Sant tornem-hi Salvador Cardús (diari ARA, 16-10-2012)

La independència, per anar bé, a més d'emancipar-nos d'Espanya ens hauria de deslliurar de fal·leres que han ocupat les nostres vides, sovint fins a l'ofec. D'entre totes, la de la llengua és potser la més notable. De la taverna a l'acadèmia, aquest país s'ha enderiat parlant d'això del català, ha viscut el seu mal de llengües amb dolor, ha estat emmetzinat per una verinosa llengua, n'ha narrat la guerra, ha especulat sobre el fantasma de la seva mort i n'ha discutit tots els noms. N'hem estudiat l'horitzó, el futur, l'ètica, la normalitat improbable, els drets, l'ecosistema, la ideologia i el conflicte. No n'hauríem de perdre la passió, però sí l'obsessió. ERA MÉS QUE PREVISIBLE, doncs, que amb l'acceleració dels temps polítics tornéssim a parlar de llengües. Ara l'esca de l'escàndol han estat unes declaracions del secretari general d'ERC, Oriol Junqueras, que ha donat per fet que l'espanyol seria llengua oficial en una Catalunya independent. I, encara que potser va passar més desapercebut -tot i haver excitat de no dir la bancada dels diputats del PP-, el president Artur Mas, en el seu darrer discurs de política general, ja havia recordat que "el castellà també és patrimoni de Catalunya [...] i, a més, un patrimoni estimat". La reacció ha estat immediata i plural, com ha de ser en un país complex, obert i lliurepensador com el nostre. Des del "risc explosiu" que ha vist Gabriel Bibiloni en el supòsit de l'oficialitat de l'espanyol, passant per les posicions també crítiques de Miquel Strubell -ell suprimiria la noció de "cooficial"-, o la de Vicent Partal -alertant del perill d'una Catalunya ucraïnesa-, passant pels matisos de Bernat Joan i l'"oficialitat asimètrica" i fins als raonaments favorables a l'oficialitat com els de Joan Pujolar, que enllacen amb els articles publicats a l'ARA el gener i febrer passat per Eduard Voltes. TOT I QUE s'ha discutit l'oportunitat -i denunciat el suposat oportunisme- de reobrir la discussió a poques setmanes d'unes eleccions, a mi em sembla que, a més d'inevitable, el rar i sospitós hauria estat que precisament ara no en diguéssim res. A més, m'agrada aquest tarannà del país, tan poc donat a la prudència i sempre disposat a assumir de cara els riscos més grans. Sobretot, si sabem aprofitar l'oportunitat per revisar el debat a fons, a la vista dels nous escenaris: el supòsits, la terminologia, els objectius, els resultats... I, en aquest sentit, cal demanar que a més de les veus individuals autoritzades, també s'expressin els que treballen a la trinxera: Òmnium, la CAL o la Plataforma per la Llengua... Què no donaríem ara mateix per poder escoltar el parer de Martí Gasull sobre la qüestió? LA MEVA OPINIÓ poc experta es pot resumir en aquestes consideracions. Una, penso que la lògica de les llengües i els seus usos desborda les regulacions formals, i encara més les grans declaracions a les cartes magnes. Per tant, dubto que el català quedés realment més ben protegit per una oficialitat en exclusiva, igual que no crec que la promesa d'una cooficialitat amb l'espanyol porti més castellanoparlants a l'esperança d'un estat propi. Dues, crec que l'escenari sociolingüístic actual hauria d'obligar definitivament a estudiar la qüestió des d'una perspectiva multilingüe i no a estar encara atrapats en el vell bilingüisme. Tres, lleis a banda, considero que el gran desafiament és convertir el català en el catalitzador eficaç d'una vinculació afectiva amb el projecte de país just i pròsper que justifica tota l'aventura independentista. I quatre, hauríem de ser prou espavilats per superar per elevació les diferències actuals sobre els estatus de les llengües a Catalunya. POTSER ÉS UNA INSENSATESA, però faig la meva proposta. El català, és clar, llengua pròpia i comuna del nou estat; cap llengua oficial -una categoria fosca per a una cosa tan viva com una llengua-, i un compromís radical a favor de la diversitat lingüística, un dels principals actius culturals i econòmics del país.