dilluns, de març 09, 2015

LA PLAÇA DEL DIAMANT (KATALIN KULIN -Universitat de Budapest) dins BOLETIN DE LA ASOCIACIÓN EUROPEA DE PROFESORES DE ESPAÑOL. AÑO X. Núm 18. MARÇ, 1978



LA PLAÇA DEL DIAMANT (Katalin Kulin, Universitat de Budapest)

L’anàlisi que teniu a continuació és un intent de resoldre –molt parcialment- el secret d’aquesta novel·la que mitjançant la narració d’una dona d’escassa cultura sap evocar una pregona experiència intel·lectual i existencial. Atès que es tracta d’una obra que indubtablement és un dels millors encerts narratius en el món hispànic contemporani, penso que pot tenir molt d’interès per a qualsevol admirador de la civilització ibèrica. Aquest col·loqui ha pogut ampliar la nostra visió sobre l’espanyolitat tan rica en la pluralitat dels seus idiomes i els seus respectius fenòmens culturals. Alhora ha destacat el significat que té la presa de consciència en la superació del conflicte originat per qualsevol jerarquia entre idiomes.

            Si bé la meva ponència, pel tema que tracta, és un humil homenatge a la pluralitat de la cultura hispànica, la novel·la en si és –com veurem- la història d’una presa de consciència com a únic camí possible de la llibertat humana.

            La plaça del Diamant té una acció senzilla. Una noia, Natàlia, que treballa en una pastisseria, es casa amb un jove fuster Quimet, que li posa de sobrenom Colometa. Tenen dos fills. Quan la situació econòmica empitjora, la Colometa es veu obligada a treballar d’interina. El seu marit cria coloms que s’ensenyoreixen del pis mentre els nens es queden sols a casa. La Colometa s’afarta de netejar les porqueries dels coloms i se sent marejada per llur constant parrupeig. Decideix alliberar-se’n traient-ne els ous de les ponedores. Com a resultat d’una lluita desesperada i insomnis d’uns quants mesos, acaba amb els coloms. Esclata la guerra civil. En Quimet i els seus amics es moren. Acabada la guerra, la Natàlia no troba feina. Després de quedar-se sense menjar durant dos dies, decideix matar els seus dos fills i suïcidar-se. El botiguer a qui compra salfumant per poder-se matar li ofereix feina i més tard es casa amb ella assegurant, tant a ella com als seus fills, una vida còmoda i tranquil·la.

            L’autora no vol donar categoria a aquesta història quotidiana sense cap desenllaç tràgic. La majoria dels personatges pertanyen al camp republicà i se’n coneixen els problemes i misèries. Tanmateix, La plaça del Diamant no és una novel·la de la guerra civil si més no no l’és en el sentit corrent de la paraula, quin és el tema, aleshores, d’aquesta novel·la d’estructura tradicional sense recursos artístics extraordinaris? Per què ha triat l’escriptora no solament com a protagonista sinó també com a narradora una noia d’escassa cultura quasi inarticulada a nivell de la capacitat d’expressió?

En la narrativa moderna sovint es fa servir un narrador incapacitat, per tal de crear una atmosfera de misteri, la qual cosa obliga el lector a completar per si mateix el relat que té les més diverses deficiències. La incompetència del narrador a La Plaça del Diamant, lluny de ser només un mètode suggestiu, fins i tot planteja el tema central. Una sola observació de la protagonista a la qual cap antecedent  serveix d’explicació i que fins i tot sembla que no té lògica ens fa veure el tema: “el meu pare sempre em deia que jo era de mena exigent... però és que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món.

No s’arriba a entendre per què una noia com la Natàlia, modesta i sempre disposada a adaptar-se a les circumstàncies més difícils es qualifica com a exigent. Tanmateix, cal tenir en compte el que diu ella, ja pràcticament al punt de mort per inanició, i pensant en els qui proposen de perllongar la seva existència tot menjant deixalles o herbes: “Per poder menjar herba calia l’esforç d’anar-la a cercar i l’herba, al capdavall, no és res!... Havia après de llegir i d’escriure i venia pastissos i caramels i xocolatines plenes i xocolatines buides amb licor a dintre. I anava pel carrer com una persona al costat de les altres persones. Havia après de llegir i d’escriure i havia servit i havia ajudat.” Òbviament, la Natàlia és incapaç de renunciar a la seva dignitat humana, a una qualitat i a una categoria que li són innates i que la van impulsar a iniciar una cerca sense que ella mateixa s’hagués adonat del veritable propòsit d’aquesta cerca. És el lent camí, la feixuga exploració de la seva pròpia consciència que ens talla la respiració per la força de la seva empenta en un individu gairebé inarticulat al nivell de la paraula la personalitat i emocions del qual són un testimoni inoblidable que l’essència humana, tot i que de manera latent, està sempre present i pot manifestar-se en les persones més humils i oprimides.

            Tot i l’aparent simplicitat, fidel reflex de la consciència amb prou feines desenvolupada per la protagonista, l’autora sap expressar el seu tema aplicant-hi una sèrie de motius que tornen a aparèixer a la novel·la, moltes vegades entrellaçats, e els moments més decisius de la vida de la Natàlia. Un d’aquests motius és la balança gravada a la paret de l’escala de la seva primera casa. L’autora no explica mai l’obsessió de la Natàlia de tocar la balança. Encara no està casada, o sigui, es troba al llindar de la seva vida matrimonial quan la descobreix. “L’un dels plats penjava una mica més avall que l’altre”. S’hi esmenta per segona vegada la balança quan la Natàlia va a buscar el salfumant ja decidida a suïcidar-se i a matar els seus fills. . La tocarà novament de camí l’Antoni que li demanarà la mà. Reapareix el motiu al final de la novel·la. La Natàlia en la seva lluita agònica per comprendre’s a si mateixa vol entrar a la seva antiga casa. “Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terra, fins a les balances i tocar-les passant.” La balança és un emblema antic que la Justícia representada com a cega porta a la seves mans. La destinació d’una persona depèn de la posició dels plats. Destí i justícia s’uneixen en aquest emblema igual que a la vida de la Natàlia. Està ben justificat que lla no pugui entrar a la seva antiga casa a preguntar a la balança el seu destí en el moment crític de la seva presa de consciència. Ha de ser ella la qui acabi la lluita empresa per al seu propi alliberament.

            Un altre motiu recurrent és de les nines exposades a l’aparador. Tampoc no s’explica per què exerceixen aquesta atracció sobre la Natàlia. És igualment abans del seu casament quan la trobem, per primera vegada, parada davant l’aparador que més tard tornarà a mirar en haver-se trobat amb el seu antic xicot. Comenta aquesta trobada al marit però “no li vaig dir que quan havia baixat del tramvia, havia anat a mirar les nines a l’aparador de la casa d’hules”. Ja en plena misèria i fam quedarà de nou parada mirant un osset que, en opinió de la Natàlia, el mira a ella. El protagonista d’un conte de Faulkner que porta el títol de L’ós sent el mateix, és l‘ós qui la mira. En tots dos casos es tracta d’una personificació i també d’un desig de conèixer algun secret ocult que pot donar orientació en el laberint de l’existència. La fascinació que exerceixen les nines és el tema central del conte de la Rodoreda. Un jove ben plantat omple casa seva de nines i els dedica la seva vida. Hi ha un intercanvi misteriós entre elles i el jove. Elles sembla que li succionin l’ànima fins que –amb el suïcidi- ell es converteix en un ésser inanimat. L’atracció que se sent per un objecte fet a imatge i semblança dels éssers vius és a causa de l’enigma que l’home li atribueix creient encarnat en ell el que prové de la seva pròpia ànima. És el mateix enigma, la mateixa qüestió, que s’ha posat la Natàlia de molt jove: per què és al món?,o sigui, qui és ella? L’autoidentificació inconscient de la Natàlia amb l’osset és encara més òbvia quan anant a buscar el salfumant li sap greu de no trobar l’osset a l’aparador, com si la vida se n’hagués anat amb ell. Tot i ésser joguines les nines, representen també un món sense misèria ni problemes, un món amb el qual la Natàlia voldria substituir la cruel realitat.

            De retorn a casa amb el salfumant a les mans torna a veure les nines, però aquesta vegada ja no és per a mirar-les i, a les acaballes del llibre, només les esmentarà entre els objectes que flanquejaran el camí cap a la seva antiga casa, i serviran per al retrobament amb la seva pròpia joventut. L’atractiu de les nines va desapareixent en la mesura que Natàlia deixa el món semiconscient de la infantesa i es converteix en una personalitat plena i madura.

            La seva presa de consciència tan lenta i difícil, que, en última anàlisi s’ex0plica per la seva situació social, es troba obstaculitzada per en Quimet el qual, inconscientment, es refà de les injustícies i humiliacions que comporta la capa social a la qual pertany tot dominant la seva dona. Aprofita la ingenuïtat de la seva dona per mantenir i enfortir el seu poder sobre ella tot amagant-li amb quina força se sent subjugat pel seu encant femení. La voluntat de posseir Colometa revela que vol posseir-la com un objecte o un animal. És una degradació instintiva i inconscient contra la qual la Natàlia protesta amb una revolta silenciosa i igualment inconscient en matar els coloms, símbol viu d’aquell ésser meitat animal-meitat objecte en el qual Quimet la vol transformar. El joc paral·lel permanent entre la Natàlia-Colometa i els coloms és un dels motius més transcendentals de la novel·la.

            La presó –la gàbia dels coloms- invisible, en la qual l’havia ficat en Quimet no s’obre ni amb la seva mort. Interioritzar la llibertat és una de les rasques més difícils que de cap manera és conseqüència automàtica de la desaparició de l’opressor. (Cal dir que en Quimet té un doble paper i no és únicament d’opressor amb la seva dona mentre dins de la societat ell mateix pertany als oprimits.) El caos que domina la consciència de la Natàlia després de la mort del seu marit, és descrit magistralment: “A la nit, si em despertava, tenia tots els dintres com una casa quan vénen els homes de la conductora i ho treuen tot de lloc. Així estava jo per dintre amb armaris al rebedor i cadires de potes enlaire i tasses per terra a punt d’embolicar amb paper i ficar en una capsa amb palla i el somier i el llit desfet contra la paret i tot desordenat.” També és significatiu que la Natàlia descobrís el cadàver de l’últim colom en rebre la notícia de la mort d’en Quimet.

            El remordiment per la matança dels coloms és el que origina el malson de la Natàlia abatuda per una misèria desesperada. “Em vaig adormir amb el cap que se’m partia i amb els peus com un glaç. I van venir unes mans. El sostre de l’habitació es va fer tou com si fos de núvol. Eren unes mans de cotó fluix, sense ossos. I mentre baixaven es feien transparents, com les meves mans, quan, de petita, les mirava contra sol. I aquestes mans que sortien del sostres juntes, mentre baixaven ja no eren nens. Eren ous. I les mans agafaven els nens tots fets de closca i amb el rovell a dintre, i els aixecaven amb molt de compte i els començaven a sacsejar de primer sense pressa i aviat amb ràbia, com si tota la ràbia dels coloms i de la guerra i d’haver perdut s’hagués ficat en aquelles mans que sacsejaven els meus fills.” Les mans misterioses repeteixen l’acte comès per la Natàlia contra els colomins, però aquesta vegada les víctimes són els seus fills.

            Decideix matar-se i matar-los i en la bogeria de la seva voluntat destructora se li apareixen en una visió els innombrables morts de la guerra com boletes de sang que envaeixen el món mentre ella es converteix en colom: “I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol... amunt, Colometa, que darrere teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin al caminar, que no t’atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt...” Natàlia, que abans es revoltava contra els coloms sense adonar-se del que era la seva personalitat deformada per en Quimet a qui odiava i volia matar, en aquest instant s’identifica amb el coloms tot acceptant-se a ella mateix com un ésser oprimit i transformat en objecte no només per en Quimet sinó pel món sencer, un ésser incapaç de trobar una vida veritable i es rendeix a la mort tot admetent que no hi ha cap mena de remei. La Natàlia, com els altres éssers humil de la societat, toca el fons en la misèria creada per la guerra civil i renuncia a la seva prèvia reivindicació a trobar sentit en l’existència, a crear-se una personalitat humana digna i lliure.

            Uns quants anys després de la mort d’en Quimet, la Natàlia encara se l’imagina desenterrat en un camp desert amb les seves costelles en forma de gàbia de la qual ella –una de les costelles del marit- s’allibera i n’arrenca una flor blava. L’escena imaginada remunta al sermó pronunciat pel sacerdot amb motiu del seu casament, en el qual Eva creada de la costella d’Adam es desperta i comet el pecat d’arrencar una flor blava tot destruint d’aquesta manera un ésser viu. És per quest motiu que el color blau i el pecat, els remordiments i la misèria, s’entrellacen en la consciència de la Natàlia. El colomar, font dels seus patiments i del seu pecat també és blau i són llums blaus, records de la guerra i dels bombardeigs, el que la Natàlia creu que veu en el terror que li infon l’obligació de passar d’una vorera a l’altra, “quan ja havia posat un peu a baix del carrer i encara tenia l’altre al damunt de la vorera, en ple dia i quan ja no hi havia llums blaus, els vaig veure.” De tornada de la botiga on havia comprat salfumant té por que no pugui travessar el carrer. Fa esforços per no caure “sense veure els llums blaus. Sobretot sense veure els llums blaus”. Només cap al final de la novel·la travessa el carrer “sense veure els llums blaus”, decidida ja a verificar la seva pròpia personalitat.

            Durant uns quants anys, ja casada amb l’Antoni, es continua torturant amb la idea que la notícia de la mort del seu marit hagi estat falsa i que en Quimet pugui tornar qualsevol dia. És en aquesta època quan a les senyores que passegen pel mateix parc que ho fa ella els explica el fet dels coloms, fingint un estimació que mai no ha sentit cap a aquests animals. És obvi que vol tranquil·litzar la seva consciència i emmudir els seus remordiments transformant el que va passar, la matança de les cries, o sigui la revolta contra el seu marit, en uns quadres de convivència idíl·lica i harmoniosa. Apagades les seves angoixes ja evita les senyores i no vol parlar més dels coloms i fins i tot, de vegades, hi pensa amb un certa alegria.

            L’últim esment d’aquest motiu coincideix amb la catarsi. La Natàlia grava amb un ganivet el nom de Colometa a la porta de la casa on vivia amb en Quimet. Un instint cec l’obliga a sortir de la seva nova casa a la cerca de l‘antiga per  trobar-se amb quelcom, o amb algú que resulta que és ella mateixa quan era jove i quan tot i ser l’esposa més obedient cometia el pecat de revoltar-se contra l’existència que li havia creat en Quimet. Gravar Colometa equival per això a inscriure el nom d’una persona morta a la làpida de la seva tomba.

            L’altre motiu més significatiu de la novel·la és el fet de travessar el carrer. El simbolisme d’anar d’una vorera a l’altra és evident –cal trencar amb l’existència anterior- i el tramvia que s’acosta amenaçant d’atropellar-la accentua l’enorme perill que experimenta cada persona enfront del salt mortal cap al que és desconegut que en el cas de la protagonista és l’exploració de la seva pròpia consciència.

            El tramvia, les seves vies i la necessitat de travessar el carrer Gran apareixen ben aviat a la novel·la. La Natàlia, després del ball a la plaça del Diamant on va conèixer en Quimet corrent cap a casa seva perseguida per ell ha de travessar les vies. És la voluntat dominadora del jove d’allò que fuig instintivament. Travessar el carrer Gran es converteix en el símbol d’un perill cada vegada més amenaçador, de la immersió inevitable en el propi món interior, ple d’angoixes, que representa per a la Natàlia un caos temible. Obligada a treballar per a guanyar-se la vida deixa els seus fillets sols al pis. Per poder tornar a casa al més aviat possible, corre el perill de ser atropellada pel tramvia, que simbolitza el destí incalculable contra el qual no se sent amb forces per a lluitar. Acabada ala guerra els seus amos l’acomiaden perquè era la dona d’un suposat roig i només es decideix a demanar-los ajuda quan ja no té res per donar de menjar als seus fills. De camí cap a la casa dels seus antics senyors “Altra vegada un tramvia va haver de parar en sec mentre travessava el carrer Gran”. Els seus amos li neguen qualsevol mena d’ajut o feina i en la seva terrible angoixa “en el moment que anava a travessar el carrer Gran, quan ja havia posat un peu a baix del carrer i encara tenia l’altre damunt de la vorera, en ple dia... vaig caure a terra estirada com un sac.” En veure’s en un carreró sense sortida vol comprar salfumant per acabar amb el seu patiment i el dels seus fills. Amb el salfumant a les mans fa un esforç per no caure sota les rodes del tramvia. El motiu reapareix uns quants anys després en sentir que el pare d’una condeixeble de la seva filla havia tornat viu encara que es pensaven que havia mort durant la guerra. La possibilitat del retorn d’en Quimet i de l’obligació de reprendre la seva antiga vida li paralitzen les cames. “I quan tenia el peu posat damunt la pedra del cantell de la vorera, to el món se’m va ennuvolar ... i vaig caure.” Tot i que de mica en mica aconsegueix de dominar la seva por i sembla guanyar en serenitat la crisi de consciència no para d’augmentar. En el fons de la seva ànima encara té por d’haver comès un pecat, una infidelitat contra en Quimet. La insuportable tensió l’obliga a tornar a la seva antiga casa. Parada al caire de la vorera li sembla que el tramvia que s’acosta pot ben ser el mateix que l’havia vist córrer amb en Quimet al darrere. Incapaç de superar la crisi acluca els ulls i va caminant cap a l’altra vorera i només quan es troba damunt de les vies s’adona que el tramvia s’ha aturat. “Era com si anés damunt del buit, amb els ulls sense mirar pensant a cada segon que m’enfonsaria... I a l’altra banda em vaig girar i vaig mirar amb els ulls i amb l’ànima i em semblava que no podia ser de cap de les maneres. Havia travessat. I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa”.

            En aquest moment descobreix que no pot ni eliminar la seva antiga vida ni negar el seu present. Anar a la seva antiga casa és trobar-se amb la vida que hi tenia; una confrontació que va voler evitar durant força anys. La porta està tancada i tampoc no hi pot entrar amb un ganivet que a porta a posta. Els dos motius: el de la coloma i el del pas d’una vorera a l’altra coincideixen. El motiu de la coloma representa el seu jo engabiat per en Quimet, rebel i pecador ja que havia mort els colomins perquè havien nascut. El motiu de travessar el carrer simbolitza la seva pròpia incapacitat d’alliberar-se dels seus remordiments i la seva present decisió de reconèixer el seu pecat i emprendre l’enorme salt sobre l’abisme que s’ha obert entre la seva joventut i la seva maduresa, És un acte de suïcida, sense cap precaució. La Natàlia està disposada a sacrificar la seva vida (la que té actualment) i és per aquesta decisió pel que arriba a acabar amb aquell ésser jove que havia sofert i lluitat en la penombra de la seva pròpia personalitat incògnita i oculta, fins i tot per a ella mateixa. Gravar el seu nom a la porta és senyal del fet que ja coneix aquella Colometa d’abans, i té poder damunt d’ella perquè ja la coneix. És un acte màgic, exorcista, la repetició del primer assassinat –el dels colomins- ara a qui mata és a Colometa, la seva antiga personalitat tot revelant, alhora, que el primer assassinat tenia la mateixa motivació: la voluntat de la destrucció d’ella mateixa deformada i limitada pel motlle en el qual en Quimet havia volgut fondre-la; un motlle fàcil de definir amb el sobrenom de Colometa.

            Després de gravar el seu nom a la porta, la Natàlia se’n va a la plaça del Diamant les cases de la qual sembla que creixin i la tanquin formant un embut cada vegada més estret. És una al·lusió a l’embut que en Quimet havia comprat molts anys abans i mitjançant el qual pensava matar la Natàlia els seus fills per evitar-los una mort per inanició. “... les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anava estrenyent i començava a fer un embut... i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos...” Entre els dos motius, la coloma i l’embut, o sigui, l’impediment del desenvolupament lliure de la seva personalitat i l’assassinat,la mort com a única sortida possible de la presó en què pateix la seva ànima, hi ha una estreta relació que es nota també en una observació aparentment ociosa de la protagonista: “I el como ferit i l’embut van ser dues coses que van entrar gairebé juntes a casa...

            L’embut (o sigui la gàbia, la presó) ja està gairebé tancat i el terror provoca que la Natàlia faci un crit d’infern,. “Un crit que devia fer molts anys que duia dintre i amb aquell crit tan ample que li havia costat de passar-me pel coll,em va sortir de la boca una mica de cosa de no-res, com un escarabat de saliva... i aquella mica de cosa de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre, era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era... abandonament?

            El crit, lluny de ser només el d’una dona, el de la Natàlia, és la queixa de dolor retinguda per molts anys –per segles i segles- a la gola dels humils, dels “petits” de la humanitat que han viscut sense saber què els fa patir, per què estan tan marginats, tan abandonats. És un crit que prové d’un caos interior originat per un món caòtic indigest i indigerible, per donar pas a una llum que penetri les tenebres de la consciència i ajudi l’home a trobar el seu lloc en el món. Aquesta llum il·lumina el camí cap a l’altre ésser humà i permet –com en el cas de la Natàlia- reconèixer el valor de l’amor, de la unió. Aquest camí s’anava tancant quan en Quimet la va abraçar la primera vegada i la Natàlia va veure “Nostre Senyor a dalt de tot de casa seva, ficat a dins d’un núvol inflat... i Nostre Senyor va obrir els braços a gran amplada que els tenia molt llargs, va agafar el núvol per les vores i es va anar tancant a dintre com si es tanqués a dintre d’un armari...

            Déu, símbol suprem de la protecció i de l’amor tancant-se en el núvol del seu cel s’amaga perquè la Natàlia, deixant-se escollir per en Quimet es va equivocar de camí o perquè el seu matrimoni anava a sortir de la infància, obligada a emprendre una lluita solitària. Des d’aquí l’abandó es va concretant a través dels diversos esdeveniments de la novel·la i es converteix alhora en un abandó universal.

            Tots els motius de la novel·la que no són indispensables per al desenvolupament de l’argument formen un conjunt que ens facilita de penetrar en la consciència de la narradora; la que ella mateixa seria incapaç de revelar. Aquests motius: visions, somnis, objectes, li semblen a la Natàlia com si fossin independents d’ella, com si li arribessin d’un món exterior i, per tant, resolen el problema artístic de com reflectir fidelment els diversos graus de la presa de consciència pel relat  d’un personatge incapaç d’expressar el seu procés amb un llenguatge adient. Alhora, la duplicitat de la narradora com a protagonista i com a subjecte de vivències profundes i complexes crea una rara intensitat i una atmosfera eminentment autèntica. El joc permanent entre els dos plans: el dels esdeveniments i el dels motius, produeix una sèrie de lectures possibles. El procés de conscienciació de la Natàlia és alhora el d’una capa marginada, de tot un poble que pugna per recuperar la seva cultura, i, en última anàlisi, de tots els qui d’una manera o altra estan abandonats; fills de Sant Llàtzer que s’han d’acontentar amb les molles de l’àpat dels poderosos. El feliç desenllaç, la victòria final de la protagonista proclama que els patiments de la Natàlia i les d’aquells que ella simbolitza no han estat en va ja que han facilitat i han dut a bon port la presa de consciència. Se n’ha parlat molt de la manca d’identitat de les lletres catalanes. En els últims moments del col·loqui potser caldria remarcar que no solament la Natàlia sinó també la literatura catalana ha aconseguit de conquistar la seva identitat amb el meravellós encert de La Plaça del Diamant.

(traduït de l'original en castellà)

dilluns, de gener 12, 2015

IMAGINA-T'HO

http://www.filmsforaction.org/articles/john-lennons-imagine-made-into-a-comic-strip/#.VK922wqkfex.facebook

dilluns, de gener 05, 2015

EL CATALÀ, LLENGUA APTA PER A TOT, COM TOTES LES LLENGÜES (REVISTA NÚVOL)



El català és guapo i sexi

/ 23.12.2014

El monologuista David Guapo presenta un espectacle al Club Capitol de Barcelona on fa befa del català. Literalment diu que “és la llengua menys sexi del món i que no serveix per lligar”.  La Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) ha denunciat el monologuista. Des de Núvol, hem obert una ronda entre escriptors. 
George Clooney.
George Clooney.

“No sé si a hores d’ara cal obrir aquest debat, que és més propi dels anys vuitanta”, diu Montse Barderi. “Sabem que tenim una llengua apta per a tot. Apta per la filosofia, per a l’astrofísica, per a la música, per jugar al parxís. I per al sexe. Em sento com si tornés a defensar Picasso davant d’aquells que l’acusen de pintar com un nen de cinc anys. Cal, realment tornar a tenir aquesta conversa?”, pregunta Montse Barderi en la seva resposta a David Guapo. I remata, incisiva com sempre: “La llengua catalana pot fer que s’escorri una pedra”.
Montse Rubinart explica una anècdota on relata com la llengua catalana en pot arribar a ser, d’afrodisíaca: “Tot va passar en una de les festes que vaig organitzar una vegada en el meu pis. En principi era una festa de poca gent, però van acabar venint les amigues de les amigues i algú més, sol passar quan organitzes festes a l’estiu en àtics a Barcelona. Entre Vodkas i Malibús amb pinya, una de les presents ens va confessar que fins que no va començar a sortir amb un noi de la Catalunya Nord, no havia descobert realment el què era el sexe. Ens explicava emocionada, que a l’hora de fer l’amor, abans d’arribar a l’acte li demanava al seu amant que li xiuxiuegés paraules, frases, el què fos! Perquè amb aquell accent de català afrancesat era una autèntica follia d’amor. A més, constatava que se sentia més desitjada, s’excitava molt més i que, indiscutiblement, li afavoria l’orgasme. Curiós, pensava mentre intentava no imaginar-me com devia ser aquella escena amorosa”.
“Reaccionar ofès contra un acudit és caure en una trampa, és la forma més directa de fer el ridícul, i de legitimar l’acudit”, escriu Joan Todó. “Fa lleig, criticar un acudit; pots no riure, perquè no fa gràcia, pots no voler saber-ne res, però si t’ofens, si t’indignes, has begut oli. Tots els que en algun moment de la nostra vida escolar vam ser el blanc de les befes dels altres xiquets ho sabem; si t’enfades, és pitjor, i al final cal desenvolupar resignadament un sentit de l’humor que t’inclogui a tu. Per això hi ha tants humoristes amb ulleres, sospito. Ofendre’s no serveix de res. Sobretot si ets el dèbil”.
“Més que pels acudits d’un comediant que prou feina deu tenir per arribar a final de mes, potser caldria preocupar-se per altres atacs més greus, més eficaços, possiblement més insidiosos”, continua Todó. “Oblidem molt fàcilment que, en realitat, sovint l’humor està de la banda del més fort. Que, per exemple, durant anys l’únic paper dels afroamericans a les pel·lícules de Hollywood fou servir de contrapunt còmic. O que, fins i tot si és a l’inrevés, si la befa va dirigida al poderós, l’alleujament que ens forneix la riallada ens permet seguir tirant un dia més, sense preocupar-nos gaire pel que ens està fent. El Carnestoltes serveix per fer més passadora la Quaresma; com deia el poeta, la ironia són les cadenes de la joventut. I, si no hi hagués la possibilitat de riure’ns dels poderosos, potser la guillotina trigaria menys a aparèixer al mig de la plaça. I això ells ho saben”.
“Les llengües no són sexis: són sexis les persones qui les parlen. O les idees, desitjos i discursos que s’hi expressen”, diu Laura Basagaña. “Darrere la idea que una llengua és poc sexi, s’hi amaguen altres materials subconscients: prejudicis, males experiències o ganes d’assenyalar amb el dit la diferència, per tornar a l’avorrida monogàmia lingüística”.
“Que el comediant David Guapo digui ara que no es pot lligar en català… suposo que ho fa per provocar o qui sap si per mantenir calenta la venda d’entrades per la via de l’escàndol”, especula Tuli Márquez. Potser és una opinió sincera. Potser és perquè ha practicat poc sexe en català. (Mentre escric, penso fórmules per lligar. Són les set del matí i trobo que és massa aviat per posar-se calent).
“He sentit dir més d’una vegada, en boca d’uns quants amics estrangers, que el català és un idioma fonèticament sensual. Que la seva sonoritat, per a ells una combinació entre la calidesa de l’italià i el to una mica setciències del francès, resulta una combinació molt atractiva, i que el punt de transgressió que hi afegeix la voluntat de continuar existint a despit de tota trava acaba per convertir-la en una llengua gairebé irresistible. Vaja, que si el català fos un home, seria una barreja entre George Clooney, Alain Delon i James Dean, va proposar un amb alguna copa de més”, relata Anna Pascual.