LES NOVEL·LES DEL MODERNISME

LES NOVEL·LES DEL MODERNISME


He triat dues de les novel·les més representatives del Modernisme per tal d’observar-ne, primer, l’argument; després, l’estructura i després fer-ne una anàlisi més aprofundida de cadascuna d’elles.

1. Argument
L’AUCA DEL SENYOR ESTEVE
Els SOTS FERÉSTECS
A “L’Auca del senyor Esteve”, Rusiñol narra la vida del senyor Esteve, un home gris, prudent i pràctic, amo d’una botiga, La Puntual, que el seu avi havia fundat el 1830. Els dies monòtons i la vida assenyada del protagonista dedicats a afermar i eixamplar el negoci, es veuran trencats pel comportament d’en Ramonet, fill i hereu del negoci familiar, que es nega a continuar la tradició botiguera familiar i que esdevé un típic exponent del Modernisme. En Ramonet vol ésser escultor, amb tot l’idealisme que aquest ofici representa per a la societat burgesa de l’època.
La novel·la Els Sots Feréstecs planteja l’enfrontament de Mossèn Llàtzer, personificació de l’artista, l’individu creador que tipificava l’ideal modernista, amb el poble massificat, el qual, desvetllats els seus instints primaris per l’arribada d’una prostituta, acaba amb la lluita del capellà per regenerar-los.
L’idealisme inicial del capellà –els seus pecats previs d’orgull intel·lectual, el penediment i el desig de convertir l’exili en alliberament i salvació- es redueix progressivament a un estat de desesper nihilista. La novel·la acaba en un somni en el qual el capellà és testimoni de la pròpia mort i del fracàs de les seves actuacions.


Gènere literari
L’AUCA DEL SENYOR ESTEVE
ELS SOTS FERÉSTECS
A l’Auca la identitat d’antinovel·la és prou clara i explícita . El títol fa referència a l’originalitat de l’obra que, més que una novel·la és una auca novel·lada.
Rusiñol hi afirma la seva llibertat de novel·lista rebutjant les regles i les normes establertes i inventant-ne d’altres. Escriu una novel·la que rebutja el gènere, que pretén no ésser novel·la. Inventa un gènere nou que es recolza en el rebuig de tota crítica que vulgui reinvidicar la puresa genèrica. Assaja unes maneres originals de novel·la iconoclàstiques i despreocupades.
L’”Auca” vista com antinovel·la en el context de la crisi literària i ideològica del Modernisme, no ha d’ésser considerada com un fet aïllat. Aquesta actitud de desafiament és comprensible en una situació en què s’estan trencant els motlles i s’està perdent la confiança en les convencions del realisme novel·lesc.
Rusiñol planteja la relació de la societat burgesa amb un humor trist i amarg. Fa una novel·la parodiant les relacions humanes en una època de degenarció de la novel·la, entre una crisi formal i una crisi d’ideals.
Se serveix d’una caricatura humorística que voreja sovint el sarcasme i amb la qual presenta una sèrie de tipus i de situacions lleugerament deshumanitzants. És en aquesta línia que Rusiñol descriu la burgesia de l’època, de mires estretes, mesquina i pobra d’esperit
Casellas trenca amb Els Sots Feréstecs amb la tradició narrativa vuitcentista i inicia el corrent de la novel·la modernista anomenat “naturalisme rural”. Aquest nou tipus de narració ja no és el pur vehicle lingüístic d’un contingut, sinó que posseeix una valoració autònom i respon a una intenció estilística.
Casellas fou l’iniciador d’una manera de narrar original i sincera que, en els seus seguidors, rebrà el nom d’art “mascle”. El concepte de mascle va lligat a la idea de potència creadora, no a l’estil ni al tema. Representa la “sinceritat artística”, el desig autèntic de crear, no és realisme fotogràfic, és l’art per l’art.
La novel·la compta amb nombroses narracions molt descriptives quant a la geografia i la natura del Montmany que l’autor va conèixer a la infantesa. Les narracions alternen amb llargs monòlegs, pensaments i somnis de Mossèn Llàtzer i amb breus i parques converses dels ensopits bosquerols.

Els personatges
L’AUCA DEL SENYOR ESTEVE
ELS SOTS FERÉSTECS
El senyor Esteve és el retrat del botiguer del barri de Ribera, els quals, per acabar-ho d’arrodonir passen a ésser els símbols de la burgesia catalana vuitcentista.
És el personatge central. Personifica tota una mena d’homes, tipificacions d’un estament social i reflex de tot un estil de vida i de tota una època. Com a botiguer, fill de botiguers, vivia en una dura disciplina. Era: constant, impassible, recte, poc afectuós. Només vivia pel negoci i la prosperitat econòmica de la família. És presentat com una figura anacrònica enmig d’un procés urbà que no comprèn ni vol comprendre. Rusiñol canvia la percepció roïna que es pugui tenir d’aquest personatge quan, a les portes de la mort, li fa dir: “Jo he treballat molt en el món. No he fet més que això: treballar. Ara que me’n vaig et puc dir que no he viscut, que no sé el que és viure...”. Per primera vegada s’adona que no ha estat res a la vida, ni jove ni home, que no ha conegut ni tristeses ni alegries, només ha passat per la vida i el seu món s’ha reduït a “La Puntual”.

El Ramonet personifica l’artista que s’enfronta a la societat burgesa de l’època. És la materalització literària de les tensions entre l’individu i la societat. Aquesta tensió sorgeix a l’obra en el moment que en Ramonet comunica al seu pare la decisió que ha pres de ser escultor. Aquesta amenaça als interessos econòmics de la nissaga té un to apocalíptic, però no és gens revolucionària. El pare d’en Ramonet, com el pare de Rusiñol, mor prematurament i és l’avi qui es fa càrrec d’en Ramonet i qui, finalment, li pagarà el marbre.

Els altres personatges que intervenen a l’obra, a banda de les dones de la nissaga, bastant desdibuixades, com veurem més endavant, -les tres Maries, els escrivans i el representant- són totalment accessoris i ens hi són presentats d’una manera força esquemàtica.

Les generacions

1a. generació
Representada pel senyor Esteve I i la seva dona, la Felícia. És la que construeix la fàbrica. És l’home pràctic i moderat. La dona del senyor Esteve I, la Felícia, és un personatge mitjanament divertit. Abandona l’ideal de l’estat religiós per a recloure’s a la llar com a dona casada.

2a. generació
Representada pel senyor Ramon i la seva dona, la Roseta. Hi apareixen d’una manera molt poc definida ja que el senyor Ramon mor jove.

3a. generació
Representada pel senyor Esteve II i la Tomasa. Sabem que es casen als 23 anys i tenen un nen als 30. És la parella més ben definida de la novel·la.

La Tomasa és presentada com la botiguera ideal. Fa de la guardiola un símbol i de l’estalvi la seva guia.Com a bona dona de botiguer és discreta, submissa, sap vendre i estalviar molt. Les decisions que pren es redueixen a l’àmbit casolà, no pas al negoci. Tot i que té el mateix sentit pràctic que el seu marit, de vegades es permet algunes despeses que no sempre troben la comprensió del senyor Esteve. El fet de vestir en Ramonet de sant Josep s’explica pel delit de figurar, d’aparentar que és pertany a una classe social més elevada. És conscient, tanmateix, del canvi de vida i de les noves necessitats que els temps demanen i, per això, instarà el seu marit a comprar una torre a Gràcia.

L’Esteve II i la Tomasa continuen el negoci que va creixent. Les relacions entre el senyor Esteve II i el Ramonet són elevades a la categoria de símbol. A la tercera part hi ha l’oposició entre la generació vella –el senyor Esteve II- i l’última –el Ramonet. La contrafigura de l’avi de Santiago Rusiñol a la vida real, Jaume Rusiñol, és una síntesi dels senyors Esteve I i II.

4a. generació
Representada pel Ramonet, personatge que ensorra el negoci i tanca la família.
Com a les altres novel·les modernistes, un sol personatge s’alça, enmig del marasme, per redimir la humanitat. A més, el personatge que ha de dur a terme la missió té un nom especialment significatiu: mossèn Llàtzer. La lluita contra la desídia i l’estultícia és especialment significativa i estableix un paral·lelisme amb la missió de l’autor modernista. L’enfrontament entre el mossèn i els bosquerols acabarà en la mort en vida del protagonista. Els Sots Feréstecs és una novel·la informada per les tensions que es generaren en l’evolució del Modernisme. En aquesta ocasió el personatge antagonista del mossèn és, una altra vegada, una bagassa, La Roda-soques, la qual engega a rodar la missió, gairebé aconseguida, de mossèn Llàtzer. L’idealisme inicial del capellà –els seus pecats previs d’orgull intel·lectual, el penediment i el desig de convertir l’exili en alliberament i salvació- es redueix progressivament a un estat de desesperament nihilista.

A Els Sots Feréstecs els personatges queden polaritzats en dos blocs, d’acord amb els plantejaments maniqueistes de la novel·la. El primer dels blocs està constituït pels elements del Bé –els jaios i el mateix mossèn Llàtzer. L’altre bloc el constitueix els bosquerols en el seu conjunt, en el qual destaquen l’Aleix de les Tòfones o el Carbassot i la Roda-Soques –les forces del mal-. Són, aquests últims, els elements representatius del mal: l’Aleix i el Carbassot, representatius de la cobdícia i la Roda-Soques, que és la concepció de la dona com a portadora del mal (un exemple paral·lel –en literatura- podria ser la Salomé d’Oscar Wilde).

De fet, aquests elements –la Roda-Soques, els bosquerols- són els antagonistes del protagonista, mossèn Llàtzer. La novel·la s’organitza al voltant d’aquest dos pols. Tots els personatges són unidimensionals i caracteritzats per frases molt curtes –els jaios, “Sí, missenyor”; la Roda-Soques, “hi, hi”.

Mossèn Llàtzer apareix a la novel·la en tota la seva complexitat. D’entrada és caracteritzat a partir del procediment de la nominació. El nom de Llàtzer va lligat al nom del leprós, menyspreat i objecte de l’escarni, i també el Llàtzer que ressuscita després d’haver estat enterrat.



1. L’AUCA DEL SENYOR ESTEVE

1.1. Nivell argumental de L’Auca del senyor Esteve

La novel·la dibuixa l’arquetipus de la petita burgesia barcelonina . Rusiñol, servint-se de records més o menys autobiogràfics, dibuixa aquest quadre de costums. Escenes com ara la descripció d’un dia feiner al carrer de la Princesa, el prometatge de l’Esteve i la seva Tomaseta als jardins General, l’excursió a la Muntanya Pelada, l’apoteòsica processó de Corpus, etc., constitueixen moments significatius i aclaridors de la intenció de l’autor.

El llenguatge que s’hi parla és elaborat prenent com a model el de dels barris de la ciutat vella i és per això que és ple d’expressivitat.

La novel·la fa servir una tècnica humorística que sovint voreja el sarcasme, i en la qual es presenta una sèrie de tipus i situacions més o menys deshumanitzades. A l’obra de teatre, estructurada amb rigor i superior a la novel·la, disminueix el sarcasme i el personatge central guanya en complexitat. D’altra banda, les necessitats de condensació dels personatges obliguen a una tasca de síntesi i d’el·lipsi que convertiren L’Auca en una peça clau del teatre català modern.

Convé recordar que amb el qualificatiu de senyor Esteve ja havia presentat un personatge en un monòleg seu precedent de L’Auca titulat El Sarau de la Llotja (1891). El tipus del senyor Esteve, àmpliament difós a través de la premsa humorística, i del qual aparegué una auca amb versos de Gabriel Alomar i dibuixos de Ramon Casas, ha format part fins avui de la tipologia popular barcelonina.


1.2. L’estructura de la novel·la
L’obra aspira a explicar-nos quina ha estat la història de Barcelona a través de la família i el negoci que aquesta regenta. És, en aquest sentit, molt semblant a la novel·la The Bandenbrook, de Thomas Mann, escrita l’any 1902, en què s’analitza l’evolució de la societat alemanya a través d’unes generacions. Mann centra la seva anàlisi en la gran burgesia industrial alemanya. Rusiñol en canvi, no analitza els Esteve sinó que els

En definitiva a L’Auca del senyor Esteve:

-La gran novel·la realista és degradada a novel·la de costums.
-La separació en capítols pren la forma popular literària d’una literatura preindustrial.
-El sector social burgès és degradat a menestral.

Rusiñol atorga a L’Auca del senyor Esteve el caràcter d’antinovel·la.

El títol de L’Auca del senyor Esteve prové d’una altra novel·la del segle XIX, L’Auca de la Pepa, d’en Pons i Massaveu, escrita l’any 1893. Per altra banda, pouant una mica en el nom podrem observar que hi ha una peça teatral, anomenada La Cua de Palla, de Frederic Soler, on ens trobem un personatge anomenat Esteve, amb unes característiques semblants als Esteve de Rusiñol el qual, en unes cartes adreçades a Narcís Oller, anomenava les classes menestrals catalanes com Esteves. Als carreus de la catedral de Barcelona podem observar unes làpides que ens parlen de la confraria dels Esteves, referides al gremi de brocanters.

Rusiñol pren del quadre de costums els dos elements més essencials: les escenes i els tipus i els fusiona amb la forma pròpia de la literatura preindustrial. Les escenes poden agrupar-se de la manera següent: dotze corresponen a l’Estevet. 7 a l’Esteve, jerearca i, vuit a l’Esteve nét).

La novel·la està estructurada en tres parts:

A la primera part hi ha un ritme plenament narratiu amb escenes de costums típiques d’una societat vuitcentista.

La segona part és més teòrica i Rusiñol hi fa una descripció més general de la transformació de la Barcelona vuitcentista.

El to a la tercera part és eminentment conversacional. D’aquest to, en podem destacar:

- L’autor, en algunes ocasions explica la novel·la al lector.
- En altres estableix un diàleg amb el lector.
- Altres vegades fa comentaris sense, però, intervenir en la marxa de la novel·la.
- O bé s’infla d’un to oratori amb la introducció de la fórmula introduïda per Muntaner a les Cròniques: què us diré?
- Finalment, també aconsella el lector (aquest sistema l’ha fet servir també Josep Pla).


1.3. Filosofia del senyor Esteve
Els primers trets de la figura del senyor Esteve encaixen en les formes de vida catalana: home català, perseverant, persona assenyada i amb un gran esperit de treball i estalvi. A la novel·la se’ns presenta la filosofia dels Esteve amb un fet força significatiu: la subscripció de la família als diaris El Brusi i La Vanguardia.

El senyor Esteve és el símbol del terme mig de totes les coses. Els estats d’ànim que experimenta no passen de l’eterna estabilitat, mai no alterada per cap motiu.

La creació de la botiga, per altra banda, permet identifcar el senyor Esteve amb el seu llinatge


1.4. Conflicte general
És el conflicte típic entre l’artista i la societat. Aquest enfrontament, per altra banda, és pres conscientment pels dos protagonistes.

Cada membre de la nissaga és una anella que es desenvolupa, lligada amb l’anella següent i amb connexió amb l’anterior. El nom de Ramonet, però, a diferència dels anteriors, s’associa únicament a l’individu.

Aquest enfrontament generacional es va acumulant i esclata a la tercera part de la novel·la (al capítol 4t. i 6è).

L’obra acaba quan la família va al teatre Romea a veure la seva pròpia història. És la tècnica de la literatura dins de la literatura. És després d’aquesta funció teatral que esclata el conflicte familiar: el fill insisteix a fer la carrera d’artista; en definitiva, el missatge que ens dóna Rusiñol al final de l’obra és que si l’artista modernista s’ha professionalitzat, això ha estat perquè la pròpia classe social d’on ell prové l’ha ajudat a fer-ho.

1.5. Base real o esquema
A la novel·la s’estableix una relació entre l’avi i el nét que, a grans trets, és la transposició del conflicte entre l’avi de Santiago Rusiñol i Santiago Rusiñol mateix, aquest conflicte ja s’havia plantejat entre ells dos a la dècada dels vuitanta. L’avi de Rusiñol era un gran burgès industrial, creador d’una fàbrica de teixits. Santiago Rusiñol, a l’Auca del senyor Esteve caricaturitza, mitjançant elements de tendresa, aquesta relació.

1.6. L’aspecte humorístic
Rusiñol fa una sèrie de subratllats marginals de caire caricaturesc. Els personatges de la novel·la veuen el món deformat a causa de les seves deformacions, fins i tot veuen la mort com una espècie de fenomen del seu món mercantilista ja que quan en parlen l’anomenen el venciment.

Aquesta actitud contrastiva procedeix de la visió reduïda que els protagonistes tenen d’aquest món: una visió obsessiva referida constantment al negoci. És d’aquest desfasament (aquest “gap”) entre la realitat en què viuen i la que els envolta d’on neix l’humor de L’Auca.

1.7. Cloenda
El tema de L’Auca no es redueix a la caricatura genial de la classe a la qual pertany el mateix Rusiñol ni a la creació de l’arquetipus del senyor Esteve sinó que la seva obra tracta una de les qüestions més roents del Modernisme. la relació problemàtica entre l’artista i la societat burgesa, a la qual ja m’he referit anteriorment.

Rusiñol identifica la contradicció en la situació de l’artista “desarrelat”, que no deixa de ser un producte de la societat contra la qual es gira i de la qual intenta fugir, encara que depengui d’ella per viure. L’art representa una possible salvació de la vulgaritat materialista. Tanmateix, Rusiñol reconeix que la revolució que preconitzen ell i els seus companys modernistes només és de tipus cultural i reconeix, igualment, que la independència de l’artista rebel i romàntic només és un luxe a l’abast de molt pocs. L’alliberament d’en Ramonet i la seva conversió a la causa de l’art, és a dir al Modernisme són possibles només, com ja he dit, gràcies a la subvenció de La Puntual.

Santiago Rusiñol reflecteix igualment a L’Auca l’estat de desil·lusió i de renúncia que va caracteritzar l’eclipsi del moviment modernista.

2. Els SOTS FERÉSTECS
2.1. Nivell argumental o fàctic en Els Sots Feréstecs

Cal veure l’ambient d’aquesta novel·la en relació amb els personatges. Aquest ambient és un dels elements que fa progressar la novel·la. Aquest ambient està en relació amb el simbolisme general de l’obra. I a la novel·la ve definit com a clotades, de caràcter aspre, salvatge i ombrívol. A la novel·la aquesta atmosfera vindrà reforçada i refermada de forma personalitzada ja que influeix i és la causa última del tarannà dels habitants del Montmany, els quals són una prolongació dels Sots. L’oposició entre mossèn Llàtzer i els bosquerols es deu a la imatge d’aquests últims, que és producte de l’entorn en què viuen. Hi ha, evidentment un enfrontament més que entre dos personatges es diria que és de tots –els bosquerols, la Roda-soques i, last but not least, l’ambient- contra un –mossèn Llàtzer.

L’ambient -presentat com un element d’identificació amb els estats d’ànim, sobretot el de mossèn Llàtzer- és caracteritzat com un indret negre i trist en funció de l’ensopiment dels bosquerols. Aquest és un element clarament simbòlic per tal com aquests representen l’estat de la societat a la qual cal regenerar. Els sots són una tomba, una sepultura, un infern, que deixen de pertànyer a un nivell argumental per convertir-se en un element simbòlic.

La novel·la té dos capítols oposats: l’església adobada i els dies negres. L’església adobada cal entendre-la com un principi de redempció en lluita contra la natura. El capítol quinzè, quan es produeix la destrucció de l’església i de la rectoria és una premonició del fracàs de la missió de mossèn Llàtzer.

2.2. Nivell tematicosimbòlic
2.2.1. Conflicte de l’obra

De fet, el conflicte que es mostra a Els Sots Feréstecs és el que hi ha entre les dues forces oposades, oposició entre la voluntat i l’abúlia, la vida i la mort, el moviment i la quietud, el desvetllament i la son, la renovació i la tradició, el penediment i l’instint, la individualitat i la massa animalitzada. Casellas deixa aquest conflicte central expressat en una narració que forma part del Llibre d’històries. En aquest llibre escriu L’autor de l’obra o Un drama dintre de l’altre.

És, en definitiva, el conflicte entre l’artista i la societat, entre l’intel·lectual modernista i aquella societat que nega a aquest el paper de guia, que és el que ha de fer segons la seva consciència.

2.2.2. Temàtica

És la conseqüència o el resultat d’aquest conflicte: el tema és el fracàs de l’artista modernista en l’intent de regenerar la societat catalana (quan Casellas dóna a conèixer la novel·la s’ha distanciat del Modernisme i s’ha acostat al Noucentisme). Per a Marfany la novel·la de Casellas és la constatació d’un fracàs col·lectiu, la pèrdua de les esperances del paper de l’intel·lectual. Mossèn Llàtzer intenta de fer participar els habitants del Montmany d’aquest ideal de vida, primer a través de l’amor després a través de la por a la ira divina.

2.3. Nivell argumental
2.3.1. Conflicte mossèn Llàtzer vs. Bosquerols

La novel·la planteja el tipus de relació entre l’individu i el món i és en aquest aspecte que la novel·la esdevé mítica. El mite de Prometeu.[1]

Mossèn Llàtzer viu en una regió col·locada entre el cel i la terra. És fatalment rebel i la manifestació essencial de l’esperit humà. Mossèn Llàtzer és castigat per Déu per un pecat de supèrbia, com Prometeu. Mossèn Llàtzer és exiliat a viure als Sots Feréstecs per haver arrabassat una cosa divina i per haver volgut fer d’un heretge un sant

3.Mitema del càstig etern de la vida
Queda expressat en el capítol on hi ha el caràcter mesiànic del mite: una vegada mossèn Llàtzer ha estat exiliat als Sots, el mite es torna mesiànic. Mossèn Llàtzer s’identifica amb la figura de Jesucrist redemptor –l’home que dóna la seva vida pels altres- i també amb la figura de Prometeu –l’encarnació del portador d’un bé universal- Aquest pas queda expressat en el capítol de l’agonia. És el càstig que ha de rebre a causa de les seves culpes. Diu mossèn Llàtzer en aquest capítol: “Sempre seré tractat com un difunt; bressat per la idea de fer reviure un savi, vaig voler d’un heretge fer-ne un sant i casa dia més ensuperbit no vaig parar fins fer el pecat, i aquí vaig voler ressuscitar els bosquerols morts”. És a dir, mossèn Llàtzer va voler crear de les coses mortes i de les coses inanimades que el voltaven; va tenir prou coratge per intentar arrencar els bosquerols de la son que els aclaparava.

Mossèn Llàtzer busca el camí de la llum. Al llarg de la novel·la hi ha moments àlgids on es pot veure aquest esperit redemptor, coincidint sempre amb els punts més vius; per exemple, quan hi ha la reconstrucció de l’església o quan el protagonista aconsegueix de sortir del laberint on es troba.


4.Mitema de l’orfenesa o de la solitud
Aquest mitema es concreta en el capítol XIè (no hi ha refugi de consol dels jaios –els avis haurien d’haver donat a mossèn Llàtzer un xic més de comprensió i no tant acatament). El rebuig de la l’actitud messiànica de mossèn Llàtzer convertirà el seu camí llum en un calvari de burles i escarnis. Ell serà el boc expiatori de la humanitat que ha passat pels sots durant segles. Assistim a un itinerari que projecta la figura de mossèn Llàtzer d’un estat ideal a un estat degradat. La pau de l’ànima es converteix en un fracàs.

5. Mitema de la mort i el renaixement
Engloba la mort simbòlica, el descens als inferns. És l’exili que el protagonista viu als Sots, dels quals ha de renéixer per iniciar una vida nova i per fugir de la vida dels inferns. Aquest mitema enllaça amb el nom de Llàtzer. Davant del fracàs dels seus ideals ha de ressuscitar com un home nou.

6. Estructura de la novel·la
La novel·la és d’estructura oberta i mostra una construcció notablement episòdic i fracturada. La novel·la és un fulletó que es publicà a La Veu de Catalunya (del 19 de març de 1899 al 3 de febrer de 1901).

El primer i el segon capítol en són el preludi: obertura trista que és premonitòria de la trama de la novel·la de tot allò que passarà. La novel·la es divideix en dos blocs: un del capítol primer al deu i un altre del capítol dotzè al vintè i el capítol onzè que els uneix i que correspon a la història dels jaios, capítol autònom que ens ajuda a veure la solitud de mossèn Llàtzer.

6.1.Primer bloc (1 al 10)
El primer àlgid és el capítol Xè que correspon al desenllaç de la tensió entre els bosquerols i mossèn Llàtzer. Al capítol XIIè apareix la figura de la Roda-Soques.

6.2.Segon bloc
És aquí on hi ha el conflicte central de la novel·la. És on la Roda-Soques i els bosquerols troben l’eix de la seva revolta (missa blanca vs. missa negra).


7. Elements romàntics i naturalistes
Tots els elements naturalistes que apareixen a la novel·la hi són en funció del simbolisme general de l’obra a tots nivells: personatges, ambient, església i campanar, és a dir són elements que tenen una característica suggerent i poètica. El naturalisme es basteix sobre la figura de mossèn Llàtzer. Maurici Serrahima ha arribat a teoritzar sobre el fet hagués volgut reflectir en mossèn Llàtzer la figura de Verdaguer.

Eduard Valentí i Fiol comenta el cas dels Jocs Florals de 1896 en els quals un dels membres és Raimon Casellas. Una de les obres que s’hi presentaren fou d’en Balvé, un capellà que féu un estudi sobre la figura de Ramon Sibiuda.[2] El fet que s’estudiés aquesta figura va provocar la renúncia de Torres i Bages a la presidència del certamen.

A la novel·la hi ha la superació del concepte de l’home sotmès al medi. La natura no és solament naturalista sinó que introdueix correspondència entre els diversos estats d’ànim.

7.1.Cientificisme, elements emfàtics i elements simbòlics
Els somnis tenen una explicació científica: expliquen el passat i el futur de mossèn Llàtzer, és per això que la novel·la no pot ser analitzada únicament des del punt de vista naturalista.

Hi ha una introducció d’elements emfàtics com ara els renecs que apareixen en boca dels personatges i també les exclamacions, els diminutius, els augmentatius, els dialectalisme i els vulgarismes. Hi ha una sèrie de trets relacionats amb el simbolisme com ara el fet que la novel·la es construeixi amb la idea de suggerir: els punts suspensius, les onomatopeies (els lladrucs dels gossos, el riure de la Roda-Soques, el so de les goteres, el toc de les campanes).









[1] Personatge de la mitologia grega, de la raça dels titans, fill de Jàpet i de Clímenes –una de les oceànides- afavorí els humans donant-los el foc secret, per venjar-se de Zeus el qual el castigà lligant-lo a una columna i enviant-li una àguila perquè li devorés el fetge, que sempre es regenera. Els homes foren castigats, a llur torn, amb la creació de Pandora. Constitueix la figura central de la tragèdia d’Èsquil Prometeu encadenat, que formava part d’una trilogia sobre el mateix personatge. És considerat el creador dels humans, portador del foc i de la saviesa, la seva figura, enriquida amb motius filosòfics, representa l’encarnació de l’esperit d’iniciativa dels humans i llur tendència a desconfiar de les forces divines i, al llarg del temps, ha inspirat obres literàries d’Èsquil, Goethe, Shelley, Gide i composicions musicals de Beethoven, Liszt, Fauré, etc. És l’encarnació de l’enginy.
[2] Ramon Sibiuda (? –1436) Filòsof. La seva catalanitat es dedueix del seu cognom. Fou mestre en arts, en medicina i en teologia i llicenciat en dret canònic. Professà les arts i la teologia a l’estudi general de Tolosa de Llenguadoc. És autor de Scientia libri creaturarum seu natura seu liber de homine, extractada per cartoixà való Pierre Volant sota el títol Viola Animae (1499). Cal cercar l’origen de la seva filosofia més que en una o altra escola, en els problemes del seu temps, dominats per la crisi del Cisma d’Occident, les primeres embranzides de l’humanisme i el cas Turmeda. Entre Eiximenis i Ferrer, d’una banda, a través dels quals perviu la problemàtica teologicofilosòfica medieval, i Bernat Metge i Antoni Canals, de l’altra, en els quals es manifesta ja una nova actitud i la problemàtica humanista, construeix una vasta síntesi centrada en la consideració de l’home, que harmonitza la tradició medieval i les exigències del nou racionalisme, alhora que renovella, contra Turmeda, la clàssica polèmica antimusulmana (...), La seva obra fou llegida per humanistes com Pico dela Mirandola, traduïda per Montaigne i estudiada per Pascal. La seva influència fou notable des del segle XV al XVII, com ho demostren l’èxit de les successives traduccions a les principals llengües europees. (article de de Puig i Oliver, Jaume dins Enciclopèdia Catalana, Vol. 13. pàg. 573. Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1976).