RAMON LLULL I ARNAU DE VILANOVA (DINS LITERATURA CATALANA MEDIEVAL, MARTÍ DE RIQUER. AJUNTAMENT DE BARCELONA. DELEGACIÓ DE SERVEIS DE CULTURA. 1972)

RAMON LLULL I ARNAU DE VILANOVA 11. PERSONALITAT DE RAMON LLULL Gràcies a l’extensa i personalíssima obra de Ramon Llull la prosa catalana adquireix en el pas del segle XIII al XIV uns valors d’eficàcia expressiva, universalitat lèxica i mal•leabilitat estructural que no han estat superats en set segles de conreu literari. En oposició als principis dels qui cregueren que la literatura era un fenomen gradualment evolutiu, i sense que es puguin donar consistents explicacions de tipus social o econòmic, la prosa catalana passa d’uns lògics balbuceigs primerencs –homilies, textos jurídics, breus cròniques originals o traduïdes- a la perfecció i fins “modernitat” dels escrits de Llull. Aquest redacta els seus primers llibres vers el 1272, quan la prosa francesa ja ha arribat ala gran maduresa (Villehardouin escriví la seva crònica el 1207, l’extensíssim Lancelot en prose es compilà entre el 1215 i 1230, la tan divulgada versió en prosa del Tristany entre el 1225 i el 1235), i la castellana ja compta amb les apreciables versions dels textos orientals del Calila e Dimna i del Sendebar, que es poden col•locar entre el 1251 i el 1253. Sense precedents d’aquesta categoria Ramon Llull, ell sol, en pocs anys i després de lluitar contra l’hostilitat de molts, eleva la prosa catalana a un sorprenent grau de maduresa. La seva tasca és paral•lela a l’extensa i variada obra en prosa castellana d’Alfons el Savi, però amb la fonamental diferència que aquest rei disposava de bon nombre de col•laboradors i tenia unes possibilitats de treball que mai no estigueren a l’abast del polígraf mallorquí, l’existència del qual no fou ni tranquil•la ni reposada. Fill de pares barcelonins, Ramon Llull nasqué a Ciutat de Mallorca (Palma) entre el 1232 i el 1235. Feia uns cinc anys que Jaume I havia conquerit el regne insular, i tot i que és possible que Llull, de jove, estigués al servei del Conqueridor, és cert que tingué el càrrec de senescal ala cort de l’infant en Jaume, després Jaume II de Mallorca; i el 1256 es casà amb Blanca Picany, de qui tingué dos fills. Mercès a referències personals contingudes en alguna de les seves obres i a una biografia que se’n conserva en llatí i en català, que hom sol denominar Vida coetània, escrita per un dels seus deixebles el 1311 (segurament Thomas le Myéssier), sabem que Llull, en aquesta etapa cortesana de la seva vida, conreà la poesia amorosa dins la tradició trobadoresca (i amb tota seguretat en provençal, però ell mateix, sens dubte, la féu desaparèixer i no en resta ni una sola mostra), la qual cosa és ben lògica, car aquesta època correspon a la de la producció de Cerverí de Girona, i es lliurà a amors irregulars. Tenia més de trenta anys quan, mentre componia una cançó amorosa, tingué cinc aparicions de Crist crucificat que el convenceren que havia d’abandonar la vida mundana i lliurar-se a una tasca espiritual concretada principalment en tres punts: treball missional a terres d’infidels, tot un pla de redacció de llibres per a la conversió d’aquells i la creació d’escoles de llengües orientals a fi de formar un exèrcit de missioners idonis. Convençut que estava sobrenaturalment cridat a aquesta tasca, Llull vengué les seves possessions per tal d’assegurar el manteniment de la seva família, se’n desvinculà i emprengué un pelegrinatge que el menà fins a Sant Jaume de Galícia i Rocamador i es proposà d’anar a estudiar ala Universitat de París, però Sant Ramon de Penyafort li aconsellà que primerament es dediqués a l’estudi a la seva nadiua Mallorca. Durant nou anys, Llull, a la seva illa, es formà intel•lectualment, potser sota la direcció dels monjos del Cister. Consta que un esclau sarraí li ensenyà àrab, que segons que sembla arribà a dominar, i que aprengué llatí. És aquesta una etapa decisiva i poc coneguda de la vida de Ramon Llull, home que, ja gran adquireix una sòlida formació filosòfica que des dels seus primers llibres serà segura i personalíssima. Acabada la seva formació es retirà al puig de Randa –a uns 30 km de Palma- per lliurar-se ala meditació solitària, i hi tingué una “il•lustració” divina (“subito Dominus illustravit mentem suam”) que li inspirà el seu “art”, mercès al qual la conversió dels infidels era infal•lible. Aquest nou fenomen sobrenatural condiciona l’actitud i l’obra de Llull, el qual des d’ara viurà convençut que Déu l’ha pres com a instrument per demostrar als homes la veritat de la fe cristiana (per això se l’anomena “el doctor il•luminat”), la qual cosa fa que sempre tingui una total confiança en la bondat, excel•lència i eficàcia dels seus llibres, on no hem de veure vanitat d’escriptor ans un absolut convenciment en la realitat de la “il•lustració”. Des d’aquest moment la vida de Ramon Llull serà un afanyós viatjar, disputar i escriure, obsessionat per la seva missió i fermament decidit a dur-la a terme. Abans del 1275 ja havia escrit uns disset llibres, entre els quals l’extensíssim Libre de contemplació, que l’infant en Jaume de Mallorca féu examinar per un mestre de teologia, que els aprovà. L’infant, que per aquells dies, en morir el Conqueridor, heretà la corona de Mallorca, concedí a Llull els mitjans per a fundar a Miramar (entre Valldemossa i Deià) un col•legi de llengües orientals a fi que tretze franciscans hi aprenguessin l’àrab per poder missionar després a terres d’infidels, i el papa Joan XXI n’aprovés l’establiment. En aquests anys resideix a l’illa i a Montpeller, ciutat que cal recordar que pertanyia al regne de Mallorca i on, per tant, Ramon Llull no era estrany, i continua escrivint llibres i organitzant el col•legi de Miramar. El 1285 assistí al capítol general dels Dominicans a Bolonya, i dos anys després anà a Romà a fi d’aconseguir-hi de la cort pontifícia la fundació d’altres col•legis poliglots. El 1288 llegí públicament el seu art a la Sorbona, a la qual sol•licità, així com al rei de França Felip IV, fundacions de centres on s’aprenguessin llengües orientals i la creació de missions en terres de tàrtars. Obtingué aleshores el grau de mestre en arts per la Universitat de París, car, pel fet d’ésser casat, no podia rebre el de teologia. El 1289ccontinuà escrivint a Montpeller i l’any següent, a Roma, exposà al papa Nicolau IV els seus projectes. En no ésser atesos, se’n va a Gènova, pres de pregona crisi espiritual, i d’allí a Tunis, on es lliura a la predicació i a la controvèrsia amb savis mahometans, la qual cosa li valgué ésser empresonat i fins condemnat a mort, pena que li fou commutada per l’exili. Arribà a Nàpols a les darreries de l’any 1293, on es dedicà a ensenyar, a escriure, i s’entrevistà amb el nou papa, Celestí V, a qui exposà els seus plans de creació de col•legis poliglots i de croada. El seu successor, Bonifaci VIII, rebutjà tots aquests projectes, la qual cosa li produí una nova crisi de desànim, de la qual eixí quan el seu rei, Jaume II de Mallorca, el recomanà al seu nebot, el rei de França, i així tornà a París on exposà de nou el seu art a la Sorbona, lluità contra l’averroisme que s’havia emparat de l’ambient universitari parisenc i constituí un grup de deixebles, entre els quals Thomas le Myéssier, aquell a qui hom atribueix la Vida coetània. De París en sortí desil•lusionat, mitjan 1299, estat que reflecteix a la seva poesia Cant de Ramon. A Barcelona, a darreries d’any, obtingué de Jaume II d’Aragó (nebot de Jaume II de Mallorca) autorització per a predicar a les sinagogues dels seus dominis; i anotem ara que aquests dos reis foren els més ferms i ferments valedors que tingué Llull en la seva moguda i agitada existència. De Mallorca, on passa escrivint l’any 1300, es traslladà a Xipre, amb les esperances posades en la reconquesta del Sant Sepulcre i disposat a evangelitzar a Egipte i Síria, però els seus projectes no foren secundats, emmalaltí greument, se salvà d’una temptativa d’assassinat, i es reféu a Famagosta, ben acollit pel gran mestre dels Templers Jacques de Molay (que serà cremat viu el 1314, en dissoldre’s l’orde). Passà després a Mallorca, a Gènova, a Montpeller, a Barcelona i a Lió, on els seus projectes són escoltats amb fredor pel Papa. Se’n tornen a tenir noves el 1307, quan predica a Bogia (nord d’Àfrica), on la seva tasca missionera provoca avalots i on és apallissat i lapidat per la pleballa. Empresonat de nou, recobra la seva llibertat gràcies a mercaders catalans que hi resideixen; però en retornar, la seva nau naufraga davant Pisa i Llull arriba a la costa nedant. A Pisa redactà de nou els llibres que havia perdut en el naufragi; després li renasqueren les esperances de dur a bona fi els seus ideals a Gènova i a Montpeller, però l’abril de 1309, a Avinyó, el papa Climent V donà una negativa als seus projectes. Des de la primavera d’aquest any residí una altra vegada a París (davant el Petit Pont, prop del Sena), on lluità contra els averroistes i escriví més llibres (algun dels quals dedicat al rei de França); però quan a l’octubre del 1311 Climent V convocà el concili de Viena del Delfinat, Llull hi veié l’ocasió de la seva vida i hi acudí amb una petició on exposava els seus constants anhels: fundació de col•legis poliglots a Roma, París i Toledo (això s’aprovà, però a Avinyó, seu de la cort pontifícia, a Bolonya, París, Salamanca i Oxford), la unificació dels ordes de cavalleria per tal de crear un gran exèrcit que conquerís els Sants Llocs, i tot un pla filosòfic i moral d’acord amb el seu art. Retornà a Mallorca desenganyat, car comprenia que la seva proposició no es duria a terme, emmalaltí un altre cop i, tement que li restessin pocs anys de vida, escriví llibres incansablement. A l’abril de 1313 redactà el seu testament, i el mes següent es traslladà a Sicília, després d’haver escrit durant la navegació per tal d’aprofitar tot el temps possible (un dels seus llibres és signat “in mari, de Maioricis apud Siciliam veniendo”). De retorn a Mallorca, l’agost de 1314 s’embarcà de nou vers el nord d’Àfrica. A Tunis rebé lletres de Jaume II d’Aragó que l‘animava i oferint-li ajuda. La darrera notícia que tenim de Llull amb vida, es troba en el seu llibre Liber de maiori fine intellectus amoris et honoris signat a Tunis el desembre de 1315, data inacceptable perquè, segons la que figura en el citat Liber de maiori, encara era viu, i a Tunis, cinc mesos més tard. La tradició, que pot recollir notícies confuses d’altres viatges de Llull al nord d’Àfrica, s’acomoda perfectament als nombrosos passatges de l’escriptor en què manifesta els seus ardents desigs de morir màrtir de la fe de Crist. Es troba sebollit en una bella tomba que hi ha en una capella del convent de Sant Francesc de Palma de Mallorca. 12. PRIMERS LLIBRES DE RAMON LLULL Apartant les nombroses obres apòcrifes que, emparant-se en la seva fama i prestigi, foren adscrites a Llull (la qual cosa li féu molt de mal, car són opuscles insulsos o absurds, d’on procedeixen els judicis adversos de Rabelais i Bacon i de Descartes en Discours de la méthode), de la seva producció es conserven uns 250 llibres, de diversa extensió, escrits en llatí i en català (de vegades el mateix llibre en ambdues llengües), i per ara no se n’ha trobat cap dels que escriví en àrab. Ramon Llull irromp en la literatura d’una manera torrencial, però al mateix temps amb total maduresa, a partir d’una data que uns situen al 1272 i d’altres al 1275. A Mallorca dugué llavors a terme la seva obra més extensa (un dels llibres més llargs que han estat escrits en català), el Libre de contemplació, que primerament redactà en àrab. És estructurat en 365 capítols, com els dies de l’any, seguits d’un altre, en atenció als anys de traspàs, i cada capítol, que dóna matèria de contemplació per a una jornada, és distribuït en trenta paràgrafs. Emocionen aquells moments en què Llull, en plena redacció de tan vasta obra, exulta d’alegria perla perfecció amb què va eixint de les seves mans i dóna gràcies a Déu perquè li conserva l’alè per a continuar escrivint. El seu riquíssim i variat conjunt fa del Libre de contemplació una obra que avui anomenaríem enciclopèdica; però en ell el que atrau més el lector modern és, sens dubte, el reflex d’un món, acurada pintura de molts aspectes, fins i tot íntims, del viure i pensar del darrer quart del segle XIII. Els capítols dedicats als metges, als advocats, als mercaders, als mariners, als menestrals, etc. Ofereixen un perfecte panorama social, amb notes de gran vàlua com a document del passat; i des del punt de vista de la tasca literària és notabilíssim el capítol dedicat als joglars, on propugna una poesia moral i cristiana (que és la que Llull conrearà d’ara endavant) i maldiu de la sensualment amorosa (la que ell mateix conreà fins a la seva conversió) i de la maldient, o sia de la cançó i del sirventès dels trobadors. En el Libre de contemplació trobem també el primer gran aplec lèxic de la llengua catalana culta. Contemporàniament, i també primer en àrab i després en català, escriví Ramon Llull el Libre del gentil e los tres avis, obra de polèmica religiosa emmarcada en un bell prat on la donzella Intel•ligència exposa a tres savis, un jueu, un cristià i un mahometà, el significat que hom pot extreure de cinc arbres, símbol molt car a Llull. El debat no és possible per “autoritats” (ja que ni el jueu pot acceptar el Nou Testament ni el cristià l’Alcorà), i com que són guiats per la Intel•ligència cal demostrar les veritats per “raons necessàries” (típica argumentació lul•liana que, com era d’esperar, fou titllada de racionalista). Quan s’anava a iniciar el debat arriba en aquell paratge un gentil, que se sorprèn quan adverteix que aquells tres savis creuen en un sol Déu creador de tot el que existeix, en la resurrecció de la carn i en un premi o càstig per als homes en una eternitat. Els tres savis l’il•lustren sobre aquestes veritats comunes les tres creences sense que el lector sàpiga quin d’ells l’adoctrina, ja que tots tres, fins aquest punt, professen els mateixos dogmes. Però el gentil es meravella quan s’assabenta que cadascun d’ells té una creença diferent, i aleshores els tres savis li exposen (per ordre històric: primer el jueu, després el cristià i finalment el mahometà) els dogmes e cadascuna de les tres religions deistes. Quan acaben les exposicions i el gentil es disposa a manifestar qui d’ells l’ha convençut i, per consegüent, quina religió ha decidit abraçar, els tres savis se n’acomiaden sense voler saber la seva decisió a fi de tenir en endavant tema per a debatre quina d eles tres creences acceptaria “segons força de raó e natura d’enteniment”. El Libre del gentil reflecteix un fet real esdevingut pocs anys abans: la famosa polèmica suggerida per Sant Ramon de Penyafort i presidida per Jaume I que tingué lloc segurament al saló del Tinell de Barcelona del 20 al 31 de juliol del1263, en què debateren, en defensa del cristianisme, el convers i dominicà Pau Cristià i, en defensa del judaisme, el rabí gironí Mossé ben Nahaman, anomenat també Bonastruc de Porta. Però el que més sorprèn en el Libre del gentil és el constant respecte, fins i tot afecte, que hi ha entre els tres savis, els quals, encara que cadascun d’ells raona fermament convençut que defensa la veritat, sovint s’excusen quan temen haver ofès els altres en el seu serè debatre, bella lliçó de diàleg avui difícilment imaginable, no debades els tres savis discuteixen presidits per Intel•ligència. 13. LES NOVEL•LES DE RAMON LLULL Encara que amb concepte i intenció del que avui entenem per novel•la, Ramon Llull escriví dos llibres, el Blanquerna i el Fèlix, que són dues narracions utòpiques i al•legòriques entorn d’un protagonista i on abunden els episodis de trama més o menys tènue i simbòlica i on l’escriptor dóna situacions i ambient general. No debades Llull anomena el Blanquerna “romanç”, paraula que en italià i en francès encara designa el que entenem actualment per “novel•la”. El Libre d’Evast e Aloma e de Blanquerna son fill pretén d’oferir la visió perfecta dels diferents estats de l’home a la terra des del punt de vista cristià, i més concretament lul•lià. Evast i Aloma, pares del protagonista, serveixen a Llull per a donar el model del matrimoni perfecte, amb llur afectuosa vida en comú, llurs obres de caritat i l’educació de llur fill, tant des del punt de vista físic com moral. El jove Blanquerna és destinat a casar-se amb una donzella, filla d’uns veïns, Natana, però com que decideix abraçar la vida religiosa, ella es fa monja, mercès a la qual cosa l’escriptor dóna una clara visió de l’ideal de les comunitats religioses femenines, car Natana arriba a abadessa i ordena lul•lianament el convent. Blanquerna, desitjós de lliurar-se a la contemplació divina en la solitud de la vida ermitana, deixa els seus pares (el plany de comiat d’Aloma és una plana inoblidable) i emprèn un llarg viatge en què abunden els episodis de sentit simbòlic., i es veu constret a entrar en religió. És monjo, abat (i escriu el llibre de l’Ave Maria, que s’hi insereix), bisbe i finalment és elegit papa. En cada estat realitza la seva comesa a la perfecció i amb grans dots d’organitzador i reformador. Finalment renuncia al pontificat i veu realitzar el seu anhel de sempre en retirar-se a una ermita per portar vida contemplativa, on escriu el Libre d’Amic e Amat. Hi ha, al Blanquerna, figures secundàries i episodis de gran interès, com el Joglar de Valor i Ramon “lo foll” (el mateix Llull), l’Emperador (tal vegada inspirat en Alfons X de Castella), la trobada del jove Blanquerna amb una bella donzella en un bosc en què la fortalesa d’esperit i l’oració vencen la temptació, la tasca catequística del canonge de Persecució, que entra a les tavernes plenes de tafurers i balla i canta cançons a la Verge, curiosa anticipació d’apostolat social, etc. És molt possible que Llull redactés el Blanquerna a Montpeller entre els anys 1283 i 1286, i que el llibre influís en la decisió de Celestí V (que mantingué entrevistes amb Llull i coneixia la seva obra) de renunciar al pontificat el 1295. El Llibre de Meravelles, anomenat també Fèlix (escrit a París vers el 1288 o 1289), és una altra novel•la utòpica d’acció menys moguda i que, enlloc de seguir una biografia, com s’esdevé al Blanquerna, narra el viatge del jove Fèlix que va pel món a fi d’aprendre’n les seves meravelles de boca de savis i ermitans que va trobant en llocs apartats i en ermites. Així aprèn, i gradualment, sobre els àngels, l’home, les plantes, els metalls i els fenòmens de la naturalesa en forma de lliçons dialogades, on la doctrina és exposada gairebé sempre a base d’apòlegs i comparacions, que es caracteritzen per una subtilesa tal que de vegades són de difícil aplicació i per a fer-ho exigeixen un esforç d’intel•ligència. Hi ha al començament del llibre els episodis de la pastora i de la “folla fembra” que, a part del seu valor simbòlic i moral, són dos relats d’encertat i penetrant sentit literari. Al Fèlix, obra tan sistemàtica i ben estructurada, hi ha, feliçment, una gran incongruència: quan després dels ensenyaments referents a la mineralogia i a botànica esprem un tractat de zoologia, a l’estil dels tan difosos bestiaris medievals, Llull hi insereix el Libre de les bèsties, que és un meravellós i intencionat apòleg animalístic de clara intenció política, a l’estil del Calila e Dimna i amb influències del Roman de Renart (la protagonista del tractadet lul•lià és la guineu, i s’anomena Na Renard). Aquests dos magnífics llibres, el Blanquerna i el Fèlix, on hi ha una trama calculada i creixent, en els quals es mouen personatges imaginaris i on els episodis són tan sovint elements simbòlics, manifesten que Llull coneixia bé les novel•les cavalleresques d’intenció moral i cristiana, com la Queste del Graal francesa. Transcorren, no res menys, els relats lul•lians, a ciutats i països indeterminats i entre gents que duen noms sense color local, la qual cosa és lògica per la seva intenció utòpica. Però en oposició a la novel•la de l’època, que tan solament retrata la societat feudal i cavalleresca, al Blanquerna i al Fèlix els personatges principals pertanyen a l’alta burgesia i al monacat, la qual cosa és una innovació d’alt interès a la història de la novel•la. 14. LA MÍSTICA LUL•LIANA A bonnombre d’obres de Ramon Llull es fa manifest el misticisme del gran escriptor, que ja apareix amb intensitat i amb les seves característiques més pròpies al Libre de contemplació, però que se sintetitza i es desenvolupa admirablement al Libre d’Amic e Amat i culmina a l’Arbre de filosofia d’amor. El primer és un aplec de molts breus metàfores morals, o jaculatòries, que, segons l’autor, contenen matèria suficient per a la meditació durant el dia, la qual cosa suposa una obligada concentració que per força ha d’expressar-se en llenguatge metafòric, ja que el llenguatge directe no permetria tanta brevetat. A tot el llibre dominen tres elements essencials: l’Amic, o sia l’home; l’Amat, o sia Déu i l’Amor, sovint personalitzat i amb funció d’intermediari entre els dos primers. Les constants abstraccions, referències als ocells i a elements de la naturalesa, de gran eficàcia lírica, la paradoxa enginyosa i els diàlegs ràpids entre els éssers contribueixen a fer que aquesta enlairada successió de situacions místiques assoleixi un gran valor poètic i que uneixi i personalitzi les seves evidents fonts, com ara les bíbliques (sobretot el Càntic dels càntics), les procedents dels sufís musulmans i el trasllat a estil diví de terminologia i de trets descriptius de la cançó trobadoresca. Menys coneguts és l’Arbre de filosofia d’amor, tractat escrit a París el 1298, i que dedicà en llatí a Felip IV de França i en català a la seva esposa Blanca de Navarra. S’inicia amb una notable escena introductiva en què el mateix Ramon, al bosc de la cartoixa parisenca de Vauvert (on avui són els jardins de Luxemburg), es troba amb una vella dama, la Filosofia d’Amor, que plora perquè la seva germana, Ciència, té més servidors que no pas ella, i Ramon la consola tot dient-li que escriurà un llibre que li proporcionarà els servidors que es mereix, que és el tractat que ve continuació, tot ell d’una al•legoria magníficament bastida i d’una lògica perfecta, que fan d’aquestes pàgines un dels moments més impressionants de la prosa de Ramon Llull, el qual, possiblement, volgué donar una rèplica mística al profà al•legorisme del Roman de la Rose, tan llegit aleshores a França. El fervor marià, que constantment surt a flor a totes les obres de Ramon Llull, es concentra al Libre de Sancta Maria, escrit segurament a Montpeller el 1290, que é sunpreciós i rígidament estructurat tractat en forma de diàleg entre Oració, Lausor (“Lloança”), Intenció i un ermità culte que conversen sobre diferents atributs de la Verge (bondat, bellesa, pietat, etc.), amb vagues i intemporals exemples que semblen paradigmes d’anècdotes, però de gran bellesa i originalitat. És de notar que, abans de trobar l’ermità savi, fan cap a l’ermita d’un altre que és simple i ignorant i que només sap veure en Maria la bellesa i una vulgar miracleria (diu que gràcies a ella ha trobat la gallina que havia perdut), la qual cosa indigna les tres dames, que no toleren qui diu no ésser lletrat sinó llec, cosa que suposa en Llull un conscient rebuig de la ingenuïtat mariana i la simpatia envers els clergues ignorants, però fervorosos, tan típica d’exemples medievals (recordem Gonzalo de Berceo). El tan intel•lectual Llull, que a més era un místic encès, no podia admetre aquesta mena de devoció popularitzant. 15. OBRES FILOSÒFIQUES I DCOTRINALS DE RAMON LLULL La filosofia de Ramon Llull omple tota la seva obra, i són nombrosos els llibres que exposen les seves idees transcendents i que mereixen consideració especial en l’estudi del seu pensament. Però pels seus valors literaris cal esmentar especialment l’Arbre de Sciència, extens llibre escrit a Roma el 1296, que pretén d’ésser un instrument per a entendre fàcilment totes les ciències i és una mena d’enciclopèdia basada en el simbolisme d’arbres, didactisme que mena a unes abstraccions que creen un sorprenent món poètic. Aquest valor poètic s’acreix a la part anomenada Arbre exemplifical, on l’autor il•lustra amb exemples les constants abstraccions de tota l’obra. El Libre de l’orde de cavalleria, breu tractat escrit entre el 1275 i el 1276, és una de les obres de Ramon Llull que foren més conegudes, divulgades i traduïdes a l’Edat Mitjana, car constitueix un doctrinal de cavallers escrit per qui, causa de la seva vida cortesana durant la seva joventut, podia donar normes a l‘estament militar, en qui veu un autèntic defensor dels febles (de vídues, orfes i desvalguts) i perseguidor dels malvats (traïdors, lladres, bandolers, etc.), però fidel al senyor terrenal, a qui ha de defensar en cas que el poble se sublevi. El pròleg d’aquest llibre (la conversa entre un escuder jove i un ancià cavaller que s’havia reclòs en una ermita) sembla un episodi d’una novel•la de la Taula Rodona, i fou imitat per don Juan Manuel i per Joanot Martorell. Hi ha una certa similitud entre el Libre de l’orde de cavalleria i la segona part de les Partidas d’Alfons el Savi. 16. EL VERS EN RAMON LLULL A la producció de Ramon Llull el concepte d’”obra rimada” no és sempre sinònim ni paral•lel al d’”obra poètica”. Ja hem vist que en prosa, des del Libre de contemplació fins al Libre d’Amic e Amat i l’Arbre de filosofia d’amor, l’escriptor, en bella prosa catalana, assoleix els majors cims poètics. En canvi, quan ens apropem als mil sis-cents versos ben rimats de la Lògica del Gatzel ens sumim en un text amb definicions precises i silogismes i en tot el tractat no advertim ni una espurna de poesia. Però és que Llull, com afirma ell mateix en diverses ocasions, de vegades empra el vers per raons didàctiques, amb l’exclusiva finalitat que la seva doctrina pugui ésser apresa fàcilment de memòria, vell procediment pedagògic i mnemotècnic. Això no obstant, no en va fou trobador a la seva jovenesa, coneixia bé la tècnica del vers i disposava d’una brillant imaginació. En moments d’abaltiment espiritual Llull trobava en la poesia en vers un alleujament i noves forces per a la seva empresa. Home desitjós de pau en solitud i de la contemplació divina, els seus ideals i la seva missió l’empenyien a l’acció i al moviment, i aquesta pugna interior queda meravellosament expressada en el seu llarg poema Lo desconhort, on dóna, a més, notes autobiogràfiques. Desanimat a París el 1299 escriu el breu i magnífic poema Cant de Ramon, confessió íntima i dolguda. El seu gran fervor marià resta magníficament palès al Plant de la Verge, poema extens sobre la passió i de gran dramatisme. Són notables les dues breus poesies marianes inserides al Blanquerna i hi ha moments poètics als extensos llibres en vers Los cent noms de Déu, Hores de Nostra Dona Sancta Maria i la Medicina de pecat. Crida l’atenció, per la seva agilitat i les seves intencions, el poema Lo concili, barreja de sirventès, de cançó de croada i d’oració de rogatives, escrit davant la imminent celebració del concili de Viena del Delfinat. Contràriament al que s’esdevé en la prosa, a les obres de Llull en vers apareixen tot sovint formes provençals, la qual cosa és deguda, d’una banda, a la tradició que pesava sobre la lírica culta catalana i al fet que l’escriptor fou trobador a la seva joventut, i, de l’altra, perquè, en residir tan sovint ell mateix i la cort del regne de Mallorca a la ciutat de Montpeller, el llenguadocià no li era una llengua estranya, com tampoc no ho era per als seus immediats lectors. 17. LA PROSA LUL•LIANA Sense precedents dignes de consideració Ramon Llull crea la prosa catalana culta. Atès el caràcter enciclopèdic i variat de moltes de les seves obres es veu obligat a emprar un lèxic molt ampli, que abraça des dels conceptes més quotidians i familiars a les idees més abstractes i complicades; i sovint es veu obligat a inventar paraules, ja que ni en llatí ni en català troba terme apropiats per a expressar determinats conceptes, i així forja mots amb intel•ligent sentit de la derivació i de l’esperit de la llengua. La seva sintaxi és impecable, sense desviacions ni anacoluts, i és capaç de redactar frases molt llargues sense que se n’espatlli el règim i amb incisos en perfecta inclusió i distribució, i això és perquè, sens cap dubte, té una ment perfectament dotada per a la lògica i la correcció sintàctica li és connatural. Defuig els popularismes, casticisme, frases fetes familiars i expressions vulgars, i mercès a això la seva prosa té una severitat intemporal que li ha permès de no envellir, fins a tal punt que un català culte, sense necessitat d’especial preparació filològica, pot llegir la prosa de Llull directament sense perdre gran cosa del seu contingut, la qual cosa no s’esdevé amb d’altres textos medievals (com la crònica de Jaume I, per exemple, que als nostres dies ha hagut de ser publicada acompanyada d versió al català modern). 18. PARAULA, RETÒRICA I SEMBLANÇA DE RAMON LLULL Però per a Ramon Llull la paraula és de vegades un mitjà imperfecte perquè no pot “significar tanta de veritat com enteniment per entendre”, si bé, d’altra banda, pot estar dotada de determinada bellesa o de determinada lletjor, graduació estètica que no depèn de la sonoritat ni dels valors intrínsecs del mot sinó d’allò que significa (així “esparver”, “cavall” o “lleó” són paraules més belles que “voltor”, “ca” o “ase”) ja que el que val és la “vox significativa”, idees disperses a més d’un llibre de Llull que sorprenentment anuncien els moderns conceptes de “significant” i “significat” postulats per Ferdinand de Saussure. Però la veritat de l’enteniment que de vegades la paraula no arriba a significar pot ésser expressada mitjançant la retòrica, que penetra més a l’interior de l’home que no pas la lògica. A l’Arbre de Sciència hom pregunta si la retòrica és tan necessària com la lògica, i la resposta és així: “Per retòrica és mogut lo príncep a pietat, e per lògica a justícia”. La retòrica, per mitjà de la “semblança” o la “metàfora”, és capaç d’expressar allò a què la paraula no ateny, i en arribar a aquest punt és natural que l’expressió es faci difícil i hermètica. Llull formula la necessitat de l’hermetisme, però no com a ornament extern, com s’esdevenia en els trobadors del trobar ric, sinó com a recurs útilment expressiu (molt pròxim a la intenció dels trobadors del trobar clus). Al Fèlix o Libre de les meravelles, el jove protagonista, lògicament estranyat pels exemples amb què l’ermità el va il•lustrant, l’interromp i li diu que tals exemples no tenen res a veure amb la matèria que li està explicant, i l’ermità respon: “Scientment vos faç aitals semblances per ço que vostro enteniment exalcets a entendre; car, on pus escura és la semblança, pus altament entén l’enteniment qui aquella semblança entén”. És aquesta una intel•ligent defensa de l’obscuritat, no feta amb intencions poètiques sinó en cerca d’un recurs que supleixi els defectes de la paraula. Però per aquest camí, Ramon Llull, tot i no proposar-s’ho, arriba a uns cims que resulten altament poètics, com s’esdevé a tantes planes del Fèlix i a l’Arbre exemplifical, on els apòlegs en miniatura (a voltes en cercles concèntrics com una mena de Mil i una nits) ila personficiació i la posada en moviment dels conceptes més abstractes, creen un irreal univers ple de la més singular poesia, la poesia d’un home extraordinàriament intel•ligent. 19. ARNAU DE VILANOVA La posterioritat ha de donar tota la raó al papa Bonifaci VIII quan digué a Arnau de Vilanova: “Ocupa’t de la medicina, i no de teologia, i t’honorarem”. Arnau de Vilanova, nat segurament a la ciutat de València poc després de la conquesta (1238), on aprengué l’àrab i es familiaritzà amb la cultura musulmana, estudià medicina a Montpeller i a Nàpols i assolí tal prestigi professional, corroborat pels seus escrits de medicina, que papes i reis el cridaven quan se sentien malalts perquè el consideraven l’únic home capaç de guarir-los. Això el dugué a constituir-se en conseller polític i ambaixador de papes i reis (Jaume II d’Aragó i el seu germà Frederic III de Sicília), i li atorgà certa immunitat en l’expressió de les seves idees evangèliques i apocalíptiques. Mentre era a París el 1299, amb una missió de Jaume II, exposà públicament les seves agosarades idees i vaticinà l’adveniment de l’Anticrist per a l’any 1345, la qual cosa produí la indignació dels teòlegs de la Sorbona que l’obligaren a retractar-se’n. El papa Bonifaci VIII, a qui guarí d’una malaltia renal, el retingué amb ell a Scorcola, recés que Arnau aprofità per escriure en llatí el llibre De cymbalis Ecclesiae, que després li suscità violentes polèmiques, que sostenia públicament, i l’animadversió dels dominicans. Al mateix temps cada cop s’aproximà més als franciscans espirituals, que propugnaven amb intransigència el retorn a l’antiga pobresa evangèlica i professaven idees apocalíptiques, i lligat amistat amb el fantasiós Bernat Deliciós. Com fos que Arnau de Vilanova, en la seva qualitat de metge, estigué al costat del papa Benet XI, encara que aquest no féu cap mena d’atenció a les seves idees apocalíptiques i espirituals, i en una lletra a Bernat Deliciós pronosticà que el summe pontífex moriria el 7 de juliol del 1304, i s’escaigué casualment que exactament així fou, Arnau fou acusat d’haver-lo emmetzinat, però mercès a les gestions de Jaume II i al seu prestigi professional i d’home honrat, l’incident no tingué conseqüències serioses. Durant el pontificat de Climent V, que ja d’abans era bon amic seu, Arnau de Vilanova fixà la vinguda de l’Anticrist, la fi del món i el judici final per a l’any 1368. El 1308 el cridà el rei Frederic III de Sicília per tal que li interpretés un somni, i Arnau, relacionant-lo amb un altre que havia tingut el germà del rei, Jaume II d’Aragó, i adduint textos bíblics, afirmà en un curiós escrit que es tractava d’un important missatge diví: Déu volia que els dos reis germans fossin adalils de la reforma de l’Església i que s’imposava una ràpida i total renovació de la vida cristiana. Frederic III decidí lliurar-se de ple a aquesta missió, i comunicà a Jaume II la interpretació dels somnis feta per Arnau; i el rei d’Aragó s’adherí totalment a aquestes idees i escriví al seu germà que estava disposat a emprendre una croada contra els moros d’Espanya juntament amb el rei de Castella. Arnau de Vilanova es traslladà a la cort pontifícia d’Avinyó i davant Climent V, el setembre de 1309, exposà el somnis dels dos reis germans i atacà durament els eclesiàstics, un dels quals trameté a Jaume II relació del que havia dit Arnau, que no corresponia amb la versió que aquest havia donat al rei, el qual trencà amb el metge i es disculpà davant Climent V. Es conserva el text d’aquest parlament que Arnau de Vilanova donà a Jaume II, el Raonament d’Avinyó, en prosa catalana, que té passatges de furibund al•legat i en què un altre cop s’anuncia la vinguda de l’Anticrist i la fi del món, ara per a l’any 1340. Frederic III continuà protegint Arnau de Vilanova, el qual, el 1311, morí mentre navegava entre Messina i Gènova, on fou enterrat. Existeixen més de setanta obres d’Arnau de Vilanova de caràcter mèdic, totes escrites en llatí. Algunes són mers opuscles i regimina sanitatis dedicades a papes i a reis, col•leccions d’aforismes mèdics, traduccions de l’àrab, tractats de farmàcia i algunes obres extenses de caràcter general. És un galenista arabitzat, però amb una notable formació empírica. Hi ha traduccions catalanes dels segles XIV i XV, de tres dels seus tractadets mèdics. Escrites directament en català només se’n conserven quatre obres breus, totes de caràcter espiritual. Ja hem esmentat la interpretació del somni de Frederic III i el Raonament d’Avinyó. L’anomenada modernament Confessió de Barcelona és l’acta notarial d’un llarg parlament que pronuncià al palau reial de Barcelona, probablement al Saló del Tinell, l11 de juliol del 1305, en presència de Jaume II i davant la família reial i la cort, en defensa de les seves idees i amb violents atacs als dominicans. Com si fos una confessió pública, però amb urc i sense consciència d’error, enumera totes les seves agosarades i estrambòtiques opinions sobre la proximitat de l’Anticrist i de la fi del món i raona els seus arguments amb textos bíblics i profecies de tota mena. És un parlament agre i amenaçador, de gran tremp i contundència i escrit en un llenguatge molt directe i de vegades popular. Aquest to desapareix a la Lliçó de Narbona, espècie de sermó o de conferència, en el sentit actual del mot, en què s’adreça a llecs que viuen en la pobresa evangèlica, auditori propici i que segueix els seus arguments sense intenció de polèmica. En jutjar Arnau de Vilanova com a escriptor en català hem de tenir en compte que tan sols disposem de pocs escrits seus en llengua vulgar, i que la major partida de la seva obra es conserva en llatí. Però les seves escasses pàgines catalanes donen una bona imatge de la seva singular i fogosa personalitat: visionari, renovellador i terrible polemista a favor de les seves fantàstiques idees. És totalment improcedent de comparar-lo amb Ramon llull, car per molt que aquest s’anomenés a ell mateix “Ramon lo foll”, l’autèntic foll fou Arnau de Vilanova. El salva, sobretot, la seva gran categoria, com a metge, i només se’l podria qualificar de geni si realment, com afirmà moltes vegades amb total convenciment, l’Anticrist i la fi del món s’haguessin esdevingut al segle XIV.