LA LITERATURA DEL SEGLE XV A LA CIUTAT DE VALENCIA
No hi ha dubte que l’Espill, de
mestre Jaume Roig, ocupa un lloc ben destacat deins l’espessa i vigorosa
tendència misògina de la literatura europea medieval. Com deia Morel-Fatio,
elllibre dle metge valencià no desmereix gens ni mica al costat del Corbaccio o del Matheolus, de les Quinze
joies du mariage o de l’obra de l’Arxiprest de Talavera. La destresa
narrativa, l’acuïtat de l’observació realista i el metòdic rigor satíric, que
Roig desplega en el seu llarg poema, fan de l’Espill un dels textos més vius i
atraients del gènere.
Joan Fuster, Obres
completes, I. Llengua, Literatura, Història. Clàssics Catalans del
segle XX”. Ed. 62. Barcelona, 1968, p. 175.
València a la segona meitat del segle XV
En el panorama de la literatura
catalana de la segona meitat del segle XV, hom pot constatar que un bon nombre
d’escriptors pertanyen a l’àmbit valencià: Jordi de Sant Jordi i Ausias March;
Joanot Martorell; Roís de Corella i una sèrie de poetes menors i conreadors
d’una prosa d’arrel classicista –l’anomenada “valenciana prosa”-; Isabel
de Villena; Jaume Roig i els conreadors de la poesia satírica –Bernat Fenollar,
Joan Gassull i Joan Moreno, entre d’altres.
Aquest
fet de caire literari no és casual, sinó que es produeix paral·lelament a
l’auge que la ciutat de València, a la segona meitat del segle XV, adquireix en
altres àmbits, com el demogràfic, l’econòmic i el político-social.
La València de mitjan segle XV és
una ciutat en plena eclosió demogràfica – al llarg del segle XV, la ciutat
passa de 40.000 a 75.000 habitants- i amb un increment econòmic considerable,
l’impuls del qual arrenca del regnat de Pere el Cerimoniós, en el segle
anterior. Tot això acompanyat de l’hegemonia política dins la Corona d’Aragó,
detentada per Catalunya fins en aquell moment.
La literatura a la València de la segona meitat del segle XV
La
literatura a la València de la segona meitat del segle XV no depèn de l’ajut de
cap mecenes ni de l’impuls de cap cort renaixentista. La plataforma bàsica per
al desenvolupament d’un dels moments literàriament més esplendorosos de la
ciutat de València la constitueix la ciutat mateixa. Els lectors ja no es
troben adscrits únicament a les classes socials a qui anava adreçada la
literatura en els segles anteriors, és a dir, als clergues, nobles i llecs,
sinó que un nou tipus de lector, la burgesia de l’època, ha entrat en escena,
amb uns interessos literaris que també resulten nous. Per a aquest nou sector,
la literatura no serà altra cosa que un mitjà de divertiment.
De la
mateixa manera que el públic lector no formava part d’un bloc social homogeni,
els literats valencians de la segona meitat del segle XV també s’agruparen en
tertúlies, en funció de la seva procedència social. Així, el grup de Roís de
Corella, que es reunia a casa del noble Mercader, era el centre dels escriptors
de la noblesa. En canvi, el grup de Bernat Fenollar, integrta per juristes,
notaris i canonges, reunia, més aviat, el sector burgès. Aquests dos blocs, tot
i que no puguin considerar-se hermètics, ateses les relacions existents entre
ells, representen, de fet, dues concpecions diferents de la literatura.
En el mateix grup de Corella es
podrien situar els escriptors que també van conrear aquesta prosa d’arrel
classicista que alguns historiadors han anomenat “valenciana prosa”. Es
tracta d’autors com: Miquel Pérez, Bernardí Vallmanya,Jeroni Fuster, Joan
Escrivà, Francesc Carròs i Pardo de la Casta...
Es
caracteritzen per una actitud distanciada davant el món que els envolta;
conreen formes com la narració ovidiana o bíblica, l’hagiografia, la novel·la
sentimental, la reflexió moralitzadora...
Per altra
banda, Jaume Roig i els autors agrupats per R. Miquel i Planas al Cançoner
satíric valencià representen, com
hem dit, una actitud més lligada amb els gustos de la burgesia del moment.
Els trets básics de la seva
concepció de la literatura són ellligam establert amb la realitat circumdant i
el seu plantejament satíric: des d’aquesta òptica, els costums de la societat de l’època
resulten grotescos; l’amor s’explica com un joc eròtic ila dona és desproveïda
de la idealització pròpia de l’antiga lírica trobadoresca.
Aquests escriptors usen un estil
planer i sens e pretensions i, amb l’excepció de Jaume Roig, de poca personalitat.
La seva llengua, d’acord amb els seus postulats, rebutja els convencionalismes
lingüístics dels poetes de l’escola catalano-provençal i reflecteix els
col·loquialismes del moment.
Joan Roís de
Corella (doc.
1433/1443-1497)
Joan Roís de Corella procedeix del
mateix sector social que Ausias March i Joanot Martorell. De fet, les seves
possibilitats d’expressió professional i literària van ser les mateixes que les
dels altres, però Roís de Corella trià un camí diferent al d’aquests dos
escriptors, tant enel terreny personal com en el literari.
L’aspecte que contribueix a copsar
més bé lapersonalitat i l’obra de Roís de és l’absència d’aquell esperit
cavalleresc que caracteritza a bastament la narrativa del segle XV. Roís de
Corella encarna, en certa manera, la crisi d’aquest esperit cavalleresc.
El centre d’interès en la vida i
l’obra de Roís de Corella es concreta clarament en l’amor. Val a dir que la literatura de Roís és una literatura d’elit adreçada a
uns sectors alts de la societat que veien qüestionar el concepte d’amor cortès.
Joan Roís de Corella exposva, en la seva literatura, un nou esperit vital i una
nova realitat que es manifestaria arreu d’Europa amb el Renaixement. Un dels
elements que caracteritza més clarament la vasta producció de l’escriptor
valencià –poesia religiosa, lírica,profana, prosa narrativa –és la incorporació
d’una sèrie de dades autobiogràfiques, sentimentals i incidentals en la seva
obra, com si fossin un mitjà que permetés alleugerir els sofriments com a escriptor.
En la seva prosa arriba a
l’aplicació de tècniques d’expressió característiques de la poesia lírica, la
qual cosa el porta a tendir a les narracions breus en prosa i a la intercalació
entre la prosa de fragments en vers. En aquest sentit, Roís de Corella compta
amb un important precedent, que és la prosa poètica practicada per Ramon Llull.
Tanmateix, la distància entre ambdós és prou considerable: Llull es troba
situat, de fet, a l’inici de la literatura catalana medieval, mentre que
Corella és, sens dubte, el nostre renaixentista més complet. Llull escriu a
partir d’uns apriorisme extraliteraris, mentre Corella és el primer autor
català que valora “lo treball de
la ploma”, i per a qui la
literatura troba plena justificació per ella mateixa.
Joan Roís de Corella pot ésser
considerat el poeta “més modern” de la literatura catalana medieval. La
seva obra, exponent de la transició des de la Baixa Edat Mitjana al
Renaixement, es caracteritza per l’abundor de metàfores, d’al·lusions, sovint
de caire mitològic, però també cristianes, i l’ús freqüent de la hipèrbole.
N’és una bona mostra el Plant
d’amor:
Mos ulls, tancats perquè altra no mire,
si els obre
mai, la mort suplic los tanque;
l’aigua de
plor, puix no es pot fer s’estanque
un poc espai
pendrà per on espire.
Sol pel
desert, fugint la primavera,
en ram florit
nopendré mai posada
ab
plorós cant; en aigua reposada
nunca
beuré, en font ni en ribera
Flor
d’honestat, estarà en la bandera,
sobre
el meu vas un mot de lletres negres:
“Corella
és mort, qui en dies poc alegres
sempre
vixqué, per amar ab espera.”
(ed.cit.,
p. 47)
És palès
com Roís de Corella ja no conserva cap mena de lligam amb la lírica
trobadoresca,la qual cosa el distancia d’Ausias March. La poesia profana
s’inclina, de fet, a una agudesa conceptual; al joc de paraules i al sobreentès
si la procacitat de la idea ho exigeix. Així, per exemple, diu amb un cert
hiperbolisme, a una càlida dama que sembla no haver-li fet gaire cas:
Si
el fred cald refreda la mà casta,
calfar
l’heu vós, encara que fred sia;
si
tot lo foc en lo món se perdia,
pendrien-ne
de vós, que en sou molt basta;
si
en algun temps cremant la terra es gasta,
no
perreu[1]
vós, vivint com salamandra,
ni
perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda
perquè
us deixeu de vostra gentil casta.
(ed.
cit., p. 52)
Però
altres vegades no s’està de dir les coses pel seu nom:
Calda
cremant, que no sentiu hivern
ni
menys sabeu en quin temps se ’hiverna;
si
en lo bordell n’hi ha una qüerna,[2]
una
sou vós, senyora, en aquell hivern
ni
menys sabeu enquin temps se hiverna;
Ferux
Bertran vos calà lo seu pern
descapollat,
la vista s’enlluerna.
(ed.
cit., p. 57)
La seva
prosa és d’una estructura complexa, però ben harmònica en les insercions i les
coordinacions –contràriament al que s’esdevé amb altres esciptors humanistes.
Basada molt directament en obres d’autors clàssics, fragments dels quals
apareixen sovint traduïts, la prosa de Roís demostra el seu gran interès per la
cultura greco-llatina, i és, en aquest sentit, una mostra precursora de
l’humanisme del segle XVI.
No pren,
però, dels clàssics, ni idees ni fórmules de tipus estilístic. Són senzillament
símbols, figures mitològiques que serveixen de disfressa a les passions. Roís
de Corella aprofita tota mena de fragments i sutacions que puguin embellir la
narració de determinats fets mitològics. No inventa, doncs, arguments: els treu
essencialment d’una tradició literària –Ovidi, Boccaccio- o bé de la seva
expriència personal. Els dóna, això sí, una forma estilística que partint del
model boccaccià evoluciona cap a fórmules lingüístiques originals. Sense
violentar la llengua,però més enllà de les seves possibilitats d’estructura,
Roís assoleix el grau màxim de desenvolupament de la nostra prosa humanística:
A tan alt
grau l’extrem de ma dolor ateny, que de present me dolc en algun temps sia ver
ma tristor finar puga; en açò passe los infernats,[3]
que l’ésser trist me delita, e só content ma dolor eternament coldre. E, si a
ma dolorida pensa alguna hora la mort se presenta, refuse acceptar, per lo
delit que la pèrdua de ma vida emporta. ¿Com, doncs, serà causa de tanta dolor
escriure’s puga? ¿Quin paper soferrà[4]
ésser tint de lletgea de tant crim? ¿Consentrà l’aire que veu se conforme, èr a
que tanta culpa sia llesta? Obra’s l’infern, esperits immundes sobreïxca;
tornen los elements en la confusió primera; mostren-se clar dels damnats les
penes, perqujè lo món, en terror convertit, alegria no celebre. Estiguen los
rius segurs e los monts cuitats córreguen; bullint la mar, los peixos a la riba
llance; respose lo sol davant l’habitable terra, e nunca jamés en nostra vista
los daurats cabells estenga; no es compten pus de l’any los dotze mesos, e sola
una nit l’esdevenidor temps comprenga.
(ed.
cit., p. 66)
Dins la
seva obra religiosa cal destacar l’Oració a la Sacratíssima Verge Maria
tenint son fill Déu Jesñus davallat de la Creu(1493), que va ser imprès a
la fi del llibre Lo quart del cartoixà (1495), traducció que Joan Roís
de Corella havia fet de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia. La dita Oració
a la Sacratíssima... ens ha romàs com un dels poemes més bells i dramàtics
de la poesia del segle XV:
Plany-se
lo món cobert d’aspre scelici,
crida
lo sol plorant ab cabells negres,
e
tots los cels vestits de negra sarga
porten
acords al plant de vostra llengua.
(Ed.
Miquel i Planas, versos 21-24)
Jaume Roig (València, doc. 1434 – Benimamet, 1478)
Una de
les constants de la literatura medieval, present a totes les literatures
d’Occident, és la sàtira.
Els temes
ridiculitzats, mitjançant aquesta sàtira són molts i diversos: les dones,
l’avarícia, la vanitat en el vestit, la creença en presagis, els costums
matrimonials de l’època, les classes socials, els nobles qu eno volen protegir
els joglars, els cavallers que volen ascendir ràpidament en l’escala social,
els religiosos.
La
literatura satírica catalana dels segles XIV i XV se centra en tres aspectes:
la misogínia, l’anticlericalisme i la crítica de les febleses de la societat.
Així com en els dos darrers aspectes, el desig de fer riure sembla, sovint, ser
més important que el propòsit de corregir o de destruir (per això, la sàtira
catalana fa l’efecte de ser menys ferotge que els atacs que es van escriure a
Castella a la mateixa època) l’àrea de l’antifeminisme adquireix a la
literatura catalana un gran relleu, tant pel fet que va estar-hi més en voga
que a Castella, com per la virulència dels seus atacs.
La misogínia,
a part de ser un element present a Eiximenis, Vicent Ferrer i Bernat Metge, va
produir una gran varietat d’obres, des de peces curtes aïllades, fins l’Spill
de Jaume Roig, i fins i tot obres de rèplica, com el Llibre anomenat
Vita Christi, de sor Isabel de Villena.
L’Spill,
escrit entre 1455 i 1461, inicia l’escola satírica valenciana, que comptarà amb
peces com Lo procés de les olives de Bernat Fenollar, Lo somni de Joan Joan
de Joan Gasull, i d’altres per l’estil, aplegades per Miquel i Planas al Cançoner
Satíric Valencià.
El
propòsit de l’autor és demostrar que tote sles dones:
...de
qualque stat, / color, etat / llei, nació / condició / grans e majors, /
txiques, menors, / jóvens e velles, / lleges e belles, / malaltes, sanes / les
cristianes, / juïes, mores, / negres e llores / roges e blanques, / dretes e
manques, / les geperudes, / parleres, mudes / franques, catives, / quantes són
vives...
(ed.
cit., pp. 27-28)
són vils,
llevat de la Mar de Déu i que, en conseqüència, els homes les han de defugir.
Per dur a
terme aquest propòsit, Jaume Roig crea un personatge masculí que recorre tota
una trajectòria des de la joventut pletòrica fins que, ja vell, viu sol i
allunyat de les dones.
Del seu
contacte negatiu amb les dones, presentades en tots els estaments possibles,
se’n desprenen tots els seus atacs.
Jaume
Roig considera les dones com a causants del pecat:
Per llurs
pecats / lo general / diluvi, qual / preicà Noè / de cert vingué, / car se
lliuraven / dones i’s daven / als seus diables; / cossos palpables, / falsos
prenien / e subcombien /furtant, prenent / d’altri servent; / ab diabòlica /
art no catòlica / ells engendraven / e s’emprenyaven / de fills malvats...
(ed.
cit., p. 114)
Aquest és
un dels tòpics més subratllats al llarg de tota la literatura misògina
medieval.Potser és per això que Isabel de Villena el contradiu amb més vigor
que cap altre dels tòpis usuals, com veurem a continuació.
Sembla
versemblant que Isabel de Villena va escriure el seu Vita Christi com a
rèplica a la misogínia de l’Spill, obra que devia haver llegit. A la
seva obra dignifica tant com pot la dona. L’apologia que en fa és sobretot
causada per la concepció que fa del seu llibre com una vida de Jesucrist, vista
a través de les dones. El llibre és el relat de la vida de Crist; però no és
agosarat de dir que el paper principal es dóna a Maria. A més, l’autora
selecciona de l’Evangeli només aquells passatges en els quals les dones tenen
un paper rellevant.
Per a
Isabel de Villena, les dones no tan sols no són les causants del pecat, sinó
que estaninclinades a la virtut i són amables i pietoses. Són les que millor
van acollir Jesús, per la qual cosa les presenta com les seves predilectes.
Vegem només un dels nombrosos exemples que podríem adduir:
“E les
gents que veyen anar sa senyoria per la carrera ab tan grandíssima
pena,comportada ab tanta prudència, tots eren moguts a pietat, specialment les
dones, qui per natura són molt pus caritatiues e piadoses quels hòmens...”
(ed.
cit., II, p. 359)
A
l’extrem oposat de tot aquest plantejament es troba, com hem vist, Jaume Roig.
Ell titlla les dones de luxurioses,de prsumides, de brutes, d’amants dels
diners i de no treballar, de xerraires, xafarderes, difamadores del proïsme; de
mentideres i amants de baralles; de mutables i capricioses –“més que’l
penell / les muda’l vent”-; de malvades, males mares, envejoses, impies,
renegades i geloses.
Tots
aquests defectes es troben subratllats, però potser n’hi ha uns quants tractats
amb més duresa.Per exemple, la brutícia i la maldat.
De tots
els autors misògins, Jaume Roig és qui descriu amb més realisme la suposada
brutícia general de les dones. Quan parla de la primera esposa del
protagonista, ratlla gairebé l’escatologia:
...molt
m’enutjava / cascuna nit, / sovint al llit / com s’orinava / e fressejava /
tant i sovint; / lo llit podrint. / Quan li venia / son ordinari, / sens pus
pensar-hi, / cames i cuixes / les calces fluxes, / tot se n’omplia; / drap si’s
metia / ab tal olor / e tal color / com Déu se sap, / llençava’l drap / per los
racons, / davall caxons, / entra la palla; / no hi dava malla / hom si’l
trobava; / lla’l se llexava / on li caïa...
(ed.
cit., p. 54)
Si hom
analitza les dones de l’Spill des de l’òptica de la malicia, s’adona que
Jaume Roig no s’ha aturat aquí, és a dir que no ha pintat dones malicioses,
sinó malvades, sovint i gairebé sempre en una mesura que sobrepassa la
versemblança. Apareixen tantes dones malvades, que no és exagerat de dir que en
el trajecte biogràfic del protagonista sempre n’hi ha una o altra al seu
costat.
Ara bé,
l’Spillno és només un llibre misogin, sinó que, a més a més, ofereix un
panorama pessimista de la vida. Cal tenir prsent que no és una obra escrita amb
intenció humorística, sinó que es tracta d’una dura sàtira.
D’entrada
sembla paradoxal que Jaume Roig, un home ben considerat a València, metge de la
reina, administrador d’hospitals i benefactor del convent de la Trinitat,
tingui una visió tan negativa de la vida.
Potser la
paradoxa s’explicaria pel fet qu el’obra va ser escrita en moment d’una
epidemia de pesta i sota el punt de vista d’un home que, com a metge, coneixia
com ningú els estralls d’aquesta epidèmia. A part d’això, el seu ofici als
hospitals li hauria pogut proporcionar un seguit de casos llastimosos i
desagradables, que després refelectiria a l’Spill.
Un dels
elements més reeixits d’aquesta obra és la creació d’un personatge que explica
els fets en primera persona, que s’ho ha de guanyar tot gràcies al seu esforç,
i que té un ideal típicament burgès: al principi de l’obra, viure a València
ben considerat, amb una muller fidel i voltat de fills, i, un cop desenganyat
de les dones, dedicar-se al conreu del seu hort.
Això és
una troballa important, per tal com la literatura medieval no s’havia encarat
amb un personatge d’aquest tipus amb una semblant actitud. Aquestes
consideracions han dut els crítics a relacionar l’Spill amb la novel·la
picaresca castellana. No es pot afirmar que l’Spill hagués influït en el
Lazarillo, ni en la gènesi de la picaresca, però sí que, un segle abans
de l’inici d’aquest gènere, fita decisiva en la història de la novel·la
moderna, Jaume Roig ja havia intuït, en part, les grans possiblitats d’un tipus
nou de narració.
Font: CARBONELL, Antoni, ESPADALER, Anton M., LLOVET,
Jordi, TAYADELLA, Antònia. LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES.
pp.179-188) Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA).
Barcelona, 1980.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada