diumenge, de setembre 23, 2007

EL REALISME. EL REALISME A CATALUNYA

El terme Realisme es fa servir de dues maneres diferents:
-- En primer lloc, designa la tendència recurrent de l'art de tots els temps d'ésser fidel a la realitat. I així podem dir, per comparació, que un gènere, un autor o una obra concreta de qualsevol època és més realsta que una altra que considerem més allunyat de la realitat.
-- En segon lloc, el terme s'aplica al corrent artístic del segle XIX, oposat al Romanticisme, que es caracteritza per la voluntat de representar la realitat contemporània d'una manera objectiva, sense embellir-la o idealitzar-la. Amb aquest segon significat, el teva cristal·litzar a França, cap a mitjan segle XIX, i el seu ús es generalitzà immediatament a la resta d'Europa. A Itàlia es preferí el terme VERISME.
El Realisme, com a corrent literari va aparèixer cap al 1850, com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica, i fou continuat pel Naturalisme, que s'inicià cap als anys setanta. Tanmateix, la inclinació de la novl·la vers el realisme és molt anterior, i es desenvolupà sobretot a Anglaterra, on cal destacar l'obra de Jane Auste que va escriure les seves novel·les al començament del segle XIX. Alguns dels millors representants de la novel·la realista són: Balzac, Stendhal i Flaubert a França; Dickens i George Elliot a Anglaterra; Henry James als Estats Units; Dostoievski i Tolstoi a Russia; Giovanni Verga a Itàlia; i Galdós i Clarín a Espanya. Als Països Catalans la novel·la realista va trobar un representant de categoria eurpea en Narcís Oller.
Els romàntics volien fugir de la realitat, perquè la trobaven desagradable, i imaginavena vida plena d'aventures i de misteri, heroica, fantàstica i pintoresca. El realistes, en canvi, rebutgen tot el que sigui fantàstic i meravellós per acostar-se a la realitat immediata. Amb aquest propòsit inclouen el lleig, el vugar i, fins i tot, el repugnant entre els temes que tracten. Amb el Realisme, realitat i desagradable pssaren a ésser, sovint, sinònims. Amb l'acceptació conscient de la lletjor en l'obra artística, el Realisme del segle XIX es distancià del concepte clàssic i apol·lini de l'art i, paradoxalment, arribà, sobretot en el període naturalista, a coincidir amb el Romanticisme en una mateixa visió dionisica de la realitat immediata.
El reaistes rebutgen, igualment, les èpoques passades i els països exòtics, tan de gust dels romàntics is'interessen per la vida diària de l'època present i del mateix lloc on viu l'autor. Els protagonistes de la nove·la realista són, preferentment, gent corrent i solen pertànyer a la mateixa classe social de l'autor. A més, l'anàlisi psicològica dels personatges passa a ser un element central de la novel·la.
Al centre de la teoria de la novel·la realista hi ha la cèlebre imatge, invocada per Stendhal, qe identifica la novel·la amb un "mirall que hom passeja al llarg d'un camí" i reflecteix la lletgesa dels que passen pel seu davant, sense que el puguem culpar per això i sense que el mirall deixi de ser imparcial. Tanmateix, cal fer una objecció a aquesta imatge, i és que el mirall no avanç sol, sinó que algú el fa caminar i tria el camí d'acord amb les seves preferències personals. ´a dir, l'art, en darrer terme. sempre és resultat d'una elecció i selecció, que l'artista fa segons el seu propi gust. És a dir, l'art és sempre subjectiu, fins i tot l'art realista.
(TORNAVEU. Literatura catalana. 3r.BUP. Jaume Auferil/ Antoni Serrà i Campins. Ed.Barcanova. pàgs. 226-227)
EL REALISME EN LA LITERATURA CATALANA
Als Països Catalans, i concretament al Principat, el realisme troba les seves primeres manifestacions en el costumisme. Són els costumistes els qui descobreixen la realitat com a matèria literaturitzable.
Amb tot, però, no és fins a la dècada del 1880-1890 que la novel·la realista comença a imposar-se. De la mateixa manera que a Europa, també als Països Catalans el realisme té èxit com a rèplica al Romanticisme, sobretot pel que fa a l'idealismei al retoricisme que aquest darrer comportà; triomfa sot el propòsit de reproduir la vid quotidiana de la societat del moment. En realitat, però, cal dir que, a causa de la forta influència de la tradició costumista, centra els seus temes en els canvis de costums i en les relacions socials que la Revoluciçó Industrial ha provocat.
Els models que permeten l'aparició d'una narrativa realista catalana procedeixen de França (Balzac); però aqui prenen una configuració específica que comporta un allunyament respecte del model. Aixi doncs, si repassem la producció dels autors realistes catalans ens adonem que, en general, s'interessen, com tots els autors realistes, per la realitat social del moment; o sigui, per reflectir el desenvolupament històric consegüent a la revolució industrial. De tota manera, però, el realisme no tracta només de plasmar aquesta realitat, sinó que intenta d'analitzar-la des del punt de vista social i moral. Això passa, en la major part dels casos, per fer també una anàlisi dels personatges que es mouen en aquesta realitat. Aquest punt és un dels més febles de la novel·la realsta catalana, ja que, en general, els autors són incapaços de crear personatges sòlids; en definitiva, doncs, són inhàbils en el camp de la introspecció psicològica. Això fa que ens trobem amb uns personatges massa arquetípics, poc dotats de diversitat humana. Aquesta podríem dir-ne inhabilitat o incapacitat dels autors -com Carles Bosch de la Trinxeria i Josep Pin i Soler-, s'explica pel fet ja esmentat del fort arrelament del costumisme i del fulletó, ja que s'utilitzen aquí les mateixes tècniques anacròniques.
D'altra banda, trobem sovint que l'autor, ja sigui mitjançant la figura d'un narrador omniscient o bé directament, s'interposa en l'espai de ficció; fet que dóna com a conseqüència una intnció moralitzant o instructiva als fets o als personatges i allunya la narració de l'objectivitat del realisme. Confessionalisme i idealisme dels autors són, doncs, dues característiques de la novel·la realista catalana que sovint també ajuden a conformar una visió idealista del món, més pròpia del costumisme que de la visió pragmàtica i crítica del realisme.
Pel que fa a la llengua, cal dir que també són els costumistes els qui comencen a utilitzar la llengua parlada en les seves obres i van deixant de banda la llengua retòrica pròpia de la novel·la històrica o d ela novel·la de fulletó. Amb tot, però, val a dir que en la seva trajectòria, els autors ralistes no aconsegueixen de crear del tot un llenguatge adient, per bé que abonen el terreny per a més endavant.
(dins LITERATURA CATALANA, 3r. de BUP. Arenas, Carme et alia. Ed. Teide. Barcelona, 1989)

Cap comentari: