REFLEXIONS D'ANTONI BASSAS DES DE LLUNY. Una qüestió de dignitat

> La sentència del català a l'escola. > Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt > pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura > dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni > desarmats. > > Autoestima > Som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents > d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys > després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no > poden sinó abraçar la causa de Catalunya. > > Persistència: > A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més > que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una > llengua de la família, si no la llengua de la família. > La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem > obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som > bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement > del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els > catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès. > Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema > real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom > que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers > d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o > l'espanyol de Sud-americà. Aquest és el problema i per això la immersió és > imprescindible. > > Indignació: > Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a > l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la > calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del > PSOE. > Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i > ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa > per un gest excepcional de desobediència. > > Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens > toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si > després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en > castellà a un desconegut.) > > Fer un pensament: > No podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem > admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua > catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la > nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment > i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, > tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, > i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests > dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un > malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que > créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: > l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. > Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un > menor d'edat. > Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit > tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La > resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics > catalans, és una qüestió de dignitat > >