dimecres, de maig 14, 2014

GUIA PER A UN COMENTARI LITERARI



GUIA PER A UN COMENTARI LITERARI
1. LECTURA COMPRENSIVA
Consisteix en la lectura detallada i comprensiva del text. Convé prendre notes en un esborrany o sobre el text mateix. Cal llegir-lo diverses vegades fins que arribem a estar segurs d’haver-ne comprès el sentit literal i el connotatiu.
2. CONTEXTUALITZACIÓ, LOCALITZACIÓ O ADEQUACIÓ
  • Cal relacionar l’autor amb la seva vida i la seva obra.
  • Cal situar el text dins del context històric i ideològic del  seu temps.
  • S’ha de relacionar l’obra amb el context literari (època o moviment literari) i amb les característiques del gènere a què pertany. Només cal esmentar les que influeixen directament en el text o obra que comentem.
  • Si el que analitzem és un fragment, cal situar-lo dins de l’obra a què pertany i relacionar aquesta obra amb la resta d’obra de l’autor. Cal indicar-ne també data, època, corrent literari o influències.
  • S’han d’analitzar i esmentar tots els aspectes que siguin importants: intenció de l’autor, destinatari, tipus d’escrit, punt de vista del narrador/veu poètica... 
3. TEMA
Establir el tema é delimitar la idea central que origina i dóna sentit al text. Cal prescindir de les dades simplement anecdòtiques.
  • Determina el tema o temes presents. Si hi apareixen tòpics literaris caldrà esmentar-los i explicar-los. (La formulació dels temes ha de ser breu i concreta)
  • S’ha de relacionar el/s tema/es amb el període literari i amb la producció de l’autor
  • Resum breu de l’argument.
  • Si es tracta d’un text poètic, cal fer referència a l’emissor i al receptor poètics.
  • Si es un text narratiu, hem d’esmentar breument els elements constituents d’aquesta mena de text: punt de vista (narrador), personatges, espai i temps. (Després caldrà ampliar-los en el comentari)
  • Si és un text teatral, caldrà fer esment de l’espai, temps, les acotacions (si n’hi ha) i els personatges que hi intervenen. Cal fer esment també del tipus de diàleg que mantenen: respostes ràpides, lentes, monòlegs, aparts…
4. ESTRUCTURA
4.1 ESTRUCTURA EXTERNA
  • Si es tracta d’un text poètic, cal fer-ne l’anàlisi mètrica: rima, estrofa, poema…
  • Si és un text narratiu, se n’ha d’indicar el nombre de paràgrafs o capítols que el formen
  • Si és un text teatral indica’n els canvis d’escena o d’acte i els diferents plans que apareguin: aparts, converses creuades...
4.2. ESTRUCTURA INTERNA (parts en  què s’articula o desenvolupa el contingut)
  • Divideix el text en parts tenint en compte el desenvolupament lògic del contingut i l’evolució dels temes. Per fer-ne la divisió pots tenir present diversos factors:
  • Les estructures pròpies dels gèneres i de les formes d’elocució: per exemple, narració (plantejament, nus i desenllaç, estructura circular, final obert, etc.) text teatral (monòleg, diàleg ràpid, apart…) exposició (exordi, narració, argumentació, epíleg)…
  • La divisió en paràgrafs o estrofes
  • Els connectors textuals
  • Els canvis de tema
  • L’ús dels temps verbals…
5. ANÀLISI DE LA FORMA PARTINT DEL CONTINGUT
Seguint els apartats que has proposat en l’estructura interna, comenta el desenvolupament dels temes que hi ha a les diferents partes, tot explicant no solament què s’hi diu, sinó també com es diu. És la part més extensa del comentari. Descriu la relació entre el contingut del poema i els recursos estilístics que hi ha al text. Cal analitzar la llengua del text, els recursos fònics, morfosintàctics, semàntics i estilístics i relacionar-los amb el desenvolupament del tema i amb la intencionalitat de l’autor autor.
  • Aquestes són algunes de les qüestions lingüístiques i estilístiques que cal tenir sempre presents i que ajuden a determinar l’estructura i el desenvolupament temàtic d’un text:
    • Aspectes fònics: modalitats oracionals, mètrica i peculiaritats fonètiques.
    • Aspectes morfosintàctics: persones i temps verbals, estructuració sintàctica (connectors), abundància d’adjectius, substantius o verbs:
      • Anàlisi dels substantius (concret, comuns, abstractes...)
      • Anàlisi dels adjectius (especificatius, epítets, sensorials, evocatius, ponderatius…)
      • Anàlisi dels pronoms (persones gramaticals, ús emfàtic, afectiu…)
      • Anàlisi dels determinants i verbs
      • Estudi de la sintaxi (per ex., en una descripció impressionista hi predominen les oracions breus, simples o juxtaposades; en una argumentació retòrica, els períodes són llargs i subordinats.)
    • Aspectes lèxico-semàntics: camps semàntics predominants, tecnicismes, neologismes, cultismes, presència de mites o tòpics, connotació o denotació. Estudio del registro lingüístic…
    • Aspectes estilístics: Cal assenyalar-hi les figures retòriques o estilístiques que apareguin en el text i relacionar-les amb el contingut: al·literacions, comparacions, metàfores, repeticions...
    • Aspectes textuals: les formes d’elocució (narració, descripció, diàleg, argumentació...)
    • Tipus de llenguatge: culte, comú, col·loquial...


6. CONCLUSIÓ I SÍNTESI
Cal valorar el text tenint en compte els aspectes més rellevants que hem comentat més amunt. Caldrà fer un breu text amb les qüestions que més ens hagin cridat l’atenció per la seva força expressiva, per la seva originalitat i representativitat.

GUIA PER A UN COMENTARI LINGÜÍSTIC



            El resum ha de recollir les idees essencials del text; hem de triar les idees principals de cada paràgraf i construir-ne un text cohesionat i coherent.

            Abans d’iniciar el comentari de text, cal fer-ne una lectura ràpida per tal de tenir-ne una idea global.

Què és un comentari lingüístic?

Un comentari lingüístic ha de determinar les característiques de la llengua que s’hi utilitza i analitzar-ne els mecanismes lingüístics i l’estil utilitzat en relació amb el tema que s’hi tracta i la intencionalitat de l’autor.
Es tracta, doncs, d’un comentari adreçat a l’anàlisi de la llengua del text, no a les seves idees. Es pot aplicar a tota mena de textos, tot i que en determinats textos, com ara els literaris, la funció de la llengua que s’hi utilitza tindrà més rellevància que en d’altres. D’aquesta manera, cal un coneixement profund del sistema lingüístic per poder-lo dur a terme.
L’objectiu d’aquesta mena de comentari és triple: caracteritzar el text segons la varietat de la llengua, justificar la forma lingüística en relació amb el contingut del text i analitar-ne l’estil utilitzat.

Com fer el comentari lingüístic

Un bon comentari lingüístic s’ha de centrar, sobretot, en tres aspectes. En primer lloc, hem de tenir present que qualsevol text és un acte comunicatiu, per tant, hem d’indicar els aspectes més rellevants dels elements que intervenen en el procés de comunicació protagonitzat pel nostre text.
En segon lloc, cal indicar els aspectes lingüístics més significatius de l’estructura del text, en tant que discurs. Per últim, hem de parar atenció als aspectes gramaticals que componen el text, això és, la llengua utilitzada en l’elaboració del text.
Desenvolupem, doncs, els tres apartats indicats

Aspectes del text com a acte comunicatiu

Els elements fonamentals d’un acte de comunicació són sis: l’emissor, el destinatari, el canal o medi, el codi, la situació i/o context i el missatge.
  1. Emissor.- de l’emissor direm el que puguem saber-ne d’acord amb el text: quin és el seu punt de vista: objectiu o subjectiu; quina és la seva intenció; si fa referència a ell mateix o utilitza un mecanisme d’ocultació; si és: individual o col·lectiu, privat o institucional, comú o especialitzat, conegut o anònim; quina és la funció comunicativa que hi predomina: referencial, apel·lativa, expressiva o poètica; i de quina mena de text es tracta.
  2. Destinatari.- del destinatari també obtindrem informació del text. Direm si és un destinatari individual o múltiple, precís o indeterminat, comú o especialitzat… cal tenir present que segons qui sigui el destinatari el tipus de text variarà.
  3. Canal.- és el medi en què es difon el text. Pot ser oral o escrit, imprès, manuscrit, difós per algun mitjà de comunicació com ara la premsa, la ràdio o la televisió, etc.
  4. Codi.- el codi que es fa servir per a la creació d’un discurs serà l’idioma en què es redacti, en funció de la varietat de la llengua utilitzada. Si n’hi ha, també cal tenir en compte elements com ara dibuixos, il·lustracions, gràfics, fórmules o símbols que són igualment part del codi utilitzat en el text.
  5. Situació i context.- és important donar a conèixer la localització del text, és a dir, obra d’on s’ha extret, època, lloc, context social i literari… en resum, qualsevol informació que sigui pertinent a l’hora de comprendre el contingut i la forma del text.
  6. Missatge.- cal determinar igualment el tipus de text o el gènere en què s’inscriu: artícle, relat, assaig, estudi…

Aspectes de l’estructura del text

Per tal d’analitzar el text com a discurs, hem d’indicar les formes de discurs que utilitza, les característiques de gènere, l’estructura interna i les marques de l’organització externa formal del text.
En les formes del discurs, indicarem si es tracta d’una narració, descripció, exposició, argumentació, diàleg, etc. Si apareixen diverses formes de discurs, indicarem quina n’és la que hi predomina i com es combinen entre elles. Igualment, cal analitzar els elements estructurals propis de l’estructura que estiguin presents en el text.
Pel que fa al gènere, el determinarem tenint en compte l’àmbit de la comunicació al que pertany. D’aquesta manera tindrem textos jurídics, administratius, literaris, periodístics, de transmissió cultural… i dins de tots ells, tindrem diferents subtipus; per exemple, dins del literari hi ha la novel·la, el conte, el poema, etc.
L’estructura interna del texto l’observarem en determinar l’assumpte i el tema i l’anàlisi corresponent dels elements que constaten la continuïtat temàtica en el text. També caldrà tenir en compte l’organització del contingut, que es manifesta en l’ús de marcadors de discurs i altres elements de cohesió.
Per últim, l’estructura exterior estarà determinada pels paràgrafs i llur extensió, la presència de títols, els diferents apartats… En el cas de la lírica, l’estructura es reflecteix en els versos, els seu nombre i la quantitat d’estrofes que el componen, és a dir, en la mètrica del poema.

L'ORACIÓ SUBORDINADA



Morfologia i sintaxi: l’oració subordinada

Tradicionalment, les oracions subordinades s’han dividit en tres grans grups: subordinades substantives, adjectives i adverbials. Aquesta divisió ens pot ser útil per veure les funcions de cada tipus d’oració subordinada dins de l’oració principal. D’altres divisions classifiquen les oracions subordinades per l’element d’enllaç o conjunció que les uneix a la principal.

Funcions de les oracions subordinades substantives

En relació a l’oració principal, una oració subordinada pot fer les mateixes funcions que un nom:

Subjecte:

          Xerrar pels descosits m’agrada molt.
          És imprescindible que aprovis aquest examen.

Complement directe (també dites completives):

          T’han dit que faig de llop amic de xais.
          Volem que ho faci avui mateix
          Demanava d’anar-hi tot sol

Atribut
          El meu projecte és construir la casa amb bon material

Complement Preposicional

          Recorda’t de venir a les cinc
          Recorda’t que has de venir a les cinc

Complement del nom

          Tenien la intenció d’anar-hi

Complement de l’adjectiu

          És capaç de marxar sense dir res

Estructures

Quant a les estructures que poden tenir aquestes oracions substantives –deixant de banda els elements d’enllaç-, remarquem-ne dues de bàsiques:

- amb infinitiu

                    xerrar pels descosits...
                    anar-hi tot sol...
                    construir la casa amb bons materials...
                    venir a les cinc...
                    marxar sense dir res...

- amb un verb personal

          ... (que) aprovis aquest examen
          ... (que) ho faci avui mateix
          ... (que) faig de llop amb pell de xais
          ... (que) has de venir a les cinc

El temps del verb de l’oració subordinada depèn del verb de la principal

          Et diuen que vénen
                         que vindran

          Et deien que venien
                        que vindrien
                        que havien vingut

          Et diran que vénen
                       que vindran

O de la intenció del qui parla

          Volen que hi vagi
                     que hi hàgim anat

          Volien que hi anessis
                    que hi haguessis anat

          Voldran que hi vagis
                      que hi hagis anat

          Voldrien que hi anessis
                       que hi haguessis anat

Conjuncions i elements d’enllaç

I finalment, pel que fa als elements d’enllaç, caldrà tenir en compte tant la funció dins de la principal com l’estructura de l’oració subordinada

Oracions substantives subjecte

.Amb infinitiu: Normalment sense preposició si va davant del verb principal:

          Arribar d’hora és un bon costum
          Fumar massa perjudica la salut

I amb la possibilitat d’anteposar-hi la preposició de, si va darrere del verb principal:

          No m’agrada (de) saludar desconeguts
          Costa (de) creure això que dius

No és correcte anteposar l’article en aquestes construccions:

          (*) El fumar massa perjudica la salut
          (*) No m’agrada el saludar desconeguts

En alguns casos podem introduir l’oració subordinada amb una base buida que alleugereixi l’enllaç:

          El fet d’arribar d’hora és un bon costum

.Amb verb personal: QUE és la conjunció més habitual (precedida en alguns casos de el fet):

          El fet que marxeu tan d’hora és bon senyal
          No hi vol dir res el fet que t’ho llegeixis en un minut

No és correcte d’anteposar l’article en aquestes construccions:

          (*) El que marxeu tan d’hora és un bon senyal.


Oracions substantives de complement directe (també anomenades completives):

. Amb infinitiu:

          Volen fer-ho més de pressa
          Poden agafar-lo de la biblioteca

Alguns verbs principals no admeten cap preposició per introduir la subordinada: voler, saber, poder, fer, gosar...

          Vols venir a casa?
          No pots marxar fins demà
          No gosaven dir-li-ho

D’altres, en canvi, admeten la preposició de:

Acordar, aconsellar, assajar, cercar, decidir, deliberar, desdenyar, desitjar, dignar-se, esperar, exigir, oferir, permetre, pregar, pretendre, procurar, prohibir, prometre, proposar, provar, refusar, recomanar, resoldre, suggerir... i d’altres amb significat anàleg.

          Hem acordat (de) fer-ho junts
          No et prometo (de) portar-ho tot

En algun cas, la presència de la preposició de pot fer variar el significat de la frase:

          Convé fer-ho (→ cal fer-ho, és convenient)
          Convenen de fer-ho (→acorden)

. Amb verb personal: Generalment introduït per que (conjunció que no podem ometre mai en aquest cas)

          Us preguem que ens torneu el document signat
          Vol que li deixis els apunts

Algunes d’aquestes oracions poden ser interrogatives indirectes: en aquest cas podem enllaçar-les amb com o si:

          Vol veure com es fa
          Pregunteu-los si han escrit la carta

Oracions substantives complement preposicional

Hi ha canvi i caiguda de preposicions segons el tipus de construcció de l’oració subordinada:
                                       a l’estudi
                    Acostuma’t    que estudiï
                                        a estudiar

                                           en les seves medecines
                    Pensa             a comprar-li les seves medecines
                                          que li has de comprar les medecines

                                       de l’hora
                    Recorda’t      de venir avui
                                       que has de venir avui

Recorda:

          La preposició EN canvia en A davant de l’infinitiu
          Davant QUE no hi posem cap preposició (feble)


Oracions substantives atribut

Tant en infinitiu com en verb personal (QUE), van introduïdes sense preposició:

          El meu projecte és construir la casa amb bons materials.
          La seva proposta és que us hi arribeu vosaltres sols.



Oracions substantives complement de nom o d’adjectiu:

Solen anar introduïdes amb la mateixa preposició que si es tractés d’un SN:

          Tenien la intenció d’anar-hi.
          És capaç de marxar sense dir res.
          Estava atent a fer el que li diguessin.

Aquestes construccions solen tenir sempre l’estructura d’infinitiu.

LES ORACIONS DE RELATIU

Una oració de relatiu sol tenir com a element d’enllaç amb l’oració principal un pronom relatiu:

          QUE, art + QUAL, QUI, QUÈ, ON

El pronom relatiu pot ser la manera més fàcil d’identificar una oració de rlatiu. Tanmateix, cal diferenciar ben clarament el relatiu que de la conjunció que, escrita i pronunciada igual:

          Digueu-los QUE vinguin
          Han dit una cosa QUE no m’ha agradat

En el primer cas, QUE és una conjunció que subordina vinguin a digueu-los; en el segon cas, que és un pronom que enllaça no m’ha agradat amb cosa i alhora fa de subjecte del verb ha agradat.

També cal distingir què interrogatiu de què relatiu:

          Volen saber què feu. (interrogativa indirecta)
          Dóna’m el llapis amb què has escrit aquest document.

En el segon cas, quan és relatiu, què pot ser substituït per art + QUAL:

          Dóna’m el llapis amb el qual has escrit aquest document

Classes d’oracions de relatiu

Normalment se solen classificar les oracions de relatiu en tres grups:

a) Especificatives: que equivalen a un adjectiu qualificatiu o complement de nom:

          El noi ros és parent nostre
          El noi que hem vist avui és parent nostre

b) Explicatives: equivalents a un adjectiu o nom en aposició, normalment entre comes (o pauses, en la llengua parlada):

          En Lluís, un estudiant, vol entrar a la Caixa.
          En Lluís, que ha acabat la carrera, vol entrar a la Caixa.

c) Substantives: equivalents a un nom, i per tant fent dins de l’oració principal les funcions de Subjecte, CD, CI, C. Prep, CC o Atribut:

          Subjecte      Els nois guanyaran el premi
                              Els qui treballin guanyaran el premi

          CD               Hem trobat L’Anna
                              Hem trobat qui ho ha fet

          CI                 Voldríem donar aquest paquet a la Maria
                              Voldríem donar aquest paquet a qui l’hagi perdut

          C. Prep        No es recorda de nosaltres
                              No es recorda del qui l’ha donat

          CC Lloc       Vés a casa seva
                              Vés on sigui

          Atribut         Aquest noi és missatger
                              Aquest noi és qui et farà l’encàrrec.

Especificatives i explicatives

Les oracions de relatiu especificatives o adjectives són oracions inserides dins de l’oració principal i fan una funció equivalent a un adjectiu o complement de nom, és a dir, especificant o determinant el significat d’un nom:

          El llibre que és sobre la taula no és d’en Lluís

No ens referim a “qualsevol llibre”, sinó al “que és sobre la taula”. És com si d’un conjunt (llibres) n’indiquéssim un subconjunt (el que és sobre la taula). Aquesta funció especificativa és clarament diferent de la que fan les oracions de relatiu explicatives. Vegem més clar en els dos exemples següents:

a)    Les noies que ja han fet... poden marxar
b)    Les noies, que ja han fet..., poden marxar

En el primer cas, d’un conjunt de “noies “, “poden marxar” les “que ja han fet”, les altres “noies”, no poden marxar. Especifiquem, doncs, quina part del conjunt “noies” ha complert determinada condició o té determinada qualitat.

En canvi, a b) expliquem una qualitat de tot el conjunt “noies”: “que ja han fet”. És a dir, totes les noies ja han fet (i,per tant, “poden marxar”). Aquesta diferència de significat va acompanyada o indicada per altres trets: les pauses a la llengua parlada (o comes a la llengua escrita) en el cas de les oracions explicatives.

En canvi, en les oracions especificatives no les hi posem mai, ja que formen una unitat amb el nom antecedent.

Tant a les oracions especificatives com a les explicatives, el pronom relatiu, a més d’enllaçar amb l’oració principal, es refereix (o recorda o actualitza) un antecedent, un element (anterior o posterior) de la frase principal que és substituït pel pronom relatiu:

          El noi que hem vist avui és parent nostre

El noi és antecedent de que.

En alguns casos l’antecedent pot condicionar la forma del pronom relatiu:

          Els perills contra els quals lluiten són ben reals.

Els quals és masculí i plural perquè concorda amb perills, antecedent.

          El noi de qui parleu arribarà aviat
          El martell amb què hem clavat els claus s’ha perdut.

Qui és un pronom relatiu que té per antecedent una persona, mentre que què sempre ha de tenir d’antecedent una cosa.

Les oracions explicatives poden tenir com a antecedent tota una oració anterior. En aquest cas, la construcció relativa serà la qual cosa o una altra d’equivalent: fet/cosa que, o simplement repetint l’antecedent amb que:

          No ens va fer bé la feina, la qual cosa ens va disgustar molt.
          Li han donat 30 €, suma que ha de ser suficient.
          Ens va agradar la seva competència en l’afer; competència que (la
          qual competència) ningú no havia posat en dubte.

Finalment, dins de les mateixes oracions de relatiu el pronom fa una funció concreta: Subjecte, CD, CI, CC, Atribut, etc. Aquesta funció pot ser diferent de la de l’antecedent a l’oració principal:

          El noi que hem vist és parent nostre

Que fa funció de CD en relació a hem vist, mentre que el noi és el subjecte de és.

Vegem ara un quadre de formes segons les funcions que el pronom relatiu pot fer dins d ela seva oració:

FORMES
FUNCIONS
Especificativa       Explicativa

QUE                           QUE
                                    Art + QUAL

Subjecte, CD, CC, Temps
QUI, QUÈ                   QUI, QUÈ
Art + QUAL                Art + QUAL

CI, C Prep, CC
ON, QUÈ                    ON, QUÈ
Art + QUAL                 Art + QUAL

CC Lloc
(Prep) +                       (Prep) +
Art + QUAL                  Art + QUAL

Complement del Nom

Oracions de relatiu substantives

Les oracions de relatiu substantives, com hem dit, fan la funció d’un nom dins l’oració principal. És a dir, no complementen (especificant o explicant) cap nom, sinó que, per si soles, fan la funció de subjecte, CD, CI, C Prep, CC o Atribut, Vegem uns exemples:

                    Els qui treballin guanyaran el premi
                             Subjecte

                    Aquest noi és qui et farà l’encàrrec
                                                      Atribut

Aquestes oracions, doncs, podrien ser agrupades dins de les oracions subordinades substantives, ja que tenen una funció molt igual:

                    Volen que tu els ho facis
                              CD

                    Volen el que tens tu
                              CD

Notem, però, que en l’exemple de l’oració de relatiu l’element d’enllaç no és simplement una conjunció (que), ja que hi ha un contingut semàntic més ple: el pronom QUE substitueix algun antecedent o bé fa referència a alguna cosa coneguda per l’interlocutor. En l’exemple que hem donat hi ha una ambigüitat ben clara: la frase pot tenir dues interpretacions:

a)    Volen el que tens tu. (el –llibre—que tens tu)
b)    Volen el que tens tu. (allò que/això que... tens tu)

En el cas a), hem elidit per sobreentendre’s l’antecedent (suposem llibre) i l’article el actua com a demostratiu: aquell/aquest:

          a’) Volen aquest (llibre) que tens tu.

En el cas b), en canvi, l’article el té el gènere neutre: es refereix globalment a “alguna cosa”, com a antecedent:

c)     Volen allò (alguna cosa) que tens tu.

Això no obstant, en la llengua parlada de bona part del domini lingüístic, que (= alguna cosa, neutre) és pronunciat tònic, com si fos escrit què.

Convé, però, desfer l’ambigüitat en la llengua escrita variant l’antecedent : això/allò
Pel que fa a les FORMES, podem trobar les possibilitats següents:

a)    Referit a persones:

QUI: Qui arribi últim, para
Art + QUI: Doneu aquest paquet al qui us ho demani
Demostratiu + QUI: Escolteu aquell qui més us agradi
Tot + dem/art + QUI: Accepteu les instàncies de tots aquells qui les tinguin ben emplenades
Tothom + Qui: Us agrada tothom qui no us enreda.
Qualsevol + Qui: Qualsevol qui et veiés no s’ho creuria

b)    Referits a “coses”:

Art + que: El que demaneu és impossible.
Això/allò + que: Això/allò que demaneu és impossible.
Tot + allò/això/art + que: Tot això/allò que demaneu és impossible.

c)     Referits a “lloc”:

On: On no hi ha pau, hi ha guerra.
Arreu + on: Arreu on vagis et seguiré
(prep) + allà/allí + on: D’allà on no n’hi ha, no en raja.

LES ORACIONS SUBORDINADES ADVERBIALS

Les oracions subordinades adverbials poden expressar circumstàncies significatives ben diverses: temps, lloc, causa, finalitat, condició...
Les conjuncions que introdueixen aquestes oracions actuen d’enllaç entre l’oració principal i la subordinada, i ens indiquen el tipus d’oració subordinada.

Quant a l’estructura de les oracions adverbials poden trobar-nos amb:

Oració en verb personal, generalment introduïda per una conjunció:

Així que et va veure, se’n va anar

. Infinitiu, precedit de preposició o locució preposicional:

     En veure’l,  se’n va anar. Indicant sempre temps)
     Hi anirem a fi de/per tal de veure’l

. Gerundi, sense preposició:

     Veient-lo a venir, se’n va anar.

. Participi, com a resultat de la transformació d’una oració passiva, introduït, generalment, sense preposició:

     Acabada la feina, us en podreu anar.

El temps del verb pot variar molt d’una oració a l’altra, però cal observar que alguns tipus d’oracions exigeixen forçosament un determinat mode (indicatiu/subjuntiu):

     Abans que vingués, ja ho havíem fet