LA PROSA
RELIGIOSA I ORATORIA AL SEGLE XIV
La fama del predicador valencià hauria pogut explicar-se només, i d’una
manera ben senzilla, com la d’altres oradors sagrats, popularíssims, de l’Edat
Mitjana: en funció no de facultats o de recursos diguem-ne literaris, sinó d’un
clima col·lectiu, patèticm per contextura íntima, on la paraula dels visionaris
i dels il·luminats tenia garantit un ressò enèrgic. Cap a les seves darreries,
sobretot, el món medieval viu en perpètua, latent o activa, tensió religiosa, propensa
a exasperar-se quan algú –i n’eren molts- encertava a fer-li la fibra radical.
No hi ha dubte, en efecte, que també això, també el fervor expectant de la
societat, contribuïa en gran part a afavorir l’èxit multitudianri de mestre
Vicent.
Joan Fuster: Obres Completes. I. Llengua, Literatura, Història. “Clàssics
catalans del segle XX”, Ed. 62. Barcelona, 1968, pp. 23-24.
Prosa religiosa i oratòria. Text i context
La prosa religiosa i oratòria és, bàsicament, una
escriptura moral; això no vol dir solament que el seu contingut ho
sigui, sinó que utilitza uns recursos propis per tal d’acomplir la seva
finalitat. Els antecedents són múltiples: pel que fa al gènere, basti
assenyalar, per una banda, la llarga tradició medieval de textos i llegendes piadoses,
l’ideal de la cristiandat, els últims ressons del qual es presenten a l’època
que tractem, i, sobretot, les pròpies escriptures sagrades, lloc de la veritat
per excel·lència; per l’altra, pel que fa a la moral de l’expressió, és
a dir, a l’estil, els procediments emprats remeten a una major amplitud
d’espais: per convèncer i commoure el públic, l’orador recorre, en primer lloc,
a la rica experiència de l’actuació pública dels joglars i, per tant, la seva
prèdica tindrà molt de teatralitat: d’alguna manera escenificarà la pròpia
parla; també hi encabirà llegendes i contes profans traduint-los a una
moralitat cristiana; abusarà de la cita per tal d’assegurar la veritat de la
seva paraula; de la ironia per denigrar i atreure’s el públic; de l’onomatopeia,
per aconseguir major versemblança; però, per sobre de tot, i això és evident
tant en el cas del dominicà Vicent Ferrer com en el del franciscà Eiximenis,
tindrà bona cura d’escollir sempre el llenguatge que convingui a cada públic.
Aquest estil fou aprofitat
preferentment per autors satírics. L’Arcipreste de Hita, per exemple, sovint
s’empararà darrere el nom d’una autoritat científica, Aristòtil, posem per cas,
per fer passar com a veritat indubtable una troballa de l’enginy. Al nostre Libre
de tres, escrit a finals del segle XIV, i que s’anuncia gfuaridor de
tísics -com també ho serà el Gargantua
de Rabelais- i que es presenta també
com a llibre moral, hom pot trobar al costat de consells d’innegable
autenticitat cristiana, d’altres absolutament sorprenents, la gràcia dels quals
resideix, en bona part, en la imitació de l’estructura delllibre dels Proverbis
de Salomó, freqüentment seguida en la prosa religiosa i oratòria de l’època:
Tres
coses fan les dones com se descalcen: tiren la
calça, mostren le smamelles i baden
lo cul.
Tres coses poden fer al
llit que no cal hom llevar: Déu pregar
e aorar[1]
bé a si mateix e gratar lo cul.
(Vid. M. de Riquer: Història de la
Literatura Catalana. Edicions Ariel. Barcelona, 1964, vol II, p. 128)
La coexistència en un mateix llibre de dos vessants tan oposats ja
forneix la prova d’una crisi evident. En efecte, Arnau de Vilanova predicava la
vinguda de l’Anticrist, però difícilment podia ser escoltat en un moment on
l’eufòria col·lectiva i la solidesa de la corona rebutjaven la possiblitatg de
l’acabament del món. Sant Vicent Ferrer seguirà la petjada apocalíptica de
Vilanova: en un moment afirma que l’Anticrist fa 14 anys que és la món i,
contràriament, serà seguit per una atapeïda massa. Catalunya s’abocava a la
gran crisi que culminarà en el Compromís de Casp, i la religió catòlica
abandonva els seus ideals emprenedors davant la magnitud del cisma d’Occident.
Un poble descontent i supersticiós s’aplegarà als voltants de la figura de
Vicent Ferrer, l’activitat del qual és bàsicament oral, mentre la preeminència
de l’escriptura a Eiximenis posa en relleu no tant una finalitat persuasiva a
ultrança, com una intenció essencialment didàctica. Com en Ferrer, es tractarà
de corregir els costums i fer renéixer els ideals de vida cristiana, però també
d’aconseguir una incidència política. I si el valencià jugarà un fort paper per
a l’adveniment de la dinastia castellana, el gironí predicarà l’enfrotiment de
les institucions medievals catalanes com a solució davant la previsió de
l’esfondrament del casal de Barcelona.
Francesc
Eiximenis (Girona, 1327? – Perpinyà,
1409)
Si volem comprendre la vasta
producció de Francesc Eiximenis cal inserir-lo dins el període històric que
abraça la seva activitat personal i pública. Ens trobem, sens dubte, en un
temps de crisi: esfondrament dels esquemes ideològics medievals, que han de
deixar pas a una nova formulació del món i de la societat que, de mica en mica,
esdevindrà hegemònica: la renaixentista.
Eiximenis, tanmateix, no demostra al
llarg de la seva obra fer-se ressò dels nous corrents. Tot el sue projecte com
a escriptor reposa sobre una sensibilitat i une spremisses medievals, i la
visió del món que se’n desprèn està àmpliament consolidada per tot el pensament
anterior. Això no vol dir, ans al contrari, que no participés en la
problemàtica de la conflictiva societat que va conèixer, sinó solament que les
seves respostes seran plenament medievals.
L’obra de Francesc Eiximenis és una
de les més extenses de tota la literatura catalana i bé podríem dir que e
stracta d’un pla, que atès el seu sistema de treball, difícilment hauria pogut
tenir fi. En efecte, el frare gironí es proposà d’escriure una summa de tot el saber de la seva època i de les
activitats de l’home com a ésser cristià dins un espai cultural cristià. Per
fer-ho, Eiximenis acudí a tota classe de fonts i anà incorporant-hi, de vegades
sense un ordre gaire evident, tot allò que amesura que escrivia esdevenia
patrimoni cultural de la cristiandat.
El projecte eiximenia preveia la
disposició de tot aquest conjunt de sabers i creences en tretze llibres sota el
títol genèric de Lo Chrestià, dels quals només en coneixem quatre –el Primer,
el Segon, el Terç i el Dotzè- probablement perquè els
altres no els arribà a escriure.
Si el caràcter d’aquests llibres
s’hagués limitat a ésser un pur compendi del saber que arribà a coneixement del
docte franciscà, i un seguit d’amonestacions sobre l’exemplaritat cristiana,
tindrien realment escàs interès, car es tractaria d’una més entre les múltiples
enciclopèdies medievals –i encara no seria la mé sordenada ni potser la més
completa. Afortunadament, però, Eiximenis posseïa unes indubtables
qualitats narratives, tot i que féu la
impressió d’obeir a uns criteris expositius que denoten una forta oralitat. El
mèrit d’Eiximenis consisteix a parlar de gairebé tot el diví i l’humà –des de
l’explicació del dogma a la construcció de ciutats, de l’art militar a la moda,
de l’organització de la societat a la dietètica –amb un to sempre personal que
aconsegueix d’esborrar la nul·la originalitat del projecte.
S’ha de tenir en compte que al
principi del Chrestià declara que pretén arribar, amb preferència, a les
persones simples e legvues, e sens grans letres. En conseqüència
Eiximenis tractarà sempre de ser amè, no abusarà mai de la seva erudició, i
sovint preferirà mantenir l’atenció del lector per damunt d’una total
coherència expositiva, en benefici de la superior intenció didàctica. Això
explica l’abundant exemplificació,la interpolació de contes populars o d’obres
de creació que refà amb absoluta llibertat, les digressions de tota mena per
tal d’encabir-hi una anècdota plaent, la descripció de costums de diversos
països i la seva crítica, comparats sempre desfavorablement amb els d’aquí,
etc. I és que Eiximenis –que no oblida mai, d’altra banda, que s’adreça a un
públic català- era el que avui en diríem un nacionalista. Comprovem-ho en
aquest fragment:
La IIIIa. Rahó que al·legaven si és,
car deyen que catalans tallen la carn netament e polida, guardant-li lo tall
qui.s varieja per diverses carns en diverses maneres, e la menjen en tallador
netament. E les altres nacions, així com ffranceses, alamanys, engleses e
ytàlichs, ne fan troços, e tayllant dels dits troços un poch ab son coltell,
contracten la carn ab les mans a cada vegada que.n prenen, e posen-les davant
en un poch de pa, e solament se n’hi posen un bocí, e han a posar la sal en
altre poch de pa, e sullen[2]
lo pa e la tovalla per força en son menjar, les quals coses són fort miserables
e sutzees,[3]
donchs, mils ne usen catalans.
(Com usar bé de beure e menjar, ed. cit., p.
90)
Eiximenis adoptà davant totes les
qüestions que constitueixen la temàtica dels seus escrits un cert distanciament
–remarquem que una de les característiques del seu estil és la ironia –a fi
d’emetre un judici no exaltat. Així, en una època de crisi religiosa com la que
ell va conèixer, la seva reacció, entre Arnau de Vilanova i sant Vicent Ferrer,
és un exemple d’equilibri i sentit comú, dins d’una ortodòxia catòlica que, tot
i ésser inqüestionable, mai no fou presa de manera extremista. Comprovem aquest
aspecte a través d’una referència als espirituals i seguidors d’Arnau de
Vilanova, el qual, com hem vist, li mereixia una opinió positiva:
Veuràs per experiència que alscuns hòmens, qui
s’ensenyen tots celestials, a qui, emperò, plau lo bon vi on que sia, e si bo
no l’han, no fan bona cara lo dia. A aquests tots temps los és vigares que
vegen visions, e que parlen durment ab àngels, e que han altes revelacions del
çel, e profeten de les coses sdevenidores grans meravelles. Yo mateix n’he
haüts alscuns familiars d’aquesta ayats qui.m dehien que Jhesuchrist los
apparexia, e sent Pere e sent Pau e d’altres sants, e qui feyen grans tractats
e libres de lurs visions. Emperò, a la fi, cascú veya clarament que no deyen
sinó falsies. E yo mateix m’o coneixia attenent que ço que deyen recitaven ab
jactància, car no.y guardaven loch ne temps ne manera. Veya yo, axí mateix, lur
vida e lur spirit alt sens humilitat e paciència, e puys atenia que amaven la
gola e.s feyen cerquar lo bon vi e.s altaven e mengaven de millors bocins e pus
sovin que aquells qui no.s jactaven d’aytals coses. E per aquestes vies conexia
clarament que lurs visions e paraules procehien del bon vi qui.ls fumava al
cap, e puys feye’ls-hi dar fe l’esperit inmunde qui’y entrava ab lo vi qui per
lo jactar foran d’aytals visions los feya créxer dins la supèrbia, e.ls
aporrava puys a grans confusions davant la gent cant ço que havien denunciat
no.s seguia de fer axí com dit havien.
(Com usar bé de beure e menjar, ed.
cit., pp. 48 i s)
L’aspecte en el qual Eiximenis es
mostra com autèntic expert, ultra el que fa referència a la teologia,és el
polític, tant en el seu vessant pràctic, com a conseller dels jurats de la
ciutat de València, com en el teòric, manifestats en el Regiment de la cosa
pública (1383) que redactà a petició dels jurats valencians.
En el Regiment, Eiximenis
recull bàsicament la doctrina aristotèlica i agustiniana sobre l’ordenament de
la societat, i hi exposa també consideracions degudes a la seva pròpia
experiència. En el Regiment hom troba una de les més clares exposicions
i una convençuda defensa del que ha vingut a ésser històricament el pactisme
català. Per a Eiximenis l’organització social i l’atribució de poder que
comporta són degudes a un pacte que és garant de la llibertat i dels drets que
representa. No ha de sorprendre, doncs, que en un fragment del Dotzè del
Chrestià –una part del qual conformarà el Regiment de la cosa pública-,
Eiximenis arribi a defensar el tiranicidi:
Tirà és càrcer pudent de tota llegea, mort de tota
bondat, renegament de Déu e de tota llei, coltell contra la cosa pública,
enemic de tota virtut, confusió de tota noblesa, sageta contra tota veritat,
renegat falsari sens tot fe e llei, corruptor de tota lleialtat, traïdor
manifest, públic lladre, demoni encarnat, notori fill del diable, perseguidor
de tot bon hom, la presència del qual corromp l’aire e fa tremolar la terra e
procura infinits mals al món, contra lo qual deu cridar tota natura e contra
ell se deu somoure e es deu llevar lo cel e la terra e la mar, e tota
consciència tement Déu, fins que l’hagen mort e foragitat tot lo món.
(Dotzè del Chrestià, cap. 145, citat segons la
transcripció de Martí de Riquer, Història de la literatura catalana, ed.
Ariel. Barcelona, 1964, vol. II. P. 188.)
D’entre la restant producció
eiximeniana, destaquem el Libre dels Àngels, escrit el 1392, tractat
d’angeologia que tingué una enorme incidència, i el Libre de les dones (Vers
1396), en el qual, sense caure en concessions misògines, passa revista als
“vicis” més tòpicament femenins, per tal de fer-los menyspreables.
L’obra de Francesc Eiximenis assolí
una gran difusió a Catalunya i arreu. Se n’arribaren a fer importants
traduccions al llatí, al francès i al castellà, i fou molt llegida fins ben
entrat el segle XVI. L’èxit d’Eiximenis no es deu a la novetat que la seva obra
representa, sinó a la seva peculiar i perrsonal manera de contar el que, de
fet, havia quedat fixat en un temps històric ben precís des del moment matgeix
en què, ell ho registrà en els seus llibres. I això és el que, encara avui, ens
permet de segujir llegint els seus escrits amb interès.
Sant
Vicent Ferrer (València 1350 -
Vannes, 1419)
L’exemple textual més valuós que
posseïm de la prosa oratòria de la baixa Edat Mitjana el constitueixen els Sermons
de Vicent Ferrer.
La figura de Vicent Ferrer té una
gran importància no solament pel que fa a la seva activitat com a predicador,
sinó també per la intervenció directa en fets de tant relleu al seu temps i a
la història de Catalunya com el Cisma d’Occident (Vicent Ferrer fou un defensor
del papa Lluna, Benet XIII, fins que la monarquia aragonesa sortí de
l’obediència dels papes d’Avinyó i tornà a reconèixer l’autoritat de Roma) i el
conflicte successori a la Corona d’Aragó, que provocà la intervenció del sant a
la famosa assemblea de compromissaris de Casp, l’any 1412, que escollí Ferran
d’Antequera com a successor. Bé pot dir-se de Vicent Ferrer, ordenat dominicà i
dcotor en teologia, que una afecció natural a l’art del convenciment i la
dialèctica, a més d’extraordinaris per a l’art dramàtic, l’inclinaren a
aquestes dues feines complementàries, avui tal volta separades, però molt
íntimament lligades durant el període històric al qual fem referència:
l’activitat com a polític i home de confiança i de consulta de reis, nobles i
prelats d’alta categoria, il’activitat molt més fatigosa i constant, incessant
des de 1399, com a predicador públic en misses i altres assemblees de
cristians.
Per copsar el caràcter al·lucinat de
la fernètica activitat oratòria del predicador valencià, és convenient de
recordar el punt de partença d’aquesta dedicació exclusiva a la
propagandística. Segons contà el mateix Ferrer, estant ell malalt ala cort
pontifícia d’Avinyó, on treballava com a conseller de Benet XIII, tingué una
visió el 3 d’octubre de 1398, en la qual se li aparegueren sant Francesc i sant
Domingo acompanyats pel nen Jesús. Aquest li tocà una galta i el guarí,
desvetllant-li el seu destí com a exemplificador de la vida dels dos sants. La
resposta de Vicent Ferrer fou tan enèrgica i impetuosa, com extraordinari i
singular el fenomen que l’impulsà a les més directes tasques evangelitzadores.
S’ha de tenir en compte,
nogensmenys, que franciscans i dominicans foren els protaveus més qualificats
–car eren educats curosament en l’art de la suasòria- de la rigorosa i
formalitzada teologia que l’Església elaborà sobre la base escolàstica, i que
aquests dos ordes li proporcionaren generacions d’autèntics professionals de la
predicació. En aquest sentit, les figures que veié el valencià resulten
altament il·lustratives.
Pel que sembla, d’acord amb els
quasi tres-cents sermons que es conserven de Vicent Ferrer, les seves
prèdiques, parlades generalment en valencià, tingueren una excel·lent acollida,
tant per part de nobles i senyors comper part de la molt més nombrosa classe
popular. Segons testimonis de l’època, era entès en aquesta parla no solament
pr castellans i catalans, sinó també per provençals, italians i francesos, i
àdhuc per bretons, la qual cosa ja sembla més sospitosa i és prova d’un
entusiasme molt poc rigorós per la paraula del sant, que possiblement arribà a
gaudir d’autoritat i de prestigi indiscutibles només per la seva presència,
independentment del contingut de les seves prèdiques i del fet de si hom
arribava a sentir-lo, o només arribava a vweure la seva gesticulació retòrica.
Vicent Ferrer fou, certament, un personatge ja molt mitificat en vida, a qui
hom atribuïa poders màgics i miraculosos. La casualitat que un valencià, Calixt
III, arribé a la trona vaticana pocs anys després de la mort del predicador,
facilità la ràpida ascensió pòstuma del sermonaire a la categoria de sant de
l’església catòlica. Això fou l’any 1455, tot just trenta-sis anys després de
la mort de Vicent Ferrer.
Els sermons de Vicent Ferrer s’han
conservat gràcies a la presència d’uns infatigables reportadors que
transcrivien estenogràficament, o de vegades mot per mot,les paraules de
Ferrer, que sovint s’allargava durant més de sis hores. La presència d’aquests
reportadors deuria ser molt habitual, i tot fa pensar que formaven part del
seguici fix de més de tres-centes persones que acompanyava el sant allà on
anava,i que amb les seves públiques i severes penitències contribuïen a crear
el clima propici per a la paraula arrauxada i sobreprenedora del dominicà.
D’altra banda, sembla que el treball dels reportadors era aprofitat per
compondre models de sermó i fins i tot per distribuir les seves prèdiques entre
els seus incondicionals de tota classe i condició.
El llenguatge que fa servir Vicent
Ferrer enels sermons constitueix, ben segur, una de les peces fonamentals per
copsar el col·loquialisme i la parla real de l’època.
Un dels trets més destacables
d’aquest estil és el seu to directe, popular i molt realista. En els seus
sermons, Vicent Ferrer no sol abusar de cites llatines ni erudites, si bé sol
partir, a cada predicació, d’un exemple bíblic que, després d’una Ave Maria de
rigor, desglossa, comenta, discuteix i culmina amb una ensenyança moral a mena
de conclusió. Vegem aquest to realista i directe en aquest fragment, que és un
comentari de les tribulacions de sant Vicent, màrtir, a les graelles:
Dementre estava en les graelles tota hora pregava a
Déu. Aprés prengueren unes forques de ferre, ab les quals giraven-lo, ans a la
un costat, adés al altre; e axí com lo giraven,la carn chii, chiii, e rajave lo
greis axí com la pell se trencave.
(Ed. Chabás. Cit. VIII, p. 57)
Certament, deuria impressionar molt
veure un home tan virtuós i savi com ell, desfer-se en gestos, ganyotes i crits
per convèncer el seu nombrós auditori, que, asssistint als sermons, a l’ensems
realitzava una pràctica religiosa, i presenciava una sessió d’èpica i dramàtica
que per força havia de tenir molta categoria professional. Cal considerar, dins
l’enorme relativisme que existia a l’Edat Mitjana entre els afers terrenals i
les visions celestials, que l’impacte de Vicent Ferrer damunt els homes i
esoecialment les dones del seu temps, es produïa per aquesta subtil barreja de
realisme “èpic” i moralisme religiós que caracteritzava els seus discursos.
Certament, els sermons del dominicà són plens de descripcions detallades,
diàlegs en estil directe, anècdotes, al·legories, exemples sobretot, i un gran
nombre de recursos senzillament teatrals, tals com el gest o la modulació de la
veu. Els estenògrafs van intentar de reproduir aquestes flexions de la veu amb
la seva grafia de transcripció, i escriuen coses com: Aaai!, Coom!,
Hòomens!, Doones!, brams d’ase: Haaic!, cants de gallina: xo, xo;
ca, ca, ca, i fins i tot l’nomatopeia del mormoleig del qui resa distret: “xa,
xa, xa, Marieta posa l’olla, Pater Noster”, etc.
No podem dubtar, i en això coincideixen
tots els comentaristes, que els sermons de sant Vicent tant devien fer plorar
la gent, com riure; aquesta barreja de plors i rialles en una situació única
quant a l’espai i l’activitat que s’hi duu a terme, és també quelcom típicament
medieval.
Com hem dit més amunt, els exemples
i semblances parabòliques, talment les dels Evangelis, eren molt emprades per
l’orador, que arribava més fàcilment al poble amb aquest llenguatge planer:
Si huy[4]
havia ací hun rey e per la sua magnificència volia convidar a tots quants són
en aquesta vila, dient així: “Tots quants vinguen demà a dinar ab les mans
lavades, yo li daré a dinar”. E quan ve en l’endemà veus que diu hun llaurador:
“O, a dinar m’e anar a casa del rey; donchs, lavar m’e les mans e la cara”. Açò
és bo. E, quan açò ha fet, veus que encara no és hora d’anar a dinar, e diu:
“Donques, ir’e-me’n al hort, e va-ssen lla, e escampe fems per aquell hort, e
axí, manegant-lo, sulle-se’n totes les mans; e quan la hora del dinar ve,la
trompeta toca. “O, ja toquen! Iré-me’n a dinar”; e vas axí a casa del rey ab
les mans sullades. E axí, com lo rey lo veu venir axí sútzeu, diu-li: “E com
véns axí sútzeu?”. “Senyor, ¿e no digués vós axí, que qui vingués ací a dinar
ables mans llavades, que vós li daríeu a
dinar?” “Sí” “E yo ja.m laví huy per lo matí bé les mans e la cara.” “Hoc, mas
sútzeu és ara.” Ara bé podeu pensar que a aquell aytal què li devia fer lo rey.
¡Oh, que.l fartàs de bastonades! Sus axí és: lo rei és Jesuchrist...
(ed. cit. I, pp. 100-101)
Dins del seu criteri de moralització
del poble, en un moment que els costums es trobaven d’allò més relaxats, els
clergues no van escapar-se a la seva crítica tan fonamentada com ridiculitzant:
L’altre offici que hala boqua és
parlar, e signifique que los preveres deuen dir bé ses Hores; mas... no dien
aquelles sinó a hu e dos, par xam, xam, de hun vers dos mots ne fan. (...)[5] Mas
ara vos diré com los capellans deuen beneyr l’aygua beneita... mas, com ho fan
ara?: xam, xam e rotles...[6]
Si és algun religiós que haje tengut mala vida, e estant en sa cambra pensa:
...”Tants anys ha que yo só prevere e encara no he dit bé mon offici devotament
ni les paraules distinctes, mas xam, xam, so, dearam[7]
Finalment, pel que fa a tot el
conjunt de l’estil, l’estructura i els recursos de la seva oratòria tan
popular, parem atenció als diàlegs i al to entre realista i anecdòtic de la
seva referència oral de la llegenda de sant Jordi:
Sapiau que lla en aquella terra
havia un llac gran, e havia-hi un gran drac, e menjava’s moltes persones; e
havia ídoles en aquella terra e deien
quela ciutat devia ésser devorada per aquell drac, si ja lo rei no li donava sa
filla. E veus que.l rei ho hac a fer; e lo dia que ell hi devia portar sa filla
ell la ornà bé d’aur e de perles e la vestí molt gentilment, sus així com si
hagués ésser nòvia. E pensat que.l rei plorant li dix: “Ara, ma filla, jo vos
havia el cor de dar-vos a un gran rei per muller, mas pus que així és, no s’hi pot altre fer”. E ella
respòs: “Mon pñare, bé.mplau, car més val que jo soleta peresca que vós ni la
ciutat”. E ves que posaren-la prop lo llac,per tal que.l drac la devoràs. E fou
ordenació de Déu que Sent Jordi passàs allèn, e ell anava’s deportant[8]
en un bell cavall tot sols; e així com fo allí ell véu la donzella, bella, molt
ben ornada, e dix-li: “Odà, donzella, com sou ací tota sola?” E ella respòs-li:
“¡Oh, bon cavaller, anau-vos-.ne,sinó morreu así ab mi”. “¿E com és açò?”. Ella
li contà tot lo fet així com vos he dit: E Sent Jordi dix-li: “Senyora,no hajay
paor, que jo us defendré ab ajudes de Jesucrist”. E veus que ells estant així
parlant, lo drac oí les paraules e alçà lo cap sobre l’aigua, ab aquell cap fer
guardant-los; e quan la donzella lo véu tremolà fort de paor,així com aquella
que llavors havia a morir. E Sent Jordi aconsolà-la dient: “Senyora, no hajau
paor, que Jesucrist nos ajudarà”. E espatxadament[9]
ell apartà lo cavall e descavalcà. E lo drac, que véu que aquell s’amania[10]
per defendre’s, leixà la donzella e corregué a Sent Jordi. E Sent Jordi,
invocant lo nom de Jesucrist, donà-li una gran llançada, que sus allí romàs
mort. E aprés prengué la donzella e molt honradament menà-la al rei.
(Vid. Riquer, Història..., cit., Vol.
II, p. 262)
[1] adorar
[2] embruten
[3] brutes
[4] avui
[5] ed.cit., II, p. 38
[6] ed. cit., I, p. 96
[7] ed. cit., I, p. 72
[8] passejant
[9] de pressa
[10] preparava
Font: CARBONELL, Antoni, ESPADALER, Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia. LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. pp. 81-92) Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada