MANIFESTACIONS LITERÀRIES AL SEGLE XVI
El Principat
La poesia culta
El panorama de la poesia catalana del segle XVI presenta tres aspectes
bàsics:
a) Persistència de la tradició ausiasmarquiana, tant pel
que fa a les formes com al contingut, en la poesia de certàmens i en la
d’autors com Joan Pujol, Pere Serafí o Ferrandis d’Herèdia.
b) Intents de renovació mètrica per adaptar el
decasíl·lab de ritme italià.
c)
Imitació de la
poesia de caire popular i tradicional.
Pere
Serafí (1505/1510-1567)
Conegut amb el sobrenom de “Lo
grec”, la seva personalitat no és gens menyspreable dinsla pintura catalana del
segle XVI. Com a escriptor, el 1565 Serafí va signar un contracte per imprimir
tres llibres, dos en castellà –Arte poètica i Silva de diversas obras,
desconegut el primer i acabat de trobar el segon- i un en català –Dos libres
de Pedro Seraphin, de poesia vulgar en lengua catalana, dividit en dues
parts: “Llibre primer d’amors” i “Llibre segon d’obres espirituals”.
A la dedicatòria del seu llibre,
Pere Serafí afirma que ha “compost en català esta obra de diferents gèneros
i estils de metres en diverses matèries”. En efecte, el conjunt de poesies
de Pere Serafí ofereix aspectes formals molt diversos, per la qual cosa aquest
autor constitueix una mena de cruïlla de corrents literaris antics i moderns de
casa i de fora. És, doncs, un autor de transició.
Pere Serafí continua la tradició
medieval pel que fa a l’ús de certes formes i en tractar algun tema concret,
com el de l’enuig. Per altra banda, està vinculat a Ausias March, no sols per
l’aspecte medieval de la seva poesia,sinó també pel coneixement d’altres poetes
del seu temps –Joan Boscà, Garcilaso, Hurtado de Mendoza- que també imiten
Ausias March. No cal dir que Serafí mai no assoleix la profunditat ni el vigor
del valencià, del qual coneix l’estil, reprodueix expressions i imita alguns
recursos.
A més a més, Serafí té en la nostra
poètica un paper similar al de Joan Boscà enla castellana: s’esforçà
d’incorporar la mètrica italiana a la literatura catalana.
Una de les facetes més importants de
Serafí és la de la seva poesia popularitzant. La majoria de les seves
composicions d’aquest tipus es basen en un refrany o en una tornada ja
existents, al quals acomoda la composició. Així, una tornada, “Bella de vós
sóc amorós / ja fósseu mia!”, que devia ser molt popular al segle XVI
–també es troba al Flor de enamorados –serveix de motiu a una de les
millors cançons de Serafí:
Bella,
de vos som amorós,
ja
fosseu mia;
sempre
sospir quant pens en vos
la
nit y dia.
Bella,
mirant vostra valor
y
gentilesa,
sent
en lligams de vostr’amor
ma
vida presa,
hont
tinch mon cor trist, dolorós,
sens
alegria;
sempre
sospir quant pens en vos
la
nit y dia.
(ed. cit., p. 54)
La seva Arte poética no s’ha
conservat. Hauria estat el primer tractat de mètrica renaixentista escrit en
castellà, ja que elprimer que es conserva actualment data del 1580. Sens dubte
ens reservaria sorpreses pròpies d’unbon coneixedor de la preceptiva
trobadoresca i catalana medieval, la castellana, la italiana i la francesa i
que no menyspreava els gèneres populars.
A causa de la imitació dels models
castellans, la seva llengua està força plena de barbarismes.
Joan
Pujol (Mataró, doc. 1a
meitat XVI-1603)
L’obra catalana de Pujol consta de:
unpoema dedicat a la victòria de Lepant, únic poema èpic del segle XVI català: La
singular i admirable victòria que, per la gràcia de N.S.D., obtingué el
sereníssim senyor don Joan d’Àustria de la pontentíssima armada turquesca (1573);
la Visió en somni, poema al·legòric; glosses de poemes d’Àusias March
(de notable interès) i poesies didàctiques i poesies religioses.
En castellà va escriure el poema Historia
llamada viaje del hombre, llarga composició dialogada, principalment en
octosíl·labs, i que té com a interlocutors les potèncie siles passions de
l’ànima, enlluita amb els dimonis que són vençuts ambla gràcia divina i la
penitència. Aquest text, segons Jordi Rubió, és important de cara a l’origen
del teatre al·legòric castellà del segle XVI.
De tota la seva producció cal
destacar La singula ri admirable victòria..., obra dividida en tres
cants.
Les fonts d’aquesta
composició,primer poema extens cultes a la Península sobre els esdeveniments de
Lepant, degueren ser, per una banda, cròniques i relacions en prosa, que van
començar a circular immediatament després dels fets i, per l’altre, relats
orals d’alguns nobles catalans que degueren participar a l’empresa.
En aquesta composició es barregen
elements medievals amb d’altres de renaixentistes: les Muses, element
renaixentista, per exemple, es contraposen amb la Casa de la Fama, element
medieval.
En aquesta composició Pujol mostra
una veritable obsessió per la precisió: especifica el nom dels cabdills
cristians i turcs, el nombre de naus, dóna detalls de la llujita per part dels
cristians i, en canvi, de l’actuació dels turcs només sap dir que els que
morien anaven a l’infern.
L’autor es mostra fidel a la casa
dels Àustria: lloa les figures de Carles I i de Felip II i, a la vegada, es
mostra patriota a l’hora de parlar dels cabdills catalans.
En tot el poema s’observa una forta
influència d’Ausias March, sobretot en les comparacions.
Vegem un fragment d’aquesta
composició, que consta de 1568 versos:
Ab tots aquests, lo nostre don Joan,
i ab altres
molts, per la gran mar salada
va navegant i
vol pendre l’armada
de
Selim, fill de Soliman Sultan;
i
va pertot ab concert molt segur,
fent
son camí diligent, sens peresa;
i
lo renom de tan valent empresa
durarà
tant com lo món dels vius dur.
(ed. cit., p. 40. vs. 889-896)
Pujol ocupa un lloc en la nostra literatura a causa
del fet que és l’únic autor català d el’època que fa poesia èpica.
La prosa
En el panorama de la prosa catalana del segle XVI, hom pot destacar dues
obres molt diferents entre si: l’Spill de la vida religiosa (1515) i els
Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, enllestits ja el 1557, obra
de Cristòfor Despuig.
L’Spill de la vida religiosa
havia estat atribuït fins fa pñoc a fra Miquel Comalada, però ara és considerat
un text anònim. Aquesta obra és una novel·la místico-al·legòrica, en la qual el
tradicional recorregut de les tres vies (purgativa, il·luminativa i unitiva) és
representat pel viatge simbòlic del protagonista, dit Desitjós, des del
desert fins a la Casa de Caritat, contrastat amb el que fa el monjo Bé.m
vull, l’errat itinerari del qual el porta a la Casa de Supèrbia. Desitjós,
assolida aquesta meta espiritual, escriu el “psaltiri d’amor”, amb el qual es
clou tota l’obra.
L’Spill de la Vida Religiosa és
una mostra important de la “Devotio Moderrna”, moviment espiritual
potenciat als Països Baixos a partir del segle XIV i que s’estengué ràpidament
per tot Europa. Propugnava la supremàcia de la vida interior, la pràctica de
l’oració mental i el retorn a les formes del cristianisme primitiu. Aquest
moviment espiritual enllaçaria amb el moviment erasmista, que també exalta la
pietat interior i bescanta les pràctiques externes.
L’Spill acusa la influència
del Blanquerna i del Llibre de meravelles de Llull pel que fa als
personatges al·legòrics, als noms dels personatges, al fet de referir-se a
experiències místiques i al a manca de citacions bíbliques i dels sants pares,
encara que filles d’intencions diferents.
Malgrat l’època en què va ser
escrit, elllenguatge de l’Spill conserva una certa qualitat lingüística,
tot i els castellanismes.
Cristòfor
Despuig (1510-1580)
Tot i que Despuig tenia interès a
atribuir-se un llinatge noble, procedent del Rosselló, hom ha pensat en la
possibilitat que fos un jueu convers o un descendent de jueus conversos, perquè
es va dedicar al comerç, activitat a la qual no es dedicaven els cavallers.
La seva formació era vasta: coneixia
la Bíblia, els clàssics, els historiadors i escriptors catalans –Ausias March,
Eiximenis, Vicent Ferrer- i el pensament d’Erasme i d’Alfonso de Valdés. Va ser
arxiver de Tortosa.
És autor dels Col·loquis de la
insigne ciutat de Tortosa, obra acabada de redactar l’any 1557 i que va
romandre inèdita fins al segle XIX. El primer problema que planteja la peça és
saber per què no va ser editada. La cosa és sorprenent perquè el llibre estava
a punt i, a més a més, ell tenia diners per editar-lo. Probablement no el va
editar per por a la Inquisició; el llibre ataca certs aspectes de l’Església i
de la jerarquia eclesiàstica.
Els Col·loquis estan
constituïts per sis converses entre tres personatges: Líbio, cavaller tortosí
que cal identificar amb l’autor; don Pedro, cavaller valencià,i Fàbio,de
l’estament reial de Tortosa. Aquesta obra està escrita en forma de col·loqui i
té un caràcter didàctic, característiques típicament humanistes.
Els temes dels Col·loquis podrien
sintetitzar-se així:
- Tortosa: orígens, història, costums, classes socials, descripció geogràfica, fauna, flora,agricultura, demografia, etc.
- Catalunya: origens i història, procedència dels seus llinatges més importants, decadència de la nació catalana –que justifica per tres causes: superioritat demogràfica del regne de Castella, superioritat econòmica i absència del monarca i de la seva cort-; esplendor político-militar de la Corona d’Aragó, la seva antiga forma de govern, prestigi de la llengua catalana a l’època medieval i unitat lingüística dels Països Catalans.
- L’Església: situació de l’Església de la seva època, consideracions sobre la guerra entre Felip II i Pau IV, la qual cosa li dóna peu perr fer crítiques sobre la manera d’actuar, molt semblants a les d’Erasme.
Les seves intencions són molt clares:
-Defensa la bellesa,la riquesa ila importància
històrica de Tortosa.
-Fa un al·legat a favor de Catalunya, en el present i
el passat, i justifica, amb tota mena d’arguments, períodes aleshores discutits
de la nostra història i fa un encertat panegíric de la llengua catalana.
-Fidel a Felip II i a les seves empreses, Despuig no
tolera que hom pretengui identificar Espanya amb Castella.
El País Valencià
La
poesia i el teatre
Tot i l’intens procés de
castellanització que sofreix la València d’aquesta època, hi ha també
unaproducció poètica en llengua catalana que presenta, en general, les mateixes
característiques que a Catalunya.
A València, l’intent de renovació
italianitzant va ser dut a terme per Hug de Montcada (1478-1528). La seva obra
representa la introducció a la Península dels metres italianitzants molts anys
abans que ho fessin Boscà i Garcilaso.
Al marge d’aquesta obra esporàdica,
la influència de les formes medievals –Ausias March, Joan Roís de Corella-
gravita d’una manera decisiva en la poesia culta del segle XVI.
Joan Timoneda
Joan
Timoneda, com a conseqüència dle moment històric en què va viure, té obres en
català i en castellà.
Com a autor en castellà, cal
destacar que va ser l’introductor del gènere del conte o narració curta
importada d’Itàlia, amb obres com Sobremesa y alivio de caminantes (1563), El Patrahuelo (1567) i El buenaviso
y portacuentos (1569). També va publicar quatre col·leccions de peces
teatrals: ternario sacramental (1568), Las tres comedias (1559), Turiana
(1564) i Ternario espiritual (1558), i, també, quatre opuscles de
romanços: Rosa de amores, Rosa española, Rosa gentil i Rosa real (tots
de 1573).
En català és autor de dos “autos”: L’Església
militant (1573) i El castell d’Emaús. Abans de Lope de Vega i de
Calderón de la Barca, Timoneda ens presenta amb aquestes dues obres, un primer
assaig del teatre al·legòric i teològic de la Contrareforma, que donaria lloc a
l’”auto sagramental” castellà.
La figura de Timoneda adquireix un
relleu especial per la seva vinculació al Cancionero
llamado Flor de enamorados (1562).
Aquest cançoner, que reuneixe romanços, cançpns, endevinalles, lamentacions, i
tracta temes d’amor o de llegenda, és bilingüe, com altres de la seva època,
però és, de tots ells, el que dedica més espai a la llengua catalana: 54 peces
sobre un total de 277.
Molts dels poemes aplegats al
caçoner es vinculen a la poesia popular: parteixen d’un “refrany” popular, que
després és glossat.
La primera edició del cançoner es
presenta com una compilació anònima. A partir de l’edicio de 1573, el Flor
de enamoradosapareix signat per Jaun de Linares que, per tractar-se d’un
personatge desconegut, va motivar la consideració d’anonimat pel que feia al
compilador de l’obra.
L’anàlisi de la llengua del cançoner
el situava, sense cap mena de dubte, a València, fet corroborat per la
vinculació de l’obra als cercles literaris valencians de la primera meitat del
segle XVI, pel que fa a les seevs característiques estètiques.
Pensar el Flor de enamorados
com una producció valenciana, i pensar que podia ser obra de Joan Timoneda,
esdevenia una hipòtesi gairebé automàtica. Tiomenda va ser el llibreter-editor
que va editar més cançoners de la seva època., segons ressenyen els biògrafs.
La hipòtesi es verificava com a certa quan, el 1527, Lluís Fullana publicà dos
documents relatius a Timoneda en què se li concedia el dret d’estampar el Flor
de enamorados. De fet, per unes causes encara no prou esbrinades, nova ser
ell l’editor del llibre, ni l’edició va tenir lloc a la ciutat de València; el
llibre va sortir de l’obrador de Claudi Bornat, impressor barceloní. Timoneda
havia editat un altre cançoner, el 1561, Sarao de amor, on el català
quedava reduït a mitja dotzena de poemes. Fóra possible d’afirmar que la
plataforma editorial valenciana ja no era propícia a un llibre on el català
tingués una participaciço més abundant?
L apregunta resta sense
resposta,però, en canvi, queda ben clar que Joan Timoneda va ser el
“compilador” o autor del Flor de enamorados.
Els erudits han discutit l’”originalitat” de Timoneda. L’anàlisi
de les seves obres denota l’apropiació, adaptació, refosa o paràfrasi d’obres
d’altri. Ell aplicava a la literatura un criteri pragmàtic,que eliminava
qualsevol preocupació d’originalitat, concepte que, de fet, no tenia encara
gaire entitat a l’època. Timoneda escrivia i editava segons les oportunitats
del mercat.
Té menys escrúpols que mai en la
utilització de materials d’altres autors quan elabora cançoners: barreja,
llavors, poemes seus ik poemes de diversos autors, bo i donant un to unitari.
Per això es pot dir que el resultat final de tot aquest procés, el total, és
seu. Molts dels poemes del Flor de enamorados són, pròpiament, de
Timoneda, però a ell li correspon, sobretot, el mèrit de la recopilació del caçoner.
Vegem un exemple dels poemes
recollits al Flor de enamorados:
Só qui só,
que no sí io,
Puix d’amor
mudat me só.
Io crec cert
que res no sia,
o, si só, só
fantasia,
o algun home
que somia
que ve a
alcançar algun do,
puix d’amor
mudat me so.
Só del tot
transfigurat;
só aquell que
era llibertat,
i ara d’amors
cativat
me veig fora
raó,
puix d’amor
mudat me só.
Si só, puix
que en lo món visc
i a mi mateix
avorrixc,
i segons que
discernixc
veig lo que a
mi em dóna passió
puix d’amor
mudat me só.
(ed. cit., p. 66)
La cort de Germana de Foix: Lluís Milà i Joan Ferrandis d’Herèdia
La cort
de Germana de Foix, que ja hem comentat com a factor de castellanització de la
València del segle XVI, va intentar convertir-se, sobretot en època del seu
tercer marit, el duc de Calàbria (1526-1536), en una cort renaixentista a
l’estil italià. Al voltant de Germana de Foix pul·lularen nobles i burgesos,
s’organitzaren balls, festes i representacions, es recitaren cançons i poesies.
Lluís Milà (c. 1500- post.
1561) va descriure aquest ambient en el Libro intitulado El Cortesano (1561).
L’obra, dividida en sis jornades i
expressada a través del monòleg, constitueix una miscel·lània, plena de relats,
peces en vers, canóns, peces teatrals, anècdotes picants i narracions
procedents de Boccaccio.
Per la seva forma, El Cortesano
podria ser adscrit al gènere dramàtic: es podria considerar que tot el llibre
no és altra cosa que un llarg monòleg representat pel propi autor. Hi ha qui ha
vist en les escenes escrites en català una mostra del que hagués pogut ésser un
autèntic teatre en la nostra llengua.
La intenció de l’autor és “burlar a modo de
palacio”. En efecte, Lluís Milà es burla dels personatges de la cort de
Germana de Foix i en retrata el seu galanteig, els seus defectes i les seves
intrigues. Es pot dir que l’obra és una gran farsa o un conjunt de petites
farses.
Es tracta d’una obra bilingüe: els criats i les dames
parlen en català, la qual cosa dóna a l’obra un to realista.
A part d’aquesta obra, Lluís Milà va imitar, en
castellà, Ausiàs March i sempre va mantenir una certa competència amb Ferrandis
d’Herèdia.
Joan
ferrandis d’Herèdia (València 1480?- 1549)
Aquest autor presenta el doble vessant de poeta i
dramaturg en català.
La seva producció poètica és més
aviat escassa, però d’un notable interès. En castellà va compondre peces
religioses i profanes i en català sis poemes. Uns són de caràcter cortesà: com
en el cas de Serafí i de Timoneda, prenen com a punt de partida formes
tradicionals:
Tant vos
vull més del que mostre,
i voleu veure
quant és:
que us vull
tant, que no vull res
que no sia
vós o vostre.
D’altres poemes imiten Ausias March: Tres coplas al modo d’Ausias
March i en lengua lemosina. La seva poesia, doncs, està vinculada a una
tradició medieval.
Ferrandis d’Herèdia, que havia
escrit com a obres teatrals Diálogo de una dama y un galán i Diálogo
entre amo y mozo por mandado de una señora, va fer una important aportació
al teatre català amb La Vesita, obra bilingüe.
En tota l’obra hi ha ujna decidida
voluntat satírica, aplicada al comportament de la noblesa reunida al voltant de
la cort de Germana de Foix.
A La vesita, obra que pot
ésser qualificada de farsa, l’autor empra el castellà com a idioma predominant,
parlat pels cavallers; el català, parlat gairebé sempre per les dames i criats
i, en una proporció molt menor, elportuguès. L’ús del català no denota cap
intenció pejorativa ni ridiculitzadora, com era el cas en d’altres obres
bilingües de l’època.
La Vesita se’ns presenta com
una peça realista, però que no reflecteix la realitat críticament, sinó que es
tradueix en una visió optimista del món.
Tant l’argument com els personatges
són tractats amb un cert grau d’esquematisme; d’aquí que aquests puguin arribar
a esdevenir arquetípics de la societat valenciana de l’època.
Aquesta farsa obtingué l’èxit, a
causa, en gran part, de les al·lusions que contenia a personatges vinculats a
la cort.
La despersonalització teatral a València
Algunes de les manifestacions
dramàtiques estudiades que es van fer a la cort de Germana de Foix insinuen un
possible teatre valencià en català, que va ser anorreat per la situació
sòcio-històrica indicada.
La pèrdua de la llengua catalana,
com a vehicle expressiu en el camp dramàtic, era evident ja en la mateixa cort
de la reina Germana de Foix. En definitiva, la utilització del català era
solament una concessió a l’afanu realístic de descripció d’un ambient.
Fora d’aquesta intencionalitat realista, no hi havia lloc per al català ni els
representacions dramàtiques de la cort ni en les festes de l’aristocràcia
valenciana. El procés creixent de castellanització d’aquesta noblesa ho
determinava.
Pe`ro, a un altre nivell, la
castellanització de la societat valenciana es manifestava en la pèrdua de les formes
pròpies d’expressió dramàtica. Així, la introducció progressiva dels “autos”
en l’àmbit de les representacions religioses, comportarà la desaparició
creixent dels misteris tradicionals. La impossibilitat de desenvolupar els
misteris autòctons –provocada per la nova política dels sectors
contrareformistes de l’Església, que tendien a considerar les obres teatrals
més com a mitjans de propagar una determinada fe que com a diversions edificants-
permet parlar d’una tendència a la seva desaprició entre les acaballes del
segle XVI i inicis del XVII. Una ciutat com València constituïda per diferents
comunitats era per a l’Església zona bel·ligerant, on combatre possibles
desviacionismes de l’ortodòxia i del dogma. Per tant l’expressió dramàtica és
recuperada com a arma ofensiva d’implantació ideològica. És ben cert, també,
que els dos “autos” en català de Joan Timoneda –escrits a instàncies de
sant Joan de Ribera, capitost de la Contrareforma en terres valencianes- tenen
tot el caràcter d’una ruptura amb la tradició dramàtica medieval. Però, alhora,
vénen atrencar un procés d’evolució d eles formes autòctones, mitjançant
la instal·lació oficial de les formes castellanes.
Font: CARBONELL, Antoni, ESPADALER,
Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia. LITERATURA CATALANA DELS INICIS
ALS NOSTRES DIES. pp.239-249) Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A.
(EDHASA). Barcelona, 1980.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada