Com ens hem desespanyolitzat SALVADOR CARDÚS (DIARI ARA, 13-11-2012)

En gairebé trenta anys, segons les enquestes i en números rodons, el 24 per cent de catalans que se sentien només espanyols o més espanyols que catalans (CIS, 1984) s'ha reduït a un 8 per cent (CEO, 6/2012). I, segons les mateixes fonts, el 26 per cent de catalans que se sentien només catalans o més catalans que espanyols ha arribat al 53 per cent. Els que deien sentir-se tant una cosa com l'altra han passat del 50 al 37 per cent. Com que sempre m'he mostrat escèptic sobre el valor d'aquesta pregunta i particularment sobre el sentit de les respostes obtingudes, ara tampoc no m'hi agafaré fort. Només hi recorro per situar a grans trets el canvi de sentimentalitats nacionals que s'hi constaten. Efectivament, allò que ara m'interessa fer notar és que una evolució d'aquesta magnitud en la sentimentalitat nacional a Catalunya no ha estat, en cap cas, resultat d'un procés de conversió mental, forçat i traumàtic, sinó conseqüència d'una evolució poc o gens conscient. Tant és així que una de les situacions actuals que més serveixen per confirmar la meva tesi és que els que hem viscut, en una o altra proporció, aquesta transformació sentimental, no tan sols no sabríem posar una data a l'abans i el després, sinó que tendim a pensar que, en el fons, sempre havíem sentit el mateix. Fins i tot resulta divertit observar com els penúltims a desespanyolitzar-se consideren oportunistes els ultimíssims a fer-ho, mentre els antepenúltims estan convençuts que mai no s'havien sentit espanyols. Mal que li pesi al senyor Wert, el que vull dir és que aquest canvi de sentimentalitat que segons les enquestes hauria redibuixat el mapa de les adhesions nacionals en més d'un 56 per cent de l'espai, no ha estat resultat d'una coacció doctrinària, ni tampoc producte d'una conclusió reflexiva i racional. En realitat, es tracta d'una experiència continuada i creixent de desafecció cap a un determinat espai nacional, progressivament viscut com a aliè, i la corresponent naturalització de la pertinença a un marc alternatiu emocionalment més confortable. En una entrevista que em feia Debat Nacionalista l'any 1988 advertia que la nacionalització del país no podia avançar a base de fer "prendre consciència", és a dir, de l'adoctrinament, una lògica pròpia de les actituds de resistència que, en contra del previst, sempre condueixen a la residualitat. La normalitat nacional, hi deia, passava per arribar a una gran "inconsciència nacional", és a dir, una pertinença implícita a la nació que no s'hagués de manifestar com una militància. No sé si llavors se'm va entendre bé, però celebro que ara els fets confirmin la intuïció. S'ha imposat, per dir-ho com Michael Billig (1995), el nacionalisme implícit, banal en anglès, que era de l'única manera que podia arribar a ser majoritari. En el llibre Inventari de jubilacions , escrit per Josep Maria Espinàs en ocasió dels seus 65 anys, l'autor relatava de manera irònica i lúcida allò de què s'havia desprès -"jubilat"- al llarg dels anys. I una d'aquestes jubilacions era la de l'espanyolitat. Fer-ne una relectura en el context polític actual ajuda a entendre bé què ha passat. Es podria dir que molts catalans, els darrers trenta anys, també s'han anat jubilant de l'espanyolitat sense gairebé ni adonar-se'n. Espinàs descriu amb la seva habitual claredat aquesta transformació: "Me n'he sentit i no me'n sento. Com s'ha produït aquest canvi [...] és un fet que no sabria analitzar. Deixar-me de sentir espanyol s'ha produït com una fatalitat biològica, penso, més que no pas per haver arribat a una conclusió racional". No puc ara repetir tota la subtil argumentació, però no em puc estar de reproduir una paradoxa que formula Espinàs: "Tinc la impressió que el sentiment d'espanyolitat l'he perdut anant per Espanya. Quan he pogut conèixer Espanya, no m'hi he pogut reconèixer com espanyol. [...] Anant per Espanya he vist que jo no experimentava cap sentiment d'espanyolitat, sinó ben al contrari, un sentiment de forasteria". Es tracta, doncs, d'entendre bé com s'origina l'experiència de desvinculació sentimental espanyola, fins i tot en contra del projecte ideològic del nacionalisme regionalista o del catalanisme autonomista que fins fa poc ens havia governat. Molts catalans han sentit que en aquesta Espanya constitucional, en contra de les expectatives creades a finals dels anys setanta, no ens hi sentíem com a casa. Hem comprovat que la nostra condició de catalans hi grinyolava, que hi fèiem nosa, i ens hi han fet sentir forasters. És això: ni més, ni menys.