L'ORACIÓ SUBORDINADA

Morfologia i sintaxi: l’oració subordinada

Tradicionalment, les oracions subordinades s’han dividit en tres grans grups: subordinades substantives, adjectives i adverbials. Aquesta divisió ens pot ser útil per veure les funcions de cada tipus d’oració subordinada dins de l’oració principal. D’altres divisions classifiquen les oracions subordinades per l’element d’enllaç o conjunció que les uneix a la principal.

Funcions de les oracions subordinades substantives

En relació a l’oració principal, una oració subordinada pot fer les mateixes funcions que un nom:

Subjecte:

          Xerrar pels descosits m’agrada molt.

          És imprescindible que aprovis aquest examen.

Complement directe (també dites completives):

          T’han dit que faig de llop amic de xais.

          Volem que ho faci avui mateix

          Demanava d’anar-hi tot sol

Atribut

          El meu projecte és construir la casa amb bon material

Complement Preposicional

          Recorda’t de venir a les cinc

          Recorda’t que has de venir a les cinc

Complement del nom

          Tenien la intenció d’anar-hi

Complement de l’adjectiu

          És capaç de marxar sense dir res

Estructures

Quant a les estructures que poden tenir aquestes oracions substantives –deixant de banda els elements d’enllaç-, remarquem-ne dues de bàsiques:

- amb infinitiu

                    xerrar pels descosits...

                    anar-hi tot sol...

                    construir la casa amb bons materials...

                    venir a les cinc...

                    marxar sense dir res...

- amb un verb personal

          ... (que) aprovis aquest examen

          ... (que) ho faci avui mateix

          ... (que) faig de llop amb pell de xais

          ... (que) has de venir a les cinc

El temps del verb de l’oració subordinada depèn del verb de la principal

          Et diuen que vénen

                         que vindran

          Et deien que venien

                        que vindrien

                        que havien vingut

          Et diran que vénen

                       que vindran

O de la intenció del qui parla

          Volen que hi vagi

                     que hi hàgim anat

          Volien que hi anessis

                    que hi haguessis anat

          Voldran que hi vagis

                      que hi hagis anat

          Voldrien que hi anessis

                       que hi haguessis anat

Conjuncions i elements d’enllaç

I finalment, pel que fa als elements d’enllaç, caldrà tenir en compte tant la funció dins de la principal com l’estructura de l’oració subordinada

Oracions substantives subjecte

.Amb infinitiu: Normalment sense preposició si va davant del verb principal:

          Arribar d’hora és un bon costum

          Fumar massa perjudica la salut

I amb la possibilitat d’anteposar-hi la preposició de, si va darrere del verb principal:

          No m’agrada (de) saludar desconeguts

          Costa (de) creure això que dius

No és correcte anteposar l’article en aquestes construccions:

          (*) El fumar massa perjudica la salut

          (*) No m’agrada el saludar desconeguts

En alguns casos podem introduir l’oració subordinada amb una base buida que alleugereixi l’enllaç:

          El fet d’arribar d’hora és un bon costum

.Amb verb personal: QUE és la conjunció més habitual (precedida en alguns casos de el fet):

          El fet que marxeu tan d’hora és bon senyal

          No hi vol dir res el fet que t’ho llegeixis en un minut

No és correcte d’anteposar l’article en aquestes construccions:

          (*) El que marxeu tan d’hora és un bon senyal.

Oracions substantives de complement directe (també anomenades completives):

. Amb infinitiu:

          Volen fer-ho més de pressa

          Poden agafar-lo de la biblioteca

Alguns verbs principals no admeten cap preposició per introduir la subordinada: voler, saber, poder, fer, gosar...

          Vols venir a casa?

          No pots marxar fins demà

          No gosaven dir-li-ho

D’altres, en canvi, admeten la preposició de:

Acordar, aconsellar, assajar, cercar, decidir, deliberar, desdenyar, desitjar, dignar-se, esperar, exigir, oferir, permetre, pregar, pretendre, procurar, prohibir, prometre, proposar, provar, refusar, recomanar, resoldre, suggerir... i d’altres amb significat anàleg.

          Hem acordat (de) fer-ho junts

          No et prometo (de) portar-ho tot

En algun cas, la presència de la preposició de pot fer variar el significat de la frase:

          Convé fer-ho (→ cal fer-ho, és convenient)

          Convenen de fer-ho (→acorden)

. Amb verb personal: Generalment introduït per que (conjunció que no podem ometre mai en aquest cas)

          Us preguem que ens torneu el document signat

          Vol que li deixis els apunts

Algunes d’aquestes oracions poden ser interrogatives indirectes: en aquest cas podem enllaçar-les amb com o si:

          Vol veure com es fa

          Pregunteu-los si han escrit la carta

Oracions substantives complement preposicional

Hi ha canvi i caiguda de preposicions segons el tipus de construcció de l’oració subordinada:

                                       a l’estudi

                    Acostuma’t    que estudiï

                                        a estudiar

                                           en les seves medecines

                    Pensa             a comprar-li les seves medecines

                                          que li has de comprar les medecines

                                       de l’hora

                    Recorda’t      de venir avui

                                       que has de venir avui

Recorda:

          La preposició EN canvia en A davant de l’infinitiu

          Davant QUE no hi posem cap preposició (feble)

Oracions substantives atribut

Tant en infinitiu com en verb personal (QUE), van introduïdes sense preposició:

          El meu projecte és construir la casa amb bons materials.

          La seva proposta és que us hi arribeu vosaltres sols.

Oracions substantives complement de nom o d’adjectiu:

Solen anar introduïdes amb la mateixa preposició que si es tractés d’un SN:

          Tenien la intenció d’anar-hi.

          És capaç de marxar sense dir res.

          Estava atent a fer el que li diguessin.

Aquestes construccions solen tenir sempre l’estructura d’infinitiu.

LES ORACIONS DE RELATIU

Una oració de relatiu sol tenir com a element d’enllaç amb l’oració principal un pronom relatiu:

          QUE, art + QUAL, QUI, QUÈ, ON

El pronom relatiu pot ser la manera més fàcil d’identificar una oració de rlatiu. Tanmateix, cal diferenciar ben clarament el relatiu que de la conjunció que, escrita i pronunciada igual:

          Digueu-los QUE vinguin

          Han dit una cosa QUE no m’ha agradat

En el primer cas, QUE és una conjunció que subordina vinguin a digueu-los; en el segon cas, que és un pronom que enllaça no m’ha agradat amb cosa i alhora fa de subjecte del verb ha agradat.

També cal distingir què interrogatiu de què relatiu:

          Volen saber què feu. (interrogativa indirecta)

          Dóna’m el llapis amb què has escrit aquest document.

En el segon cas, quan és relatiu, què pot ser substituït per art + QUAL:

          Dóna’m el llapis amb el qual has escrit aquest document

Classes d’oracions de relatiu

Normalment se solen classificar les oracions de relatiu en tres grups:

a) Especificatives: que equivalen a un adjectiu qualificatiu o complement de nom:

          El noi ros és parent nostre

          El noi que hem vist avui és parent nostre

b) Explicatives: equivalents a un adjectiu o nom en aposició, normalment entre comes (o pauses, en la llengua parlada):

          En Lluís, un estudiant, vol entrar a la Caixa.

          En Lluís, que ha acabat la carrera, vol entrar a la Caixa.

c) Substantives: equivalents a un nom, i per tant fent dins de l’oració principal les funcions de Subjecte, CD, CI, C. Prep, CC o Atribut:

          Subjecte      Els nois guanyaran el premi

                              Els qui treballin guanyaran el premi

          CD               Hem trobat L’Anna

                              Hem trobat qui ho ha fet

          CI                 Voldríem donar aquest paquet a la Maria

                              Voldríem donar aquest paquet a qui l’hagi perdut

          C. Prep        No es recorda de nosaltres

                              No es recorda del qui l’ha donat

          CC Lloc       Vés a casa seva

                              Vés on sigui

          Atribut         Aquest noi és missatger

                              Aquest noi és qui et farà l’encàrrec.

Especificatives i explicatives

Les oracions de relatiu especificatives o adjectives són oracions inserides dins de l’oració principal i fan una funció equivalent a un adjectiu o complement de nom, és a dir, especificant o determinant el significat d’un nom:

          El llibre que és sobre la taula no és d’en Lluís

No ens referim a “qualsevol llibre”, sinó al “que és sobre la taula”. És com si d’un conjunt (llibres) n’indiquéssim un subconjunt (el que és sobre la taula). Aquesta funció especificativa és clarament diferent de la que fan les oracions de relatiu explicatives. Vegem més clar en els dos exemples següents:

a)    Les noies que ja han fet... poden marxar

b)    Les noies, que ja han fet..., poden marxar

En el primer cas, d’un conjunt de “noies “, “poden marxar” les “que ja han fet”, les altres “noies”, no poden marxar. Especifiquem, doncs, quina part del conjunt “noies” ha complert determinada condició o té determinada qualitat.

En canvi, a b) expliquem una qualitat de tot el conjunt “noies”: “que ja han fet”. És a dir, totes les noies ja han fet (i,per tant, “poden marxar”). Aquesta diferència de significat va acompanyada o indicada per altres trets: les pauses a la llengua parlada (o comes a la llengua escrita) en el cas de les oracions explicatives.

En canvi, en les oracions especificatives no les hi posem mai, ja que formen una unitat amb el nom antecedent.

Tant a les oracions especificatives com a les explicatives, el pronom relatiu, a més d’enllaçar amb l’oració principal, es refereix (o recorda o actualitza) un antecedent, un element (anterior o posterior) de la frase principal que és substituït pel pronom relatiu:

          El noi que hem vist avui és parent nostre

El noi és antecedent de que.

En alguns casos l’antecedent pot condicionar la forma del pronom relatiu:

          Els perills contra els quals lluiten són ben reals.

Els quals és masculí i plural perquè concorda amb perills, antecedent.

          El noi de qui parleu arribarà aviat

          El martell amb què hem clavat els claus s’ha perdut.

Qui és un pronom relatiu que té per antecedent una persona, mentre que què sempre ha de tenir d’antecedent una cosa.

Les oracions explicatives poden tenir com a antecedent tota una oració anterior. En aquest cas, la construcció relativa serà la qual cosa o una altra d’equivalent: fet/cosa que, o simplement repetint l’antecedent amb que:

          No ens va fer bé la feina, la qual cosa ens va disgustar molt.

          Li han donat 30 €, suma que ha de ser suficient.

          Ens va agradar la seva competència en l’afer; competència que (la

          qual competència) ningú no havia posat en dubte.

Finalment, dins de les mateixes oracions de relatiu el pronom fa una funció concreta: Subjecte, CD, CI, CC, Atribut, etc. Aquesta funció pot ser diferent de la de l’antecedent a l’oració principal:

          El noi que hem vist és parent nostre

Que fa funció de CD en relació a hem vist, mentre que el noi és el subjecte de és.

Vegem ara un quadre de formes segons les funcions que el pronom relatiu pot fer dins d ela seva oració:

FORMES	FUNCIONS
Especificativa       Explicativa
QUE                           QUE                                     Art + QUAL	Subjecte, CD, CC, Temps
QUI, QUÈ                   QUI, QUÈ Art + QUAL                Art + QUAL	CI, C Prep, CC
ON, QUÈ                    ON, QUÈ Art + QUAL                 Art + QUAL	CC Lloc
(Prep) +                       (Prep) + Art + QUAL                  Art + QUAL	Complement del Nom

Oracions de relatiu substantives

Les oracions de relatiu substantives, com hem dit, fan la funció d’un nom dins l’oració principal. És a dir, no complementen (especificant o explicant) cap nom, sinó que, per si soles, fan la funció de subjecte, CD, CI, C Prep, CC o Atribut, Vegem uns exemples:

                    Els qui treballin guanyaran el premi

                             Subjecte

                    Aquest noi és qui et farà l’encàrrec

                                                      Atribut

Aquestes oracions, doncs, podrien ser agrupades dins de les oracions subordinades substantives, ja que tenen una funció molt igual:

                    Volen que tu els ho facis

                              CD

                    Volen el que tens tu

                              CD

Notem, però, que en l’exemple de l’oració de relatiu l’element d’enllaç no és simplement una conjunció (que), ja que hi ha un contingut semàntic més ple: el pronom QUE substitueix algun antecedent o bé fa referència a alguna cosa coneguda per l’interlocutor. En l’exemple que hem donat hi ha una ambigüitat ben clara: la frase pot tenir dues interpretacions:

a)    Volen el que tens tu. (el –llibre—que tens tu)

b)    Volen el que tens tu. (allò que/això que... tens tu)

En el cas a), hem elidit per sobreentendre’s l’antecedent (suposem llibre) i l’article el actua com a demostratiu: aquell/aquest:

          a’) Volen aquest (llibre) que tens tu.

En el cas b), en canvi, l’article el té el gènere neutre: es refereix globalment a “alguna cosa”, com a antecedent:

c)     Volen allò (alguna cosa) que tens tu.

Això no obstant, en la llengua parlada de bona part del domini lingüístic, que (= alguna cosa, neutre) és pronunciat tònic, com si fos escrit què.

Convé, però, desfer l’ambigüitat en la llengua escrita variant l’antecedent : això/allò

Pel que fa a les FORMES, podem trobar les possibilitats següents:

a)    Referit a persones:

QUI: Qui arribi últim, para

Art + QUI: Doneu aquest paquet al qui us ho demani

Demostratiu + QUI: Escolteu aquell qui més us agradi

Tot + dem/art + QUI: Accepteu les instàncies de tots aquells qui les tinguin ben emplenades

Tothom + Qui: Us agrada tothom qui no us enreda.

Qualsevol + Qui: Qualsevol qui et veiés no s’ho creuria

b)    Referits a “coses”:

Art + que: El que demaneu és impossible.

Això/allò + que: Això/allò que demaneu és impossible.

Tot + allò/això/art + que: Tot això/allò que demaneu és impossible.

c)     Referits a “lloc”:

On: On no hi ha pau, hi ha guerra.

Arreu + on: Arreu on vagis et seguiré

(prep) + allà/allí + on: D’allà on no n’hi ha, no en raja.

LES ORACIONS SUBORDINADES ADVERBIALS

Les oracions subordinades adverbials poden expressar circumstàncies significatives ben diverses: temps, lloc, causa, finalitat, condició...

Les conjuncions que introdueixen aquestes oracions actuen d’enllaç entre l’oració principal i la subordinada, i ens indiquen el tipus d’oració subordinada.

Quant a l’estructura de les oracions adverbials poden trobar-nos amb:

Oració en verb personal, generalment introduïda per una conjunció:

Així que et va veure, se’n va anar

. Infinitiu, precedit de preposició o locució preposicional:

     En veure’l,  se’n va anar. Indicant sempre temps)

     Hi anirem a fi de/per tal de veure’l

. Gerundi, sense preposició:

     Veient-lo a venir, se’n va anar.

. Participi, com a resultat de la transformació d’una oració passiva, introduït, generalment, sense preposició:

     Acabada la feina, us en podreu anar.

El temps del verb pot variar molt d’una oració a l’altra, però cal observar que alguns tipus d’oracions exigeixen forçosament un determinat mode (indicatiu/subjuntiu):

     Abans que vingués, ja ho havíem fet