L'interés per la llengua dels valencians (23-11-2012)

Blog d’estudi i divulgació de la història de la llengua catalana, referit especialment al País Valencià. El setmanari El Camí publicà, al núm. 53 (11 de març de 1933), la relació de les entitats i personalitats que havien signat les Normes, on apareixien un total de 14 entitats i 47 persones. Les entitats Societat Castellonenca de Cultura, Centre de Cultura Valenciana, Seminari de Filologia de la Universitat de València, Lo Rat Penat, Unió Valencianista, Agrupació Valencianista Republicana, Centre d’Actuació Valencianista, Agrupació Valencianista Escolar, Centre Valencianista d’Alcoi, Centre Valencianista de Bocairent, Centre Valencianista de Cocentaina, Joventut Valencianista Republicana de Manises, L’Estel, «El Camí». Els personatges P. Lluís Fullana Mira, Lluís Revest Corzo, Lluís Cebrian Mezquita, J. Sanchis Sivera, Salvador Carreres Zacarés, Francesc Martínez i Martínez, Bernat Ortín, Salvador Guinot, Nicolau Primitiu, Àngel Sánchez Gozalbo, Eduard L. Chavarri, G. Huguet Segarra, T. Llorente Falcó, Eduard Martínez Ferrando, Leopold Trénor, Lluís Cebrian Ibor, Josep Pascual Tirado, Carles Salvador, Llorens Sorlí, Ignasi Villalonga, Constantí Gómez, Ramon Huguet, F. Almela i Vives, Joan Bta. Porcar, Joaquim Reig, Miquel Martí, E. G. Nadal, Maximilià Alloza, Emili Calduc, E. Navarro Borràs, E. Soler i Godes, F. Caballero Muñoz, M. Thous Orts, Honori Garcia, Adolf Pizcueta, Miquel Peña Masip, Lluís Sales Boli, Thous Llorens, Joan Simón, Enric Duran Tortajada, F. Mateu Llopis, Francesc Alcayde, Pasqual Asins, F. Carreres Calatayud, Manuel Sanchis Guarner, Antoni Igual, Ferran Escrivà Cantos, Francesc Figueras Pacheco, Joan Beneito, Angelí Castanyer, Emili Cebrian Navarro, Francesc Bosch Morata. Joaquim Reig Posteriorment, en les diverses edicions de les Normes d’aquell mateix any, s’afegiren a la llista cinc noms més, amb una total de 52 signataris: Francesc Figueras Pacheco, Joan Beneyto Pérez, Angelí Castanyer Fons, Emili Cebrian Navarro i Francesc Bosch i Morata. Als noms apareguts en la relació difosa per les diferents publicacions al llarg de l’any 1933, s’hi han d’afegir els de la Junta de Govern de Lo Rat Penat, com ha posat de manifest Vicent Pitarch, que signaren en un únic full, i que, per causes que desconeixem, s’ometeren de la llista definitiva, que només inclou el nom de Nicolau Primitiu, president de l’entitat valencianista, cosa que no passà, per exemple, amb els signants en representació del Centre de Cultura Valenciana, que hi figuren tots. Aquests noms són els següents: Emili Baró Bori, Manuel Cervera, Francesc Garcia Gascón, Josep Gasch Juan, Ferran Prosper Lana, Vicent Sanchis Sugrañez, Ricard Sanmartín i Bargues, Manuel Tetuà Cases i Emili Vilella Garcia. Com podem observar pels noms dels signants, hi trobem escriptors, polítics, activistes culturals i professionals de tota mena, i d’un espectre ideològic ben extens, des de conservadors com Ignasi Villalonga, fins a marxistes com Emili Gómez Nadal. Amb posterioritat, altres filòlegs, escriptors o periodistes com Josep Giner i Marco, Enric Valor i Vives o Josep Cervera Aviñó publicaren en la premsa de l’època articles de suport a la nova normativa, com el signat per aquest darrer que manifestava que les Normes havien estat adoptades «en benefici de la personalitat espiritual i material del País Valencià». Lluís Fullana i Mira, també conegut com a Pare Fullana, atesa la seua condició de religiós franciscà, fou el primer signant de les Normes de Castelló. Els impulsors de la iniciativa, Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador i Joaquim Reig, entre altres, així ho decidiren en reconeixement a la seua figura com a primer i més important lingüista valencià del primer terç del segle XX. Efectivament, Fullana fou durant aquesta època l’autor valencià que havia dedicat majors esforços a l’estudi de la llengua i que havia publicat els més importants treballs sobre el valencià, encara que amb nombroses limitacions derivades tant de les mancances de la seua formació com de les circumstàncies sociopolítiques que li van tocar viure. Segurament per aquest motiu els impulsors de la nova normativa tingueren la deferència de reservar-li un lloc preeminent en la relació de signants. Ara bé, Lluís Fullana no va participar de cap manera en la redacció de les Normes, tot i que de manera indirecta fou convidat a intervenir-hi. I no ho féu perquè ell ja havia adoptat unes normes per al valencià el 1914, les quals va publicar en la seua Gramàtica elemental de la llengua valenciana de 1915, i per aquest motiu difícilment podria col·laborar en la redacció d’unes altres que modificaren les seues anteriors. Segons sembla, diverses persones s’adreçaren al franciscà per a demanar-li el suport públic a les Normes de Castelló en favor del consens entre tots els escriptors i les institucions valencianes. Així, Adolf Pizcueta afirma que «el pare Fullana —a qui vaig visitar al seu convent—, es manifestà favorable a la iniciativa i signà el text de les normes unificadores, publicades després per L’Estel». Per la seua part, Nicolau Primitiu Gómez també dugué a terme diverses gestions, segurament a petició dels impulsors de la iniciativa, per aconseguir l’acceptació del pare Fullana, tal com manifesta en la següent carta: «Les normes presentades no heu foren a Nicolau Primitiu ans al President de Lo Rat Penat, càrrec que exercia allavors, i que perxò les signarem sens discusió —per a què?—, i s’encarregàrem, a petició, de convéncer al R. P. Fullana, a qui visitàrem per tal motiu en Sant Llorens. —Tu creus que convé firmar?, ens va preguntar. I va signar patriòticament deixant a salvo la seua posició de filòleg i els seus estudis, alafí de veure de donar una major cohesió ad aquell entusiàstic moviment de jovença». Lluís Fullana va acceptar les Normes de Castelló sense massa conviccions, i només quan se n’adonà que tant el Centro de Cultura Valenciana com Lo Rat Penat també les avalaven amb la seua signatura. Per aquest motiu va buscar una fórmula personal per a fer veure la seua acceptació condicional: «Atés lo caràcter provisional que tenen les bases anteriors no tenim inconvenient en firmar-les», afirmava. Per altra banda, el 1933 va reeditar la seua Ortografia valenciana (1932), però ni tan sols va fer cap adaptació a la normativa acabada d’aprovar. Amb la signatura de les Normes de Castelló, Lluís Fullana va renunciar als seus plantejaments lingüístics, la qual cosa equivalia, en la pràctica, a acceptar el fracàs de les propostes ortogràfiques de 1914, elaborades i defensades per ell. No obstant això, hui en dia s’hauria de saber valorar la generosa actitud mantinguda pel pare Fullana, de renuncia de les seues conviccions; de fet, els valencianistes d’aleshores reconegueren i agraïren, públicament i de manera notòria, l’esforç d’unitat i de consens que dugué a terme, i des d’El Camí el seu gest es qualificà com a «tolerant, modern i patriòtic». Efectivament des de la redacció del setmanari valencianista, un dels que més impulsà la unificació ortogràfica, s’elogià entusiàsticament l’actitud «d’un estudiós, d’un formidable treballador que es diu el P. Fullana», i s’insistia en què el franciscà «ha escoltat el seu cor de patriota [tot i que] no abandona, com és natural, les seues investigacions científiques, les seues recerques d’intel·lectual, però firma les bases». El que calia, davant de les noves perspectives d’ús del valencià durant el període republicà, era posar l’accent en allò realment important, el consens aconseguit per tota la societat, i per això proclamaven que «per primera vegada els valencianistes han arribat a un acord totalitari. Les normes ortogràfiques són acceptades per tots. ‘El Rat Penat’ i ‘L’Estel’; El Camí i el P. Fullana, el Centre de Cultura Valenciana i el d’Actuació; l’AVR i la Societat Castellonenca de Cultura. Tots estem conformes, tots som uns davant este problema d’unificació. Des de Castelló fins Alacant han estat acceptades les mateixes normes ortogràfiques. S’ha acabat l’anarquia envilidora del nostre idioma valencià». Per tot el que hem vist, perfectament podem dir que Lluís Fullana i Mira va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i, encara que per a ell aquestes no eren les millors normes possibles per a l’ortografia del valencià, les va acceptar per tal de buscar el màxim consens possible. I no únicament això: des de 1933 fins a 1949, any de la seua desaparició, no va tornar a publicar mai més cap article ni estudi sobre llengua. Fullana era ben conscient que ja no podia fer més pel seu idioma que el que havia fet, i que no era poc. Amb la seua generosa actitud havia col·laborat enormement a l’adopció i consolidació de les Normes de Castelló, i aquest fet el va convertir en un dels protagonistes singulars d’aquella magnífica aventura. Nicolau Primitiu Gómez Serrano va morir a la ciutat de València un 11 de novembre 1971 després d’una intensa vida que, al llarg de 94 anys, li va permetre portar a terme nombrossíssimes activitats tant en el camp professional com en el cultural i social. Efectivament, el primer aspecte que ens sobta quan fem una aproximació a la vida de Nicolau Primitiu és la gran quantitat d’iniciatives en les quals va participar al llarg de la seua dilatada vida, la major part d’elles amb un denominador comú, l’interés per la llengua, la cultura i la història dels valencians. Fou un empresari que amb el suport del seu pare i d’altres membres de la seua família va construir, amb molt de treball i sacrifici, una empresa dedicada al disseny i construcció de maquinària agrícola, especialment encarada a l’elaboració de l’arròs, on va introduir nombroses innovacions tècniques d’invenció, tantes que durant anys fou un referent en l’àmbit internacional. Però, si la seua tasca professional va ser important, no ho va ser menys la seua dedicació a d’altres de caràcter cultural i social per les quals val la pena que el recordem encara hui en dia. Des de 1920 col·laborà en les úniques institucions valencianistes de caràcter cultural del moment, Lo Rat Penat i el Centre de Cultura, on desenvolupà amb enorme passió treballs i estudis sobre arqueologia, i per aquest motiu s’integrà al Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València. Serà a partir de l’inici de la Segona República quan les activitats de Nicolau Primitiu adquiriran un to més compromés amb el valencianisme cultural, especialment a partir de la seua vinculació a Acció Cultural Valenciana, entitat que presidí i de la qual formava part el seu germà Emili Gómez Nadal. Poc després, a principis de 1933, va ocupar la presidència de Lo Rat Penat, societat que va intentar transformar d’acord amb els nous aires de llibertat que ameraven en aquells moments la societat valenciana. En aquests anys d’intensa efervescència cultural, Nicolau Primitiu publicarà nombrosos d’articles de temàtica diversa a les principals revistes valencianistes del moment com eren El Camí, Acció, El Poble Valencià, La República de les Lletres o Timó. A més a més, fou un dels signants de les Normes de Castelló, i gràcies a la seua intervenció s’aconseguí l’adhesió de Lo Rat Penat i Lluís Fullana. Va participar a la II Setmana Cultural Valenciana de 1933 on la pronunciar la conferència «El bilingüisme valencià», on s’oposava al reconeixement d’aquesta situació que qualificava d’anormal i deplorable, i on afirmava contundentment que «la Nació valenciana no és bilingüe». D’aquesta època serà també la seua preocupació per l’ensenyament del valencià en les escoles, d’acord amb els plantejament proposats el 1934 per la recentment creada Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, i defensarà l’oficialitat del valencià i la seua incorporació a l’ensenyament en la conferència pronunciada a la Setmana Pedagògica d’Ontinyent «La llengua valenciana a l’escola». D’aquest període, cal destacar, sobretot, la seua participació a Proa (Consell de cultura i relacions valencianes), entitat valencianista de caràcter cultural fundada el 1935, de la qual fou president, que intentava aglutinar «les diverses tendències del valencianisme» per tal de coordinar els esforços valencianistes en l’aspecte patriòtic i cultural, i de que formaven part destacats valencianistes com Adolf Pizcueta, Joaquim Reig o Carles Salvador. Posteriorment, la Guerra Civil va suposar per a Nicolau Primitiu, com per a tants altres, una època especialment dura. Va presenciar com tota la tasca realitzada en favor del valencianisme i per la consecució d’un estatut d’autonomia valencià es truncava de manera radical. Va veure com el seu germà Eliseu, director de l’Escola de Magisteri i regidor de l’Ajuntament d’Alacant, moria afusellat per les tropes franquistes. A més, va assistir, impotent, a la destrucció de nombrosos arxius i biblioteques valencianes on es conservava una part importantíssima del nostre patrimoni cultural. Nicolau Primitiu, davant d’aquesta barbàrie, va actuar de manera decidida i arriscada, i escorcollant entre els arxius destruïts i mig cremats i entre els papers amuntonats per a ser utilitzats com a combustible, anava recuperant llibres, pergamins i qualsevol altra documentació antiga. Quan va acabar la guerra, Nicolau Primitiu va lliurar tot el que va recollir a l’Arxiu del Regne, on es conserva en l’anomenat Fons Nicolau Primitiu. Aquestes accions, dutes a terme anònima i calladament, ens mostren clarament el tarannà de Nicolau Primitiu, la seua devoció per la cultura i la història dels valencians i, en definitiva, l’esperit que va guiar les seues accions al llarg de la seua vida. Ja a la postguerra, el 1949 s’integrà en la directiva de Lo Rat Penat, presidit per Gonzàlez Martí, junt a Carles Salvador o Francesc Soriano, i fou un dels implusors dels primers cursos de valencià d’aquesta institució impartits, entre altres, per Enric Valor o Josep Giner. Poc després, el 1951, assumirà la presidència de la Comissió Patrocinadora del Diccionari Català-Valencià-Balear, on s’integraran valencianistes de totes les tendències, des de Joan Fuster o Carles Salvador a Josep Mª Giménez Fayos o Julian San Valero. Una vegada més, Nicolau Primitiu exercia el paper d’home de consens, de patrici valencià respectat per tots, l’únic capaç d’aglutinar les diverses tendències del valencianisme. El 1953 va ocupar el càrrec de degà del Centre de Cultura Valenciana fins que, per raons de salut, el va haver d’abandonar el 1962. Més tard, el 1958, va ser elegit, per segona vegada, president de Lo Rat Penat, càrrec al qual també va haver de renunciar per la seua avançada edat. A més, al llarg de la segona part de la dècada dels cinquanta, Nicolau Primitiu impulsarà l’editorial Sicània, que publicarà nombroses obres en valencià, entre elles els vocabularis de Ferrer Pastor, tan imprescindibles per a la difusió del valencià en aquesta època. Més tard, entre 1958 i 1959, promourà la revista d’informació general Sicània, amb la idea d’informar sobre les activitats del món cultural valencianista, però, la censura, que impedia la publicació de més d’un vint per cent de la revista en valencià, i les difícils circumstàncies polítiques del moment van impedir que la iniciativa quallara. Així i tot, el 1961, encara posarà en marxa una revista literària, Nostres Faulelles. Aquestes iniciatives, altament deficitàries econòmicament, les va haver de suportar tot sol, amb l’únic suport de la seua família, arriscant de forma perillosa el patrimoni personal. Realment, per a ell tot era poc en tal de propiciar l’acostament dels valencians i valencianes cap a la seua llengua i cultura. Així, a la dècada dels seixanta, ens trobem un Nicolau Primitiu de més de huitanta anys, amb una lucidesa extraordinària, i amb forces i energies suficients per a esdevenir, com sempre ho havia estat, punt de trobada de les persones interessades en la defensa de la llengua i cultura dels valencians. En definitiva, sols feia el que havia propugnat des de sempre, “treballar, persistir, esperar”, el lema que marcaria l’incansable treball portat a terme en totes les facetes de la seua vida. No podem oblidar en aquesta esquemàtica ressenya de les múltiples activitats que Nicolau Primitiu Gómez va portar a terme al llarg de la seua vida, una de les seues grans passions, el gran interés que sempre va manifestar pels llibres, sobretot, per aquells de temàtica valenciana i que, en l’actualitat, gràcies a la generosa donació feta per la família Gómez-Senent, constitueixen el nucli de l’actual Biblioteca Valenciana, que des del 2010 porta el seu nom.