EL PERÍODE BARROC (dins LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES)

EL PERÍODE BARROC

            Podríem definir el barroc com aquell moviment cultural que se situa entre el manierisme i el neoclassicisme. El manierisme cal interpretar-lo com l’etapa intermèdia entre el Renaixement i el ple barroc, mentre que l’enllça entre aquest darrer i el neoclassicisme és el barroquisme, la figura paradigmàtica del qual serà Calderón de la Barca. El barroc trenca definitivament amb l’estètica renaixentista empès no ja per un ideal estètic de perfecció, sinó mogut per un nou concepte dle realisme: es tractarà d’abraçar la natura humana plenament i res no serà rebutjat: lapredilecció del barroc pels monstres n’és una prova excel·lent, així com la seva passió psicologista encara a aprofundir l’essència de l’home. Vista aquesta ambició totalitària i tenint en compte la impossibilitat de realitzar-la, no ha de sorprendre’ns que el desengany i el pessimisme –conseqüència de l’inevitable fracàs de la investigació- en siguin una constant que el caracteritza

La literatura catalana del segle XVII no basa la seva continuïtat enllaçant amb la tradició del segle anterior –subsidiària al seu torn d ela medieval-, sinó que esdevé literàriament i estilística tributària del barroc castellà. Sense arribar mai a la grandesa i perfecció d’aquest darrer, hi trobem, tanmateix, els temes que configuren el moviment hispànic, expressió de la Contrareforma: la dualitat entre la fugacitat del plaer i la voluntat ascètica, el sentiment d ela mort i del desengany d ela vida, l’obsessió per la predestinació, l’escepticisme i l’estoïcisme, la caricatura tràgico-burlesca de l’existència i el pessimisme polític.

El Principat

La poesia

            Amb el nom d’escola poètica castellana se sol designar el corrent barroc que es desenvolupa a Catalunya seguint les línies mestres dels autors castellans. Per un costat, s’oblida la tradició catalana ancorada en bona part en l’herència medieval, i, per l’altgre, davant la impossiblitat d’oferir una alternativa pròpia hom recorre al sistema castellà: s’escriuen quintilles, sonets, octaves, silves, dècimes, romanços, etc., formes estròfiques fins aleshores no practicades a les lletres catalanes i s’accepta una temàtica ja codificada ala literatura hispànica. Una prova d’això és l’inici dels temes bucòlics apareguts a Castella un segle abans i que perduraran fins a la Renaixença.

            Vicenç Garcia (Tortosa, 1579- Vallfogona de Riucorb, 1623), més conegut com “Rector de Vallfogona”, és la figura més representativa d’aquesta escola i de tot el segle XVII català. Personatge llegendari, damunt seu s’ha construït una biografia popular de caire anecdòtic i festiu encara viva. Hom li ha atribuït l’anomenat Quijote de Avellaneda i l’obra dramàtica El cortés bandolero, exaltació de la figura dle seu amic Perot Rocaguinarda.

            La seva obra poètica va romandre inèdita durant quasi un segle i la transmissió es va fer mitjançant còpies manuscrites en les quals és molt difícil destriar l’autèntic de l’atribuït. Malgrat tot, i partint de les obres de segura autoria, podem dir que la seva producció oscil·la entre dos pols: els poemes de caire amorós, en els quals hi manifesta una lírica depurada, plena d’agosarades metàfores i exhibint una retòrica molt treballada:

                                               Clavell la boca i olor de camuesa.

                                               Los ulls als ulls de lliris s’acomoden.

                                               Tot lo demés, ab dolces bandes roden

                                               Les roses i jasmins ab sa puresa.

                                                                                  (ed. cit., p. 46, XVI, vv. 1-4)

i els poemes de caire escatològic qque, amb tot, són els que li han proporcionat la seva inmesgotable fama. Aquest tipus de composicions degué gaudir de gran acceptació car, si per un costat seguí explotant una temàtica que a l’Edat Mitjana havia donat excel·lents resultats, per l’altre, originà en la nostra literatura un peculiar fenomen que hom coneix com a “vallfogonisme”. Vegeu-ne un exemple:

                                               La monarquia regint

                                               Felip Terç que la millora,

                                               se féu esta cagadora,

                                               essent Papa Paulo Quint.

                                               ................................................

                                               En sa traça artificiosa

                                               no pose lo maliciós

                                               la llengua ab zel envejós,

                                               perquè la traurà merdosa.

                                               Ací mil culs retronant

                                               faran memòria perfeta

                                               de l’assalt de la Goleta

                                               i victòria de Llepant.

                                                           (Vid. M. de Riquer, Història..., cit., III, p. 644)

Un altre aspecte de la seva poesia és el religiós ila meditació sobre la brevetat de la vida.

En el conjunt de l’obra del Rector de Vallfogona cal destacar una peça teatral de caràcetr hagiogràfic intitulada Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara. L’obra té interès perquè alhora que ens indica una certa pervivència de les fórmules medievals de representació de vides de sants, fa evident l’assimilació de la concepció i de la tècnica teatrals castellanes: concretament, la típica divisó en tres actes o jornades, l’ús de formes estròfiques foranes (silves, dècimes,...), la tendència a l’al·legoria, etc.

És interessant de constatar, també, que aquest gènere de les comèdies de sants constitueix en algunes de les seves mostres dels segles XVII i XVIII un primer pas cap al’aparició del sainet profà. Així, en una peça d’aquestes caracterísitques intitulada La Comèdia de la Mare de Déu de les Soques, de Josep Roig, apareix, enmig del caràcter religiós de l’obra, un personatge anomenat “Gafetgraciós” que participa ja de la tipologia picaresca del sainet. Les possibilitats dramàtiques de personatges singulars com aquests havien de donar naixença i desenvolupament a una nova forma teatral que, amb aquest nom de sainet, nodrirà les representacions dels segles XVIII i XIX.

Vicenç Garcia –conegut literàriament com Garceni- va fer escola fins al punt que alllarg del segle XVIII rector fou sinònim de poeta. Així: Joan Baptista Gualbes (Rector de Bellesguard), fra Manuel de Vega (rector de Pital·luga) o Joaquim Vives i Ximenes (Rector de Banys).

Francesc Fontanella (Barcelona, aprox. 1615 – Perpinyà, 1680/1685) és l’altra gran figura del XVII català. Morí a Perpinyà, lluny de casa seva, a causa de la seva activa participació en la guerra de Separació (1640-1652), en la qual el Principat es posà sota la protecció de França i va perdre les terres del Rosselló.

Podem dividir la seva obra en dos gran gèneres: les composicions líriques, on predominen els temes amorosos i religiosos iles peces dramàtiques, de caràcter al·legòric i pastoril. Hom pot considerar la seva producció com a paradigma de les lletres catalanes en aquell temps. En efecte, si per una banda, assimila perfectament el barroc provinent de Castella,per l’altra, conscient de la progressiva castellanització de la parla literària, lluitarà per refer-la no tornent a la tradició medievalitzant, ans incorporant a la llengua catalana els corrents més en voga aleshores i revitalitzant la nostra llengua poètica.

Com a autor teatral destaquen les seves obres Amor, fermesa i porfia (vers el 1640) de caire pastoril, i LO desengany (vers el 1650). Mentre que en la primera expressa –en una lloa que encapçala el text- la voluntat de fer un teatre culte que omplís el buit existent, la segona és la millor peça dramàtica catalana del XVII. Aquesta darrera venia a representar una assimilació hàbil d ela dramatúrgia castellana. Consta de dos actes i desenvolupa el tema clàssic de les noces de Venus i Vulcà, encara que convenientment arranjat, car només serà un pretext perquè els pastors Tirsis i Mireno solucionin llurs conflictes amorosos. L’òptica que es destaca de l’acció mitològica és, precisament, el fet del desengany sofert per Mart, que veu com la seva amant –Venus- cau, per simple interès material, en les mans de Vulcà. L’obra té l’atractiu suplementari de desenvolupar una doble acció dramàtica –teatre dins el teatre-, que potencia el caràcter exemplar i pedagògic de la peça. D’altra banda, hi ha una constant fluctuació entre ficció i realitat deguda, en part, a la identificació dels dos pastors amb alguns membres del cercle literari de Fontanella.

Observem un fragment de Lo desengany on s’expliciten les constants d’estil i llengua abans esmentades:

Vulcano                     De tan bella gentilesa

                                   de bellesa tan gentil,

                                   ni mon ingeni subtil

                                   pot descriure la grandesa;

                                   aquí acaba ma agudesa,

                                   puix, admirat i suspès,

                                   ton donaire me té pres,

                                   i m’abrasa ta hermosura,

                                   cervell, cor, tripes, freixura,

                                   i tres-centes coses més!

                                   Lo menos de mon ardor

                                   no cap en lo que t’he dit,

                                   millor ho veuràs al llit

                                   per més que hi hage foscor;

                                   allí diré mon amor

                                   amb afecte més encès,

                                   i si per cas no dic res,

                                   parlaran més encertades

                                   les festes, les abraçades,

                                   i tres-centes coses més!

                                                                       (ed. cit., pp. 54-55)

            Com a poeta, la part més reeixida és un conjunt de sonets aplegats sota el títol de Fúnebre obsequi a una eclipsada bellesa (1648), dels que destaquem l’intitulat A la mort de Nise, influït per Garcilaso, considerat com una de les peces més conseguides de tota la la literatura catalana:

                                   ¡Oh dures fletxes de mon fat rompudes,

                                   rompudes per ferir més doloroses,

                                   que, llevant-me les plomes amoroses,

                                   deixen al cor les puntes més agudes!

                                   Flames més eclipsades que vençudes,

                                   aurores algun dia lluminoses,

                                   ombres ja de ma vista tenebroses,

                                   tenebroses, mortals, però volgudes.

                                   Principi trist de penes inhumanes,

                                   terme feliç de l’ànima afligida

                                   que per alivio son dolor adora;

                                   fletxes sereu i flames soberanes

                                   si llevau a mon cor la trista vida

                                   per donar a mos ulls eterna aurora.

                                               (Vid. M. de Riquer, Història... cit., III pp. 650-651)

 

 

Josep Romaguera

            Una problemàtica semblant a la de Fontanella es dóna en l’obra del vicari general del bisbat de Barcelona. Josep Romaguera, autor d’un Atheneo de grandesa sobre eminencias cultas, catalana facúndia, ab emblemas il·lustrada, aparegut el 1681. L’autor, que segons Rubió “és l’exponent més alt del mal gust conceptista en les nostres lletres”, té, tanmateix, el mèrit d’haver estat elpñrimer a plantejar una renovació de la literatura catalana a partir de l’adhesió als models barrocs –gracianescos- en voga, i de la restauració de la pròpia llengua. Romaguera, que exposà aquests propòsits en el pròleg a l’Atheneo, establint un autèntic programa per assolir-los, demostra en el text que el segueix que ell no era, malauradament, qui podia dur-lo a terme. Deixant de banda incapacitats literàries, el seu cas no deixa d’ésser dramàticament simptomàtic.

La prosa

            En l’àmbit de la historiografia cal esmentar l’obra de Jeroni Pujades (1568-1635) Crònica universal del Principat de Catalunya, les dues primeres parts del qual es publicaren en català (1609) i després foren traduïdes al castellà, llengua en la qual fou escrita la darrera part de l’obra. Amb Pujades finalitza la tradició historiogràfica en llengua catalana. L’interès de la Crònica més que en les dades que recull dels arxius, se centra en les observacions que conté, de to personal i directe, així com en la seva habilitat descriptiva. Un anònim caputxí,comentant-la, li dedixcà un mediocre sonat amb un vers afortunat:

                                   Pus parla en català, Déu li don glòria

que esdevingué una consigna político-literària fins la plenitud de la Renaixença.

            Pujades també és l’autor de sis Dietaris que abracen els anys 1601-1610 i 1621-1630, conjunt de notes de gran interès per al coneixement de l’època, on s’hi barregen la subjectivitat del diari personal i l’agudesa i desig interpretatiu de l’historiador,i en els quals s’adverteix ja el clima social enrarit que conduirà a la guerra de Separació o dels Segadors.

            Literàriament parlant, però, l’obra més interessant d’aquest gènere és l’anomenat “pesudo-Boades”, és a dir, el Libre dels feyts d’armes de Catalunya, escrit per fra Joan Gaspar Roig i Jalpi (1624-1691) el qual la va atribuir a un personatge històric, Bernat Boades, que va viure durant la primera meitat del segle XV. La falsificació té una finalitat clarament política: és un cant a la grandesa militar i política de Catalunya després de la derrota de la guerra de Separació. Escrita en un català conscientment arcaitzant, Roig i Jalpi en evitar també els castellanismes, ha despistat crítics i filòlegs fins fa ben pocs anys.

            Pel que fa a la narrativa, esmentem el medievalitzant Viatge de Pere Portes o Porter de l’infern, d’autor anònim, obra de caire satíric que revitalitza el gènere medieval dels viatges a ultratomba,i en el qual el seu protagonista, unpagès, va a l’infern a cercar un notari que l’havia enganyat.

El País Valencià

            El panorama poètic valencià del segle XVII és molt pobre. La poesia culta és gairebé sempre ocasional i la participació de la poesia catalana pràcticament nul·la.

            Tanmateix, la tradició satírica perviu. Vegem-ne una mostra que il·lustra també clarament les seves fonts medievals,en aquest fragment de la Xàvega dels notaris (1604):

                                               Venturós any

                                               ple de tot guany

                                               és lo present,

                                               a tota gent

                                               acomodat;

                                               molt lo sembrat,

                                               collita prou;

                                               en son temps plou

                                               i fa serè.

                                               .....................................

                                  

                                               no hi ha nengú

                                               que no pretenga,

                                               ab llarga arenga,

                                               ser comte o duc

                                               i lo més ruc

                                               és més premiat.

            Dins d’aquest mateix estil esmentem la figura del dominicà Francesc Mulet (1624-1675), paral·lel al nostre rector de Vallfogona, home de gran fama i molt apreciat a l’època, és l’autor d’un Tractat del pet.

            L’obra poètica de major qualitat, però, són les Trobes apòcrifes, atribuïdes al cavaller Jaume Febrer, del segle XIII, escrites segurament en lloança d’Onofre Esquerdo, de la segona meitat del segle XVII, en la qual fa una lloança dels llinatges valencians.

Font: CARBONELL, Antoni, ESPADALER, Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia. LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. pp. 251-266) Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.