EL SEGLE XVIII A LA CATALUNYA NORD I A LES ILLES BALEARS (dins LA DECADÈNCIA, del doctor Antoni COMAS. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE. ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. Barcelona, 1986)

D’uns anys ençà, una sèrie d’estudis i edicions ens demostren que, en el segle XVIII, va haver-hi a les illes Balears i a la Catalunya Nord, un tipus de creació literària que respon a la concepció i als cànons del Neoclassicisme., el moviment europeu sistematitzat per Boileau a la seva Art poetique. Així doncs, paral•lelament a l’activitat literària tradicional que hem vist, n’hi ha una altra, viva i dinàmica, resultat de l’esforç dels seus autors per escriure unes obres d’acord amb els corrents estètics i la sensibilitat del moment. La primera manifestació de la nova escola la trobem en el Manual de càntics, dels missioners Simó Salomó i Melcior Gilabert, publicat el 1775 a Avinyó, i complementat a la seva Regla de vida (1775), obra que reflecteix la sensibilitat religiosa de sant Francesc de Sales. Manual de càntics és el primer intent d’assimilació a la poesia catalana de l’alexandrí francès: De mon diví Jesus la santa humanitat en aquell aspre tronc de la creu adorable... Entorn del cercle intel•lectual de la Universitat de Perpinyà, i amb motiu de la restauració de l’església de Tuïr, hi ha, cap al 1770, a la Catalunya Nord, una intensa activitat teatral d’acord amb els principis i formes del Neoclassicisme: ús d’alexandrins apariats, adopció del principi de les tres unitats: de lloc, de temps i espai i preferència pels temes bíblico-religiosos, històrics i mitològics. Dins d’aquest cicle, trobem traduccions i obres de creació. Entre les primeres, Zaïra, de Voltaire, feta pel caputxí secularitzat Sebastià Sabiüda el 1770; una altra de Zaïra i, probablement, les de Tancrède i La princesse de Navarra, fetes per Antoni de Banyuls, rector d ela Universitat de Perpinyà. Dues d’Athalie de Racine, per Miquel Ribes (1731-1799), prior de Sant Miquel de Cuixà, i Noel Camps, capellà de l’església de Tuïr. El mateix Ribes va traduir Esther de Racine i Polyectete de Corneille. Entreles obres de creació destaquem la Tragèdia de Sant Fructuós, atribuïda a Melcior Bru Descatllar, monjo de Sant Miquel de Cuixà, la Tragèdia dels Sants Sixto, Llaurenç, Hipòlit i Romà, escrita per Josep Balanda Sicart, professor de dret a la Universitat de Perpinyà; el Baptisme de Sant Joan i Sant Joan en lo desert (dues versions d’una mateixa obra) de l’esmentat Ribes; Lo penediment de Sant Pere, del clergue Antoni Moles, i un conjunt d’obres anònimes d’aquest mateix caràcter hagiogràfic o bíblic. Recordem el Pastoril de la Nativitat de Jesucrist, que comença: L’ANTIC: Demà, Déu ajudant, farem un sacrifici al Déu Totpoderós, perquè en sia propici, celebrant de David lo ditxós naixement, donant gràcies al cel d’eix sant adveniment, i cantarem lo psalm de nostre rei-profeta: La justícia –nos diu-, éssent ja satisfeta, a la pau ventuorsa un abraç ha donat, i que, de l’alt del cel, veent la veritat, eixint sobre la terra ab sa misericòrdia, promet de segellar una eterna concòrdia. A l’illa de Menorca, dominada pels anglesos del 1715 al 1783, on el català era la llengua oficial, el moviment neoclàssic va arrelar fortament entorn de la “Societat Maonesa de Cultura”, fundada per l’historiador i advocat Joan Ramis Ramis (1746-1819), el qual escriví composicions poètiques d’estil neoclàssic, com l’Ègloga de Tiresis i Filis. La contribució més important de Ramis, però, són les seves obres teatrals, de les quals, fins ara només ha estat editada Lucrècia, obra d’una gran perfecció, tant pel que fa a l’estil com per la matisació psicològica dels seus personatges. En aquesta obra, a més de plantejar-se el drama de l’amor conjugal, es fa una apassionada defensa de la llibertat i un atac a la tirania. Sexto Tarquino sent néixer una gran passió per Lucrècia, muller del noble Colatino, que està lluitant al cap dels exèrcits romans. Heus ací com planteja, en forma de dilema, la consecució del seu desig: En fin, aquesta és l’hora on deveu decidir, deveu determinar si vós voleu morir, si vós voleu regnar Vós mateixa elegiu, senyora, vostra sort: en vós està la vida, en vós està la mort. Pensau lo que pot fer d’un príncep el furor, mirau lo que pot dar d’un príncep el amor. Lucrècia, deshonrada per Sexto Tarquino, se suïcida. Brutus jura davant del punyal amb el qual ha estat morta Lucrècia, i en presència de Colatino i altres cavallers, lluitar contra la tirania fins a la mort: Jurem amb el punyal qui ha travessat son pit, el punyal de sa sang que veis estar tenyit que, moguts vostres cors d’aquest succés fatal, perseguirem Tarquino amb furor mortal: que a ells i tots los seus de Roma treurem. .................................................................................. I, si Lucrècia, morta, ensenya a los humans que encara la virtut habita ab los romans, la sua mort venjada avisarà a los reis a detestar el vici, a respectar les lleis. Una altra gran personalitat de Menorca d’aquesta època és l’advocat Antoni Febrer i Cardona (1761-1841), poeta, gramàtic, preceptista i traductor dels clàssics. Se l’ha de considerar més aviat com a traductor o adaptador. Va fer una versió del Stabat Mater i del sonet de Jacques de Vallée, Afectes d’un pecador arrepentit. També va traduir obres teatrals del jesuïta francès Gabriel François Jai. Febrer i Cardona és també interessant per la seva activitat com a gramàtic i per la seva aportació al corrent vindicatiu i apologètic de la llengua. El 1804 va publicar uns Principis de la lectura menorquina, on es troben conceptes gramaticals molt racionals i solucions a qüestions ortogràfiques i morfològiques molt intel•ligents. El seu propòsit és estendre l’ús de la llengua, introduir el seu ensenyament a les escoles i elevar-la al nivell de conreu literari: Un altre error que sens dubte ha contribuït molt a no cultivar la nostra llengua ni establir-ne els principis és per lo mateix que no és cultivada ni coneguda la seva perfecció, molts se figuren que és un llenguatge grosser, incapaç del menor adorno. Però si fan atenció que una multitud de regles que es donen aquí són casi mot per mot les mateixes que aquelles de la llengua francesa, coneixeran el seu engany i veuran que són tan semblants aquestes dues llengües, que no falta a la nostra sinó ésser més cultivada... Febrer i Cardona, a diferència dels tractadistes valencians, té clara consciència de la unitat lingüística dels Països Catalans: Jo he intitulat aquesta obra Principis generals de la llengua menorquina, no perquè consideri que aquesta llengua dèguia el seu origen a Menorca, sabent molt bé que aquesta illa fonc fundada per valencians, catalans, etc., els quals e-hi portaren la seva llengua, que és la mateixa que nosaltres usam i antigament s’anomenava llemosina... És, doncs, no únicament per als menorquins, sinó també per als mallorquins, catalans i valencians que jo he treballat aquesta gramàtica... Va deixar inèdits: Principis generals i particulars de la llengua menorquina; Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina; Resposta a alguns dubtes; Diccionari menorquí, espanyol i francès; Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí. Completen el panorama neoclàssic menorquí: Pere Monjo, autor de la Història de la invenció de Nostra Senyora de Toro; Pere Ramis i Ramis, germà de Joan i altres. L’activitat d’aquesta escola de Menorca es perllonga fins ben entrat el segle XIX amb la figura de Vicenç Albertí (1786-1859), traductor de Molière, Goldoni, Metastasio, etc. Entre Mallorca i Menorca hi va haver una gran relació i, per tant, és natural que es trobin també mostres del moviment neoclàssic. La figura més important és Guillem Roca i Seguí (1742-1812) el qual conreà gèneres diversos. Un és la poesia popular i festiva en Romances per plorar rient o per riure plorant. Roca incorpora el vers i les concepcions neoclàssiques en la seva Fàbula jocosa de l’àguila i l’escarabat: En un camp espaiós, molt alegre i jocosa, pastura sense temor una llebreta hermosa. Volgué sa mala sort que una àguila passàs i en son vol elevat, dins l’herba l’afinàs: la delicada carn mogué sa golosina i omplir-se’n es gavatx a l’instant determina. ............................................................................. La rapinya cruel veu un escarabat i a l’àguila li diu, mogut de pietat: “senyora, si és dels reis tan pròpia la clemència, d’aquest simple animal perdoneu la innocència”. També cal recordar, a Mallorca, la figura de Josep de Togores i Zanglada, comte d’Ayamans (1761-1831), la poesia del qual és una barreja d’elements populars i neoclàssics: Si els estels del cel no surten, si en el camp no es troben flors, si s’aturen els corrents, si no canta el rossinyol si els pastors no flabioletgen, si els aucells perden els jócs, si els arbres no mos fan fruit i l’eco no correspon; si pareix que tot lo món s’és restret per fer un tro, és que, malalta ma Filis, roman el món com un roc. El comte d’Ayamans és també autor d’un Diccionari mallorquí-castellà; d’una Ortografia de la llengua mallorquina i d’una traducció de las Noches lúgubres de Cadalso. Potser es podria adscriure a la mateixa escola pel tema, la peça tetaral de Joan de Sales i Cotoner, Marc Antoni.