Firmen el document, entre d'altres, Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa, Pedro Almódovar, Juan Goytisolo, Santos Julià, Elvira Lindo, Javier Mariscal, Antonio Muñoz Molina, José María Ridao, Miguel Ángel Aguilar, Diego Carcedo, Carlos Solchaga... A bones hores. Haver-lo escrit abans. Haver redactat un manifest quan el 2005 Catalunya va ser objecte d'un incivil boicot comercial i d'una grollera campanya d'insults per haver gosat proposar una reforma de l'Estatut que inflamava la dreta de la dreta. Aquests eren ahir comentaris de certa intensitat a Barcelona. Quan fou mort lo combregaren, que diuen a Lleida. En aquest punt, en aquesta dolorosa absència fa set anys, rau precisament la importància del document. L'Estatut segurament els va semblar un joc tàctic -un imprudent joc de Zapatero- i ara veuen les coses d'una altra manera. I l'encerten. La situació és diferent. El Manifiesto de los Trescientos és la segona victòria del catalanisme després de l'èxit de l'Onze de Setembre. Abans-d'ahir van callar; avui parlen. No volen quedar-se tot sols amb el macizo de la raza.