RAMON
LLULL I ARNAU DE VILANOVA
Així començà de bona hora un nou desdoblament
póstum de Ramon Llull –l’escriptor rodamón, i el màrtir de Crist-, un procés
llegendari complicat més encara del segle XVè ençà amb la creació d’un
totalment mític Ramon Llull alquimista, per als uns deixeble, per a altres
mestre d’Arnau de Vilanova, igualment nigromàntic. Paral·lelament, però amb més
ferm raonament històric, l’autèntic Ramon Llull pare de la combinatòria
occidental, amb projeccions d’abast europeu damunt la mnemotècnia cabalística
de Giordano Bruno i damunt la ciència universal de Leibniz.
Miquel Batllori, Ramon Llull en el món del seu temps. Rafael
Dalmau editor, Barcelona, 1960, p. 62.
Introducció
Les actituds de Llull, qualificat sempre d’escolàstic i fidel al dogma
cristià del seu moment, no semblen avenir-se amb el visionarisme i les rareses
d’Arnau de Vilanova. Llull es decanta més aviat per l’activitat universitària i
col·legial, mentre Arnau de Vilanova és un esperit decididament individualista
que agombola estrafolàries profecies, és a dir una mena de romàntic abans de
temps. Llull és preferentment un apòstol, pedagog i propagador del
cristianisme, mentre Arnau de Vilanova és, bàsicament, un professional de la
medicina.
Però aquestes qüestions relatives a
allò que modernament s’anomena la “divisió del treball” s’han de tractar d’una
manera molt més prudent en el cas d’autors del segle XIII, amb les òbvies
diferències d’intensitat, participa d’una barreja d’activitats, sabers, poders
i vinculacions que fan molt difícil tota classificació professional de marges
delimitats.
Perquè allò cert és que Arnau de
Vilanova, tot i ésser metge preferentment, assolí una formació prou general com
per permetre’s intrusions molt agosarades en el camp de la filosofia i,
especialment, de la teologia. El mateix passa amb Ramon Llull: no és pas un
beat dedicat únicament a l’oració, la predicació, la creació d’escoles
cristianes i la redacció de filosofia i teologia per a ús de cristians i no
cristians, sinó també, amb totes les insuficiències pròpies de l’època, un
estudiós de les ciències naturals, un teòric de la pedagogia, un astròleg, un
amant de l’anatomia i la fisiologia humanes, i moltes altres coses. En altres
paraules: si posem entre parèntesis l’extensió i la qualitat de l’obra escrita
i l’obra “política” dels dos autors, descobrirem aviat que tots dos mereixen
els qualificatius de polifacètics, viatgers i més aviat al·lucinats.
Això obre el camí a una altra
qüestió, més subtil però de primera importància per entendre allò que puguin
tenir en comú aquests dos autors –que, d’altra banda, potser no van topar mai
l’un amb l’altre-: la qüestió de la singularitat.
No hi ha cap dubte que Ramon Llull i
Arnau de Vilanova són els dos primers autors amb una obra característica, una
obra que ens permet de caracteritzar-los i identificar-los, no solament per
raons d’estil –com podria ser el cas dels trobadors, i encara- sinó també en
funció del contingut de la seva obra, del “gènere” o tipus de literatura
que forgen, de la intencionalitat amb què escriuen, el destí concret de llurs
escrits, i molt especialment, són característics, a causa de la intenció,
lapassió o el projecte intel·lectual que s’amaga al darrera de llurs
obres.
Per entendre això caldrà que fem un
petit itinerari a través de la gerografia cultural de l’Europa llatina del
segle XIII.
Aquest segle és el veritable punt
d’articulació entre el món medieval i el món modern. Encara que els símptomes
clars del nou estil de vida renaixentista no es faran patents fins al segle XV,
el segle XIII és escenari d’algunes transformacions fonamentals, que anuncien
almenys les grans línies del canvi micro i macroestructural de l’àmbit polític
i econòmic, religiós i cultural de l’Europa cristianitzada.
Al llarg del segle XIII l’evolució
econòmica, mercantil i política iniciada a mitjan segle XI tendeix a
estabiliitzar-se, i l’estratègia de l’annexió violenta de dominis estrangers
per part d’una nació, cedeix el torn a una política d’intercanvi comercial que
afavoreix notablement el contacte lingüístic i cultural entre les diferents
nacions de la Romània. Dins d’aquest context cal situar l’expansió comercial
dels catalans per les coste mediterrànies i l’intercanvi, o senzillament la
convivència de cultures i religions que tingueren lloc a diferents punts clau
d’aquesta xarxa militar i mercantil: València, Barcelona o Montpeller
representen això en la vida d’Arnau de Vilanova, com Ciutat de Mallorca,
Montpeller o París o representen per a Llull. Les grans ciutats han experimentat
un notable creixement i un relatiu assossec gràcies al qual comencen a prendre
cos una sèrie d’institucions i formes culturals que ja poden ser considerades
com a símptoma de modernitat: les Universitats, les escoles de llengües (com la
de traductors de Toledo o la que el propi Llull va fundar a Mirara [Mallorca]),
el gènere literari novel·lesc...
D’altra banda, el règim econòmic
d’Europa comença a situar en prime rpla el valor de canvi dels diners, i
l’antric règim d’intercanvi de matèries primeres cau en un desús progressiu.
Això provocà, entre altres coses, que l’Església de Roma comencés a fer evident
el seu enorme poder polític, perquè ara ja no compta la seva riquesa solament
en terres,joies i edificis, sinó també en diner metàl·lic, elementg que tot i
tenir un valor de canvi anàleg al dels béns materials, no deixa d’excitar cert
recel en les mentalitats més austeres de la societat creient, i excita ideals
de religiositat antiga i anhels de retorn al sistema de vida dels primers
cristians.
En aquest context cal situar l’ideal
d’austeritat religiosa que propagà Ramon Llull (no s’ha d’oblidar que l’inici
de la seva vida d’apostolat està marcat per la substitució dels rics vestits de
cavaller per un hàbit matusser a l’estil dels franciscans) o la lloança
persistent que Arnau de Vilanova va fer dels beguins, associacions
laiques bastant nombroses a Occitània i al nord d’Itàlia i de Catalunya que es
dedicaven al treball artesanal i a dur una vida d’oració i pobresa a l’entorn
d’una església o beguinatge.
Pensem igualment que aquestes formes
de reacció religiosa desenvoluparen un potent antisemitisme en la mesura que
hom considerava els jueus, per llur implicació de primer ordre en els negocis
de l’època, com una de les causes de la decadència materialista en què havia
caigut el món cristià. També s’han d’incloure en aquest marc les visions
apocalíptiques d’Arnau de Vilanova i l’ideal de croada proposat constantment
per Ramon Llull als papes de Roma.
Pel que fa ala vida intel·lectual,
el segle XIII representa, dins la història d’Europa, el moment culminant de
dedicació a la lògica i la preocupació pels raonaments, les discussions, les
classificacions jeràrquiques dels coneixements, l’abstracció filosòfica i la
pregunta per l’entitat del llenguatge.És el segle de la fundació o prosperitat
de les millors universitats europees, darrera gran formació sòcio-cultural que
obeeix al principi medieval de la universitas: intent d’aplegar sota un
tot harmònic un conjunt de singularitats. A les Universitats, singularment la
de París, i seguint l’exemple de Guillem d’Auvèrnia, hom discuteix
apassionadament aquells temes que fins al segle XI havien estat prerrogativa
dogmàtica de l’Església de Roma i l’antic mestratge de la patrística llatina.
El racionalisme aristotèlic i averroista començarà a desplaçar les creences
fideistes, i l’Església començarà a respondre amb els anatemes de rigor: en
aquest sentit, bé pot dir-se que els intel·lectuals universitaris del segle
XIII s’anticipen en un segle a l’eclosió literària, plàstica i arquitectònica
del Renaixement.
És a dir: l’esperit modern ja
es troba en alguns intel·lectuals del XIII, i d’això en són un exponent prou
exacte l’obstinació de Ramon Llull a provar els dogmes cristians per “raons
necessàries”, per un costat, i la dedicació a una medicina científica i
especulativa d’Arnau de Vilanova, per l’altre. Tots dos, d’altra banda, foren
professors universitaris: Llull a París, Arnau de Vilanova a Montpeller. I
també és propi de tots dos un afany de saber enciclopèdic i uninterès per
mútliples camps del saber que avui ens semblen força allunyats: Arnau es dedicà
–amb desigual fortuna, això sí- a la medicina i a la teologia, i Llull
aprofundí el coneixement de gairebé totes les parcel·les (de fet encara no
parcel·lades!) del saber medieval.
Finalment cal destacar la
singularitat que representa l’obra de Ramon i la d’Arnau en tant que gènere
literari i també des del punt de vista de llurs opinions personals.
Si Hegel va poder considerar Llull
com un excèntric en les seves Lliçons sobre la història de la
filosofia, això és perquè, bàsicament, la seva manera de concebre el món
–per no parlar del seu estil- acusa l’empremta profundíssima d’un punt de vista
i una opinió estrictament pesonals- és a dir, singulars. En aquest sentit, les
excentricitats d’Arnau de Vilanova predicament el penediment i profetitizant la
fi del món són dignes del mateix diagnòstic. El fenomen és aquest: l’Església
comença a perdre hegemonia cultural,i el discurs únic de la fe s’esfondra a poc
a poc –fou entre els buits d’aquest credo en crisi que naixeren els
moviments religiosos de redreçament (els franciscans espritiuals, els beguins,
Llull, Arnau...) i, simultàniament, els discursos racionalistes (els
neo-aristotèlics,la disputa dels universals, l’averroisme, etc.)
Al mateix temps, les retòriques tan
usades i estimades als segles XI i XII cedeixen el pas a les gramàtiques
especulatives, és a dir, un conjunt de normes i de lleis d’articulació
lingüística que faran possible l’estructuració i transmissió d’un nou tipus de
discurs intel·lectual.
Si pensem, per fi, en la disputa
dels universals, que enfrontà els universitaris del segle XIII (Tomàs d’Aquino,
Duns Scot, Guillem d’Ockham...), acabarem d’entendre la importància decisiva
que aquest segle concedeix a la qüestió del llenguatge. Esbrinar quina és la
naturalesa, la veritat o la versemblança dels mots (especialment els
“universals”, tals com bondat, bellesa, voluntat...) és allò que permet
qualificar de moderns els intel·lectuals del segle XIII. Aquesta
mdoernitat s’acabarà de fer palesa amb el naixement de la novel·la, gènere de
la versemblança per antonomàsia.
Doncs bé: Ramon Llull participa
també en aquest moviment literari incipient i s’adscrigué a aquesta nova
fórmula d’expressió que té com a més directes precedents els romans
d’origen francès i llurs prosificacions. Els seus Blanquerna i Llibre
de Meravelles són el primer exemple, a Catalunya, del gènere novel·lesc que
despunta.
Per acabar, resumim així aquest
pòrtic a la literatura catalana del segle XIII: la literatura dels trobadors i
el tema de l’amor cortès comença a perdre terreny en les literatures
romàniques; les gramàtiques trobadoresques s’eclipen parcialment davant les
gramàtiques especulatives, més flexibles i obertes a jocs lingüístics més
originals;la veu dominant de l’Església comença a diluir-se, i un feudalisme
ben assentat, una mica més sedentari que als segles anteriors, promou el
naixement de gèneres literaris i discursos intel·lectuals marginals
respecte al dsogmatisme romà; les Universitats faciliten el desplegament d’una
activitat intel·lectual polifacètica, que s’acosta a l’experimentalisme
científic, al liberalisme d’idees i al racionalisme propis de la filosofia
moderna; les llengues romàniques progressen en difusió i hegemonia respecte del
llatí, i els gtemes de filosofia o de ciències naturals comencen a ser escrits
en aquestes llengües –la conseqüència d’això és també que les cultures
nacionals comencen a adquirir personalitat pròpia, és a dir, esdevenen singulars
dins el context plural del món romànic; l’estil i la perspectiva personal del roman
s’escampa per la Romània i neixen les primeres mostres d’una novel·lística que,
com a gènere literari típicament modern, es mou entre la tendència a la síntesi
o a la visió totalitzadora i l’expressió del punt de vista singular d’aquell
que escriu; el coneixement d’aquestes llengües singulars i la infraestructura
comercial interurbanapermet als intel·lectuals del segle XIII viatjar pels
múltiples territoris peculiars i progressivament característics del món romànic
i aràbic, i el llatí passa a ser unba llengua universal d’intercanvi d’idees,
discussions universitàries, i predicació religiosa d’”alt nivell”; i per fi, i
pel que fa al cas concret de Catalunya, ens trobem en una cruïlla de llengües,
religions i cultures que explica la tendència al poliglotisme, l’afany de
viatjar i la dèria d’unifromitat religiosa dels nostres autors del XIII.
Ramon
Llull (Ciutat de Mallorca,
1232/1233-1315/1316)
Ramon Llull és el més gran representant
de la prosa literària i filosòfica de l’Edat Mitjana, i potser de tota la
història dels països de parla catalana.
Llull, que procedia d’una família
barcelonina noble i amb possessions, nasqué a Ciutat de Mallorca, i aquesta
illa fou el centre de tota activitat pedagògica i apostòlica que l’escriptor
hauria de dur a terme, a partir dels trenta anys, arreu de la Mediterrània.
Efectivament, tal com sabem per
fonts diverses, entre elles una auttobiografia (Vida coetània), Ramon
Llull dedicà la seva joventut a conrear tots els plaers que la vida podia
oferir al cos i l’ànima de l’home, vivint còmodament com a cortesà i havent
rebut l’educació de cavaller que s’esqueia a la seva condició social, a la cort
de l’infant en Jaume, fill de Jaume I, després de Jaume II de Mallorca.
Però cap als trenta anys, segons
ells mateix ens ha deixat escrit en aquesta Vida coetània dictada a un
deixeble seu, Llull tingué una aparició divina, quintuplicada, que determinà un
canvi decisiu en la seva vida i en la seva obra: “...estant ell senescal e
majorodom del superil·lustre senyor rei de Mallorques, com fos en la plenitud
de la sua joventut e es fos donat en l’art de trobar e compondre cançons e
dictats de les follies d’aquest món, estant compondre cançons e dictats de les
follies d’aquest món, estant una nit dins la sua cambra sobre lo bancal del seu
lit, imaginant e pensant una vana cançó, e aquella escrivint en vulgar, per una
sua enamorada, la qual lavors d’amor vil e fada amava; com, doncs, tingués tot
lo seu enteniment encès e ocupat en dictar aquella vana canço, remirant a la
part dreta veé nostre senyor Déu Jesucrist, penjant en creu, molt dolorat e
apassionat. Lo qual vist, hac gran temor en si mateix, e, leixant[1]
totes aquelles cosesque tenia enfre[2]
les mans, anà’s metre en lo lit, e va’s colgar.
E lo sendemà de matí levant-se, no
curant de la visió que la nit passada havia haüda[3],
tornà a dictar aquella vana e folla cançó que començada havia, e, com altra
vegada aquella hora e en aquell loc mateix tornàs a escriure e a dictar aquella
mateixa cançó, altra vegada nostro Senyor li aparec en creu en aquella forma
mateixa, de la qual visió ell molt pus[4]
espaventat que no de la primera, leixades totes coses, anà’s metre en lo lit.
Jatsia per això[5],
aquella folla joventut ell no leixà, ans bé, aprés pocs jorns, tornant ell en
acabar aquella cançó e no curant d’aquelles visions meravelloses, fins que
terçament, quart e quinta li aparec”
(Vida
coetània, ed. cit., vol. I pp 34 i s.)
Després d’aquestes aparicions, Llull
vengué les possessions i se’n quedà només una petita part destinada al seu
vituallament i el dels seus familiars, a qui acabà abandonant del tot. Canvià
les robes amb què s’engalanava per un hàbit miserable de pelegrí, i, com dèiem,
oblidà per sempre més les composicions de la seva joventut destinades a les
dames de la cort, i passà a cantar, a partir d’aleshores,les excel·lències de
l’amor diví i de la vida religiosa. Al mateix temps, començà a preocupar-se per
la fundació i edificació d’escoles on hom pogués aprendre els elements
intel·lectuals necessaris per dur a terme l’apostolat i la difusió de la
doctrina cristiana.
No ens ha pervingut cap de les
creacions de l’època juvenil, però hom pot suposar que Llull havia estat un
gran compositor de versos galants a l’estil dels trobadors, tant a jutjar per
la seva atrafegada activitat amorosa com per la persistència, en l’obra
apostòlica, filosòfica i literària que ens ha arribat, d’elements pròxims al
llenguatge i a l’estil poètic dels trobadors. A més, tinguem present que el
provençal era la llengua poètica usada en els ambients cultes, talment el de la
cort de l’infant Jaume de Mallorca on s’educà Ramon Llull.
Certament, un nou estil
religioso-doctrinal caracteritza l’activitat de Llull a partir d’aquell canvi
esmentat, però un mateix desig imperiós
i punyent continuà impulsant i omplint les seves pàgines madures –pel que fa a
això, doncs, no podria pas establir-se cap trencament absolut entre el Llull
profà-jove i el Llull apostòlic, com potser podria semblar a primer cop d’ull..
Així comentà Llull aquest canvi
al·ludit:
Quan fui
gran e sentí del món sa vanitat,
comencé a far
mal e entré en pecat,
oblidant Déus
gloriós, siguent carnalitat;
mas plac a
Jesucrist, per sa gran pietat,
que.s
presentà a mi cinc vets[6]
crucificat,
per ço que.l
remembràs e.n fos enamorat...
(Lo
desconhort, ed. cit. Vol I. P. 1309)
Convençut d’haver quedat posseït per
la llum i la veritat divina, Llull començà a estudiar els elements imprescindibles
per iniciar una vida d’apostolat i conversió dels cristinas herètics i els no
cristians de l’àrea mediterrània. Un cop preparat en gramàtica, filosofia i
teologia, entre altres sabers, propagà arreu, en múltiples viatges i
pelegrinatges, davant els auditoris més diversos –alguns, molt poc acollidors,
el foragitaven a pedrades i li estiraven les barbes- el contingut dels
evangelis cristians. Això li valgué el sobrenom de “doctor il·luminat”.
Foren notables les seves estades a
les universitats de Montpeller i de París, on esmerçà tota la seva capacitat
dialèctica en combatre la doctrina averroista. L?averroisme, en puixança aquell
temps a l’Europa universitària, propugnava el retorn als temes bàsics de la
filosofia aristotèlica i s’adscrivia a la doctrina anomenada de la “doble
veritat”, segons la qual hi ha coses que s’han de creure veritables pel camí de
la fe, però n’hi ha d’altres que poden ser cregudes pel camí de la raó i la
investigació intel·lectuals.
La mateixa passió per fer arribar a
tothom el credo cristià caracteritza la monumental obra escrita de Llull, que
fou un escriptor infatigable, a més de ser un viatger igualment resistent.
Escrites en àrab, llatí, català o porvençal catalanitzat, de Llull ens han
pervingut 327 obres autèntiques d’acord amb el darrer i més exhaustiu catàleg d
l’obra de Llull, fet per l’investigador Erhard-Wolfram Platzeck. Sabent que
s’han perdut altres obres de l’autor, referides en altres textos seus ol
citades en catàlegs antics, podem fer-nos la idea que Llull dedicà bàsicament
els cinquanta anys de la seva vida d’orientació religiosa a l’activitat d’escriure.
S’ha dit que Llull no tenia una
pretensió predominantment estètica en el moment de fer els seus llibres, i que
el movia més aviat una passió didàctica. Però per força havia de sentir-se
atret per l’escriptura, car esmerçà en aquesta activitat la major part del seu
temps. Encara que no s’hi guanyés la vida –visqué d’almoines i ajudes
concedides per altes jerarquies eclesiàstiques i civils- podríem dir que Llull
fou un escriptor professional, com ja ho havien estat els trobadors.
El fet, tanmateix, que la seva
intenció fos alliçonar el món cristià i el sarraí, ensenyant-los el camí que
segons el cristianisme duu a la veritat i a la vida eterna, determina que la
seva producció fos també desigual quant al seu caràcter “literari”. De fet,
Llull és també el primer escriptor peninsular polígraf. Al darrera
d’això s’amaga una qüestió de fons molt important: Llull considera que els mots
són uns elements significants, l’articulació dels quals pot donar
naixement a mons conceptuals o de significat molt diversos.
Així, Llull ens deixà un Libre de
contemplació en Déu (1272), on esbossà la seva filosofia iles bases de la
seva teologia mística; un Libre de cavalleria (aprox. 1275); una Doctrina
pueril (1275), programa d’educació sota els preceptes del cristianisme;
l’anomenada Taula general, començada a Tunis el 1293 i acabada a Nàpols
el 1294, que constitueix la base de l’ars combinatoria lul·liana que
aprofitaria la filosofia de Leibniz al segle XVII; un extens Arbre de
sciència, que existeix en català i en llatí, escrit a Roma el 1296, llibre
on es comenten, en ordenació jeràrquica, tots els aspectes del saber humà; i
una monumental exposició final de la seva concepció de les coses naturals,
humanes i divines, l’Ars Magna Generalis Ultima, començada a Lió el 1305
i acabada a Pisa el 1308, darrera gran síntesi filosòfica, teològica,
científica i antropològica de l’autor.
Pel que fa a la filosofia lu·liana,
diguem solament que ofereix molt poca originalitat. Més que un pensador
original, Llull fou un escriptor original. En aquest sentit, la seva filosofia
mostra l’empremta de la filosofia franciscana i agustiniana del seu temps,
especialment la influència de Ricard de Sant Víctor, sant Anselm i Joan de
Salisbury, de qui va aprendre el terme i la doctrina anomenades “raons
necessàries” que permeten el coneixement de Déu i dels seus atributs. Llull
havia llegit igualment els textos de la filosofia àrab del segle XIII (Avicena
i Averrois especialment) així com les traduccions a l’àrab de l’obra
d’Aristòtil, preparades per l’escola de traductors de Toledo. Però ja hem vist
que la mística lul·liana se separa de manera evident dels fonaments diguem-ne
racionalistes de la filosofia grega clàssica i aràbiga del segle XIII.
Més aviat convé esmentar aquí la
notòria influència que tingué en la seva obra la lògica del sirià Algazel
(1059-1111), quwe s’estudiava a Montpeller, i de la qual fou comentador. Més
encara, esmentem la influència que tingué sobre la concepció general o
l’armadura de la seva obra la tradició cabalística de les comunitats jueves
europees, especialment les de Mallorca. En efecte, l’ordenació jeràrquica de
les branques del saber que Llull dugué a terme en quasi totes les seves obres,
i la relació entre aquest ordre i una àlgebra de factura alfabètica, aproximen
molt alguns dispositius discursius de l’obra de Llull a les figuracions i
dsitribucions pròpies dels tractats cabalístics. Bé que no s’ha pogutr determinar
amb certesa la influència de cap llibre concret de la tradició cabalística en
l’obra de Llull, roman ben cert que l’ús de les lletres i de l’alfabet en els
seus llibres teòrics està impregnat d’una valoració mística de les lletres i
l’escriptura, molt pròxima a la de la mística judaico-cabalística. Amb
continguts diferents, per descomptat, la filosofia de Llull posà en escena un
joc de combinacions de lletres i paraules idèntic al cabalístic.
L’obra en vers i en prosa pròpiament literària de Llull
Deixant
de banda les obres ja esmentades, destacarem ara l’obra de Llull escrita en
vers i en prosa de característiques més pròpiament literàries. Això no vol dir
que la resta de l’obra de Llull, tot i no tenir una intenció prioritàriament
estètica, estigués mal escrita, sinó tot el contrari: Llull fou un poeta
notable, i un prosista notabilíssim, i això val tant per a l’anomenada obra
“literària” com per a l’obra “teòrica”.
Així doncs, s’hauran de tenir ben
presents, pel que fa ala conjunt de l’obra lul·liana, aquestes tres coses:
1.
Tota l’obra de
Llull és enormement “literària” –és a dir, el tractament del llenguatge és molt
reeixit. Això val tant per a le sobres aparentment “novel·lesques”, com per a
les de temàtica específicament mística o filosòfica.
2.
Les obres
filosòfiques i científiques són plenes de recursos pròpiament “literaris”
(metàfores, exemples, paràboles, etcètera), i les obres “literàries” són plenes
de reflexions d’ordre moral i filosòfic.
3.
La prosa
“literària” de Llull és un dels primers exemples de prosa poètica
reeixida a Europa. Aquesta característica és especialment visible en les obres
de caire místic, on l’impuls líric neix de la mateixa passió de la recerca
lul·liana. Recerca sempre turmentada, mai però mancada de lògica, i a l’ensems
difícil d’explicar, iintensament sentida: més que un recurs literari bé podríem
dir que la prosa poètica de Llull és una necessitat inherent al propi mètode.
La poesia lu·liana
Llull compongué poemes de notable vàlua, tals com Lo desconhort
(1295), el Cant de Ramon (1299), Lo concili (1311) i el Plant
de Nostra Dona Santa Maria (1275?, 1292?). En compondre els seus poemes,
Llull manllevava elements de les més diverses procedències, refosos i
reelaborats de manera personal. A l’obra de Llull poden apreciar-se aquestes
influències:
a) Influència de la poesia trobadoresca. Llull fou un
poeta profà, conreador de la lírica trobadoresca fins que tingué les visions
fantàstiques que ja hem esmentat (1262-1265). A partir d’aleshores, Llull
corregeix els trobadors i especialment els joglars, als quals considerarà com a
poetes que només busquen en l’art una satisfacció banal. Ell voldrà ser, en
canvi, un poeta que empra la literatura com un mitjà per aconseguir el seu
ideal: copsar el món d’acord amb la lògica i el sistema teològico-filosòfic
propi del cristianisme més ortodox, addicte i abrandat.
Però Llull no rebutjà el llegat dels trobadors, i
n’aprofità els mitans expressius per esdevenir, com dirà ell matgeix en aquest
fragment del Cant de Ramon, trobador de Nostre Senyor i Nostra Senyora:
Laus[7],
honor al major Senyor,
al
qual tramet la mia amor
que
d’ell reeba resplendor.
No
som digne de far honor
a
Déu: tan fort som pecador,
e
som de libres[8]
trobador!
(ed. cit., vol I, p. 1302)
b) Influència de la tècnica literària aràbiga, que es
manifesta a través de la prosa rimada. Llull aprengué l’àrab amb un esclau que
comprà després de les visions, i arribà
a escriure millor l’àrab que el llatí, que també va aprendre de gran.
c) Influència del moviment místic de sant Bonaventura
i del popularisme dels franciscans d’Itàlia. Aquest fou un moviment que,
deixantd e banda l’intel·lectualisme dels trobadors, aprofità la poesia de
tipus popular-tradicional i emprà una llengua vulgar com a mitjà de difusió de
la poesia. Aquesta actitud es tradueix, per una banda, en l’aprofitament de la
poesia popular, tal com havia fet Cerveri de Girona. Vegeu, per exemple, els
versos de Llull continguts dins Lo concili, que són considerats el cant
petitori de pluja més antic dins la nostra poesia popular:
Senyor
Déus, pluja,
perquè.l
mal fuja,
car
pecat puja!
(ed. cit., Vol I, p. 1342)
Per altra banda, aquesta actitud es
tradueix en el sentiment dramàtic i l’intimisme de la lírica de Llull, en
aquest punt ben allunyada de la lírica provençal.
Per aquest darrer camí, Llull arriba
al punt culminant de la seva producció rimada.
A Lo desconhort, Llull
expressa la seva crisi de valors, en passar de la disbauxa cortesana a la
religiositat més estricta. Mirant enrere fa un balanç de la seva vida a través
d’una comparació entre Ramon i l’ermità, és a dir, entre l’home proveït de
memòria (i, per tant, en el cas de Llull beat, proveït de contricció) i la
consciència moral redreçadora:
Enaixí eu[9]
estant en malencolia
esguardé e vi
un hom que venia,
un bastó en
sa mà e gran barba havia,
e en son dors
cilici, e qui pauc vestia.
E quan fo
prés de mi,[12]
dix-me què havia,
ni lo dol que
eu menava e d’on me venia,
ni si ell en
res ajudar me podia.
E.s, las,[13]respòs-li
que tal ira sentia,
que per ell
ni per altre no.m consolaria.
Car segons
que hom perd creix la fellonia.
Ço que eu ai
perdut, e dir-ho qui poria?[14]
(ed.
cit., vol. I, pp. 1309 i ss)
Al Cant de Ramon la temàtica
es redueix a un soliloqui líric del poeta, implorant Déu en la seva desolació
humana. Aquest poema ve a ser un balanç general de la seva vida, que Llull va
escriure quan, ja vell, després d’una vida d’apostolat i devoció se senti sol i
menyspreat pel món:
Som hom
vell, paubre, menyspreat,
no hai ajuda
d’home nat
e hai trop
gran fait emparat.[15]
Gran res hai
de lo món cercat;
mant bon
exempli hai donat:[16]
poc som
conegut e amat.
Vull morir en
pèlag d’amor.
Per ésser
gran no hai paor
de mal
príncep ne mal pastor.
Tots jorns
consir la deshonor
que fan a Déu
li gran senyor
qui meten lo
món en error.
(ed. cit., vol. I, p. 1302)
Lo concili fou escrit amb
motiu de la celebració del quinzè concili ecumènic (Vienna de França,
1311-1312). Al redós d’aquest concili, Llull, tantes vegades decebut en les
seves il·lusions i tan sovint frustrades les seves tempative, sentí rebrotar
les seves antigues esperances. No gaire confiat en el resultat d’aquest
concili, Llull amonestà en aquest poema el Papa, els prelats i els prínceps,
demanant al món cristià la pràctica de l’oració.
Cal afegir, en aquest apartat, que
la poesia de Llull, i molt especialment els dos poemes considerats com allò
millor de la seva producció poètica. Lo desconhort i el Cant de Ramon,
s’avançà al tombant intimista i relativament psicologista de la lírica catalana
del XV –pensem en Ausias March.
No pot pas dir-se, de tota manera,
que aquests trets assenyalats entrin en l’escena literària catalana únicament
amb la figura de Ramon Llull. Cal tenir molt present que hi ha un vessant de la
pròpia literatura trobadoresca relacionat amb aquests mateixos aspectes.
Ara bé: Llull no tingué gaire
present l’arquetipus de factura intimista de la poesia amorosa i cortesa. De
fet, Llull incidí encara més profundament en l’expressió dels propis sentiments
–separats per consegüent de to “model literari” , en la mesura que allò que le
mogué a l’intimisme fou, en realitat, l’experiència religiosa. És aquesta
experiència de la pregària, el sagrat i la relació personal amb el Déu cristià,
allò que més fàcilment pot oferir-nos la clau per al seu intimisme, i per a
l’expressió de la personalitat que trobem en la poesia.
La prosa de Ramon Llull
En l’àmbit de la prosa més
pròpiament “literària” de Llull, destaquen el Libre d’Evast e Aloma e de
Blanquenra (Montpeller, 1283-1295) i el Fèlix, o Libre de meravelles (París,
1288?).
Les dues són obres amb protagonistes
principal i secundaris, multiplicitat d’acció, diversos escenaris i un
desenllaç. En aquests llibres és on Llull potencià al màxim els recursos de la
tècnica literària de procedència provençal i francesa; és a dir la tècnica que
hom podia aprendre dles primers romans en vers o en prosa de procedència
francesa.
El Blanquerna és el primer
intent de novel·la biogràfica en la literatura occidental de l’Edat Mitjana. Ha
estat també qualificada de novel·la de caire filosòfic, o d’obra enciclopèdica
de les vocacions i les jerarquies de l’ordre natural i humà. Ja hem dit més
amunt que Llull barrejava indiscriminadament tècniques i procediments en els
seus llibres cientìfics o teòrics i en els llibres de tipus novel·lesc. Això
podria interpretar-se com la intenció de Llull de fer dues menes d’obres,
adreçades a dos públics distints (universitari i popular) amb capacitat de
lectura i de comprensió distintes. El fet és, com es constata en el Blanquerna,
que l’ordenació jeràrquica del món que constitueix la base estrtuctural del
llibre, com passa també al Libre de meravelles, es correspon amb
l’ordnació didàctica pròpia de l’Arbre de Sciència i de l’Ars Magna.
De tots els llibres de Ramon Llull,
és el que reflecteix amb més detalls i precisió fidedigna els ambients de la
societat de l’època: hi surten noms de ciutats i de regnes reals, en contrast
amb els noms dels protagonistes, d’inexplicable procedència, és a dir,
possiblement ficticis, pròpiament novel·lescos.
L’obra exposa un pla de reforma del
món al voltant de la figura central de Blanquerna, pelegrí rodamón que passarà
per tots els estaments religiosos fins arribar a la figura culminant de
l’ermità.
Les pàgines més cèlebres del Blanquerna
són els del Libre dpAmic e Amat, obra mística de gran qualitat, diàleg
entre l’home i Déu; d’estructura al·legòrica i en certa manera independent. Com
és general en les obres en prosa de Llull, podria haver estat concebut com un
llibre solt. Vegem-ne uns fragments:
Cantaven los aucells l’alba, e despertà’s l’amic,
qui és l’alba; e los aucells feniren llur cant, e l’amic morí per l’amat, en
l’alba.
Cantava l’aucell en lo verger de
l’amat. Venc l’amic, qui dix a l’aucell: -Si no.ns entenem per llenguatge,
entenam-nos per amor; car en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.
(ed.cit., vol. I, p.261)
Sovint es fa palesa, en aquesta
obra, la filosofia lul·liana de l’amor i el seu coneixement de Déu,
il’equilibri entre aquests dos factors:
Tant amava l’amic son amat, que de tot ço que li
deïa lo creïa; e tant lo desirava entendre, que tot ço que n’oïa dir volia
entendre per raons necessàries. E per açò l’amor de l’amic estava enfre creença
e intel·ligència.
(ed. cit., vol. I, p. 270)
El Blanquerna, més que l’hiperdoctrinari Libre de meravelles,
atesa la seva barreja subtil d’elements verídics i afigurats, dogmàtics i
hipoètitcs, històrics i fantasiosos, ocujpa un lloc de rellevant precocitat en
la història moderna del gènere novel·lesc.
El Libre de meravelles narra
les aventures de Fèlix, que
anava per los boscatges, per munts e per plans, per
erms i per poblats, e per prínceps, e per castells e per ciutats; e
meravellava’s de les meravelles que són en lo món, e demanava ço que no
entenia, e recontava ço que sabia; e’n treballs e en perills se metia per tal
que a Déu fos feta reverència e honor.
(ed.
cit., vol. I, p. 1319)
És la història d’un veritable
pelegrí –aquí ressona altra vegada un element autobiogràfic- que va errant pel
món i el meravella de tot el que veu, per la qual cosa glorifica Déu, creador i
ordenador de la natura.
En aquest sentit, el llibre s’ordena
també d’una manera jeràrquica i enciclopèdica, i la pretensió de generalitat
pròpia d’aquest llibre i de quasi tota la prosa de Llull es fa evident des de
la primera pàgina:
E per ço que sia [Déu] conegut, amat e servit, fa [un home que
estava en tristícia e en languiment en estranya terra] aquest Libre de
meravelles, lo qual departeix en deu parts, ço és a saber: Déu, Àngels, Cel,
Elements, Plantes, Metalls, Bèsties, Home, Paradís, Infern.
(ed. cit., vol. I, p. 319)
El llibre conté l’anomenat Libre
de les bèsties, narració de caire al·legòric, protagonitzada per animals,
on Llull fa la descripció irònica d’una cort del seu temps, amb les seves
intrigues i aventures enrevessades.
La llengua de Ramon Llull
Es pot considerar que Llull és el creador del català literari. Ara bé,
l’ús que va fer de més d’una llengua,planteja una sèrie de qüestions.Partint de
la base que Llull fou elprimer filòsof que escriví en una llengua romànica
–l’ús de les llengües romàniques en obres d’imaginació ja era estès a la seva
època- hom pot preguntar-se quins foren els motius que l’impulsaren a fer-ho.
S’ha discutit molt si Llull va
escriure únicament en català i àrab atesa la seva incapacitat de fer-ho en llatí.
Fóra absurd de pensar que un home que va viure en tots els racons de l’Europa
llatina, i especialment en ciutats d’elevada cultura, lluitant per imposar-se
en cercles eclesiàstics i universitaris, desconegués aquella llengua. Però una
cosa és parlar una llengua, i una altra cosa és dominar a un nivell literari
els seus recursos sintàctics i semàntics, i les flexions idiomàtiques. Sembla
que Llull no arribà mai a assolir aquest domini absolut del llatí. Per altra
banda, Llull sentia un gran afany de proselitisme i de naturalitat a l’hora
d’escriure. Tot això és, tal vegada, allò que el portà a expressar-se en una
llengua vulgar, és a dir, en la seva llengua nadiua: el català.
No ha de desorientar-nos el fet que
Llull, en un passatge del Blanquerna, preconitzi l’ús del llatí com a
llengua universal. Cal distingir, en la propagació de la doctrina cristiana, un
aspecte teòric, pel qual Llull considera que l’ús del llatí
simplificaria les tasques apostòliques, i un ús pràctic, pel qual
prefereix emprar, si la coneix, lallengua pròpia de l’ambient concret on pretén
dur a terme el seu apostolat. Cap altra cosa no explica el seu interès per
l’àrab, d’una banda, i pel català, de l’altra. Quant a la qüestió del
provençal, la llengua poètica per excel·lència dels escriptors catalans
medievals, cal assenyalar que, així com la prosa lul·liana es troba
pràcticament exempta de provençalismes, la seva poesia en conté força. De totes
maneres, la seva llengua poètica és essencialment catalana, i no conté tants
provençalismes com la dels seus contemporanis, o encara la de la majoria dels
nostres poetes dels segles XIV i XV.
Arnau
de Vilanova (València, 1238? -
Genova, 1311?)
Arnau de Vilanova, tal vegada d’ascedència jueva,
nasqué probablement a València i allí estudià medicina, enmig d’un ambient de
gran influència aràbiga, car a València el món, la llengua i la cultura
aràbigues conservaven encara la seva vigoria. El coneixement d’aquesta llengua
el posà en contacte amb la ciència mèdica musulmana, molt desenvolupada, i això
l’ajudà a adquirir ràpidament una fama com a home de ciència que no s’havia
d’esborrar mai més. Rebé ordes menors, com la majoria dels metges de l’època, i
mantingué una estreta relació amb el món eclesiàstic, d’on es deriva tot el seu
coneixement de diverses llengües, així com la seva gran obsessió, que
constitueix l’altre vessant de la seva personalitat i, diguem-ne,
professionalitat, l’adveniment pròxim de l’Anticrist, i la fi del món.
Ens consta que mantingué un estret
lligam amb la cultura jueva de l’època, i en aquest sentit estudià a fons els
escrits rabínics i la tradició talmúdica d’exègesi de les Escriptures. Conegué
igualment la mística cabalística, tan arrelada a les terres catalanes com
demostra l’existència de l’escola de Girona, i molt especialment, el comentari
que Ezra de Girona féu del Càntic dels Càntics cap al 1225.
Aquestes entre altres fonts, podrien
explicar bona part de la gènesi de les idees teològiques d’Arnau de Vilanova,
que tenen un evident sòcol anti-cristià, o, si més no, signifiquen un crític
plantejament moral i filosòfic dels dogmes fonamentals de l’Església cristiana
dle seu moment. La seva simpatia pel moviment religiós dels beguins, ja
comentada, així com les seves constants apologies a l’esperit de pobresa s’entronquen
amb una molt estesa tradició, pròpia del moment de crisi que caracteritza
l’Església del seu temps.
Escrits mèdics
Com a metge, Arnaud e Vilanova obtingué el prestigi més sòlid de tota la
centúria, i encara tres segles més tard era considerat com una autoritat
inqüestionable. Assistí Pere el Gran els darrers dies de la seva vida i
continuà després lligat al Casal de Barcelona.
El cronista Ramon Muntaner ens ha
deixat constància d’aquesta assistència mèdica d’Arnau al rei Pere:
E con [el rei] fo partit de Barcelona, que es llevà gran
matí, se refredà, e ab aquell refredament venc-li cremoreta de febre. Així que
ell soferí pe rlo camín en tal guisa, que hac a romandre a Sent Climent [de
Llobregat] aquell dia. E trameteren missatges a Barcelona a maestre Arnau de
Vilanova, qui hi era, e d’altres metges; així aquella nit foren a ell, a Sant
Climent. E maestre Arnau e los altres feeren-li fer l’aigua, al matí, a
guardaren-la; e tuit[17]
dixeren que comoviment era de fredor, e que no tenia res. E aquell dia cavalcà,
e venc-se’n a Vilafranca del Penedès...
(Ramon Muntaner, Crònica, cap. CXLIII, ed.
cit., p. 802).
Si Arnau de Vilanova havia fallat el
diagnòstic, o si el rei cometé una imprudència en seguir el camí amb la
febrada, això no ho sabem: el cas és que el rei morí al cap de quinze dies. Amb
tot, Arnau no perdé pas el seu prestigi i continuà a la Cort, estimat i
respectat per tothom. Això es desprèn de les referències del mateix Muntaner, i
de molts altres autors. Hom parlà d’ell en termes elogiosos fins ben entrat el
temps de l’humanisme, com en són prova les paraules d’encomi de Francesc
Eiximenis, que trobarem més endavant.
De fet, la seva qualitat d emetge
prestigiós l’alliberà sovint de caure en l’anatema. Així, essent també metge
papal al servei de Bonifaci VIII, Benet X i Climent V, les relacions amb
aquests papes el deslliuraren i l’empararen d’atacs i condemnes d’heretgia, que
sens dubte mereixeria d’acord amb els cànons eclesiàstics de l’època per les
seves manifestacions en el cmap de la teologia.
La seva producció mèdica,
fonamentalment escrita en llatí, fou traduïda a diverses llengües. Destaquem el
Regiment de Sanitat –una sèrie de consells per tal de mantenir-se en bon
estat de salut- traduït al català pel metge Berenguer Sarriera, i adreçat a
Jaume II. A continuació en donem un fragment, que pot ajudar-nos a copsar certs
aspectes de la vida quotidiana d’aquell temps:
[De lavar lo cap] Lavament de cap no
sia tardat oltre .XX. dies, ne no sia fet en la setmane més d’una veguada. E
nuyltemps no deu ésser fet ab lo ventre ple, mas ans de menyar, ho molt lluny
aprés del menyar, ho ans sopar.
(ed. cit., vol. II, p. 115)
Escrits religiosos
Arnau de Vilanova, que exercí de
catedràtic a Montpeller deu anys seguits i gaudí de la màxima acceptació, fou
tractat de manera absolutament distinta per reis i papes quan parlava de
qüestions religioses. Arnau creia que només la tornada als ideals dels primers
cristians podia salvar el món davantg la vinguda de l’Anticrist –que segons ell
s’havia esdevenir cap al 1378-, i de la fi del món, que s’havia de produir
abans del nou segle. Estava convençut d’ambdós fenòmens després d’obscures
revelacions i estudis, i havent quedat seduït per les doctrines de Joachino da
Fiore, al visionarisme de les quals afegia personalíssimes interpretacions de
l’Escriptura relacionades amb els seus coneixements de la cabalística judaica.
En aquest sentit, desplegà una gran activitat literària –en llatí i en vulgar-
i vital. Viatjà sense treva al servei d’una idea extravagant, a la qual, però,
es lliurà de tot cor i amb bona fe. En una primera etapa, fent causa comuna amb
els espirituals, va escriure una sèrie de pamflets apocalíptics que li
valgueren greus advertiments i l’enemistat de teòlegs i ordes religiosos, com
els dominicans, on s’havia educat. Elpas del temps i les amonestacions que
pesaven damunt seu, el dugueren, a la fi de la seva vida, a fer minvar el
contingut de les seves prèdiques, i es limità a assenyalar la conveniència
d’emprendre una croada contra els mahometants, culpables també, segons ell, de
la corrupció de l’època. Quant a aquest aspecte, destaquem la Confessió de
Barcelona, la Lliçó de Narbona i el Raonament d’Avinyó. De la
Lliçó de Narbona oferim aquest paràgraf, prou revelador de les seves
posicions:
Tot així és lo setgle: dejós[18]
lo capell, fa que.y dó e meta gog e benanança.e, quant aquest vida cessarà, hom
trobarà tot lo contrari. E aquesta és la rahó per què diu sent Pau que aquell
és savi que.s fa tenir per foll en aquest setgle, quant aquest setgle no té
negú per savi sinó aquell qui met sa amor en ell e s’esforce de guanyar e de
haver riqueses e honors; e aquells que açò meynspreen té’ls per folls per ço [com] no conformen si mateixs a ell. Car, segons
que diu Salomó, lo foll qui passa per la plaça, o per la carrera, tots aquells
té per folls qui veu, per ço com a ell no.s conformen. Tot axí fa aquest segle,
lo qual és foll e frenètich en son juhí; per què cell que no.s vol conformar a
ell mas a Jesuchrist, és, segons los dits dels appòstols, verdaderament savi.
(ed. cit., vol. I, pp. 147 i s.)
Al Raonament d’Avinyó, la més
arrodonida i característica de les seves obres, pertany aquest fragment:
Donques, com los christians facen
comunament lo contrari, ço és a saber, que major diligència meten en desiyar e
amar e querre[19]
e percaçar honors d’aquest secgle, e riquees e delits corporals, axí com
Mafumet[20]
mostrà de feyt e de paraula, clarament mostra raó, a cels qui an enteniment,
que.ls christians, quant a la multitut general, de feyt o d’obra són mafumedans
e no christians, car per estudi e per obra seguexen Mafumet e no Christ.
(ed.
cit., vol. I, p. 171)
Vistes tals característiques no ha
de sorprendre’ns que malgrat les condemnes inquisitorials i l’evident heterodòxia
de moltes de les seves obsessions doctrinàries, Arnau fos capaç de provocar, un
segle més tard, en un home tan poc sospitós d’arravataments heterodoxos i de
postures ultranceres com Francesc Eiximenis, un comentari tan idealitzat com el
següent, en el Primer del Crestià:
Fou un home il·luminat de diverses
ciències, qui menyspreava lo món fort, e anà vestit fort simplement, ne jamés
volc prendre muller, e anava tost-temps cavalcant en un ase; no havia casa ne
alberg; era de la terça regla de sant Francesc; hom fort famós en saviesa
natural, en gran ciència e en vertuosa vida, e hom ab gran zel e fort fervent a
incitar tota criatura de servir Déu.
Aquesta barreja indestriable de racionalisme científic, i d’humanisme
estrafolari, fa d’Arnau de Vilanova un dels més atractius personatges de l’Edat
Mitjana europea.
Font:
CARBONELL, A., ESPADALER, Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia
LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. Editora i Distribuïdora
Hispano Americana, S.A. Barcelona, 1980 pp. 37-60. Barcelona, 1980
[1] deixant
[2] entre
[3] tingut
[4] més
[5] tot i això
[6] vegades
[7] lloança
[8] llibres
[9] jo
[10] capteniment
[11] semblava
[12] a prop meu
[13] cansat
[14] el que jo he perdut, com
ho podria dir?
[15] he emprès una tasca massa
gran
[16] he explicat molt bons
exemples
[17] tots.
[18] dessota
[19] cercar
[20] Mahoma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada