divendres, de novembre 28, 2014

POESIA POPULAR I CANÇONER CATALÀ



POESIA POPULAR I CANÇONER CATALÀ

Plantejament general


            Des d’un punt de vista sociolingüístic, el català també trobava problemes per mantenir-se en el si del poble. Dos mitjans bàsics de comunicació social, la predicació eclesiàstica i les reprsentacions teatrals, patien un fort procés de castellanització. Així, mentre alguns ordes religiosos –sobretot els dominicans, carmelites i jesuïtes- afavorien el conreu del castellà, sovint esperonats per les jerarquies eclesiàstiques de procedència no catalana, també començcaven a estendre’s arreu dels Països Catalans obres teatrals en castellà, primer dels pre-lopistes i més tard dels grans autors del Segle d’Or.

            Tot i els entrebancs,i arrelats en formes literàries tradicionals de transmissió oral, en el perídoe dels segles XVI, XVII i XVIII trobem en l’àmbit geogràfic català un bon nombre de “gèneres” literaris d’extensió curta, sovint anònims, i molt difosos entre totes les classes socials de l’època.

Sota aquest conjunt de “gèneres” populars d’aquest període, volem incloure una barreja de procediments i de formes, un conjunt de literatures orals esparses per tot el territori de parla catalana, que van dels gois i les nadales i cançons religioses a les cançons de bandolers, cançons de lladres de camí ral, corrandes i cançons de pandero.

            Tots aquests “gèneres” són, en darrera instància, reduïbles a un sol gènere molt ampli i generalitzat arreu del món que podríem qualificar com un gènere literari i musical folklòric, és a dir, nascut entre el poble, conreat generalment per no-professionals, i molt difós per amplis sectors de la societat gràcies a la seva doble marca estilística o estètica: la lletra i la música. Afegim, encara, que tota mena de literatura popular, a diferència d’allò que hom ha anomenat, arriscadament, “literatura culta” és una literatura on no solament són populars els elements de tipus formal esmentats –les tonades, les poc variables formes estròfiques, de rima, de ritme, etc.- sinó també els elements de tipus argumental, o del nivell de contingut.

            En aquest sentit, per una i altra raó, tota mostra de literatura popular consisteix, precisament pel seu origen, per la seva estesa difusió i pels seus “mites” que reflecteix a la seva composició argumental, un dels nuclis més interessants per reconstruir la veritable organització social d’una època, i fins i tot la més profunda caracterització antropològica d’una cultura.

            Així doncs, aquesta poesia popular típica dels segles XVII-XVIII, però igualment existent al llarg de tota la història dels pobles catalano-parlants, ens permet de posar en dubte el concepte de “decadència”, si més pel que fa a la literatura, durant aquest període històric. En la mesura que el poble cantava, resava, recitava, ballava, rondava i feia la cort usant abundosament formes més o menys estructurades, amb llenguatge sol o amb lletra i música, podem dir que la història dels Països Catalans pot haver tingut alts i baixos pel que fa a la seva hhistòria política i econòmica, moments brillants i d’altres de més pobres pel que fa al conreu de a llengua literària “culta”, però ha conservat sempre a un nivell excel·lent unes formes d’expressió certament literàries –car són producció de la lletra, del llenguatge- que sónles que anomenem populars en funció d’aquests factors:

1)     No solen posseir un elevat nivell de “roductivitat” significant, és a dir no forcen ni es desmarquen gairebé mai de lallengua col·loquial del carrer;
2)     No solen constituir-se com a objecte “llibre”, sinó que neixen espontàniament i anònima gairebé sempre, corren de veu en veu, passen amb lleugeres variacions d’una generació a una altra, d’una àrea lingüística o geogràfica a una altra, i, tal volta, acaben essent aplegades per algun col·leccionista o folklorista al cap de molts anys;
3)     Bé que obeeixen, per força, a l’impuls o la imaginació creadora d’un autor, són, pròpiament, mostra d’una imaginació o una “simbologia” col·lectiva, i, en aquest sentit, constitueixen una mostra global, antropològica, de múltiples nivells de tota una societat en un moment de la seva història (estat de la llengua parlada, “mites” més comentats i, per això, més dominants en el sentiment popular, relacions entre les classes socials, estat de la moral ila religió, valor dels diners, mitificació de personatges històrics que esdevenen llegenda, glorificació de sants locals a qui hom advoca i venera especialment en un lloc per raons lligades a llegendes i creences antigues, relacions comercials, escales de valors, metàfores encunyades en la llengua comuna, hàbits i costums, tradicions rituals, menjars més cuinats, vestits més emprats, etc.).

És cert que la novel·la ha estat, des del seu origen, el gènere més útil per a la “lectura” de la història social –a diferència dels gèneres populars, la novel·la té unes pretensions de visió global i totalitzadora. Però, en l’altre extrem, escrits o inventats per ploma o veu anònima, el conjunt vastíssim de les petite smostres d’aquesta literatura popular que esmetem, acaben constituint, un cop aplegades, un mirall prou exacte i igualment ampli de la vida d’un poble a tots els seus nivells de funcionament i d’existència.

      Malgrat la gran unitat que constitueixen d’acord amb el que acabem de dir, distingirem els següents tipus de manifestacions de literatura popular durant els segles XVI-XVIII:

a)     Els goigs.
b)     Les nadales i les cançons religioses.
c)      Les cançons de bandolers i de lladres de cami ral.
d)     Les corrandes i les cançons de pandero.

a)     Els goigs

Els goigs són una mostra de literatura en part popular, en part conreada com a literatura “culta”, amb una tradició que ve de l’Edat Mitjana i arriba encara al segle XX. Els goigs ens han arribat en una quantitat innombrable (més de trenta mil, segons un conjunt de col·leccions conegudes) i en un estat relativament perfecte, car, a diferència de tots els altres tipus de literatura popular a l’època, els goigs  eren impresos quasi simultàniament a la seva creació. És probable que molts goigs fossin refoses o reelaboracions d’estrofes de caire religiós heretades per la memòria popular, però també és indubtable, atesa la seva proliferació i diferències específiques, que la majoria són creats per un autor local, amb un argument ad hoc,i per a una comunitat de feligresos concreta, devots d’una advocació també determinada.

            Els goigs són unes cançons religioses, origànariament tal vegada ballades, que lloen les excel·lències de Jesucrist, de la Verge Maria i dels sants, gairebé sempre sota una advocació concreta. Són d’escriptura generalment anònima, tret d’alguns escrits per rectors i clergues de confraries, que ens han arribat signats. La melodia és senzilla i de gran espontaneïtat, i prové generalment d’antigues melodies monòdiques (pròximes al cant gregoriá) i també polifòniques de la Baixa Edat Mitjana i del Renaixement. Són, doncs, una forma de litúrgia popular, practicada en actes de devoció col·lectiva i formant part de la cerimònia a les festes dels patrons, ale sprocessons, romiatges, novenes, celebracions sabatines i altres assemblees de religió. Durant els segles anomenats de “decadència”, els goigs són gairebé l’única mostra de català escrit que arriba a les mans del poble.

             Pel que fa a la seva forma estròfica, els goigsprovenen de l’antiga “dansa” provençal, gènere cultivat pels trobadors catalanas. La “dansa” formava part, juntament amb la “balada” de les anomenades “cançons de dansa”, essent tots dos, a l’Edat Mitjana, gèneres profans. La primera “dansa” de contingut religiós és feta l’any 1305 per Jaume II de Mallorca, i en el Llibre Vermell de Montserrat es troben, una mica més tard “balades” dedicades a Maria. Aquestes són les mostres potser més primitives dels goigs ja pròpiament configurats. Quan, al tombant del segle XVI, la “dansa” es transformarà enuna combinació característica d’estrofes, que canten de primer els goigs terrenals, i després les excel·lències de Maria i dels sants, s’haurà arribat pròpiament a la forma madura dels goigs.

            En la seva forma més freqüent, els goigs són composicions de versos de set síl·labes amb una tornada  inicial de quatre versos (que rimen a-b-a-b,o a-b-b-a), un nombre variat de cobles (que sol ésser set o vuit) de sis versos cada una, amb retronxa, és a dir, que reprenen els dos darrers versos o les dues darreres rimes de la rtornada inicial, i una tornada final de quatre versos, que rimen com l’estrofa inicial. I una tornada final de quatre versos, que rimen com l’estrofa inicial. Vegem-ñne un exemple típic, e de Los set goigs de la Mare de Déu del Roser molt devots o de tot l’any, amb cobles de vuit versos:



            Tornada inicial:         Vostres goigs amb gran plaer                  a
                                               Cantarem, Senyora mia,                           b
                                               puis que vostra Senyoria                           b
                                               és la Verge del Roser.                               a

            Cobla                         Déu planta dins Vós, Senyora,                 a
                                               lo Roser molt excel·lent                             b
                                               quan vós feu mereixedora                        a
                                               de concebre’l purament,                            b
                                               donant fe al missatger                                c (a)
                                                           que del cel vos trametia                            d (b)
                        Retronxa                    Déu lo Pare, que volia                               d (b)
                                                           fósseu Mare del Roser                              c (a)


                                                           ...................................................

                        Tornada final             Doncs puis Vós donau loguer                  a
                                                           als de vostra confraria,                               b
                                                           preserveu, Verge Maria                             b
                                                           los confrares del Roser.                             a

                        (Vid. A. Comas. Història de la Literatura Catalana, Edicions Ariel
                        Barcelona, 1964, vol. IV, p. 219)

            Però no sempre el tema dels goigs és directament religiós, i sovint es troben barrejats, amb els goigs marians i d’advocació als sants, goigs que constitueixen una perfecta crònica històrica, amb elements que pemeten de copsar clarament la posició ideològica de la clerecia de cada època respecte dels esdeveniments polítics de més actualitat. Vegem, com a exemple, els Goigs o Súpliques a Maria Santíssima del Roser, ab què s’implora son celestial amparo en les presents calamitats, impresos a Cervera l’any 1794, i al·ludint a la Revolució Francesa:

                                   Ja veieu com van per terra
                                               imatges, relíquies, creus,
                                               lo Sagrament entre peus;
                                               fins al mateix cel fran guerra;
                                               de vostre Fill irritat
                                               vegen ara el gran poder...
                                              
                                               Los sacerdots desterrats,
                                               tots los temples destruïts,
                                               los catòlics perseguits,
                                               los heretges exaltats,
                                               que no queda ja atemptat
                                               que puguen pensar ni fer...

                                               ..................................................
                                  
                                               Los claustros han profanat,
                                               les clausures han romput,
                                               fent tant mal com han pogut,
                                               violant lo més sagrat.
                                               Que molt si no han perdonat
                                               Aquell que ens ha dat lo ser!...

                                               ....................................................

                                               Ab lo nom de “llibertat
                                               vomiten son gran veneno,
                                               presentant un camp ameno
                                               per sembrar tota maldat,
                                               trepitjant l’autoritat
                                               de Vós, Déu meu, i el poder...

                                               ..................................................

                                               També volen la “Igualtat”,
                                               Oh, que loques fantasies!,
                                               com si en lo cel jerarquies
                                               no es ves i desigualtat.
                                               En tot han disbaratat,
                                               Per més que es pènsien saber...

                                                                                  (Ibid., p. 234)
b)     Les nadales

Si els goigs presenten una clara continuïtat històrica i àdhuc una fixació gràcies a la impremta, això, en canvi, no es troba a les altres mostres populars d’aquest període, transportades solament per la memòria col·lectiva. Per això en llur evolució hi ha llargs períodes de fisura i represes, o, almenys, variacions i alteracions molt notòries.

Les nadales són cançons pròpies del temps de Nadal, amb una tonada melodiosa i notablement apartada de la tradició gregoriana i litúrgica en general, amb arguments que giren entorn del naixement de Jesús: l’anunci fet a Maria, el dubte de Josep en adonar-se que Maria està prenyada, el naixement, la nova dels àngels als pastors i llur adoració, l’arribada dels reis d’Orient, la degollació del innocents, la persecució d’Herodes i la fugida a Egipte, i els menjars que acompanyen les diades assenyalades: “neules, torrons i vi blanc...”.

Bona part de les nadales que es canten avui a les terres catalanes provenen d’aquesta tradició, especialment de les nadales dels segles XVIII i XIX, car les més antigues s’han pèrdut en la memòria dels temps, tret d’algunes que foren aplegades i copiades en manuscrits.

La seva gran difusió per tota l’àrea lingüística catalana ha fet que els aplecs de nadales dels segles XVIII i XIX ens ofereixin només una o alguna de les moltes versions que circulaven, i que encara es canten, de cada nadala.

      Constitueixen un “gènere” tan viu i tan estès, que hom pot trobar encara, inesperadament, alguna nadala inèdita en qualsevol racó de la nostra geografia, nascuda espontàniament qui sap quan, a partir del senzill esquema argumental i melòdic que representen totes les nadales. D’altra banda, són molt freqüents els casos en què una mateixa melodia es canta en llocs diferents amb arguments distints, i a l’inrevés: es troben lletres molt semblants cantades amb tonades diferents a racons distints de les terres catalanes.

      És adient de reproduir aquí diferents estrofes d’una de les nadales més populars i, segons Stravinsky, potser la cançó més ben concebuda de tota la música popular del món: El cant dels ocells, l’origen del qual es perd en el segle XVIII i potser abans i tot; la lletra arrenca d’una tradició medieval segons la qual les bèsties parlaven amb veu humana la nit de Nadal.

                                         Al veure apuntar
                                         lo major lluminar
                                         en la nit més ditxosa,
                                         los aucellets cantant
                                         lo vénen festejant
                                         amb la veu melindrosa.

                                         Cantava el passarell:
                                         -Oh, que hermós i bell
                                         és l’infant de Maria!-
                                         I lo alegre tord:
                                         -Vençuda és la mort,
                                         puix naix la vida mia.-

                                         La garsa, griva i gaig
                                         Diuen: -Ja ve lo maig.-
                                         Respon la cadernera:
                                         -Tot arbre es vesteix,
                                         tota planta floreix
                                         com si fos primavera.-

                                         Cantava lo pardal:
                                         -Esta nit de Nadal
                                         és nit de gran contento.-
                                         Lo verdum i lluert,
                                         Cantant, deien també:
                                         -Oh, que alegria sento!-

                                         ............................................

                                         Los pagos indians
                                         despleguen tafetans
                                         pintats de mil maneres;
                                         i a l’eixir del Born
                                         los ficaré dins del forn,
                                         a unes greixoneres.

                                         Les gallines i galls
                                         també tenen treballs
                                         i els tremolen les crestes.
                                         Los ànecs i capons,
                                         becades i todons
                                         temen aquestes festes.

                                         La perdiu en un plat
                                         llença suavitat
                                         amb la taronja i pebre,
                                         que tot ha d’ajudar
                                         a més solemnitzar
                                         lo minyó del pessebre.

(Vid. J. Romeu. Les nadales tradicionals. Ed. Barcino, Barcelona. 1952. pp. 89-92)

c)     Cançons de bandolers i de lladres de camí ral

El bandolerisme és un dels fenòmens més interessants en la història de Catalunya. En principi, l’activitat dels bandolers és quelcom general en el món mediterrani, i fins i tot en l’àmbit europeu central i nòridc, durant els segles XVI i XVII. El bandolerisme es localitza generalment en els punts més crítics d’un estat –llocs fronterers, comarques muntanyoses, zones de contacte de grups humans pertanyents a ètnies diferents, etc.- A tall d’hipòtesi, hom atribueix el gran desplegament del bandolerisme mediterrani a la crisi econòmica i la carrera alcista de preus que s’esdevingué a tot Europa. Però, d’altra banda, el bandolerisme sembla, també, l’expressió d’una resistència d’un conjunt de minories, hegemòniques en altre temps, i sotmeses en aquells segles a una administració estatal i centralitzada a partir de la instauració de règims polítics propis del temps renaixentista. En conjunt és un moviment complex i amb notables contradiccions de tot ordre: els bandolers són tan aviat defensors d’una classe aristocràtica vinguda a menys, com defensors d’una classe popular que reivindica, al costat de la classe noble, una autonomia social contra un poder “nacionalista” forani, però que, en canvi, com a classe popular, se sent contrària a l’aristocràcia pel que fa a la propietat i dominació dels mitjans de producció. Per una banda, hi ha en el bandolerisme defensa d’ideals patriòtics molt lligats al poble,però, per làltra, en la mesura que els principals enemics de les noves unitats polítiques són els grans senyors de les ciutats i sobretot dels medis rurals, el bandolerisme es converteix també en una aliança reaccionària, amb la classe social hereva del feudalisme medieval. Hi ha, finalment, la paradoxa que, mentre els bandolers podien ser ben vistos per la nobelsa rural, i fins i tot protegits per ella,acabaven essent condemnats a la forca pe rla noblesa urbana, en la mesura que aquesta s’oposava a la noblesa rural pel que fa a llur diferent resposta davant el creixement progressiu d’una administració centralista.

Pel que fa a Catalunya, l’activitat més viva i més intensa del bandolerisme correspon al període comprès entre les darreries del regnat de Carles I i elprimer terç del segle XVII. Però d’aquesta època ens ha restat, proporcionalment, menys testimonis literaris. De les causes generals que originaren el bandolerisme al nostre país, cal subratllar les determinacions de caràcter econòmic, que arruïnaren la nobles rural, com foren les guerres dels remences i la desvalorització de la moneda del billó a inicis del segle XVII: va arribar unpunt que aquesta moneda s’havia gastat tant a causa de l’ús, que s’establí el costum, i després l’obligació, d epesar les monedes per saber amb exactitud la quantitat de metall que contenien, i valorar-les d’acord amb llur pes. Un romanç de l’any 1612, Relació de la desvalorització de la moneda, explica els perjudicis que això ocasionava a les done sprofessionals de l’intercanvi sexual:

                                         Oïu la història
                                         d’aquest entremès,
                                         engany de pobretes:
                                                     mes ai,
                                         la moneda a pes.
                                         Antes no abatessen
                                         del tot los diners,
                                         anaven les pobretes
                                         com los mercaders,
                                         tenint molts diners
                                         de llur negociar;
                                         ara les enganyen
                                         amb aquest pesar.
                                         Antes no batassen
                                         peces i tastons,
                                         anaven les pobres
                                         per los bodegons;
                                         sense més raons
                                         podien gastar,
                                         més la balanceta
                                         les ne fa estar...

                                                                 (Vid. A. Comas, op. ct. p. 300)


Hom suposa que les cançons de bandolers i de lladres es difongueren molt per les terres catalanes si tenim present el reflex persistent d’aquesta mostra de literatura popular en la temàtica d’autors “cultes”: Lope de Vega dedicà una comèdia a Antoni Roca, famós bandoler; Cervantes fa concloure a Don Quijote, camí de Barcelona, en topar amb el cos penjat de molts bandits en un bosc, que “me doy a entender que debo estar cerca de Barcelona”, i a la segona part del mateix Quijote, apareix Perot Rocaguinarda, una altra de les figures de gran repercussió literària del bandolerisme; el rector de Vallfogona dedicà al mateix personatge un  sonet de solidaritat, que és a la vegada una mostra ben clara de la simpatia i admiració que el poble sentia pels bandolers. Encara més repercussió que els esmentats la tingué a les lletres catalanes, la figura de Joan de Serrallonga, famós bandoler del primer terç del segle XVII. Heus ací una d ele cançons que ens han pervingut del temps de Serrallonga:

                                         QUATRE BANDOLERS

                                         Quatre badolers
                                         van de camarada:
                                         un era Serrallonga,
                                         l’altre sa amiga Joana,
                                                     fararà
                                         l’altre fadrí de Sau,
                                                     fararà.
                                         Les ninetes ploren,
                                         ploren de tristor
                                         perquè el Serrallonga
                                         n’és a la presó,
                                                     fararà.
                                         Joana, la sua amiga,
                                         son germà deshonrà
                                         i donar-li la mort
                                         al cel ell va jurar,
                                                     fararà.
                                         Bernat de Serrallonga
                                         per son fill va plorar,
                                         i per a que el prenguin
                                         ell mateix lo entregà,
                                                     fararà.

                                                                            (Ibid., p. 311)
            Poc temps després d’haver mort Serrallonga, els dramaturgs Antonio Coello, Francisco de Rojas i Luís Vélez de Guevara li dedicaren una comèdia intitulada: El catalán Serrallonga y Bandos de Barcelona; aquesta elaboració culta de la vida del bandoler donà pas a una interpretació popular anomenada Ball d’en Serrallonga. Es tractava d’una panomima grotesca constituïda per uns quants passos de dansa i un diàleg molt rudimentari, que es representà fins no fa gaire temps en algunes localitats del Pirineu. Posteriorment, Víctor Balaguer realitzaria una adaptació  escènica del Ball per a l’empresa del Teatre Circ Barcelonès. L’obra, intitulada Los bandolers catalans o lo ball d’en Serrallonga, fou representada l’any 1858. El mateix Víctor Balaguer és autor d’altres versions dramàtiques de la història del bandoler, en castellà i en català. Així, l’any 1858 estrenà també Don Juan de Serrallonga o lo bandoleros en las Guillerías, i deu anys després publicà el seu Don Juan de Serrallonga, drama on empra ja recursos romàntics.

            Finalment, per acabar amb aquestes referències als bandolers a la literatura “culta” posterior al segle dels bandolers, Joan Maragall escriví un poema, La fi d’En Serrallonga, publicat l’any 1909, en el qual ja no existeix gairebé res de la frescor i “neutralitat” ideològica i moral que tingueren els bandolers segons les cançons originals dels segles XVII i XVIII. En aquest llarg poema de Maragall, el bandoler passa revista a totes les seves gestes terrenals davant d’un capellà, abans d’anar-se’n a l’altre món. Al final d’aquesta confessió inventada pel poeta modern, fent referència sla amors de Serrallonga amb na Joana,la seva dona, podem llegir:

                                               Fou un amor desordenat i il·lícit!
                                               -Doncs ... tant se val! ... me’n penedeixo, sí!
                                               -Tens algun pecat més dins teu?
                                               -No, pare.
                                               -De tots els que m’has dit, i els que has comès,
                                               contrit demanes perdó a Déu?
                                               -Sí, pare.
                                               -I et sap greu de tot cor d’haver-lo ofès?
                                               -Sí.
                                               -Doncs en nom de Déu omnipotent,
                                               Pare, fill i Esperit Sant, t’absolc. Amén
                       
            A l’altre extrem, observem la capacitat que tingué el poble d’idealitzar aquesta figura, com si el bandoler, almenys per a la imaginació popular, hagués significat la supervivència,parcialment i lleugerament degradada, dels atributs que caracteritzen el cavaller medieval:

                                               Quan jo n’era petitet
                                               festejava i presumia:
                                               espardenya blanca al peu
                                               i mocador a la falsia.

                                               Adéu, clavell morenet!
                                               Adéu, estrella del dia!

                                               Ara que ne só grandet
                                               m’he posat a mala vida;
                                               me só posat a robar,
                                               ofici de cada dia.

                                               Vaig robar un traginer
                                               que venia de la fira;
                                               li prenguí tots els diners
                                               i la mostra que duia.

                                               Quan he tingut prou diners
                                               he robat també una nina;
                                               l’he robada amb falsetat
                                               dient que m’hi casaria.

                                                                                              (Ibid., p. 319)

            La formamètrica més usual que empren els autors de les canóns de bandolers és la del romanç, amb versos de vuit síl·labes i rima assonant. Se solien estampar en full en quart, encapçalats per un gravat que resumia el contingut de la cançó o en representava le tret més important, a quatre planes i amb text a dues columnes. Així es venien a les parades de les fires i els mercats, penjats d’un cordill, amb una canya que els pinçava i perquè no volessin.

            Els temes més usuals de les cançons de bandolers i lladres de camí ral no eren solament, a jutjar pel que s’ha conservat, la referència de les seves aventures, robatoris o malifetes. Impregnades sempre d’un lirisme especial, algunes cançons es decanten pel costat aproximadament històric, amb un to eminentment èpic, com és el cas de la cançó patriòtica d’En Bac de Roda. Altres cançons acusen una empremta més llegendària, i recorren al tema, sempre en voga, de la relació entre el bandoler i la noia segrestada. Heus ací un exemple de totes dues:

                                                           En BAC DE RODA
                                  
                                               Ai, adéu, ciutat de Vic,
                                               bé en merexies ser cremada:
                                               s’hi és fet penjar un cavaller,
                                               el més noble de la Plana,
                                               que per nom li diuen Bac,
                                               al terme de Roda estava.
                                               (Valeu-nos, Mare de Déu,
                                               la del Roser i del Carme,
                                               i sant Domingo gloriós,
                                               que aquell dia l’agafaven).
                                               Diuen a en Bac que debaixi
                                               que un seu amic lo demana.
                                               Tan prompte com va ser a baix,
                                               fortament lo engarrotaven
                                               i amb la cua dle cavall
                                               ciutat de Vic lo portaven.
                                               Ja en varen fer una crida:
                                               Fusters imestres de cases
                                               fessin unes forques noves
                                               al cap de les Davallades.
                                               En responen los fuster
                                               que no hi ha fusta obrada.
                                               En respon lo general:
                                               -Espatllin algunes cases.-
                                               Espatllen molts candeleros,
                                               també les llanties de plata.
                                               Ja en varen fer unes crides
                                               que tots los portals ne tànquien.
                                               Quan los portals són tancats,
                                               lo perdó ja n’arribava.
                                               Ja l’en prenen i l’en lliguen
                                               I a la força l’emportaven.
                                               Quan va ssre dalt de la força
                                               ja va dir exies paraules:
                                               -No em maten per ser traïdor
                                               ni tampoc per ser cap lladre,
                                               sinó perquè he volgut dir
                                               que vísquia tota la Pàtria!-

            (Vid. Cançoner català. Poesia popular i tradicional. Pròleg i selecció d’Antoni Comas. Ed. Destino, Barcelona, 1971, pàgines 110-111)

                                               L’HEREU PERELLÓ

                                               A la vila de Prades
                                               si n’hi ha un minyó,
                                               n’és fill de bon pare,
                                               bona mare i tot.
                                               En va per carreteres
                                               a robar qui pot;
                                               a qui diners porta
                                               els fa donar tots;
                                               a n-el que no en porta
                                               li en sol fer un do:
                                               un tret de pistola
                                               i un Déu te perdó.
                                               Se n’ha fet una cova
                                               per temor al sol;
                                               a dintre la cova,
                                               no hi entra qui vol;
                                               n’hi té una minyona
                                               més maca que el sol,
                                               que plora i gemega
                                               i vesteix de dol...

                                                                       (Vid. A Comas, Història... cit., p. 321)

d)     Corrandes i cançons de pandero

Heus ací dos tipus de literatura popular molt lligats l’un amb l’altre: les corrandes –dites també “follies”, “gloses” i “cobles” – i les cançons de pandero, que s’han mantingut vives gràcies a la tradició oral del poble fins que han estat recollides pels col·leccionistes moderns.

Les canóns de pandero eren cantades per les majorales de la confraria de la Mare de Déu del Roser, arrelades a les parròquies catalanes entre 1570 i 1610, en sortir a captar a les festes religioses i profanes –per Corpus o per la festa major del poble o del barri, en la celebració d’algun patronatge, durant unes noce so un bateig, amb motiu de la visita d’autoritats eclesiàstiques o civils. Arribaven a la casa on se celebrava el dinar de festa, col·locaven al cpa de la taula la bacina d’argent que tenia al mig la imatge de la Verge, i feien la presentació:

                                   Aquí venim a cantar
                                   encara que sigueu mil.
                                   Avui pleguem per la Verge
                                   per a fer-li un camaril.
                                   El camaril que li fem,
                                   no l’hi podem acabar.
                                   Aquí venim cavallers,
                                   si nos voleu ajudar.

                                                           (Ibid., p. 331)

Es fixava un preu per cada cançó, i després les majorales començaven a improvisar cançons a honor dels assistents: els nuvis, els pares de la criatura batejada, les autoritats civils o religioses,segons el cas. Les tonades eren monòtones i molt regulars, iles variacions es donaven només en l’àmbit de la lletra, sense que tampoc no arribessin a ser excessivament genials. El fet que aquestes cançons s’improvisessin sobre la marxa, i el fet que la maxra que deurien portar aquestes majorales era més aviat ràpida i circumstancial, explica que el recurs automàtic per construir les rimes de les cançons de pandero fos generalment l’ús de formes verbals idèntiques en posicions regulars i alternades,com per exemple:

                                         Gran quimera la gent tenen,
                                         gran jove, de jo i de vós.
                                         Gran quimera la gent tenen
                                         si mos casarem los dos.

                                         Gran quimera la gent tenen,
                                         no l’haurien de passar:
                                         les gotes del cel quan cauen
                                         totes saben on anar.

                                                                                        (Ibid., p. 331)

      Les canóns de pandero expressaven també sovint el sentiment d’una noia enamorada que no és de la mateixa condició social que l’home que la desitja:

                                         Cavaller, baixeu les rames
                                         de l’arbre meravellós:
                                         cavaller, baixeu les rames,
                                         que jo colliré les flors;
                                         cavaller, baixeules rames;
                                         domenceu-les d’abaixar,
                                         que vós sou ric, jo sóc pobra.
                                         I això no es pot igualar.
                                                                                        (ibid., p. 334)

      Amb el títol genèric de corrandes es designa un conjunt molt vast de cançons curtes, generalment de quatre versos de set síl·labes, caracteritzades generalment per una gran varietat temàtica: són cants d’amor o de despit i d’enyorança, lloances a noies o a fadrins, cants de treball o de ronda; felicitacions, cançons de bressol, etc. De fet, la corranda pot entendre’s, pel seu tema i el seu aire musical, com una fracció d’una cançó de panderoEls dos gèneres, certament, acusen els mateixos trets: expressen una simple contraposició de dues idees, que es resol amb una tècnic paral·lelística molt senzilla –més visibles a les cançons de pandero que a les corrandes, perquè aquelles són més llargues-, com passa moltes formes de poesia arcaica, i solen basar les seves comparances exclusivament en elements de la naturalesa.

      La corranda, pel seu estil directe i popular, sovint carregat d’intencions ocultes, es troba molt a la vora dle refrany i d’altres manifestacions populars breus i incisives.

      Vegem-ne alguns exemples:

                                         Boniqueta sou, minyona,
                                         com la flor del gessamí;
                                         bé sereu més boniqueta
                                         quan haureu dormit ab mi.

                                         Qui pogué muntar tan alt
                                         com lo sol al juliol;
                                         que pogués dormir, minyona,
                                         entre vós i lo llençol.

                                                                                        (Ibid., p. 342)

      Tot sovint, les corrandes equivalen a una moralitat concisa:

                                         Dos pardals en una espiga
                                         no s’hi poden sostenir;
                                         dos fadrins amb una nina
                                         no s’hi poden avenir.

                                         L’Aristòtil va deixar
                                         dins sa seva llibretia
                                         que festetgéssim de dia
                                         perquè s’oli anava car.

                                         ...........................................

                                         Salomó, que era sabut,
                                         va dir que altres temps vindrien
                                         que ses dones cercarien
                                         ets homo, i ja és vengut.
                                                                                        (Ibid., p. 346)

      I d’altres vegades són expressió d’una fina i rústega ironia popular:

                                         Mare, si marit me deu,
                                         no me’l doneu cadiraire,
                                         que en tenint quatre raons
                                         les cadires van enlaire.

                                         ...............................................

                                         Si el Rei de Madrid sabia
                                         sa falta que un fadrí fa.
                                         no tornaria a quintar,
                                         sa llecència donaria.

                                                                                        (Ibid., p. 346)

La corranda ha continuat escrivint-se fins al segle XX, i un bon exemple d’aquestes corrandes actuals i actualitzades ho és aquesta de Joan Oliver, formant part de les Corrandes d’exili:

                                         A Catalunya deixí
                                         el dia de ma partida
                                         mitjà vida condormida;
                                         l’altra meitat vingué amb mi
                                         per no deixar-me sens vida.

      (Vid. Pere Quart. Obra poètica. Ed. Proa, Barcelona, 1975, p. 143)

Font: CARBONELL, Antoni, ESPADALER, Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia. LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. pp. 219-237) Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.


           

                                              
                         

Cap comentari: