INTRODUCCIÓ A LA RENAIXENÇA (dins LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES)

INTRODUCCIÓ A LA RENAIXENÇA

Cal enfocar [el moviment de la Renaixença] des de l’angle de la història política. Fer-ho des d’un punt de mira estrictament literari no autoritzaria a consumir gaires planes dissecant-ne l’evolució i catalogant els  autors ile sobres, tant en català com en castellà, que sorgiren en les primeres dècades del moviment. La majoria no tenen un valor prou personal per a interssar individualment i tenen més tensió programàtica i intenció ideològica que no pas elevació poètica. Hom les llegeix quasi sempre cercant-hi un ressò de les il·lusions col·lectives o bé de l’anecdotisme personal, més que nopas un goig artístic. Però tenen el valor d’ésser testimonis d’una època en la qual tothom se sentia protagonista d’un moviment, en un sentit o un altre, revolucionari.

Jordi Rubió i Balaguer. La Renaixença, in: Moments crucials de la història de Catalunya. Biografies Catalanes, I. Ed. Vicens ViVes. Barcelona, 1962, p. 228.

            Amb el nom de Renaixença hom designa el moviment que, després de tres de segles de feble activitat literària, es prsenta com a restaurador de la llengua, de la literatura i de la cultura catalanes, en forma de presa de connsciència col·lectiva, i que es produí al nostre país més o menys paral·lelament amb la desclosa del Romanticisme. L’impuls inicial de la Renaixença no sorgeix, però, del Romanticisme –que sens dubte va afavorir-la-, ni es tracta, tampoc, d’un fenomen que s’acabi amb la crisi històrica d’aquest moviment, pel fet que el redreçament iniciat amb la Renaixença no es va estroncar.

            El terme de Renaixença no és coetani al moviment que designa, sinó que va ser aplicat a posteriori, a partir d’un moment que encara no ha estat determinat amb prou exactitud. Sembla, però, que es va imposar, sobretot a partir de 1871, en esdevenir el títol d’una de les revistes més importants de l’època.

            Els límits cronològics de la Renaixença també es troben encara per fixar d’una manera definitiva. Convencionalment, se sol datar el seu inici en el moment de l’aparició a la revista El Vapor (24 d’agost de 1833) de la composició de Bonaventura-Carles Aribau A la Pàtria (Trobes). És ben cert, però, que l’inici de la Renaixença, com el de qualsevol altre moviment literari, no va començar amb aquesta puntualitat, sinó que es va anar gestant al llarg de tota una colla d’anys. En el cas concret de la Renaixença, cal buscar els seus veritables estímuls en el segle XVIII que, paradoxalment, és el segle del Decret de Nova Planta (1716), fruit de la política centralitzadora dels Borbons, i que suposà l’abolició de les institucions autòcotones i de l’ús oficial del català.

En efecte, al segle XVIII es produeix a Catalunya una expansió demogràfica –la població augmenta més del doble entre 1718 i 1787- i també una extensió i intensificació en la producció agrícola, acompanyades d’una millora de es tècniques de conreu. Aquest darrer element té com a conseqüència l’augment dels ingressos procedents dela terra i la formació d’un capital que donarà suport a la creació de la indústria. En aquest segle, doncs, es posen les bases de l‘auge econòmic català del segle XIX, factor al qual va lligada la Renaixença.

            També al segle XVIII algunes institucions ipersonalitats comencen a interessar-se per la història i per la llengua de Catalunya. Així podríem parlar de la “Real Academia de Buenas Letras de Barcelona” (instituïda el 1752) que es proposa d’ionvestigar el pñassat històric de Catalunya i de confeccionar un diccionari d’autoritats d elallengua catalana; de la “Junta de Comerç”, que va obtenir el seu reconeixement oficial el 1760 i que es proposà de redreçar el comerç català; de la Universitat de Cervera que, tot i que va ser creada com a represàlia contra la de Barcelona, per motius relacionats amb la guerra de Successió, es convertí a la llarga en un centre d’estudi de la història, del dret i de la cultura de Catalunya, sota l’estímul de Josep Finestres. De Cervera sortiria, precisament, la prmera fornada d’escriptors de la Renaixença pròpiament dita.

            Pel que fa a les personalitats, cal destacar Antoni de Capmany (1743-1813), autor d ela primera història econòmica publicada a Europa: Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (Madrid, 1779-1792), obra que constitueix un precedent del posterior moviment de la Renaixença. Cal tenir també en consideració Jaume Caresmar i els seus deixebles del monestir de Bellpuig de les Avellanes, que també van contribuir als estudis històrics i Pròsper de Bofarull (1777-1859) que, amb la seva obra Los condes de Barcelona vindicados (1836), tanca aquest tipus d’estudis que seguien la tradició del segle XVIII.

            En l’àmbit d ela llengua, cal parlar, en el segle XVIII, d’Antoni de Bastero, autor de nombrosos treballs lingüístics i un dels primers que manifesta una voluntat d’apologia de la llengua catalna, que ell anomenava llemosina. La seva actitud perviurà alllarg de tot el segle XIX i evolucionarà cap a la consciència, cada cop més creixent, de la necessitat d’una codificació i una normativització ortogràfica, sintàctica i lèxica del català. Després de Bastero, a les acaballes de segle, Ignasi Ferreras escriu una Apologia de l’idioma català. El 1796 trobem al Diario de Barcelona una polèmica sobre temes d’ortografia i de gramàtica catalana, la qual cosa indica que tot un sector de la socitat estava interessat en aquestes qüestions. Potser la Renaixença ja s’hauria esdevingut en aquets moment si no s’hagués produït la Guerra del Francès (1808-1814). Després de la Guerra, Pau Ballot recull el vessant apologètic dels segles anteriors en la seva Gramàtica i Apologia de la Llengua Catalana (1813), al pròleg de la qual pertany el següent fragment:

¡O llengua rica y en tot apreciable, que per falta de cultiu has estat menos coneguda y celebrada, de lo que per tants títols mereixes! ¡O llengua digna de la major estimació, y de que nos preciem de ella per sa suavitat, dulçura, agudesa, gracia, varietat y abundancia! En la oratoria té energía y força per persuadir ab eloqüencia. En la poesia es admirable, aguda y facunda [...] En la filosofía, en la medicina, en la jurisprudència, en la theología, no li falta abundancia, gravetat y facundia pera explicarse ab destresa y facilitat. ¿Qué sciencias, qué arts hi ha en la societat, que la llengua cathalana no tinga paraulas propias pera expressar las máquinas, los instruments, las maniobras, los artefactos? La agricultura, la arquitectura, la náutica, la mecànica, los nous descubriments, ja físichs, ja intellectuals, tenen sos signes technichs, ó paraulas propias en cathalá pera expressar las suas operacions. En fi pot explicar nostra llengua ab paraulas tot lo que lo enteniment pot concebir.

                                                                                              (ed. cit., epíleg)

            Aquesta obra, pitser d’escàs valor gramatical però escrita amb la untenció d’enaltir la llengua, va donar peu a l’activitat gramatical, sovint polèmica, de tot el segle XIX.

            Quant a la història literària, podem rremcar l’obra de Fèlix Torres Amat (1772-1847): Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836), que constitueix un índex alfabàtic, fet amb rigor científic, d’escriptors catalans. S’ha d’entendre com un intent de recuperar el passat literari del país.

            Pròsper de Bofarull, Ballot i Torres Amat, en els tres àmbits respectius que hem assenyalat, van formular unes reivindicacions que després la Renaixença va fer seves.

La inflexió del romanticisme a les lletres europees

            Des del punt de vista de la història literària, el romanticisme es defineix com el moviment poètic, impregnat de precises tesis filosòfiques oposades a les de la Il·lustració (Aufklärung) que sorgí a Alemanya arran d ela publicació entre 1798 i 1800, dels fragments filològico-filosòfics dels germans Friedrich i August W. Schegel, de Novalis i de Schleiermacher, a les pàgines de la revista creada pels dos primers, Athenäum. Val a dir que una sèrie d’obres de primera importància recolzaren el moviment i ajudaren a definir-ne la volada conceptual i le spautes estètiques: tals, per exemple, Lucinde, de F. Schlegel; o el Heinrich von Ofterdingen i els Hymnen an die Nacht (Himnes a la nit) de Novalis.

            El romanticisme s’ha d’entendre com un darrer graó,pñer molts conceptes no-resolutiu- la literatura més actual viu encara en l’interior dels llocs comuns establerts pel romanticisme, tal el concepte d’absolut literari, de variació formal o d’expressivitat transparat i immediata –d’una línia d epensament estètic iniciada per la Il·lustració alemanya (Kant) i l’Enciclopedisme francès (Diderot, Voltaire), i continuada per certs representants d’una crítica ja preromàntica dels postulats de l’etapa anterior, tals Jean-Jacques Rousseau a França o els representants de l’anomenat Sturm und Drag alemany, cert Goethe (Werther), cert Schiller (Cartes sobre l’educació estètica de l’home), i molt especialment l’obrfa subtil i genial de Hölderlin (Hyperion),la filosofia política de Herder (defensora de l’esperit nacional i el retorn a una mitologia popular) i l’idealisme filosòfic de Fichte (amb la seva teoria del Jo absolut) i Schelling: el més clar exemple de filòsof “romàntic” de la història.

            El romanticisme alemany, acomplert en l’obra de Jean Paul, Ludwig Tieck, ETA Hoffmann, Heinrich von Kleist, Clemens Brentano, Bettina i Achim von Arnim i Georg Büchner, tots a situar entre 1800 i 1830 pel que fa al cas, tingué una repercussió decisiva i pura en les lletres angleses (Byron, Shelley, Keats, Wordsworth, Coleridge) i les franceses (Hugo, Chateaubriand, Musset, Lamartine),però molt relativa, és a dir, tergiversada si no reduïda als tópics més banals, en la resta de les literatures romàniques..

            Contra el que se sol pensar en el món meridional, el romanticisme no fou pas un moviment que exaltés a ulls clucs l’individualisme egocèntric, el suïcidi, la nit i els somnis, el folklorisme nacional o el irracionalisme misticoide. Ben al contrari, a causa precisament dels seus orígens, el romanticisme és un moviment fonamentat en la dialèctica (fundadora d’una certa il·lusió en el progrés històric, però a l’ensems del dolor com experiència estètica) que podria establir-.se entre els temes esmentats, i llurs contraris: jo.societat, mort-vida, nit-llum, somnis-experiència, nacionalisme-.universalisme, impuls-raó.

És en aquest sentit que els postulats del romanticisme, amb totes les contradiccions que fa  al cas, poden ser entesos com un únic punt de partença per a dues estètiques literàries catalanes del segle XX: Mdernisme i Noucentisme. Així, essent fruit d’un únic plantejament de contradiccions múltiples, serà difícil poder establir diferències radicals entre els dos corrents catalans esmentats, sobretot si hom té presents tots els nivells d’actuació de la literatura: forma, contingut, vinculació a la tradició literària, adequació a idees polítiques i a formes de civilització, etc. Fins i tot l’avantguardisme català del segle XX és hereu delprimer gest romàntic esmentats, en la mesura que té les seves arrels en el surrealisme francès, i que el surrealisme prové directament del simbolisme francès, i aquest delprimer romanticisme poètic (Mallarmé acusa, a través de Carlyle, l’empenta de l’esperit literari de Novalis.

            Així, una mateixa línia estètica permet d’enfilar –amb tots els alts i baixos, estirabots a favor o escarafalls en contra que es vulgui- el romanticisme alemany i anglès, amb l’esteticisme i el simbolisme anglès i francès del segle XIX (d’Edgar A. Poe a Oscar Wilde; de Baudelaire i Mallarmé a Paul Valéry), i aquests amb le sliteratures d’avantguarda del segle XX.

            Dos conceptes –dues premisses operatives- són fonamentals en el romanticisme: la capacitat de simbolitzar atorgada a la imaginació del poeta i l’afirmació rotunda de la modernitat, a l’inici equivalent al rebuig del classicisme del segle XVIII, però després equivalent a una o altra negació o millora de la tradició litera`ria, i per això classicitzant a la llarga. En aquest sentit, l’únic aliteratura dels segles XIX i XX que es desmarca del conjunt de premisses que conformà el romanticisme, és la prosa i la poesia realista (de Balzac a Zola, de Heinrich Heine a Bertol Brehct o Josep Pla), en la mesura que instal·la en el centre de la seva operació literària el concepte clàssic per excel·lència, i en aquest sentit trans-històric, de mímesi, imitació o representació del real.

            Per bé que, com ja hem assenyalat, no fou precisament el millor esperit del romanticisme original allò que arribà a les nostres esferes cultes, és interessant reproduir aquí la definició pristina de romanticisme que feren els fundadors d’aquest moviment. Traduïm, a continuació, el famós fragment número 116 de la revista Athenäum, atribuït, amb tota versemblança, a Friedrich Schlegel (1799?):

La poesia romàntica és una poesia universal progressiva. La seva finalitat no és pas únicament la de reunir tots els gèneres separats de la poesia per posar en contacte poesia, filosofia i retòrica. La poesia romàntica vol i deu, a l’ensems, en part barrejar i en part fondre entre si poesi ai prosa, genialitat i crítica, poesia d’art i poesia natural; convertir la poesia en quelcom viu i social, fer poètiques la societat i la vida quotidiana, poetisar l’acudit (Witz), omplir i saturar les formes artístiques de tota espècie de substàncies natives de cultura, i animar-les amb les pulsacions de l’humor. La poesia romàntica abraça tot el que sigui poètic, des del més gran sistema de l’art, que al’ensems en conté d’altres, fins al sospir i el petó que l’infant poeta exhala en un cant sense art. (...) La poesia romàntica, tota sola, semblant a l’epopeia, pot esdevenir mirall del món a l’entorn, imatge de l’època. I malgrat això, també és la poesia romàntica, lliure de tot interès real o ideal, aquella que millor pot flotar entre allò presentat i allò que es presenta sota les ales de la reflexió poètica; pot portar sense atur aquesta reflexió fins a una més elevada potència, i multiplicar-la com en una sèrie infinita de miralls. La poesia romàntica és capaç d ela suprema i més universal formació; no solament des del dedins a l’exterior, sinó també des del defora a l’interior; per a cada totalitat que puguin formar els seus productes, adopta una organització semblant de les parts, i és així com s’obre la perspectiva d’un classicisme cridat a créixer sense límits. La poesia romàntica és entre les arts allò que l’acudit (Witz) és a la filosofia; allò que la societat, les relacions, l’amistat i l’amor són en la vida. D’altres gèneres poètics són acabats, i per això poden ara ésser dissecats per complet. El gènere poètic romàntic és encara un gènere en esdeveniment; i és la seva essència pròpia l’haver d’esdevenir eternament sense acomplir-se mai. Cap teoria no pot esgotar-lo, i només una crítica divinatòria podria arriscar-se a caracteritzar son ideal. Només la poesia romàntica és infinita, com només allà és lliure, i té com a primera llei el fet que l’arbitrari del poeta no s’hagi de sotmetre a cap llei dominant. El gènere poètic romàntic és l’únic que és més que un gènere, i l’únic que és en certa manera l’art mateix de la poesia: car enun sentit determinat, tota poesia és o ha de ser romàntica.

Romanticisme i Renaixença

            Els ideals del romanticisme tardà, amb el sue gust per l’Edat Mitjana,la valoració de les  antigues restes arqueològiques, la seva preferència per la poesia popular i tradicional, la seva exaltació de la personalitat i la seva defensa de la llibertat dels pobles, havia de fer germinar per força tots aquells impulsos latents que existien a Catalunya.

            Deixant de banda alguns antecedents, els primers símptomes romàntics comencen a entrar al’Estat espanyol el 1823, últim any del Trienni Constitucional (1820-1823), a través de la revista barcelonina El Europeo (18-XI-1823/24-IV-1824). Era redactada per dos catalans: Bonaventura-Carles Aribau i Ramon López Soler; per dos italians: Luigi Monteggia i Fiorenzo Galli, i per Charles Ernest Cook, últimament considerat alemany i no pas anglès.

            El Europeo representa la primera sistematització dels ideals romàntics a la península –si més no, els del primer romanticisme arqueològic, religiós, conservador i medievalitzant-. Com a fites bàsiques de cara a aquesta sistematització, es poden assenyalar articles com Romanticismo de Monteggia o Análisis de la cuestión agitada entre románticos y clasicistas de López Soler.

            El Europeo, però, va durar molt poc, car resultà afectat per la repressió de la Dècada Absolutista de Ferran VII (1823-1833). De la mateixa manera, durant aquesta època molts liberals han d’emigrar el país. Entre ells cal esmentar Antoni Puigblanc, autor de Les Comunitats de Castella, poema que influiria en l’Oda a la Pàtria d’Aribau. A Londres va intervenir en la publicació de Lo Nou Testament (1832), obra de Josep Melcior Prat, a càrrec de la British Bible Society (1832), peça important en la història de la prosa catalana del segle XIX.

            El 1833 suposa la tornada dels exiliats que, durant aquests anys, han estat en contacte amb el Romanticisme estranger. Aquest mateix any sorgeix El Vapor, que, continuant la línia d’El Europeo, reprèn la difusió de les teories romàntiques, al costat d’altres de caire sòcio-polític com és ara el socialisme utòpic.

            El primer romanticisme que es va introduir a Catalunya era, doncs, de caire conservador i arqueològic. Centrava la mirada en el propi passat medieval, per intentar de rescatar-ne les bases de cara a la constitució d’una nacionalitat moderna. Ara vé, posteriorment es produirà l’aparició del romanticisme liberal, que discrepa de l’anterior en els aspectes polítics i religiosos: els romàntics liberals, influïts per Victor Hugo entre altres, rebutgen la integració a la societat moderna dels antics motlles històrico-socials de l’Edat Mitjana. Tot i que a Catalunya sigui el romanticisme de caire conservador el que va tenir més vigència i va comptar amb figures de més relleu intel·lectual, hom no pot menysprear el romanticisme de caire liberal, expressat, bàsicament, a través d’El propagador de la Libefrtad (1835-1838), publicació també important amb vistes a la introducció del socialisme utòpic a Catalunya, que tenia com a col·laboradors més importants “Andrew Covert-Spring” (segurament Pere Felip Monlau), Antoni Ribot i Fontserè, Pere Mata o, durant una temporada, Manuel Milà i Fontanals que, més endavant, esdevindria un dels principals intel·lectuals vinculats al romanticisme conservador.

            Del romanticisme conservador sortirà un home amb una fe cega en les possibilitats de la llengua: Joaquim Rubió i Ors, conegut amb el pseudònim de “Lo Gayter del Llobregat”. Rubió és qui recull, d’una manera més conscient i decidida, l’hertència literària representada per l’Oda d’Aribau ila de l’apologia de la llengua, concretada en la Gramàtica de Ballot. El pròleg de la primera edició de Lo Gayter del Llobregat (1841), el seu primer recull de poemes, ha estat considerat com el veritable manifest de la Renaixença, moviment que, en el seu estadi primerenc, només planteja unes reivindicacions literàries. Vegem, sinó, un fragment del pròleg de Rubió:

Catalunya pot aspirar encara á la independencia, no á la política, puix pesa molt poch en comparació de le sdemes nacions, las quals poden posar en lo plat de la balansa á més de lo volúmen de sa historia, exércits de molts mils homens y esquadras de cent navios; pero si á la lliteraria...

                                                                                              (ed. cit., pp. X-XI)

            Rubió va intervenir també a favor de la restauració dels Jocs Florals (1859), una de les fites clau en el procés de consolidació del moviment que, aviat, adquiriria unes implicacions polítiques que en garantirien la continuïtat.

            Resulta difícil, ara per ara, establir la data final de la Renaixença; no hi ha encar aunanimitat en aquest sentit. Hom ha apuntat, per exemple, la dels Jocs Florals de 1877, en què van ser premiats Jacint Verdaguer (L’Atlàntida) i Àngel Guimerà. El triomf d’aquests dos autors significaria –i d’aquí el caire de fita que podria suposar el 1877- que quedava assegurada la restauració que havien propugnat els iniciadors del moviment. Ara bé, cal tenir present que aquesta data no té cpa mena de rellevància pel que fa alprocés de recuperació de la novel·la que, expressada el 1862 per primera vegada en català des del Tirant, no s’endinsa pels viaranys d ela novel·la moderna fins al 1882, amb la publicació de La papallona de Narcís Oller. D’altra banda, si hom considera que la Renaixença acaba el 1877 i que el Modernisme no s’inicia fins a les acaballes de la dècada dels vuitanta o principis de la dels noranta, ¿caldria pensar que els anys vuitanta són terra de ningú? En aquest sentit,hom ha parlat, de fet, de “literatura de l’època de la Restauració”, emprant un terme que prové clarament de l’àmbit històric.

            L’anomenada Renaixença presenta encara, doncs, molts problemes i moltes qüestions per resoldre o per concretar d’unamanera clara. A part de la cronologia, caldria també resoldre l’ambigüitat del terme emprat i puntualitzar fins a quin punt amb aquest nom es designa únicament un moviment literari o bé un moviment cultural més ampli, en el si del qual s’haurien produït moviments literaris diferenciats,com és ra el romanticisme i el costumisme –de la mateixa manera que, salvant distàncies, sota el concepte de “literatura de l’època de la Restauració” es fa al·lusió, a nivell literari, al realisme, al naturalisme i, també, a les romanalles de moviments literaris anteriors que es continuen conreant de manera anacrònica-. Fóra també convenient d’aprofundir en l’anàlisi de les relacions de la Renaixença amb la situació de puixança econòmica que adquireix la burgesia catalana al llarg del segle XIX i, també, determinar le spossibles diferències de plantejament de la Renaixença i del seu contingut existents a les diverses àrees geogràfiques dels Països Catalans.

            Finalment, és molt important de consignar, precisament al final d’aquesta introducció a la Renaixença, que el redreçament de la literatura catalana al segle XIX acusarà, des del bell inici, la manca d’una tradició recent i contínua en el temps. La revifalla d’una literatura que havia patit tres segles de decadència, és lògic que es produís amb mostres d’evident disfunció respecte a les literatures europees coetànies.

            Aquesta manca d’una sòlida tradició literària serà una constant al llarg de la història de la literatura catalana moderna. El fet que Catalunya perdés el rritme literari alllarg d’uns segles que van configurar els puntals bàsics de les literatures romàntiques i postromàntiques (prova d’això és la disputa francesa i alemanya dels segles XVIII i XIX sobre els anciens i els modernes) fou i continua essent la causa que la literatura catalana ofereixi sovint,i encara avui, l’aspecte d’una literatura tocatardana o bé absolutament inèdita i genial –com serà, en part, el cas de Verdaguer.

Font: CARBONELL, Antoni, ESPADALER, Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia. LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. pp. 271-281) Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.