DE LA PROSA LUL•LIANA A LA HUMANÍSTICA (SEGONA PART) (DINS LITERATURA CATALANA MEDIEVAL. MARTÍ DE RIQUER. AJUNTAMENT DE BARCELONA. DELEGACIÓ DE SERVEIS DE CULTURA. BARCELONA, 1972)

27. LA PROSA RELIGIOSA: FRA FRANCESC EIXIMENIS Com s’esdevé a tota la literatura medieval europea, a la catalana són molt abundoses les obres en prosa de caràcter religiós i moral, des de traduccions i comentaris de textos bíblics fins a elementals catecismes, llibres d’hores o arts de ben morir. Són nombrosos els escriptors que podrien ésser adduïts o citats en aquest apartat, però n’hi haurà prou que parem atenció en el més important i fecund de tots plegats, fra Francesc Eiximenis (nat poc abans del 1327 a Girona), franciscà, que de jove es formà en aules universitàries i conventuals de París, Colònia i Oxford, protegit per Pere el Cerimoniós i conseller de Joan I, el qual morí essent bisbe d’Elna (al Rosselló) el 1409, Eiximenis visqué molts anys a València i seguí de prop i amb gran interès no solament els problemes del govern de la ciutat ans encara les cruels bandositats de la noblesa que n’ensangonaven els carrers; i als darrers temps del regnat de Joan I s’adonà de la profunda crisi política i econòmica per què travessava el país. A això és degut que, essent un home extraordinàriament agut i bon observador de tot allò que el voltava i convençut de l’excel•lència i possibilitats d’una ordenació política basada primordialment en el municipi, assentés els principis d’un règim en molts aspectes burgès, fins i tot amb agosarades insinuacions a un govern republicà com el d’algunes ciutats italianes, actitud que, de retruc, el posà en oposició a la pagesia (escriví frases molt cruels contra els pagesos, en els quals veié aplegats tots els vicis i defectes). Entestat, d’altra banda, en la ingent tasca d’il•lustrar teològicament i moral els sues conciutadans, sens dubte per tal d’elevar la formació cristiana d’aquells burgesos amb qui se sentia tan compenetrat, té l’habilitat de trobar un estil planer, pintoresc, llampant i atraient amb el qual aconseguirà d’atreure’s els seus lectors i donar-los coratge i alè per a llegir els milers de capítols de la seva obra fonamental. Aquesta és una mena d’enciclopèdia general que duu el títol genèric de Lo Chrestià, prevista en tretze llibres, però només pogué redactar-ne quatre(el conjunt dels quals assoleix els 2582 capítols, en general no breus), que constitueix un insubstituïble panorama de la vida medieval. Com a bon escolàstic, Eiximenis segueix un molt ben traçat pla, estructura la matèria amb lògica i perfecta travada i l’exposa d’una manera ordenada, però dilata de tal manera l’argumentació i eixampla tant els punts que va tractant, que la fèrria unitat de cadascun d’aquests quatre llibres que arribà a enllestir, i la de Lo Chrestià en general, tan sols s’adverteix un cop considerada l’obra en conjunt. I precisament la digressió i el que és marginal constitueixen, en aquesta extensíssima obra, allò que més interès desvetlla en el lector, ja que són inoblidables les seves pàgines sobre la oda femenina o la manera de comportar-se a taula i l’etiqueta en els banquets, les divertides històries d’embriacs que explica en tractar el pecat de gola, la seva clara exposició d’idees sobre urbanisme, la interessant explicació sobre tàctica militar a les batalles (que sembla inspirada en la de Nàjera) i les seves precioses dades sobre armes, armadures i ginys artillers, les seves curiosíssimes observacions i anècdotes sobre joglars, etc. Si hi afegim que l’exposició doctrinal i els eixamplaments doctrinals són acompanyats d’intencionades anècdotes, algunes de la vida contemporània, conte si faules, advertirem que Eiximenis era un escriptor molt intel•ligent i agut que recorregué a aquests procediments per tal d’assolir que l’atenció del lector es mantingués sempre desvetllada, i fins i tot de tant en tant deixa caure-hi contalles picants o anticlericals. Realment, si, com afirma algun cop, té interès a ésser llegit per “pecadors” per tal de portar-los pel bon camí, el procediment és hàbil ja que el pecador trobarà en Eiximenis moltes pàgines divertides que el constrenyeran a llegir, cosa que no hauria fet davant un normal llibre pietós o de moral. Molt notables són també d’altres obres d’Eiximenis, com és la seva Vida de Jesucrist (Vita Christi, però en català), el Libre dels àngels i, sobretot, el Libre de les dones, interessantíssim manual per a l’educació de la dona cristiana. De totes aquestes obres, que gaudiren de gran èxit, es conserven traduccions castellanes i franceses medievals o del segle XVI. La ingent obra d’Eiximenis comporta una gran acumulació de materials procedents de diverses i nombroses fonts. Constantment basa les seves afirmacions en textos de l’Escriptura, de pare si de doctors de l’Església i tractadistes contemporanis de la més diversa índole. En general sembla que els primers autors que addueix són reals, tot i que de vegades no els conegués de primera mà; però també sembla evident que en algunes ocasions inventa autoritats o, almenys, pren en consideració autors inventats. Si no, fóra difícil d’explicar que, en allargar-se sobre problemes de tàctica militar, citi frases o conceptes atribuïts a “aquell famós cavaller Tristany de Leonís”, a “Lancelot, famós cavaller”, a “lo gran cavaller Palomides”, a “los famós cavaller Oliver, comte de Savoia e companyó del gran cavaller Rotlan” i fins a “lo famós cavaller Ulixes”. Coneix i cita, naturalment, autors clàssics, com fa tot escriptor culte medieval, però encara que la seva obra fou escrita quan l’humanisme ja era difós per Catalunya, sobretot a la cort, amb què tanta relació tingué Eiximenis, l’escriptor franciscà veu els escriptors grecs i romans amb ulls medievals, i si bé aprofita observacions i idees de Ciceró o de Sèneca, per a ell són autors “pagànics” i maleeix les obres amoroses d’Ovidi, tan admirat precisament per Bernat Metge. La seva prosa sol ésser exempta de retòrica i filigranes, i és directa, precisa, graciosament popular quan convé, i disposa d’un vocabulari molt ric i expressiu. Cal tenir present, això no obstant, que aquest estil planer, vivaç i sense èmfasi, adquireix certa solemnitat retòrica a les dedicatòries, quan Eiximenis ofereix els seus llibres a alts dignataris de la cort i s’esforça, amb èxit, a escriure com és moda entre els més o menys afectes a l’humanisme. 28. LA PROSA ORATÒRIA I SANT VICENT FERRER L’oratòria medieval catalana compta amb una riquesa de peces conservada realment extraordinària. Hi ha, en primer lloc, el nombrós conjunt de parlaments pronunciats a les corts, que pot ésser seguit sobre còpies autèntiques des del 1350 i que es prolonga fins al segle XVII. Alguns d’aquests discursos són de gran interès, tant per llur perfecta estructuració com per llurs valors suasoris i estilístics. Apareixen com a grans oradors els reis Pere el Cerimoniós, Martí l’Humà (la vibrant proposició del qual a les corts de Perpinyà el 1406 és una peça antològica, en la redacció de la qual tal vegada no fou absent la mà de Bernat Metge), la reina Maria de Castella, muller d’Alfons el Magnànim, Joan II, Ferran el Catòlic i fins i tot el seu nét l’emperador Carles V, la proposició del qual fou pronunciada el 1519 és en un català correctíssim. D’entre els particulars destacarem com a oradors Pere de Fenollet, vescomte d’Illa, Alfons d’Eixea, bisbe d’Elna, Marc de Villalba, abat de Montserrat, el cardenal Joan Margarit, etc. Malgrat el gran interès d’aquestes peces, cal tenir present que foren “llegides” a les sessions de corts, la qual cosa suposa que primer foren escrites (per l’orador o per algú que l’ajudés) amb la intenció de ser pronunciades. I tot i que quan hom escriu un discurs o una conferència hom cerca un estil “discursiu” que tingui eficàcia en el moment de la seva lectura en públic, de fet no es tracta de literatura “parlada” sinó de literatura “escrita”. Aquesta darrera consideració fa interessantíssim el cas dels sermons de Sant Vicent Ferrer (1350-1419, canonitzat el 1455), ja que llur text ens ha pervingut gràcies a transcripcions estenogràfiques que feien alguns dels qui acompanyaven el predicador en el seus viatges. No cal sintetitzar la biografia del dominicà valencià Vicent Ferrer, teòleg i polític que intervingué decisivament en el problema successori de la Corona d’Aragó i en la liquidació del Cisma d’Occident, però recordem que ja en vida gaudí de fama de sant i de taumaturg, i que predicà en gran part d’Europa arrossegant darrera d’ell multitud de fidels i de penitents que el seguien atrets principalment per la força de la seva predicació, i que a tot arreu s’expressà en la més peculiar i castissa modalitat del valencià, que era entès, segons nombrosos testimonis contemporanis, per castellans, provençals, italians, francesos i fins bretons. Sortosament es conserven uns dos-cents vuitanta sermons de Sant Vicent transcrits mentre ell predicava, la qual cosa, a més de constituir un fenomen de transmissió textual realment singulars en temps anteriors als contemporanis, ens permet excepcionalment d’acostar-nos a escoltar el llenguatge real, descurat i familiar, que hom parlava comunament. Cal advertir, naturalment, que aquestes transcripcions pateixen d’errors i de buits produïts per l’explicable fet que els estenògrafs més d’un cop es perdien o, cansats, resumien el que estaven oint. De fet sabem per testimonis presencials que els sermons de sant Vicent Ferrer solien tenir una durada de tres hores, i els textos conservats no permeten atènyer-les. L’estructura dels sermons de Sant Vicent Ferrer, que correspon amb la propugnada per Francesc Eiximenis al seu tractat llatí Ars praedicandi populo, comporta una divisió tripartida: la introducció, on s’enuncia el tema mitjançant un versicle bíblic i al qual segueixen la salutació als fidels (generalment amb la fórmula “Bona gent”) i el rés d’una avemaria; la introducció al tema, també breu explicació del sentit literal del versicle citat i ràpida indicació de la seva aplicació moral; i la divisió del tema, o cos del sermó, on es desenvolupa l’aplicació a base de determinats punts que Sant Vicent sol enunciar d’antuvi en proposicions amb homoiotelèuton (és a dir amb rimes), sens dubte a fi de recordar-les millor. Dins el cos del sermó hom adverteix molts cops enginyosos recursos mnemotècnics dels quals es val el predicador per recordar la matèria i exposar-la ordenadament. L’explicació doctrinal és acompanyada de gran nombre de similituds (“semblances”) i d’exemples, que tant poden ser miracles com breus relats presos d’autors profans o, més sovint, anècdotes que coneixia el predicador. Fins aquí tot això és normal en la predicació cristiana, però allí on Sant Vicent Ferrer demostra la seva enorme potència i personalitat és en el seu contacte directe amb l’auditori, al qual arribà de vegades a interpel•lar individualment. Molts passatges d’aquests sermons deixen transparentar l’exagerada gesticulació del predicador, i, sobretot, les seves tan característiques i emotives onomatopeies i fins i tot els seus autèntics crits. ^Parem esment, entre d’altres molts exemples, en la manera com fa oir als fidels la caiguda de les grans feixes (“feixots”) de condemnats a les calderes de l’infern. “Ooi, quiny feixot més gran d’aquests! Via a l’infern!! Altre feixot de persones superbioses (enteneu-me, dones) despendran quant han en vanitats, blanquets, corns, etc. Ídem, d’hòmens vans, inflats de sciència. Oi, que serà gran aquest feixot! Via a l’infern! Altre feixot de logrers... Ooi, quiny feixot tan gran! Via a linfern: xof, en les calderes”. Podem advertir, de passada, com el savi mestre en Teologia, que tants cops a les aules havia desenvolupat tomísticament el tema dels novíssims, i sens dubte en un perfecte llatí, aquí es fa seva la més popular versió de l’infern, amb calderes i tot, i l’exposa en un desarticulat llenguatge del carrer. Descriu el martiri del seu sant patró, Sant Vicent màrtir, amb un realisme tan cru que arribem a “oir” com se li van desprenent del cos trossos de carn fregida. “Dementre estava en les graelles tota hora pregava a Déu. Aprés prengueren unes forques de ferre, ab les quals giraven-lo, ans a la un costat, adés a l’altre; e així com lo giraven chillava la carn chii, chii, e rejava lo greix així com la pell se trencava”. Els estenògrafs intenten de reproduir els crits del predicador repetint les vocals, i així ens prevenen aquelles imprecacions: “Aai!”, “Coom!”, “Ooh!”, “Hòmens!”, “Doones!”, i el bram de l’ase quan veu la somera (“Haaaic!”) o l’escataineig de la gallina (“xo, xó, “ca, ca, ca”) o el xiscle del corb (“buu!, buu!”) i fins i tot el mormolejar entre dents del qui resa distret (“xa, xa, xa, Marieta, posa l’olla, Pater noster”), equivalent a l’actual “bla, bla, bla”). Els sermons de Sant Vicent Ferrer són abundosos en diàlegs, no tan solament aquells que són fets arribar per a la cabdal expressió d’una rondalla o anècdota (com la deliciosa discussió entre Santa Margarida i el prefecte romà que la jutja), ans encara fragments de conversa que ha captat pel carrer de boca de dones o bé de criatures. D’altra banda actualitza dràsticament tot el que és antic, per tal com s’adreça a gent senzilla a la qual cal dir-li-ho tot com si fos immediat. Per aquest motiu mai no parla de l’arpa del rei David sinó de la seva “guitarra”; quan als textos evangèlics apareixen els talents els converteix en “florins”, la moneda corrent encunyada per Pere el Cerimoniós; Maria Magdalena és una poderosa dama que tenia tres “baronies” i en la vida dissipada de la qual “els cavallers anaven a visitar-la e a ballar, en tant que ella s’enamorà d’algun cavaller o escuder”. La mateixa glòria celestial esdevé cosa tan familiar que en una ocasió pondera la felicitat que suposarà per als benaurats poder “ballar ab los sants, ab les santes, ab Senta Caterina, Senta Agnès, Senta Margarita”. Però amb la mateixa claredat explica pecats abominables i trona indignat contra la depravació dels clergues. Unprelat arriba davant el judici de Déu i Aquest li diu: “¿E no és tu aquell que tenia tres amigues, e eres molt pompós, e has viscut com a porc? Los porcs no poden entrar en aquesta Esgleia o palau, mas van a estar en l’estable de l’infern”. Tot i que fra Vicent Ferrer era un home de gran cultura, que havia tingut relació amb els amhients més elevats d’Europa i tractat els escriptors més al dia de tot, davant els autors clàssics reacciona de manera semblant a Eiximenis: “Aristòtil, on te penses que sia? En infern... Plató verge era, mas en infern ´s... bon Virgili, que jau en mig d’infern, Ovidi, Dantes, poetes...”. Com veiem, no se n’ha salvat ni el mateix autor de la Commedia, “insultat” amb el terme de poeta. Com podem advertir, la llengua de Sant Vicent Ferrer, aquest colorit, graciós i bell valencià popular, constitueix un document lingüístic de gran importància, ja que ens transmet el parlar normal del poble, no sotmès a reglamentació gramatical, a uniformisme ni a actituds retòriques. 29. LA PROSA DE LA CANCELLERIA El cas dels sermons de Sant Vicent Ferrer és singular i valuosíssim, perquè la prosa literària catalana a l’Edat Mitjana ofereix un clar exemple d’uniformitat imposada des de dalt, que tancà el pas a dialectalismes i a la dicció popular. Ja veiérem el caire elevat i culte d ela prosa lul•liana que, atès el prestigi de Ramon Llull i la universalitat i extensió de la seva obra, s’anà imposant com a exemple de dicció perfecta. Aquesta perfecció trobà una canalització adequada i un nucli que la imposà per tot el domini lingüístic a la Cancelleria reial, sobretot quan aquesta fou reorganitzada i rígidament estructurada durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Els documents reials que emanaven de la Cancelleria arribaven fins als llocs més apartats del domini lingüístic català i per llur règia i enlairada procedència eren considerats com a models de ben escriure, sobretot per part d’aquells qui pretenien de fer-ho amb pulcritud literària. I no anaven errats, car els vice-cancellers i secretaris que treballaven a la Cancelleria eren uns excel•lents prosistes i esmerçaven gran cura en la redacció bella i clara. Parem esment que aquesta claredat dels documents cancellerescos, que crida l’atenció al més profà, era deguda en part al fet que els funcionaris que els redactaven eren notaris de professió, o sia persones avesades a escriure de manera que no fos possible l’ambigüitat ni la confusió. Aquests funcionaris, que solien fer llur carrera a la Cancelleria començant pel grau més humil (l’”escrivà de manament, que, amb bona lletra, transcrivia els documents que li dictaven), havien de dominar les tres llengües que avui anomenaríem “oficials”, el llatí, el català i l’aragonès, i així no és estrany de trobar documents en perfecta prosa catalana redactats per un secretari aragonès i d’altres en un aragonès bellíssim redactats pel barceloní Bernat Metge. La Cancelleria s’esforça a uniformar la prosa catalana, sens dubte prenent com a base la parla barcelonina, i a donar-li un encertat caire supradialectal, que anà imposant-.se a tot aquell qui, essent català, valencià, mallorquí o rossellonès, volia escriure d’una manera culta i elevada, i a això és deguda la poca matisació dialectal dels grans escriptors medievals; i tinguem en compte que aquesta matisació és molt marcada en aquells qui contemporàniament escriuen en castellà i, sobretot, en francès. La Cancelleria uniformà i regularitzà la llengua d’una manera semblant a com faran segles després les acadèmies, i imposa una prosa catalana que, pel fet d’ésser el català dels organismes d’estat i de la cort, el King’s catalan, fou acceptada amb gran facilitat. Els cultes funcionaris de la Cancelleria eren, com ja hem assenyalat, bons llatinistes, i per tant coneixedors de la retòrica que s’aprenia a l’ars dictandi o manuals de ben escriure. No ha d’estranyar, doncs, que quan redactaven en català procuressin d’introduir a la llengua moderna i viva les filigranes retòriques i els artificis estilístics que sabien infondre a llur prosa llatina. Dins el decenni que s’obre el 1381 hom comença a notar en els documents de la Cancelleria un estil nou, i a cartes catalanes advertim intencionades transposicions, una cadència que domina tota la frase i un període llarg amb encertades subordinacions. Això significa que la prosa humanística llatina, vinguda d’Itàlia, ha arribat a la Cancelleria, i els joves secretaris han acollit amb entusiasme i bon gust la innovació. Els seran familiars les obres llatines de Pretarca, es cartejaran entre ells en un elegant llatí humanístic i els resultats estilístics d’aquest nou estil tot seguit es transparentaran a llur prosa catalana. L’agost de 1381, el secretari Bernat Miquel redacta una lletra de Pere El Cerimoniós en què llega a Poblet la seva biblioteca i ho fa incloent-hi una significativa frase de Sal•lusti, i el mes següent el mateix secretari signa al peu del famós elogi de l’Acròpolis d’Atenes pel rei Pere. Hem arribat a temps nous que tindran una clara repercussió literària. 30. BERNAT METGE A la Cancelleria es formà i treballà gran part de la seva vida Bernat Metge, gràcies al qual, la prosa i la humanística catalanes assoliren el més alt grau de perfecció i elegància. Nat al carrer dels Especiers de Barcelona (avui carrer de la Llibreteria), entre 1340 i 1346, era fill d’un apotecari que assortia de medecines i xarops el palau reial. Mort el pare, la seva mare contragué segones núpcies amb Ferrer Sayol, protonotari de la reina i traductor del tractat De re rustica de Pal•ladi al català, la qual cosa sens dubte implica que el padrastre influí en la formació de Bernat Metge, el qual el 1371, molt jove encara, era ja notari i començava la seva carrera de funcionari àulic a la cort d’Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós. En morir aquesta, el 1375, passà a la cort de l’hereu de la Corona, Joan, duc de Girona, més tard Joan I, al qual el nostre escriptor estarà estretament vinculat, així com a la seva muller Violant de Bar L’obra de joventut de Bernat Metge té encara un cert segell medievalitzant, tot i que sempre s’hi enregistra o bé una preocupació per problemes pendents i immediats o una recerca de nous estímuls literaris. Així el 1381 trobem datat el seu poema al•legòric Libre de Fortuna e Prudència, tan medieval encara que és escrit en sèries d’apariats octosíl•labs i en un català on són abundoses les solucions provençals; d’altra banda, el tema desenvolupat procedeix de l’Anticlaudianus d’Alain de Lille i del De consolatione de Boeci i es troba també a la segona part del Roman de la Rose. Però hi ha en aquest poema clares referències a unes persecucions de què és objecte l’escriptor i intencionades al•lusions a abusos dels banquers i a especulacions financeres perfectament explicables en aquells moments, ja que el 1381 ha estat anomenat l’any negre de l’economia europea i hi començaren les fallides en cadena de les principals banques de Barcelona. També en època jovençana, sense que hom pugui precisar-ne la data, Bernat Metge traduí en prosa el segon llibre del poema llatí De vetula, que aleshores tothom considerava escrit per Ovidi, la qual cosa fa patent el seu ja bon art de traductor i la seva afecció pel “mestre d’amor”, tan odiós per a Eiximenis, Sant Vicent Ferrer, Antoni Canals i d’altres. Tal vegada també pot ésser situat en aquesta etapa jovenívola el Sermó de Bernat Metge, poema humorístic en versos breus, que és una irrespectuosa i divertida paròdia d’un sermó (fins i tot sembla imitar l’estructura externa dels de Sant Vicent Ferrer), en què exposa una sèrie de consells cínics o francament immorals, molts dels quals són adreçats a ensenyar l’art de surar sense escrúpols (Siats de natura d’anguila en quant farets”),, que adquireixen un especialíssim sentit quan advertim que Bernat Metge, al llarg de la seva vida, obra molt d’acord amb els preceptes que aquí reuneix humorísticament. En efecte, constantment fou acusat de delictes, li foren incoats processos en contra i, mentre visqué Joan I, sempre se’n sortí impune. El 1387, en iniciar-se el regnat d’aquest monarca, Bernat Metge continuà estretament unit a la seva Cancelleria i cort, primerament com a escrivà i després com a secretari del rei. Eren moment de greu crisi política, motivada pel poder cada cop més efectiu del consell reial, que operava sense atendre les corts, suspeses indefinidament, i els consells de les ciutats i les viles, situació anòmala i intranquil•la que transparenten alguns escrits d’Eiximenis. Les acusacions d’irregularitats i arbitrarietats que foren formulades contra els poderosos membres del consell reial, Bernat Metge un d’ells, eren desateses pel rei, que tenia una il•limitada confiança en els qui el voltaven i no li permetien de veure les realitats del país. Però de vegades Joan I es veia obligat a obrir procés contra algun conseller seu damunt del qual hom formulava greus acusacions; i així succeí amb Bernat Metge, processat el 1388 (però sense que aquest fet impliqui forçosament un empresonament), circumstància en què ell, per tal de recaptar una forta influència, trameté, en forma d’epístola, una obra en prosa a la dama Isabel de Guimerà, amb la qual tenia amistat sens dubte des de temps jovenívols. Aquesta epístola inclou una elegantíssima traducció de la història de Valter i Griselda feta damunt el text llatí que Petrarca inclogué en una de les seves epístoles De rerum senilium (que és versió, al seu torn, de la darrera novel•la del Decameró de Boccaccio), que constitueix la més antiga traducció d’un text de Petrarca feta a Espanya. Petrarca, com a escriptor en humanístic llatí, no com a líric en llengua italiana, és aleshores una novetat literària a Catalunya, i és de creure que fou introduït pels joves funcionaris de la Cancelleria. Un any abans (el 1386 o 1387) l’escrivà de Joan I Pere de Pont havia redactat una lletra literària en llatí on deia que “Francisco Petrarchae... fuit digne laureatus poeta” i lloava el De vita solitaria i, precisament, el volum de les epístoles De rerum senilium de les quals Bernat Metge extragué el Valter e Griselda. Igualment Bernat Metge diu en la seva dedicatòria a Isabel de Guimerà que li envia una traducció de “Petrarca, poeta laureat, en les obres del qual jo he singular afecció..., lo qual viurà perpetualment en lo món per fama e per los insignes llibres que ha fets a nostra instrucció”, i confessa que, en comparació amb el llatí petrarquià, la seva prosa catalana “és fort grossera” i que ell ha gosat fer palesa la seva ineptitud “aprés tan solemne poeta com aquell és”. Ens trobem en un moment decisiu de la literatura catalana, concretament quant a la prosa, que pel conducte dels humanistes s’està renovant amb una àgil mal•leabilitat sintàctica i amb un enriquiment cultista del lèxic. Ara ja més important que el que hom escriu és la manera d’escriure-ho, car la trama de la història de Valter e Griselda és d’una insulsa i inversemblant ingenuïtat, però constitueix un primer apropament a Petrarca, que molt aviat serà més efectiu i tindrà més sentit. En efecte, el 1395, sens dubte a conseqüència d’una missió diplomàtica a la ciutat pontifícia d’Avinyó, encara tan plena de records de Petrarca, Bernat Metge coneix el Secretum, íntim tractat del gran humanista italià, diàleg filosòfic que influeix decisivament en la concepció de Lo Somni, que serà la seva obra màxima; però per arribar-hi ha d’esdevenir-se molt greus fets. A Barcelona, el 1395, en moments n què la ciutat era novament pres a de la pesta, Bernat Metge es proposa plantejar-se el problema de la providència divina en una obra dialogada a l’estil del Secretum, i redacta el començament d’una Apologia, que restà interrompuda. El seu conversar greu entre Bernat i un amic seu, Ramon, amb els noms encapçalant cada intervenció i sense verbo dicendi, constitueix la primera mostra, en llengua moderna, de diàleg a l’estil dels de Plató i Ciceró, als quals Bernat Metge cita al costat de Petrarca, que és qui li ha suggerit el recurs. Però l’Apologia resta interrompuda per tal com s’acosten greus dies per al país. La camarilla que envoltava Joan I, en la qual Bernat Metge tenia un paper destacat, havia abusat de tal manera del seu poder que els consells de les ciutats, principalment els de Barcelona i València, acusaren valentament les immoralitats dels membres del consell reial, denunciaren les dilapidacions llurs així com llur entossudiment a evitar la celebració de corts dels regnes i exhibiren proves que demostraven que estaven conjurats amb gents que havien pagat companyies de mercenaris acampades al Roine, a prop d’Avinyó, les quals estaven disposades a travessar els Pirineus per tal de deposar Joan I i, sens dubte, proclamar rei el seu gendre, el comte de Foix. El rei no tan sols desoí les queixes i jutjà falses aquestes acusacions sinó que ordenà una estreta investigació endegada a esbrinar d’on havia partit el que ell considerava vils calúmnies, i Bernat Metge fou encarregat d’aquest afer a Barcelona, on terroritzà els consellers de la ciutat, als quals fins i tot amenaçà amb el turment. El 18 de maig de 1396 Joan I s’adonà que les queixes de les ciutats eren fonamentades i que les denúncies tenien una sòlida base, i l’endemà morí de manera sobtada i sense confessió a Foixà, mort inesperada la greu motivació de la qual es volgué dissimular després amb l’afirmació que havia traspassat en caure del cavall en una cacera. A partir de la mort de Joan I, i en fer-se càrrec dels seus regnes, des de Barcelona estant, la seva cunyada Maria de Luna, esposa d Martí,, el qual es trobava a Sicília, la situació política canvià diametralment de nit a dia. Amb el suport dels consellers de Barcelona, la reina procedí a l’immediat empresonament i procés dels consellers, curials i domèstics de Joan I, entre els quals Bernat Metge, que fou tancat al Castell Nou (a la cruïlla dels carrers del Call i de la Boqueria), mentre s’encarregaven de les responsabilitats de govern aquells qui poques hores abans eren sotmesos a severs interrogatoris. En el procés contra tot aquest grup una de les acusacions més greus era la de considerar-los culpables de la sobtada mort de Joan I, que havia finat sense confessió i sense els auxilis necessaris al cristià. Aquesta acusació, tan característica de la mentalitat medieval, fou allò que induí Bernat Metge a transformar el seu primer esbós de l’Apologia en el que serà la seva obra mestra, Lo somni, que redactà a començaments del 1399, ja en llibertat i sens dubte a la seva casa del carrer de la Corretgeria (avui carrer del Veguer, que desemboca a la plaça del Rei). Lo somni, si bé és un diàleg, no duu el nom dels interlocutors a l’estil dramàtic i el debatre és postil•lat amb indicacions objectives, i es divideix en quatre llibres. Fingeix Bernat Metge que, fa poc, mentre era en presó (i evidentment sense culpa, recalca, com s’ha demostrat), se li aparegué l’esperit de Joan I acompanyat dels mitològics Orfeu i Tirèsies i d’ocells i gossos de caça. La presència de l’espectre planteja tot seguit el problema de l’existència i immortalitat de l’ànima en la qual cosa Bernat Metge diu no creure, però que constitueix l’essència d’aquest llibre primer en què el rei acaba convencent el seu antic servent i secretari d’aquestes veritats fonamentals. Hi ha un abisme entre el raonar modern i humanístic d’aquest primer llibre de Lo somni, on es buiden arguments extrets de tractats filosòfics de Ciceró i d’altres autors clàssics, i el medieval conversar del Libre de Fortuna e Prudència, compost per Bernat Metge divuit anys abans. La intenció fonamental de Lo somni s’acompleix en el seu segon llibre, en el qual Joan I afirma que la seva ànima es troba al purgatori i en camí cert d’assolir la glòria, amb la qual cosa desvirtua l’acusació formulada contra els processats el 1396, un altre dels quals, Ramon de Perellós, també recorrerà a una altra obra literària per presentar el rei al purgatori, encara que en actitud plenament medieval. En el llibre terç de Lo somni hom aclareix que Orfeu i Tirèsies acompanyen Joan I per tal que aquest purgui la seva afecció sens mesura ala música i a l’astrologia, i el primer narra els seus amors amb Eurídice i la seva mort, a base de les Metamorfosis d’Ovidi, i Tirèsies pronuncia una terrible diatriba contra el sexe femení presa lletra per lletra de passatges del Corbaccio de Boccaccio, sense fer-ne esment, tot i que aquesta obra feia anys que havia estat traduïda al català pel mercader barceloní Narcís Franch. En el llibre quart Bernat Metge refuta tots i cadascun dels arguments misògins de Tirèsies, la qual cosa constitueix, de fet, una refutació Boccaccio, fa un elogi de les dones on esmenta les famoses a l’antiguitat per llurs virtuts i recents reines catalanes, i fa una encomiàstica ponderació de Maria de Luna, “ara regnant”, aquella que poc abans el féu empresonar i processar; i l’obra acaba amb una enginyosa i original diatriba contra els homes, de gran interès des del punt de vista del vestuari i dels costums. Lo somni assolí amb escreix el propòsit polític que es proposava. El rei Martí L’Humà, contra el qual, segons el procés Bernat Metge havia dit coses molt greus, li demanà ràpidament un exemplar de l’obra, el cridà al seu costat i des del 1405 fins a la seva mort el 1410 el tingué com a secretari, de la mateixa manera que tornaven a ocupar alts càrrecs la majoria dels processats arran de la mort de Joan I. Eren, per regla general, homes desaprensius i audaços, però intel•ligents i d’idees modernes i renovelladores. Lo somni representa el major grau de maduresa de la prosa renaixentista catalana, ja que Bernat Metge era home d’extraordinari bon gust i de gran sentit de la llengua i sabia perfectament fins a quin punt hom pot forçar-la amb filigranes sintàctiques i amb audàcies de lèxic sense caure en l’amanerament i en la pedanteria error en el qual caigueren tants prosistes cultes dl segle XV. Malgrat que al llibre primer sembla que Bernat Metge resti convençut pels arguments de Joan I, l’escepticisme de l’escriptor barceloní és advertit en tot moment, ja que sempre hi ha un segon pla de fina ironia i de restricció mental que ens fa entreveure la seva íntima actitud. L’humanisme ha estat molt ben assimilat per Bernat Metge, el qual, si de bell començament en Lo somni afirma terencianament “Hom són així com los altres e cové que seguesca llurs petjades”, a la fi de l’obra escriu ciceronianament: “Entén en tots fets propris... es especialment en conèixer e millorar tu mateix”. Bernat Metge morí a la primera meitat de l’any 1413, a la seva nadiua Barcelona, on havia desitjat finir els seus jorns en una de les seves obres jovenívoles, tal vegada a la Cucurulla. 31. FRA ANTONI CANALS Al nom de Bernat Metge sol acompanyar el del dominicà valencià fra Antoni Canals(nat vers el 1352 i mort entre 1415 i 1419), persona de biografia, tarannà i creences molt diferents de les de l’escriptor barceloní, però que per raons molt diferents i també per camins molt diversos arribà als clàssics i al Petrarca llatí. Fou catedràtic de teologia i figura rellevant al seu orde, però conegué bé la cort i els ambients cultivats del país, i s’adonà que s’hi anava imposant un cert escepticisme i una actitud racionalista oposada a la fe cristiana, al temps que els escriptors gentils de l’Antiguitat eren admirats i considerats com a font principal del saber filosòfic. Hagués pogut reaccionar com Eiximenis o com Sant Vicent Ferrer, blasmant els autors pagans i afirmant que Plató, Aristòtil, Virgili o Ovidi es trobaven a l’infern purgant llurs pecats. Però fra Antoni Canals, a més de tenir una fina intel•ligència i un autèntic esperit catequístic, s’adonà perfectament que l’humanisme no era una “novetat” passatgera pròpia d’uns quants pedants, ans bé un seriós enfocament de la vida i de la cultura que no tenia motius per a ésser oposat a la veritat cristiana. En data indeterminada, però entre els anys 1396 i 1407, Canals féu una bella traducció del De providència de Sèneca, amb què es proposà, com afirma al pròleg, de demostrar el concepte cristià de providència divina a base de l’autoritat d’un autor gentil com fou Sèneca, el qual, pel fet de tractar-se d’un clàssic, fóra admirat i admès pels “homes de paratge” i pels cultes humanistes de la cort que menysprearien amb escepticisme i potser amb ironia una argumentació sobre el mateix punt a base de textos sagrats i de raonaments escolàstics. L’actitud de Canals, doncs, tan oposada a la de Bernat Metge, el portà també a una revitalització dels clàssics. Abans, el 1395, havia traduït el conjunt d’anècdotes i fets heroics i virtuosos dels antics escrit per Valeri Màxim, la qual cos poc significa humanísticament perquè fou un autor molt llegit a l’Edat Mitjana. Cal advertir que aquesta traducció fou dedicada als consellers de la ciutat de Barcelona, als quals fou tramès un bellíssim manuscrit, molt ben cal•ligrafiat, i que els seus successors conserven a l’Arxiu Històric de la Ciutat, detall important i poc freqüent en la transmissió de textos medievals, normalment conservats en còpies més o menys correctes. També escriví Canals un llibre intitulat Scipió e Aníbal, que és fonamentalment una traducció de la conversa que tingueren Escipió i Hanníbal segons la versió poètica que, en part presa per Titus Livi, ofereix Petrarca en el seu poema llatí Àfrica. Aquesta font demostra que Canals s’adonava perfectament dels nous gustos i ídols literaris. Però sens dubte allí on fa Antoni Canals es desenvolupa més a gust i on escriu per impuls més íntim és a les seves obres de caràcter religiós, totes les quals són traduccions, a excepció de l’Escala de contemplació (escrita entre 1398 i 1400), obra ascètica al pròleg de la qual hi ha una magnífica descripció de la cartoixa de la Vall de Crist (prop de Sogorb). Al pròleg de la seva traducció d’una lletra falsament atribuïda a Sant Bernat hi ha un vibrant i fervorós elogi dels llibres, que tindria més valor si fos original (és traduït del Philobiblon de Richard de Bury) i un atac a les obres profanes, que considerava pecaminoses: el Lancelot, el Tristan, el Roman de Renart, els poemes eròtics d’Ovidi i aquell De vetula que Bernat Metge havia traduït a la seva joventut. Ara, en una obra de caràcter ascètic i adreçada a gent inclinada a la contempació, fra Antoni Canals transparenta el que, en el fons, pensava de la literatura profana i, naturalment, d’Ovidi, mestre d’amor. Fra Antoni Canals, que escriu una prosa elegant, digna, de gran bellesa i sense aparents dialectalismes, fa, al pròleg de Valeri Màxim, una sorprenent distinció entre “llengua catalana” i “llengua materna valenciana”, que no sembla respondre a una realitat present als seus escrits (als sermons de Sant Vicent ja és diferent) i sobre la qual els filòlegs no han trobat explicació plausible, ja que tal vegada no calgui cercar-la en l’àmbit de la filologia sinó en el del particularisme regnícola. 32. FELIP DE MALLA Felip de Malla fou brillant i pompós tant a la seva vida com a la seva obra. Nasqué a Barcelona en el decenni del 1370 al 1380 i se’n conta que als divuit anys ja “ensenyava” de manera admirable lletres sagrades a París. Des del 1403 fou canonge de Barcelona i des del 1407 rector de Santa Maria del Pi. Intervingué decisivament en el greu conflicte de successió de la corona, en el qual treballà amb ardor a favor de la causa de Ferran d’Antequera, i en la liquidació del cisma, ja que realitzà eficaces gestions per ala sostracció a l’obediència de Benet XIII, la qual cosa el féu viatjar per part d’Europa amb missions diplomàtiques. Quan explicà les raons que aconsellaven d’apartar-se de l’obediència a Pere de Luna en un sermó pronunciat a la catedral de Barcelona, la reacció fou diversa i els qui s’hi oposaren enganxaren per les parets de la ciutat “pitafis” (és a dir, pasquins) contra el predicador. El 1417 Felip de Malla intervingué en el concili de Constança, i notícies contemporànies asseguren que obtingué tres vots per a la tiara pontifícia. El 9 de juliol de 1431, mentre predicava a les exèquies de Violant de Bar, vídua de Joan I, se sentí indisposat, però se sobreposà al dolor, acabà el sermó i s’enretirà a casa seva (el bell palau, davant de la Catedral, anomenat “Casa de l’Ardiaca”), on morí dos dies després. A l’inventari dels seus béns destaca una rica biblioteca, amb tota mena de llibres clàssics, que guardava a la torre romana de la Plaça Nova. En clara oposició a Sant Vicent Ferrer, el predicador popular i de maneres senzilles, Felip de Malla fou el predicador elegant, retorçat i cortesà. Es conserven, i se’n tenen notícies, sermons seus predicats davant Ferran d’Antequera i Alfons el Magnànim, davant papes i reunions conciliars. Davant un auditori tal gairebé podríem dir que Felip de Malla es veu forçat a expressar-se d’una manera excessivament culta i retòrica, a frec de la pedanteria, amb insercions de cites en llatí de textos sagrats i d’escriptors profans, i sempre en un sostingut to pompós i solemne. Un sermó predicat davant Alfons el Magnànim,l’abril de 1419, a l’elegant i sobri ambient de la capella reial de Barcelona (la capella de Santa Àgata, de la plaça del Rei), li suggerí la idea de la seva obra literària de més volada, el tractat ascètic intitulat Lo pecador remut (“redimit”), obra extensíssima i de tediosa lectura, en dues parts, que desenvolupa el recargolat i medieval tema de l’entestament de Llucifer a evitar la mort de Crist per tal que no es produeixi la redempció del gènere humà. Tota una teoria d’abstraccions i de metàfores posades en moviment inunda aquest ampul•lós llibre, on sorprenen moments de barroca bellesa i al qual, de tant en tant, llargs fragments de prosa rimada donen una musicalitat especial i recargoladíssima. Citacions d’autors clàssics es barregen amb passatges bíblics, i en tot el llibre es voreja un cert humanisme curiosament enquistat en una temàtica típicament medieval, fins arribar a una espècie de fusió entre el reremón pagà i el cristià. La dicció és emfàticament retòrica i en el lèxic abunden els cultismes. Una de les moltes digressions d’aquest llibre és una curiosa diatriba a Barcelona per la manca d’alts estudis on es nodreixin en les lletres els seus fills; i no deixa de sorprendre que consideri “llocs perillosos com esculls de mar” certs indrets de la ciutat, entre els quals algunes “places, així com Sant Just i Sant Jaume, i lo Born i carrer Ample”. 33. FRA PERO MARTINES La fredor marmòria i altisonant de Lo pecador remut contrasta amb l’autenticitat i humanitat palpitants i angoixades del Mirall dels divinals assots de fra Pero Martines, dominicà que estigué al servei del príncep de Viana, al qual envià una retòrica epístola en prosa, signada a la ciutat Hercúlea (Barcelona), i al qual dedicà impressionants poesies en els temps de la seva detenció i mort. Oposat a Joan II i partidari d’Enric IV, “rei de Castella e nostro”, fra Pero Martines fou fet presoner per les galeres reials i condemnat per traïdor, i morí de la manera següent: fou conduït al moll de la ciutat, li posaren al cap un casc de ferro roent, el ficaren en una barca i el llençaren al fons del mar amb una pedra lligada al coll. Això s’esdevingué el 1463. Però durant els mesos que estigué empresonat, sabent a quina trista i horrorosa fi estava destinat, fra Martines escrigué algunes emocionants poesies religioses,amb diàfanes al•lusions polítiques, i el tractat ascètic Mirall dels divinals assots, en una prosa molt bella i directa. Obra escrita sense poder disposar de llibres a fi de documentar-se, aquest tractat, basat en la metàfora dels “assots” amb què Déu prova el tremp dels homes, té pàgines d’impressionant emoció en les quals hom adverteix la lògica temença de l’autor, que coneix la mort que l’espera, i la cristiana resignació i autèntic penediment dels pecats. Poques obres ascètiques han estat escrites en circumstàncies tan dramàtiques, perfectament reflectides en les seves pàgines. La correcta prosa del cos del tractat, senzilla i constantment emotiva, contrasta amb la de la dedicatòria a dona Joan Berenguer, la muller del lloctinent reial que condemnà l’autor, ja que en ella fra Pero Martines veié la seva darrera esperança de salvació, i se li adreçà en un estil filigranat i amb sintaxi humanística. Les ja citades poesies de Pero Martines són, tal vegada, la mostra més considerable de poesia religiosa medieval catalana, si deixem a part la de Ramon Llull, i són de gran interès les dedicades a la creu (amb motiu de la croada contra Constantinoble projectada el 1453 o 1455), a Sant Domingo de Guzmán, a Sant Tomàs i a Sant Vicent Ferrer, i les de la Passió, sense oblidar les d’intenció política. 34. SOR ISABEL DE VILLENA L’única figura femenina important de la literatura catalana medieval és Sor Isabel de Villena, filla natural de don Enrique de Villena, el curiós gran senyor castellà, escriptor, en la seva llengua, de temàtica diversa, i que, vinculat per raons de parentiu amb els reis d’Aragó, residí durant molt de temps a Barcelona (on intervingué en les festes de la Gaya Sciència) i a València, i redactà en català el tractat mitològico-moral Los dotze treballs d’Hèrcules (text original conservat en incunable), que després ell mateix traduí al castellà. La seva filla Elionor Manuel de Villena, nascuda el 1430, des de molt petita visqué a València, a la cort de l‘austera reina Maria de Castella, esposa del Magnànim, i el 1445 professà en l’orde de les clarisses, amb el nom de sor Isabel, i fou abadessa de la Trinitat des del 1463 fins a la seva mort el 1490. A fi que les monges que depenien d’ella tinguessin matèria de meditació escriví una extensa i curiosíssima Vita Christi, en prosa de marcat tint dialectal valencià i amb força castellanismes, cosa lògica pel seu origen i educació, però sense la més mínima intenció que aquest llibre fos divulgat més enllà dels murs del seu convent. Però la reina Isabel d’Aragó i de Castella, assabentada de l’existència del llibre, mostra interès per la seva lectura, ja morta l’autora, i la seva successora, Aldonça de Monsoriu, per complaure la reina, el féu imprimir, tasca que es dugué a terme en tan sols cinc mesos (de març a a agost de 1497), malgrat la gran extensió de l’obra. Sor Isabel és una monja que escriu per a monges i que manca de la més elemental pretensió literària. Vet aquí, precisament, l’encant d’aquest llibre, redactat d’esquena a tot prejudici intel•lectual i en un to familiar que de tan en tant sembla una conversa. Els evangelis apòcrifs i tota mena de tradicions pietoses sobre Santa Anna, la Verge Maria i la infància de Jesús adquireixen en aquest llibre un relleu singular, de tal manera que sovint s’imposen als evangelis canònics, alguns fets dels quals no es consignen, fins a tal punt que la vida pública de Jesús ocupa un espai molt inferior al destinat als seus immediats avantpassats i a la seva minyonia i al referent a la Passió i al reremón, com si sor Isabel pretengués passar superficialment per allò que és més conegut a través de l’any litúrgic. L’autora amplifica i dilata els materials de què disposa, i el pla real del llibre, el que podríem anomenar la biografia de Crist, molt sovint és interferit per un altre pla al•legòric, fins a tal punt que realitat i al•legoria arriben a barrejar-se d’una manera conscient, eficaç i artística, encara que sempre amb ingenuïtat de bona llei. Fugaces notes d’ironia (com quan diu que Pilat es renta les mans per por de “perdre l’ofici”) i un estil íntim amb detalls de tendresa femenina, acrescuda pels tan castissos diminutius valencians (en la visitació de Sant Joan Baptista estava “closet” en el si de la mare, i era un “xiquet” que en rebre la benedicció de Maria “baixà lo cabet”), donen a aquest llibre un curiós matís familiar i gairebé popular. Però sor Isabel, educada a la cort, converteix el reremón cristià en una sumptuosíssima cort, on impera una rigorosa etiqueta i cada benaurat és en lloc que li correspon en atenció al seu rang (David és una mena de director d’orquestra per als saraus i les danses celestials, on el virrei Sant Miquel balla amb Eva, el secretari Sant Gabriel amb Santa Anna i Sant Rafael amb la dona del jove Tobies), i on Maria és anomenada Sa Altesa i Jesucrist Sa Majestat (com farà Santa Teresa de Jesús). En això hi ha una lògica conseqüència de la seva educació cortesana, però també un adequat recurs per a fer viu i present el més enllà, a base del que hom popularment admira, i molt eficient per a emocionar les religioses de la Trinitat, convent al qual sens dubte hauria arribat notícia que un dels seus protectors, el metge Jaume Roig, que hi tenia una filla monja, havia escrit un llibre terriblement misogin, el Spill on denigrava de manera molt forta les dones d’estat religiós, la qual cosa potser explica algunes notes feministes que es troben a la Vita Christi. 35. ELS TRADUCTORS DEL SEGLE xv Són nombroses, durant el segle XV, les traduccions catalanes d’autors grecs, llatins i italians renaixentistes, tasca d’assimilació humanística en el fons més reveladora d’una actitud que important literàriament. Ja hem vist algunes traduccions de Bernat Metge i de fra Antoni Canals, sens dubte les més encertades i estimables; però anotem que es conserven versions catalanes de Titus Livi, de Sèneca, d’Ovidi (les Heroides, per Guillem Nicolau; les Metamorfosis, per Francesc Alegre), d’Aristòtil (indirectes), de Boeci, de Josefus. És notable la traducció de les tragèdies de Sèneca per Antoni de Vilaragut, i mereixen consideració les dels tractats filosòfics de Ciceró, com el De officis, per Nicolau Quilis, i les dues de les Paradoxa, una d’anònima i l’altra del mallorquí Ferran Valentí, autor d’epístoles i versos en elegant llatí humanístic, el qual, al davant de la seva versió, que hom data vers el 1450, assaja, per primer cop, una mena d’història literària de Catalunya, a l’estil del famós Prohemio, del marquès de Santillana. Hom traduí també diverses obres llatines de Petrarca i tres d’italianes de Boccaccio: la Fiametta, el Corbaccio, pel mercader barceloní Narcís Franch i, sobretot, el Decameró, versió íntegra, elegant, encertada, amb curioses notes personals que revelen una perfecta comprensió de l’obra, feta el 1429 “en la vila de Sant Cugat del Vallès”, la qual cos no pressuposa que el traductor o els traductors fossin monjos del famós monestir d’aquella localitat. 36. JOAN ROÍS DE CORELLA El cavaller i mestre en teologia Joan Roís de Corella, nat entre 1433 i 1443 a Gandia (com Ausias March i Joanot Martorell), i mort a València el 1497, fou un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tants en temes religiosos com profans, especialment mitològics. A la fi de la seva vida dugué a terme la llarga tasca de traduir la Vita Christi del cartoixà Ludolf de Saxònia (que simultàniament apareixia en portuguès i en castellà), i publicà a Venècia (potser per tal d’esquivar la Inquisició valenciana) una bellíssima i literal versió dels Salms feta sobre la Vulgata. Les seves vides de Santa Anna i de la Magdalena i la seva història de Josep, el fill de Jacob, són excel•lents mostres de bella prosa i d’habilitat narrativa, en què s’expressa amb certa llibertat en el tracta de l’assumpte i recorre a llegendes i a tradicions dels apòcrifs. Anecdòtic interès tenen les seves breus proses de circumstàncies, així com el seu epistolari de tema sentimental amb el príncep de Viana (el qual li respon e castellà), i la seva presència, com a relator, en una de les sessions de la tertúlia que Berenguer Mercader presidia en el seu palau del carrer dels Cavallers, de València, on diversos nobles glossaven temes mitològics. En aquest sentit són molt elegants i artificioses les proses de Roís de Corella on exposa, seguint Ovidi, faules mitològiques, com les de Mirra, Narcís, Tisbe, Biblis, Hero i Leandre, el judici de Paris o Jasó i Medea. Però potser el cim de l’art en prosa de Roís de Corella es troba en una obra brevíssima –d’unes set pàgines d’imprès corrent- intitulada Tragèdia de Caldesa, encertada descripció d’un desengany amorós bastida damunt una anècdota tan tènue com densa, que sens dubte reflecteix un fet real. L aprosa de Corella és sempre elevada, digníssima, culta, amb èmfasi i retòrica declamatòria, però sense caure en el ridícul ni en la pedanteria. Usa llatinismes de bella factura i recargolada ressonància, l’elegància presideix i informa l les seves audàcies sintàctiques i sap donar a la frase una adequada harmonia. És possible que aquest estil, que s’aproxima al que després hom anomenarà barroquisme, rebés el nom de “valenciana prosa” (que no és el mateix que “prosa valenciana”), ja que s’enorgulleixen d’escriure d’aquesta manera alguns filigranats escriptors del regne de València a la segona meitat del segle XV.