dijous, d’agost 30, 2012

FINANCIAL TIMES (28 de Març de 2011)

Last updated: March 28, 2011 7:17 pm Catalonia resists ‘mad’ austerity By Victor Mallet in Madrid Artur Mas, premier of the autonomous Spanish region of Catalonia, has committed his administration to severe austerity, but rejected as “destructive” and “mad” the spending cuts that would be needed to fulfil the central government’s 2011 deficit targets for the regions. Mr Mas, in a speech to business leaders in Madrid on Monday, also said he was promoting a “budget pact” among Catalan parties so that the region could demand a new deal from Spain to reduce Catalonia’s net contribution to the national exchequer. More On this story Analysis Spain in line of fire amid Portugal troubles In depth Austerity Europe Analysis Spain: Reluctant retrencher Catalonia seeks to raise €11bn in fresh debt IN Europe Hollande seeks to win over business Ukraine court rejects Tymoshenko appeal Bank of Cyprus chairman quits Brussels cuts Ireland’s growth forecast The robust assertion of Catalonia’s immediate and long-term demands by Mr Mas – a Catalan nationalist whose Convergència i Unió party leads the government following elections in November – may worry sovereign bond investors already concerned about Spanish public deficits. Spain is one of the most decentralised countries in Europe and regional governments will have to enforce fiscal discipline if the country is to tackle its fiscal problems and calm the fears of investors. Catalonia’s stance also has implications for the future shape of the Spanish constitution. Catalonia is one of the richest and most industrialised parts of Spain and its economy is the same size as Portugal’s. The region said it needed to raise €10bn-€11bn this year to cover deficits and repay earlier loans. On Monday, it signed a €400m ($564m) four-year loan from Santander, the Spanish bank, and officials said it had sold a further €400m in two-year bonds to local and foreign investors at a yield of 5.5 per cent. Spain’s 17 regions collectively overshot their centrally imposed deficit target of 2.4 per cent of gross domestic product last year, and the overall Spanish public deficit was cut as planned only because the central government exceeded its target. Catalonia’s 2010 deficit under the previous regional government had reached a budget-busting 3.9 per cent of GDP, or €7.5bn, Mr Mas said, prompting his new administration to impose a 10 per cent cut in its operating costs in what he called a hard and unprecedented adjustment. “We have a tumour, but we will control it, we will prevent metastasis and we will clean it out.” However, he conspicuously failed to commit Catalonia to this year’s official regional deficit target of 1.3 per cent of GDP without central government help, rejecting “destructive” cuts or “mad” ideas such as the closure of hospitals. He called for a new deal to reduce the 9 per cent of GDP that he said Catalonia transferred to the rest of Spain each year. “It’s impossible that some regions should put this money on the table for ever without anything changing,” he said, comparing the withdrawal of European Union aid funds for Spain in 2013 to the cuts he hoped to achieve in Catalan transfers to the rest of Spain. “What happens in Europe should happen in Spain,” he said. “In Spain, people have been living beyond their means. In Catalonia, we’re living below our means.” In another demand for Catalonia’s control of its own destiny, Mr Mas said the region did not oppose the government’s plan to privatise the airports in Madrid and Barcelona, the Catalan capital, but wanted Catalan interests to end up with control of Barcelona’s El Prat airport.


Barroso diu que una possible independència de Catalunya hauria de ser objecte d'una negociació 'de caràcter internacional' El president de la Comissió Europea respon a una pregunta parlamentària sobre una iniciativa presentada per Reagrupament Xarxes socials Envia l'article Imprimeix l'article Converteix a PDF El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha deixat clar que les conseqüències d'una hipotètica secessió per part d'un territori d'algun estat membre de la Unió Europea s'haurien de gestionar d'acord amb la legislació internacional si es vol que els ciutadans del territori independitzat mantinguin la ciutadania europea, que és complementària, però no substitueix la nacional, tal com estableix el Tractat de Funcionament de la UE, segons que explica avui Europa Press. 'Confirmo que en l'hipotètic cas de la secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se negociant-se dins l'ordenament legal internacional', ha explicat Barroso en una resposta parlamentària a l'eurodiputada italiana de la Lliga Nord, Mara Bizzotto. L'eurodiputada ha recordat que la Iniciativa Ciutadana Europea sobre enfortiment de la participació ciutadana en la presa de decisions sobre la sobirania col·lectiva, promoguda per Reagrupament --que l'executiu comunitari no va voler admetre a tràmit argumentant que estava fora del seu àmbit de competència-- tenia per objectiu 'garantir que els ciutadans d'un nou Estat que pugui resultar d'una possible secessió de Catalunya d'Espanya mantinguessin el seu estatus de ciutadans de la UE'. Bizzotto ha reclamat que Brussel·les aclareixi si els catalans 'perdrien immediatament el seu estatus de ciutadans de la UE i els seus consegüents drets i obligacions' en cas d'independitzar-se del territori espanyol. El president de l'executiu comunitari aclareix en la seva resposta que l'article 20 del Tractat de Funcionament de la UE recorda que 'la ciutadania de la UE és addicional i no substitueix la ciutadania nacional'. I també confirma que en l'hipotètic cas d'una secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se i negociar-se dins de l'ordenament legal internacional, com es fa amb qualsevol declaració d'independència. L'executiu comunitari es va negar el maig a registrar la iniciativa, presentada un mes abans a Brussel·les, perquè considera, després d'un examen exhaustiu, que 'està manifestament fora de l'àmbit de les competències de la Comissió', segons ha explicat la secretària general de la Comissió, Catherine Day, als promotors de la iniciativa en una missiva, a la qual ha tingut accés Europa Press. 'D'acord amb l'article 20 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, només les persones que tinguin nacionalitat d'un Estat membre són ciutadans de la UE. La ciutadania de la UE és complementària, però no substitutiva, de la ciutadania nacional', ha explicat Day en la carta, amb data del 30 de maig. A més, la secretària general de l'executiu comunitari deixa clar en el seu text que no existeix base jurídica alguna en els Tractats de la Unió per a 'fer front a les conseqüències d'una secessió d'una part d'un estat membre' a través de la legislació secundària. Per tant la solució s'hauria de trobar i negociar dins de l'ordenament jurídic internacional, que regula com i de quina manera es pot crear un nou estat. Les anomenades Iniciatives Ciutadanes Europees es van crear en virtut del Tractat de Lisboa per permetre que els ciutadans corrents puguin reclamar a la Unió Europea que presenti legislacions del seu interès en àmbits de competència comunitària. La Comissió Europea té potestat per rebutjar iniciatives 'manifestament abusives, frívoles, ofensives, contràries als valors europeus o que estiguin fora de la competència de la Comissió'.

The reasons behind Catalonia's financial difficulties Notes on the bailout request from the Catalan government (Col·lectiu Emma)

The reasons behind Catalonia's financial difficulties Notes on the bailout request from the Catalan government The 5 billion euro bailout that Catalonia formally requested from the Spanish government yesterday quickly made the front pages of the financial press all over the world. It is sad news for all that what is probably the most dynamic and productive region in the south of Europe should find itself in such dire straits. One reason for the calamitous state of Catalan public finances is the overspending of the last several years. Counting on the windfall from the real estate boom, all regional and local administrations in Spain and the central government itself squandered every euro that came their way and more. Now the time has come for all of them, including Catalans, to pay their debts. With the strict austerity measures that are already in place, and relying on its economic base, which remains strong, Catalonia could do just that, and in a reasonably short period. Most other communities would have a harder time, as would the central government if it didn't have at its disposal the considerable amounts that Catalonia contributes to the public purse. One very relevant factor that is not often given the weight it deserves is what The DailyTelegraph recently described as "the perversities of the Spanish tax system". Of the total sums that Catalans fork over to the state's coffers, an amount representing over 8% of the regional GDP, or around 16 billion euros a year, doesn't come back to them in the form of public services or productive investments. The central government simply keeps the money for its own ends, including redistribution to other chronically unproductive regions. In practice, then, what Catalonia will be getting from the central government is its own money, which will then have to be repaid with interest. Again in The DailyTelegraph's words, Catalans have been forced "to request a 'rescue' even though theysubsidize the rest of the country". So perhaps the newsworthy item today is not the bailout itself, which was a foregone conclusion, but the circumstances surrounding it. And some of its likely repercussions, including in the political field. Essentially the Catalan administration's insistence on a new fiscal arrangement with Spain –which, by the way, the central government has explicitly spurned on various occasions. And the growing clamor coming from every sector of Catalan society. Catalans are now demanding from their leaders a tougher stance toward the central government. Some ways to a solution have been pointed out. It is now for the Catalan authorities, supported by a constituency that is losing patience with this state of affairs, to act on them. (Agost 2012)

dimarts, d’agost 21, 2012



El representant del govern balear present a l'acte va abandonar la sala en disconformitat per les crítiques als atacs a la llengua de l'executiu de José Ramón Bauzá La Universitat Catalana d'Estiu va atorgar ahir el premi Canigó a l'Obra Cultural Balear (OCB) i el físic i investigador menorquí Josep Miquel Vidal. L'encarregada de recollir-lo va ser la presidenta de l'OCB, Marisa Cerdó, que va fer un discurs molt crític amb els atacs contra la llengua del govern de José Ramón Bauzá. Mentre el pronunciava, el representant del govern balear a l'acte, el secretari general d'Universitats Miquel Deyà, va abandonar la sala. Rreproduïm a continuació el discurs de Marisa Cerdó: Primer de tot, moltes gràcies per aquest premi. Anàlisi dels motius Suposam que allò que ha animat el jurat a donar-nos-el, ha estat bàsicament el fet que l'OCB celebra enguany els cinquanta anys d'existència. Volem pensar que aquest premi és un reconeixement a la feina que durant tants anys ha anat fent tot un col·lectiu a favor de la llengua. Una feina, que pensam que ha estat productiva perquè al llarg dels anys, l'entitat ha anat augmentant en nombre de socis i també en nombre i diversificació d'accions. Si de tot d'una les activitats tenien un caire cultural i educatiu, amb el temps anaren guanyant ambició i es transformaren en accions més de caire polític; conscients que, per aconseguir vitalitat lingüística, s'ha de comptar amb el suport de la legislació. Pensam que la demostració que aquesta feina no ha estat inútil, l'hem tinguda aquesta primavera amb la manifestació de 50.0000 persones. Un reconeixement a la feina feta és sempre una bona acció i per això repetesc, des de l'OCB us volem agrair la iniciativa. Uns altres motius Ara, el que més ha de menester l'obra cultural d'ara, la del 2013, és coratge més que homenatge. I en aquest sentit, el premi és positiu també perquè suposa una empenta per tirar endavant. Més enllà de la feina que hem fet; som conscients de la que ens queda per dur a terme. Anàlisi de la situació actual I dic això perquè com ja sabeu les circumstàncies polítiques que estam vivint no són ni de bon tros les més adequades per a la llengua catalana. Per això, des de l'Obra, aprofitam cada oportunitat que ens donen per denunciar aquesta situació. Per aquest motiu, som aquí a l'UCE, per expressar aquesta denúncia. Amb només un any i mig, l'equip de govern del PP a les illes ha aconseguit desballestar tot el que s'havia anat aconseguint amb vint-i-cinc anys de vigència de la llei de normalització. Els pilars bàsics d'aquesta llei, trontollen seriosament: escola, mitjans de comunicació i administració. I ja sabeu que aquests tres són bàsics perquè són els que donen prestigi. El fet és que: 1. A l'escola a partir del curs que ve els pares podran triar la llengua d'ensenyament per als seus fills, en l'etapa de lectoescriptura. 2. En els mitjans de comunicació ja fa més d'un any que els continguts són bilingües, i s'ha desballestat la cadena ràdiotelevisiva de més pes i qualitat, la que més cuidava l'autoestima; la Televisió de Mallorca. 3. En l'administració, a partir d'ara només un 10% de funcionaris, és a dir, els docents, estaran obligats a saber la llengua catalana. La resta no en tendrà necessitat i com ja sabeu això és greu perquè afecta als drets dels catalanoparlants. Si en el moment d'atendre-us no hi ha un funcionari que sàpiga català, el ciutadà no podrà exercir el dret a usar-lo. Bauzà, l'antipresident Un president com en José Ramon Bauzà, que actua en contra dels interessos del poble que representa, no té ni cap ni peus, no és un president sinó tot el contrari, per això no és d'estranyar que en Sebastià Alzamora, col·laborador habitual del diari Ara, s'hi refereixi amb el mot Antipresident. Per la seva banda, aquest Antipresident, veu les seves accions ben legítimes perquè són la resposta als interessosde la gent que el va votar. Però ja sabeu que això és una arma de doble tall, per dos motius: Perquè molts dels qui el votaren no ho feren per un motiu lingüístic, sinó bàsicament econòmic. Perquè la història ens aporta nombrosos exemples d'altres governants que actuaren desaprensivament amb l'excusa de la majoria. Recordem, sinó, l'Alemanya de l'any 33. Dit això, el que segurament tothom està d'acord a afirmar és que, sigui com sigui, el govern actua ben a consciència en contra dels signes d'identitat de les Illes Balears. Tot allò que faci referència a la catalanitat de les illes, és atacat amb contundència. En contra dels signes d'identitat Una prova d'aquest odi és el rebuig que senten per la senyera. Això ha quedat ben explícit en la campanya dels Enllaçats. Aquesta campanya es va dur a terme en els centres educatius i tenia per objectiu que aquells centres que ho decidissin penjassin la senyera en les façanes per mostrar el seu rebuig per les mesures que s'anaven prenent contra la llengua. Des de la conselleria s'enviaren cartes als centres explicant que les havien de retirar i, en cas de desobediència, es posarien expedients. En una reunió amb la representant política responsable d'enviar la carta, li comunicàrem que aquesta guerra contra els signes d'identitat d'un poble era del tot absurda. Li diguérem que prohibir l'adhesió lliure a la catalanitat era una feina absurda, perquè a cada racó de la nostra quotidianitat, hi ha proves d'aquesta catalanitat. De fet, va quedar perplexa quan li férem notar que el seu despatx estava plegat de senyeres amagades: a les solapes del Diccionari català-castellà de Francesc de Borja Moll, en un gravat sobre la Festa de l'Estendard penjat a la paret, en un gravat sobre l'Atles de Jafudà Cresques, etc. Intentar esborrar les petjades de la història d'un poble és una activitat més habitual del que voldríem. Un temps era una actitud pròpia de governs no democràtics; ara, després de seguir les notícies d'actualitat del País Valencià i Galícia, veim que aquestes pràctiques abusives tenen lloc també en les democràcies des del si de les majories absolutes. No sabem si a causa de la perplexitat o per quins altres motius, la responsable política amb qui vàrem parlar, acaba de dimitir fa poc del seu càrrec. Sospitam, però, que la seva dimissió ha estat una decisió de l'Antipresident perquè considerà que havia estat massa tova en la iniciativa d'expedientar directors pel penjament de senyeres. Resposta social Com és natural, les actuacions d'un Antipresident van acompanyades d'una resposta social, i així ha estat a les illes. Evidentment, vint-i-cinc anys d'ensenyament en català no podien ser innocus i havien de donar els seus fruits. Aquest hivern hem pogut comprovar-ho. Aquests anys han servit per instruir els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers en el coneixement de la llengua, però, sobretot, per crear una consciència lingüística . Aquesta consciència és la que ha animat el poble a actuar durament: -vagues de fam: Jaume Bonet va estar més de 26 dies sense menjar. És el primer cas en el món d'una vaga de fam per una llengua. -amb accions al carrer de tot tipus: concentracions, manifestacions (més de 50.000 persones). -gairebé un 90% dels pares, tot i tenir la possibilitat de matricular per primera vegada en l'ensenyament de la primera llengua en castellà, ho han fet en català. Per la seva banda, el govern ha reaccionat, per què no dir-ho, també durament: amb actituds més pròpies d'un govern feixista que democràtic: posant sancions a la gent que fa casserolades al carrer, obligant els directors dels centres a despenjar les senyeres de les façanes dels centres escolars, enviant cartes de manera repetida als pares que havien de matricular els seus fills, recordant-los que a partir d'enguany ho fessin en castellà. La resposta del poble i el poema Canigó Per últim, aprofitant que el premi que ens acaba de ser concedit du per nom Canigó, m'agradaria fer una al·lusió a la darrera estrofa del poema: Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l'altívol Pirineu. Verdaguer atribuïa la ruïna dels monestirs de St. Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó a les accions humanes que l'havien anat fent malbé. Com tots sabeu, la realitat va ser que gràcies a les accions humanes, com la de l'escriptura d'aquest poema i el suport econòmic que s'obtingué, s'aixecaren de nou els monestirs emblemàtics del Canigó. Veient quina ha estat la resposta del poble balear aquest hivern, pensam que, com en el cas dels monestirs del Canigó, hem de tenir la confiança que seran també les accions humanes les que retornaran la dignitat a la nostra llengua i la nostra terra. I que ni l'Antipresident Bauzà ni cap altre govern del PP, 'ni la tempesta, el torb, l'odi i la guerra' no la tiraran a terra; perquè el que no sap l'antipresident és que les persones no són eternes i la consciència lingüística de la gent pot tenir més força que l'odi i la vanitat que l'enceguen.

diumenge, d’agost 19, 2012

INFORME DE L'AGÈNCIA STRATFOR SOBRE ELS MOVIMENTS SECESSIONISTES A EUROPA [18 d'agost 2012] (La situació catalana és qualificada com activa, però no explosiva)

On Monday February 27th, 2012, WikiLeaks began publishing The Global Intelligence Files, over five million e-mails from the Texas headquartered "global intelligence" company Stratfor. The e-mails date between July 2004 and late December 2011. They reveal the inner workings of a company that fronts as an intelligence publisher, but provides confidential intelligence services to large corporations, such as Bhopal's Dow Chemical Co., Lockheed Martin, Northrop Grumman, Raytheon and government agencies, including the US Department of Homeland Security, the US Marines and the US Defence Intelligence Agency. The emails show Stratfor's web of informers, pay-off structure, payment laundering techniques and psychological methods. Re: [Eurasia] TASKING - Secessionism in Europe Released on 2012-08-18 22:00 GMT Email-ID 842306 Date 2010-07-26 23:49:55 From marko.papic@stratfor.com To eurasia@stratfor.com, watchofficer@stratfor.com, rodger.baker@stratfor.com, monitors@stratfor.com Ok, and you can be in charge of that one. Updated list (Eugene, I tasked you to some of the regions Lauren proposed): Level I Italy - Aosta Valley -- Croatia - Serbian Krajina - Denmark - Faroe Islands - Spain - Galicia - U.K. - Northern Ireland - Ukraine - Crimea - Serbia - Vojvodina - Level II Italy - Lombardy - Bosnia - Western Herzegovina - Denmark - Greenland - Finland/Sweden/Norway - Sami-land - Spain - Basque Country - Ukraine - Carpathian Ruthenia - Serbia - Sandzak - Level III Belgium (by which we mean both Flemish and Walloon regions, really the entire country) - Cyrpus - Northern (Turkish) Cyprus - Romania - Szekler Land - Spain - Catalonia - U.K. - Scotland - Level IV Bosnia - Republika Srpska - Moldova - Transdniestria - Macedonia - Albanian region - Russia - Chechnya - Russia - Dagestan - Russia - Ingushetia - Russia - Kabardino-Balkaria - Russia - Tatarrstan - Russia - Bashkortostan - Russia - Adygea - Russia - Karachai-Cherkessia - Russia - North Ossetia - Serbia - North Kosovo - Azerbaijan - Nagorno Karabakh - Georgia - Adjara - Georgia - Samtskhe-Javaheti - Level V (secession over, violence still possible) Georgia - SOuth Ossetia - Georgia - Abkhazia - I. Quietly Simmering - Yes, secessionism is an idea, but the region has no interest in pursuing it. II. Simmering, but weak - Secessionism is more than an idea - if not the outright stated goal -- it is a desire, but the region has no means in pursuing it. III. Active, but not explosive - Secessionism is the stated goal, but there is very little danger of violent uprising. IV. Active - Secessionism is the stated goal and violence is potential means by which the country will pursue it. (the last two levels are really distinguished only by the factor of violence) Methodologically, we need five things: 1. Response to the ICJ Kosovo ruling. So for example the commentary by EP VP Laszlo Tokes (Hungarian from Romania) today would be something we are looking for. Same with Dodik's comments. Let's put all those together. Let's really search for any comments made by all the regions since the opinion was issued, and let's have the monitors increase their sensitivity to any comments (even if they're from a place like Northern Ireland) from this point forward. 2. An assessment of foreign backing for the region in question. So for places like South Ossetia and Abkhazia, this is obvious. What about Republika Srpska and the Albanians in Macedonia? 3. Popular support for secession. This becomes especially important in Western Europe. So let's look at polling data as well. 4. An assessment of the leadership (political and/or military) of the territory's secessionism. 5. Tasking sources in the region on how they perceive the ICJ decision and who is next. Breakdown of regions (plus who I want to get cracking at the information for the region): Level I Italy - Aosta Valley - Croatia - Serbian Krajina Denmark - Faroe Islands Spain - Galicia U.K. - Northern Ireland Ukraine - Crimea Serbia - Vojvodina Level II Italy - Lombardy Bosnia - Western Herzegovina Denmark - Greenland Finland/Sweden/Norway - Sami-land Spain - Basque Country Ukraine - Carpathian Ruthenia Serbia - Sandzak Level III Belgium (by which we mean both Flemish and Walloon regions, really the entire country) Cyrpus - Northern (Turkish) Cyprus Romania - Szekler Land Spain - Catalonia U.K. - Scotland Level IV Bosnia - Republika Srpska Moldova - Transdniestria Macedonia - Albanian region Russia - Chechnya Russia - Dagestan Russia - Ingushetia Russia - Kabardino-Balkaria Russia - Tatarrstan Serbia - North Kosovo //Font: Agència Stratfor (EEUU, publicat per Wikileaks

dimarts, d’agost 14, 2012


Noam Chomsky y las 10 Estrategias de Manipulación Mediática El lingüista Noam Chomsky elaboró la lista de las “10 Estrategias de Manipulación” a través de los medios 1. La estrategia de la distracción El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las élites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. ”Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”. 2. Crear problemas y después ofrecer soluciones. Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos. 3. La estrategia de la gradualidad. Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez. 4. La estrategia de diferir. Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento. 5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad. La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver “Armas silenciosas para guerras tranquilas”)”. 6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión. Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos… 7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad. Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposible de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”. 8. Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad. Hacer creer al público que és moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto. 9. Reforzar la autoculpabilidad. Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se auto desvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución! 10. Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen. En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídos y utilizados por las élites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.

dijous, d’agost 09, 2012


España quiere vivir Después de más de 15 años de fuerte crecimiento, artificialmente fundado sobre el endeudamiento y la especulación inmobiliaria, la quiebra de España es la de una estrategia antinacional, partidaria de la división internacional del trabajo y del crédito fácil improductivo. Privatizaciones, flexibilidad, rigor presupuestario y apertura al mundo: la España del milagro era turística y bancaria, bien instalada en este hueco, en un pueblo-mundodonde cualquier producción equivale a otra. La Historia económica no hace regalos; como se dice: quien quiere seguir al rey se convierte en su bufón. La liberalización financiera en Europa correspondió a los intereses de una casta mundial de los poseedores. Fue la expresión de una relación de fuerza ideológica y no de una colaboración entre Naciones. Por encima de las leyes y de las fronteras, los financieros jugaron. Y fue España quién perdió. La cuenta sale cara Consecuencia de una nueva contracción del PIB del 2 al 3 % para 2012, la tasa de paro alcanzará próximamente, según el presidente del gobierno, el conservador Mariano Rajoy, la triste cifra del 24 % de la población activa del país (1). Para restablecer su déficit público por debajo del 3 %, y luego del 0,5 %, si el tratado relativo al Mecanismo.Europeo.de Estabilidad es ratificado, el gobierno anunció un período de austeridad sin precedente; cada ministerio deberá así reducir su presupuesto un 15 % este año (2). El ciclo infernal de los tipos de interés prohibitivos y del reembolso mediante el rigor está en marcha según el mismo proceso que en Grecia o que en América Latina en los años 1980, la inicua década perdida (3). Debilitado en todos los sectores por un consumo átono (en otro tiempo alentado por el crédito) e incapaz de recapitalizar a sus bancos, principales acreedores del sector público, el país está al borde del precipicio. El precedente griego es implacable: se acerca la falta de pago. Consecuencia de tal situación, España está expuesta a una humillante puesta bajo tutela por la Troica. Y en un contexto social extremadamente tenso hecho de huelgas, manifestaciones, expropiaciones y paro, no se descarta que los principales partidos de gobierno, el Partido Popular (PP) y el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) pronto se encuentren rechazados en bloque; particularmente en beneficio de los partidos autonómicos o independentistas. España consta de 17 comunidades autónomas desde la constitución de 1978 cuyos particularismos más o menos fuertes se han reforzado estos últimos años en un fondo de divergencia económica, estando Cataluña y País Vasco entre las comunidades más ricas - un fenómeno observado también en Bélgica o Italia. Única defensa potencial frente a las agresiones del comercio y de los capitales, el Estado español, ya débil, agoniza bajo los golpes de sable de la derecha liberal que privatiza y destruye el derecho laboral poco a poco. Sin perspectivas ni esperanza, España es de nuevo tierra de emigración desde el 2011 con destino a Alemania, Reino Unido o América Latina. Especialización y concentración de la producción España es la cuarta potencia industrial de la zona Euro detrás de Alemania, Francia e Italia. Confrontada a los mismos problemas que sus vecinos latinos, pero más acentuados, su tejido económico es poco diversificado, dependiendo demasiado de algunos sectores claves: el sector inmobiliario (el 10 % de los activos), el turismo (el 11 % del PIB) la industria agroalimentaria, los transportes, y los sectores aeronáuticos y bioquímicos. También cuenta algunos líderes mundiales en las telecomunicaciones (Telefónica), la industria petrolera (Repsol YPF) y el automóvil (Seat) (4), pero sufre de la fuerte competencia internacional en los sectores intermediarios. En definitiva, es como una pequeña Francia, menos poblada (45 millones), menos productiva y mucho menos integrada en el comercio internacional. Pero qué no se equivoquen. Porque no fue España sola ni siquiera los españoles, inconscientes, como alguien dijo, los que fallaron; sino la ilusión que la extraversión de las economías es garantía de enriquecimiento y de progreso. ¡Oh!.. fanáticos europeos... las teorías liberales del comercio internacional omiten considerar que las Naciones son más que simples obreros en una fábrica ; que son realidades complejas al servicio de intereses propios, culturales e históricos; qué sus dependencias tanto comerciales como militares amenazan igualmente su riqueza efectiva (y no provisional, como una burbuja de precios inmobiliarios o bancarios) y su supervivencia futura. Qué no se pisoteen en 25 años las realidades nacionales de economía heredadas de Colbert, de Friedrich List o de Bismark, que llevaron Europa al despegue. ¿Entonces que hay que producir? Hay que producir un máximo. Diversificarse al resguardo de la competencia extranjera con el fin de permitir la implantación del conocimiento, de técnicas y de empleos en el territorio nacional. Un estado debe ser capaz de garantizar el abastecimiento de su mercado nacional para las mercancías estratégicas, y de sustitución si es posible, reducir su dependencia financiera a lo estrictamente necesario y poner en común con países socios lo que le parece conforme a los intereses de sus habitantes. La Europa de la "competencia libre y no falseada "hace exactamente lo contrario”: Adaptación al gran mercado, especialización, concentración, todo esto en nombre de un beneficio relativo puesto que no se redistribuye. Necesitamos priorizar nuestro mercado nacional en Europa. Alemania también llegará a lo mismo. Seguir Y decaer El descubrimiento de las Américas, la ruta de las Indias, las colonizaciones nacidas de las revoluciones industriales siempre correspondieron a grandes cambios estratégicos en el orden mundial. Lo que Fernán Braudel describió como desplazamientos sucesivos de los centros de la economía mundial(5). Primero Venecia, luego Ámsterdam, luego Londres y por fin Nueva York... El tiempo nos demuestra hasta qué punto el comercio no tiene piedad para los que se inclinan ante las condiciones comerciales de otros. Ámsterdam, ante la marina inglesa, Portugal ante los industriales ingleses en 1703 y el tratado de Méthuen, la Argentina moderna ante los dogmatismos de primarización , La África de los años 80 y 90 ante los gánsteres de la OMC y del Fondo Monetario Internacional (6) Tal es el gran engaño propuesto por los partidarios de una "modernización" de las economías, del mercado de trabajo, del gasto público etc : sólo ella nos avisaría de una decadencia inevitable a escala mundial... Sin embargo, a largo plazo siempre se produjo lo contrario. Y siempre, queriendo seguir el modelo o las condiciones de producción dictadas por el vecino, las Naciones decayeron, asentadas en sus certezas "modernistas". Y luego, cuando otras reaccionaron, después de tantos años de dependencia, supieron crecer e imponerse: la Alemania y los Estados Unidos de finales del siglo 19, la Europa y el Japón de los “Treinta Gloriosos”, la Corea del Sur, y todavía la Rusia, la Argentina y el Brasil de estos 10 últimos años. Todos ellos, cuando defendieron sus intereses y por lo tanto una producción nacional consiguieron elevarse, a menudo protegidos por aranceles aduaneros fuertes, por reglamentaciones pesadas y por una participación masiva del Estado, sin tomar en consideración cualquier dogma teórico del librecambio o del monetarismo. «España parece lívida» El descontento aumenta.. Indignados, desempleados o trabajadores pobres... mientras la contestación no consigue concretarse políticamente. Una responsabilidad que incumbe primero a la oferta política, encerrada hasta ahora en un consensual bipartidismo, apoyado por los principales sindicatos; al consenso europeo que más que en cualquier otro lugar jamás fue controvertido, ya que está plenamente admitido que Europa transformó España y supo integrarla al "mundo democrático y moderno"; por fin, a la sociedad española que por su afán de rechazar al PSOE no supo encontrar alternativas a un voto masivo (44 %) para la derecha popular y liberal en las elecciones legislativas de noviembre de 2011. Habrán hecho falta meses de huelgas y 8 planes de austeridad en Grecia para que aparezcan nuevos partidos políticos en sustitución de los gobernantes tradicionales responsables de la derrota del país. Esta vez, es España que entra en juego, y es un pez gordo. El que podría hundir el barco. Enviamos un mensaje de ánimo al pueblo español que sufre...


Em fa molt de plaer de reproduir a continuació l'article que el senyor Le Merlus ha publicat en el seu blog sobre la visita que va fer a les acaballes del curs 2011-2012 al nostre Institut. El senyor Le merlus ha visitat tota una colla d'instituts bilingües de països europeus per tal de constatar com i de quina manera s'hi tracten les llengües. Demat d'an holl, Bonjour à tous, je retrouve un climat océanique proche du climat breton avec des températures plus élevées : autour de 25°C. A Barcelona/Barcelone, je rencontre Mr Miquel Àngel Estévez et sa classe d'élèves au collège-lycée « Francesc Ferrer i Guàrdia ». Je leur présente le périple à l'aide d'un vidéo-projecteur. L'enseignement est en catalan dans cet établissement scolaire. La « Generalitat de Catalunya » (le gouvernement autonome de Catalogne) a pleine compétence sur l'enseignement. Le catalan est parlé par 8 millions de personnes en Catalogne, dans la région de Valence, une partie de l'Aragon, les îles Baléares, le Roussillon et la ville d'Alguer en Sardaigne.
Je quitte Barcelone en franchissant le massif de Garraf qui domine la mer méditerranée, puis je passe les montagnes Prades pour rejoindre l'Aragon. Les températures sont très chaudes, autour de 35°C. Je porte des manches longues, un pantalon court et un chèche autour du cou pour éviter les brûlures du soleil. Je vide rapidement mes bidons, je demande de l'eau en traversant les villages. De nombreux camions circulent sur la route nationale. Ils sont déportés par leur vitesse et me frôlent de près. Je traverse Saragosse, la capitale aragonaise, sous une chaleur de plomb. Les paysages sont désertiques et les longues lignes droites de la route rendent le trajet monotone. J'aborde ensuite la Castille en gravissant un plateau à plus de 1000 mètres d'altitude. La steppe fait place à de vastes étendues de culture céréalière. Un vent de face que nul obstacle ne frêne, réduit mon allure. Des automobilistes, des chauffeurs de poids-lourd me klaxonnent et me saluent pour m'encourager. Je suis ensuite le fleuve Douro, je rejoins la ville de Valladolid avant de parcourir de profondes vallées qui me mènent à la frontière portugaise. J'arrive à Miranda do Douro pour rencontrer les Mirandais qui sont la seule minorité linguistique autochtone du Portugal. Je suis accueilli à l'hôtel de ville par le maire qui revêt une cape d'honneur pour l'occasion. Je rencontre Mr Jorge Lourenço, président de l'association Frauga qui promeut la langue et la culture mirandaises. Je rencontre aussi des enseignants de mirandais. Quinze milles personnes parlent cette langue menacée. Je quitte Miranda do Douro en direction de la Galice en Espagne. Je passe les monts du Léon où je franchis un col à 1360 mètres. J'atteins le fleuve Sil que je longe dans une vallée étroite et sinueuse. Puis j'arrive à Lugo où je suis reçu officiellement par une délégation du Conseil de la province. La langue galicienne est parlée par un million et demi de personnes et bénéficie d'un statut officiel en Galice. Je reprends le guidon pour me diriger vers la côte atlantique. Un rayon se casse sur la roue arrière. Les averses de pluie sont fréquentes, les températures moins élevées. Je croise de nombreux pèlerins en route vers Saint Jacques de Compostelle. Je parviens à Uviéu/Oviedo, capitale des Asturies. Je rencontre Mr Carlos Pulgar, porte-parole de « Xunta pola defença de la llingua asturiana ». Je rencontre aussi le personnel de l'Académie de la langue asturienne dirigé par Mme Picar Fidalgo. Je donne une interview pour une chaine de télévision régionale. L'asturien compte 400 000 locuteurs et est enseigné dans les écoles. Je pars des Asturies sur une route côtière vallonnée, dominée par les monts Cantabriques. Un pneu se déchire. J'atteins le Pays basque, les côtes deviennent plus ardues. Je franchis à Bilbao l'estuaire du fleuve Nervion sur le pont de Biscaye, un pont transbordeur qui fut le premier construit et est toujours en service. Les passants me prennent pour un pèlerin de retour de St Jacques de Compostelle. J'arrive à Donostia/San Sebastian. Je rencontre Mr Paul Bilbao, secrétaire général de « Kontseilua » qui regroupe une quarantaine d'organisations oeuvrant pour la promotion de la langue basque. Je rencontre aussi Mme Irene Larraza Aizpurua, directrice de l'institut Etxepare qui promeut et diffuse la langue et la culture basques à l'étranger. Une équipe de la chaine publique bascophone « ETB » me filme pour leur journal quotidien d'information. La langue basque est parlée par 700 000 personnes. Elle est officielle et son enseignement est généralisé dans les écoles. Je continuerai ensuite vers le sud de la France, l'Alsace, la Belgique... Ken ar c'hentañ, à bientôt, Emmanuel Le Merlus Barcelone - Barcelona _P1150933.JPG Rencontre avec des élèves du collège-lycée "Francesc Ferrer i Guàrdia". Meeting with students of the « Francesc Ferrer i Guàrdia » Grammar School. _P1160017.JPG La « Casa Milà », une oeuvre de l'architecte catalan Antoni Gaudi. The « Casa Milà » designed by the Catalonian architect Antoni Gaudi. _P1160128.JPG La tour Agbar, une oeuvre de l'architecte français Jean Nouvel. The Agbar tower designed by the French architect Jean Nouvel.