Joan Maragall fascinat per la figura del comte Arnau des de bon començament va dedicar-li un poema en tres parts que fou publicat en tres etapes: la present, de Visions & Cants (1900), la segona, d’Enllà (1906), i la tercera de Seqüències (1911), en les quals hom pot copsar l’evolució poètica i ideològica dle poeta.
“El conte Arnau” de la primera part constitueix el nucli central dels cinc poemes de la secció Visions i és el que millor ens permet d’acostar-nos al context cultural i ideològic del primer modernisme. Així, tal com ha palesat Marfany, l’Arnau d’aquesta composició no solament personifica la catalanitat en aquells trets que ens singularitzen nacionalment sinó que també es converteix en el símbol de l’artista modernista.
En la gènesi i l’elaboració del poema podem copsar-hi les principals influències de la literatura de final de segle: el wagnerisme, la tradició romàntica de la Renaixença i la influència del Nietzsche. D’una banda, Maragall no era aliè a la voluntat de renovació musical de l’època que sota la influència de Wagner maldava per elaborar espectacles totals de qualitat; per això, quan el 1897 Enric Morera acabava de triomfar amb l’òpera La fada, a la qual Jaume Massó Torrent havia posat lletra, li oferí el poema “El comte Arnau”, en dos actes, com a text d’una òpera catalana, promesa que, tanmateix, no va complir. D’altra banda, quan elabora el poema, Maragall no pren com a base la cançó i la llegenda populars sinó que parteix de la versió romàntica d’aquest personatge llegendari que ha conegut mitjançant les composicions jocfloralesques, com la de “L’ànima en pena”, d’Anicet Pagès de Puig. Així doncs, relaciona el comte amb l’abadessa del convent de Sant Joan, que ja havia estat anomenada Adalaisa per Víctor Balaguer, i ens el presenta més humanitzat, dominat pels instints, tot personificant a la perfecció el vitalisme nietzscheà. En l’individualisme, l’orgull, el menyspreu als febles i l’exaltació de l’aristocràcia dels forts del comte Arnau, Maragall aborda el mite amb intencions diverses: en l’àmbit col·lectiu, i en el context del puixant nacionalisme, com a estímul per a la creació d’una nova realitat, i, en l’àmbit particular, com a reflex de l’enfrontament entre l’artista modernista i la societat burgesa.
El poema se centra en la figura del comte Arnau, un personatge individualista, instintiu i irreverent que malda per seduir l’abadessa del convent de Sant Joan, Adalaisa, la qual, en un primer moment, el refusa en favor de l’espiritualitat i la vida de sacrifici i renúncia per la qual ha optat en fer-se monja. Les veus d ela terra reprenen el comte pel seu fracàs. A la nit, Arnau aprofita que Adalaisa dorm per raptar-la, de la qual cosa les veus de la terra s’alegren, i li atorguen, com a premi esdevenir “sobrehome”. Les relacions amoroses del comte i d’Adalaisa només es desenvolupen en el més-enllà, simbolitzat per la nit. Quan Adalaisa queda embarassada, Arnau se’n desentén i l’abandona sense cap remordiment, ja que la criatura suposaria un lligam que condicionaria la seva vida i, en definitiva, limitaria allò que més s’estima: la seva llibertat-
Quant a l’estructura, el poema s’organitza en dues seccions que combinen la narració i el diàleg entre els dos personatges de la llegenda, el comte Arnau i Adalaisa, i entre aquest i les veus de la terra, les quals vénen a personificar l’ànima del poble català que brolla de la terra, és a dir aquells trets racials dels nostres antecessors que el poeta cerca en les Visions.
Les dues primeres seccions constitueixen la introducció dle poema: en primer terme, es concreta l’acció en el temps i en l’espai (a primera hora del matí i a la rodalia del convent de Sant Joan); en segon terme, en esmentar el nom d’Adalaisa ens situem en la tradició romàntica del mite, i, finalment, hi apareixen caracteritzats els personatges. D’una banda, Arnau és temut per pagesos i pastors, ha participat en l’orgia de la nit i amb la seva sola presència profana les estances sagrades; per contra, Adalaisa apareix connotada en positiu, en ser detallats els elements sensuals del seu rostre; a més, ben altrament del que li pertocaria com a abadessa, acull la visita dle comte amb satisfacció.
En les seccions III i IV el narrador cedeix el protagonisme al diàleg en el que constitueix el primer intent del comte Arnau de seduir Adalaisa. Així, a la secció III, mitjançant les diferents visions que cadascú té del cel i de la vida, va contraposant l’espiritualitat de l’abadessa, que es fonamenta en un ascetisme basat en la repressió dels instints, al materialisme d’Arnau, que, com l’heroi nietzscheà, creu que la finalitat de la vida és l’assoliment del goig i la satisfacció dels instints. Les antítesis s’encadenen in crescendo fins a acabar en la contraposició del Crist clavat a la creu i el comte Arnau, i la tensió dramàtica és accentuada per l’estratègica intercalació, a l’inici, al mig i al final de la secció, de la mateixa estrofa narrativa (v. 27-30, 55-59 i 79-82): “Canta una alosa de la part de fora,/ per la finestra entra el sol brillant,/ el cel és blau i resplendenta l’hora;/ el comte i l’abadessa es van mirant.” En aquests versos, en l’alegria exterior, que simbolitza l’alosa, en la concreció que l’acció s’esdevé en la cambra d’Adalaisa i a ple dia i en el repte de mirades entre els protagonistes, podem copsar-hi l’empremta wagneriana, en el que Marafny ha qualificat de leit-motiv en el duo Arnau-Adalaisa.
Pel que fa a la secció IV, les veus de la terra amonesten el comte Arnau pel seu fracàs davant la repesentació de Crist, l’antítesi de la vida, que és anomenada “imatge”, “cadavre” i “fusta morta”. Davant aquestes forces ancestrals, que també poden ser interpretades com a veu interior del comte en tant que Arnau és “fill d ela terra”, se’ns remet, si més no formalment, al romanç popular, ja que les veus de la terra anomenen el protagonista “comte l’Arnau”, hi abunden les repeticions pròpies de la cançó i, reforçant la feblesa del comte, és aquest qui s’encomana a Déu, mitjançant l’expressió: “Valga’m Déu, val”. El plor que rebia la impotència d’Arnau, dispersa finalment les veus ancestrals.
Les seccions V i VI que corresponen al rapte d’Adalaisa i a la consegüent conversió del comte Arnau en “superhome”, s’organitzen semblantment a les dues anteriors: trobada d’Arnau i Adalaisa, primer, i diàleg entre el comte i les veus de la terra, després. Tanmateix, l’expressió “Nit!...”, amb què comença la primera estrofa, ens situa en un nou escenari temporal, de reminiscències novalianes (de Novalis), on tot és factible. A més, el pas del comte Arnau per sota de les muntanyes i del riu (v. 111-115) simbolitza la seva entrada en el món ultraterrenal on es desenvoluparà l’acció a partir d’aquest moment i que li permetrà d’assolir els seus desigs: en primer lloc, poder observar plenament la bellesa d’Adalaisa, que jeu adormida sense toca, sense vels i sense mantell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada