DE LA PROSA LUL·LIANA A LA HUMANÍSTICA (PRIMERA PART), DINS LITERATURA CATALANA MEDIEVAL, de MARTÍ DE RIQUER (AJUNTAMENT DE BARCELONA, DELEGACIÓ DELS SERVEIS DE CULTURA. BARCELONA, 1972)

DE LA PROSA LUL•LIANA A LA HUMANÍSTICA (PRIMERA PART) 20. LA HISTORIOGRAFIA PRIMITIVA A la segona meitat del segle XIII, gairebé coincidint amb la redacció de les primeres obres de Ramon Llull, apareixen les més antigues mostres de textos històrics redactats en català, les quals, encara que són versions d’originals llatins, tenen gran importància des del punt de vista lingüístic i fins i tot estilístic. L’any 1268 hom féu una traducció de la crònica De rebis Hispaniae escrita per l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Ximénez de Rada, que cal atribuir a Pere Ribera de Perpinyà, ja que hom sap que aquest traduí una altra obra del bisbe toledà. Contemporàniament fou feta la traducció del primitiu text llatí dels Gesta comitum barcinonensium, la primera obra important de la historiografia pròpiament catalana. Aquestes dues versions suposen un ambient de gents cultes, però sens dubte incapaces de llegir en llatí, les quals a Catalunya, mitjan segle XIII, s’interessaven tant per la història general d’Espanya com per la història del comtat de Barcelona i del regne d’Aragó d’ençà de a seva unió amb ell. Cal tenir en compte que els Gesta, obra fonamentalment de seriosa historicitat, donen entrada a elements llegendaris (la llegenda de Guifré el Pilós) i recorren a l’expedient de prosificar textos versificats (com ara una cançó llatina sobre les lluites entre el rei Pere el Catòlic i Guerau de Cabrera), dues notes típiques, molts cops conjuntades, de la gran historiografia catalana. 21. EL “LIBRE DELS FEYTS” O CRÒNICA DE JAUME EL CONQUERIDOR La famosa crònica de Jaume I El Conqueridor, que en el seu text català rep el títol de Libre dels feyts, sembla, segons l’estat actual de les investigacions, que tal vegada estudis posteriors rectificaran o confirmaran, que fou escrita pel monarca en dos moments del seu diltata regnat: el 1244 (des del començament fins al capítol 327), potser a Xàtiva, i el 1274 (des del capítol 328 fins al final) a Barcelona. N’existeixen una versió llatina, feta el 1313 per fra Pere Marsili, i una altra d’aragonesa, feta a les darreries del segle pel mestre Juan Fernández de Heredia. El text català del Libre dels feyts, en forma i redacció molt semblants al conservat, és indiscutiblement obra personal de Jaume I, el qual, encara que sens dubte i tal vegada encomanà l’ordenació i l’estructura dels materials manuscrits a persones de la seva confiança, entre els quals hom suposa, Jaume Sarroca, bisbe d’Osca, segurament fill natural del rei. La més superficial lectura convenç que el Libre dels feyts és obra personal del Conqueridor, el qual tingué un especial interès a deixar a la posterioritat un llibre que avui no sabríem si denominar “autobiografia” o “memòries”; i cal remarcar que això és una cosa singular a la història de la literatura i de gran importància política, ja que Jaume I governà personalment els seus dominis, gràcies a la qual cosa la seva crònica és, essencialment, les confessions d’un home d’estat, amb tot el que això pot comportar de dissimulació de certs fets i realitats (no esmenta, per exemple, el tractat de Corbeil, tan poc falaguer per a l’habilitat diplomàtica del rei) i d’interessada matisació d’altres fets (sorprèn, així, la satisfacció amb què rep la nova que l’infant En Pere, després Pere el Gran, ha fet occir el seu germà Ferran Sànchez, fill bastard del Conqueridor). Amb el propòsit de mantenir desvetllada l’atenció del lector Jaume I resumeix i abreuja episodis que podrien resultar tediosos ( “...aquest llibre és aital que coses de menuderies no hi deu hom metre...); però de vegades recorre al procediment contrari, i per tal d’evitar la monotonia hi insereix llargs diàlegs, que tenen la virtut de transmetre’ns el preciós document del parlar de conversa del segle XIII. Criden l’atenció, no res menys, les notes d’intimitat que apareixen al Libre dels feyts, així com els passatges en què Jaume I ha aconseguit de deixar constància dels seus estats d’ànim més íntims. Si per un cantó sap descriure batalles de mar i de terra, donar idea de grans campanyes i, com a expert militar que era, ofereix precisa notícia de l’armament defensiu i ofensiu i del maneig de complicats ginys de guerra, per l’altre ens transmet el familiaríssim moment en què, enllestida la conquesta d’Almenara, anhela de menjar amb la seva muller, la nit d’angoixós insomni a la seva tenda de campanya plantada al campament del Puig, en plena conquesta del regne de València, i la insignificant anècdota, tan carregada d’emoció, de l’oreneta que ni al seu pavelló reial. Jaume I, al Libre dels feyts, no sempre està fent història i consignant-hi grans fets, sinó de la seva personalitat. Sovint expressions col•loquials, d’un cert pintoresc popularisme, i refranys i dites contrasten amb la solemnitat de la prosa dels parlaments a les corts o del formulisme àulic i cancelleresc. El verisme del Lybre dels feyts és acrescut en aquells moments en què determinats personatges parlen en aragonès o en castellà (els aragonesismes sovintengen a la prosa de Jaume I, la qual cosa constitueix un argument més a favor de la seva intervenció personal a la redacció de la crònica, ja que, com se sap, part de la seva infantes i joventut transcorregué a Aragó), i en aquells en què, en reproduir parlaments de moros o francesos, intercala mots en àrab o en francès. Profund sentit religiós i providencialista informa tota la crònica, on, per damunt de tot, destaca l’esperit bel•licós i heroic, propi d’un monarca que conquerí tres regnes i al qual agrada d’aparèixer a la manera d’un cabdill de cançó de gesta; i en més d’un moment expressa el seu ardent amor a la terra, des de la seva nadiua ciutat de Montpeller fins aquella “Catalunya, que és lo millor regne d’Espanya, e el pus honrat e el pus noble”. 22. GESTES PROSIFICADES A LES CRÒNIQUES A determinats episodis del Libre dels feyts de Jaume I, sobretot en aquells on dominen les escenes bel•licoses, com ara les conquestes de Mallorca i de València, hom adverteix que el text de la crònica ha desfigurat lleument, a fi de no trencar la unitat de la prosa, relats en què tals fets es narraven en vers, la qual cosa demostra, de manera que és avui totalment acceptada, que el Conqueridor, en arribar a determinats moments de la seva obra, en lloc de dictar els seus records personals, aprofità narracions poètiques que devien ésser força divulgades. El fenomen de la prosificació de cançons de gesta dins obres històriques és corrent a la literatura medieval, principalment a la castellana (recordem el gran nombre de textos poemàtics que Alfons el Savi inserí, havent-los donat forma de prosa, a la seva Crónica general); i pel que fa ala catalana hom ha observat i estudiat aquest fenomen no tan solament al Libre dels feyts ans encara a les cròniques de Desclot i Muntaner. Això deixa entreveure un capítol de la història de la literatura catalana al qual no podem acostar-nos directament, ja que, si bé hi ha d’altres testimoniances que acrediten l’existència de cançons de gesta catalanes, ni un sol vers no ens n’ha pervingut en forma poemàtica. I aquesta circumstància no ha d’estranyar, car l’epopeia sol viure independentment de textos escrits i es propagava per mitjà de joglars que recitaven davant un auditori, la qual cosa suposa que una obra literària d’aquest gènere pot divulgar-se, com el cant popular de tots els temps i països, sense necessitat de “llibre” ni de “lectors”. Un dels aspectes més interessants del que avui anomenem epopeia són les narracions en vers informatives d’esdeveniments contemporanis, el que en literatura castellana s’anomenaven “cantos noticieros”, autèntic antecedent de la crònica o reportatge periodístic actuals. Amb la finalitat d’informar una societat en la qual era intensíssim l’analfabetisme, els joglars narraven en vers fets dels quals estava pendent la curiositat popular, com foren campanyes tan importants com la conquesta de Mallorca i València, i després la de Múrcia. Cal tenir present que hi eren interessats no solament els joglars, que es guanyaven la vida recitant i necessitaven un repertori viu, emotiu i actual, sinó també reis com Jaume I, per a qui era fonamental de mantenir l’esperit combatiu del poble, sense el qual no hauria pogut realitzar aquelles empreses ni justificar els durs impostos que expedicions d’aquest tipus suposaven. Aquests relats de fets actuals eren difosos per uns joglars als quals hom anomenava “recontadors de novelles”, és a dir de notícies recents. Però coexistien amb ells uns altres joglars que estaven més o menys especialitzats a recitar gestes referents a esdeveniments succeïts en temps més antics, i per consegüent ja carregats de llegenda, com podien ser els fets de Guifré el Pilós, la fundació de Santes Creus i la unió amb Aragó,la batalla d’Úbeda o de les Navas de Tolosa, i els joglars que aquestes cançons difonien devien ésser els anomenats “recontadors de gestes antigues”. Recordem que l’epopeia, quan es projecta en el passat i malgrat que això acreixi les notes llegendàries i fabuloses, constitueix una mena d’història del poble, viva, emotiva i fins a cert punt compromesa, en oposició als seriosos i escarits cronicons que els historiadors erudits escriuen en llatí, i que per tant només són accessibles als qui coneixen la llengua sàvia. La inclusió de personificacions de gestes dins les cròniques proporciona a aquestes, en determinats episodis, un alè èpic singular i una notable expressivitat, i fon el rigor històric, tan característic de les grans cròniques catalanes, amb el detallisme i el colorit. 23. LA CRÒNICA DE DESCLOT Precisament la juxtaposició d’elements més o menys llegendaris, procedents de gestes prosificades, i d’una rigorosa realitat, observada directament i extreta de documents oficials, constitueix una de les característiques més notables de la crònica de Bernat Desclot. En els cinquanta primer capítols tracta de fets del passat, encara que de vegades sigui immediat, i recorre a la personificació de gestes i a la narració de llegendes, com la del bon comte de Barcelona i l’emperadriu d’Alemany (novel•lada més tard al primer llibre del Curial i Güelfa),i no segueix sempre un ordre cronològic. Però tan bon punt comença a tractar el breu regnat de Pere el Gran (anys 1276 a 1285), o sia de fets que esdevingueren en temps del cronista, aquest es converteix en un historiador rigorós i detallista en gran manera, esclau de la veritat, malgrat el seu inevitable apassionament, i que relata el que ha vist i el que ha sabut gràcies a l’estudi de documents contemporanis als quals ha tingut accés (lletres reials, ordres, tractats, etc.), i aquest to inspira la crònica des del capítol 51 fins al 168, que és el darrer. De fet aquesta crònica és una relació del regnat de Pere el Gran, de plena validesa històrica, precedida d’una espècie de llarga introducció en què troben cabuda els relats joglarescos i les llegendes. L’aprofitament per part del cronista de documents que eren custodiats a la Cancelleria i seu gran i puntual coneixement d’infinitat de detalls de la cort i de la host, ens permeten d’afirmar que Desclot és el primer dels cronistes d’ofici de la literatura catalana, la qual cosa equival al que avui anomenaríem un escriptor professional. Però aquest cronista tan puntual i tan ben assabentat, que segueix pas a pas el regnat de Per el Gran i al qual és permès d’aprofitar la documentació cancelleresca, és un ésser enigmàtic. En moments en què posseïm una documentació riquíssima i minuciosa, conservada principalment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el nom de Bernat Desclot no apareix enregistrat a cap document contemporani. Això ha induït, amb moltes probabilitats de certesa, que hom identifiqués Bernat Desclot amb el tresorer reial Bernat Escrivà; aquesta circumstància constituiria un cas de duplicitat de nom com s’esdevé amb el trobador Guillem de Cervera, anomenat Cerverí de Girona. Desclot, que és un prosista excel•lent i un escriptor molt destre, s’esforça a despersonalitzar-se en el sentit d’amagar la seva fesomia i de narrar objectivament, sense deixar escapar dades que permetin d’atansar-se-li. Això no obstant, s’omple de passió i manifesta les seves emocions quan allò que s’esdevé al seu voltant adquireix una gravetat tràgica, com és ara la invasió de Catalunya per la host francesa de Felip l’Ardit: els invasors van avançant, conquerint viles, llocs i castells, assetgen estretament Girona, a Barcelona hom viu en intranquil estat que presagis el pitjor final i sembla que tot estigui apunt d’enderrocar-se, fins que hom inicia la reacció i el contraatac per mar i terra, el rei realitza un esforç sobrehumà i foragita els francesos i triomfa en una guerra l’emoció, l’heroisme, els trets de gallardia i de terrible crueltat de la qual, per ambdues bandes, el cronista va anotant amb precisió, però també amb passió i amb indignació o eufòria al compàs dels esdeveniments. Les accions i campanyes de la noblesa rebel al rei troben a les pàgines de Desclot, com abans a les de Jaume I, adequada narració, però potser un dels episodis més notables és el capítol destinat a la revolta popular de Barcelona capitanejada per Berenguer Oller (any 1285). La crònica de Desclot fou acabada el 1288. 24. LA CRÒNICA DE MUNTANER El 1325, en una alqueria de l’horta de València, Ramon Muntaner finí la seva crònica, un dels llibres més bells i més apassionants de la literatura catalana,. Muntaner, és, quant a l’actitud davant la seva obra, totalment oposat a Desclot: tan bon punt comencem a llegir la seva crònica ens assabentem que nasqué a Peralada, vila empordanesa de la qual molt sovint parla amb emoció i nostàlgia; i a través de les seves pàgines podem resseguir la seva carrera militar, plena d’aventures, viatges i accions de guerra, que culmina quan, a partir del 1302 i a les ordres de Roger de Flor, és un dels caps de la famosa companyia catalana que passà a l’imperi bizantí. Cap d’almogàvers, envers els quals sent fervor i afecte, coneixedor de l’àrab i del món oriental i orgullós de les “trenta-dues batalles entre de mar e de terra en què són estat”, i home d’una infrangible lleialtat envers qualsevol rei o príncep que fos del “casal d’Aragó”, als quals dóna savis consells polítics i de guerra, Ramon Muntaner és, essencialment, un escriptor-militar, en alguns aspectes comparable a Xenofont i a Cèsar. No és, doncs, un cronista professional, com Desclot, sinó un home carregat d’experiències bèl•liques i que ha vist i ha viatjat molt, que sabé traslladar els seus records a una prosa vivaç, virolada, d’enorme eficàcia descriptiva i que escriu amb una singular proximitat al lector, al qual s’adreça personalment i directa, fins amb el tractament de “vós”. En efecte, el lector se sorprèn quan, passats gairebé set segles, es troba a les pàgines d’aquesta crònica interpel•lat de la manera següent: “E si vós deïts: -En Muntaner, ¿quals pecats són aquells qui tants s’hi faïen?-, jo us poria dir que lla era ergull e supèrbia...”. Diverses són les vegades en què el lector i Muntaner dialoguen a les pàgines d’aquest llibre, on, recorrent a una vella fórmula joglaresca i amb el propòsit que aquest contacte no es perdi, Muntaner interromp les seves frases centenars de cops amb l‘expressió: “Què us diré?”. Ramon Muntaner redacta la seva crònica continuant la tradició de Jaume I i de Desclot, que coneixia bé, i també recorre al procediment de prosificar relats d’antigues gestes, entre els quals, segurament, el llegendari engendrament de Jaume I. Però en aquest cas el cronista, que sens dubte obra mogut per intencions polítiques, adjudica al Conqueridor el novel•lesc origen que les narracions cavalleresques adjudicaven a Galaàs, el més perfecte dels herois de les fabuloses narracions sobre el Sant Graal i els cavallers de la Taula Rodona. I és que la crònica de Muntaner, i sobretot dins la tècnica d’enllaç d’episodis, ultra diverses mencions expresses, pes l’influx de la novel•la cavalleresca de l’època –com, en un altre sentit i en diferent mesura, sobre el Blanquerna de Llull-, la qual cosa contribueix a fer que el llibre del cronista de Peralada, on els fets narrats són rigorosament històrics per bé que interpretats apassionadament, tingui un especial estil “novel•lesc” que influeix poderosament en l’ànim del lector i que, evidentment, fou la causa que hi fossin atrets entusiastes lectors del seu temps, tan fets a aquells relats arturians. Tot plegat fa de Muntaner un gran narrador, capç d’episodis amb notes de delicadesa i tendresa (com ara el famós viatge de Sicília a Perpinyà acompanyant l’infant Jaume de Mallorca, que tan sols comptava quatre mesos) i de sorprenent realisme (com ara quan parla d’uns almogàvers que en una batalla es dedicaven a “esbutllar cavalls, que així anaven entre ells com si anassen per un bell jardí”), el qual, en el seu entusiasme, arriba a les exageracions més sorprenents i als elogis més hiperbòlics, sobretot quan es tracta d’elogiar algun rei o príncep del “casal d’Aragó”. En aquest sentit és simptomàtic que quan diu, arrossegat pel seu irrefrenable entusiasme, que l’almirall Roger de Llúria fou l’home a qui, des del naixement de Jesucrist, Déu atorgà més mercès, faci la salvetat: “...qui fill de rei no fos...”. I és que el seu monarquisme és tan gran que en els elogis que fa dels reis i prínceps del llinatge dels comtes de Barcelona no hi ha hipèrbole, per sagrada que sigui, que el deturi; i és de notar que aquesta actitud es fonamenta en el seu profund respecte a la reialesa, ja que fins i tot lloa reis rivals, com el de França o Carles d’Anjou. Hi ha, en Muntaner, un pregon amor a la terra, que s’allarga des de la seva nadiua Peralada fins a Barcelona (“Barcelona és la pus noble ciutat e la mellor que el senyor rei d’Aragó haja”, Catalunya i Espanya; però el seu horitzó “patriòtic” arriba més enllà, ja que és unit al concepte de dinastia. Onsevulga regni un rei o un príncep del “casal d’Aragó”, sia Montpeller, Sicília, Grècia o el nord d’Àfrica, Muntaner és a casa seva i a la seva pàtria. El cronista de Peralada, en la prosa del qual s’escapa algun empordanesisme (com ara la negació amb “poc”),és el gran cantor de la llengua catalana, que ell sol anomenar “bell catalanesc”. I és de remarcar que quan en una persona o en una comunitat destaca el “bell catalanesc”, com és lògic no es refereix a catalans ni a terres de llengua catalana, on és natural que es parli bé, sinó als qui no eren catalans de naixença (els almiralls sicilians Roger de Llúria i Corral de Llança) o als pobladors de la ciutat de Múrcia. 25. LA CRÒNICA DE PERE EL CERIMONIÓS Escriu el rei Pere el Cerimoniós: “Aquest diumenge, a hora de prim so, nós encara no érem gitats e legíem lo llibre o Crònica del senyor rei En Jacme, tresavi nostre, e venc un correu dels prohòmens de Berga...”. El Libre dels feyts era, doncs, llibre de capçal de Pere el Cerimoniós, i és sens dubte l’exemple del seu avantpassat Jaume I el que el mogué a escriure la seva crònica. Dos reis catalans, així, tan diferents temperamentalment com en la política i fins i tot en l’aspecte físic, ens han llegat les memòries de llur regnat, i d’aquesta manera en sabem no tan sols el que feren i amb quina intenció ho feren, sinó també com sentien, com estimaven i com odiaven, i ens han obert intimitats de llur vida i de llur pensar, així com la fesomia que ells volien que se servés d’ells mateixos en segles posteriors. I més encara en el cas de Pere el Cerimoniós, l’evident risc que això suposa quant ala imparcialitat, resta àmpliament compensat pel document viu i palpitant d’unes autèntiques memòries que tants cops deixen entreveure actituds i intencions que de cap manera no podríem conèixer mitjançant la prosa oficial cancelleresca o la història escrita per d’altres, encara que aquests altres fossin un Bernat Desclot o un Ramon Muntaner. Si bé és evident i irrefutable la intervenció directa del rei En Pere en la redacció de la seva crònica, sembla que, en determinades parts d’ella, sobretot aquelles seccions en què el relat és substituït per un mer dietari, l’ajuda de diversos col•laboradors fou més intensa que no pas en el Libre dels feyts. Consta que ajudaren el Cerimoniós alguns membres de la seva Cancelleria, com Bernat Descoll, sens dubte el més destacat col•laborador, Arnau de Torrelles, Bernat Ramon Descavall i Ramon de Vilanova. Una primera redacció de la crònica reial s’acabà entre 1375 i 1383, i la darrera abans de finir l’any 1386. Hi ha en aquesta crònica passatges que revelen la forta personalitat del rei, autoritari, intemperant i fet a l’ordenancisme i a un luxe i una etiqueta amb què intenta pal•liar l’aspecte desnerit i escanyolit de la seva persona. Hi ha moments que sorprenen per llur gairebé brutal franquesa, fruit del seu convenciment que està sempre assistit pel dret i de la seva complicada psicologia. Les seves relacions amb el rei de Mallorca podrien ésser jutjades com a cíniques si no veiéssim que darrera de totes les intrigues i hàbils jugades hi ha la idea de la raó d’estat. En un dels moments més difícils del complicat problema de la Unió aragonesa i en unes corts celebrades a Saragossa el rei s’indigna amb el seu germà l’infant En Jaume, l’acusa de traïdor i el desafia a lluitar amb ell, cos a cos, amb armadures o sense armadures, i per tal que ningú no pugui al•legar desigualtat de rang afirma que: “renunciarem a la dignitat real que havem e a la primogenitura, e us absolrem de la feeltat que ens sóts tengut”. L’escena és tensa, i hom és temptat d’admirar la noblesa i gallardia del rei, disposat a lluitar amb el seu germà d’igual a igual. Però la sorpresa és enorme quan seguidament llegim que el rei havia ordenat prèviament a dos cavallers que si l’infant intentava iniciar algun moviment contra la seva persona el retinguessin i el matessin. L’ideal cavalleresc s’ha esfondrat com un castell de cartes, i advertim en aquest tan eloqüent episodi que el Cerimoniós ja no era un rei cavalleresc com foren Jaume el Conqueridor i Pere el Gran, sinó que es trobava molt a la vora del governant renaixentista. La descripció de revoltes urbanes dóna un to peculiar a la crònica del Cerimoniós. La de Saragossa, i sobretot la de València, ver motí que tan dur fou per al dignitat del rei, hi són descrites d’una manera precisa i circumstanciada, i constitueixen un bon element per a l’estudi dels estats de rebel•lió i de lluita contra el poder, aspectes ja iniciats al capítol que Desclot dedicà a la revolució de Berenguer Oller. Les venjances del Cerimoniós, que ell anomena “justícies”, són cruels i hi són exposades sense parpellejar i amb sang freda, com en el moment en què explica que als unionistes valencians que feren sonar una campana a fi de congregar els revoltats els féu beure “la licor” de la campana un cop fos el seu metall. Sense prosificacions de cançons de gesta ni elements llegendaris (únicament una referència a una visió que hom atribuïa a Alfons el Savi de Castella, però aplicada a Ferran VI l’Emplaçat), la crònica de Pere el Cerimoniós és molt diferent de les tres anteriors, i el que en aquestes és colorit, heroisme i viure cavalleresc, allí esdevé subtil i intel•ligent política, intriga eficaç i desordre urbà. 26. D’ALTRES OBRES HISTÒRIQUES Inspirada per Pere el Cerimoniós i redactada pels seus col•laboradors és una història general intitulada Crònica dels reys d’Aragó e comtes de Barcelona, més coneguda per Crònica de Sant Joan de la Penya, de la qual es conserven versions llatina, catalana i aragonesa, ja que era intenció del monarca que es difongués per tots els seus regnes. Aquestes versions es redactaren entre 1359 i 1372. Tracta dels mítics pobladors de l’Espanya primitiva, dels reis privatius d’Aragó i de Navarra, dels comtes privatius de Barcelona i des sobirans de Catalunya i Aragó fins a Alfons el Benigne. Al segle XV desapareixen les gran cròniques, ja que les relacions dels regnats de Joan I, Martí l’Humà i Ferran el d’Antequera, anònimes i que figuren com a apèndix en alguns manuscrits de la crònica del Cerimoniós, són brevíssimes. Alguns dietaris, com el que escriví el capellà d’Alfons el Magnànim (potser Melcior Miralles), el xafarder noticiari del ciutadà de Vic Joan Toralles (ple d’interès, per tal com és un curiós ressò de la “vox populi”, però desgraciadament molt breu), el de l’escrivent de la Generalitat Jaume Safont i el Memorial de Joan Francesc Boscà (l’avi del poeta Joan Boscà), donen notícies molt curtes i sense garbellar allò que és rutinari del que és important. Pel seu caràcter d’apassionat pamflet és notable un curiós llibre en forma dialogada que hom ha intitulat La fi del comte d’Urgell, l’autenticitat del qual avui és admesa,que fou escrit entre 1466 i 1479 contra Ferran d’Antequera i en pro dels drets a la corona del darrer comte d’Urgell. El 1438 Pere Tomich escriví una obra general intitulada Històries e conquestes dels reys d’Aragó e dels comtes de Barcelona, en què són inacabables però molt útils les relacions de persones notables que intervingueren en determinats fets, sobretot campanyes militars, i on es fan caber un seguit d’interessants llegendes històriques. Gabriel Turell, escriptor barceloní de temes diversos, refongué l’obra de Tomich, el 1476, en una breu història general que duu el títol de Record. Existeixen encara d’altres compilacions catalanes del segle XV que pretenen ésser una “història universal”, dipòsit de notícies de fonts diverses que volen donar una idea del que s’ha esdevingut al món des de temps remots. Entre aquestes obres destaquen el Flos mundi, acabat el 1407, i el Libre de les nobleses dels reys, dl barceloní Francesch (no sabem si és nom o cognom) vasta i interessant compilació feta a la primera meitat del segle XV.