Pau Vidal: 'Llengua oficial: un conflicte?' (VILAWEB, 15-10-2012)

Imaginem que un enquestador ens truca a casa: vostè com creu que és la qualitat de l’aire de la seva ciutat? Puntuï de l’u al deu. Ha tingut mai problemes respiratoris per aquest motiu? Especifiqui’ls. Sabríeu què respondre? L’enquesta divulgada la setmana passada sobre intenció de vot incloïa aquesta dada: el vuitanta per cent dels catalans no creuen que hi hagi conflicte lingüístic. Quatre de cada cinc. En la mateixa línia, un documental sobre l’estat de la llengua que és a punt d’estrenar-se inclou entrevistes amb uns quants personatges més o menys coneguts que en certifiquen la inexistència. Pràcticament unanimitat. Què es deuen pensar que és, un conflicte lingüístic? La gent atonyinant-se per les cantonades per decidir quin idioma es fa servir?, o insultant-se al crit de xarnego per aquí, catalufo per allà? Entre els professionals del gremi, s’entén per conflicte lingüístic la cohabitació de dues llengües o més en un mateix territori que es disputen el predomini de determinades funcions. Per exemple, la llengua col·loquial. Quan escriptors, guionistes i traductors es queixen que no tenen prou recursos per reproduir la parla del carrer, qui acusen? Qui és el responsable de la castellanització massiva de la llengua oral? El franquisme? La immigració? Els autòctons? Les autoritats? Però quines, les acadèmiques o els responsables polítics? Qui és el dolent de la pel·lícula, el que diu follar perquè s’adapta als temps o el que fa servir cardar perquè no s’hi avé? El conflicte hi és, i és gros com una casa de pagès. Es manifesta cada cop que demano un cafè amb llet i me’l duen amb gel, cada cop que truco a Telefònica i pitjo el 2 perquè m’atenguin en català i em responen igualment en castellà, cada vegada que agafo un taxi i el taxista ja no m’escup l’odiós '¿Cómo dice?' perquè els taxistes franquistes ja s’han jubilat tots, però em diu el mateix perquè és panjabi i ningú no l’ha obligat a fer un examen de llengua abans de concedir-li la llicència; es manifesta cada dia que a la facultat el professor ens fa la classe en castellà perquè dos erasmus s’han queixat, quan a la meva dona no li deixen posar en pràctica el seu català exòtic perquè, veient-la forastera, tothom li parla en castellà; i així fins a l’infinit. D’excuses per justificar l’anomenada convergència lingüística (passar-se a l’idioma de l’interlocutor), el poble català se n’empesca moltes, algunes de certament pintoresques. Però la veritable, el motiu subjacent pel qual canviem al castellà a la primera (de vegades, com bé saben molts estrangers residents al país, abans de la primera i tot), és simplement la por. Els catalans hem rebut tant, i durant tant de temps, per aquest motiu, que tenim pànic del conflicte, perquè sempre acaba de la mateixa manera: rebent. De vegades metafòricament, en forma de multa, de vegades literal, com passa últimament als aeroports. Per això neguem l’evidència, encara que l’altre ens tingui agafats pel ganyot: 'No, no, si nos entendemos la mar de bien, ¿no lo ve?' Un perniciós mecanisme psicològic que les mullers maltractades coneixen molt bé. De la transició ençà, a la por tricentenària s’hi ha afegit un altre element: l’oposició a la immersió lingüística per part dels partits espanyolistes. L’estratègia electoral de PP i Ciudadanos inclou revifar quan els convé la idea cínica que a Catalunya es discrimina el castellà, la qual cosa genera la reacció per part dels partits catalanistes que d’això res i que aquí tot és una bassa d’oli; a còpia de repetir-ho, qüestionar l’actual status quo de les llengües s’ha acabat associant paradoxalment a espanyolisme, una comoditat mental tan reduccionista com la de considerar antipatriota el pobre desgraciat que de l’escumós en continua dient xampany. Una part del problema està en la convicció general que la llengua ha de ser un objecte de debat públic. Tots tenim la capacitat de parlar, ergo tots podem opinar sobre el tema. De la qual cosa s’infereix que, com que respiro, puc opinar sobre la qualitat de l’aire. Si les autoritats decidissin la política ambiental segons el parer del poble, jo m’exiliaria immediatament. Miri, sap què?, a partir d’ara tancarem tots els observatoris i les mesures de protecció les decidirem per sufragi universal. I així, el parer de ma tieta, que no té ni la més remota idea de res però que xerra de tot, serà equiparable al dels científics. Que estudiï sa tia, i mai més mal dit. Per això és oportú recordar a les tietes, i per extensió a tots els opinaires a ultrança, que una de les coses que aprenen a col·legi els aspirants a filòleg és que el conflicte lingüístic és la manifestació en superfície d’un fenomen de més abast i profunditat anomenat substitució lingüística, i que la substitució, si no s’atura, només té un final. Ja us l’imagineu, oi? La convivència de llengües és una cosa molt delicada, perquè té a veure amb la identitat. Que nosaltres ens hi trobem no vol dir que sigui una situació normal; de fet, és una anomalia. Per això, davant el repte que es plantejarà a l’imminent estat català en aquest aspecte, segurament un dels més transcendents de la nostra nova vida, serà bo que els qui no en saben es dediquin a parlar de futbol i deixin que els especialistes mirin d’entendre’s. Que ja és prou difícil. Perquè encara que no us ho penseu, el bilingüisme és un estat transitori. I, de moment, el català va perdent.