IV LA POESIA DEL 1300 AL 1500 (PRIMERA PART, dins LITERATURA CATALANA MEDIEVAL, de Martí de Riquer. AJUNTAMENT DE BARCELONA. BARCELONA, 1972)

37 EL PROCÉS DE PROVENÇALITZACIÓ Quan entrem al segle XIV, als escriptors que componen en vers deixem d’anomenar-los trobadors per anomenar-los poetes, amb la qual cosa assenyalem una certa independització de la literatura provençal. Però aquesta independització fou lentíssima. Durant tot el segle XIV els poetes catalans escriuen en una llengua literària que es caracteritza per una forta provençalització, i quan conreen la lírica culta, sobretot l‘amorosa, romanen fidels a les fórmules conceptuals i estilístiques de la poesia trobadoresca. Sens dubte la persistència d’unes corts i d’una estructura social que conserva certs lligams amb la feudal contribueixen a aquest conservadorisme. Però aquesta actitud era tan compenetrada amb els escriptors que s’enregistra el cas, ja advertit en Ramon Llull, que aquells que es caracteritzen per una prosa catalana genuïna, pura i sense estrangerismes, quan componen en vers donen a la llengua formes i solucions poètiques provençals, com l’emprodanès Ramon Muntaner, en inserir un Sermó en vers als capítols de la seva Crònica, o el barceloní Bernat Metge, en escriure el libre de Fortuna e Prudència. El cas és una mica similar al dels poetes cultes castellans i andalusos de naixença, molts dels quals aplegats al Cancionero de Baena, que escriviren en gallec o en una llengua híbrida de gallec i castellà fins a les darreries del segle XIV, com s’esdevé amb el burgalès Villasandino, ja entrat al segle XV. A Catalunya el procés de desprovençalització de la lírica cortesana és lent i gradual: hi ha poetes que escriuen en un provençal en què abunden els catalanismes; després n’hi ha que diríem que escriuen en català amb nombrosos provençalismes, i això no acabarà fins als primers decennis del segle XV, gràcies a la gran figura d’Ausias March, els versos del qual són escrits en un català lliure d’estrangerismes. 38. L’ESCOLA “MALLORQUINA” DEL SEGLE XIV A mitjan segle XIV composicions de poetes procedents de la Mallorca insular, del Rosselló i del nord de la Cerdanya apareixen recollides com a exemples de versificació, en un tractat poètic anònim copiat a Ripoll i que hom sol denominar Cançoneret de Ripoll, títol sens dubte equívoc, ja que revela un ambient que podem concretar a l’antic regne de Mallorca, que comprenia, com és sabut, les Balears i el Rosselló, la qual cosa indueix a proposar-ne la denominació d’escola mallorquina del segle XIV. En certa manera són poetes de transició, ja que pesa molt feixugament damunt seu la influència dels trobadors, sobretot la de Cerverí de Girona; i es caracteritzen per una rica diversitat d’esquemes mètrics, polimetrisme que, malauradament, no prosperarà a la lírica catalana posterior que, fins al començament del segle XVI, s`aferrarà al decasíl•lab d’una manera obsessionant. El més notable d’aquest grup de poetes és el Capellà de Bolquera (Bolquera es troba a l’Alta Cerdanya), que gaudí de cert prestigi, com revela Eiximenis. És filigranat i elegant a les seves danses amoroses, de complicat estrofisme i de clara influència de Cerverí; i és torturat i personal en el seu Vers, on enumera les seves misèries, les seves angoixes i els seus remordiments i desigs de mort, en actitud que de vegades recorda els goliards i Rutebeuf. Aquesta mena de poeta maleït escriu versos com aquests: Li gauyg me són estern e la mort m’és eterna, e d’estiu e d’ivern mals ab mi eixiverna En aquesta escola el gènere és objecte d’especial predilecció. És delicada la que Dalmau de Castellnou dedica a una cosina seva, i originalíssima la de Pere Alamany, en què el poeta surt airós del difícil artifici de dialogar amb la seva pròpia poesia. Però sens dubte la més interessant és la “malmonjada” anònima, o sia una dansa en què una monja es plany del seu estat, a l’estil de les tan freqüentades “malmaridades”. Llegim-la íntegra: Lassa, mays m’hagra valgut que fos maridada, o cortès amich hagut, que quan suy monjada. Monjada fuy, a mon dan, pecat gran han fayt, segons mon albir; mas cels qui mesa m’hi ha, en mal dan los meta Déus e•ls ayr. Car si yo•u hagués saubut, mas fuy un poch fada, qui•m donàs tot Montagut no ych fóra entrada Aquesta poesia és, encara, una bona mostra de llengua híbrida. Són provençals les formes “mays”, “suy”, “fayt”, que en català foren “més” o “mas”, “só” o “són” i “fet”; en canvi, són genuïnament catalanes “yo” i “poch”, que en correcte provençal foren “ieu” i “pauc”, per citar només uns exemples. De la mateix època i estil són una alba, les estrofes de la qual acaben amb fragments de cançons diverses, i una bella cançó de nostàlgia del marit adscrita a una reina de Mallorca, segurament una de les mullers de Jaume III (o bé Constança d’Aragó o bé Violant de Vilaragut). A l’antologia del Cançoneret de Ripoll hi ha inclosa una cançó nadalenca, preciosa i antiga mostra d’aquest gènere tradicional. 39. ELS CATALANS I EL CONSISTORI DE TOLOSA La dominació política i la inquisició franceses assestaren un dur cop a la literatura provençal trobadoresca, que en iniciar-se el segle XIV entrà, al migdia de les Gàl•lies, en una decadència gairebé total, que fins afectava la puresa i conservació de la llengua. El 1323 un grup de tolosencs, la majoria burgesos, amb el lloable intent de fer ressorgir la bella poesia, crea el Consistori de la Gaya Sciència o del Gay Saber destinat a premiar poesies en llengua provençal. En efecte, el 3 de maig del 1324 atorgava per primer cop el premi de la “violeta de l’aur”, cosa que amb intermitències durà fins al 1484. Es conserva un centenar de composicions premiades a Tolosa. La temença a ésser titllats d’herètics o d’immorals per part dels inquisidors limità extraordinàriament la volada d’aquesta poesia, gran part de la qual és de tema sagrat, principalment marià, i prudent i cauta en la temàtica amorosa, ja que hom disposà que un poeta només podia celebrar una dona soltera si estava fermament disposat fer-ne la seva muller. Són abundoses, al mateix temps, les poesies d’elogi als reis de França. Aquest conjunt de poesies, de tediosa monotonia i orfe de la més petita vibració, en què és difícil de trobar un vers acceptable, pressuposa l’existència d’uns rimaires que visqueren totalment absents del que s’esdevenia a la lírica europea: escriviren fins a les darreries del segle XIV com si a Itàlia no haguessin existit els stilnovisti, Dante i Petrarca i, el que és més greu, sense adonar-se, els últims de l’existència d’un Ausias March. Alguns catalans participaren a les justes poètiques de Tolosa i fins i tot hi guanyaren premis, però amb relativa seguretat només ens consta de Joan Blanch, de Llorenç Mallol, de Jaume Rovira, de Bernat de Palaol (autor d’un bell i famós “comiat” escrit independentment del certamen tolosà), dos anònims (un dels quals una poetessa, de catalanitat, emperò, diuscutible) i dels poetes Lluís Ycart, Guillem de Masdovelles i potser Joan Basset. El més important que produí l’escola de Tolosa foren els seus tractats de preceptiva, escrits amb la finalitat que els jutges dels concursos tinguessin una mena de codi de lleis gramaticals i poètiques a les quals atenir-se; i com fos que aquests tractats són nostàlgics de temps passats, gràcies a ells disposem d’importants dades sobre el tecnicisme de la vella poesia trobadoresca. Hi ha tres versions de les extenses Leys d’amors, del jurista Guilhem Molinier, escrites entre 1328 i 1355, que es divulgaren extraordinàriament per Catalunya i exerciren gran influència en la part més extensa i superficial de la poesia catalana. És també molt important l’obra d’un poeta i tractadista català, el rossellonès Joan de Castellnou, autor de poesies de retòrica excèntrica i ridícula (versos que hom pot llegir començant per darrere i per davant, estrofes que rimen en –isca, -asca, -usca, -esca, etc.) i d’un Glosari a la preceptiva de Raimon de Cornet i un Compendi per a conèixer els vicis que hom pot cometre versificant. Pesa damunt tots aquests tractats poètics del segle XIV la influència de les Rasós de trobar de Ramon Vidal de Besalú. 40. ELS CERTÀMENS POÈTICS CATALANS En diverses ocasions foren organitzades a Catalunya justes poètiques, i hi ha constància d’un premi atorgat el 1388, a Lleida, davant Pere del Cerimoniós (rei, sigui dit de passada, que en determinades circumstàncies escrivia poesies amb força gràcia). El seu fill, Joan I, el 1393, instituí una festa de la Gaya Sciència que hauria de celebrar-se a Barcelona anualment el 15 de març, dia de l’Anunciació, o bé el diumenge següent, i en què hom premiaria aquelles composicions que, d’entre les presentades, jutgessin les millors el cavaller Jacme March i el ciutadà Lluís d’Averçó, que foren designats “magistros et defensores” de la Gaya Sciència. L’elecció d’aquests dos jutges era molt encertada, ja que anys enrere Jacme March havia escrit un important diccionari de la rima, Libre de concordances, que és segur que féu un bon servei a alguns bons poetes (Jordi de Sant Jordi entre ells), i Lluís d’Averçó l’extens Torcimany (que vol dir “intèrpret”), detalladíssim tractat de gramàtica i retòrica seguit d’un altre diccionari de la rima, però que pel que sembla tingué escassa difusió. Jacme March, d’altra banda, fou un poeta apreciable. Hi ha constància que almenys el 1395 se celebrà a Barcelona la festa de la Gaya Sciència, i que Joan I volgué que fos repetida l’any següent, per a la qual cosa trameté als consellers de Barcelona una elegantíssima lletra, redactada per Bernat Metge, on s’arriba a afirmar que una de les utilitats de la poesia és que “quells qui viuen de llurs rendes e patrimoni no estiguin ociosos”, i en la qual demana al municipi barceloní que sufragui les despeses de la festa. Jacme March, el mantenidor vitalici es presentà candorosament amb aquesta carta davant els consellers en moments en què aquests debatien gravíssims problemes, acusaven davant el rei les maquinacions i malversacions de la seva camarilla, en la qual es trobava Bernat Metge, i la tibantor entre el municipi i el consell reial havia arribat a la seva màxima tensió. No és d’estranyar que, malhumorats, els consellers de Barcelona contestessin a Jacme March que, atès “lo poc millorament que aconsegueix de la dita Gaya Sciència”, la Ciutat no estava disposada a subvencionar la festa, “mas qui posr n’hi voldrà, que n’hi pos” (qui vulgui fer-ho, que ho faci). Ens quedem per ara, doncs, sense rendistes que escriguin versos per tal de fugir de l’ociositat. Martí l’Humà, que dos anys abans de començar el seu regnat, mentre assetjava Catània (Sicília), havia encarregat a Guillem de Masdovelles que escrivís un sirventès, un cop rei volgué reprendre la festa poètica de Barcelona, ensems que la subvencionava directament i l’encomanava de nou a Jacme March i Lluís d’Averçó, segons lletres reials signades el 1398 i 1399, on disposa que la cerimònia se celebri el dia de Pentecosta. A les fetes celebrades durant el regnat de Martí I deu correspondre la detallada descripció de la cerimònia que ofereix don Enrique de Villena al seu Arte de trovar (l’escriptor castellà era a Barcelona el 1408), que dóna àmplies notícies del fastuós cerimonial que voltava els diversos actes i ens informa que els jutges anotaven als marges de les poesies els “vicis” de versificació o de retòrica que hi eren continguts i que hom adjudicava el premi a la que no en tenia cap o bé a la que en tenia menys. Els temes eren “algunas veces loores d Santa María, otras de armas, otras de amores o de ‘buenas costumbres’”. El febrer de 1413, al palau reial de Barcelona i en presència de Ferran el d’Antequera, se celebrà una festa de la Gaya Sciència de la qual, sortosament, es conserven els parlaments que hi pronuncià el teòleg i retòric predicador fra Felip de Malla en una prosa catalana plena de cites i de fragments en llatí, on propugna una poesia exclusivament religiosa o, almenys, en lloança del rei, a qui dedica un ditiràmbic elogi. Se’n dedueix que aquell any el tema obligat per als concursants era la guerra del rei Ferran contra el darrer comte d’Urgell, naturalment a favor del primer. Al mes següent, el març de 1413, el rei confirma les disposicions de Martí l’Humà sobre la Gaya Sciència. Del consistori de Barcelona tenim, com hom pot veure, nombroses disposicions reials, la pintoresca i rica descripció de don Enrique de Villena i els discursos del mantenidor Felip de Malla; en canvi, tan sols per tres poesies conservades podem suposar que es presentaren a aquests certàmens, en diverses ocasions, escrites per poetes que, això a part, tenen una obra considerable: el valencià Gilabert de Próxita, el vigatà Andreu Febrer (tal vegada amb l’elogi de la reina de Sicília) i, amb tota seguretat, Guillem de Masovelles, amb una cançó amorosa d’estil trobadoresc. 41. ELS POETES D ELA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIV Sortosament la lírica catalana compta amb un considerable nombre de poetes dels segles XIV i XV, alguns d’ells d’elevat mèrit i de marcada personalitat, l’obra dels quals s’ha transmès per mitjà de cançoners, antologies aplegades per persones amants de la poesia. A la segona meitat del segle XIV, tot i que el provençalisme temàtic i lèxic continua dominant, advertim ja alguns lleus símptomes de renovació i una lleugera influència de la poesia italiana, renovadora de la lírica europea i, en molt menor grau, de la cortesana francesa. El ja esmentat Jacme March (1335?-1410), senyor d’Eramprunyà (Baix Llobregat), autor de poemes narratius simbòlics i al•legòrics i de l’esmentat Libre de concordances, és d’un reflexiu escolasticisme en les seves poesies d’amor, amb elements abstractes i personificacions, però es refereix al “gest ple d’honestedat” de la dama i a un sentiment “ab gentil cor, seny, virtut e saber”, idees que aproximen als italians. El seu germà Pere March (1338?-1413), senyor de Beniarjó (Horta de Gandia), pare del gran Ausias, a més del seu curiós poema sobre l’armadura, anomenat modernament L’arnès del cavaller (que sens dubte recull la seva experiència militar a la batalla de Nàjera), també és reflexiu, sentenciós i moralitzador a les seves poesies breus. El valencià Gilabert de Próxita (mort el 1405) és autor d’un cançoner (21 poesies) que versa exclusivament sobre l’amor, des d’un punt de vista subjectiu, en què, de vegades de manera obsessionant, analitza els seus estats d’ànim sense deixar pas a l’anècdota ni al detall concret. Hi abunden els temes trobadorescos (vassallatge amorós, crueltat de la dama, malaltia i mort per amor, peticions de pietat, maledicció als envejosos, etc.), però sense deixar d’insistir en la seva condició de cavaller (“Domna, que en mor lo vostre cavaller” és el vers refrany d’una de les seves balades) i fins amb envaniments del seu orgull (“e•z argullós me’n vau dreit a la mort”). Però també deixa entreveure lleus notes d’italianisme i s’apropa al tema de la donna-schermo de Dante. La seva obsessió per la mort produïda per l’amor de la dama l’emmena a escriure aquests solemnes versos, precursors de Jordi de Sant Jordi: mas, enquer mort, cells qui volran mirar dins en mon cor, veiran vostra figura. Andreu Febrer (1357/80-1444), natural de Vic i des de jove al servei dels reis (com a escrivà de Martí l’Humài agutzil d’Alfons el Magnànim),molt relacionat amb la política a Itàlia (fou castellà de l’impressionant castello Ursino de Catània) i a qui hom encomanà difícils gestions diplomàtiques, fronterers amb l’espionatge, té un conjunt de quinze poesies líriques, escrites abans del 1400, on hi ha dues cançons de croada (amb motiu de la croada contra Barbaria del 1398, que finí en un autèntic fracàs i en què participà el poeta), que constitueixen les darreres mostres d’aquest tan medieval gènere poètic, elegants elogis cortesans (de les dames de la cort de Cardona i de la reina Maria de Sicília) i un cançoner amorós, en el qual hom adverteix la influència de bons trobadors (Jaufré Rudel, Arnaut Daniel i Cerverí de Girona) i els poetes francesos, principalment Guillaume de Machaud. Tendeix a la dicció preciosista i a hermetisme característic del trobar ric o “culteranisme” provençal. Amb aquesta actitud fuig de la nefasta influència de l’escola de Tolosa, ja que sap cercar incentius en trobadors de la millor època i de vegades, d’una manera vaga i esporàdica, en Petrarca. Molt temps després d’haver residit a Sicília, Andreu Febrer emprengué la gran tasca de traduir al català la Commedia de Dante, tasca que enllestí a Barcelona el 1429 (el mateix any en què hom traduïa el Decameron a Sant Cugat. Aquesta traducció és notabilíssima, ja que és feta en vers (“non menguando punto en la orden de metrificar e consonar”, com deia el seu amic el Marquès de Santillana), i poden donar idea de la seva exactitud els seus primers versos, que tothom sap en italià: En lo mig del camí de nostra vida me retrobé per una selva escura, car la directa via era fallida. Ai! Quant a dir qual era cosa dura, esta selva salvatge, àspera e fort, que•l pensament nova por me procura. Però l’italianisme, encara que tímidament, cada vegada es va infiltrant més a la lírica catalana, com era d’esperar, atès el domini català al sud de la península veïna. I és curiós d’advertir que, així com a la prosa les novetats renaixentistes arribaren molt aviat, a la poesia apareixen lentament, sens dubte per culpa del provençalisme i del rutinarisme dels certàmens. Pere de Queralt (mort el 1408), home culte, com revela l’inventari d la seva rica biblioteca, és autor d’un “maldit-comiat” contra una dama, on empra expressions grolleres i ordinàries, allò més oposat del que hom pugui imaginar del lirisme italià, però on parodia un famós vers de Petrarca (“d’on eu maldic lo jorn, e•l punt e l’hora”). Quan hom fa paròdies d’aquestamena és senyal que allò parodiat és ja molt conegut. En efecte, Melcior de Gualbes, de la família dels famosos banquers barcelonins i de qui es conta la proesa d’haver fet el viatge de Casp a Tortosa en set hores per tal de comunicar als parlamentaris que aplegats aquí que els compromissaris reunit allí havien designat com a rei Ferran el d’Antequera (28 de juny de 1412), és el primer poeta líric català conegut en qui l’influx de Dante i de Petrarca és clar i conscient. La seva dama “fer ab los rais de sa vista” (fereix amb els raigs de sa vista) conquereix els cors de tots “ab humil e suzau guardadura” (“amb humil i suau esguard”) i els qui la veuen la troben “plena d’humil e benigna manera”. La dona ha deixat d’ésser l’orgullosa i tirànica dama feudal dels trobadors i ha esdevingut un ésser humil, suau i benigne. D’altres poetes no han arribat encara en aquesta frontera. Ramon Savall, típic representant del patriciat urbà de Barcelona, molts cops conseller i conseller en cap de la Ciutat (des del 1379 fins al 1408), escriu una llagrimosa poesia horroritzat davant els símptomes de subversió social (els nobles volen reis a llur antull, els mercaders es vesteixen de cavallers, els menestrals no volen treballar, els pagesos van pentinats i elegants: on anirem a parar?) i davant la conducta de prínceps i prelats. D’altra banda, el noble Arnau d’Erill, vers 1417-1418, escriu un llarguíssim i feroçment indignat sirventès contra el seu nebot Ramon Roger d’Erill, frare cavaller de l’orde de Sant Joan, perquè havia violat la filla del primer, Margarida, monja d’Alguaire. En els insults i en la ira d’Arnau d’Erill no hi ha, doncs, retòrica, sinó explicable indignació, i la seva poesia és una autèntica lletra de batalla en vers, o sia un repte per lluitar singularment. El barceloní Gabriel Ferruç plora en vers la mort de Ferran d’Antequera (1416) i debat amb altres poetes: amb el pintor mallorquí Gabriel Móger perquè el barceloní s’ha mofat de les dames mallorquines, de qui diu que duen uns capells que fan que semblin “cogullades”, i sobre un problema cavalleresc amb Guerau de Massanet, poeta que mereix especial menció per tal com és autor d’una bellíssima dansa, on hom llegeix versos com aquests: Per fin’amors naix e fulla dins lo meu cor una branca, que tot cossir me despulla contemplant-vos, domna franca. Doncs, obrits-me vostra cella honestament, lliri clar, que ab vós me vull alegrar mirant la flor de l’ametlla. Fra Joan Basset, que a les seves peces amoroses tan aviat és madrigalesc com intencionadament prosaic (com quan acusa la dama de jugar “a la pilota” amb el sue cor), es lliura a un difícil hermetisme en el Vers clus, a l’estil de les famoses profecies de Merlí. Lluís Ycart, vinculat a la cort de la jove reina vídua Margarida de Prades, desenrotlla amb elegància temes trobadorescos a les seves poesies sentimentals, entre les quals destaca un “cobla” en elogi de la jove Lionor de Pau on fa jocs de paraules amb aquest llinatge i pau amb el valor de “pau” i de “bes de pau”: Na Pau, Na Pau, tant desir vostra pau com d’autra haver tot ço que se’n poria, car tant havets sus totes milloria que ab les que vei no•m sové d’haver pau. Per què d’uimai en tota part on sia arauts vull ser expandit vostre lau; car tant me plau vostre capteny amorós e susau que vostre sui tant que més no us diria: “Nau Pau, n’he pau” Una sola poesia es conserva de Pau de Bellviure, que gaudí de molt nom (el citen amb elogi Santillana i Ausias March) i de qui hom deia que enfollí per l’amor de la seva dama; una altra també d’un Pardo, potser valencià, en que es desenrotlla el vell tema del dia de Sant Valentí (14 de febrer), patró dels enamorats; i algunes composicions soltes, no mancades d’interès, de Pere Tresfort, notari que escriu un violent atac contra els nobles, Jacme Escrivà, que també componia balades en francès, etc. Arnau March, sens dubte emparentat amb el llinatge que donà tants poetes, i que apareix també en relació amb la cort de Margarida de Prades, és sever i digne tant en la vessant religiosa com en l’amorosa i es caracteritza per les variacions del seu estrofisme. Una altra família de poetes fou la dels Masdovelles, de l’Arboç (Baix Penedès), encapçalada per Guillem de Masdovelles, que escriví poesies entre 1389 i 1438. Té alguns guanys a les seves poesies amoroses, de pura tradició trobadoresca, però el que és més personal d’aquest autor és la seva destemprança i irritació, ben paleses en els seus sirventesos sobre la invasió del nord de Catalunya per Bernat d’Armayac (1389) i el setge de Catània (1394) i en el seu “insultant” comiat de Guerau de Cervelló, a qui havia servit ¡, poesies en què Guillem de Masdovelles apareix com a home cruel, venjatiu i que no moderava el llenguatge malhumorat i directe. Concursà als certàmens de Tolosa i de Barcelona, i en aquesta ciutat hom li premià una poesia en “llemoví” (o sia “llemosí”, nom que alguns donaren al provençal trobadoresc) que anys després el seu nebot Joan Berenguer de Masdovelles traduí al català, símptoma clar no tan sols que existia consciència de diversitat entre ambdues llengües sinó que, ja entrat el segle XV, el provençalisme havia deixat de ser moda.