Vicent Partal 01.11.2012 Duran pel no: es mou el règim (VILAWEB, EDITORIAL)

En un primer moment restaren atordits. Els del règim, vull dir. La manifestació de l’Onze de Setembre fou tan grandiosa que saberen oposar-s’hi o no consideraren possible de fer-ho. I és així que fins i tot Duran i Lleida participà en la manifestació, malgrat la seua coneguda aversió a l’independentisme. Però, amb el pas de les setmanes, el règim comença a moure fitxa. Espanya ja amenaça a tort i dret. Però no està sola. Car a Barcelona comencen a aparèixer veus que diuen que val més no intentar-ho, que és massa perillós, que prendrem mal. I no parle d’unionistes amb el cul llogat i amb factures a pagar inevitablement, com fóra el cas del senyor Lara. No. Ara, molt a poc a poc, van eixint veus de CiU, o de molt a prop, que comencen a dubtar i a sembrar dubtes. Fou el cas de l’edició de La Vanguardia de diumenge passat, espectacularment mil·limetrada, i és el cas extremament significatiu de Duran i Lleida. Duran féu una cosa raríssima l’altre dia. No anà al consell nacional d’Unió, sinó que hi envià una carta pública perquè hi fos llegida. Ara, la carta no es repartí, com hauria estat normal si era pública, ans fou llegida de viva veu per Josep M. Pelegrí. El text era un atac a la proposta independentista destinat als militants d’Unió, però --curiosament o no-- ha acabat arribant, convenientment filtrada, a El País, que n’ha fet l’ús que era d’esperar. Duran, que és un gat vell, tira la pedra i amaga la mà. De moment. Si cal, com que no n’ha quedat constància pública, ja dirà que no havia dit allò que sí que havia dit. Però l'home, amb la interessada filtració periodística, ja s'ha encarregat de recordar a Madrid que poden comptar amb ell. Potser dubtà un segon, això deu saber-ho ell, però dos no. I ara CiU té un maldecap. No per allò que significa Duran en termes reals --que tothom sap que és el polític més sobrevalorat de la història contemporània--, sinó per les incomoditats que anirà causant a la coalició. Perquè ara que ja ha fet el primer pas, no pararà. I o m’equivoque molt o aviat el veurem convertit en estrella interessada de l’antiindependentisme, si Mas no li talla les ales a temps --cosa que, vista la història recent de CiU, francament no crec que passe.