PERSONATGES DE LA BOGERIA

PERSONATGES

Tot i que La bogeria és protagonitzada per Daniel Serralonga, hi ha altres personatges, el paper dels quals és important en aquesta història. Narcís Oller basteix l’obra sobre els diàlegs de tres personatges: el narrador, Armengol i Pròsper Giberga. Relacionats amb Daniel Serrallonga hi ha altres personatges, les germanes, el pare o Salomè Argila, la funció dels quals és oferir informació complementària sobre el protagonista. A més d’aquests personatges, també n’hi ha de relacionats direrctament amb el narrador, és el cas dels seus pares o de Matildeta, la seva esposa. Es tracta, però, de personatges sense gaire relleu, tret que s’analitzi la figura de la Matildeta com a contrapunt per destacar d’una manera evident la diferència de comportament matrimonial entre les parelles formades per don Ignasi i Engracieta Torner, Daniel Serrallonga i Salomè Argila, i narrador i Matildeta.

DANIEL SERRALLONGA

Tot i que la novel·la se centra en Daniel Serrallonga, aquest personatge hi apareix ben poc: es tracta d’un protagonista absent, ja que se’n parla al llarg de la novel·la però només apareix al principi i al final. La resta de la història, la part més extensa de la novel·la, és ocupada per la informació que els altres personatges donen de Serrallonga, i no per les actuacions directes d’aquest personatge.

Així, al primer capítol Daniel Serrallonga és descrit físicament pel personatge narrador i caracteritzat per Armengol com a “llunàtic, reservat i inconseqüent”. Ellector assisteix directament als fets que Daniel protagonitza al Cafè de les Delícies i pot dedujir que es tracta d’una persona certament extravagant, o si més no de comportament curiós. Des d’aquest moment i fins al capítol sisè, en què Serrallonga visitarà el narrador al seu despatx d’advocat, tota la informació ens arribarà pel testimoni de la seva germana Adela, d’Armengol i de Giberga, els quals ofereixen perspectives i punts de vista diferents. Daniel Serrallonga, així, ens apareix com un personatge en el qual alternen els aspectes positius i negatius. La visió que ens en dóna la seva germana és el d’una persona emprenedora, que ha muntat una indústria i que fa de diputat a Madrid. Contràriament, Armengol sempre destacarà els aspectes més extravagants del personatge, l’afer de Madrid, quan Serrallonga intenta descobrir la trama de l’assassinat del general Prim, el matrimoni amb Salomè... I finalment Giberga, que introdueix, en oferir-nos la visió que té de Serrallonga, el punt de vista científic.

NARRADOR

La figura del narrador representa la veu a través de la qual arriba la història al lector. És certament un personatge important, ja que el lector va seguint la història de Daniel Serrallonga a través dle punt de vista d’aquest narrador testimoni, el qual parla des de dins de la novel·la com un personatge més. Tanmateix, és un personatge gairebé desconegut, fins i tot anònim, ja que ni tan sols sabem com es diu. No n ‘hi ha cap descrpció i el que en sabem és poc pertinent per al desenvolupament de la història. En efecte, sabem que és estudiant de Dret, que acabada la carrera s’instal·la a Barcelona fugint d ela inseguretat que provoquen les carlinades, que una vegada casat amb Matildeta obre un despatx d’advocat... i poca cosa més.

El narrador és, doncs, un personatge que no es defineix per les seves característiques físiques sinó per les seves opinions. La seva funció és doble: d’una banda transmetre’ns la història de Serrallonga, i de l’altra, opinar sobre el cas Serrallonga. Són les opinions del narrador allò que de debò és important en la novel·la ja que el seu punt de vista contrasta amb les opinions de Giberga. La visió que ofereix el narrador del cas Serrallonga és una visió snetimental, idealista i humanista, que s’oposa a la visió purament científica de Giberga. Allò que el narrador no accepta és la visió determinista de la malaltia de Daniel Serrallonga. La diferència, el que separa el narrador de Giberga, és justamnet aquesta divergència d’opinions. El narrador s’oposarà, durant tota la novel·la, al judici medicocientífic, i intentarà explicar les causes de la bogeria amb altres raons. D’aquí la importància d’aquest personatge: presenta la temàtica conceptual de la novel·la.

ARMENGOL

D’aquest personatge, sense caracterització física, sabem que és estudiant de Dret –com el narrador, dle qual és a latere-, i més tard doctor en Dret. Com en el cas del narrador, Armengol és un personatge la descripció del qual és inversament proporcional a la importància que té en la novel·la.

La funció d’Armengol, a més d’introduir el lector en el cas Serrallonga en presentar-lo al narrador, és també la d’explicar determinats passatges de la vida de Serrallonga, val a dir que des d’una perspectiva més aviat frívola i poc reflexiva. La visió que ofereix de la malaltia de Serrallonga és oposada a la dels altres personatges. En efecte, si Giberga presenta el punt de vista científic i el narrador l’humanístic, Armengol ens transmet un punt de vista humorístic, i de fet ell és el promotor d eles bromes a què es veu stomès Serrallonga a l’inici de la novel·la. Cal dir que és justament la innocentada que portarà Serrallonga a la presó allò que somourà la consciència del narrador fins al punt que aquell fet esdevindrà, a l’últim capítol, la referència de les reflexions que fa sobre la manca de sensibilitat i de responsabilitat amb què la societat tracta els inadaptats.

PRÒSPER GIBERGA

Aquest personatge només intervé directament en els capítols segon i cinquè. És presentat al capítol segon com “un altre vilaniuenc que cursava Medicina i a qui devia l’Armengol l’haver conegut en Daniel Serrallonga”. Allò que importa d’aquest personatge, més que no pas la descripció física, absent al llarg de la novel·la, és la condició de vilaniuenc i la d’estudiant de Medicina.

Giberga coneix la situació de Daniel de primera mà atesa la condició de vilaniuenc, de conveí de Serrallonga. És, a més, fill del metge que tracta Daniel. Això fa que la informació que transmet del protagonista ens arribi des d’una òptica real –i, doncs, realista. A més, Giberga és qui va donar a conèixer Serrallonga a Armengol. En aquest sentit,la funció de Giberga és doble: d’una banda, és a l’inici de tota la història, i de l’altra, dóna a la novel·la un cert to, versemblant.

Ara bé, allò que convé remarcar de Giberga és la condició d’estudiant de medicina perquè és així que pot oferir un punt de vista “científic” sobre el cas Serrallonga, punt de vista que és contrari al del narrador. Des del primer moment les opinions de Giberga són contestades amb arguments “morals” pel narrador, que considera Giberga “d’aquells pedantets gelosos de les ciències naturals”.

Ja al capítol segon queda ben palesa la divergència de criteris entre el narrador i Giberga. Així, quan Giberga, en explicar la història de don Ignasi, affirma que era boig, el narrador s’exclama i hi addueix raons morals per negar la bogeria del vell Serrallonga; més endavant també oposarà raons idealistes per justificar que don Ignasi ho abandonés tot per anar a la guerra. Contràriamnet, la conclusió a què arriba Giberga després de contar la història de don Ignasi és ben clara: Daniel ja va venir al món amb la sentència feta. Tota l’actuació de Giberga anirà, doncs, encaminada a demostrar l’encert d’aquesta opinió, a la qual el narrador sempre oposarà raons morals o sentimentals.

Giberga, absent de l’acció als capítols tres i quatre, reapareix, al capítol cinquè, convertit ja en metge de Vilaniu,professió en què ha substituït el seu pare. I en aquest capítol és on justifica d’una manera definitiva la validesa de la teoria de l’herència biològica com a causa de la bogeria: el cas de Daniel és un cas de “vesània hereditària”, condicionada, a més, per la manera de comportar-se i de ser de les germanes: l’una és epilèptica i l’altra és una desequilibrada per les exaltacions eròtiques.

La funció, doncs, de Pròsper Giberga, presentat pel narrador com un pedant, de filiació determinista, és oferir un punt de vista científic, oposat al del narrador. I en aquest sentit, també com el narrador, planteja el contingut temàtic de l’obra.

DON IGNASI SERRALLONGA

La història del pare de Daniel ens és contada al capítol segon per Giberga. Anteriorment ha aparegut, de passada, al capítol primer, quan va a buscar el seu fill, que ha sortit de la presó militar, per portar-lo a Vilaniu.

Tot i que és un personatge secundari, té una funció important:la d’establir paral·lelismes amb la vida de Daniel i així justificar, des del punt de vista determinista del metge Giberga, la bogeria de Daniel. Efectivament, la vida de don Ignasi i la del seu fill són del tot coincidents, de manera que Giberga, guiant-se per la vida de don Ignasi, pot provar el principi naturalista de l’herència biològica.

Els punts en què les vides de pare i fill coincideixen són els següents: tots dos abandonen les seves obligacions per dedicar-se a la política, el pare com a tinent de Miquelets i el fill com a diputat a Madrid; pare i fill es casen per compromís i tos dos desconfiaran de la fidelitat de les respectives mullers; el pare abandona les obligacions familiars i professionals i esdevé un jugador, mentre que el fill, trastocat a causa de l’acció de les germanes i passada la febre d’or,perdrà totes les il·lusions i es reclourà a casa seva; el pare se suïcidarà, el fill morirà en circumstàncies estranyes, quan tot indicava que el seu estat millorava.

LES GERMANES SERRALLONGA

Abans de conèixer-les directament per la descripció que en fa el narrador al capítol tercer, ellector coneix aquests personatges per la referència que n’ha fet Giberga al capítol segon, on són caracteritzades ben negativament. Adela és un “diable amb faldilles” i Carolina, a part de se ser “pitjor que la gran”, no tan sols és geperuda de cos, sinó que també ho és d’ànima, de manera que el lector es fa una idea del comportament psicològic d’aquests personatges abans que se n’hagi fet una descrpció física.

La descripció física detallada d’Adela i Carolina és feta pel narrador al capítol tercer, durant la visita que els fa aprofitant una cacera pels voltants de Vilaniu. HI ha una presentació directa, amb una descripció física detallada d’Adela. Convé destacar com els trets negatius del personatge s’accentuen en la descripció, que partin del més general es va centrant en els aspectes més particulars. Així, els adjectius aplicats al físic són d’una gran càrrega negativa: nas camús, boca un xic gran, llavi superior d’una amplada excessiva, per acabar destacant la forma simiesca de la barra inferior... I no solament és el físic allò descrit negativament, també ho és el posat. Adela vesteix de manera exagerada de línies, amb una munió d’anells als dits... Adela, en definitiva “mostrava un afany immoderat de distingir-se”. HI ha, a més, el fet que confon el terme circumscripció amb circumcisió. Tot plegat, ens és presentada com a ridícula i pedant, a més d’egoista, perquè tots eles elogis que dedica al seu germà són fets més per la importància que li reporta que per l’elogi sincer.

Al contrari d’Adela, Carolina no és objecte d’una descripció tan detallada. Tot i així el lector se’n fa una idea ben completa perquè allò que se’n destaca, a més del defecte físic i del fet de ser epilèptica, és el comportamnet: agressiva i geniüda. Més endavant, al capítolcinquè, Carolina és animalitzada en ser comprada a una hiena esporuguida. L?actuació posterior d’aquest personatge, quan en l’escena esperpèntica de l’enterramnet de Daniel escopirà a la vídua,confirmarà la primera impressió, és a dir, que és “geperuda de cos i ànima”.

L’actuació de les germanes del protagonista li condiciona la vida, com també ho havien fet amb el pare. Don Ignasi va ser odiat i robat per les filles, I giberga exclama, al capítol segon: “Per això us he dit que ja podeu compadir el germà d’elles”, en una anticipació del que s’esdevindrà més endavant. Són Adela i Carolina que empenyen Daniel al matrimoni, calumnien Salomè i insinuen que Salomè enverina Daniel. En el procés d’embogiment de Serrallonga,les germanes juguen el paper d’instigadores, de provocadores,com abans ho havien fet amb la mort del pare. La funció de les germanes és, doncs, de demostrar la incidència que sobre la bogeria de Serrallonga té el comportament humà.

A La bogeria Oller fa aparèixer personatges d’altres novel·les, per bé que de passada i només esmentant-los. De la novel·la Vilaniu provenen els Galceran i els Rodon, esmentats al capítol tercer, i el vell Riudavets,convertit ara en marit d’Adela. Cal recordar que Josep Rodon apareix també a la febre d’or. A més, com que La bogeria es fan presents els dos marcs espacials clau de la narrativa olleriana. Vilaniu i Barcelona, i també el mateix marc cronològic, podem dir que Narcís Oller afegeix amb aquesta novel·la un nou episodi al seu món novel·lístic.

LA BOGERIA (edició a càrrec de Domènec Marzà)

pàgines 27 a 33. Editorial Hermes. Barcelona 2000