Les 8 fal·làcies de Savater (By Des de lluny • 14/11/2012 )

Cal reconèixer que una de les llances de l’unionisme més ben esmolades, forjada a base de l’esforç de lustres i lustres és la de Fernando Savater. Avui resumeix les seves opinions en un article a El País, ben travat i argumentat de manera molt sòlida. Aquest article té el repte de rebatre, argument per argument l’article de Savater. L’article argumenta en contra del que l’autor creu que ‘tradicionalmente se ha considerado en este país –sobre todo entre quienes se consideran progresistas- que decir o, aún peor, hacer algo nítidamente claro contra los nacionalismos de tendencia separatista era empeorar las cosas.’ No obstant, ens focalitzarem en rebatre els arguments en contra del nacionalisme. Argument número 1: ‘ El separatismo es una enfermedad política oportunista, que ataca a los organismos debilitados por estados carenciales.’ Aquest argument és impossible de demostrar per una raó molt senzilla, del qual el mateix Savater ens dóna la pista: ‘Y para Estado carencial, el español’. Si l’estat espanyol és carencial per sí mateix, de manera estructural, el separatisme és per tant inherent a l’existència del propi estat, segons Savater. L’argument és massa fàcil, ja que els dos factors coexisteixen (l’estat espanyol, el separatisme), i per tant, és impossible aïllar-los. L’ou o la gallina? Argument número 2: ‘si uno recuerda ante ciertas proclamas lo que dicen las leyes vigentes que nos hemos dado los ciudadanos de este país (sobra decir que los catalanes como los demás), los nacionalistas le reprocharán que este “amenazándoles”. ¿Amenazando con qué? ¿Con aplicar la ley? ¿No será más amenazante decir que se está dispuesto a violarla o que se olvidará su aplicación si conviene a unos cuantos? ‘ A molts catalans ens agradaria que com a pas previ a l’exhibició immediata de la llei, els interlocutors espanyols responguessin amb paraules i expressions com ‘parlem-ne’, ‘asseiem-nos’, ‘per què’, i, en tot cas, a partir de l’establiment d’un diàleg genuí, se’ns recordés l’existencia de les lleis. Altrament les nostres reivindicacions legítimes (fixem-nos que Savater no parla de legitimitat en el seu article) són automàticament respostes amb la llei, anul·lant qualsevol possibilitat de pacte o diàleg. Argument número 3: ‘Si se aportan datos contra la leyenda del expolio fiscal que padece Cataluña o se recuerda que ese lema de “damos más de lo que recibimos” es lo que dicen todos los ricos de este mundo frente a la obligación impositiva para sostener instituciones asistenciales que ellos no creen necesitar, se nos acusará de dar “patadas y puñetazos” a los catalanes cuando en realidad se les está tratando como a seres razonables. ‘ En primer lloc és inacceptable que un filòsof de la categoria de Savater posi a totes les persones riques al mateix sac. Hi ha rics convençuts de les necessitats redistributives de la societat. Però el kit d’aquesta qüestió és que el territori català s’ha situat en una espècie de redistribució regressiva, i les rendes mitjanes agregades dels seus habitants passen de ser les terceres a ser les vuitenes. En aquest cas, sí que, òbviament, tots els rics es queixarien, ja que generarien riquesa que després els seria manllevada, anant a parar a posicions per les quals originalment no hagués calgut generar-la. Argument número 4: ‘El problema es que, en este asunto, cuanto podamos decir será utilizado en nuestra contra.’ I per tant no cal parlar? I per tant aniquilem el debat, amputant-li una part dels interlocutors? Em temo que Savater abraça la tesi per la qual no cal ni parlar del problema, ni entaular un debat. Argument número 5: ‘Los catalanes no nacionalistas están comodísimos en España, negocian con ella, viajan por ella como por su casa (que lo es), comparten sus triunfos deportivos o su música, etcétera… la critican y la encomian con total naturalidad. Incluso a muchos nacionalistas les pasa lo mismo. Otros, en cambio, ni están a gusto ni piensan estarlo próximamente porque su razón de ser ideológica consiste en gestionar tal disconformidad.’ Quina relació hi ha entre les opcions polítiques de les persones i la seva capacitat, social, de sentir-se a gust quan es viatja a Espanya? Cap ni una. L’autor d’aquest blog no té cap problema en anar sovint a Madrid i fer-ho feina, però en canvi creu que Catalunya ha de marxar d’Espanya. Ara resulta que per voler marxar m’he hagut de sentir a disgust a fora? Argument número 6: ‘El federalismo despierta mediano entusiasmo entre los que no son separatistas y rechazo entre los que lo son.’ Com s’explica la pèrdua de vots de l’única opció federalista a Catalunya, el PSC, en favor d’opcions unionistes, però també, en favor d’opcions sobiranistes? No deu ser que el federalisme no és defensat com cal per part dels exautonimistes-neofederalistes que han fet el pas des de setembre de 2012? Argument número 7: ‘Si se concede ese poder discrecional a una parte del territorio nacional, es que ya se la considera de facto como independiente: de otro modo, serían como es obvio todos los ciudadanos del país los consultados en cuestión tan trascendental. No sólo se trata de preguntar a los catalanes si quieren dejar de ser también españoles, sino a los españoles si quieren renunciar a ser también catalanes.’ No em detinc en la curiositat de dir que tots els espanyols decideixin sobre el futur de Catalunya. En canvi és més interessant afirmar que els espanyols són catalans i cal preguntar-los si volen deixar de ser-ho. Quin problema pot tenir qualsevol espanyol amb una Catalunya independent? Torna a emergir la teoria de l’amputació, que és exactament el punt on mots espanyols il·lustres perden l’argumentació. Per què Catalunya és una part d’Espanya, irrenunciable fins al punt d’haver de replantejar-se la pròpia concepció d’Espanya, com si es tractés d’un cos humà al qual no ja amputem un membre, sinó del qual n’extraiem un òrgan vital? Argument número 8: ‘Porque la automutilación y sus consecuencias no afectan sólo a los derechos de unos, sino a los de todos: el olvido de algo tan elemental como que el derecho a decidir unilateralmente la independencia es ya la independencia misma y por tanto la dimisión del estado existente viene a ser en sí mismo más patético y dañino que el posible resultado del propio referéndum.’ És l’últim i l’argument estrella del text. Cal parar-se a entendre’l bé, una sola lectura no sol ser suficient. Es fonamenta en primer lloc en la creença que l’exercici del dret a la decisió equival per si mateix a la independència. És a dir, la sola possibilitat crea el resultat, i tant inacceptable és una cosa com l’altra. La no concessió del dret a exercir la democràcia és el mínim acceptable com a eina bàsica de conservació de l’estat existent. Conclusions No cal elaborar gaires conclusions, però si que m’agradaria fer dos apunts. En primer lloc, no apareix en el text una sola paraula en relació a la legitimitat democràtica del dret a decidir. En segon lloc, no existeix cap argument explicant perquè els catalans han de voler ser espanyols i quedar-se a Espanya.