LA POESIA I LA PROSA AL SEGLE XIX (dins LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES)

LA POESIA AL SEGLE XIX

Examinant les produccions del romanticisme floral, ens adonem del gran predomini de la mediocritat. La restauració vingué en un moment de poca alçada literària, com ja es comprova en les composicions de les dues recents antologies, la d’Els trobadors nous i la d’Els Trobadors moderns. Volgueren fer poesies tot un llarg rengle de lletraferits que no estaven gaire dotats. Era el temps en què ésser catalanista, per a quasi tots els que ho eren o es creien ésser-ho, consistia a fer versos en català. El resultat dels primers concursos va ésser qualitativament magríssim (...). L’èmfasi, la pirotècnica d’imatges i la ressonància declamatòria, permetien de cobrir més o menys la buidor del pensament i la banalitat dels sentiments.

Antoni Rovira i Virgili: Els corrents ideològics de la Renaixença catalana. Col. Pop. Barcino, CCX, Ed. Barcino, Barcelona, 1966, pp. 35-36

                       I

            La poesia catalana del segle XIX no té, en general, gaire categoria literària, però és interessant des d’un punt de vista històric i sociològic, com a element inscrit en el procés de redreçament lingüístic, literari, cultural i polític de la Renaixença.

            Com ha indicat Joaquim Molas, entre 1808 i 1813 la poesia catalana es posà al servei de les lluites de caire ideològic que divideixen la gent del país.

            Arran de la guerra del Francès (1808-1814) foren escrits poemes tant a favor com en contra de Napoleó, uns de caire conservador, d’altres de caire liberal. Es tracta de poemes de poca volada ideològica que pretenien, bàsicament, informar el públic dels esdeveniments i estimular-lo a la lluita. Cal destacar els poemes de Jaume Vada i Josep Robrenyo. Vet aquí un fragment dels Laments de la trista ciutat de Barcelona, d’aquest darrer autor:

                                               Ai, maleïda França!

                                               Te n’has de recordar,

                                               del mal que has fet a Espanya!

                                               Nos la tens de pagar!

                                               (...)

                                               La noble Barcelona

                                               -aquella gran ciutat

                                               que, a tots quants  la veien,

                                               tenia el cor robat-,

                                               la maleïda França

                                               nos la va usurpar.

                                               Ja no és ombra del que era,

                                               certament fa plorar.

                                               Ai, maleïda França!...

                                               (...)

                                               Oh, catalans patricis,

                                               ¿no encén això los cors

                                               per prendre tots les armes

                                               contra d’aquells traïdors?

                                               De semblant injustícia,

                                               nos hem de revenjar,

                                               i en la sang de ses venes,

                                               les mans hem de rentar.

                                               Ai, maleïda França!...

                                                           (Poesia neoclàssica..., cit. pp. 77 i ss.)

Durant el Trienni Constitucional (1820-1823), hi ha un nou període d’eclosió de la poesia. La majoria de poetes es posen a favor de la revolució constitucional; d’altres, però, com Tomàs Bou, defensen les posicions més absolutistes.

            L’any 1823, amb l’inici de la Dècada Absolutista, la poesia desapareix de l’escena pública per refugiar-se en cercles privats o a l’exili. Durant el període 1823-1833, els poetes exiliats o no, traduïren en vers una doble possibilitat d’exili: la de l’home que se sent ala terra un desterrat del Paradís i el de l’exiliat polític en terres estrangeres. Lo temple de la Glòria, d’atribució dubtosa i Les Comunitats de Castella d’Antoni Puigblanch, tipifiquen un i altre exili i, ala vegada, mostren la ràpida evolució cap a les formes romàntiques. Aquest poema, que va exercir una clara influència sobre La Pàtria d’Aribau, ha estat considerat com la clausura d’un període i l’obertura d’un altre: el romàntic.

            Vegem un fragment del poema de Puigblanch, en què ataca Ferran VII:

                                   Fet esclau per sa culpa, ell no tem menysprear,

                                   en son rescat espargida, de sang la còpia tanta;

                                   encara també creu que, el poble encadenar,

                                   és deute a son bressol,lo fill d’una marfanta.

                                   Per ell, més qu eper altri, està escrit: “no pot donar

                                   bon fruit, de n’Hug Capet, la mal sucosa planta”

                                   Gran és l’ambició, major la ineptitud,

                                   ànima vil que en trone seus de la ingratitud!

                                                                                  (Ibid., p. 110)

            El període romàntic de la poesia catalana se sol fer coincidir amb la publicació de l’Oda a la Pàtria d’Aribau (1833). A partir d’aquesta data el romanticisme serà el moviment dominant a la nostra poesia fins que cap al 1874 entrarà en crisi.

Bonaventura Carles Aribau va escriure l’Oda per felicitar el seu patró Gaspar de Remisa, banquer català resident, com ell, a Madrid. Aquest fet de circumstàncies, però, només s’esmenta al final del poema, que constitueix, bàsicament, un cant a la pàtria i a la llengua. I és per aquest motiu que l’Oda d’Aribau serà vista, ja pels mateixos homes de  la Renaixença, com la primera fita del redreçament literari que duien a terme, tot i que compti, com ja hem vist, amb uns antecedents.

Vegem una estrofa de l’Oda d’Aribau:

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,

que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,

la llengua d’aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira[1] l’ingrat que, en sonar en sos llavis

per estranya regió l’accent nadiu, no plora,

que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

                                   (Poesia catalana romàntica, cit., pp. 19-20)

            Joaquim Rubió i Ors (Barcelona, 1818- 1899) és qui es fa ressò del missatge d’Aribau i l’articula sobre una voluntat de redreçament. La seva poesia, escrita en llenguatge planer, presenta una gamma de temes que van des d’un bucolisme ingenu fins a l’evocació de gestes heroiques i de llegendes pairals, sense que hi manqui, tampoc, la inspiració religiosa ni el recurs romàntic de l’orientalisme. Sovint el seu to és patriòtic, com al poema Barcelona:

                        Alça’t, oh Barcelona,

            prou has estat postrada i abatuda!

                        Mira que una corona

                        tan gran com la perduda

            te guarda el cel tal volta per ton front!

                        Surt ja de ta agonia!

            Pensa que els nostres fills, amb veu severa,

                        preguntaran-te un dia:

                        “Què has fet de ta senyera?

            On són tos reis? Tos braus cabdills, on són?

                                                                       (Ibid., p. 20)

            Ja hem esmentat com l’exemple de Rubió va suscitar l’adhesió d’alguns poetes i cal destacar Tomàs Aguiló i Fuster (1812-1884) i Marian Aguiló (1825-1897) a Mallorca, i Tomàs Villarroya (1812-1856) i Teodor Llorente (1869-1949) a València, pel que representen de revifament fora del Principat.

            L’obra dels poetes anteriors a la restauració dels Jocs Florals (1859) es fa ressò dels tópics més freqüents a la poesia popular coetània i així apareixen temes sepulcrals i de misteri al costat, però, d’una temàtica de caire civil o social pròpia d’un país que es troba en un procés d’industrialització i de conscienciació col·lectiva. Les tècniques emprades són també fonamentalment romàntiques, així com part de les influències que reben aquests poetes –Victor Hugo, Lamartine, Zorrilla-. Tanmateix, cal assenyalar també altres influències: Tomàs Aguiló, per exemple, rep la influència de la balada alemanya i s’inspira, com Marian Aguiló, en la poesia popular de la tradició oral. Vegem un fragment de L’estrella de l’amor, poema en què Marian Aguiló imita el cançoner popular:

                                               Ja passa la donzella

                                               que els cors fa bategar,

                                                           l’amor és vida,

                                               que els cors fa bategar,

                                                           vida és amar.

                                               Tothom que s ela mira

                                               darrera li ha d’anar...

                                               (...)

                                               Un patge se li acosta,

                                               i ella no es vol girar...

                                               Un comte li diu bella,

                                               i pitja el caminar...

                                               Un frare li pregunta

                                               per si es vol confessar...

                                               “Oh frare, lo bon frare,

                                               davant m’haveu d’anar...

                                               Cerc un convent de monges

                                               que monja em vull tancar...”

                                                                                              (Ibid., pp. 60-61)

            Pons i Gallarza és influït per la lectura dels poetes clàssics llatins, la qual cosa té com a conseqüència l’assoliment d’una profunditat única en la poesia catalana de l’època. Vegem un fragment del seu poema Lo treball de Catalunya:

                                               Fineix lo jorn, com de lluny

                                               una música s’acaba,

                                               los cims que daurava el sol

                                               la boira del vespre amaga.

                                               Baixen boscaters dels rocs

                                               amb la destral a l’espatlla

                                               i baixen los cavadors

                                               giravoltant per les rases.

                                                                                              (Ibid., p. 75)

            Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884) es basa, sobretot, en la imitació de la poesia èpica medieval. Vegem, com a exemple, el final de La cançó del Pros Bernat:

                                               No menyspreu les noves del vell juglar.

                                               Ja s’acaba la gesta del pros Bernart.

                                               Que tingué braç de ferre ab cor lleal

                                               Vencé moltes batalles dels fers alarbs;

                                               Gran honor y gran terra sabé guanyar.

                                               Regnav’en l?Issavena, lo riu saltant,

                                               Y en les dues Nogueres ensá y enllá,

                                               Y en les aspres singleres de alt Montblanch.

                                               Als murs vells posà torres viles poblà.

                                               En Ovarra fundava monestir sant;

                                               Ses cel·les acullien monges cantants

                                               Que ara preguen per l’arma del pros finat.

                                               Alli’n vas d’alabastre amb Teudia jau.

                                               La cançó ja es fenida del pros Bernart.

                                               A Déu que pau nos done en sia grat.

                                                                                              (ed. cit., p. 299)

            En general, la influència medieval no és gaire important. Els trobadors són molt citats, però relativament poc llegits.

            Convé donar relleu especial a Milà i Fontanals, figura polifacètica relacionada amb les plataformes més importants de la Renaixença, com és ara els Jocs Florals, la Universitat, l’Ateneu, l’Acadèmia de Bones Lletres, l’Acadèmia de la Llengua Catalana...

           

            Milà va ser, al seu temps, l’estudiós més seriós de la literatura medieval catalana i de la poesia trobadoresca .De los trovadores en España (1861)- i un gran recol·lector, divulgador i teòric de la literatura popular de tradició oral –Observaciones sobre la poesia popular (1853), Romancerillo catalán (1882)-, dues tasques imprescindibles amb vistes a la codificació de la llengua catalana moderna.

            És també autor d’obres d’estètica i de teoria literària –Compendio del arte poética (1844), Manual de estética (1848), Principios de estética (1857), Principios de teoría estética y literaria (1869).

            Es dedicà també als estudis filològics i fou el mestre de M. Menéndez Pelayo i d’Antoni Rubió i Lluch.

Els Jocs Florals

            La restauració dels Jocs Florals l’any 1859 inicia una nova situació en poesia i confereix una garantia de continuïtat i de projecció social a l’esforç aïllat i intermitent que fins aleshores havia realitzat l’escriptor en llengua catalana. Es consoliden definitivament el 1877, any en què és premiada L’Atlàntida de Jacint Verdaguer.

            Els Jocs Florals subordinaren tota llur capacitat expansiva  un fet estrictament nacional, i, per tant, local: la Renaixença. El seu valor històric resideix, doncs, a no ser una escola d’alta creació poètica, sinó a ser una institució de renaixement, en haver sabut crear une stat de consciència dins la societat catalana.

            El coneixement i l’exaltació del món medieval i més concretament del món trobadoresc suscitats pel Romanticisme i el desig de donar una base social i literària a la llengua catalana, van fer sorgir la idea de restaurar l’antiga festa dels Jocs Florals.

           

            Ambla seva restauració, la nostra literatura, fins aleshores descohesionada, es converteix a poc a poc en una literatura que creu enles pròpies possibilitats, que sap interessar certes zones de la societat on es produeix, que pot sostenir –tot i que d’una forma precària- una premsa i unes editorials.

            De fet, els Jocs Florals constituïen una manifestació més o menys velada del catalanisme, no sols lingüístic i literari, sinó també social i polític.La cultura arriba –gràcies a la difusió dels Jocs- a la pagesia, classe mitjana i petita burgesia i, en determinades ocasions, la classe obrera, l’alta burgesia i l’aristocràcia participarien d’aquesta literatura.

            Els temes venien orientats pel lema Pàtria, Fe i Amor. La Pàtria era el tema preferit: els autors es lliuraven a les evocacions, entre teatrals i nostàlgiques, del passat esplendorós de la pàtria o de les opressions que havia sofert.

            El romanç acolorit i espectacular exhauria totes les possibilitats narratives de la nostra història medieval. El tema concret del ressorgiment era l’habitual. Vegem com a exemple un fragment de La veu de les ruïnes d’Adolf Blanch i Cortada:

                        Despulles dels vells segles, pels vents arrabassades

                        Que mou el carro volador del temps,

                        Bé em plau entre vosaltres asseure’m de vegades,

                                               Com en l’escó dels avis,

                        Penes i glòries recordant ensems.

                        Tant si l’oratge eixampla ses ales turmentoses

                        Batent l’ample cairell del mur antic,

                        Com si son mantell negre de perles tremoloses,

                                               Estén la nit serena...

                        Oh enderrocs catalans, sóc vostre amic!

                                  

                        Com no? Si entre eixes pedres que empeny la totxa arada,

                        D’un suau amor hi cova el suau caliu?

                        Si treu per cada escletxa sa veu enrogallada

                                               L’esperit d’un i altre segle.

                        I el foc del món passat revifa i viu?

                        Jo us am’, volcans prenyats de flames resplendentes

                        Que brollen sols de pàtria al noble crit!

                        Jo us am’, o trossejades, superbes ossamentes,

                                               Que de llurs jorns de glòria

                        Els gegants de la terra ens han jaquit!

                        Testes de ma infantesa us vegí i us veig encara

                        Com guaites vigilants d’un campament!

                        Nin també entre vosaltres son cor rublí el meu pare

                                               De català entusiasme,

                        I aquí us faran mos fills son sagrament.

                                                                       (Octavi Saltor, ed. cit., pp. 50-51)

            La Fe no donà lloc a l’expressió de l’enfrontament de l’home amb Déu, amb le propi misteri i amb els límits que li fixen en ujna terra insegura i tràgica, sinó a simples peces narratives i a maediocres efusions sentimentals. L’Amor no era sinó una contribució de la concepció romàntica de la vida, com és el cas a Primavera de Francesc Matheu, poema del qual transcrivim un fragment:

                                   Si tu fossis aquí, estimada meva,

                                               si tu fossis aquí!

                                   com correríem follejant[2] sens treva

                                               per l’horta i el jardí!

                                   Pujaríem de jorn a les muntanyes

                                               per veure el sol ixent,

                                   fent gotejar sobre ton cap les canyes

                                               humides del torrent.

                                   A estones, de bracet i fent parella,

                                               prendríem el camí,

                                   tot fent-te pessigolles a l’orella

                                               amb brots de romaní.

                                                                       (Octavi Saltor, ed. cit., pp. 90-91)

                                                                      

                                                                       II

                                               JACINT VERDAGUER

No es suficiente decir que el poeta ha escrito obras inmortales, que es el mejor que España ha producido en el siglo XIX, y que ha sido el evangelista de la lengua catalana como instrumento literario.

Tampoco es bastante hacer ver que al lado del autor de poemas que son el producto de grandes concocimientos retóricos, hay el poeta de la dulzura, comparable por su perfume poético conlos más delicados autores que haya producido la lake school del romanticismo inglés. Todo esto pasará a los futuros manuales de la historia de la literatura catalana.

Lo que más despierta mi curiosidad crítica, después de haberme entusiasmado con su Rosa marcida y Perquè canten les mares, es el ambiente moral interior que se creara en el alma de Verdaguer al sentirse en estado de perenne contradicción consigo mismo.

Porque Verdaguer era un místico, y él mismo (...) se creái el continuador de Santa Teresa y de San Juan de la Cruz, y que su Dios le había favorecido con la herencia de San Francisco de Asís. Pero su misticismo era literario, constituía un género, cultivado por él con maestría, como había cultivado el heroico en el Canigó y el mítico en La Atlántida.

Jaume brossa: los dos verdaguer. la revista blanca. Any vi, núm 97 (1 de juliol 1902), p. 19.

            Jacint Verdaguer i Santaló va néixer el 17 de maig de 1845 a Folgueroles. Als deu anys va ingressar al seminari de Vic, on començá a familiaritzra-se amb els clàssics El 1865 va participar per primera vegada als Jocs Florals de Barcelona i hi obtingué dos premis. Aquest fet el pñosà en contacte amb els homes més rellevants de la Renaixença tals com Milà i Fontanals, Marià Aguiló i Francesc Pelagi Briz. Ordenat sacerdot el 1870 fou destinat a Vinyoles d’Orís com a vicari. Allí començà l redacció del gran poema èpic: L’Atlàntida, el primer dels seus llibres que havia de consagrar-lo com el més gran poeta de la Renaixença, i que féu conèixer el nom de Verdaguer arreu d’Europa.

            El 1874 –i seguint el consell dels metges que li havien diagnosticat una anèmia cerebral incurable- aconseguí una capellania al vaixell “Guipúzcoa” que feia el trajecte regular a L’Havana. D’aqwuesta època són una sèrie de composicions de caire nostàlgic, la més reprsentativa de les quals és L’Emigrant. Tanmateix, el projecte començat a Vinyolés d’Orís no foumai abandonat i Verdaguer, recuperat ja de la seva malaltia, l’enllestia el 1876, després d’haver-hi treballat a bord del vaixell. D’aquest naixement en deixa constància el mateix Verdaguer a le spàgines d’El Noticiero Universal, dins la sèrie d’articles En defensa pròpia que esmentarem més endavant:

Dos anys passí anant d’Espanya a Cuba i de Cuba  Espanya, en lo vapor Guipúzcoa, com una llançadora d’una banda a l’altra de l’ample i grandiós teler. Al cap de dos anys de rabejar-me en la gran piscina del Criador, sentint-me reforçat de salut, me vingueren ganes de deixar la mar, d’a on, en lluita perillosa i terrible, acabava d’arrancar lo poema de L’Atlàntida per estampar-lo. Una circumstància, trista i penosa per mi, faicilità l’execució de mon plan: don Antonio López perdé a son fill menor, i a instàncies de son fill segon, don Claudi, fuí proposat per celebrar en sa casa diàriament la Santa Missa en sufragi de la seva ànima. Vinguí de Cadis en lo vapor Ciutat Comtal, i a cosa de 25 de novembre de 1876 prenguí possessió de ma capellania.

                                                                                              (ed. cit. p. 1205)

            Així doncs, havent-se refet de l’anèmia cerebral que l’havia obligat a allunyar-se de Vinyoles d’Orís, veiem Verdaguer instal·lat amb tota mena d’atencions i confiança alpalau d’Antoni López, marquès de Comillas, a la cantonada de la Rambla amb el carrrde de Portaferrissa.

            SegonsValeri Serra i Boldú, biògraf del poeta, “la feina que té manada no pot ésser més comportívola: escriure, celebrar missa, confessar, exiguar llàgrimes. Entrava a una altra vida tota distinta de la que fins aleshores havia portat, sense els afanys i penúries d’estudiant i de capellà novell a Vinyoles; havia deixatla vida de rodamón de capellà de vaixell, enduent-se de la mar, enllestit del tot, el poema L’Atlàntida que afiança encara de major manera els seus prestigis de poeta, però li calia el sejorn a can Comillas, i l’afectuós tracte amb què el distingien, per volar per més amplis espais, per a consolidar encara més la seva fama, i per anar produint obres que li han assegurat un nom immortal. A casa López van rebre Mossèn Cinto com a un parent estimat” (Valeri Serra i Boldú: Biografia de Mossèn Jacinto Verdaguer, Edició de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, Barcelona, 1924, p71).

            Només ens cal afegir una dada importantíssima per entendre l’últerior drama de mossèn Cinto: oficialment, Verdaguer tenia el càrrec d’almoiner de la casa d’Antoni López, és a dir, s’encarregava d’administrar i distribuir entre els pobres de Barcelona una generosa quantitat destinada per l’acabalat marquès a tranquil·litzar la seva consciència cristiana.

            L’any 1877 Verdaguer guanyà amb L’Atlàntida el premi de la Diputació de Barcelona als Jocs Florals.

            De 1877 a 1886, esmerçà el seu temps en aquestes dues tasques: la tasca d’almoiner i l’ofici de poeta. D’aquest període són els Idil·lis i Cants Místics, l’Oda a Barcelona i la lenta elaboració dels eu segon i majestuós poema èpic: Canigó.

            El 1886, a conseqüència d’un viatge a Terra Santa, la vida de mossèn Cinto experimenta una fortíssima commoció. L’estada a l’escenari de la vida i sobretot de la mort de Jesús de Natzaret el trasbalsen fins a un extrem pròxim al deliri, més enllà de l’arravatament.

            Joan Torrent i Fàbregas, al llibre Jacint Verdaguer. Resum biogràfic (Barcelona, 1952) ens ha deixat una descripció molt clara d’allò que s’esdevingué en la consciència, l’activitat i, pròpiament, el funcionament psíquic del nostre poeta:

“De retorn dels Llocs Sants, mossèn Cinto passà l’estiu al Bac de Collsacabra. En la quietud d’aquest paratge es congrià allò que havia d’omplir la seva existència d’un contingut dramàtic (...). Què ha succeït? El sacerdot-poeta ha recorregut detingudament, amorosament, els tocoms pedregosos de Palestina; ha viscut la Passió de nstre Senyor en els mateixos llocs on s’escaigué; la realitat del sacrifici de l’Home-Déu se li ha fet tangible del tot. I ell? La pròpia vida fins ací se li apareix buida i ben distinta dels propòsits que es féu a l’ermita de Sant Jordi i a Vinyoles.

“En aquests moments, si el poeta té motius per a estar satisfet, el sacerdot,s egons sembla, no; val a dir que la glòria literària, en aquestes altutes, és un pes mort que no li diu res. (...) Com havia esmerçat aquells anys? Heus ací els retrets que es podia fer: dotze anys passats al palau de la Portaferrissa, sense maldecaps del present, i encara pensant a assegurar l’endemà, això en un sentit material –cal no oblidar que en tot aquell temps féu estalvis i els invertí en valors de renda-; d’altra banda, dotze anys de vanaglòria, d’haver covat pensament de gran ambició, acceptat honors i distincions, i consentit d’ésser lloat i envejat,com a poeta. Aquesta és la vida malaprofitada que apareix a l’asceta descontent de si mateix, al perfecte terciari de sant Francesc que voldria ésser, i que palesament es proposa d’ésser d’ara endavant.”

                                                                                  (loc. Cit., pp. 66-67)

            És llavors quan Verdaguer, coneixedor d’alguns casos de suposada possessió demoniaca, inicia la pràctica de l’exorcisme a la Casa de l’Oració del carrer de Mirallers i fins i tot a la pròpia casa del marquès, a l’estança que li havia estat assignada.

            Simultàniament, fruit d’un mateix fanatisme religiós que només la psicologia seria capaç d’explicar racionalment, obsessionat per la idea d’eradicar el mal ila seva prsència demoniaca d’allà on es trobessin, multiplica les seves donacions al spobres més enllà dels pressupostos previstos pel marquès. A conseqüència d’aquest allargar més el braç propi que la mànega d’altri, Verdaguer es carrega de deutes envers el seu protector, i la casa del marquès comença a ompli´se de menesterosos que veuen en Verdaguer un sant providencial, i de murris que exploten el sentiment caritatiu que caracteritzà mossèn Cinto tota la vida.

            La seva situacióe sdevingué cada cop més inestable, fins que el bisbe de Vic, el doctor Josep Morgades, d’acord amb el marquès de Comillas, i davant l’alarmant entusiasme religiós de què Verdaguer donava proves, el reclamà a la seva diòcesi i l’obligà a residir al santuari de La Gleva.

            Que Verdaguer era molt conscient de la seva tàcita situació d’empresonat, ho demostren les seves pròpies paraules: “Ma presó [el santuari de La Gleva] era, doncs, ampla, espaiosa i plaenta; mon desterro era hermós i florit” (En defensa pròpia, art. VI; ed. cit. p. 1209). Val a dir, si més no, que a La Gleva Verdaguer es lliurà plenament a l’ofici d’escriure, car allí no el destorbava res. Hom li atribueix un horari inflexible de professional de la poesia, semblant a la jornada, esdevinguda proverbial, que més tard duria a terme un altre gran poeta d’ofici, Paul Valéry. Serra i Boldú –tan piadosament errat en altres afirmacions- diu de l’activitat del nostre poeta a La Gleva: “Tots els dies després d’haver acomplert amb les seves obligacions i devocions prenia un senzill desdejuni de cafè i llet (sense sucre) amb una torrada, i allí a les 9 hores del matí es recollia a la cambra i començava el seu treball que durava fins a les 12. A la tarda treballava també llarga temps, amb la  diferència que a la tarda feia treballs de preparació i al matí componia...” (Serra i Boldú, op. cit., p. 156). Són d’aquest temps el Roser de tot l’any, Veus del Bon Pastor i la darrera part del Jesís Infant, entre moltes altres composicions.

            Tot i els avantatges que li oferia aquell Santuari-torre d’ivori, Verdaguer no resistí gaire temps l’aïllament i fugí cap a Barcelona sense fer cas de les instruccions del bisbe, que ja li havia fet entendre prou clar que La Gleva no era únicament un lloc de repòs per oblidar desficis i cabòries, sinó un lloc de retenció obligada per tal d’estalviar l’escàndol, que començava a prendre cos, relatiu a les pràctiques exorcistes del poeta.

            Al marquès no li semblà oportú d’acollir-lo de bell nou a casa seva, i Verdaguer anà a casa d’uns antics protegits seus, la família Duran, un dels membres de la qual era Amparo Duran, una dona que patia d’una histèria pròpiament clínica i que ja havia estat subjecte passiu de les pràctiques exorcistes de Verdaguer, a la casa dle marquès, amb èxit fluctuant i sota la mirada perplexa del preceptor del fill de l’hereu Claudi López, un dels primers que delatà mossèn Cinto com animador en cap dels anòmals espectacles que tenien lloc en aquella casa.

              Al tema dels exorcisme, doncs, s’afegí l’escàndol que provocà l’allotjament de mossèn Cinto a la casa de la vídua Duran, donya Desada Martínez –on tots plegats compartien oprovi, misèria i companyia-, i Verdaguer acabà essent suspès “a divinis” per l’autoritat religiosa (juliol de 1895 a febrer de 1898).

            Val a dir que la clerecia puritana, integrista i benpensant de Barcelona, fent un front comú, per bé que dissimulat, amb l’aristocràcia barcelonina de la qual els marquesos de Comillas eren caps significats, jugà un paper de primer ordre en aquesta suspensió, que deixà mossèn Cinto del tot aclaparat.

            Però aquella suspensió no deixà anorreat el nostre poeta. Fruit de l’aclaparament foren les Flors del Calvari (1896), però fruit del seu esperit encara combatiu fou la sèrie d’articles ja esmentats, després aplegats sota el títol En defensa pròpia (1895-1897), en els quals Verdaguer féuús de la seva immensa popularitat d’anys enrere i expressà ben sincerament el seu punt de vista i les raons  plenes de bona fe i ultra-abrandament catòlic que l’havien mogut a les actituds atrabiliàries esmentades. Aquests artciles dividiren l’opinió pública, i així es mantingué fins que tothom acabà retent-li el famós darrer homenatge que, indiscutiblement, mereixia almenys com a poeta nacional.

            Durant aquesta època térbola, Verdaguer patí unamena de boicot oficial –als Jocs Florals ja no es valoraren les seeves obres-, però, per contra, un grup de poetes joves li van encomanar la direcció d’una revista de ressò clarament verdaguerià: “L’Atlàntida”. El governador civil de Barcelona també semblà simpatitzar amb mossèn Cinto, i no dugué a terme la detenció per part de la policia civil que demanaren en certmoment les autoritats eclesiàstiques per tal de retornar-lo al confinament.

            Per fi, gràcies als bons oficis de l’arquebisbe i dels Pares Agustins de Madrid, el 1898 li foren restituïdes les facultats eclesiàstiques, i fou destinat com a beneficiari a l’església de Betlem de Barcelona –davant per davant del palau dels López-, on el poeta arrodonia un sou misèrrim amb les propines que recaptava als enterraments d’algun difunt de luxe.

            Aquest és el Verdaguer últim: malalt, pobre, desvalgut i oblidat de quasi tothom, però autor, tanmateix, de llibres tan refinats com Eucarístiques, Flors de Maria i Al cel, veritable preludi del seu desitjat estatge ultramundà. L’any 1902 caigué malalt de tuberculosi. La situació econòmica dle poeta provocà un moviment de favor i d’ajut envers el malalt, per tald e millorar la seva paupèrrima condició, i llavors tothom començà a barallar-se per ocupar el lloc –ocupació còmoda i efímera, d’altra banda- de protectors i acompanyants d’una glòria moribunda.

            Fou traslladat a Vil·la Joana (Vallvidrera), propietat d’un exalcalde de Sarrià, i hi fou assistit, entre d’altres, pel doctor Robert.

            En complicar-se els eu estat a causa d’una fallada cardíaca, Verdaguer morí el 10 de juny de 1902. Les seves despulles foren traslladades sota la direcció del diputat Francesc Cambó al Saló de Cent de Barcelona, on quedaren exposades a un públic veritablement consternat. El seu enterrament fou un dels actes més multitudinaris que mai no havia vist la ciutat de Barcelona: s’hi repartiren 100.000 còpies de l’Oda a Barcelona del finat, i encara en van faltar.

Poesia èpica

L’Atlàntida

            Com ja hem indicat en parlar de la seva vida, aaquest poema és, com el Canigó, el resultat d’una llarga gestació. Pensat en principi com una obra dedicada a enaltir la gesta del navegant Colom, esdevé, finalment, un immens poema èpic sobre la desaparició dl mitològic continent de l’Atlàntida. Hom l’ha qualificat de poema geològic, considerant el preeminent protagonisme dels elements naturals, coneguts per Verdaguer amb la mateixa exactitud d’un home de ciències. Al costat d’aquesta part essencialment descriptiva, cal considerar la representada per la història que fonamenta l’aspecte narratiu de l’obra. Verdaguer basteix l’epopeia amb trets procedents de la mitologia grega, de la cristiana –la desaparició del continent seria causada per un càstig exemplar enviat per Déu per tal de corregir els pecats del gènere humà-, i d’altres de tipus històric, uns procedents d’antigues llegendes, com la vinguda d’Hèrcules a la península i la creació de l’estret de Gibraltar, i d’altres de la història més recent, com el descobriment d’Amèrica.

            L’Atlàntida significà, en l’`pambit d eles lletres catalanes, una aportació que cal considerar com a definitiva en el llarg procés de la Renaixença. L’obra esdevindrà ràpidament un text famós que començarà a difondre’s mes enllà d eles nostres fronteres, enla qual cosa fou decisiva la intervenciód e Frederic Mistral.

            Cal que observem, igualment, que L’Atlàntida, com el Canigó, posseeix un dels trets fonamentals que ens permeten de copsar la dimensió històrica de Verdaguer: és un poema que no té precedents pròxims a la literatura catalana reviscolada al segle XIX. Des dle punt de vista del procediment literari, els poemes èpics, llegendaris i històrics de Verdaguer troben només un precedent aproximat en la literatura francesa, concretament en alguna de les peces dramàtiques escrites per Victor Hugo, i, tal vegada, en la tradició de la novel·la històrica.

            Aquesta manca d’una sòlida tradició literària pròpia és una constant al llarg de la història de la literatura catalana moderna. Verdaguer presenta en aquest poema, i en general, marques dels dos fenòmens característics en les literatures catalanes modernes: per una banda, és un tocatardà: una poesia mística de la factura de Verdaguer no es conreava a les lletres europees des del segle XVII castellà, i una èpica nacionalista i llegendària comla seva no havia aparegut des d’Os Lusiadas de Camöes. Però Verdaguer és, per altra banda, unpoeta genial tantper la indiscutida qualitat estètica de la seva poesia èpica i lírica (bucòlica, ascètica i mística), com per la seva inèdita síntesi, de volada certament gegantina, d’una bona sèrie d’elements de la tradició literària grega i llatina.

            Si ens centrem en L’Atlàntida, observarem en els versos següents aquesta qualitat referida: hi és present tant en la categoria del Verdaguer mestre del ritme o la musicalitat del vers, comla del Verdaguer que domina la construcció argumental o “narrativa” d’un discurs èpic:

                                   Veus eix mar que abraça de pol apol la terra?

                                   En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;

                                   encara el Teide gita bocins de sa desferra,

                                   tot braolant com monster que vetlla un camp de mort.

                                   Aquí els tirans lluitaven, allà ciutats florien;

                                   pertot càntics de verges i música d’coells;

                                   ara en palaus de marbre les foques s’hi congrien

                                   i d’algues es vesteixen les prades dels anyells.

                                   Aquí estengué sos marges lo continent hesperi;

                                   quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap;

                                   lo sol, però, que mida d’un colp d’ull l’hemisferi,

                                   era petit per veure’l a pler de cap a cap.

                                   Era el jou d’or que unia les terres ponentines

                                   i, cor de totes elles, com font del paradís,

                                   los dava clares aigües a beure i argentines,

                                   i en sos immensos braços dormia el món feliç.

                                                                                                          (ed. cit., p. 12)

Canigó

            L’altre gran poema èpic de Verdgauer és el Canigó, de caire més popular, bastit sobre la base de llegendes medievals i que pot definir-se, sobretot, pel seu caràcter d’epopeia nacional.

            El poema se situa als voltants de l’any 1000, data aproximada del sorgiment d el’entitat nacional de Catalunya, i narra les aventures del cavaller Gentil, fill de Tallaferro, que va lluitar contra els moros, en envair aquests el Rosselló; Gentil és encisat per la fada Flordeneu, amb qui contempla tot el Pirineu i amb qui es casa. El seu oncle Guifré aconsegueix de rompre l’encís i li causa la mort. Per tal d’expiar el crim comès, sota la supervisió de l’abat Oliba, funda un monestir benedictí damunt el cos soterrat del seu nebot. Amb un seguici de monjos, Oliba va al Canigó i n’expulsa les fades que hi habitaven. El poema es clou amb un diàleg entre els campanars de Sant Miquel de Cuixà i sant martí del Canigó.

            El Canigó és un cant apassionat a la geografia de Catalunya representada per la muntanya fronterera. La seva difusió fou extraordinària i l’impacte que produí fou tal que, a conseqüència del poema, s’iniciaren les obres de restauració dels dos monestirs esmentats. L’anècdota és per si sola prou reveladora.

           

            Observem totes aquestes característiques en aquestes estrofes:

            Los catalans que hi munten estimen més llur terra

            veient totes les serres vassalles de llur serra,

            veient tote sles testes als peus de llur tità;

            los estrangers que obiren de lluny eixa muntanya,

            -Aquell gegant –exclamen- és un gegant d’Espanya,

                        d’Espanya i català.

            (...)

            Aucells aquí no crien, ni flors les primaveres,

            los torbs són l’aucellada, ses flors són les geleres,

            ses flors que quan se baden cobreixen lo vessant;

            les gotes de rosada que en surten són cascades

            que salten per timberes i cingles everades,

                        com feres udolant.

                                                                                  (ed. cit. p. 345)

            En conjunt, aquest poema és superior a L’Atlàntida, i un dels aspectes que permeten de fer aquesta afirmació és, sens dubte, el fet d’haver aconseguit una total harmonia entre lìrica i èpica, i haver humanitzat les intervencions tel·lúriques, fet que quasi s’ignora a L’Atlàntida.

            En poques ocasions la crítica castellana ha sabut apreciar els valors d’una obra catalana simultàniament a l’apreciació que se’n feia a casa nostra. Una d’aquestes ocasions la protagonitza el Canigó, obra que féu escriure a Menéndez y Pelayo una carta Jacint Verdaguer en aquests termes:

                        Madrid 25 de enero de 1886

                                                                                  Sr. D. Jacinto Verdaguer

                        Mi muy querido amigo:

                        He recibido y acabó de leer Canigó, y estoy todavía bajo una impresión de asombro. Aquella Maladetta es un trozo de poesía científica, tallada en roca y verdaderamente colosal. Pero todo el poema abunda en rasgos de la misma pujanza gigantesca. El Pirineo adquiere formas humanas y titánicas bajo el cincel asombrosos de Vd. Como en la Atlántida sintió Ud. la poesía de los mares y de los continentes sumergidos, así en este nuevo poema siente Ud. y expresa con un vigor yuna precisión gráfica, que a mi entender no tiene igual en lengua alguna, todos los accidentes del paisaje de montaña y todas las impresiones ya solemnes y severas, ya risueñas, ya melancólicas, ya grandiosas, que suscita la contemplación de la cordillera, vista con ojos de amor y con aquella divina intuición poética que sabe discernir y leer el sentido oculto bajo los caracteres de la naturaleza.

                        La atenta lectura del Canigó me ha confirmado en la idea que hace tiempo formé, conceptuándole a Ud. (y perdóneme su modestia) como le poeta de más dotes nativas de cuantos hoy vivien en tierra de España. En grandeza de imágenes, en viveza y esplendor, en derroche digámoslo así, de pompas fantásticas y de colores, y en cierta manera grande y amplia de concebir y expresar; trozos hay en Canigó que igualan o superan, a los más celebrados de Victor Hugo, con quien tiene Ud. un remoto aire de familia, en aquello, se entiende, en que Victor Hugo es digno de alabanza.

                        Canigó me parece un poema más armónico, y por lo mismo más interesante que la Atlántida, aunque siempre en las obras largas de Ud. la parte descriptiva y la parte lírica, vencen con mucho a la dramática o novelesca. Sin embargo, repito, que Canigó aun bajo este aspecto, interesa y señala una nueva y fecunda dirección en el talento de Ud. Los dos cantos en estilo de canción de gesta, son de una rapidez y un ímpetu guerrero que verdaderamente entusiasma y arrebata. La idea de presentar la civilización cristiana coronando con la cruz los Pirineos y disipando las supersticiones gentílicas que poblaban aquellos valles, me parece feliz y poética, y ha sido buen acuerdo enlazar con ello el nombre del obispo Oliba.

                        Todavía algunos personajes aparecen envueltos demasiadamente en el velo de nieblas que tejen las hadas del Rosellón, pero yo creo y espero que, en sucesivos poemas, este velo se irá  rasgando cada vez más para abrir paso al elemento humano, que de todas las obras de Dios, es la más digna de ocupar el arte y la que comunica més segura inmortalidad a sus obras.

                        Su poema de Ud. parte de una inspiración que conserva toda su frescura virginal y campestre y va adquiriendo cada día más remontando vuelo, es el mejor argumento que podemos oponer a los escépticos que sueñan con la muerte de la poesía, o a lo menos con la poesía de grandes alientos. Yo creo que en arte nada muere, y que la misma poesía épica es hoy posible y legítima con formas nuevas y adecuadas al nuevo espíritu científico y a los nuevos dogmas estéticos, tales son por ejemplo las formas de Canigó y de la Atlántida.

                        Felicita a Ud. de todo corazón por su bella, atrevida y grandiosa obra, y felicita también a Cataluña y a la literatura española, este su amigo y admirador que de corazón les estima y quiere.

                                                                                  M. Menéndez y Pelayo

(Vid. Valeri Serra i Boldú, Biografia de Mossèn Jacinto Verdaguer. Edició de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, Barcelona, 1924, pp. 130-132)

            Amb això quedà demostrat una vegada més que Verdaguer no fou solament el gran poeta d’una Renaixença aliada a les progressives reivindicacions nacionals de Catalunya; ni tan solament el poeta celebèrrim que, per l’expressió lleugerament carrinclona de la seva religiositat, connectà simpàticament amb tota la societat puritana de la Catalunya d el’època; ni fou tampoc el poeta estimat per la classe obrera en funció dels seus generosos donatius. Amb el judici de Menéndez, com podríem adduir-ne d’altres –pocs- d’ordre estrictament estètic de crítics catalans, es demostra que Verdaguer fou, abans que cap altra cosa, un poeta de talla.

La poesia lírica

            Pel que fa a la poesia lírica de Verdaguer, ben separada de la seva poesia èpica, podem dir que, en línies generals, reprèn la temàtica mística i d’amor a la naturalesa que ja caracteritza, molt temps enrere, la poesia de Ramon Llull.

            Una diferència fonamental separa, però, la producció lírica lul·liana dela de Verdaguer. Llull era tan intel·lectual savi com un home de sentiments refinats. De l’equilibri d’aquests dos factors neix la seva filosofia, la seva pròpia literària i els seus poemes. Verdaguer, en canvi, no té pròpiament fusta d’intel·lectual. En el seu cas domina un sol factor, els sentiments, i sota aquesta òptica, mogut per una empenta sentimental, apareixen tractats tots els seus temes: el nacionalisme de Canigó o del llibre Pàtria és tan sentit com ho és el to dels seus poemes de caire religiós o místic aplegats als Idil·lis i Cants Místics o a Flors del Calvari.

            Aquest sentimentalisme  -propi, d’altra banda, de gairebé tota la literatura catalana de la Renaixença, que fa perviure la melangia romàntica fins al trencant del segle XX- pot anar de la nostàlgia lànguida d’una llarga tradició catalana:

                                               Sabésseu lo català,

                                               sabríeu  què és enyorança,

                                               la malaltia dels cors

                                               trasplantats a terra estranya;

                                               ....................................................

                                               aqueix tendre llanguiment

                                               d’un cor amant a qui falta

                                               quelcom que hi està arrelat

                                               com en un arbre la branca.

                                               (“Enyorança”, del llibre Pàtria, ed. cit., p. 419)

fins una pregona i tenebrosa amargor, matisada només de tard en tard per rares pinzellades d’ironia en Verdaguer:

                                               D’improperis i dolors

                                               quina tiroia m’arriba!

                                               Ne surten a dalt del cel

                                               i ja en veig dintre l’ermita.

                                               -Siau ací benvinguts,

                                               benhaja qui vos envia.

                                               -Nos envia Jesucrist

                                               avui a fer-te visita.

                                               -Què són aqueixos presents?

                                               -Del seu amor les primícies,

                                               joiells que sol enviar

                                               a les ànimes que estima:

                                               una cèdula de boig,

                                               un protocol de follia,

                                                i d’un càlzer al voltant

                                               una corona d’espines.

                                               -Entrau, penes i dolors,

                                               oh quina hermosa collita!

                                               en ma casa i en mon pit

                                               esteu-hi tota la vida.

                                               Mentres hi anaven entrant

                                               Me feien la cara trista;

                                               quan foren dintre el meu cor

                                               me l’ompliren d’alegria,

                                               com a divins missatgers

                                               mal disfressats d’ignomínia.

                                                                       La Gleva, 2 de novembre de 1894

(“Benvinguts”, del llibre Flors del Calvari, ed. cit., p. 636)

            Es podria dir que, de la mateixa manera que Verdaguer sembla observar una prsència homogènia de Déu en totes les coses (presència que ell busca i reclama, d’aquí la seva actitud davant dels endimoniats), així mateix intenta traslladar d’una manera homogènia i regular a la seva escriptura l’estat d’ànim típicament sentimental que li era propi. Aquesta empresa poètica, possiblement del tot inconscient, dóna al conjunt de la seva obra una unitat estilística i de to poètic tan coherents com en el cas d’Ausias March, l’altre gran poeta anhelant de la nostra literatura.

            Una extensa gamma de poesies verdaguerianes líriques amb tema religiós anteriors al seu conflicte amb elmarquès de Comillas il’Església, ens ofereix una visió del món i de Crist típicament “realista” i panteista –es tracta de la ja comentada visió franciscana davant de Déu i de la Natura. La naturalesa verdagueriana queda impregnada dels atributs divins. Durant la primera època de la seva activitat poètica, Verdaguer reflecteix en els seus versos l’amor al Creador de tal naturalesa –l’ordre natural s’entén com la reproducció de les característiques i els atributs divinals. Referint-se a sant Francesc, Verdaguer comenta aquesta natura naturata, la naturalesa creada per Déu i que participa d’allò diví. Amb tot, Verdaguer no se’ns presenta durant aquest període com un veritable místic, sinó més aviat com un asceta que explora la naturalesa –i, per tant, està lligat a ella- amb la intenció d’enlairar-se, a partir d’ella, fins a la posició abstracta i ja il·localitzable de Déu:

                                               Va l’Apòstol de l’amor

                                               per una selva d’Itàlia;

                                               l’amor que sent per Jesús

                                               ja no cap dins la seva ànima.

                                               Ne parla als rius i a les flors,

                                               i pins i roures abraça.

                                               ...................................................

                       

                                               D’alegria tot canta

                                               los aucellets l’acompanyen;

                                               los que trastegen pel bosc

                                               voleien de branca en branca;

                                               los que volen per lo cel

                                               paren atents la volada

            (“Predicant als aucells”, delllibre Sant Francesc, ed. cit., pp. 254-255)

                                              

            Pel que fa a aquesta ascètico-mística de Verdaguer, més aviat imitació de la gran mística castellana del segle XVII, que experiència personal, Carles Riba va anomenar-la “un misticisme romàntic”: l’enamorat perseguint en les formes vagues del paisatge correspondències amb els caires infinitament diversos d’una bellesa concebuda com a absoluta i, per tant, com a inaferrable. La seva intel·ligència [la del poeta] no se’n podria acontentar; però tampoc no reclama res. Els entiment, en canvi, es complau, per natura, a beure aigua de la mar, “com més bevia més set, així ho diu la corranda. Un no-res s’enduu l’ànima enyoradissa a tot un món de fantasieigs. Va creant-se tendrament, meticulosament, una imatge, un fer i una vida de l’Amat al seu ús. El conegut fenomen ha estat anomenat cristal·lització; en l’amor diví no hi ha recança ni por que destorbin aquesta mena de possessió imaginativa. D’una manera similar recorre la llegenda d’or dels gran enamorats, com per treure’n prefiguracions per a ella mateixa: és la santa alegria per la beatitud d’altri en l’Amat, inherent a la humilitat abandonada de l’Amic.” (del Pròleg a l’Antologia Poètica de Jacint Verdaguer).

            Aquestes paraules del crític Riba queden ben paleses en aquests fragments, corresponents als llibres Roser de tot l’any i a les glosses verdaguerianes al llibre de L’Amic i l’Amat de Ramon Llull:

                                               Senyor, Vós m’heu enganyat!

                                               Me prometíeu cadenes

                                               i em donau la llibertat;

                                               me parlàveu sols de penes,

                                               i em donau ja les estrenes

                                               de vostra felicitat.

                                               Senyor, Vós m’heu enganyat!

                                               ................................................

                                               L’Amic

                                              

                                               -Oh rius que en baixau: ¿al cim de la serra,

                                               desfer camí, quan hi tornareu?

                                               L’Amat

                                               -Quan prenent el vol, remunti a son Déu

                                               l’home capficat al llim de la terra.

                                                          

                                               ...................................................................

                                               Quan deixe el sol d’escalfar,

                                               Jesús deixarà d’amar.

                                               Per què tot cor no l’adora?

                                               ¡Tot en la terra és terrós,

                                               l’home és un fang amorós

                                               que sols del fang s’enamora!

                                                                       (ed. cit., pp. 593, 1012 i 599)

            A La llegenda d eles florstambé es fa patent aquesta admiració de Verdaguer per la naturalesa. El poeta, certament, es meravella davant la natura i creu veure-hi en tot moment l’empremta divina. Això ens fa pensar, encara, en la barreja de reminiscències lul·lianes, franciscanes i ascètico-mìstiques. De fet, l’actitud de Verdaguer davant la naturalesa és una actitud poètica semblant a aquella actitud de Llull, escrita en prosa, quan deia de Fèlix, al Llibre de meravelles, que “meravellava’s d eles meravelles que són en lo món, e demanava ço que no entenia, e recontava ço que sabia; e en treballs e.n perills se metia per tal que a Déu fos feta reverència e honor”. Del llibre citat, reproduïm una estrofa del poema L’Ascensió de N. S. Jesucrist:

                                               Quan ja de la terra

                                               Jesús se’n volava,

                                               lo cim de la serra

                                               s’enfarigolava.

                                               L’herbeta eixerida

                                               de sos peus eixida

                                               de flors s’esmaltà

                                                           Abelleta, vola

                                                           per la farigola,

                                                           abelleta, vola

                                                           pel farigolar.

           

                                                                                  (ed. cit., p. 565)

            És fàcil comprendre que l’extraordinari sentit del ritme de Verdaguer va aconseguir convertir-lo enun dels poetes més populars de la “història de la lectura” catalana: a les cases on no hi entrava per afinitats nacionalistes, religioses o marianes –que eren moltes a l’època-, hi entrava, senzillament, per l’orella. També això determina que moltes de les seves composicions fossin musicades i convertides en cançons populars d’amplíssima extensió.

            És clar que el sol fet de ser capellà i la temàtica habitualment piadosa de l’obra de Verdaguer l’aalunyaren i el continuen allunyant de certs lectors anticlericals. Tanmateix, l’actitud favorable cap a Verdaguer d’homes com Jaume Brossa, demostra palesament que la “lectura poètica” de mossèn Cinto ha tingut tot sovint prioritat per damunt la “lectura religiosa”. En aquest sentit, Cerdaguer encara no ha estat del tot rehabilitat com allò que té de més valuós i perenne: la sevacategoria com a versificador, escultor de llenguatge.

La prosa

            Verdaguer no és únicament l’exponent més brillant de la Renaixença poètica al segle XIX, sinó també el conreador d’una prosa tan rica i exacta com la de Ramon Llull. La prosa de Verdaguer, esparsa en diversos llibrets i, sobretot, apareguda a diaris i revistes de l’època, significà l’esforç més notable realitzat al llarg de la Renaixença per demostrar que el català prosaic, el català popular, podia ésser elevat, per poc que s’hi treballés, a la categoria de prosa literària.

            Aquest és, certament, un dels trets més característics de la prosa de Verdaguer: la seva aproximació al col·loquialisme, una aproximació al català del carrer, i un enriquiment de tal llenguatge comú que, pel fet de ser reelaborats per Jacint Verdaguer, s’extengueren amb relativa facilitat al camp d’on, de fet, procedien: la llengua del poble. Per descomptat, allà on es féu més notòria la revigorització del lèxic català de Verdaguer, fou en els successors de Verdaguer en l’àmbit literari.

            Els temes de la prosa de Verdaguer són múltiples: hi trobem rondalles –gènere pròxim al del conte popular- i discursos, com el Discurs presidencial dels Jochs Florals de Barcelona en la seva vint-i-dosena edició. Escriu Notes de Viatge parlant dels seus itineraris pe Europa, Àsia i Terra Santa, resums de le seves excursions pel Pirineu (no s’oblidi que si mossèn Cinto va poder escriur eun llibre èpic com el Canigó, això fou possible gràcies al seu coneixement pam a pam del Pirineu català), i, finalment, darrera prosa però no per ser l’última menys important, sinó tot el contrari, el conjunt d’articles escrits arran del drama provocat per la seva pràctica de l’exorcisme, recollits sota el títol general En defensa pròpia.

            Hem cregut interessant de reproduir aquí l’apreciació feta pel poeta J. V. Foix sobr ela prosa de Verdaguer, que es troba al Pròleg d’una natologia de la prosa verdagueriana. Diu Foix que Verdaguer “escriu amb mots vius i populars: un estil sovint concís però gens castigat, i harmoniós, amb joiosa profusió de cadències. Quan, amb benèvola intenció poètica, alterna el pintoresc amb el familiar, no és mai prosaic ninegligent. No és mai fosc, ni quan en hores fosques els mots s’enfurrunyen. Alguns mots que avui ens semblen impropis, no pas per llur banalitat eren una natural concessió al vocabulari del segle i a la casolana inclinació dels qui li foren contemporanis.

            La prosa d’en Verdaguer, i ens hi referim sempre en els límits de la prosa literària al seu temps i al nostre país, és encara vàlida avui. Més desagençats són altre sprosistes posteriors, ensonyats i dessidiosos, i amb menys d’excusa.” (Jacint Verdaguer. Prosa Antològica, Ed. Selecta. Barcelona, 1952, pp. 14-15).

            Heus ací un fragment que s’adiu amb les paraules crítiques de Foix, extret d’unes notes sobre L?excursió a l’Alt Pallars:

Des de Rubió baixarem a Sant Joan de l’Erm pel dret, això és, pel camí que hauria seguit un gros prenyal que hi fessin rodolar des de la cima.

Tota aquella vessant immensa fa vint-i-cinc anys estava coberta d’avets, com un cap jove de cabells, que abrigaven la muntanya. Era l’avetar més gran de Catalunya per sa extensió, i el més notable per l’altura i gruixudària de sos avets descomunals, anomenats, en tota nostra muntanya, gairebé com en la Palestina los cedres del Líban; doncs una torbera, com diuen allà, o un terbolí infernal, que hi passà de deu a onze hores de la nit, ne trencà la gran part, los arrencà transportant-los amb son gran pa d’arrels a llargues distàncies, llançant-los a dreta i esquerra (...) i, no podent la ventada arrencar-los tots, los trencava arran de terra o un tros amunt i els llançava còrrecs avall, a feixos, com si fossin cames de blat de moro. Capbussats i confoses les branques d’un amb les arrels de l’altre, jauen per aquells rosots a milers, com cadavres de gegants insepults, que, el joc dels pastors a l’estiu, i la humanitat[3] que els fa podrir a l’hivern, no poden fer desaparèixer de la terra. Tal me figuro el camp de batalla dels titans després que el llamp del cel los hagué fet caure a capbussons del cim de son orgull al pregon abisme.

                                                                                  (ed. cit. p. 1084)

           

Observem, en aquest fragment, el to eminentment èpic de la narració. Val a dir, però, que la prosa de Verdaguer tan aviat s’aproxima a la seva pròpia poesia èpica, com ala seva lírica religiosa. Vegeu, en aquest sentit, la barreja d’elements èpics i lírico-religiosos, ultra els elements patriòtics que apareixen constantment a Verdaguer, en aquest fragment de l’article Abraçant la creu del Montseny:

La creu carregada sobre una ànima és un signe de predestinació; sobre un pit, sia d’un pobre moribund, sia d’una verge del Senyor, sia d’un penitent solitari, sembla talment un signe de possessió.

Més d’una creu com aqueixa, plantada al cim d’una muntanya, que és lo pit de nostra estimada terra, me sembla no solament un signe d epossessió, sinó també de la presència de Déu sobre d’ella, i ensems un acte de fe, d’esperança i de caritat de nostra pàtria.

Més encara, me sembla veure quelcom de qui l’ha creada i redimida, com si diguéssem l’ombra o la figura sagrada de Nostre Senyor Jesucrist estenent-li els braços amorosament, com per abraçar a sos fills, cridant-nos a tots a una pàtria millor quan se’ns acabe el viatge per aqueixa.

            No em guanya ningú en maor a Catalunya, mes vull estimar-la avui, vull estimar-la demà, vull estimar-la sempre. Vull que aqueix amor no s’acabe amb una vida transitòria i fonedissa, com la neu d’aquesta muntanya crucífera, sinó que desitjo estimar-la també des d’allí dalt, a on l’Amor de l’home, unint-se amb l’amor de Déu, com una guspira al sol, és d’eterna durada.

                                                                                  (ed. cit., p. 1308)

            No podríem pas eludir el deure d’oferir, finalment, unam ostra de l’actitud defensiva, i en certa mesura política, de Jacint Verdaguer quan fou víctima d’una acusació d’exorcista, tal com ja hem assenyalat en l’apartat biogràfic del poeta i prosista de Folgueroles. Reproduïm, doncs, bona part de l’article VIII de la sèrie de cartes “Un sacerdot perseguit”, que form apart del conjunt de cartes de defensa dirigides al director d’El Noticiero Universal de Barcelona:

                                                           QUI ÉS L’AL·LUCINAT

                        De que el Marquès m’ha cregut o ha volgut fer-me passar per tal  [per al·lucinat] i encara continua, tal volta per conhortar la seva desitxada campanya, voldria poder-ne dubtar. En carta fetxada en Madrid, Març 30 del 93, m’atribuïa una alucinación producida por los rigores de una vida austera y la debilidad consiguiente de una imaginación de suyo ardiente y exaltada por un profundo sentimiento religioso.

                        Amb paraules semblants que no respiren venjança, ni odi de cap mena, sinó un cert desig de fer-me el desterro menys aspre, m’ho digué a mi mateix lo 2 de maig de 1895, això és, dos anys després d’haver-m’hi allunyat com ja he dit: mes, francament, era aqueixa molta poca dolçor per a una píndola tan amarga. Jo no hi he parlat més, però massa proves m’ha donades i em dóna de que avui, com ahir, vol fer passar lo clau per la cabota, tant si és tort com si és dret, amb una energia i un desprendiment dignes de millor causa.

                        Fa cosa de dos mesos son apoderat don Emetri Alcover digué, en la secretaria de la casa, parlant de mi a mon amic mossèn Josep Costa: -¿Vol dir vostè que ja està bé del cap?- A lo que ell respongué: -És que mai n’ha estat malament.

                        A primers d ejuliol vingué a veure’m don Mateu Pagès, i, no trobant-me a casa, començà de fer-hi, tot esperant-me, preguntes com aqueixes: -Vostès que l’han pogut observar, ¿creuen que està ja ben curat? ¿Però no li queda cap rastre de la malaltia? – Jo arribí al cap d’una estona i gosà llegir-me la carta que volia dirigir al doctor Morgades, demanant-li la Missa, si ell judicava que estic en disposició de dir-ne. Veient que m’aixecava per ensenyar-li el camí de la porta, féu bocins de la carta i me demanà perdó. Per les paraules que ell i altre sme digueren, semblà que s’havia vist amb el Marquè slo diumenge abans, dia 27 de juny, tornant de l’enterro d’un sacerdot (qui al cel sia) per lo camí del cementiri, a on podien haver recollides altres inspiracions, per aquest altre ministre de Déu, que la de venir a insultar-me.

            Ara mateix los vents que m’artriben de la banda de Comillas me duen los mateixos dicteris encara, com a única resposta a les veritats amargues que em reca d’haver de diren aquests articles que podrien tenir per lema Qui menja fel no pot escopir mel.

            Pregunto jo: ¿Què es proposen amb semblants afronts? ¿Volen ocasionar-me una congestió cerebral? ¿Esperen a còpia de disgustos, un dia o altre arribar a fer-.me palanquejar i perdre el seny? No falta qui així ho ha sospitat i escrit:

                                               Y con infame descoco,

                                               un desmán tras un desmán,

                                               con cachaza, poco a poc

                                               han dicho que estaba loco...

                                               ¡y loco lo volverán!

            Sent aqueixos los sentiments del Marquès respecte a son antic capellà, tant si és per error com si és per mala voluntat, les seves ordres no poden ser gaire caritatives ni justes, i ¿com me puc jo entregar lligat de mans i peus a qui des dle principi se’m prsenta com a executor?

            Si, com diu lo senyor Bisbe, m’estima com un pare, aqueixa era l’hora de provar-ho defensant al dèbil, víctima del fort, i tenint en més estima l’honra d’un pobre sacerdot que la fortuna del Marquès i la de tots els milionaris del món. Desgraciadament succeí tot lo contrari; deixant trencar la corda per la part més flaca, se féu tornaveu de don Claudi i oblidant que quan plou sobre el vicsri degota sobre el rector, lo secundà amb totes ses forces i ses relacions, sa habilitat i sa diplomàcia consumades, i escampà pertot arreu les seves idees respecte de mi, que, sembrades i regades per tan bona mà, havien de donar son fruit. (...) 26 d’agost de 1897.

                                               (En defensa pròpia, VIII, ed. cit., pp. 1228-1229)

La qüestió dels exorcisme

            En defensa de Verdaguer només cal afegir ara, atot allò que ja s’ha dit abans, que el poeta, segons sembla, actuà sempre de la millor bona fe. Com ja s’ha pogut demostrar (Cf. Jesús Pabón. El drama de Mossén Jacinto. Madrid i Barcelona, 1954; Maria Condominas, Els exorcisme i Jacint Verdaguer, Barcelona, 1970), Verdaguer inicià la pràctica dels exorcismes el 1890 en part mogut pel deliri religiós que l’abassegà rran del seu viatge a Terra Santa, però d’acord amb dues dades fonamentals: a) el fet que Lleó XIII publiqués l’any 1890 un aplec d’exorcismes, i en recomenés la difusió, traducció i aplicació a tot el món catòlic; aplec que Verdaguer traduí al castellà immediatament després de la sev apublicació llatina; i b) allò que Pabón ha anomenat “l’epidèmia de possessió” que es detecta a Barcelona entre 1883 i 1893, i de la qual haurien estat víctimes Amparo Duran, Teresa Vilagran, la Maria de Sarrià i altres dones que freqüentaven la Casa de l’Oració del carrer de Mirallers.

            Pabón i gairebé tots els comentaristes s’han equivocat en parlar d’una “epidèmia d’endimoniats” en record de la famosa feta de Ludun, que serví de base a la novel·la The devils of Ludun d’Aldous Huxley, i aun film de Kem Russell.

            La psicoanàlisi ha demostrat prou clarament que els casos de possessió formen part de l’extensa tipologia de la histèria. Sigmund Freud, superant el tractament per hipnosi que aplicava Charcot a l’hospital de La Salpetrière, a París, demostrà que tota histèria no epilèptica, més enllà de la seva semiologia d’ordre fisiològic, té unes arrels purament i senzillament psicològiques –és a dir, analitzables pel camí de la teràpia psicoanalítica que, com és sabut, no empra altre mitjà que el diàleg verbal.

            Avui, doncs, i amb independència del que puguin creure els fidels d’un o altre dogma, els fets ocorreguts a Barcelona aquell temps poden ser entesos com un casual conjunt de casos d’histerisme.

            D’acord amb llur fe i esperança religioses, aquelles dones histèriques haurien anat a buscar a la Casa de l’Oració unremei que no podien esperar ni del seu medi familiar (present en l’etiologia de les histèries, segons Freud), ni dels remeis de la farmacologia (incapaç de posar remei a una psicologia d’ordre simbòlic, no fisiològic).

            Que els símptomes físics d’aquelles dones fossin una prova palesa que tenien algun mal, això no ho dubtava ni ho dubtaria ningú. Ara bé, que hom fes, en aquests casos, l’equació mal = diable, això és fruit de la ignorància o la interpretació immediata pròpia de gairebé totes les cultures que creuen en l’existència d’una força maligna. És possible, doncs, que aquelles dones arribessin a la casa del carrer dels Mirallers ja convençudes que tenien el dimoni ficat dins el cos, és a dir, que fossin elles mateixes, d’acord amb una oposició generalitzada, les qui es presentessin a Verdaguer amb un diagnòstic precoç i, per descomptat, des d’un punt de vista clínic errat.

            No podem pas demostrar que fossin Verdaguer o els seus companys d’exorcisme –mossèn Joan Güell (que després, per salvar la pell, digué barbaritats sobre Verdaguer) i el pare Joaquim Piñol, els qui fundessin aquella equació. Ells creien només –seguint la doctrina de l’Església- que le mal pot habitar en els homes, i que el diable encarna el mal per excel·lència –per això creien que el diable podia viure en aquelles dones (prèviament conveçudes d’això) i consideraven, ben caritativament, que calia foragitar-lo.

            Si tenim present, com ja hem dit, que Lleó XIII havia fet divulgar una llista de fórmules exorcistes atesa l’estesa creença enla possessió –al si i fora de l’Església- de què fou escenari l’Europa del darrer terç del segle XIX, llavors no és gens incongruent que Verdaguer, Güell i Piñol es lliuressin a aquesta pràctica, de certa tradició a Barcelona, fet i fet.

            L’error de Verdaguer, doncs, des d’un punt de vista mèdic, només consistí a creure –segons la seva fe- que el diable pot viure en el si dels homes. La psicoanàlisi, que arribà una mica tard –els primers treballs de Freud (publicats) sobre la histèria són de 1893-, demostrà que l’arrel de les histèries és d’ordre simbòlico-inconscient, i que només ulteriorment es disfressa de diable o del que sigui per tal de fer-se procés traumàtic (masoquista) pel pacient, i símptoma desplaçat (metafòric) per a l’observació de l’analista.

            Si, d’altra banda, acceptem amb la teoria freudiana que histèria, psícosi o neurosi es troben en una mateixa línia de funcionament “lógic”, i que en tots aquests casos només pot aportar algun remei aquell que se situa en un lloc d’alteritat respecte delpacient (lloc anàleg al d’aquell “altre” que és origen de l’escissió del subjecte pacient, i lloc imprescindible per aconseguir l’anomenada transferència entre analista i analitzat, motor de la teràpia freudiana),llavors comprendrem queles suposades endimoniades creguessin fermament en les facultats terapèutiques de la paraula d’un home a qui, d’altra banda, observaven admiració i respecte.

             En un llibre recent, el cautelós Michel Foucault ha assenyalat, d’altra banda, quela psicoanàlisi podria trobar-se en la mateixa línia terapèutica en què es troba la confessió catòlica, i aconseguir els mateixos resultats per una via anàloga de narració sincera i no cohibida per part dels pacients, de llurs fets i pensaments més íntims. (Cf. Michel Foucault, La volonté de savoir. Ed. Gallimard, París, 1976)

            Amb això volem dir que, a més del fet absolutamnet demostrat que Verdaguer practicà els exorcismes, podem fins i tot supoosar que reeixí a curar alguna         histèrica de les que visitaven la Casa de l’Oració, encara que aquelles parroquianes, i el mateix Verdaguer, creguessin que allò que s’havia esdevingut era l’expulsió del diable de l’interior d’un cos convulsionat i delirant, per obra i gràcia del poder diví.

            En certa manera, Verdaguer va actuar, sense saber-ho, amb procediments anàlegs als del doctor Charcot, és a dir, a través de la hipnosi o d’un mètode que podem considerar similar: les lletanies rituals, els gestos esparverats i els cops de crucifix.

            Diguem també, per a cúmul de paradoxes, que tenim testimonis que Verdaguer s’apropà fins i tot al mètode freudià, que demana d el’analista una observació i una reflexió serenes i prudents abans de dictaminar res sobre el cas que se li presenti. Efectivament, Maria Condominas consigna al seu llibre que Verdaguer era conegut entre les posseïdes amb el nom de “el del cartipàs”, al·ludint als quaderns que s’enduia a la Casa de l’Oracióper tal de prendre apunts sobre les coses que observava, i tenir temps de reflexionar-hi.

            Heus ací mostres d’aquests apunts, segons la transcripció dels quaderns manuscrits feta per Condominas:

p. 36 –[27 de juliol]- Avuy se es presentat una altra espiritada, quan jo he arribat ja hi era, mes estava tranquila.- Sentint tocar les si, jo he dit. Diguem lave Maria? Nola vull dir, ha respost lo maligne, en ella. LI han ofert peres y se les ha menjades totes due splegades, mossegant ara l’una ara l’altra, ab una gola espantosa. S’ha posat abalsfemar horriblement y á corre á genollons. Assenyalantme á mi ha dit: no l cregau á aqueix es un embustero. Obligada á estar en la Oració s’ha posat á roncar com un porch y á fer unes ganyotes horribles. La llarga o millor, son m.[maligne] ha arrancatt á fugir, de por d haver de fer revelacions ... Parla d una monja del C. De Basea que s’ha esperitat, havent sigut portada a la bogeria [sic] sense que ningú s recordàs de ferli misericordia ab la oració. Diu que en los convents de vegades s’apoderan d alguna, sovint la mes bona. Les altres comentan sa vida y diuen: S afectava massa en la oració. Feya ls dejunis molt rigurosos: no se sabia distreure de pensar ab Deu. Tot vol mida...

p. 44.- [31 juliol]- Avuy s ha presentat Mª de Sarriá. És una minyona de 19 anys, del poble, sencilla y candorosa. Ha arribat serena, y ha respost á totes les preguntes ab molta prudencia. Se li han dit los ex. [exorcismes] y no n ha fet mes nimenos,se li han tornat á dir y ha comensat de remenar lo cap y girarlo cada vegada que nomenaven á Deu, á sa Mare santíssima. Després s ha posat á blasfemar, al sentir aqueixes invocacions. Se li han preguntat que quans eran, ha dit que quatre. Satanás, Lucifer, Judas y altre, no vol dir lo nom...

p. 48.- [4 agost]- Avuy avans d entrar en la sala de l Oració lo m. [maligne] ja m ha cridat alt: Arriba l del cartipas...

(Ms. I [Exorcismes] Any 1890 (23 maig-23 agost): cita segons M. Condominas, op. cit., pp. 69-70)

Més eloqüent encara, i de primera importància per a una lectura psicoanalítica de la situació i del propi mossèn Cinto:

f. 72 r. – [c. 22 oct.] – Avuy a peitició de M... e s troba malalta y ab unes agitacions estranyes y que de vegades se... a a blasfemar horriblement sense... es, li he anat a resar les oracions. Después m’ha vingut l idea de posarli la ma al cap y de resar Lo Veni Creator,... Mentre l resava ha vist baixar [possiblement Teresa Vilagran] l Esperit Sant sobre l cap de la víctima y l ha picat per una banda y altre, ab lo bech arrancantne alguna cosa y aixecant lo cap en l ayre. La malalta [sic], al acabar ma ha dit que al posarli la mal al cap li baixava com un fluit de salut y que s trobava molt millor.

f. 72 v. – [c. 23 oct] – Avuy he repetit la oració a la malalta d ahir, que se n ha trobat també molt millorada. La videnta que estava present ha vist, mentre jo resava l Veni Creator una cosa horrorosa: La Mare de Deu, quina imatge estava davant,ha baixat, ab les mans divines ha [obert] lo cap de la víctima y n ha tret [una] serp que estava molt ben plegada [din] tre la testa; l ha tirada á terra y ab un colp de peu li ha aixafat lo cap y després ha clos la testa de la víctima com estava avans de la funció. La horrible serp estava aixafada alla á terra, al cap d un xic ha sortit una ma negra a la paret, ha agafat la cua de la serp y arrossegantla ha desaparegut ab ella.

(Ms. IV [Exorcismes] Any 1891, citat segons M. Condominas, op. cit., pp. 77-78.)

            L’únic element que ens falta explicar en aquest conjunt de malentesos és la reacció dels habitants del palau de la Portaferrissa, del bisbe Morgades i de tots els ciutadans que s’aixecaren contra Verdaguer o a favor seu.

            La posició dels marquesos de Comillas és ben explicable: es van esverar quan s’adonaren quela casa se’ls omplia de gent endimoniada i quan sentiren els crits que feia el seu almoiner, locucions que als marquesos, com a gent d’ordre, els deurien semblar encara més diabòliques queles dels posseïts. El marquès relata, en una entrevista amb el pare Blanco García: “después de la Misa habían de entrar [Donya Deseada Martínez i la seva filla, Amparo Duran]... en el cuartod e Verdaguer y... con la puerta abierta para quien quisiera loprsenciase... Amparo se desmayaba... hacía contorsiones, y Verdaguer la signaba con la cruz, la rociaba con agua bendita, rezaba unas oraciones y, tomando un cuaderno, apuntaba cuidadosamente lo que decía la posesa, y lo conservaba como revelaciones de una santa.” (Citat segons Maria Condominas, op,. cit. p. 116, n. 128).

            El bisbe Morgades i les altres jerarquies eclesiàstiques que acusaren Verdaguer havien d’acceptar, d’acord amb llur fe, que el poeta tenia la capacitat de posar-se en contacte amb el diable, perquè aquest semblava haver-li fet cas tot abandonant el cos de més d’una posseïda. Però d’acord amb llur raó –en això més ajornada que la de Lleó XIII- i, més encara, d’acord amb llur seny, els bisbes catalans deurien considerar que tot plegat eren falòrnies, i que mossèn Cinto, senzillament, s’havia guillat. (I llavors, les curacions s’havien de considerar miraculoses, o fruit d’una enganyifa per part dels pacients; com és sabut, hom va reforçar la segona hipòtesi, fent quadrar totes les dades i sense haver de barrejar Déu en tal afer.).

            Els catalans seglars que s’aixecaren contra Verdaguer foren, o bé homes religiosos seguidors d el’opinió eclesiàstica, o bé catalans conseqüents amb llurs opinions ancestrals sobre les coses de l’altre món. És natural, doncs, que bé per les raons que forní l’Església, bé per les raons dictades pel seny etnològic, molts conciutadans del Verdaguer barceloní creguessin també que el poeta havia perdut la raó.

            Val a dir, doncs, que l’aliança Església-Aristocràcia en contra de Verdaguer no es produí, de fet, per profundes raons ideològiques. Ja és hora de comprendre que si una porció de la noblesa, de la burgesia i el poble es giraren contra Verdaguer en un moment determinat, això no es devia tant a sòlides raons d’ideologia de classe, com als escarafalls d’un sector dels ciutadans de Catalunya, de tota mena i condició, davant els suposats tractes familiars de mossèn Cinto amb Satanàs.

            La mateixa ingenuïtat xiroia manifestaren els grups anarquistes i progressistes en promoure una campanya de solidaritat pòstuma amb el poeta i dedicar-li números especials de revistes literàries independents i àcrates, com fou el cas de la Revista Blanca i Ciència Social.

            Al nostre bon entendre, doncs, no e spot comparar l’affaire Dreyfus que dividí l’opinió francesa entre 1894 i 1906, amb el petit afer de mossèn Cinto. Si bé romandrà sempre cert que la ideologia de dretes –fins i tot dultradreta, com es el cas dels col·legues de Verdaguer a la Casa de l’Oració- feren possible la transformació d’una dèria en un exagerat aldarull infernal; també és cert que la poítica pròpiamnet dita, no jugà cap paper clar en la tragèdia del nostre poeta.

            Si hem adduït aquests arguments ha estat bàsicament per dues raons: per restar força a les interpretacions purament polítiques o sociològiques de la qüestió verdagueriana, i per oferir als futurs investigadors un nou camí d’anàlisi d’aquest afer i del conjunt autor-obra en el cas verdaguerià.

            Al capdavall, tota l’obra i la vida de Verdaguer, ultra la seva vàlua estètica i humana respectiavment, se’ns presentaria també com un enfilall de dades i símptomes necessaris i suficients per dur a terme una anàlisi psicològica que encara no ha estat plenament escomesa entre nosaltres a causa, entre altres raons, de l’enorme mitificació nacionalista, religiosa i literària de què Verdaguer ha estat objecte fins avui.

            Comptat i debatut, i per molt paradoxal que això pugui semblar, ara bé podem considerar que Verdaguer va ser l’únic poeta maudit de la literatura catalana del segle XIX. L’enfrontament de les seves actituds personals –fruit de l’entusiasme que dóna empenta a la seva obra- amb les rígides estructures morals del seu context burgès, fan de Verdaguer una figura de tipologia comparabvle, tot i la diferència dels tòpics literaris, a Baudelaire, Verlaine, Rimabud o Oscar Wilde.

Font: LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. pp. 289-320 Antoni, Espadaler, Anton M., Llovet, Jordi, Tayadella, Antònia. (Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.

                       

---

[1] Mori

[2] Fent o dient bogeries

[3] Cal llegir humitat