LA
LITERATURA NARRATIVA
Fins a cert punt, les novel·letes
sentimentals i al·legòriques poden classificar-se, també, com a novel·lestes
humanistes, amb les quals comparteixen els trets següents: el gust per una
prosa llatinitzant; l’ús conscient i metòdic d’elements mitològics; el caràcter
de roman à clef que endeveninen
darrere una acció superficial i al·legòrica; una revisió dels conceptes de
l’amor cortès, del qual mantenen moltes fórmules i característiques, però
analitzant a fons el seu aspecte purament sensual i cercant noves solucions
ètiques; i, finalment, el triomf dels sentiments individuals per damunt dels
esquemes i concepcions de caràcter genèric i arquetípic.
Arseni Pacheco: Novel·letes
sentimentals dels segles XIV i XV. Pròleg, Antologia Catalana núm 57, Ed.
62, Barcelona, 1970, p. 8
Narracions en vers
Al llarg dels segles XIII a XV hom conreà a Catalunya la narració en
vers, ajustant-se, per regla general, a l’estructura formada per octosíl·labs
apariats i que és coneguda amb el nom de noves rimades. És a la segona
meitat del segle XII, i sobretot amb l’aparició dels romans de Chrétien
de Troyes i dels lais o contes de caire cortesà o al·legòric de Maria de
França, quan s’imposa i consolida aquesta forma narrativa. I amb ella el món
artúric s’estén per tot Europa.
Per raons fàcilment imaginables,
Catalunya no en està al marge. Cal tenir present, a més a més, el fet que,
malgrat el caràcetr llegendari i aparentment allunyat de la cultura llatina del
món que envoltava el mític rei, els ideals que les obres de Chrétien i el seus
seguidors reflectien són pràcticament coincidents amb els que la lírica cortès
desenvolupa al sud de les Gàl·lies: la unió de la noblesa sota el codi
cavalleresc, la defensa de l’ideal feudal en l’organització de la societat, la
pràctica dels models cortesos de comportament, etc.
Aquesta temàtica, ja en temps de
Guerau de Cabrera, s’introduï ràpidament a Catalunya. I la prova més evident
d’aquesta assimilació i de l’èxit que tingué aquí l’anomenada matèria de
Bretanya és la novel·la provençal Jaufré, que el seu anònim autor
dedica al rei Alfons I. Aquesta acceptació gairebé immediata fa pensar que la
producció catalana fou molt superior a les escasses restes que ens n’han
pervingut.
Pertanyen a la matèria de
Bretanya dues narracions en octosíl·labs apariats, ambdues del segle XIV:
el Blandín de Cornualha i La faula.
La primera, d’autor anònim, està
escrita en un provençal vacil·lant i ple de catalanismes. Amb un gran sentit de
la construcció narrativa conta les aventures de dos amics –Blandín i Guiot
Ardit de Miramar- que després d’agitades i fabuloses peripècies, on vencen les
diverses representacions metafòriques del mal que amenaça l’ordre
cavalleresco-feudal, assoleixen de restablir aquest ordre i obtenen un lloc pletòric
en el conjunt social, mitjançant un matrimoni avantatjós ila possessió d’un feu
excel·lent: transposició prou clara dels desitjos de la cavalleria, i que omple
de sentit l’aventura cavalleresca.
La faula és obra del
mallorquí Guillem de Torrella. D’ell sabem que nasqué cap a l’any 1348 i que va
escriure aquesta narració abans d’ésser adobat cavaller, car així ho confessa a
La faula. És, per tant, l’obra d’un home jove, imbuït de l’esperit
cavalleresco-cortès, i que demostra conèixer a bastament tot aquest tipus de
literatura. La faula narra en primer persona l’aventura meravellosa del
propi Guillem de Torrella que fou portat per una balena .en realitat una
infanta de la fada Morgana encantada sota aquesta forma- a Sicília, on romania
el rei Artús, greument ferit.
Guillem s’assabenta que tot ha estat
una maniobra de la fada per tal que ell divulgui l’estat en què es troba el rei
i certifiqui l’autenticitat de les esperances dels qui el creien solament
desaparegut o amagat, i no mort, i expliqui les ensenyances sobre la maldat del
món que ha rebut del mateix rei. Un cop fet això, Guillem és retornat per la
mateixa balena alpunt de partença, o sia el port de Santa Caterina de Sóller.
Quant a la llengua La faula està escrita en un català discretament aprovençalat,
i en un francès força elegant i correcte sempre que parlen els personatges de
tot tipus de la cort del rei Artús. En realitat es tracta d’un lai, és a
dir d’una narració més o menys breu, en aquest cas de 1269 versos, regits per
una construcció al·legòrica, i per tant d’extensió inferior a les novel·les
versificades o romans.
Gairebé al mateix moment que
apareixen les narracions de tema artúric i els lais de tipus fantàstic i
cortesà, trobem les primeres mostres d’un altre gènere que seguint la mateixa
disposició formal vindrà a assenyalar l’altra cara de la moneda, l’aspecte
burlesc de la societat: els fabliaux. La majoria dels fabliaux
són contes basats en la tradició popular o l’anècdota real més o menys
immediata i més o menys desfigurada, que amb un llenguatge planer i sense cap
mena de prejudicis pretenen de distreure i divertir un auditori. Aquestes
narracions humorístiques es donaran sovint a Catalunya amb una forma pròpia que
és la codolada, o sia la combinació, amb idèntica rima, de versos de
metre desigual, generalment de vuit i quatre síl·labes. És obvi que aquesta
estructura supera en agilitat les tirallongues octosil·làbiques i prepara ja el
terreny a la fluïdesa narrativa que més endavant haurem de trobar en Jaume
Roig.
Dins d’aquest conjunt de novel·les
de caire satírico-burlesc i d’escàs contingut moral destaquen due sobres
anònimes d ela segona meitat del segle XIV, la Disputació d’en Buch ab son
cavall i els Planys del cavaller Mataró, ambdues escrites en
octosíl·labs apariats, i el Testament de Bernat Serradell, de Vic,
escrita en forma de codolada entre el 1422 i el 1424. El denominador comú
d’aquestes tres obres, ultra la desimboltura moral, és la intenció sorneguera
de divertir gratuïtament, sense majors pretensions, tot aprofitant una
superficial crítica costumista que es basa al més sovint en tòpics. Això no vol
dir que siguin obres d’escassa qualitat. S’ha de convenir que totes elles
atenyen la finalitat proposta. I cal no oblidar, d’altra banda, que bona part
de la platxèria d’aquests contes es basa en els efectes de la rima, i en
combinatòria de situacions prou conegudes que l’habilitat de l’autor,
mitjançant el vers, s’encarrega de qualificar i d’individualitzar.
Com hem dit abans, l’apogeu dels
primers romans artúrics coincideix de fet amb el dels primers contes
procaços. Això no ha de fer pensar que ens trobem davant un fenomen ila
consegüent reacció ensentit contrari, sinó que són due smanifestacions no
contradictòries que es desenvolupen en le mateix nucli. Maria de França, per
exemple, va escriure els lais més refinats i fabliaux ben
atrevits, sense que això impliqui canvi de gust o contradicció. Aquest fet, que
il·lustra ben clarament la mentalitat medieval, es dóna a Catalunya en l’obra
de Francesc de la Via. En efecte,a quest escriptor que fou sots-veguer de
Girona i que es troba atestat entre els anys 1403 i 1423 és l’autor de
correctes poesies líriques i d’una obra considerablement extensa en forma de
codolada, Procés de la corona d’aur contra En Bertran Tudela, on
desenvolupa sota un prisma parajurídic el tema del secret amorós, ben propi del
refinat codi eròtico-sentimental dels trobadors. Al costat d’això i d’altres
composicions d’aquest caire, Francesc de la Via escriu, també en codolada, el Libre
de Fra Bernat, on sense gaire escrúpols explica, sempre en to faceciós, com
ell aconseguí l’amor d’una monja pretesa a l’ensems per un cavaller, un canonge
i el mateix fa Bernat, gràcies a l’astúcia de la religiosa il’ajut de les seves
companyes dde convent.
Finalment, i dins el conjunt de
narracions versificades, cal esmentar una sèrie de poemes amorosos, alguns dels
quals cauen dins l’estructura del lai, car són narracions breus de caire
meravellós i d’ambient i mentalitat cortesos. N’és un exemple el Salu d’Amor,
de les acaballes del segle XIV, poemet d’una elevada qualitat literària.
La prosa narrativa
A les acaballes del segle XIV i a inicis del XV, en part per influència
de la prosa italiana –les novelle, o novel·les curtes, com les del Deacmeron
boccaccià-, i en part, per la pròpia evolució d’altres gèneres que hi
conflueixen, apareixen a Catalunya una sèrie d’obres narratives, que avui
classificaríem com a novel·la breu, i le sprimeres manifestacioons
d’allò que anomenem més pròpiament novel·la –com la Història de Jacob
Xalabín- i que tingueren gran acceptació entre un públic bàsicament burgès
que començava a gaudir de la lectura directa, personal, dels textos.
Dins del gènere que estem estudiant
no podem oblidar, però, el recull de novel·letes de caire religiós, basades en
llegendes populars que s’estengueren per tot Europa al llarg de l’Edat Mitjana,
i que expressen amb lleugeres variants temes comuns a l’occident cristià, i
d’altres de no cristians que hom pot trobar en d’altres literatures i en el folklore
de diversos països, conegudes actualment com novel·letes exemplars. En
aquestes narracions breus –la majoria de les quals són traduccions al català-
hom no hi ha de cercar la mostra d’una perfecció estilística, sinóla dificultat
d’una prosa incipient, que lluita per definir les seves regles, i que s’adiu
perfectament amb la seva temàtica: la inversemblança, anul·lada per les regles
d’aquesta prosa, la repetició de seqüències i una certa dificultat
constructiva, serien les caracteristiques més visibles d’aquesta forma de
narrar.
Al costat d’aquestes novel·letes hem
d’esmentar una sèrie d’escrits que reflecteixen la força de l’embranzida
renaixentista, i que intenten vèncer l’esquematisme medieval, enriquint el text
amb aportacions psicològiques i millorant-ne l’estructura narrativa. Són
intents primerencs, no sempre gaire reeixits, basats, sobretot, en l’ús de
l’estructura al·legòrica –l’espai d ela psique per excel·lència- i que es
ressenten d’aquest estar a cavall de dos mons.
Tal vegada l’antecedent més diàfan
sigui la Història de l’amant Frondino e de Brisona, de les acaballes del
XIV-començaments del XV, on es barregen el català aprovençalat en la part
narrativa en noves rimades, el francès, i el català més exacte en la
correspondència en prosa entre amants. Tot i que els plantejaments obeeixen a
la més pura tradició cavalleresco-cortesa, l’ús de la lletra amorosa permet a
l’autor d’efectuar en aquest escenari personal una anàlisi prou reeixida de
l’estat psicològic de l’enamorat.
Recordem, entre d’altres de
semblants, Lo despropiament d’amor, de Romeu Llull; el Pensament,
de Pere Joan Ferrer, autor també del Sumari de batalla a ultrança,llibre
de caràcter jurídic sobre la normativa que regeix els desafiaments entre
cavallers, i a través dels quals resolien els seus litigis, i el Somni de
Francesc Alegre.
Cas a part és del de Ramon de
Perellós, vescomte de Perellós i de Roda, que va escriure una narració de
caràcetr a cops autobiogràfic titulada Viatge al Purgatori de sant Patrici.
Aquest viatge, que tingué lloc l’any 1397, reflecteix una mentalitat plenament
medieval, en oposició a la resposta tan propera de Bernat Metge davant el tema
del més enllà. Fins a quin punt aleshores el Renaixement era una cosa reduïda a
certs cenacles intel·lectuals, ho demostra el fet que el rei d’Anglaterra,
Ricard II, atorgà al nostre escriptor un salconduit per tal que pogués arribar
sense majors dificultats al purgatori.
Exceptuant el cas de Ramon de
Perellós, el que hom aprecia de comú a totes les novel·letes esmentades és
l’intent de superar els cànons ja establerts pels trobadors, a favor d’una nova
concepció cortesana i sentimental. Tanmateix aquests autors topen amb
prejudicis d’origen cavalleresc davant l’embranzida d’arrel burgesa i
renaixentista, sense arribar a dibuixar una alternatriva acabada. Al nostre
entendre, la superació de la codificada ètica trobadoresca es fa a Itàlia –via stilnovisti-
pels seguidors de Bembo i Castiglione, i hom pot comprovar-ho enujna sèire
de tractats en forma dialogada editats al llarg del segle XVI, obra d’autors
com Betussi, Sansovino, Gottifredi, etc.
Diguem finalment que aquest conjunt
d’obres pot ser classificat com a novel·les sentimentals, entenent per
novel·la sentimental una narració breu que comporta sovint una forta intriga,
generalment aventurera, derivada d’una relació amorosa al voltant de la qual
gira tot ala narració, feta normalment amb afany consumístic, és a dir, amb la intenció primordial de distreure,
sense renunciar a fer una peculiar filosofia dels estats d’ànim que la febre
amorosa comporta.
Història
de Jacon Xalabín (anterior al 1404)
Es tracta d’unanovel·la d’aventures
basada en esdeveniments històrics reals i protagonitzada pe rimportants
personatges de l’imperi turcs de les acaballes del segle XIV.Atès el seu
caràcetr exòtic, e spot considerar com un cas esporàdic dins de la nostra
literatura.
Aquesta obra presenta una barreja
d’elements considerats sovint com a antagònics: per una banda, l’autor té
voluntat de mantenir-se fidel a la realitat i, per això, adopta ‘exactitud d’un
cronista; però té, bàsicament, la intenció d’escriure una novel·la i per això
hiincorpora elements fantàstics i literaris. Per altra banda, la Història de
Jacob Xalabín constitueix una síntesi d’elements orientals i occidentals: a
nivell de fonts literàries, l’obra es fa ressò tant d’elements de vinculaci´ó
oriental, com ara certs relats de les Mil i una nits, com d’altres
d’origen clarament occidental: per exemple, certs procediments literaris de la
novel·la cavalleresca europea i també de la sentimental. A nivell de contingut
i de plantejament de l’obra, també hi ha una relació dialèctica entre una
concepció oriental i una altra d’occidental, allunyat de l’escenari dels
esdeveniments històrics de l’obra, i per això assenyala el significat o la
particularitat d ecerts elements orientals i s’atura a recrear un món que sap
que és desconegut dels seus lectors; d’aquí, la descripció d ela vida dels
prínceps, dels vestits, dels àpats, etc. Ara bé, a l’hora de tractar temes que
la tradició cultural oriental enfoca de manera diferent a l’occidental, sol
optar pel tractament occidental. Tal és el cas, per exemple, de la manera de
presentar les situacions eròtiques de l’obra. Els autors orientals s’hi solen
enfrontar amb naturalitat, mentre que els occidentals, deixant de banda els
casos en què el tema és tractat amb humorisme, ho fan, generalment, amb
discreció. En aquest punt, l’autor de la Història de Jacob Xalabín segueix
el model occidental i, davant d’una possible escena eròtica, resol la situació
per la via de l’evasiva:
...però cascú e cascuna meta en sa pensa, si en
semblant cas se veya, ja què faria...
(ed. cit., p. 112)
També oscil·la entrela solució
oriental i l’occidental el tractament dels personatges: per una banda, l’autor
admet un cert grau d’influència de l’ambient i dels esdeveniments en la
psicologia dels personatges, cosa no acceptada pels autors orientals; però, per
altra banda, no prescindeix del fatalisme oriental.
De fet, la Història de Jacob Xalabín
presenta molts elements quela insereixen en el corrent europeu de la
novel·la cavalleresca: enm primer lloc, els personatges hi són tractats amb la
mateixa mesura humana que els del Tirant; la mort dels dos herois:
Tirant i Jacob, ofereix el denominador comú de manca d’alè èpic. En segon lloc,
el fil narratiu hi és inetrromput sovint per tal de convidar el lector a
participar, en certa forma, en els esdeveniments:
lo gog que hac, cascú s’o pot esmaginar, si en tal
cars se veya, ja quin l’auria...
(ed. cit., p. 105)
En tercer lloc, les situacions
amoroses adquireixen, en unanarració el centre de la qual é sla batalla de
Kossovo, el relleu propi d ela novel·la sentimental o cavalleresca.
Tots aquests elements han fet pensar
quel’autor d’aquesta obra, actualment desconegut, va ser un occidental que va
escriure el llibre amb els tópics sòcio-culturals del seu ambient d’origen,
però que, per altra banda, coneixia molt bé els fets, els pewrsonatges, el marc
històric i els costums del món oriental que va plasmar a la seva novel·la. Per
això, hom ha rebutjat la hipòtesi quel’obra sigui únicamnet la traducció d’un
text oriental o que procedís d’una crònica o d’un pamflet contemporani dels
fets. A més a més, pel fet que l’autor tracta els turcs amb respecte i no fa
cap condemna de la religió musulmana ni cap apologia del cristianisme –cosa
freqüent en els autors de l’època quan tractaven algun element musulmà-, hom ha
aventurat la hipòtesi que l’autor fos un català renegat que hagués anat a parar
a l’escenari dels fets, cos agens inversemblant en aquell temps, atès que no
era escàs el nombre de catalans que, per raons militars o mercantils, coneixien
prou bé les terres de Turquia.
Anselm
Turmeda (1350-1420)
Nascut a Ciutat de Mallorca, Turmeda
hi estudià gramàtica i lògica i després físic i astronomia a Lleida. Se sap
segur que l’any 1375 ja pertanyia a l’orde de sant Francesc, i que als
vint-i-.cinc anys, aproximadament, es dirigí a Bolonya i París per continuar
estudiant. Cap al 1385,influït, segons ell mateix conta, per un mestre de
la universitat de Bolonya que el
persuadí de fer-se mahometà, passà a Tunis,on entrà en contacte amb el soldà,
abraçà la fe de mahoma, va casar-se i tingué diversos fills. A partir d’aleshores
Anselm Turmeda responia al nom d‘Abd Allah ibn Abd Allah al-Tarchuman Al-Mayurquí al-Muhtadí (Servent
de Déu, fill del Servent de Déu,l’intèrpret, el mallorquí, el convertit a la
fe). A Tunis es guanyava la vida fent de cap de duanes, càrrec queli fou
concedit ateses les seves qualitats com a poliglot.
Diverses referències contingudes al
seu llibre en part autobiogràfic Tuhfat al-arib fi-l-radd ala ahl al-salib (Present
de l’home docte que tracta de la refutació dels sequaços de la Creu), i a
altres documents, demostren que els correligionaris seus i fins i tot emissaris
d’altes jerarquies eclesiàstiques i civils, feren notables esforços per
assegurar a Turmeda que no seria perseguit si decidia tornar a terres
cristianes. Però Turmeda es devia haver adaptat molt bé a la vida de la cort
del soldà, o bé temia, malgrat tot, patir represàlies, perquè mai no va
acceptar les garanties que li oferiren. Hom no ha sabut explicar-se encara
aquesta gran consideració que tingueren per ell moros i cristians a l’època,
car la producció literària seva és minsa i no gaire rellevant. Així, un cop
més, i assenyalem el medievalisme d’aquest fet, es valorava l’home i la seva
loquacitat intel·ligent, per damunt de la seva obra escrita.
Turmeda escriví gran part de la seva
producció a Tunis. En català hi redactà l’anomenat Llibre dels bons
amonestaments (1398),les Cobles de la divisió del regne de Mallorques (També
del 1398) i la Disputa de l’ase, de la qual només se’n conserven
traduccions franceses i alemanyes, molt llegides a tot Europa fins ben entrat
el segle XVI.[1]
En àrab va escriure l’esmentada Tuhfa on rebat els dogmes del
cristianisme en benefici de la religió de Mahoma, amb arguments sofístics de
curta volada, de la poca solidesa dels quals ell deuria ser plenament
conscient. No oblidem que Turmeda era teòleg de professió i que havia estudiat
en els millors centres d’Europa. El que Anselm Turmeda probablement pretenia
mitjançant el rebuig públic i intel·lectual de la seva anterior religió, era
d’assegurar-se la posició de què gaudia a Tunis, per a la qual cosa és evident
que amb arguments més espectaculars que profunds aconseguia la finalitat
proposada.
És molt curiós que Turmeda,
instal·lat d’una manera fixa a Tunis, persistís a escriure obres catalanes;
això només s’explica, potser, perquè no volia perdre el prestigi de què gaudia
en terres catalanes, i segurament, pel fet que, malgrat la seva apostasia, mai
no deixà de sentir-se vinculat a la cultura i la dinàmica del seu país
d’origen.
La impressió que Turmeda havia estat
obligat a confessar el credo mahometà degué ser molt general ene l món cristià,
perquè aviat, després de mort, les seves obres es divulgaren enormement i se’n
feren diversses traduccions, sempre acompanyades de la llegenda d’una suposada
reconevrsió a l’antic dogma, la qual li hauria costat el martiri –extrem
completament fals. Cal destacar que la seva obra polemitzadora amb el
cristianisme, la Tuhfa, ha estat reeditada en el món islàmic fins al
segle XIX, i que Turmeda hi fou considerat,pels seus mèrits, un venerable
santó. No hi ha cap mena de dubte qjue el mallorquí Turmeda se’ns presenta com
un dels casos d’ambivalència –màrtir i santó- més prodigiosos de la història.
Llegint la seva obra, més aviat fa
l’efecte d’un home intel·ligent i hàbil diplomàtic, individualista i sense
gaires escrúpols, i que canvià de religió sense gaires miraments ni prejudicis,
mogut, en part, pel seu antimonaquisme i, ben probablement, per una escassa
vocació per a la vida conventual. D’altra banda, el mahometanisme li
proporcionava un codi moral prou acordat al seu tarannà personal.
Aquesta ironia, aquesta “distància
raonable” entre les aparences d’un ex-franciscà forçat, i un mahometà
assimilat pe la cultura àrab, queda ben palesa als Amonestaments, on es troba
una curiosa apologia del poder dels diners:
Diners
alegren los infants
e
fan cantar los capellas
e
los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners,
magres fan tornar gords,
e
tornen lledesmes[2]
los bords.
Si
diràs “jas” a hòmens sords,
tantost[3]
se giren.
Diners
tornen los malalts sans,
moros,
jueus e crestians
lleixant
a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners
fan vui al món lo joc,
e
fan honor a molt badoc,
a
qui diu “no” fan-li dir “hoc”.
Vejats miracle.
Diners,
doncs, vulles aplegar.
Si
els pots haver no els lleixs anar:
si
molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.
(ed. cit.,p. 154, vv. 9-28)
Aquest
Llibre
de bons amonestaments fou reeditat sense interrupció, des de la mort del frare fins ben
entrar el segle XIX, i hom sosté que encara pot trobar-se en algunes cases de
pagès catalanes, com bé ho demostren aquests versos de Guerau de Liost (Obra Poètica
Completa, Ed.
Selecta, 1945, p. 516):
Déu nos dó
companyi a la vora del foc,
de
la brasa madura provocant l’enderroc,
recitant
el Turmeda
casolà
formulari que no encén ni refreda
La Disputa de
l’Ase (1417)
és un altre exponent de la seva gran ironia, que voreja de vegades el cinisme,
amb què ell mateix tractava la seva posició entre els credos i les cultures
cristiana i àrab. S’hi exposen diàlegs entre diversos animals, especialment un ase, i Turmeda.
L’autor
representa l’home, i n’elogia les virtuts i possibilitats mentre els animals
van demostrant que l’home no ha fet sinó imitar les lleis naturals dels animals
i, quan se n’ha separat, ha estat per a desgràcia seva.
Vegem
un exemple de la “distància” crítica i irònica que Turmeda va arribar a assolir
respecte als seus companys de religió cristiana:
L’ase
parla del pecat d’avarícia, i recita la confessió d’un mariner a un monjo:
Frare
Anselm, sapigueu que en la ciutat de Mallorca, en l’orde dels frares
predicadors, hi havia un reiligiós nomenat frare Joan Oset, i era nadiu de
Catalunya, el qual, un dia, veint-se a confessar a ell un mariner de Mallorca,
li preguntà si tenia res de ningú injustament. Respongué el mariner: “Rinc,
injustament, un florí i mig”. Digué el religiós: “Fés compte que sien dos”.
Respongué el mairner: “Si només hi ha un florí mig, com faré compte que sien
dos?”. Digué el frare: “ Fés com jo et dic”. Respongué el mariner: “En bona hora, monsenyor: tinc
dos florins injustament”. Digué el frare: “Tens encara res de ningú,
injustament?”. Respongué el mariner: “Sí, monsenyor.Tinc, injustament, tres
florins de ma muller”. Digué el frare: “Fés compte que sien cinc”. Respongué el
mariner: “I si només hi ha tres florins, ¿com faré compte que siguin cinc?”.
Digué el frare: “Fés el que et dic”. Digué el mariner: “En bona hora! Tinc cinc
florins, injustament, de ma muller”. I així pujà el frare, a poc a poc, fins
ala suma de deu florins, illavors lidigué: “Fill meu, tu veus que la suma de
diners que tens, injustament, puja a deu florins; de la qual mepertany un
florí, i t’absoldré de tots els teus pecats”. Respongué el mariner: “Monsenyor,
jo no tinc ací cap diner; però doneu-me l’absolució i desseguida jo us els
aportaré, car la meva casa és prop d’ací”. Per la qual cosa el frare li donà
l’absolució a la condició que ell li aportaria el florí.
I com el mariner eixia de
l’església, trobà pel camí una escorça de magrana. I amb un coltell l’arrodoní,
que semblava que fos un florí; i se’n trornà a l’església, i la mostrà de
lluny, al dit religiós; i després la posà sobre l’altar, dient: “Pare, vet ací
el florí sobre l’altar”, i girà cua i se’n va. I el frare, desseguida, abans
que el mariner fos al mig de l’església,prenent el florí trobà que era una
escorça de magrana. I cridant almariner, deia: “Oh, digues bon home de Déu!
Això no és pas un florí”. Respongué el marine: “Pare, feu-vos compte que sia un
florí”. Digué el frare: “I si és una escorça de magrana, ¿com faré compte que
sia un florí?”. “Feu el que us dic”. Digué el frare: “Sabeu què és això? No us
tingueu per absolt! Respongué el mariner: “No us tingueu per pagat!” I així se
n’anà, pel mateix camí, a casa seva.
(ed. cit., pp. 137-139)
Per
desgràcia, aquesta Disputa té ben poc d’original, car un apòleg àrab del segle
X reprodueix exactament la majoria dels arguments i detalls que es troben a la Disputa. De vegades, les frases
són copiades textualment. Tinguem present, però, que a l’Edat Mitjana era
freqüent aquest tipus de “plagis”, en un moment en què no exisita, en sentit
estricte, cap sensació de propietat intel·lectual sobre els fets literaris.
En
resum, Anselm Turmeda fou, per sobre de tot, un home que estimava la vida i
l’escriptura, i que sabé aprofitar-se dels avantatges de la cultura,la societat
i la moral àrabs per dur a terme una literatura adequada al seu tarannà personal.
Amb tot, mai no renegà de la cultura cristiana, i la seva obra reflectirà per
sempre aquesta contradicció interna entre la fe i el vitalisme –millor dit,
reflectirà, més que una contradicció, un hàbil equilibri entre les dues
religions i tot el que significaven a nivell econòmic i polític, a més del que
significaven com a moral i dogma.
Font:
CARBONELL, Antoni, ESPADALER, Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia.
LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. pp. 129-141) Editora i
Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada