L'AVANTGUARDISME A CATALUNYA (dins LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES)

L’AVANTGUARDISME A CATALUNYA

            Cerqueu arreu arreu de la nostra península d'Ibèria -Catalunya, Castella, Galícia-Portugal, Andalusia, Euskadi- i enlloc no trobareu aquesta grossa empenta de nomenats Poetes com aquí entre nosaltres catalans. Separats com estem amb la resta d'Espanya per la nostra cultura superior i cremant (cal recordar la influència més que funesta avui als espanyols del Valle-Inclán el "chivo" i del Rubén Darío, gats de vi inflats de vent que és tota la cultura hispanoamericana), ens havem deixat dur per la mateixa empenta, i perquè ells no valien, havem també nosaltres prescindit de valer. Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat i representatiu. Quan la cosa bé vol dir que encara que es publiquin trenta o quaranta llibres de versos tots els anys, la majoria inèdits, joves apareguts de suara mateix, no per això es mou res entre nosaltres en un aspecte nou, ni sincer, ni valent.

2. Coneixem el poeta qui publica cada any un o un parell de llibres, proesa matemàtica encara que no ragi; coneixem el poeta qui a dotze anys ja escrivia com Bernat Metge ho feia, i avui ja no en parlem; coneixem el poeta qui jutja dels demés per si saben o no embrutar trenta fulls a tall com ho faria la màquina d'escriure, que vol dir que ell els omple o que ell es veu capaç d'omplir-ne més i tot; coneixem el poeta que vota per a que un llibre deixi de publicar-se si no n'admet l'Església el contingut, i en coneixem cent més que així s'hi afegirien; perquè la qüestió és viure, arreplegar el que es pugui i que es tracta d'això precisament. Però no coneixem, fora d'aquests que hem dit i als quals el blanc rebost els ha fet que perdessin tota altivesa digna de Poetes, cap Poeta de veritat, ni modern del temps nostre, ni soldat cavaller, i a fe que ens fa una falta que s'acosta a l'angoixa.

3. Entre els pecats mortals que els teòlegs castiguen, hi falta aquest enorme que no mereix perdó i que és el convertir-se en homes pràctics: aquells bons cristians que es feren amb Jesús, no ho saberen mai ésser. Aquests poetes nostres s'han penyorat l'espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya a les comoditats els ha ablanit la lira. És així que hom no hi troba ni la virior de Whitman, ni l'alè de D'Annunzio, ni el batec tremolós, imperceptible quasi, però etern, de les nines d'Homer. No sabríem entendre la petja del Poeta sinó en la dignitat que hi deixa segellada. Perquè com l'entendríem sinó en una actitud de dignitat? Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser i tot, fins ni escriuria versos... Cada gest d'aquest home, cada mot d'aquest home seria com un vers. Signaria una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no pertànyer a cap alexandrí, podria no sonar a les pobres orelles dels doblegats versaires a preu fet, però amb aquesta ratlla tindríem un Poema. Si tinguéssim Poeta no hi hauria editor que llancés gastaments.

4. Recomanem encara aquell nostre treball que vàrem titular "Concepte del Poeta". El Poeta d'avui és el Poeta d'avui i no el d'ahir. Per molt que se'ns repliqui que hi ha quelcom que espera ésser cantat tots els temps, l'extàtic clar de lluna malaltís, nosaltres preferim, sense fugir d'això si ens és indispensable, cantar l'home ferreny qui es capbussa en les ones, a la platja o a alta mar, el que s'ha capbussat tota la vida i el que es capbussarà tota la vida. Homer, si va cantar els rems de la victòria, fou perquè en els seus temps per la força dels rems s'obtenien victòries; en Marinetti avui cantarà els cuirassats, els aeroplans frenètics i les boques de foc dels monstruosos canons. Lliurarem Catalunya per la força dels rems?

5. Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d'avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.”

Joan Salvat-Papasseit: “Contra els poetes amb minúscula”. Primer manifest català futurista, [juliol de 1920], in, Mots propis i altres proses. Antologia Catalana, núm 81, Ed. 62, Barcelona, 1975, pp. 81 i 83

Generalitat i etapes

            Fer una història global i enllaçada de tots els fets literaris i artístics avantguardistes a Catalunya durant el segle XX resulta una cosa difícil i plena de paradoxes. Val a dir, en termes generals, que totes les mostres d’avantguardisme literari que s’han produït a Catalunya al llarg del segle XX no ofereixen un panorama coherent i ben estructurat. A diferència, potser, del cas de les arts plàstiques i l’arquitectura, les avantguardes literàries han tingut una història plena d’esculls, frustracions i alts i baixos. Hom pot dir, en línies generals, que l’avantguardisme literari català no ha arribat mai a sistematitzar-se; no hi ha hagut, de fet, figures assenyalades ni una producció abundant i coherent, sinó sempre mostres esporàdiques, intermitents, intents tan arriscats com efímers, i, sobretot, no hi ha hagut, en cap moment, una veritable continuïtat que ens permeti parlar de tota una trajectòria homogènia i seguida d’escoles avantguardistes. Mentre les avantguardes catalanes avançaven a un ritme sincopat i a contracorrent, al seu costat i simultàniament es desenvolupava una evolució literària de formes i continguts molt diferents dels avantguardistes i que era, pròpiament, l’única  línia clara i ben enfilada en la història de l’estilística literària catalana del segle XX.

            Mentre l’estètica noucentista avançava amb un programa teòric i unes realitzacions pràctiques poc o molt cristal·litzades i enllaçades harmònicament  amb el context cultural de la societat burgesa catalana del moment; l’avantguardisme només va anar oferint mostres esporàdiques de subversió d’aquell ordre; i aquestes mostres eren més l’expressió de voluntats personals i d’influències exteriors mal dirigides que no pas la conclusió de cap escola literària de llarga tradició. És a dir, al davant, i contra, una tradició literària que seguia una evolució clarament analitzable en tots els seus factors, l’avantguardisme català no va tenir cap altra significació que l’intent d’una transgressió violenta, típicament anàrquica, contra l’avenç implacable i segur d’una estètica literària tal vegada passada de moda, decadentista o formalista, però molt arrelada en la classe intel·lectual urbana de la catalunya contemporània.

           

            Si traduïm això a termes político-socials podem dir que els trets d’avantguardisme literari, a Catalunya, no han estat altra cosa, allarg de tot el segle, que senyals d’un individualisme anarquitzant, més o menys impregnat de filosofies individualistes i laiques, com ara la de Nietzsche, i de concepcions polítiques típicament anti-autoritàries i “anti-socials”; en l’extrem han estat mostres d’una “voluntat de poder” personalista, de tractora de tota idea d’Estat i d’ordre, i defensora, bé que no sempre amb elements no sempre crítics, d’antics tòpics anti-religiosos, més internacionalistes que catalanistes (Salvat arribarà a dir en un determinat context que el socialisme i el nacionalisme no són compatibles), i també contraris a tota sistematització de l’esperit humà i de les seves facultats. Per això els avantguardistes catalans xocaren de vegades amb a confessionalitat catalana, amb les institucions nacionalistes de la Catalunya moderna, i amb la pròpia idea de l’Art com quelcom sacralitzat, sistematitzat i adequat al context sociocultural de la classe dominant. Tanmateix, les Conspiracions de Salvat i part de l’obra de Junoy Folguera i Foix són mostra d’un catalanisme naturalíssim i sovint sentimental que no pot estar-se d’aflorar en la paraula viva dels nostres avantguardistes.

            L’avantguardisme català no arribà a significar, de fet, sinó un conjunt d’exabruptes ideològics, polítics i culturals –palesos en l’anticonvencionalisme de les seves produccions poètiques- que romanen, pròpiament, al marge d’una cultura nacionalista i mítica, sòlidament burgesa i amant de l’ordre i la tradició. Enfront d’aquesta ideologia dominant, els trets avantguardistes es poden entendre com un ús del dret legítim a la revenja davant de la qual aquella cultura majoritària a penes s’immuta. Per a tot un sector majoritari de la cultura literària catalana moderna, les pràctiques avantguardistes no han passat mai d’ésser la mostra d’un ímpetu adolescent i immadur, que els portaveus de la crítica literària “oficial” han recuperat fàcilment en tot moment. Indiferents a un fons ideològic i polític que els avantguardistes no sabien exactament com fer evident i transitiu al camp de la política quotidiana, aquells que detenien l’“oficialitat”  de la literatura, sempre poc o molt tradicionalistes, bandejaren l’avantguardisme com un conjunt d’exercicis puerils practicats, deien, per aprenents d’escriptor que no eren capaços d’escriure un sonet perfecte.

            Cal relacionar amb això el fet que gairebé tots els poetes que conrearen l’avantguardisme a Catalunya, no ho van fer al llarg de tota la seva vida. J.V. Foix, Joaquim Folguera i Josep maria Junoy, per exemple cediren a la seducció de l‘avantguarda durant un temps, però tots ells es consagraren més aviat com a poetes que recollirien, de fet, els elements de la poesia post-simbolista. Aquest no és ben bé el cas de Joan Salvat-Papasseit qui, com ja veurem, perseverà més o menys al llarg de tota la seva producció poètica, a la vora de la investigació formal pròpia de l’avantguarda. Val a dir que, amb això, els nostres avantguardistes traïren una mica l’esperit propi de tota avantguarda, que per definició no vol situar-se en la processó de la tradició literària, sinó instaurar un llenguatge poètic inèdit, desvinculat de tota tradició històrica.

            A Catalunya l’avantguardisme fou, sobretot, un fenomen de marginació a contracor. Una marginació que de vegades fou de tipus ideològico-social (Salvat, per exemple, procedia de la classe baixa barcelonina). Però, en general, si el conjunt de fets avantguardistes catalans –i àdhuc europeus- configuren una literatura marginal, això és, potser , perquè des d’un punt de vista ideològic se situen en una zona marginal respecte a la ideologia dominant (en el nostre cas, s’hauria de pensar en les contradiccions que els avantguardistes podien sentir entre determinades il·lusions de tipus intel·lectual, i el programa polític ofert per les institucions de la Mancomunitat de Catalunya presidida per Enric Prat de la Riba). Però també podríem dir-ho a la inversa: si l’avantguardisme a Catalunya prosperà poc. I d’una manera intermitent, això és tal volta perquè, més que probable, que els defensor de les pràctiques d’avantguarda no tenien, de fet, gaires contradiccions respecte a l’ordre burgès de les literatures més “oficials” de la Catalunya moderna, i per això, en conseqüència, les seves realitzacions pràctiques no assoliren un nivell prou clar d’alternativa ideològica enfrontada a l’ordre ideològic dels escriptors més  arrelats en la cultura i els mites catalanistes del noucents.

            Tots aquests elements, afegits a la recepció sovint feble i incompleta dels avantguardistes d’Itàlia i França, s’han de tenir presents en el moment d’intentar una aproximació a la història de l’avantguardisme a Catalunya.

Els períodes

            Pel que fa a la literatura –el cas de les arts plàstiques és molt diferent, molt més reeixit i més ben rebut- podem destriar tres períodes prou clars i cronològicament ben separats per moments de silenci:

            a) El període 1916-1924. En aquesta etapa es publiquen tots els llibres de Salvat-Papasseit, que mor l’any 1924, i apareixen les primeres publicacions de J.V. Foix i Joaquim Folguera (1918) i Josep Maria Junoy, el gran pioner, encara força desconegut, de l’avantguardisme català, la primera publicació del qual data de 1916. L’any 1917 correspon als primers números de la revista 391, que dirigí a Barcelona Francis Picabia, un des artistes i homes d’acció més lligat als moviments d’avantguarda plàstica de França. També durant aquests anys es publiquen els fulls-revista dirigits per Salvat Un enemic del poble (1916), de caràcter ibsenià i regeneracionista, i les revistes Trossos (1916) i Arc Voltaic (1918). També apareixen en aquest període els primers manifestos de Joan Salvat-Papasseit: el poema Columna Vertebral: sageta de foc” (1919), “Sóc jo qui parlo als joves” i “Concepte de poeta” (1919), i “Contra els poetes en minúscula” (1920).

            b) El període 1926-1930, caracteritzat per la recepció del surrealisme francès, especialment a les pagines de L’Amic de les Arts, que es publicà a Sitges entre abril de 1926 i març de 1929, i a la revista Hèlix , que es publicà a Vilafranca. L’any 1928 es publicà el famós Manifest Groc, signat per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, animadors i col·laboradors de les revistes esmentades. El 1929 apareixen els anomenats Fulls Grocs, una mena de revista que no arribà a quallar. Són importants els intents de lligar els fonaments del materialisme històric,e n el seu vessant marxista, amb els principis estètics del surrealisme. En aquest sentit, Jaume Miravitlles, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), publicà un fulletó “Contra la cultura burgesa”, on presentava Salvador Dalí com a gran revolucionari. El 1934 la revista D’ací d’allà publicà un número extraordinari dedicat al surrealisme.

            c) El període de represa a la post-guerra, protagonitzat pel grup Dau al Set que publicà una revista del mateix títol entre 1948 i 1954.

Un precursor: Josep Maria Junoy

            Josep Maria Junoy (Barcelona, 1887-1955), un dels homes més elegants, juntament amb Sagarra i Crexells, de la intel·lectualitat catalana contemporània, pot ésser considerat, després dels estudis de la seva obra publicada i inèdita que li ha dedicat l’activista i home de lletres Jaume Vallcorba Plana, un dels principals caps de brot de l’avantguarda a catalunya. Ja l’any 1915 publicà, amb notable precocitat, una anomenada Oda a Guynemer –en honor a l’aviador francès- que féu les delícies del reinstaurador modern dels jocs gràfico-literaris anomenats cal·ligrames, Guillaume Apollinaire:

                   Salvat-Papasseit no publicaria el primer llibre de cal·ligrames fins l’any 1919, és a dir, quatre anys més tard.

            El caràcter precursor de Junoy s¡’explica per la mateixa raó que explica la seva pròpia evolució ideològica: el contacte permanent i mitificat que sostingué ambla cultura literària francesa –per no dir, senzillament, parisenca.

            Efectivament, i segons que ha analitzat l’estudiós esmentat, el contacte de Junoy amb la cultura francesa, i especialment el moviment i la ideologia de Charles Maurras i Action Française fou determinant en les seves mutacions ideològiques. Aquesta francofília absoluta de Junoy, que, com dèiem, és més aviat un fenomen de trasvassament urbà i esteticista entre el París i la Barcelona de l’època, determinà, sobretot, el canvi ideològic i de models estètics que aquí ens interessa particularment: el canvi que s’hauria produït entre l’etapa “avantguardista” de Junoy (des de l’aparició de la revista Troços, l’any 1916, a l’aparició del darrer llibre avantguardista de Junoy, l’any 1920), i l’etapa classicista, neo-humanista, catòlica i políticament conservadora que cobreix els anys 1920-1936 de l’activitat pública i literària de Junoy.

            Allò que més ens interessa és assenyalar la fragilitat  dels fonaments teòrics i literaris de l’avantguarda catalana. (Bé: és possible quela pròpia estètica avantguardista sigui, en termes generals i universals, fràgil, car allò que pretén és, precisament,  fer una obra que es desmarqui de tota tradició literària –i, per tant, fóra paradoxal que ell mateix en creés una.). Efectivament, el Junoy comunista, estrafolari, subjectivista i arrauxat de l’època d’avantguarda, es decantà en cosa de mesos per una actitud endreçada, pulcre, clàssica, rigorosa i, sobretot, tradicionalista. Si durant l’etapa avantguardista havia pensat que calia seguir i imitar els francesos fins i tot en les actituds més peregrines, el canvi que assenyala l’inici dels anys vints ofereix la imatge d’un Junoy que va a les fonts més sagrades del catalanisme local i històric; sens dubte sota la influència del pensament d’un altre francès,però de signe ben oposat a l’avantguarda: Maurras.

            Que Junoy, per fi, acabà en perfecta sintonia amb els ideals cristiano-humanistes, burgesos i catalanistes de la Lliga, ho mostra la glossa que féu, l’any 1925, de la famosa construcció oratòria de Don Francesc Cambó (“Monarquia? República? Catalunya”), en escriure, tot parlant de les influències estètiques que podia acceptar el nostre país: “A l’art oriental. L’home no és el centre d ela composició. L’ànima hi és escampada arreu. A l’art clàssic, Poussin hi volia que les columnes, a part de la proporció, fossin una certa manera d’ésser un home (...) Orient? Occident? (...) La nostra resposta és Catalunya!” ( “Orient? Occident?” in: Revista de Catalunya, III, 14 d’agost de 1925, pàgina 157 i s.)

            Aquesta posició mitjanera, eclèctica i fràgil, de Josep Maria Junoy, més pròpia de l’estar encaterinat o despistat que de la convicció ferma, caracteritzarà igualment l’obra i la vida de Salvat-Papasseit.

Joan Salvat-Papasseit i el període 1916-1924

            Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) constitueix un dels exemples més notables de l’avantguardisme català. No és que Salvat fos únicament un poeta d’avantguarda, però és dels pocs escriptors que arribaren a publicar més d’un llibre sencer amb pretensions avantguardistes (altres casos el constitueixen J.V. Foix i Joaquim Folguera).

            De Joan Salvat-Papasseit sí que podem dir que la pràctica d’avantguarda està lligada amb l’ascendència social. El pare de salvat, fogoner de vaixells, morí quan el poeta tenia set anys. Això determinà el seu ingrés a l’escola de l’”Asil Naval”, on Salvat cursà uns estudis precaris i de tot punt insuficients, que van frustrar, ja des d’aquella època i a part de la situació econòmica de la família, les possibilitats de Salvat d’accedir a una formació cultural universitària.

            Segons els amics que han fet la crònica de la seva vida. Salvat començà a treballar cap als tretze anys com adroguer, i després com ajudant en un taller d’escultura religiosa de Barcelona. Hom li atribueix un bon nombre de professions diverses, practicades totes amb la intenció primera de guanyar diners per ajudar la seva mare en el sosteniment de la família.

            Una casualitat reunió Emili Eroles amb Salvat-Papasseit l’any 1911, i fou a través d’ell, ultra la coneixença de Tomàs Garcés, veí seu, que Salvat inicià els contactes  amb el món dels  llibres i de l’escriptura. A l’establiment de llibres d’Emili Eroles, Salvat va fer amistat amb alguns intel·lectuals catalans que l’iniciaren en la lectura d’una sèrie d’autors predilectes d’aquella penya literària; Nietzsche, Ibsen, Gorki i d’altres autors de semblants característiques influïren notablement en Salvat, que accedí d’una manera desordenada a una cultura autodidacta pròxima a l’anarquisme i l’individualisme exacerbats. Precisament amb el pseudònim de Gorkiano inicià una sèrie de col·laboracions en castellà a les revistes El Socialista i Los Miserables, la darrera impregnada de mites neoromàntics a la Victor Hugo i d’una agressió social típicament anarquista, sovint basada en l’elogi de la potencialitat inexplorada de l’individu humà, a l’estil –amorosit- del filòsof Nietzsche. La crítica social i política i la virulència en determinades acusacions contra el capitalisme són trets molt evidents en aquestes col·laboracions, que Salvat publicà aplegades sota el títol Humo de Fábrica l’any 1918.

            Impregnat d’aquest tarannà –més que no cultura, perquè Salvat havia llegit poc, i de pressa- el poeta fundà l’any 1917 una revista d’un sol full anomenada Un enemic del Poble, amb el subtítol eloqüent de “Fulla de subversió espiritual”. En aquests fulls, que apareixien més o menys mensualment, Salvat publicà els anomenats Mots-propis, conjunt d’aforismes que reflecteixen els seus punts de vista sobre l’art, la cultura, la religió, el catalanisme, les lluites socials, i algunes altres coses.

             Un punt de vista anàrquic en allò polític queda palès en un d’aquests “mots-propis”: “Sé el que pensava ahir –que no és com avui penso- i no m’arrepenteixo (sic), més no puc saber què pensaré demà. No dec, doncs, afiliar-me a cap programa fet o a cap partit” (n. XXX). I també queda clar un anarquisme individualista per tot allò que estigui relacionat amb l’activitat de l’esperit, i, especialment, amb una de les expressions més pures, segons Salvat, com ja era el punt de vista dels modernistes: la poesia. Escriu Salvat: “Al marge d’un article de Joan Ruskin, on vagament es parla de ço que s’anomena lliure albir, voldria posseir la noble intel·ligència del fidelíssim ca, per a ésser sempre bo; voldria posseir la llibertat amplíssima i l’esperit anàrquic de la mosca, per a ésser gosat sempre com un boig” (n. LI).

            Salvat parla del poeta com un “home entusiasta”: “El poeta serà, doncs, l’home entusiasta” escriu l’any 1919 a la revista Mar Vella, i aquest entusiasme s’ha d’entendre com una força espiritual que no sabria adaptar-se ni als programes polítics ni al concepte de Pàtria: “El poeta ha nascut per damunt de la Pàtria” diu també Salvat als “fulls de subversió espiritual” que dirigeix i redacta.

            Aquest entusiasme no és pas l’entusiasme del superhome nietzscheà, sinó, senzillament, un entusiasme de l’home-poeta. En aquest sentit, doncs, un entusiasme pròxim al de Maragall i a la seva dèria de la paraula viva. Indica Joan Fuster respecte a això: “contra el que suggereixi el terme en la seva etimologia i en la seva accepció corrent, l’entusiasme no era, per a Salvat-Papasseit, cap deixadesa mística, cap propensió al frenesí. La idea li venia, és clar, dels romàntics, a través de Maragall, a través de Diego Ruiz –un llibre seu, Del poeta civil i el cavaller, influí tanmateix, no és un superhome ni un il·luminat, tampoc un maudit a l’estil fi-de-segle” (Pròleg de Joan Fuster a l’edició de Poesies  de Salvat-Papasseit de 1962, p. 52). El poeta que vol exemplificar Salvat, i d’aquí les contradiccions que sorgiran en la seva obra quan vulgui ésser avantguardista, és un poeta entès com home entusiasta, sensible, valent, agosarat. Diu ell mateix en una “nota biogràfica”: “Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat. Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut. Però em sé d’una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava” (Mots propis i altres proses, cit. p. 77)

            Així, amb una evident provisionalitat i feblesa programàtica, es reuneixen en Salvat, i també en altres poetes joves del moment, una barreja d’ambició de percepció poètica neo-romàntica, una defensa de la intel·ligència sensible que procedeix clarament del simbolisme francès i anglès, un desig típicament modernista de trobar la forma literària més ajustada al caràcter efímer de tota sensació, i una concepció político-social sempre pròxima a la doctrina desordenada de l’acràcia: “Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a la vanguàrdia (sic) sempre entre els intel·ligents i entre els gosats. Jo sóc, doncs, posseït per aquesta ambició. Ja no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el socialisme, n’és una nova forma d’opressió,perquè és un estat seguidor de l’estat. Seré ara el glossador de la divina acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor.” (Mots propis..., ed. cit., pp. 42-43)

            És comprensible que aquestes declaracions, unides a la publicació dels seus llibres d’avantguarda (Poemes en Ondes Hertzianes, 1919; L’irradiador del Port i les Gavines, 1921) despertessin desconfiança i fins i tot sornegueria per part d’aquells intel·lectuals que s’havien sotmès a una poètica totalment distinta (noucentista) en ares de la il·lusionada construcció d’una nacionalitat catalana dirigida pel programa ideològic de la burgesia en puixança.

            Aquesta actitud avantguardista dels primers llibres de Salvat –paradoxalment inspirats, entre altres fonts, pel futurisme de Marinetti aliat ala progressió del feixisme a Itàlia-, no té cap altre suport polític i ideològic que la progressiva influència que assoliren les organitzacions obreres a partir de la inflació conseqüent a la primera Guerra Mundial, i al catalanisme d’esquerres. I la vinculació política de Salvat amb aquestes organitzacions fou molt relativa, quasi imperceptible.

L’obra de Salvat-Papasseit

            El conjunt de ‘obra de Salvat no admet un sol qualificatiu, sinó múltiples. Salvat dugué a terme, al llarg dels seus pocs anys d’escriptor, una curiosa evolució involutiva: passa de les formes pròpiament avantguardistes, en els seus dos primers llibres ( Poemes en ondes hertzianes, 1919; L’irradiador del Port i les Gavines, 1921) a una poesia de temàtica nostàlgico-patriòtica ben contradictòria amb les pròpies confessions del poeta als Mots propis (Les Cponspiracions, 1922); i això es féu encara més evident als tres darrers llibres (La Gesta dels Estels, 1922; La Rosa als llavis, 1923 i Ossa Menor, pòstum, 1925), ja força allunyats dels experiments avantguardistes dels dos primers llibres.

            Quasi tots els comentaristes de l’obra de Salvat (Josep Pla, Joan Fuster, Tomàs Garcés...) han coincidit a assenyalar que el millor del poeta no es troba en els poemes d’avantguarda, sinó en els dedicats a temes més tradicionals, i escrits amb procediments també més clàssics: l’amor, la naturalesa,la pàtria. Val a dir que aquesta apreciació d’algun sector de la crítica podria entendre’s com un darrer mecanisme d’assimilació, per part d’una ideologia catalano-burgesa dominant, d’un autor clarament marginat de la intel·lectualitat universitària del seu moment, i que va incorporar a la seva poesia aquells procediments formals que més semblaven adir-se amb un esbós del programa polític anarquista. Perquè, això sí, l’anarquisme de Salvat no va anar més enllà d’una actitud idealista i adolescent. En relació amb això, fixem-nos en la importància que Salvat concedeix en la seva poesia als temes de la joventut i de l’heroi jove (herència també de la inflamació modernista), i també al tema del pirata, el “lladre d’amors” o els clowns.

            Sigui com sigui,la ingenuïtat humana i poètica de Salvat mereix que cada un dels moments en l’evolució de la seva poesia siguin considerats com moments de convenciment, per part del poeta, de fer sempre la poesia més adequada al seu moment històric i al moment en què ell mateix es troba dins la seva evolució personal.

            Com els seus companys de generació Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera, Salvat rebé amb admiració els jocs poètics reinventats per Apollinaire amb el nom de Cal·ligrames. Els tres autors citats els practicaren. Junoy féu una cèlebre Oda  a l’aviador francès Guynemer publicada ala revista Ibèria l’any 1917, que causà admiració al regenerador modern d’aquest invent, Guillaume Apollinaire. Folguera i Junoy, unamica més com el propi Salvat, dedicaren algunes estones de lleure al dibuix-redacció de cal·ligrames (n’apareixen tres de Folguera, a títol pòstum, a  la primera plana del número de març d’Un enemic del Poble), que contrasten amb llur posterior poesia metafísica i clàssica; en aquest sentit, també són un contrast els cal·ligrames de Salvat comparats amb els poemes eròtics de La Rosa als Llavis.

            A part d’Apollinaire, Salvat i els altres avantguardistes d’aquest període reberen una relativa influència de Marinetti i el grup de futuristes italians. No podem dir, certament, que els nostres poetes fessin dels futuristes una assimilació gaire útil als seus interessos: cal tenir present que Marinetti havia divulgat el seu primer manifest futurista l’any 1909, però que l’any 1920, quan Salvat publicà l’anomenat “Primer manifest català futurista”, Contra els poetes en minúscula, el futurisme italià ja havia caigut de ple en unes actituds polítiques clarament feixistes que, d’altra banda, ja es trobaven en germen en el manifest franco-italià de 1909, sota l’aparença d’una mitificació dels “cuirassats, els aeroplans frenètics i les boques de foc dels monstruosos canons” (paraules mimètiques de Salvat al manifest de 1920).

            Observem la distribució del poema Marxa Nupcial, del llibre L’irradiador del port i les gavines (vid. ed. cit., pp. 39-41). Observarem la distribució tipogràfica del poema,les poques constants de rima i de ritme, i les recurrències a temes tan estimats pels futuristes italians com són el llum elèctric (“irradiador camaleònic”), l’ambient de circ, el dinamisme, els avenços de la tècnica (Edison). Temes, aquests, barrejats tanmateix amb algun element d’un vitalisme no gaire allunyat, com dèiem, de Maragall (“i així seré immortal”).

            Però fóra parcial quedar-se amb aquesta sola visió de l’obra de Salvat. Com ja hem dit, Salvat és un poeta de qualificació difícil, impossible –és un poeta ingenu, seduït en diferents moments de la seva vida per diferents maneres de fer poesia, que sovint li arribaven barrejades i indiscriminades, i que s’anaven ajustant a la seva pròpia evolució sentimental i política.

            A més de ser un dels més notables poetes de la primera avantguarda catalana, i un activíssim propagandista de certes idees anarquitzants oposades ala ideologia burgesa del seu moment, si bé mai violentament enfrontada amb ella, Salvat fou també un poeta que havia llegit molt bé els modernistes, Maragall especialment. A la fi podríem considerar que els avantguardismes catalans de la pre-guerra provenen tots de la gesta poètica dels homes del Modernisme, que foren els primers a aixecar una certa manera de fer literatura contra els mites vinguts a menys de la poderosa i influent Renaixença jocfloralesca de la segona meitat del segle XIX.

            Comparem el poema anteriorment esmentat amb aquests altres de La Rosa als Llavis:

                                               SI LA DESPULLAVA

                                              

Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig.

Ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:

al mig de la toia
clavellets vermells.

VISCA L’AMOR

Visca l'amor

Visca l'amor
que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!

Visca l'amor
                      l'he cridada i venia
                      -tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que ella també es delia.

Visca l'amor:
                     la volia i l'he pres.

                                   (ed. cit., pp. 185-186)

            És cert, però, que Salvat no oblidà mai la seva dèria avantguardista, i aquests poemes es troben al costat d’altres on encara són evidents els trets –si més no purament formals- que donen idea de la influència futurista i cubista sobre Salvat. Fins i tot al llibre més suposadament lírico-eròtic de Salvat, La Rosa als Llavis, hi apareixen constants referències a la guerra, l’stylo, els tramvies, l’autòmnibus, l’avió o el voltàmetre, temes propis dels futuristes i de llur desfici per la tecnologia moderna.

L`hegemonia del surrealisme

            Catalunya, i especialment Barcelona, s’havia mostrat molt oberta a totes les modes estètiques d’importació. Recordem que Catalunya ja té precursors avantguardistes en plena eclosió del Modernisme, com Rafael Nogueras Oller.

            Ja l’any 1912, igualment, Josep Dalmau tingué el coratge d’omplir la seva sala d’exposicions amb teles d’avantguardistes polonesos, i l’any 1920 amb obres de l’avantguarda francesa més significada: Braque, Dufy, Léger... Convé esmentar que Junoy i Dalmau mantingueren un estret contacte amb la vida artística i literària de París, on sojornaven llargues temporades.

            En general, doncs, i tant en l’àmbit de la literatura com en el de la música, la pintura o l’arquitectura, Catalunya demostrava un mesurat interès per les aportacions avantguardistes de la resta d’Europa. I, al mateix temps, Catalunya despertava interès en les grans capitals de l’art europeu: una sèrie de contactes tingueren un bon rendiment bilateral: Picabia dirigia la revista 391 l’any 1917 a Barcelona (l’any 1922 hi exposaria la seva discutida obra plàstica), i Miró exposava l’any 1918 a la galeria La licorne¸ de París. Concretament en aquesta ciutat, els contactes entre catalans i francesos haurien de donar poc després d ela mort de Joan Salvat-Papasseit, i quan el futurisme i el cubisme ja eren experiències acabades, un dels moviments d’òsmosi cultural més notable en l’àmbit de l’avantguardisme literari europeu: la progressiva recepció del surrealisme a Catalunya, propagat arreu pel cap de brot del moviment, André Breton, el qual ja havia tingut contactes amb Barcelona l’any 1922, quan l’escriptor francès, llavors quasi desconegut, presentà en aquesta ciutat catalana l’exposició ja esmentada del seu company Picabia.

            Una de les figures-pont entre les dues etapes avantguardistes que hem indicat fou J.V. Foix. Cal advertir que Foix ja havia publicat l’any 1921 un dels primers articles crítico-històrics sobre el moviment avantguardista a Catalunya, al número de febrer de la revista Monitor. En aquest article, Foix parlava de l’avantguardisme “com un dels factors que pertorben l’elevació estilística de la nostra llengua”. Foix sostenia allí que tant els avantguardismes com el retorn ales formes clàssiques d ela versificació estaven intentant aportar alguna cosa al renaixement dels nacionalismes, entrats en crisi a partir de la revolució industrial i el naixement de les economies d’Estat. Pe`ro Foix ja es mostrava, en aquest article, més favorable al progrés de l’estètica noucentista per ala finalitat assenyalada, que a les investigacions estrafolàries dels avantguardistes, i qualificava els últims de poetes mandrosos que no volien treballar àrduament en la construcció d’estrofes perfectes: “Hom ha observat per part d’alguns avantguardistes (...) un exaltament de la ignorància, una negació del valor del treball, una repugnància a l’esforç, a l’estudi, i, sobretot, a l’útil erudició,perjudicial només als incapaços”. Finalment, Foix ja pregonava abans de l’arribada  de la moda surrealista, que a Catalunya havien de tenir poc ressò les innovacions estilístiques de les avantguardes d’importació: “Cal reconèixer que a Catalunya, on l’esperit de construcció és similar a aquest esperit de construcció que mou els més seriosos avantguardistes occidentals, els efectes produïts per aquestes fermentacions han estat lleus. Més aviat una joia ingènua, un idealisme patriòtic, una cura d’aportació per a contribuir a la reconstrucció cultural de la Pàtria ha donat a la literatura contemporània alguns exemples superficials d’avantguardisme. Els resultats directes són actualment insignificants i innoïbles, però no així les derivacions que mancades d’un control i tendint a la mutilació de la llengua en el moment de la seva rehabilitació, podrien exercir una influència perillosa.“ (loc. Cit., p. 1)

           

            Certament, caldrà considerar Foix com un poeta que va estar per damunt de les modes de l’avantguarda, un poeta més pròxim al neoclassicisme que protagonitzava al seu temps el grup dels noucentistes, que no pas addicte, en l’estricte sentit del mot, a l’avantguarda. Així ho demostrava l’any 1925, quan a l’article “Algunes consideracions sobre la literatura d’avantguarda”, aparegut al n. 2 de la Revista de Poesia, reprenia aquests arguments moderats: “En rigor les tendències extremes no han influït pas gaire en la literatura catalana contemporània. Es un error citar En Salvat-Papasseit. S'hi enganya ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretació directa ni en l'equivocada donada a aquesta activitat literària. Els seus cal·ligrames són infelicíssims. Crec que els nostres crítics faran una bella obra d'abandonar tota hipòtesi de filiació d'En Salvat-Papasseit a cap escola ni tendència extrema. No tan solament fracassà en el seu intent d'aportació de formes noves, sinó que demostrà no comprendre'n ni llur significació més elemental. Com a poeta sincer, com a post-maragallià, en el seu esforç heroic per adaptar-se a una expressió classicitzant, és on En Salvat-Papasseit donà a conèixer el seu talent personal. No em toca, però, a mi, ni menys en aquestes notes, de referir-m'hi. Volia fer constar que és menys modern que En Carner, que En López-Picó, que En Sagarra, per exemple, els quals, dins llurs característiques particulars i en llur pròpia expressió formal, han aportat imatges de modernitat efectiva. El més obert, el més àgil, el més sensible, potser l'únic que de la nostra generació havia comprès l'abast de la renovació literària per les directives extremes fou l'admirat i plorat Joaquim Folguera.”. En aquest article, Foix defensava més aviat Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera com els veritables representants del primer avantguardisme català.

            A partir d’aquests pressupòsits és fàcil d’entendre l’actitud mesuradament distanciada de Foix durant els anys de recepció del surrealisme a Catalunya: és cert que Foix escrigué alguns poemes i petites proses dominades per la llei poètica de l’anomenada escriptura automàtica propugnada per Breton, però la seva tendència al classicisme ( si més no pel que fa la forma dels seus poemes) és palesa al llarg de tota la seva producció poètica. Més que ell, els capdavanters en el moviment català de recepció del surrealisme francès foren el grup format per Lluís Montanyà, Salvador Dalí i Sebastià Gasch, redactors principals de L’Amic de les Arts, revista publicada a Sitges entre 1926 i 1929. Aquesta revista es va constituir en el portaveu del surrealisme a Catalunya. Lluís Montanyà fou el més teòric del grup. Sebastià Gasch qui més es preocupà de donar un relleu històric al fet surrealista a Catalunya, parlant de les altres sèries no literàries on el surrealisme s’havia fet palès (l apintura, especialment), i Dalí col·laborà amb algunes mostres d’escriptura automàtica que valen com els millors i quasi únics exemples d’escriptura surrealista en català. Heus ací una d’aquestes mostres, el famós text Peix perseguit per un raïm, publicat per Dalí al darrer número de L’Amic de les Arts, de 1929:

   Aquell peix i aquell raïm no eren res més que cosetes petites: eren, però, cosetes més rodones que totes i estaven quietes dalt dels indrets. Hi ha cosetes que són estels amb cua, i quan se les canvia de lloc ho deixen tot mullat.
    Aquesta caseta, que era un estel amb cua, estava dalt de la taula.
    Hi ha cosetes planes; hi ha cosetes que s'aguanten amb una cama.
    D'altres són un pèl, d'altres havien estat sal. El peix en qüestió havia estat petita sal; aquesta petita sal brillava i fou portada a Europa entre els pels d'un arrissat abric d'esquimal arraconat a la popa d'aquell yacht que tenia un nom d'illa.
    Ara aquella petita sal era un peix, gràcies a un xec especialíssim.
    A la platja hi havia vuit pedres: una de color de fetge; sis plenes de molsa; i una de molt llisa. Encara hi ha un suro mullat que s'asseca al sol; el suro té un forat rodó on fan niu les plomes.
    Al costat del suro, una canyeta tendra, partida pel ventre, és posada dalt de la sorra.
    Tot plegat no és més que un ràpid i veloç gotim de raïm, Les pedres no eren sinó la seva dolçor: la pedra color de fetge. la dolçor envenenada: les altres cobertes de molsa, els sis darrers nous discs de fonògraf; el suro, el seu esquelet; les plomes, els grans; la canyeta tendra trencada pel ventre, les ales; i la pedra més llisa de totes, ¿em caldrà encara dir que es tractava del blues més dessagnat que em canta l'altra tarda la meva amiga, posant els ulls guenyos, i arrufant el nasset com una petita bústia?
    Era ben bé aquell raïm, submergit en el fons del cap del xampany, el que m'evocava la claror de les vinyes de Cadaqués. Jo provava de fer entendre a aquell peixet, mitjançant el lleuger tremolar de les meves cartes i sense per això interrompre la partida de poker amb la baronesa de X, com allà a les darreries d'agost, quan para l'aire, se sent el soroll de l'endolcir-se les vinyes, que ve a ésser un soroll semblant al que fa la pluja sobre les perdiuetes. Fou en aquest just moment -i potser a causa de l'agitació que promogué, en el brill de les joies de l'esmentada baronessa, el record momentani de l'origen de la petita sal de peix- que el raïm es llançà, emocionat i veloç, a la persecució d'aquell peix. Aquest, gràcies a una hàbil transformació en el brillant de l'anell de la meva núvia, fugia dissimulat en el seu dit, i endut vertiginosament per l'auto que jo mateix guiava. Llavors el petit raïm decidí d'adoptar una forma de velocitat diferent, que era la mateixa que havia vista adoptar als pinyols de préssec, les llargues temporades que han de passar tancats en els indrets buits. Així és que començà a disminuir de tamany, fins a esdevenir un petitíssim raï, del qual ben aviat nomé en resta la pinyolada, la qual romangué volant, suspesa com una petita constel·lació de perdigons.
    A cada moment era més gran la munió d'autors carregats de bandits que ens perseguien a trets; els bandits portaven petites gorretes de llana i, alguns, ulleres per al vent; el camí era un flabiol de 8 forats, i a cada forat hi havia un petitet ase podrit.
    Sentim a la vora llurs motors.
    Llancem l'ampolla de whiski. S'eriça la terra de fulles de Guillette. Un pinyol de raïm és llurs ulls.
    Sentim el galopar vermell de llurs cavalls.
    Dos pinyols de raïm són una petita sal.
    Tirem el tub de carmí. Neu.
    Sentim el lliscar de llurs trineus.
    A la fi t'has desprès, i llançat al teu vestit de ball d'argent; i una ampla mar, il·luminada per la lluna, ens ha allunyat dels nostres enemics.
    La petita sal volia explotar com una cendra.
    Ara, si volguessis, podríem perllongar aquell bes interromput en el dancing. Però, ¿o som a la tarda? ¿No és el sol encara alt?
    Les herbes més fines tenen un costat il·luminat, i l'altre ombrívol com els planetes.
    Allà, darrera la casa, sé l'indret on hi ha un petit escarbat sec.
    Dalt de la pedra, una oliva esta quieta.
    Si apreto els teus dits, aixafo els grans de gotim de raïm del meu berenar; i si vull recordar les teves cames, no aconsegueixo sinó reveure aquell torbador ase podrit amb el cap de rossinyol.
    L'oliva quieta porta una petita faldilla.
    Jo tinc una bonica foto de Nova York.

            Tal com Montanyà puntualitzà des de la seva tribuna d’aquesta revista, el surrealisme es rebé a Catalunya barrejat amb elements propis d’estètiques anteriors, i ja ignorades pels seguidors de Breton. Montanyà vinculà el surrealisme a tota la tradició simbolista francesa i anglesa en parlar de l’aportació de Poe i Mallarmé, de Baudelaire i de Rimbaud. De fet, hi ha una línia contínua que va de la poesia romàntica a la poesia simbolista francesa i anglesa, i que culmina en el surrealisme de Breton, Soupault, Desnos i Aragon, tal com quedava plantejat en el primer manifest surrealista de Breton, de 1924.

            Reproduïm a continuació, fragments de dos articles de Montanyà, apareguts als ns. 25 i 26 de L’Amic de les Arts (1928):

És evident que l’anomenat esperit nou correspon a una realitat. Hi ha una sensibilitat moderna que ningú , avui, no pot entestar-se a seguir negant. Acceptem l’epítet modern malgrat de la seva adorable vaguetat. El nom no fa la cosa i, potser, al cap de molts anys, aquest adjectiu servirà per a designar la nostra època. (Per alguna cosa el Pont Nou és un dels ponts més vells de París i la Plaça Nova, una de les més velles places de Barcelona.) Ara bé, què és l’esperit modern? Aquesta és una pregunta a la qual no sabríem contestar. D’altres han intentat vanament de definir-lo, de situar-lo,. I no ho han pogut assolir concretament. És indiscutible, però, que aquest esperit existeix. Que hi ha poemes, pintures, màquines, i fins i tot, sistemes filosòfics, esperit modern. I d’altres que no hi participen en res. L’activitat dels artistes d’avui és una prova palesa d’aquesta sensibilitat abans inexistent. I els atacs, les injúries, els descrèdits que rep de tots costats, una altra de nomenys eficaç i contundent.

Per a tractar, bé o malament, de donar una idea d’aquest esperit (ens referim únicament al seu aspecte poètic literari, no volent envair els dominis dels amics Gasch i Cassanyes) hauríem de cercar els elements en les diferents i nombroses escoles que han anat succeint-se els darrers anys, amb una progressiva velocitat: fanatisme, unanisme, simultaneisme, cubisme, futurisme, dadaisme, superrealisme...

Els fantasistes han volgut donar als jocs de paraules, ales rimes desconcertants, a les piruetes del llenguatge un predomini desmesurat, tot i comportant-se irrespectuosament ambla majestat una mica rígida i acompassada de la poesia. Els unanimistes,per contra, excessivament trascendentals, s’han allunyat de l’home per a exaltar les masses i les multituds. Revolucionaris ja a fons, els cubistes (cubistes literaris, dels quals Apollinaire resta el guiador sensibilíssim), han fet taula rasa de tota convenció, menyspreat la puntuació i la rima, per a deixar a la paraula tota la seva valor i donar a l’inconscient un lloc predominant. Els dadaistes s’abandonen ja a l’inconscient, capgirant la lògica, la sintaxi, el sentit tradicional de les paraules, i consagren la imatge per damunt de tota altra cosa. Els superrrealistes han portat l’aventura dadaista a les darreres conseqüències, lliurant-se a la imatge com a una droga i exaltant fanàticament l’inconscient incontrolat com una nova religió.

Aquest superficial i ràpid examen –una conferència de sobretaula no permet més extensió ni major `profunditat- de les escoles que més han contribuït a la formació de l’esperit modern, agrupaments esplèndidament preparats per a expressar noves realitats, permet de distinguir llurs dues preocupacions fonamentals: la multitud i l’inconscient: dos diferents aspectes d’una suggestió única. Ultra això han volgut també alliberar-se de la tècnica poètica. Nous romàntics, han volgut capgirar les regles de l’art poètica establerta, no per simple desig de revolta, ans bé per a expressar-se lliurament. Amb l’única excepció del futurisme, Marinetti i els seus seguidors llancen mots de llibertat sense tenir cap nou sentiment a expressar i per simple fretura de contradicció. Per aquest motiu el futurisme, encara que hagi coadjuvat eficaçment a la reacció poètica dels darrers anys, no ha estat més que un rebrot tardà del romanticisme, de l’autèntic romanticisme del prefaci de Cromwell.

Havem vist, lleugerament, els efectes. Quins són els orígens d’aquesta renovació poètica? En la poesia de Baudelaire  trobem ja els gèrmens, gairebé imperceptibles, de l’esperit nou. Baudelaire, el primer, dominà les paraules. Rimbaud, el precursor, les sotmeté definitivament, deslliurà la poesia del verbalisme eixorc que la dominava. Mallarmé és ja el legislador d’un ordre nou. Però aquestes notes prendrien unes proporcions desmesurades... (ed. cit. p. 40-42)

            I també:

Enemic de tot alògica [el surrealisme], l’andamiatge damunt el qual està bastit és paradoxalment lògic i creiem que pot ésser reduït a les següents idees essencials: hi ha en l’esperit humà un immens espai a explorar, verge fins avui per la rutina de la nostra intel·ligència, la qual es veu obligada a moure’s dins un cercle reduït, limitat per les regles clàssiques de l’art, que ens han estat imposades per esperits d’un altre temps, radicalment diferents del nostre. Les mateixes paraules tenen un sentit tan limitat, que tots els escriptors, per més allunyats que puguin semblar, diuen aproximadament les mateixes coses. Renunciant a aquestes limitacions de la nostra educació, renunciant ala lògica, renunciant a la claretat, renunciant a ço que havíem vingut anomenant la raó, descobrirem coses que mai no havien estat dites i veritats inèdites sobre nosaltres mateixos ens seran revelades. (No costa gaire de veure la influència directa de les teories freudianes del subconscient damunt aquestes motivacions del superrrealisme).

En una època com la nostra, de múltiples tiranies insuportables, en la qual la societat devora l’home, la col·lectivitat anul·la l’individu, ¿no és una prodigiosa font d’exaltació aquest no dependre més que de nosaltres mateixos, amb la creació espontània d’imatges que no són per als altres homes més que una mena de lligam comú? Per aquesta exploració de la cantera subconscient, els superrealistes han aconseguit d’arribar a aquell estat de consciència en el qual es forma l’emoció poètica, a la font on aquesta brolla en un gran desordre, arrossegant tota mena d’imatges, molt més intenses que els fets que les canalitzaran poc a poc fins a ofegar-les completament.

            Els superrealistes no són lluny de creure que si l’home s’acostumés a aquestes visions, podria alliberar-se de la tirania del món constituït, i que l’habitud del somni despert arribaria a esdevenir una passió de tal gravetat que commouria tot l’edifici social. No ens cal témer, però, que un tal moment arribi. Els homes estan massa arrapats al món dels fets i de les realitats per a preocupar-se fins a tal punt d eles visions poètiques. (...)

L’instint del subconscient, sense una limitació estètica, una ordenació intel·ligent i un fi moral incontrolat, no pot donar més que fruits híbrids, monstruosos. El somni de la raó produeix monstres. I no és pas això, certament, ço que ens cal. (...)

El superrealisme –havem tractat de demostrar-ho- ha respost a una necessitat imperiosa del moment. Ha tingut la seva utilitat i la seva eficàcia. La seva aportació no pot ésser negligida. Avui, però, només poden ésser-ne utilitzats els elements per a injectar una nova saba vivificadora- indispensable d’ara en endavant, a tota la nova literatura. Elements subjectes, pe`ro, a un sever control de la intel·ligència, ordenats i depurats per preocupacions subjectives d’ordre estètic i d’ordre moral. (ed. cit., pp. 47-49)

            Podem adonar-nos que Lluís Montanyà, tot just l’any 1928, és a dir, quan el surrealisme francès estava encara en plena bullícia, ja comentava amb certa reticència l’aportació pràctica i teòrica del surrealisme francès. Això podria explicar-se per la manca de context que tingué el surrealisme francès. Això podria explicar-se per la manca de context que tingué el surrealisme a Catalunya. Mentre França havia tingut un sòlid moviment simbolista,mentre París, Berlín i Zuric havien estat l’escenari de la gresca urbana dels dadaistes (Tristan Tzara al capdavant), mentre els francesos llegien i comentaven ja àmpliament l’obra de Freud, a Catalunya, i a Barcelona concretament, potser hi havia molt d’interès per part d’alguns escriptors i artistes a seguir la nova pauta europea, però, en canvi, no hi havia cap “solidaritat contextual” per dir-ho d’alguna manera.

            És lògic que fos el camp de la poesia –camp de paraules, i en conseqüència d’opinions- on més es fes notar la manca d’atreviment, en general, per part dels nostres poetes: l’atemptat contra la ideologia conservadora i burgesa de la classe dominant s’hauria fet molt palès. Per això pogué dir un altre crític, Joan Ramon Masoliver, alguns anys més tard, que a Espanya, en general, només hi havia hagut dos surrealistes de debò: Lluís Buñuel i Salvador Dalí, és a dir, un cineasta i un pintor. I també per aquestes raons esmentades pot entendre’s el llenguatge violent i crispat que van fer servir Dalí, Gasch i Montanyà en llur famós Manifest Groc que publicaren, com full solt, el març de 1928 i que diu:

 

            L’Amic de les Arts publicà el seu darrer número el mes de març de 1929,però altres revistes ompliren el buit: Hèlix s’edità a Vilafranca del Penedès des del febrer de 1929 al març de 1930. Montanyà hi publicà la primera ressenya peninsular sobre l’Ulysses de Joyce, declarant que després de Joyce ja no es podia seguir essent surrealista. També el 1929 s’iniciava la publicació des Fulls Grocs, on també havia de participar-hi Montanyà; el Butlletí de l’Agrupació Escolar de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya, dedicà el número de juliol-setembre de 1930 al Superrealisme.

També és aquest darrer any quan Dalí pronuncia una famosa conferència a l’Ateneu de Barcelona, que inclou aquestes paraules: “Seria inacabable la revisió dels sentiments humans dits elevats, que ens ofereix còmodament la recent psicologia. I realment no és necessària del tot la tal revisió per a poder enunciar com en el pla moral que la crisi de consciència que el surrealisme creu abans tot provocar, una figura com la del Marquès de Sade apareix avui d'una puresa de diamant, i en canvi per exemple, i per citar un personatge nostrat, res no pot semblar-nos més baix, més innoble, més digne d'oprobi, que els "bons sentiments" del gran porc, el gran pederasta, l'immens putrefacte pelut, l'Àngel Guimerà.

Recentment jo he escrit damunt d'una pintura representant un Sagrat Cor: "J'ai craché sur ma mère". Eugeni d'Ors, (al qual considero un perfecte con) ha vist en aquesta inscripció un senzill insult privat, una senzilla manifestació cínica. Inútil de dir que aquesta interpretació és falsa i treu tot el sentit realment subversiu a la tal inscripció. Es tracta, al contrari, d'un conflicte moral d'ordre molt semblant al que ens planteja el somni, quan en ell assassinem una persona estimada; i aquest somni és general. El fet que els impulsos subconscients siguin sovint d'una extremada crueldat per a la nostra consciència, és una raó de més per no deixar de manifestar-los on són els amics de la veritat. La crisi d'ordre sensorial, l'error, el confusionisme sistematitzat, que el surrealisme ha provocat en l'ordre de les imatges i de la realitat, són encara recursos altament desmoralitzadors. I si avui puc dir que el Modern Stil, que a Barcelona té una representació excepcional, és el que està més a la vora del que avui podem estimar sincerament, és ben bé una prova de

fàstic i indiferència total per l'art, el mateix fàstic que ens fa considerar la carta postal com el document més viu del pensament popular modern, pensament d'una profunditat sovint tan aguda que escapa al psicoanàlisi (em refereixo especialment a les cartes postals pornogràfiques) (...)” (Hèlix, núm 10, 1930, pp 4-5).

            Com hom pot observar,les actituds es van anar radicalitzant. La conseqüència dels darrers aldarulls provocats per Dalí fou el seu progressiu aïllament. Dalí acabaria refugiant-se a París, on el clima cultural era més favorable als avantguardismes, i autors com Gasch i Montanyà, i els ja sempre més moderadors i purs “espectadors” dels fets, com Foix, Masoliver i Díaz-Plaja, s’anaren oblidant de l’escomesa surrealista. Paral·lelament, i al marge d’aquestes mostres d’avantguardisme, Riba i Guerau de Liost polien les seves estrofes classicistes, plenament impregnades de les consignes noucentistes.

            Finalment, la proclamació de la Segona República hauria de facilitar l’accés a les institucions culturals de la Generalitat a tots aquells intel·lectuals que durant la monarquia d’Alfons XIII i malgrat la dictadura de Primo de Rivera havien continuat alimentant la il·lusió cultural i política de la nacionalitat catalana.

            Davant l’oportunitat d’aixecar una literatura nacional catalana, els avantguardistes foren automàticament considerats francòfils. La seva activitat s’esllanguí, i el tronc d ela intel·lectualitat catalana secundà ambla seva aportació racionalista i ordenada, mesurada i optimista,la reconstrucció d’una cultura autòctona.

Font: CARBONELL, Antoni, ESPADALER, Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia. LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. pp. 467 - 493) Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.