JORDI DE SANT JORDI, AUSIÀS MARCH I ALTRES POETES DEL SEGLE XV, dins LITERATURA CATALANA MEDIEVAL, de MARTÍ DE RIQUER (AJUNTAMENT DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE SERVEIS DE CULTURA. BARCELONA, 1972)

42. JORDI DE SANT JORDI Encara no tenia vint-i-cinc anys el poeta valencià Jordi de Sant Jordi quan morí el 1424, amb la qual cosa es malaguanyà un dels millors poetes catalans. De jove, a la cort de la bella reina Margarida de Prades, vídua de Martí I, es posà en relació amb d’altres poetes de l’època, entre els quals el jove castellà don Íñigo López de Mendoza, el qual, anys més tard, quan ja era marquès de Santillana, en tenir notícia de la primerenca mort del seu amic de jovenesa, li dedicà el poema Coronación de Mossén Jorde. Aquest tractament de “mossèn” és degut al fet que, el 1420, a la campanya de Sardenya i Còrsega empresa per Alfons el Magnànim, Jordi de Sant Jordi fou armat cavaller. Es trobava a Nàpols el 30 de maig del 1423 quan entrà a la ciutat per sorpresa el condottiere Francesco Sforza i féu nombrosos presoners entre els servidors d’Alfons el Magnànim, i Jordi de Sant Jordi fou un d’ells. Empresonat escriví una sincerísima poesia: PRESONER Deserts d'amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada, lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor, ma voluntat e pensa caitivada, me trob del tot en mal poder sotmès, no veig algú que de mé s'haja cura, e soi guardats enclòs, ferrats e pres, de què en fau grat a ma trista ventura. Eu hai vist temps que no em plasia res, ara em content de ço qui fai tristura, e los grillons lleugers ara preu més que en lo passat la bella brodadura. Fortuna vei que ha mostrat son voler sus mé, volent que en tal punt vengut sia; però no em cur, pus han fait mon dever ab tots los bons que em trob en companyia. Car pren conhort de com sui presoner per mon senyor, servint tant com podia, d'armes sobrat e per major poder, no per defaut gens de cavalleria. E prenc conhort quan no puc conquerir haver en res sens que treball no senta, mas d'altra part cuid de tristor morir com vei que el món del revers se contenta. Tots aquests mals no em són res de sofrir en esguard d'u qui el cor me destenta e em fai tot jorn d'esperança partir: com no vei res que ens avanç d'una espenta en acunçar nostre deslliurament, e més que vei ço que ens demana Sforça que no sofir algú raonament, de què llangueix ma virtut e ma força. Per què no sai ni vei res al present que em puixa dar en valor d'una escorça, mes Déu tot sol, de qui prenc fundament e de qui fiu, i•z ab qui mon cor s'esforça; e d'altra part del bon rei liberal, qui em socorrec per gentilesa granda, li qui ens ha mès del tot en aquest mal, que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda. Tornada Reis virtuós, mon senyor natural, tots al present no us fem altra demanda, mas que us record que vostra sang reial mai defallí al qui fos de sa banda. El preocupen la manca de llibertat, el rescat que demana per ell el condottiere (“e més que vei ço que•ns demana Sforça”) i recorda amb nostàlgia el luxe i l’ostentació a què estava avesat. A la captivitat real Jordi de Sant Jordi no fa cap mena d’al•lusió a aquelles dames sobre les quals havia escrit belles cançons de comiat i enyorament, la qual cosa és de témer que ens dóna la mesura de la fermesa d’aquells sentiments, que sempre sospitàrem més literaris que no pas reals. Existeix la creença popular, enlairada a narració terrorífica per Edgar Allan Poe, que a la retina de la persona assassinada resta gravada la imatge de qui l’assassinà, tema que Jordi de Sant Jordi recull ala primera estrofa dels seus impressionants Stramps (és a dir, versos sense rima), on ell s’imagina mort per la dama: Jus lo front port vostra bella semblança. de que mon cors nit e jorn fa gran festa, que remiran la molt bella figura de vostra ffaç m'és romasa l'empremta que ja per mort no se.n partra la forma; ans quant seray del tot fores d'est segle, çels qui lo cors portaran al sepulcre sobre ma faç veuran lo vostre signe. Si com l'infants quant mira lo retaula e, contemplant la pintur'ab himatges ab son net cor, no lo.n poden gens partre -tant ha plasser del aur qui.ll environa-, atressi.m pren devan l'amoros sercle de vostre cors, que de tants bens s'enrama, que mentre.l vey mas que Deu lo contemple: tant hay de joy per amor qui.m penetra. Axi.m te pres e liatz en son carçre amors ardents, com si stes en hun coffre tancat jus claus, e tot mon cors fos dintre, on no pusques mover per null encontre; car tant es grans lpamor que.us ay e ferma que lo meu cor no.s part punt per angoxa, bella, de vos, ans es [s]ay ferm com torres e sol amar a vos, blanxa colomba. Bella sens par ab la pressensa noble, vostre bel cors bell fech Deu sobre totas, gays e donos, lluu pus que fina pedra, amoros, bels, plus penetrans que stella; d'on quant vos vey ab les autres en flota les jusmeteetz, si com fay lo carvoncles que de virtuts les finas pedres passa: vos etz sus ley com l'astors sus l'esmirle. L'amor que.us hay en totes les part[s] m'ascla, quar non amech pus coralment nuls homens; tan fort amor com sesta que.l cor m'obre no fonc jamays en nul cors d'om ne arma. Mas suy torbats que no fonch Aristotills d'amor qui.m art e mos sich senys desferma; co.l monjos bos que no.s par[r]t de la setla, no.s part mon cors de vos tant com dits d'ungla. o cors sonos, net de frau e delicte!, prenets de me pietats, bela dona, e no suffrats quez aman vos peresca, pus qu'eu vos am may que nulls homs afferma; per que.us suppley a vos qu'etz le bells arbres de tots bos fruyts hon valor grans pren s'ombra, que'm retenyats en vostra valent cambra, pus vostre suy e seray tant com visque. Tornada Mos richs balays, cert, vos portats le timbre sus quantes son e.l mundanal registre, car tots jorns naix en vos cors e revida bondats, virtuts, mes qu'en Pantasilea. La idea del primer vers apareix, encara que amb menys eficàcia, en alguns trobadors (com Peire Vidal i Folquet de Marselha), i a la resta dels Stramps Jordi de Sant Jordi s’inspira en la famosíssima sextina d’Arnalt Daniel i, fins i tot, per als acabaments de vers, cerca mots sonors en el Libre de concordances de Jacme March, la qual cosa suposa una elaboració acurada i en part cerebral que dóna com a resultat una poesia d’alta qualitat, de gran preu i de solemne sonoritat. Els trobadors continuen influint en Jordi de Sant Jordi i intranscendent poema sobre les coses que el molesten o enutgen, Los enuigs, continuant la tradició dels trobadors Monjo de Montaudon i Cerverí de Girona, i de redactar una Passio amoris secundum Ovidium (tan sols el títol en llatí, parodiant l’encapçalament de les passions evangèliques que hom llegeix per Setmana Santa) a base de fragments de poesies de trobadors, mena de poema col•lectiu que tindrà molt d’èxit a Catalunya. En un terreny intranscendent és curiosa la seva poesia Lo canviador (“El banquer”), sobre les trampes i argúcies que es feien n els canvis de moneda. Però el petrarquisme no és absent de la poesia de Jordi de Sant Jordi, encara que s’hi troba en proporció i intensitat molt inferiors al provençalisme. La seva cançó d’opòsits, que agradava tant al Marquès de Santillana, constitueix la renovació d’un tema medieval (la contentio dels retòrics llatins) a base de conceptes d’un sonet de Petrarca (Pace non trovo e non ho da far guerra i “E no he pau e no tenc qui•m guerreig”, i així en d’altres versos). Per bé que no en tanta proporció com en Gilabert de Pròixida o Andreu Febrer, els provençalismes encara són abundosos en la llengua poètica de Jordi de Sant Jordi, que, evidentment més catalanitzada, és molt diferent de la prosa que hom escriu al seu temps. 43. AUSIÀS MARCH Fill de poeta Pere March, Ausiàs March nasqué segurament a Gandia el 1397. El 1419 ja havia estat adobat a cavaller, i l’any següent intervingué a l’expedició d’Alfons el Magnànim a Còrsega i Sardenya, en què participaren altres poetes com Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi; i el 1424 formà part d’un estol que combatia els pirates de les aigües de Sicília i del nord d’Àfrica. Amb això acabà la vida militar d’Ausiàs March, essencialment marinera, la qual cosa explica la seva afecció per les comparacions i metàfores preses de la vida del mar i de les tempestes. A partir del 1425 la seva existència sembla reduïda a Gandia, on tenia possessions i exercia els darrers privilegis senyorials que restaven al feudalisme, i a la ciutat de València, al mateix temps que ostenta el càrrec palatí de falconer major dl rei Alfons, que de fet es reduïa a la cura de la falconeria reial establerta prop de l’Albufera. La seva existència només sembla animada pels conflictes amb els seus vassalls i esclaus, molts d’ells moros, amb els quals de vegades procedeix d’una manera que avui ens semblaria cruel, i algunes guerres privades amb d’altres cavallers. Als quaranta anys es casà amb Isabel Martorell, germana de Joanot, autor del Tirant lo Blanc, de la qual enviduà aviat, i el 1443 contragué segones noves amb Joana Escorna. De cap d’aquestes mullers legítimes no tingué descendència, però hom li coneix uns quants fills bastards. Sembla que tingué relació amb el príncep Carles de Viana, en certa manera el seu senyor feudal, ja que aquell, des del 1439, rebé el ducat de Gandia. Ausiàs March morí a València el 3 de març del 1459, als seixanta-dos anys, a la seva casa situada a la parròquia de Sant Tomàs. A l’inventari notarial dels seus béns figuren alguns llibres, i entre ells “dos llibres en paper, de forma de fulls, desquadernats, ab cobles”, que segurament són dos manuscrits amb les seves pròpies poesies. Afortunadament és abundosa l’obra literària conservada d’Ausiàs March, tota ella versificada, ja que ateny les 128 poesies i constitueix un aplec de més de deu mil versos, tasca realitzada, segons que sembla, entre el 1425 i 1459. Però ja en vida fou poeta famós, ja que el Marquès de Santillana, al seu Prohemio (escrit entre 1445 i 1449), escriu: “Mossèn Ausiàs March, el qual aún vive, es grand trovador e home de assaz elevado espíritu”. A l’extens cançoner d’Ausiàs March hi ha algunes poesies de circumstàncies: elogis a Alfons el Magnànim (amb una curiosa al•lusió als seus amors amb Lucrecia d’Alagno), al seu amic Antoni Tallander, Mossèn Borra, una requesta a Tecla Borja, neboda del papa Calixte III, i debats poètics amb Joan Moneo i Bernat Fenollar. Però allò que és realment important de l’obra d’Ausiàs March són les poesies suscitades per elevats problemes amorosos i de consciència filosòfica i religiosa, mercès a les quals col•locà la lírica catalana, fins aleshores tendent a una certa lleugeresa i esclava de vells motlles, en un superior pla de transcendència i profunditat. Hom adverteix dos grans cicles de poesies amoroses, sens dubte adreçats a dues dones diferents, una d’elles designada amb el “senyal” o pseudònim de “Plena de seny” i l’altra amb el de “Llir entre cards”, de qui només sabem que es deia Teresa (sembla infundada la seva identificació amb una tal Teresa Bou, però com que això ja s’assenyalà el 1545, potser recull una vella tradició que podria ésser certa). De Teresa, o “Llir entre cards”, sabem que era una dama casada, amb fills, i que li plaïa ésser celebrada per Ausiàs March. Però en ambdós cicles hi ha constants notes que revelen que, allò que en d’altres poetes pogué ésser un elegant galanteig cortesà, ara és un greu problema moral, assetjat des dels seus més íntims punts de vista i que emmena a situacions de vergonya i a l’obsessió de la mort. D’altres amors, sens dubte amb diferents dones, troben cabuda a l’extens cançoner d’Ausiàs March (els petits cicles de “Mon darrer bé”, “Amor, Amor”, “Oh, foll’Amor”) gairebé sempre passions violentes i torturades que el poeta analitza d’una manera que gairebé podríem dir despietada. Els sis extensos cants de Mort, que no s’assemblen en cap aspecte a les poesies “in morte di madonna Laura” de Petrarca, plantegen greus problemes de consciència davant l’enigma del més enllà, i certs detalls d profunda intimitat fan pensar que foren escrits arran de la mort de Joan Escorna, segona muller del poeta. Justament celebrat i famós és el llarg Cant espiritual (de 224 versos “estramps”, o sia sense rima, que és com millor s’expressa Ausiàs March), que constitueix una oració a Déu, sincera confessió d’un home que se sap pecador, que analitza l’essència dels seus pecats i tem, en la seva fe vacil•lant per feblesa, ja que no per creença, la sentència de la justícia divina. Ausiàs March es revela, en els seus versos, com a home de gran cultura, que ha llegit amb atenció i profit llibres greus sobre els problemes transcendentals de l’home i que ha reflexionat sobre les coses més íntimes i elevades. En tal actitud és lògic, perquè és cosa perfectament explicable, que l’escolàstica hagi deixat empremta en ell; i en efecte, hi ha estrofes de les seves poesies en què es van desenvolupant idees aristotèliques i tomistes, a la vegada que esdevé cant i reflexió allò que hagués pogut `´esser distinció i fins i tot sil•logisme. S’hi ha notat, també, en el fons filosòfic d’Ausiàs March, el coneixement de certes obres especulatives de Llull, tot i que a la seva època era autor defès. Mercès a aquest suport filosòfic el poeta pot aprofundir en la introspecció i analitzar detalladament les seves passions i estats d’ànim; però mercès també al seu sentit poètic, al seu poder expressiu i a la seva consciència que no era feina seva escriure un “tractat de les passions”, Ausiàs March transformà les seves experiències vitals i culturals en el valent reflex d’una ànima torturada. La forma externa de a cançó d’Ausiàs March, o sia les conegudes combinacions entre estrofes de vuit versos decasíl•labs (hendecasíl•labs a la italiana i a la castellana), amb la “tornada” final i el “senyal” o pseudònim per a encobrir el nom d’una dama, normes i cànons que, derivats dels trobadors, s’han imposat com a element obligatori per a tot poeta català, i ho serà fins al segle XVI, pot produir la impressió enganyadora que el gran poeta valencià és una anella, important evidentment, d’una cadena poètica que surt del passat, i fins hi ha hagut qui ‘ha anomenat “el darrer dels trobadors”. Cal tenir present que Ausiàs March es despreocupa tant de la bellesa externa i de la retòrica de la seva expressió, que li és indiferent de trencar o de conservar els motlles externs de la cançó. Confessa que ell és “freturant de bella eloqüença” (“mancat de bella eloqüència”) , que amb la lectura dels seus versos no és afalagada l’oïda humana i que els tristos, només els tristos, s’acostin als seus versos “sens algun’art, eixits d’hom fora seny”. Aquest programa és tan breu com significatiu i revolucionari, car implica indiferència total envers la retòrica, el bon dir i l’harmonia verbal, fins aquest moment principis gairebé intangibles de l’”ofici” de poeta. Els versos d’Ausiàs March no tenen, en efecte, belleses externes ni sonoritats agradables, a què el poeta altivament renuncia; però en canvi surten d’un home “fora seny”, que ha perdut la mesura i el sentit comú en sumir-se en complicats problemes psíquics i morals. D’aquí ve que les seves al•lusions als trobadors siguin despectives, desmentint-los, oposant a llurs idees sobre l’amor la veritat del que ell té experimentat. No debades una poesia seva comença així: Leixant a part l’estil dels trobadors qui, per escalf, traspassen veritat... Però no tan sols en el que és més íntim de la seva actitud poètica Ausiàs March s’aparta dels trobadors, sinó també en el llenguatge. És evident que un escriptor que menysprea la retòrica i els afalacs sensuals de la poesia no pot redactar en una llengua incrustada d’elements arcaics que només mantenen validesa com a elements d’ornament; i és evident també que un poeta que cercava afanyosament la “veritat” no hagués pogut escriure en un llenguatge híbrid que no parlava ningú, o sia el català poètic ple de provençalismes. Ausiàs March és el primer poeta culte que escriu en llengua catalana, fins i tot amb algun lleu valenciasme. A la seva obra, que sobrepassa els deu mil versos, només es troben uns vint mots que tenen forma o desinència provençal, i generalment això és a causa de necessitats de rima. D’altra banda, com que no fa ni la més petita concessió a l’harmonia del vers, a la bellesa de la paraula o a l’elegància de l’expressió, el seu estil es fa dur i fins i tot tosc, i molt sovint les seves dificultats de comprensió són causades al fet que condensa o recargola excessivament les seves idees a fi d’encabir-les en l’estert canal de les deu síl•labes i de la rima, la qual cosa no pot ésser-li retreta, no tan solament perquè ja ens ha advertit que escriu “sens algun’art” ans també perquè aquest estil nu i directe constitueix, precisament, un dels seus millors encerts. I és que la duresa és cosa pròpia d’Ausiàs March, poeta que no snt tendència vers la placidesa, com pot representar la primavera, el cant dels ocells o la ufana de les flors, temes enfadosament repetits per trobadors, llurs imitadors catalans i fins els stilnovisti italians. Les seves tan freqüents comparances marineres no ens parlen de la placidesa del mar, sinó de tempestes i naufragis. Li agraden les comparances amb l’art dels metges, els malalts i les malalties, i fins i tot és capaç de comparar el seu estat d’ànim amb els efectes de l’anestèsia. Tètriques són les seves similituds preses de la trista sort dels condemnats a mort. Tot un món trist, obac i fins terrorífic s’adverteix en el gran conjunt d’al•legories i similituds que hom troba a la poesia d’Ausiàs March, eficaces i sorprenents comparances que glossen les seves reflexions i que sovint s’allarguen en més d’una estrofa. El sentiment de timidesa davant la dama, tantes vegades repetit per poetes anterior, assoleix en una breu poesia d’Ausiàs March (una cobla de vuit versos) una força nova en expressar-se amb la singular similitud del toro: Sí com lo taur se'n va fuit pel desert quan és sobrat per son semblant qui el força ne torna mai fins ha cobrada força per destruir aquell qui l'ha desert, tot enaixí em cové llunyar de vós, car vostre gest mon esforç ha confús: ne tornaré fins del tot haja fus la gran paor qui em tol ser delitós. En aquests versos dóna un valor especialíssim al “gest” de la dama. La bellesa física de les dones cantades per Ausiàs March no és descrita mai pel poeta, llevat de fugaces referències a la blancor de la pell i a la negror dels ulls. En canvi, són molt freqüents les al•lusions al “gest” de la dama, vague i fugaç moviment que, segons el poeta, ningú no és capaç de descriure. En trencar amb la tradició poètica anterior i amb la contemporània, per a Ausiàs March la dona no és ni l’orgullosa “domna” feudal dels trobadors, ni la “donna angelicata” dels stilnovisti, ni la Teologia de Dante ni la sublimadíssima Laura de Petrarca, sinó purament i senzilla una dona de carn i ossos, amb debilitats i fermeses, amb virtuts i defectes, capaç de pecar i de fer pecar. El poeta valencià trenca la corba ascendent de la dona, gairebé convertida en una etèria abstracció, per situar-la arran de terra, on realment viu i des d’on l’esgaurada i l’estima. El pecat i allò que és vergonyós apareixen als versos d’Ausiàs March de tal manera que sembla que al•ludeixi una tragèdia interior potser més intensa del que clarament se’n comprèn, i en aquest sentit té una força enorme aquell significatiu vers: “No puc mostrar lo secret de ma pensa”. Ausiàs March insisteix que escriu per ésser llegit pels homes enfonsats a la tristesa; i quan, desesperat, desitja abandonar el món dels vivents, la veu de Mort li sembla falaguera i melodiosa. Se sap orgullosament sols en el seu dolor, i l’expressa amb aquests contundents versos: Jo son aquell qui en lo temps de tempesta, quan les més gents festegen prop los focs e pusc haver ab ells los propris jocs, vaig sobre neu, descalç, ab nua testa, servint senyor qui jamés fon vassall ne el venc esment de fer mai homenatge e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge: solament diu que bon guardó no em fall. Cal recordar que, inspirant-se en el setè vers d’aquesta estrofa, Carles Riba intitulà Salvatge cor un dels seus llibres de poemes. Dante, Petrarca i en algun moment el poeta francès Alain Chartier han influït lleument en allò més extern de la poesia d’Ausiàs March, i si en alguna ocasió imita algun trobador (Peire Raimon de Tolosa,per exemple), tot seguit advertim que emergeix la seva gran personalitat i l’anul•la. Superà també tots els poetes lírics catalans que li eren anteriors (n’exceptuem un de carpacter molt diferent: Guillem de Berguedà), i seguidament trobà imitadors, encara que cap no aconseguí d’igualar-lo, al mateix temps que els qui no saberen seguir-lo fan l’efecte de reressagats. Les poesies d’Ausiàs March foren copiades en nombrosos cançoners, alguns exclusivament dedicats a ell, els quals són uns dels pocs textos meidevals catalans que hom imprimí i llegí en segles posteriors (el 1539 hom l’imprimeix a València, el 1543 i 1545 a Barcelona, el 1555 a Valladolid, amb un glossari català-castellà); fou objecte almenys de tres traduccions castellanes al segle XVI i una de llatina al XVII i exercí influència en poetes castellans com Boscán, Garcilaso, Diego Hurtado de Mendoza, Gutierre de Cetina, Fernando de Herrera, etc., i algunes de les seves cançons foren musicades per Pere Albert Vila i per Joan Brudieu, al segle XVI. A la Renaixença, que l’admirà, fou reimprès a partir de l’any 1864. 44. A L’OMBRA D’AUSIÀS MARCH Mé so menys influïts per Ausiàs March, i en menor proporció per Jordi de Sant Jordi, hi ha uns quants poetes que podem anomenar “menors”, sia per llur inferior qualitat, sia per l’escàs nombre de poesies que se n’han conservat. Però n’hi ha amb guspires de lirisme i de personalitat: i per aquesta raó no han de ser oblidats un Lluís de Vilarrasa, autor d’elegants balades en què la forta influència d’Ausiàs March sovint apareix en estrofisme de tipus francès; com el monòtonament trist Martí Garcia o el desimbolt i moralment audaç Lluís de Requesens; o com els correctes Francí Guerau i Ramon Boter, autors d’alguna poesia ben deixada. Reflexiu i obsessionat per la mort de mossèn Avinyó, de qui també es conserven poesies en castellà. Simon Pastor, Bernat Serra i Joan Rocafort tenen versos d’interès. Especial record mereix Perot Joan, el qual, empresonat a Nàpols, escriu amb sinceritat i nostàlgia i demana favor a Lucrecia d’Alagno, la qual cosa el situa poc després del 1448. Una entitat més gran té l’obra poètica de Lleonard de Sors, ciutadà de Barcelona i uixer d’armes d’Alfons el Magnànim, atestat el 1448. Les seves cançons amoroses són serenes i agradables, baldament de vegades massa reflexives, i els seus elogis cortesans es perden en exagerats ditirambes; però convé destacar una poesia seva en lloança d’un desconegut escriptor estranger que havia fet elogis de la ciutat de Barcelona. El seu llarg poema al•legòric La nau, narració d’un viatge de Barcelona a Nàpols, és de tediosa lectura. Adscrites a un Francesc Ferrer es troben diverses obres literàries, però hi ha tants personatges a mitjan segle XV amb aquest nom i aquest cognom que és possible que calgui distribuir-les entre dos autors. Un d’ells, valencià, fou nebot i hereu de Jordi de Sant Jordi. Llevat d’unes líriques i breus proses, mereix especial consideració el poema intitulat Lo conhort, ja que l’autor hi fingeix que se li apareixen tretze poetes, i cadascun d’ells cita un fragment de composicions personals. Valor de document històric, ja que gairebé sembla un modern reportatge periodístic, té el Romanç de l’armada del Soldà contra Rodes, fet per Francesc Ferrer, descripció del setge de Rodes pels turcs el setembre de 1444 (esdeveniment que apareixerà novel•litzat en el Tirant lo Blanc), feta amb realisme i sovint amb elevat to heroic per qui es troba present a l’esdeveniment. És de sospitar que amb el terme “romanç” hom designava a Catalunya, mitjan segle XV, una narració en vers sobre un esdeveniment contemporani. D’aquesta manera, quan el notari i ambaixador barceloní Joan Fogassot es trobava a Brussel•les, el febrer del 1461, i li arriba la notícia que Joan II havia fet empresonar el seu fill, el príncep de Viana, compongué un Romanç sobre la presó o detenció de l’il•lustríssimo senyor don Karles, príncep de Viana e primogènit d’Aragó, document importantíssim perquè transmet l’emoció popular d’aquells moments i constitueix un al•legat a favor del príncep sense blasmar Joan II. En arribar-li poc després la nova que en Carles havia estat posat en llibertat, Fogassot escriví una ltre poema semblant Sobre la lliberació del dit senyor Primogènit. Joan Fogassot també és autor de poesies amoroses i d’elogi a Alfons el Magnànim. 45. LA POESIA POLÍTICA I D’ATAC PERSONAL Des de mitjan segle XV és abundosa, en català, la poesia política. Ho són en certa manera les cinc composicions que entre 1453 i 1455 s’escriviren sobre la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs, esdeveniment que produí pregona impressió a tots els països cristians, algunes de les quals suscitades per un certamen que convocà Antoni Saplana. Però l’incentiu més gran per a la poesia política d’aquells temps és constituït pels esdeveniments dels darrers anys del príncep de Viana i la guerra civil catalana. El justificat apassionament i la divisió de l’opinió catalana féu ressorgir la violència del vell sirventès, amb tot el que té de combatiu, càustic i agressiu. Baldament d’escàs valor literari, en té com a document el Complant de Guillem Gibert sobre la mort del Príncep, ja que sembla que el poeta presencià la seva agonia. Furibundament partidàries de Joan II són les poesies d’un anònim, potser valencià, que ataca amb acritud Catalunya i Barcelona perquè han elegit un castellà, Enric IV, com a rei. Joan Berenguer de Masdovelles (documentat entre 1442 i 1476), nebot de Guillem, és un poeta prolífic (se’n conserven unes 180 poesies), la facilitat de versificar del qual sens dubte nou la qualitat del seus versos. Des del punt de vista polític és autor de catorze composicions escrites entre el 1459 i el 1467, en les quals, si bé manifesta la seva total fidelitat a Joan II, li aconsella actituds pacificadores, es mostra disconforme amb l’empresonament del príncep de Viana i procura reconciliar pare i fill. Més endavant escriu elogis de Joana Enriquez i de l’infant Ferran, celebrant sobretot la seva jovenívola victòria a la batalla de Calaf, quan el futur “rei catòlic” encara no havia fet els tretze anys, i llança violentes diatribes contra la part del clergat català que s’oposava a Joan II. Però Joan Berenguer de Masdovelles no és tan sols un poeta polític. Les seves nombroses poesies amoroses revelen una autèntica vel•leitat, ja que de vegades dedica la mateixa composició a dames diferents i ell mateix confessa que determinades peces les ha escrites per encàrrec d’amics seus poc àgils de ploma. Continua la moda dels “maldits” contra dones, debat sobre temes anodins amb d’altres poetes i conrea la lírica religiosa, principalment la mariana. És digne de recordar que gran part de les poesies de Joan Berenguer de Masdovelles han estat conservades en un cançoner autògraf, la qual cosa és raríssima en un escriptor medieval. Hi ha cinc poesies satíriques adreçades a ridiculitzar un tal Bernat Fajadell, beneficiat de la seu de Barcelona, que penjà els hàbits. Són gracioses, mordaces i insultants i, de les que són escrites en castellà, una és de Pere Torroella. Una de les composicions catalanes contra Fajafell duu el refrany “La Panadera”, que figura també en dues altres poesies catalanes satíriques de la mateixa època. Això demostra el coneixement i la popularitat de les famoses Coplas de ¡Ay panadera!, escrites en castellà arran de la batalla d’Olmedo (1445). 46. ELS POETES VALENCIANS Al regne de València, lliure dels horrors i les calamitats de la guerra civil que agità Catalunya i en un moment de gran prosperitat agrícola i mercantil, la poesia cerca o bé unes eixides intel•lectualitzades i a la faisó clàssica o bé esdevé un amable entreteniment de tertúlies, amb desimboltes audàcies, i prolifera en certàmens de caire religiós. El millor de tots els poetes valencians del segle XV és, sens cap mena de dubte, Joan Roís d Corella, de la prosa del qual ja hem fet esment. És un autèntic artífex del vers, sobretot el decasíl•lab, al qual dóna una moderna harmonia i una sumptuosa sonoritat. El seu ofici es revela ala famosa Oració a la Mare de Déu, la fredor de la qual és compensada per la intel•lectualitat de les imatges, el nobilíssim to declamatori i per versos que són vertaders encerts (“Mirra portam de nostra vida amarga”). L’expressió condensada i solemne dels múltiples epitafis que escriví Roís de Corella és d’una bellesa autènticament marmòria. Els seus versos “estramps”, o sense rima, però de sonoritats molt calculades, constitueixen l’encert més gran d’aquest elegantíssim poeta, el qual, a la seva Tragèdia de Caldesa, que ja coneixem,, maleeix la dona que l’ha enganyat d’aquesta manera apocalíptica: Moura’s corrent la tramuntana ferma e tots ensems los cels cauran en trossos; tornarà fred lo foc alt en la spera, i en lo més fons del món veuran lo centre; tinta de sang se mostrarà la lluna, e tot escur lo sol perdrà la forma, ans que jamés de mi siau servida... És delicada, elegant i fins sensible la Balada de la garsa i l’esmerla, de Joan Roís de Corella. La poesia, entesa com a diàleg entre amics que coincideixen en autèntiques tertúlies literàries, és un fenomen característic de la ciutat de València a la segona meitat del segle XV. Mossèn Bernat Fenollar, el qual el 1467 ja era beneficiat de la catedral de València i que morí el 1516, de jove mantingué un debat poètic amb Ausiàs March, i tota la seva producció literària suposa diàleg, discussió i col•laboració amb els seus amics, entre ells Joan Roís de Corella; i és de notar la seva participació als Scacs d’Amor, poema on escriu les estrofes en què exposa les lleis del joc i comenta moralment les jugades que fan els dos adversaris, explicades per ells mateixos també en vers, els quals són Francí de Castellví (peces roges) i Narcís Vinyoles (peces verdes). Aconsegueixen en llurs respectives estrofes d’explicar la partida amb una total perfecció tècnica (fins al punt que pot ésser reproduïda damunt un tauler), però sempre aplicada a un conflicte sentimental. Tant Castellví com Vinyoles són coneguts per d’altres produccions literàries. Obra de col•laboració entre Bernat Fenollar, Joan Moreno i Jaume Gassull és Lo procés de les olives, enginyosa i intranscendent discussió sobre les possibilitats amoroses dels valetudinaris. Joan Moreno, que de jove mantingué un debat poètic amb Ausiàs March, també intervingué en la redacció de Lo somni de Joan Joan, historieta desimbolta i al•legòrica de Jaume Gassull, preciós document quant al llenguatge i als costums, on insisteix, un altre cop, en el tema dels vells i de l’amor. Jaume Gassull és autor d’un curiós poema, La brama dels llauradors de l’horta de València, en defensa del llenguatge popular i camperol i contra una obra perduda de Bernat Fenollar en què defensava el llenguatge culte, polèmica interessantíssima des del punt de vista lingüístic. Aquests intranscendents poemes, on tan sovint els poetes es complaïen en temes escabrosos, són el ressò d’un molt típic humorisme, a voltes gruixut a voltes subtil. Entre els molts amics de Fenollar es troba Joan Escrivà, de qui cal destacar les populars i gracioses Cobles de les Caterines. Aquest conjunt de poetes valencians enllaça el temps d’Ausiàs March, que tots imitaven i ningú ni de lluny no igualava, amb el Cancionero general d’Hernando del Castillo (1511). 47. ROCABERTÍ I TORROELLA El santjoanista Bernat Hug de Rocabertí i el cavaller empordanès Pere Torroella foren dos militars qiue, ala guerra civil, comandaren forces lleials a Joan II en el nord de Catalunya. El primer és autor d’un llarg poema, La glòria d’amor (potser una mica posterior al 1467), que és essencialment un “infern d’enamorats” de caire medieval, però amb evident i constant influx de la Commedia de Dante. Pere Torroella apareix primer al servei del príncep de Viana, ala cort navarresa del qual segurament escriví en català un poema amb citacions d’altres poetes (que comença “Tant mon voler”) i en castellà una Complainta en prosa a la mort d’Agnès de Cléves, muller d’en Carles. Després gaudí de gran prestigi literari a la cort d’Alfons el Magnànim i fou objecte d’elogi en versos llatins per part de Giovanni Pontano. Estigué del cantó de Carles de Viana en els seus dramàtics darrers mesos, però en morir aquest milità a les forces de Joan II. Les seves poesies amoroses no són de gran relleu, però en canvi tenen gràcia i originalitat les festives, tant les satíriques com les humorístiques. En els seus versos greus es manifesta clara la influència d’Ausiàs March i, d’altra banda, convé assenyalar que és l’autor del primer sonet conegut en llengua catalana. La seva fama com a escriptor la deu fonamentalment al seu poema castellà misogin Maldezir de mijeres que signà castellanitzant-se el nom en la forma Pedro Torrellas. 48. ANTONI VALLMANYA i ROMEU LLULL El notari barceloní Antoni Vallmanya té unes quantes poesies dedicades a monges, i molt especialment a les del convent de Valldonzella, que ell elogia, compara amb dones famoses de l’antiguitat i sobre els enamorats de les quals escriu versos galants i madrigalescos. Romeu Llull fou membre destacat de la facció de la Biga i intervingué activament en el govern de Barcelona d’on fou conseller en cap des del 1483 fins a la seva mort, l’any següent. A la seva obra poètica advertim els darrers ressons de la literatura trobadoresca, barrejats amb influxos italians, francesos i castellans. És un fervorós seguidor i imitador d’Ausiàs March, però en actitud clarament aburgesada, tal com correspon al seu càrrec municipal i a la seva adscripció política. Escriu elogis de dames de Barcelona i una lloança d’aquella Francina Rosa per qui Joan II sentí una senil passió. Hàbil versificador, compon amb certa facilitat en castellà i en italià i fins i tot alguns versos en francès.