LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
Jaume I el
Conqueridor, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III el Cerimoniós, aquests
són els quatre grans cronistes que cridem a tan alta titulaci, posant-los per
damunt de tots els altres cronistes catalans, i condesant en ells, cadascun
pels seus mèrits sobresortints, les excel·lències que els proclamen mestres i
mdoels de tots els qui, seguint llurs petjades, han format la corrua que, a un
nivell o altre de consistència i de vàlua, constitueix el variat conjunt de la
historiografia medieval catalana. La ingenuïtat de Jaume I, la gravetat de
Desclot, que el gran historiador italià Giuseppe Amari es complaïa a qualificar
de “il grave Desclot”, l’entusiasme de Ramon Muntaner, la duplicitat de Pere el
Cerimoniós, s’aleguen i culminent (...) per a goig dels amants de la nostra
història i reviscolament de dos dels segles més brillants del nostre passat
col·lectiu.
Pròleg de
Ferran Soldevila a l’edició de Les Quatre Grans Cròniques. Ed. Selecta.
Barcelona, 1971, p. 3.
El context històric de les quatre cròniques
La traducció al català de dos textos històrics en llatí, els Gesta
comitum barcinonensium et regnum Aragoniae (1267-1283) i el De Rebus
Hispaniae (1268) –escrita per l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de
Rada- constitueixen les primeres mostres amb interès lingüístic i àdhuc
estilístic de la historiografia catalana.
Les anomenades Quatre grans
cròniques abracen un dels moments històrics més brillants i alhora decisius
de la història de Catalunya (1113-1383) i ens permeten de seguir i comprendre
el desenvolupament de la societat catalana en tots els aspectes –econòmic,
polític, social, militar-, a la vegada que ja ens deixa entreveure quines seran
les causes de la greu crisi política i institucional de Catalunya al segle XV.
Al llarg d’un segle (1250-1350) el
marc històric que anomenem Catalunya arriba a assolir els elements necessaris
per poders er considerada la realitat d’un estat-nació. No en falten proves:
així, l’estabilitat política i social produïda ja durant el regnat de Jaume I
per la incorporació a la Corona de les terres de València i de Mallorca o la
creació de tot un aparell institucional, els Consolats de mar, conjunt
de disposicions del dret marítim medieval que suposaren la culminació d’un
procés jurídic que s’inaugurà amb els Usatges – 1058/1068- on quedà
remarcada la independència envers els francs, i que durant el període que ara
tractem assolí el més alt graude perfecció a causa principalment de la síntesi
entre elements consuetudinaris i les noves idees reformistes protades de
Bolonya a Catalunya per Ramon de Penyafort.
La configuració constitucional del
període correspongué de fet a les aspiracions dels estaments socials que van
fer possible la puixança de les terres catalanes. Dins la creació de l’aparell
institucionald e Catalunya cadlria esmentar també la importància que tingueren
els municipis –com ara el barceloní amb el seu Consell de Cent- i
les Corts Catalanes, important instrument de col·laboració entre els
diversos estaments i la monarquia.
Hi ha també un altre element
d’indiscutible valor de cohesió nacional: la llengua, essent ara la mateixa la
parlada pel poble i per la cort. La llengua esdevé el que avui en diríem un
senyal d’identitat. La parla catalana s’identifica amb ujna visió política al
servei de la qual es barregen activitats ben diverses: des de la història al
comerç, dels sermons religiosos a la perduda èpic apopular, dels documents
municipals a les cròniques règies.
Durant el període que abracen les
quatre cròniques, doncs, tot contribueix a consolidar una identitat nacional.
Elements vinculats a les quatre cròniques
A mitjan segle XII, al costat de les c`roniques llatines de caràcter
erudit i monacal destinades a ser llegides, hem de suposar a Catalunya
l’aparició d’una altre mena de cròniques, de tipus popular, amb tots els
recursos propis per ésser memoritzades i recitades, és a dir, pròximes al
gènere de l’epopeia medieval.
Per bé que cap exemple d’aquestes
“cròniques” populars no ha pervingut fins a nosaltres, els estudis iniciats per
Mila i Fontanals i proseguits per estudiosos de la categoria de Menéndez Pidal,
a l’àmbit del castellà, i Coll i Alentorn i Martí de Riquer a l’àmbit del
català, demostren amb tota certesa que a les lletres catalanes existí, abans de
les cròniques esmentades, i per descomptatt abans de les cròniques històriques
que estudiem en aquest capítol, un gènere epopeic d’àmplia difusió.
Això s’ha pogut concloure per la
troballa de fragments de rima assonant i d evegades fins i tot consonant dins
el discurs en prosa de les quatre cròniques catalanes medievals conegudes.
Com veurem més endavant, podem
suposar que els joglars que formaven part, d’una manera fixa o temporal, de les
corts reials aprenien i recitaven de memòria –d’aquí la manca de manuscrits-
les gestes principals i més honroses de llurs reis. Els joglars encarregats de
recitar les notícies de més gran actualitat han estat anomenats (ja ho foren
per Ramon Llull) recontadors de noves, i els que es dedicaven a referir
gestes antigues devien sre els anomenats referendarii gestorum antiquorum,
és a dir, narradors de gestes antigues.
Fou a partir d’aquest sòcol, i també
d’acord amb altres línies d’influència que esmentarem més endavant, que foren
escrites, a finals del segle XIII i al llarg del XIV, les famoses cròniques de
Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós.
Totes elles es caracteritzen pel fet
d’historiar la corresponent època contemporània o bé la immediata anterior, i
no el passat remot com s’esdevé en les cròniques llatines dels referendarii esmentats
o en d’altres literatures que també tenen reis historiadors, com és el cas de
Castella amb la figura d’Alfons X el Savi. Molts aspectes temàtics i
estilístics d’aquestes cròniques històriques catalanes que comentem, ens
permeten assegurar que van ser redactades en contacte molt directe amb el
monarca: altrament no s’explicaria l’aparició d’episodis o de reaccions
personals que només el rei podia conèixer. Fins i tot tenim el cas que les
cròniques de Jaume I i de Pere el Cerimoniós es presenten, des d’un punt de
vista literari, com narracions autobiogràfiques, cosa que constitueix una gran
novetat en la historiografia medieval i ens permet copsar l’activitat política
i personal dels autors respectius. Això no vol dir que el monarca fos l’autor
material de les cròniques. Possiblement, totes foren redactades per escrivans
de la cort, però, això sí, sota la direcció del rei.
D’aquest contacte més o menys
directe amb el monarca a l’hora de redactar les cròniques, se’n desprenen una
sèrie de característiques que altrament no existirien: les cròniques no ens
narren els fets amb un to fred, sinó que ens els presenten amb tot el
pintoresquisme de l’experiència directa; la figura central de cada una d’elles
és la del corresponent monarca o bé la d‘una dinastia, com és el cas en la
crònica de Muntaner; l’extensió dels diversos episodis de les cròniques està en
funció de la proximitat o llunyania del qui escriu respecte als fets que narra,
és a dir, oscil·la segons la intensitat amb què un fet es recorda; en part
també cal atribuir a la presència del monarca la barreja d’elements objectius,
fruit de l’interès del rei per justificar el seu regnat per tal que hom pogués
fer-ne, més endavant, una lectura favorable.
Són elements bàsics de les quatre
cròniques llur to heroic i la intenció de fomentar un sentiment nacional, de
fet menys evidents a la crònica del rei Pere. Aquesta diferència que afecta a
la quarta crònica es pot explicar tenint presents una sèrie d’elements: en
primer lloc, ni la personalitat del rei ni l’època no permetien ja aquell to
abrandat de le sprimeres cròniques: tinguem presentg que la concepció medieval
del món va deixant pas a la humanitat; en segon lloc, les fonts utilitzades en
el moment de la redacció de la darrera crònica ja no són les mateixes que les
utilitzades en les altres tres; es continua pouant de la directa vivència dels
fets que es narren i es continuen fent refoses de relacions que es devien
escriure a molt poca distància del fets, però, en canvi, l’ús d’elements èpics
hi és pràcticament nul i, com a contrapartida, apareix de manera més prolixa
l’ús de documents de la cancelleria. Aquest elements estructural i l’estilístic
és el que dóna a la crònica del rei Pere l’aspecte de dietari de palau.
A part de l’extraordinari valor com
a document històric –la crònica de Muntaner, per exemple, constitueix l’única
narració occidental conservada de l’expedició catalana a Orient- les nostres
cròniques són quatre textos de gran interès literari i lingüístic. Pel que fa a
la llengua, cal dir que totes elle sprsenten un gran uniformitat, tot i que
foren escrites per autors pertanyents a zones diverses del domini lingüístic.
Aquesta uniformitat és deguda sobretot al paper que ostentà la Cancelleria reial,
sobretot al segle XIV, com a impulsora d’una mena de koiné o llengua
literària comuna.
El
“Libre dels feyts” de Jaume I (entre
1313 i 1327)
La primera crònica catalana és la de
Jaume I, tot i que el primer manuscrit que se’n conserva és posterior al primer
que tenim de la crònica de Desclot.
El fet que el més primitiu manuscrit
català que posseïm d’aquesta crònica sigui de l’any 1343, i la circumstància
que una versió llatina li sigui anterior d’uns trenta anys –Fra Pere Marsili
redactà l’any 1313, per ordre de Jaume II, una versió llatina de les gestes de
Jaume el Conqueridor que segueix fidelment, bé que transportada a tercera
persona i distribuïda en capítols, la crònica en català de Jaume I que coneixem
per altres manuscrits del XIV –han fet sorgir la qüestió de la seva
autenticitat, és a dir, si fou realment Jaume I l’inspirador directe d’aquesta
crònica. Els especialistes s’han decantat per aquesta solució, atès el caràcter
tan personal d’aquesta obra i l’estil tan subjectiu de la narració.
Certament, de bell antuvi resumeix
Jaume I, en aquesta crònic,a les intencions que l’han mogut a escriure-la:
E per tal que els homes coneguessen
e sabessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, ço que nos hauríem feit[1]
ajudant-nos lo Senyor poderós, en qui és vera trinitat, lleixam aquest libre
per memòria, a aquells qui volran oir de la gràcies que Nostre Senyor nos ha
feites, e per dar exempli a tots els altres hòmens del món, que facen ço que
nós havem feit de metre sa fe en aquest Senyor qui és tant poderós.
(ed. cit., p. 3)
A més a més, una carta d’Alfons el
Benigne i altres fonts positives fan suposar l’existència d’alguna versió
catalana –i, per tant, original- del Libre dels Feyts, amb anterioritat
a la versió llatina de l’anomenat Marsili.
Una cosa que distingeix aquesta
crònica (en la seva versió catalana) de les altres, és la manca d’una divisió
del text en llibre si capítols. De totes maneres, partint d’un criteri
d’ordenació lògica, el Libre pot ser dividit en cinc parts: 1) La
infantesa de Jaume I, 2) la conquesta de Mallorca, 3) la conquesta de València,
4) La conquesta de Múrcia, i 5) els darrers anys del regnat de Jaume I.
La crònica ve a ser una mena de
memòries fetes perpetuar el record de les grans gestes militars de Jaume I,
però té igualment una finalitat didàctica i religiosa: donar testimoni a les
generacions futures del reconeixement a Déu per les gràcies obtingudes en totes
les seves gestes i actuacions.
L’obra queda sempre polaritzada a
l’entorn de les individualitats heroiques, entre les uqals destaca, per
descomptat, el mateix Jaume I. Així, el Libre dels Feyts no és la
història d’una època de Catalunya, sinó més aviat la dels seus protagonistes:
Jaume I en primer terme, i al seu costat els nobles i millors cavallers que
l’acompanyaven: Pere Ahonés, el Montcada, Ferran Sanxeç, Berenguer d’Entença,
etc.
Això no vol dir que la crònica no
dediqui múltiples passatges a consideracions d’ordre no personal. Vegeu, per
exemple, aquest fragment d’exaltació nacional, on, tanmateix, no falten
referències històriques exactes als comtes catalans:
E, fe que devem a Déu, pus aquells
de Catalunya, que és lomellor regne d’Espanya, el pus honrat, e el pus noble,
pe rço car hi ha quatre comtes, ço és lo comte d’Urgell, e el comte d’Empúries,
e el comte de Foix, e el comte de Pallars: e ha hi rics-hòmens, que per un que
aquí [Aragó] n’haja n’ha quatre
en Catalunya, e per un cavaller n’ha en Catalunya cinc, e per unclergue que ací
haja lla n’ha deu, e per un ciutadà honrat n’ha en Catalunta cinc.
(ed.cit.,
p. 145)
Crònica
de Bernat Desclot (entre 1283 i 1288)
La crònica de Desclot està dedicada
bàsicament a la narració de les gestes del regnat de Pere el Gran, fill i
successor de Jaume I. De totes maneres, s’inicia amb el casament de Ramon
Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, Alfons I, Pere el Catòlic i Jaume I. En
aquests primers capítols hi ha la primera interpolació de la crònica: la
llegenda del comte de Barcelona i l’emperadriu d’Alemanya, llegenda de gran difusió
a tot Europa i que va arribar, sofrint una sèrie de canvis, fins al segle XIX.
La resta de la crònica està ocupada per l’extensa relació dels esdeveniments
del regnat de Pere el Gran, que representen ben bé due sterceres parts del
llibre. La crònica acaba amb la mort de Pere el Gran (1285).
Desclot traça el retrat de Pere el
Gran amb trets propis dels herois cavallerescos. Ell és el veritable
protagonista de la crònica i els seus temes principals són l’inici de la
intervenció de la casa reial catalano-aragonesa a Itàlia, la invasió de
Catalunya pels francesos i el seu alliberament per part de Pere el Gran.
Ignorem la data en què va ser
redactada la crònica de Desclot. Segons Coll i Alentorn, Desclot degué començar
a escriure la seva crònica sota l’estímul de la conquesta de Sicília; la inasió
francesa degué interrompre la seva tasca, que devia tornar a ser represa un cop
mort el rie, cap al 1286-1288.
Fins ara no es tenen notícies de
l’home Bernat Desclot. Pel que es desprèn de la crònica, devia ser un
personatge de cúria, probablement del Rosselló i amb relacions amb el regne de
València que tenia accés als arxius reials. Cal tenir present que a la segona
meitat del segle XIII l’ús del cognom era encara vacil·lant i hom podria pensar
si l’autor signà la seva crònica amb un cognom diferent del propi. Basant-se en
aquesta hipòtesi, Coll i Alentorn ha proposat d’identificar-lo amb Bernat
Escrivà, figura de relleu de la cort del rei Pere i que procedia d’un casal del
Rosselló anomenat “Es Clot”.
Desclot es mostra conscient de
l’alta significació històrica i política de Pere el Gran. Sovint no pot evitar
d’entusiasmar-se pel monarca i en parla en to panegíric. Aquest to s’explica
perquè la finalitat de la crònica no és altra que glorificar un monarca que ell
veu amb les dimensions d’un heroi d’epopeia. Al moment de la mort del rei,
Desclot diu:
Entretant saberen
les males novelles per la terra, que el noble rei en Pere d’Aragó era mort, e
menaren gran dol e gran plor cavallers, e burgesos, e ciutadans e altres hòmens
de viles, de la mort d’aquell senyor damunt dit; e plangueren-lo més que anc
rei que fos en Espanya. Ne fou tan plant que no poria ésser dit ni comptat lo
dol e el desconfort que romàs en la terra.
(ed.cit., p.
587)
A
part del rei Pere, els pewrsonatges més destacats a la crònica són en Ramon
Folc de Cardona i l’almirall Roger de Llúria. Vegem un diàleg entre aquest
darrer i el francès comte de Foix:
Sènyer –ço dix en
Roger- salva la vostra honor, jo no sé pas mal ne esquiu, mas dic-vos encara ço
que ja us he dit: que no vull haver treves ab lo reiu de França (...). E no em
façats reguard com deïts que el rei de França armarà a l’altre any tres-centes
cos de galeres: jo creu bé que ell les porà armar, aqueixes e encara més; e jo,
a honor de mon senyor lo rei d’Aragó, si el rei de França n’arma tres-centes,
armar-n’he cent,sens pus; e quan aquelles cent hage armades, pens-me d’armar lo
rei de França tres-centes o mil si es vol, que no em tem que es gosen ab mi
trobar en neguna part. Ne sol no em pensa que galera ne altre vaixell gos anar
sobre mar menys de guiatge del rei d’Aragó; ne encara no solament galera ne
lleny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut
ab senyal del rei d’Aragó en la coa per mostrar guiatge d’aquell senyor rei
d’Aragó.
(ed. cit., p.
577)
Crònica
de Ramon Muntaner (començada el 15
de maig de 1325)
La
crònica de Muntaner comprèn des dels temps de Jaume I fins a la coronació
d’Alfons III el Benigne, és a dir, els cinc regnats coetanis de l’autor. En
aquesta crònica hi ha una estreta relació entre els fets històrics i els que
l’autor va viure personalment. Muntaner no sols n’és l’autor, sinó un dels
actors principals de la seva crònica. En efecte, la crònica és un llibre de memòries.
Muntaner manifesta dos objectius a
l’hora d’escriure-la:
a) Deixar constància dels seus serveis i els seus mèrits
a la Cort reial, i
b) L’exaltació de la grandesa dels monarques.
D’aquí prové el combatiu to nacionalista que és la
constant d’aquesta crònica i que és la base de les seves qualitats i també dels
seus defectes. La crònica de Muntaner és d’un cap a l’altre un llibre escrit “a
honor e a laus del casal d’Aragó”.
Aquest
és el to que fa servir a l’hora de parlar dels monarques del Casal d’Aragó. Per
exemple, parla de Jaume I en els següents termes:
... es vée lo pus gran príncep del
món e el pus savi e el pus graciós e el pus detrurer e cell qui fo més amat de
totes gents, així dels seus sotmeses com d’altres estranys e privats, que rei
que anc fos: qu, aitant con lo món dur, se dirà: “lo bon rei en Jacme d’Aragon”. (...) E aprés fo lo
mellor d’armes que nengun altre.
(ed. cit., p. 673)
Muntaner, però, lloa bàsicament els
diversos monarques en funció de la seva adscripció al Casal d’Aragó:
Con certs siats que els bons senyors
ajuden als vassalls llurs a fer bons; e sobre tots senyors ho han aquells del
casal d’Aragó, que no us diré que sien senyors a llurs vassalls, que ans los
són companyons. Que qui pensa los altres reis del món com estan cars e cruus a
llurs vassalls, e es pensa hom los senyors del casal d’Aragó quantes gràcies
fan a llurs sotsmeses, la terra deurien besar que calciguen.[2]
(ed. cit., p. 684)
Tot i que l’objecte clau sobre el
qual projecta el seu “patriotisme” és la monarquia. Muntaner també fa lloances
dels catalans i de Catalunya:
E negú no es pens que en Catalunya
sia poca província ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament
pas ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si
bés les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Catalunya no
ha aquelles grans riquees de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en altres
terres; mas la comunitat delpoble és lo pus benanant que poble del món e qui
viuen mills[3] e pus ordonadament en llur alberg ab llurs
mullers e llurs fills, que poble qui e’l món sia.
(ed.cit., p. 691)
Muntaner defensa la unió
de totes les terres habitades per catalans, de vegades regides per diversos
monarques, perquè les considera vinculades per un ideal comú i pel que ell
anomenava el “pus bell catalanesc del món” que tothom parlava. Muntaner
fa una apologia de la unió dels dominis catalans:
E així la casa de Mallorca e de
Sicília (...) reja e mantenga
contra tots los hòmens del món. E males gents nometessen àls[4]
en son cor; e membre-li de l’eiximpli de la mata de jonc (...)
E si ngun me demana: “En Muntaner, quin és l’eiximple de la mata de jonc?”,
jo li responc que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata
lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que
deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi
prenguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un
fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres
reis, que sie entre ells, havia devisión neguna tals veïns que pensarien de
consumar la un ab l’altre. Per què és mester que d’aquest pas se guarden; que
mentre tots tres sien d’una valença, no temen tot l’altre poder del món, ans,
així con davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.
(ed. cit., p. 934)
Crònica
de Pere el Cerimoniós (entre 1375 i
1383)
La Crònica de Pere el Cerimoniós va
ser concebuda sota l’estímul de la de Jaume I. Comença amb un pròleg del propi
rei, redactat entre 1369 i 1375 i segueixen set “llibres” o apartats que van
des del naixement del rei fins a l’any 1382. Els més importants són el tercer i
el quart, dedicats a la reincorporació del regne de Mallorca i dels comtats del
Rosselló i la Cerdanya, i a la guerra de la Unió, o sia contra la noblesa
aragonesa rebel. Un dels objectius que va impulsar el rei a escriure aquesta
crònica va ser, precisament, l’interès d’afermar la monarquia, tot nodnant-li
prestigi entre la burgesia i el poble, estaments en els quals el rei volia
recolzar-se, al marge de la nobelsa descontenta i revoltada. L’altre motiu
important que va impulsar el rei a escriure la crònica ja ha estat esmentat: la
voluntat de deixar un testimoni que justifiqués la seva actuació.
Tot i que aquesta crònica és una
mena d’enfilall de documents, no per això deixa d’haver-hi moments en què es
desborda el sentiment nacional que també es troba a les altres cròniques. És
molt conegut aquest fragment posat en boca de Pere III, a la tornada de
Saragossa, i a les portes de Fraga:
-Senyor, veets aquell
lloc?
E Nós li diguem: -Hoc.
-Doncs, de Catalunya és.
E nós, en aquella hora,
diguem:
-O
terra beneita, poblada de lleialtat! Beneït sia nostre senyor Déu, que ens ha
lleixat eixir de la terra rebel e malvada! [Aragó: referència a les lluites amb els nobles de la Unió]
(ed. cit., p. 1100)
Estil
Tot i que es tracta de quatre cròniques molt diverses entre si i que
revelen eldiferent tarannà dels seus autors, totes elles mostren predilecció
per l’ús freqüent del diàleg i de l’estil directe, dels recrods i les
reflexions personals, de detalls pintorescos i d’una viva expressivitat.
Aquests elements destaquen d’unamanera especial a la Crònica de Muntaner
i, en canvi, a la del Cerimoniós són usats amb més poca freqüència que a cap
altra de les tres cròniques restants.
Les cròniques com a gènere literari
L’aparició de les quatre cròniques medievals planteja també un interès
de tipus intrinsecament literari. Les cròniques no equivalen únicament a una
redacció “objectiva” i realista d’un conjunt de fets històrics, sinó que es
presenten, al mateix temps, com un gènere literari peculiar que pot ser
definit i caracteritzat d’acord amb uns procediments literaris determinats, i
que pot ser vinculat al conjunt de procediments literaris que existeixen
durant aquest període històric a Catalunya. És a dir, les cròniques no
constitueixen únicament un reflex dels fets històrics a Catalunya sinó que són,
al mateix temps, un moment paradigmàtic dins l’evolució de les literatures
medievals. És més: constitueixen un gènerfe literari que només pot definir-se
tenint present les literatures de les quals pots procedir, i les literatures
que tal volta se’n desprenen. Pensem, concretament, en la peculiar situació de
les cròniques entre el gèner de l’epopeia i el gènere, més modern, de la
novel·la.
L’epopeia
de les cròniques
Pel que fa a les relacions amb
l’epopeia, hom tendeix a considerar que els llargs poemes èpics o “gestes”
medievals podrien trobar-se a la base d’aquest gènere específic que defineixen
les cròniques. Sembla fora de dubte que durant els segles XII i XIII es van
difondre per Catalunya una llarga sèrie de canóns de gesta i poemes èpics, que
recitaven públicament joglars nascuts a Catalunya, en la llengua vulgar
assequible al poble, i amb un estil que devia procedir de la gran tradició
èpica francesa, molt més ben conservada que la catalana. D’altra banda, durant
el segles esmentats es produïren, a Catalunya, una sèrie d’esdeveniments
polítics que podien afavorir el naixement i la divulgació d’aquests poemes
èpics: la reconquesta de les terres ocupades pels sarraïns, els orígens dels
comtats catalans, la independència respecte del domini franc,l’expedició a
Mallorca de Ramon Berenguer el Gran, i les conquestes dels regnes de Mallorca,
València i Múrcia. Podríem dir que l’existència de fets anàlegs entre territori
francè si territori català devia despertar el costum d’explicar aquests fets
catalans amb el mateix procediment literari que s’explicaven popularment les
gestes del territori francès. Ara bé: si tant en provençal com en francès ens
han pervingut bona quantitat de poemes èpics, aquest no és el cas a Catalunya,
i en el nostre cas només podem suposar l’existència d’aquesta epopeia
popular divulgada pels joglars. D’altra banda, el fet que l’epopeia medieval
fos un gènere preferentment, per no dir exclusivament, creta per ser recitat
oralment, fa que no hàgim d’estranyar-nos que no ens hagin arribat textos
escrits d’aquesta èpica catalana. Tinguem present que l’objecte “llibre”
no és encara, al segle XII, un element de la civilització literària europea,
tret del paper que jjuguen els llibres sagrats en la vida religiosa dels
estrats nobles i eclesiàstics de l’època. L’epopeia medieval constitueix encara
una literatura per ser parlada i escoltada, no pas llegida.
Un dels fets que demostren que la
crònica històrica pot tenir una de les seves fonts en les cançons èpiques de
gesta, és a dir, en el gènere literari de l’epopeia, és la prosificació
de les gestes que pot trobar-se a les cròniques.
El més curiós de tot, però, és el
fet que, com pot veure’s molt clarament a la crònica de Desclot, els fragments
que amb més seguretat provenen de la tradició èpica esmentada són també els
fragments de menys validesa històrica de la crònica, si bé no sempre és cert el
cas contrari. Sembla així, doncs, com si l’escriptor de la crònica hagués
aprofitat els procediments literaris de les cançons de gesta èpiques només per a un determinat sector de l’estructura
del seu text històric –precisament pel sector més “llegendari”, no històric, de la seva crònica.
En
aquest sentit, val a dir que a les cròniques es barregen els episodis
estrictament reals,presos de la veritat objectiva del fets i transportats al
text amb una certa tendència al “realisme”, amb episodis més o menys imaginatius, que
contrasten amb els primers quant a la seva “veritat històrica”, però també sovint
gràcies al distint procediment literari emprat: la prosificació d’un poema
èpic.
Això
ens permet d’aventurar la hipòtesi que a les cròniques hi ha un llegat literari
–l’epopeia, sens dubte, hi és present-, però, al mateix temps, hi ha un altre
element radicalment nou: la narració original i en prosa dels fets esdevinguts
a una persona o a un conjunt de persones en situacions existents de fet. (A
més, aquests fets són simultanis a l’escriptura de la crònica: generalment, i tret
de les particularitats de cada cas, les cròniques no són únicament
l’escruiptura d’allò que s’ha esdevingut en la història passada sinó la relació
sovint diària dels fets que s’esdevenen en aquell moment.)
La
qüestió literària més important de les cròniques sembla, doncs, que és aquesta:
per una banda acusen l’empremta d’un gènere literari lligat a la versemblança i
la llegenda (l’èpica recitada pels joglars), i per altra banda són la mostra
original d’una relació escrita d’un conjunt de fets viscuts de debò. Si aquesta
síntesi d’un element èpic amb un element que podem anomenar històric pot donar-se a les
cròniques, això és, entre altres raons, pel fet que les mateixes cançons de
gesta ja
eren, també, un gènere mixt quant ala barreja entre fantasia i veritat: els
joglars anomenats “recontadors de noves” eren una mena d’empleats de les corts
reaisl que divulgaven entre el poble, amb barreja de llegendes i de fets
comprovables, les gestes del rei i del seu exèrcit, les notícies polítiques i
miitars de la cort –eren com una mena de periodistes-, amb notícies més o menys
actuals i posades al dia permanentment.
Una
altra qüestió ens permet encara parlar de les cròniques com d’un gènere mixt i
de transició, si més no a Catalunya:per una banda, són textos per ser llegits; per altra banda, també
són concebuts com a textos per a ser escoltats recitats (llegits) per boca d’altre. Així està
escrit en el cas de les cròniques de Jaume I i de Ramon Muntaner, que es
presenten almateix temps com un llibre de lectura i com un llibre adreçat a uns
“oïdors” que el sentiran relatat per un altre, talment es recités una cançó de
gesta:
E així, senyors qui aquest llibre oirets, pensats lo tresor qui en
aquest passatge s’és consumat, quin fruit ha fet a bén de crestians.
(Muntaner, ed. cit., p. 923)
Fet
i fet, les cròniques són uns llibres on es relaten les gestes o els feyts, d’homes molt carregats
de llegenda i d’heroïcitat (per tant d’epos, d’èpica) al seu temps: reis, cavallers,
militars, conqueridors, viatgers, navegants, mercaders...
Les cròniques com a escriptura, llibre i exemple
Com que l’estil literari
de les cròniques sovint pròxim al d’unes epopeies catalanes avui perdudes,
podia induir els seus auditors i lectors a dubtar de la veritat dels fets que
es relaten, els cronistes semblen voler segellar el caràcter “veritable” i no
purament anecdòtic d’allò que expliquen amb una referència preliminara
l’autoritat divina i religiosa.
Com
és sabut, el llibre per excel·lència durant l’Edat Mitjana era la Bíblia, els
textos sagrats, la divina escriptura. No ha de sobtar-nos, doncs, que els
autors de les cròniques, en voler donar als seus textos un caràcter de veritat,
i no solament de versemblança, haguessin de recórrer a més d’un procediment. El
primer, com hem vist, era separar-se de l’estil literari amb què eren
expressades les gestes fabuloses i llegendàries pròpies del relat o la poesia
èpica. El segon procediment per assenyalar una diferència entre allò semblant i allò veritable, smebla que va ser la
introducció delllibre amb una invocació a l’autoritat divina, la qual des de la
seva posició de veritat indiscutible, pot donar al etxt de la crònica un segell
de veritat fora d edubte.
Per
exemple:
Non
nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo da gloriam. Psalm CXIII (No ens doneu a nosaltres
la glòria, no ens la doneu, Jahvè; doneu-la al vostre nom]. Aquestes
paraules nós, En Pere, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de València, de
Mallorques, de Sardenya e de Còrsega, e comte de Barcelona, de Rosselló e de
Cerdanya, pròpriament podem pendre en lo començament d’aquest llibre, en lo
qual se contenen moltes gràcies que el nostre Creador nos ha fetes per la sua
infinita misericòrdia e bonea, e aportar les dites paraules a nostre propòsit.
(ed. cit., p. 1003)
No
solament les dedicatòries donen idea de com volien aproximar-se els cronistes
al caràcter de “veritat” indiscutible propi de la paraula divina reduïda a
escriptura per profetes, apòstols i evangelistes; també hi ha una voluntat
explícita, molt moderna respecte a la tradició oral de l’èpica medieval, de fer un
llibre,
una esciptura gravada en el paper material, on es relatin fidedignament els
fets de la història. I llibre equival a biblos i això a Bíblia¸el llibre per
excel·lència. D’aquí es desprèn, igualment, que en tant que llibre,les cròniques volguessin
ser, al mateix temps que crònica de noves, mirall de bones accions, és a dir, referències
escrites per
regular la conducta del lector o de l’oïdor a qui podrà arribar el llibre. Ramon
Muntaner té consciència d’estar construint un llibre material que romandrà per
a la història futura, i aquest és igualment el cas pel que fa a la crònica de
Pere el Cerimoniós:
Nós,
doncs (...)
havem
pensat e proposat que aquelles [les gràcies rebudes per Déu] hajam o
dejam en escrit posar e fer-ne llibre, no pas a jactància nostra ne llaor, mas
per tal que els reis, succeïdors nostres, lligent en lo dit llibre, oint que
diverses perills e multiplicades guerres de poderosos enemics nostres, per
ferma esperança e fe, ab paciència ensems, que havem haüda en la gran bondat e
misericòrdia del nostre Creador, havem passats e som-en estats deslliurats ab
gran honor e victòria, prenguen eiximpli...
(ed. cit., p. 1005)
La crònica, en el camí de la novel·la
Si per
una banda, com hem indicat fins ara, les cròniques estan lligades a la tradició
literària avui perduda de l’epopeia medieval o de les cançons de gesta
anteriors i coetànies, per altra banda assenyalen igualment l’empremta d’un
gènere literari que comença a formar-se: la novel·la.
Cal que considerem que els productes literaris no se succeeixen segons
decisions personals o segons un suposat “gust” general de l’època, sinó que
formen un conjunt estructurat de fets que poden ordenar-se d’acord amb una
complexa sèrie factors. Entre aquests factors, volem assenyalar en aquest
capítol el de la tradició literària. En aquest sentit, podríem dir que
un gènere literari, quan ja ha cristal·litzat, resumeix en la seva estructura
la complicada història dels procediments i tipus de literatures que han existit
abans.
A tall d’hipòtesi, si més no, ara
podem considerar que la novel·la i també el discurs històric
propi dels temps post-renaixentistes, són hereus d’una curiosa evolució: la que
hi ha entre l’epopeia (les cançons de gesta i els poemes èpics), els romans
francesos i provençals dels segles XII i XIII, i la crònica històrica.
L’epopeia era fonamentalment
fantasiosa; un nucli que de vegades podia ser considerat veritable servia de
base per a un enfilall d’aventures i situacions que no pretenien en cpa moment
posseir rigor històric. Fins i tot el seu “espai” de difusió, la plaça pública
o la reunió de lleure dels nobles, així com la persona que els divulgava (el
joglar) i elsmitjans que feia servir (la veu, la memòria, la improvisació),
permeten de situar l’èpica medieval ben a part de les cròniques històriques.
El roman cortesà francès del
segle XII, del qual l’exemple més paradigmàtic són les novel·les de Chrétien de
Troyes, era un llarg poema narratiu on es barrejaven elements al·legòrics amb
anècdotes de marcat caràcter didàctic. S’allunya de la fantasia absoluta de
l’epopeia,però noha arribat a la pretensió de veritat de la crònica en prosa
–és, per això, un dels nuclis a partir dels quals es constituirà la novel·la
pròpiament dita del segle XV.
Les cròniques històriques
neixen posteriorment a l’èpica medieval, però no gaire més tard que el roman.
De l’èpica en predran part de la temàtica, transformant la versificació èpica
en un discurs literari en prosa. Les cròniques ja no són fetes bàsicament
recitades o cantades públicament, sinó que, atenent al seu caràcter de prosa,
més aviat són fetes per sewr llegides personalment o escoltades en veu d’un
altre, sense cap element musical, ki amb pèrdua dels efectes rítmics propis de
l’èpica antiga i del roman coetani. En la mesura que inclouen elements
èpics són de vegades fantasioses (versemblants), però en la mesura que
són llibre, escriptura i mirall exemplifical, solen ser rigoroses i ajustades a
la veritat dels fets succeïts.
Assenyalem, igualment, a nivell
lingüístic, que la crònica començarà a fer ús d’un procediment que consisteix a
concedir als personatges una veu pròpia –l’autor quedarà al darrera d’aquest
joc, controlant l’aparició i desaparició dels “actors” en l’escena
(històrica i literària) de la crònica. Tan respectuós sembla el cronista
envers la personalitat dels personatges de la seva crònica, que fins i
tot respectarà les particularitats de la llengua de cadascun d’ells, i parlaran
francès, llatí o català segons s’escaigui –cada personatge és protagonista de
la seva seqüència, i l’autor dle text, investit en certa manera d’una autoritat
típicament teològica (recordem que l’època de l’humanisme ja és propera) ordena
el microcosmos del text d’acord amb el seu gust o preferències, però també
segons una llei de respecte per l’autonomia relativa de cada personatge. De
fet, aquest és un primer pas cap a la polifonia de la novel·la moderna:
a la novel·la ben configurada de l’època barroca, no solament cadascú tindrà un
veu pròpia, sinó una psicologia pròpia.
La novel·la no neix de la nit al
dia, i les seves connexions amb tots els gènere sliteraris practicats a l’Edat
Mitjana poden ser fosques, però són igualment indubtables. La novel·la ja no
serà feta per cantar o recitar rítmicament (com l’èpica o el roman
antic) sinó per llegir o escoltar llegida en tant que prosa –sobretot per ser impresa,
a partir de la impremta, i dur-la a sobre, i llegir-la personalment sempre que
es trobi el moment adequat. La novel·la no es farà ni tan sols la pregunta per
la veritat dels fets explicats, i crearà unes regles pròpies de versemblança.
A l’extrem oposat, i creixent
simultàniament durant tota l’època moderna, s’anirà desenvolupant un discurs
històric que vol cenyir-se a la veritat dels fets, i deixa per a la
novel·la les hipòtesis i les aventures imaginades. A diferència de la crònica
medieval, la historiografia moderna explotarà una via de respecte per
l’exactitud i el verisme dels fets, i a la llarfga deixarà d’interessar-se del
tot pel dibuix psicològic d’un personatge (cosa que les cròniques sí que fan,
situades al bell mig de la novel·la i el discurs històric modern, per bé que
anterior a tots dos “gèneres”).
Les cròniques són un bon exemple
d’un gènere de transició, contradictori, paradoxal i sintètic de més d’una
tardició (la història llatina, l’èpica medieval, etc.). Al seu torn, les
cròniques despleguen la seva barreja d’ingredients, almenys en dos “estils” de
literatura posterior: un que neix a finals de l’Edat Mitjana: la novel·la, i un
altre que començarà a quallar definitivament a partir de l’humanisme renaixentista:
el discurs històric, la relació històrica i sempre pretesament objectiva
dels fets.
Esquema
Epopeia ¾¾¾¾¾® roman
¾¾¾¾¾® novel·la
. vers . vers
. oral . oral/escrit
. èpica ¾ versemblant
. al·legòrico-
fantasiosa ¾ didàctic
½_____________®
crònica
històrica discurs històric
. vers/prosa . prosa
. oral/escrita . escrit
. èpica/històrica . veritable
. versemblant/veritable
Font: LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES.
pp. 61-79 Antoni, Espadaler, Anton M., Llovet, Jordi, Tayadella, Antònia.
(Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada