dissabte, de novembre 16, 2013

MILITAT OMNIS AMANS

Aquests fragments que tens a continuació, estimat lector, són una mena d'invitació a llegir el Tirant des d'un punt de vista eròtic -que no tot a la novel·la escrita en català ha de ser farragós i avorrit. Que et vagi de gust. I recorda que és gràcies a Joanot Martorell i a Martí de Riquer que podem gaudir de joies literàries com el Tirant.


MILITAT OMNIS AMANS

           "Quan el lector del Tirant lo Blanc, després d’haver seguit pàgines i pàgines amb combats singulars, batalles campals i navals i conquestes de ciutats i regnes, es troba amb la rúbrica del capítol 436 de la novel·la, creu que llegirà tot seguit un altre episodi bel·licós, car aquesta rúbrica anuncia: “Com Tirant vencé la batalla e per força d’armes entra en lo castell”. I la sorpresa és gran perquè en aquest breu capítol Tirant no guanya cap batalla ni penetra en cap fortificació enemiga, sinó que, per primera vegada, coneix carnalment la princesa Carmesina, que era la seva muller des dels capítols 271 i 272, però li havia imposat continència. L’expressió “entrar lo castell” (o sia, penetrar al castell) sembla una metàfora procaç que devien emprar els cavallers quan parlaven de dones a les tendes de campanya, com els militars de tostemps. Aquest capítol 436, que és molt breu, conté un parlament de Carmesina suplicant a Tirant i unes breus reflexions de Martorell, on la metàfora militar és ampliada i glossada:
-Mon senyor Tirant, no canvieu en treballosa pena l’esperança de tanta glòria com és atènyer la vostra desijada vista. Reposau-vos, senyor, e no vullau usar de vostra bel·licosa força, que les forces d’una delicada donzella no són per a resistir a tal cavaller. No em tracteu, per vostra gentilea, de tal manera. Los combats d’amor no es volen molt estrènyer; no ab força, mas ab ginyosos afalacs e dolços engans s’atenyen. Deixau perfídia, senyor; no siau cruel; no penseu açò ésser camp ni lliça d’infels; no vullau vençre la que és vençuda de vostra benvolença: cavaller vos mostrareu damunt l’abandonada donzella. Feu-me part de la vostra homenia perquè us puga resistir. Ai, senyor! I com vos pot delitar cosa forçada? Ai! ¿E amor vos pot consentir que façau mal a la cosa amada? Senyor, deteniu-vos, per vostra virtut e acostumada noblea. ¡Guardau, mesquina! ¡Que no deuen tallar les armes d’amor, no han de rompre, no deuen nafrar l’enamorada llança! Hajau pietat, hajau compassió d’aquesta sola donzella!¡Ai, cruel, fals cavaller! Cridaré! Guardau, que vull cridar! Senyor Tirant, no haureu mercè de mi? No sou Tirant! ¡Trista de mi! Açò é slo que jo tant desitjava? ¡Oh esperança de la mia vida, vet la tua Princesa morta!

E no us penseu que, per les piadoses paraules de la Princesa, Tirant estigués de fer son llavor, car en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa, e la Princesa reté les armes e abandona’s mostrant-se esmortida. Tirant se llevà cuitadament del llit pensant que l’hagués morta.

FESTEIG CORTESÀ

            Els amors de Tirant Carmesina, així com els de les altre sparelles de la cort grega. S’interfereixen en la novel·la amb les narracions guerreres, i fa l’efecte que Martorell ha volgut alternar les dues temàtiques per tal de mantenir més suspesa l’atenció del lector, cosa en la qual ha reeixit plenament. La tan debatuda immoralitat dels amors dels dos protagonistes és un lloc comú en tractar del Tirant lo Blanc i ha volgut ésser explicada en diverses maneres. És un festeig galant i descarat ensems, amb escenes elegants i lascives, la qual cosa, al capdavall, crec que no és més que una desimbolta i lliure descripció d’una realitat que no hem d’anar a cercar als costums francesos, grecs i musulmans, sinó purament i simple a l’ambient que coneixia el nostre escriptor. El que potser sobta és que la novel·la cortesana i cavalleresca només sol oferir-nos una faç d’aquests festeigs, o sia la faç espiritual i refinada, i deixa com a sobreentesa la faç sensual i lasciva. Que l’enamorament de Tirant és sobtat resta ben clar a la rúbrica del capítol que el narra: “Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de l’Emperador”. El que mirava Tirant, com en el cas ja assenyalat de la Bella Agnès, és concretat pel novel·lista amb tota precisió:

... contemplava la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, estava mig descordada, mostrant en los pits dues pomes de paradís que cristallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past...(cap. 118).

            Martorell, amb les seves metàfores i la seva retòrica, elegantitza aquest fulminant enamorament de Tirant, tan arran de terra, que mai, per molt que s’idealitzi, no deixarà de tenir un caràcter marcadament, humanament, sensual. Però tampoc no deixarà de tenir una elegant i subtil cortesania. Tirant, tot atabalat i sense esma, a causa del novell amor, ha dissimulat el seu trasbals fingint que estava malalt. L’emperador, l’endemà, parla amb ell:

                        Digau-me, Capità, ¿quin era lo mal que ahir la vostra persona sentia?-. Dix Tirant: - Senyor, la majestat vostra deu saber que tot lo meu mal és de mar, car los vents d’aquesta terra són més prims que los de ponent -. Respòs la Infanta [Carmesina] ans que l’Emperador parlàs: -Senyor, la mar no fa mal als estrangers si són aquells que ésser deuen, ans los dóna salut e llonga vida-. Mirant tostemps en la cara a Tirant, sotsrient-se perquè Tirant conegués que ella l’havia entès... (cap. 119)

EL MATRIMONI SECRET

            Les escenes més picants de la novel·la, sovint barrejades amb tocs d’humor, són les que fan referència a les esposalles dels joves protagonistes. Ja sabem que el matrimoni secret entre Tirant i Carmesina té lloc als capítols 271 i 272, on ella es lliura a ell “per lleal muller” i el pren a ell per “lleal marit”, i tots dos fan un jurament sobre un reliquiari. Des d’ara Tirant i Carmesina són casats, amb tota la validesa que tenia el matrimoni secret o clandestí abans del concili de Trent. Ningú no sabrà que són marit i muller, el matrimoni no es consumarà fins molt més tard, però des d’ara Carmesina parlarà de “mon senyor Tirant” i dirà “ta muller só e forçat me serà obeir tot lo que tu volràs (caps. 278 i 279).

            I parem esment que és precisament aquesta clandestinitat el que condiciona les escenes de llit més crues del Tirant. La princesa Carmesina, hereva de l’Imperi, no pot lliurar-se totalment al seu marit Tirant perquè, si quedés encinta, restaria ostensiblement avergonyida i difamada (“si era prenyada, ¿quin consell prendré?, cap 279). Per aquesta raó Carmesina dilata la consumació del matrimoni, i la jove parella es lliura al concubitus sine actu, pràctica sensual de la qual fan menció alguns trobadors dels segles XII i XIII i a la qual donen el nom d’assag i no s’estan de referir-s’hi en llurs cançons. La poesia més cortesana, doncs, havia admès els jocs amorosos sense compliment total a què es lliuren Tirant i Carmesina; i, com és natural, en descriure i amb detall aquesta situació, que no vol amagar als seus lectors, el novel·lista es veu constret a oferir escenes que ens poden semblar obscenes. Ens ho poden semblar a nosaltres, però no pas als seus contemporanis, els quals en escoltar al temple sermons, com foren els de Sant Vicent Ferrer, o en llegir llibres piadosos, com el “Tractat de luxúria” inclòs al Terç del Chrestià d’Eiximeni, que tant cruament condemnen les desviacions matrimonials, havien rebut exemples i explicacions molt més escandalosos que els que es troben a les pàgines del Tirant.

            A l’Amadis de Gaula el compliment de l’amor físic entre Amadis i Oriana, quan encara són molt lluny d’haver-se compromès amb res de semblant al matrimoni secret, és descrit en unes poques línies sovint recordades per llur delicadesa i en les quals no apareix ni la més vaga suggestió sensual:

Oriana se acostó en el manto de la donzella, en tanto que Amadis se desarmava, que bien menester lo avía; y como desarmado fue, la donzella se entró a dormir en unas matas espessas, y Amadís tornó a su señora; y cuando assí la vio tan fermosa y en su poder, aviéndole ella otorgada su voluntad, fue tan turbado de plazer y de empacho, que sólo catar no la osava; assí que se puede bien dezir que en aquella verde yerva, encima de aquel manto, más por la gracia y comedimiento de Oriana que por la desemboltura ni osadía de Amadís, fue hecha dueña la más hermosa donzella del mundo. Y creyendo con ello sus encendidas llamas resfriar, aumentándose en muy mayor cuantidad, más ardientes y con más fuerça quedaron, assí como en los sanos y verdaderos amores acaescer suele” (dins Amadís de Gaula)

            Oriana, després, restarà encinta i haurà de recórrer a enganys i subterfugis per donar a llum Esplandián, cosa que no hauria pogut fer Carmesina, sempre present i vigilada a la frívola i xafardera cort de Constantinoble. Però l’acció del llibre de cavalleries castellà és situada en un remot i irreal passat (“No muchos años después de la passión de nuestro Redemptor y Salvador Jesuchristo...”, comença la novel·la), i Amadís i Oriana són enamorats paradigmàtics i el literari sentimentalisme oculta la realitat física de llurs amors, el sentit tràgic dels quals no pot obrir cap escletxa a la juvenil alegria ni menys encara a la descripció escabrosa i maliciosa.

Una altra escena molt significativa pel seu contingut cortesà és quan Tirant vol besar la mà a Carmesina, i “ella féu-ho en aquesta manera, no volent-ho consentir que de part de fora la hi besàs, mas obrí la mà, e de part de dins que la hi besàs, perquè besant dins és senyal d’amor, e besant defora és senyal de senyoria” (cap. 125). I ja hem assenyalat l’elegant manera que té Tirant de manifestar el seu amor a Carmesina mitjançant un mirall.

            La galanteria i la passió van sempre de costat en el festeig de Tirant i Carmesina. Aquesta, donzella de catorze anys, no tan solament no té cap inconvenient a rebre Tirant al llit, sinó que li posa el cap davall la roba i li diu: “Besa’m en los pits per consolació mia e repòs teu” (cap. 175); i el mateix Tirant, voltat de tot de donzelles de la princesa, “pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca”; i poc després “donà un gran salt e pres la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades, e dix-li: -Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món!”. Els lascius jocs de jovenesa, alegres i riallers, desimbolts i agosarats, van acompanyats de formes exteriors sumptuoses i cavallerescament elegants. Les seves donzelles  aparten Carmesina de les escomeses de l’enamorat Tirant, i aquest, “com veu que se n’anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues cuixes”. I tot seguit, Tirant, aquella sabata i aquella “calça”, o sia mitja, “ab què havia tocat a la princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon estimat lo que hi posà, ço és, perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc mília ducats”. A la cort sorprèn molt aquesta rica sabata de Tirant, i un dia  Carmesina li pregunta amb tota la malícia: “Aquesta gala que vós usau de portar l’una calça brodada e l’altra no, ¿usa’s en França o en quina part?” El cavaller, un xic ingènuament, li recorda el motiu de tan singular ornamentació, i la princesa li replica que temps vindrà en què podrà portar les dues sabates brodades (cap. 189).

            Les llargues i sovintejades converses que mantenen Tirant i Carmesina, de vegades pedants i encarcarades, atenyen moments de subtil elegància, de cavalleresca curialitat i de notes enginyoses. N’és un bon exemple el comiat entre els dos enamorats quan ell ha de partir a fer la guerra als turcs, i el cavaller vol demanar-li un do i ho fa amb complicats circumloquis, obligats pel respecte i la timidesa, que fan exclamar a la Princesa, que vol que vagi al gra: “-Ai, en beneit!... Puix me dau càrrec de saber, aturant-vos glòria d’ignorància, aplicant tots jorns un bé aprés altre” (cap. 132). És ben curiós que, en aquesta frase, Joanot Martorell es plagia a ell mateix, car en la seva cinquena lletra a Joan de Monpalau, del 7 de juny de 1437, escriví en to de burla, al seu enemic: “Puix me donau càrrec de saber aturant-vos glòria d’ignorància, afligint tots jorns a vostra infàmia...”Finalment Tirant pren coratge per expressar el que desitja: “No us demane sinó que l’altesa vostra me faça gràcia que em doneu aqueixa camisa que portau, per ço com vos és més acostada a la vostra preciosa carn, e jo ab les mies mans la puga despullar”. La Princesa accedeix a donar-li la camisa, però de cap manera admet que ell la’n despulli: “a mi par que no seria justa cosa que les vostres mans toquen lla on negú no ha tocat”. Entrà tot seguit a la seva cambra, es canvià de camisa i donà a Tirant la que abans portava. El cavaller anà a la seva posada, s’armà amb el seu arnès de guerra i admirà la principesca camisa de seda i “vestí-la’s sobre totes les armes, e la mànega dreta plegà-la fins a mig braç, e cenyí-la ab un cordó tot d’or de Sant Francesc”. I a les batalles que segueixen Tirant lluitarà amb la camisa de Carmesina sobre les seves armes de guerra.

            Alguns han cregut que això de la camisa era un detall humorístic del Tirant. No és cert, i Martorell, gran coneixedor dels usos cortesans i cavallerescos, aquí no ironitza. Encara que era molt més freqüent que els cavallers lluïssin, per damunt de l’arnès, una màniga o un vel de la dama, com Gauvain a Li contes del graal, que combat al torneig de Tintagel amb la màniga de la Pucelle as Manches Petites, i Lancelot al torneig de Wincestre, de La Mort Artu, que porta la màniga de la donzella d’Escalot, no són rars els casos en què el cavaller juny amb la camisa de la seva dama sobre l’armadura. Tenim el cas històric de Suero de Quiñones, el qual, quan entrà a les llices del Paso Honroso “traía sobre sus armas una camisa blanca, en la que traía brosladas unas ruedas de Santa Catalina”, cosa que potser vol dir que la seva dama es deia Catalina. El protagonista del  Curial e Güelfa rep de l’abadessa una “alcandora” (camisa) perquè al torneig la porti “per cota d’armes sobre l’arnès”. L’heroica i sagnant lluita d’un cavaller que combat portant com a única defensa del tors la camisa de la dama constitueix el tema del poema narratiu Des trois chevaliers et de la chaisne de Jacques de Balsieux".

(APROXIMACIÓ AL TIRANT LO BLANC, MARTÍ DE RIQUER. EDITORIAL QUADERNS CREMA, ASSAIG. BARCELONA 1990)