El poeta es defineix com un servent abjecte de l'amor i no rep pel seu servei cap recompensa. A la tornada, proclama un amor purament espiritual.
Les dues primeres estrofes desenvolupen l'únic exemple que trobem enMarch d'un símil negatiu: el poeta descriu allò que ell "no és", i per tant cal llegir aquesta petita història d'una manera inversa per treure'n el sentit relatiu al poeta. Cal demanar-se, però, si de fet March reïx enla seva temptativa de comparança negativa, sobretot si s'accepta la segona estrofa. Al nostre parer, el lector aviat abandona, a la pràctica, el considerable esforç mental necessari per a la inversió del sentit, amb el resultat que aquest sentit no entra en la seva lectura del poema; tampoc no queda explicat posteriorment de manera explícita. No sembla una coincidència que March mai no torné a emprar un símil negatiu.
Reproduïm el text amb tres estrofes i tornada, ja que no veiem cap raó convincent per rebutjar la segona estrofa, documentada només a les edicions d i e. Sense aquesta estrofa es desfà l'esquema mètric de cobles capcaudades i en resulten cobles singulars amb tornada capcaudada, una combinació que March només empra en una altra poesia,la CXXVI. És cert, però, que l'estrofa de les edicions d i e és una qualitat poètica poc impressionant: hi ha dues repeticions de frases de la primera estrofa (clar e molt bé, qui·l faça [millor] festa), i les idees expressades als versos 7-8 reapareixen als versos 11-12. No obstant això, Juan de Resa, capellà de Felip II, podia haver tingut accés a manuscrits avui perduts, on aquesta estrofa es copiava, com els tres que eren a la biblioteca d'El Escorial fins al 1671.
(Archer, Robert. Cinquanta-vuit poemes d'Ausiàs March, pàgin 83. Edicions 62. Col·lecció Textual 1. Barcelona, 1989
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada