LA POESIA TROBADORESCA A CATALUNYA (DINS LITERATURA CATALANA MEDIEVAL, publicacions del Museu d'Història de la Ciutat. Barcelona, 1972. MARTÍ DE RIQUER)

LA POESIA TROBADORESCA A CATALUNYA 1. LA LITERATURA A CATALUNYA ALA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XII Abans de la segona meitat del segle XII no hi ha mostres de literatura romanç a Catalunya, si bé els cristians cultes escriuen en llatí, els jueus en hebreu i els musulmans en àrab. El català, relegat a la categoria de llengua parlada, apunta, de tant en tant, en mots i frases arromançades de documents redactats en llatí per escrivans poc coneixedors de la llengua sàvia o bé que tenen un interès especial a fer-se comprensibles per persones poc cultes, i aquest fenomen s’enregistra amb una freqüència més gran a les actes on hom copia les fórmules de jurament que eren pronunciades a la cerimònia del vassallatge feudal. Però aquesta absència de textos literaris catalans no significa pas que el poble no cantés en la seva llengua ni exclou la possibilitat que rebés, mitjançant el recitat joglaresc, temes literaris en el vehicle lingüístic que li era assequible. Vers l’any 1200 el trobador català Ramon Vidal de Besalú en el seu tractat Les rasós de trobar, després d’afirmar que els homes de tots els estaments socials, des dels reis fins al vilans, i de les tres creences, cristians, jueus i moros, “meton tots jorns lor entendiment en trobar et en chantar”, afegeix que “greu serés en loc nengun tan privat ni tan sol, pos gens hi ha paucas o moutas, que adés non aujas cantar un o autre, o tots ensems, que neg lo pastos de la montanya lo major solatz que il aiant han de chantar” . Aquesta observació és perfectament vàlida per a temps anteriors, i és prova d’una cosa òbvia: que el poble baix, els “pastors”, cantava, de vegades amb cor i solista (un o altre o tots ensems”); i podem imaginar que en el seu repertori, amés de cançons de treball, n’hi hauria d’amoroses (com la Viadeyra de Cerverí, d’imitació popular i paral•lelisme semblant al gallegoportuguès) i religioses (com l’Epístola de Sant Esteve, el plant de Maria Aujats, senyors, el Virolay de Montserrat, peces conservades en textos del XIII i compostes per clergues a fi de mantenir la devoció popular). Mitjan segle XII els joglars de més enllà del Pirineu ja divulgaven per Catalunya temes literaris cultes de gran importància. N’és una prova clara i evident l’Ensenhamen que, abans del 1160, escriví en vers provençal Guerau de Cabrera, vescomte de Girona i d’Urgell, el qual critica el seu joglar Cabra perquè és tan ignorant que desconeix un seguit de cançons de gesta (les referents a les batalles de Roncesvalls, les dedicades a Guillem de Tolosa, reconqueridor de Barcelona, a vassalls rebels com Raoul de Cambrai, Ogier de Dinamarca, Gormond i Isembard, etc.), bon nombre de narracions de la matèria de Bretanya (l’Erec, contes del rei Artús, els amors de Tristany i Iseut), de novel•les sobre l’antiguitat (les de Príam i Tisbe, de Troia, de Tebes, d’Alexandre Magne) i li retreu que no tingui coneixements de picants flabiaux francesos i de cultes cançons de trobadors provençals, com Marcabrú, Jaufré Rudel, Ebles de Ventadorn, aquest darrer d’obra perduda. Aquest Ensenhamen és un signifcatiu i preciós índex de tipus de literatura que era escoltada, i de vegades potser llegida, en els ambients més elevats de la societat catalana de mitjan segle XII. 2. LA POESIA DELS TROBADORS Acabem de veure que els trobadors provençals foren molt d’hora coneguts a Catalunya, i veurem que molt aviat s’integraren de tal manera als ambients superiors de la terra que la literatura catalana culta neix com una província de la literatura trobadoresca provençal. La lírica a què donem el nom de provençal, en sentit ampli, i que alguns denominen occitana, és constituïda per un conjunt de més de dues mil cinc-centes poesies escrites durant els segle XII i XIII per poetes nats a Gascunya, Llenguadoc, la Provença pròpiament dita, Auvèrnia i Llemosí, moviment al qual ben aviat s’incorporaren poetes nascuts a zones veïnes i de llengua diferent, principalment el nord d’Itàlia i Catalunya. Tots plegats escriuen en una llengua uniformada i amb pocs trets dialectals, que és natural i espontània per als nats en el nucli situat al migjorn de les Gàl•lies, però que han d’aprendre els nascuts a Itàlia i a Catalunya. El poeta, anomenat trobador, compon la lletra i la música de les seves peces, que després seran divulgades mitjançant el cant per uns recitadors anomenats joglars. És, doncs, un art que no es rep mitjançant la lectura sinó per mitjà del cant. Hi ha trobadors de condició molt diversa: des dels autèntics professionals, que componien per guanyar-se la vida, fins als grans senyors per als quals el fet de trobar era un ornament de llur personalitat o un vehicle de llur ideologia. Perquè, si d’una banda aquesta poesia és de caràcter amorós, representat principalment pel gènere anomenat cançó, en què hom lloa i idealitza la dama, dins els estrets cànons del que s’ha anomenat “amor cortès”, d’altra banda el gènere conegut per sirventès és una poesia moralitzadora o d’atac personal o de propaganda d’idees que avui anomenaríem polítiques. D’altres gèneres provençals, com el plany, la pastorel•la, la dansa i la balada, aquestes dues darreres cançons per a cor i solista, adquiriren gran difusió. Les més antigues poesies provençals conservades foren escrites vers l’any 1100 per Guilhem de Peitieu (o sigui Guillem, VII comte de Poitiers i IX duc d’Aquitània), i a la generació següent apareixen, entre els més destacats, els trobadors Marcabrú (...1129-1150), moralitzador d’estil fosc i difícil, i Jaufre Rudel (1147), de delicada nostàlgia amorosa; i després, a l’anomenada generació del 1170, el gran líric Bernart de Ventadorn, Peire d’Alvernha, Raimbaut d’Aurenga i molts d’altres. Cal advertir que molt aviat es distingiren dues tendències estilístiques: la d’expressió senzilla, anomenada trobar leu, a què pertanyen Jaufré Rudel i Bernart de Ventadorn, i la d’expressió hermètica, que suposa una direcció conceptista, o trobar clus, representada per Marcabrú, i una altra d’expressió culterana, o trobar ric, representada per Raimbaut d’Aurenga i Arnaut Daniel (1180). Esmentem, finalment, que s’ha conservat la música d’algunes poesies trobadoresques, i que aquestes, des de llurs primeres mostres, són d’una total perfecció formal, tant en allò que afecta l’estrofisme, mesura dels versos i rima com en allò que concerneix els mitjans expressius i imatges poètiques. Cal recordar tots aquests detalls per tal d’entendre la poesia que hom conrearà a Catalunya des del segle XII fins ja entrat el XV. 3. EL REI ALFONS EL TROBADOR A la segona meitat del segle XII ja hi ha mostres de prosa catalana elaborada amb una certa intenció d’art o de precisió, tal com hom adverteix en un fragment de traducció del Forum iudicum i en unes curioses homilies redactades a Organyà (Alt Urgell). Però aquestes mostres de prosa, precioses per a l’estudi d’història de la llengua, ofereixen un marcat contrast amb la poesia que contemporàniament escriuen alguns catalans. Durant el regnat d’Alfons el Trobador (1162-1196), injustificadament anomenat el Cast, comença a esdevenir freqüent que homes nascuts a Catalunya, la majoria dels quals pertanyents a l’estament feudal, escriguin poesies en la llengua provençal dels trobadors, la qual, cal insistir-hi, oferia tal diferència amb llur català matern (com revela una senzilla confrontació amb la prosa de les citades Homilies d’Organyà), que forçosament havien d’haver-la estudiada i apresa, i ho feren amb una perfecció tan ajustada (llevat de lleugers catalanismes), que aquest aprenentatge lingüístic hagué de ser conscient i intens. Des d’aquest moment hi ha trobadors catalans, dels quals avui tenim coneixença de vint-i-quatre d’obra conservada, amb una totalitat de prop de dues-centes poesies, que produïren des de mitjan segle XII fins a les darreries del segle XIII. La incorporació dels poetes catalans a la literatura trobadoresca provençal és un fenomen que donarà un caràcter especialíssim a les lletres catalanes medievals i al qual es pot donar una explicació històrico-política. Alfons era comte de Barcelona i rei d’Aragó per herència rebuda dels seus pares, la qual cosa implicava que una part dels seus vassalls tenia el català com a llengua nadiua i una altra part posseïa l’aragonès, i regnava damunt d’ells sense que la seva autoritat es veiés discutida. Però el 1166, en morir el seu cosí Ramon Berenguer III de Provença, Alfons rebé la seva herència i s’intitulà “rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença”; però Ramon V, comte de Tolosa, s’oposà per tots els mitjans possibles al fet que aquella zona del migjorn de les Gàl•lies s’incorporés a l’heretat hispànica d’Alfons. Aquest (o els seus consellers, ja que aleshores el rei encara era molt jove) s’adonà que li calia fer-se atractiu als senyors feudals provençals i disposar d’elements de difusió de la seva política davant la del seu rival, i veié que la poesia trobadoresca li oferia ambdues possibilitats. Amb gran habilitat atragué vers la seva cort els més famosos trobadors del seu temps, com Giraut de Bornelh, Folquet de Marselha, Arnaut Daniel, Arnaut de Mruelh i, sobretot, Peire Vidal, els quals l’elogiaren en llurs poesies i divulgaren per les diferents contrades d’Europa el seu prestigi. El sirventès era aleshores el més eficaç mitjà de propagació popular d’ideologies i d’actituds polítiques, i en aquest sentit el rei Alfons es veié atacat per grans trobadors, com el llemosí Bertran de Born i el català Guilhem de Berguedà (baró sempre rebel) i per d’altres no tan famosos, com Giraut del Luc. El mateix rei Alfons escriví poesies en provençal (se’n conserven dues, de digna factura i de certa originalitat), la qual cosa no pot ser titllada a dreta llei d’estrangerisme ni d’exotisme, ja que el provençal era la llengua d’una extensa zona dels seus dominis i de bon nombre dels seus vassalls. Consta, encara, pel testimoni de diversos trobadors, que li agradava la poesia senzilla del trobar leu. Com s’esdevé sempre, l’exemple del monarca fou seguit per nobles i cavallers catalans de la seva cort i del seu seguici, i aquesta és, sens dubte, una de les raons que existissin trobadors catalans. 4. BERENGUER DE PALOL I PONÇ DE LA GUÀRDIA El comtat del Rosselló no s’incorporà als dominis directes del rei Alfons fins el 1172, però és de creure que ja abans els comtes privatius, tot i que eren lingüísticament catalans, havien fomentat la poesia trobadoresca. Això explicaria l’existència del més antic dels trobadors catalans d’obra conservada, Berenguer de Palol (Palol és una localitat propera a Elna), que segons sembla escrivia vers el 1160. És un poeta amorós d’expressió molt senzilla, amb notes de tristesa i nostàlgia, de vuit de les dotze cançons del qual s’ha conservat la notació musical (és l’únic trobador català de qui resten melodies). Ponç de la Guàrdia és la forma literària del nom del cavaller Ponç Saguàrdia, natural dels encontorns de Ripoll, que intervingué en l’expedició a Conca organitzada pel rei Alfons el 1177 i que morí vers el 1190. Les seves nou cançons, lleugerament preciosistes i de variat i original estrofisme, són dedicades a Marquesa d’Urgell, esposa del turbulent Ponç de Cabrera, dama clebrada per més d’un trobador d’ambdós vessants del Pirineu. En una cançó escrita en marxar en una expedició contra el comte de Tolosa, Ponç de la Guàrdia s’acomiada nostàlgicament de la seva dama i de Catalunya: A Déu coman tot cant reman de sai: ploran m’en part, car las domnas am nems. Tot lo país, de Salsas tro a Trems, Salv Deus, e plus cel on midons estai 5. GUILLEM DE BERGUEDÀ En l’ampli conjunt de la poesia provençal trobadoresca Guillem de Berguedà és un dels autors més singulars i de més ferma personalitat, i dins la literatura catalana és un dels millors poetes de tots els temps. Això és degut al fet que aquest violent i intrigant personatge, orgullós, destemperat i cínic, capaç d’injuriar de la manera més cruel i grollera les més altes personalitats feudals i eclesiàstiques de l’època i d’assassinar a traïció, però al mateix temps enginyós, elegant i enamorat cortès, tingué el gran encert d’escriure versos on no desfigura ni dissimula la seva personalitat ni les seves passions i se’ns presenta tal com era. Fill ran del vescomte de Berguedà, apareix document entre el 1138 i el 1196. Aproximadament entre el 1170 i el 1175 escriví violents sirventesos contra el seu veí Pere de Berga, contra el seu bisbe Arnau de Preixens i contra Ponç de Mataplana, llinatge del qual els Berguedà tenien una certa dependència feudal. El 3 de març de 1175 el trobador assassinà a traïció el vescomte Ramon Folc de Cardona, la qual cosa l’obligà a refugiar-se a cases de parents i amics, que es veieren obligats a allunyar-lo perquè els violava les mullers, les filles i les germanes; i en aquells temps aproximadament devia fer una peregrinació a Sant Jaume de Galícia. DE nou a Catalunya, poc després del 1183 morí el seu pare i n’heretà els béns: els castells de Puig-reig, de Casserres, de Madrona (o Castell Berguedà), de Montmajor i d’Espinalbet, els llocs de Fonollet i de Castellar del Riu i nombroses masies en una zona de l’Alt Berguedà i en una altra del Baix Berguedà, a més de cavallers al seu servei i vassalls. El 1184, sens dubte per desavinences amb el rei, apareix al migdia de les Gàl•lies, en cordial relació amb el trobador Bertran de Born, i escriu violents versos contra el rei Alfons, amb el qual es reconcilià la primavera de 1185. Però no triga a desavenir-s’hi novament, visita la cort del seu enemic Alfons VIII de Castella i, entre el 1190 i el 1192, milita al bàndol del rebel Arnau de Castellbò i Ponç de Cabrera, que ell incita a l lluita amb agressius sirventesos i al costat dels quals guerreja amb els seus homes d’armes contra llur rei i contra el comte i el bisbe d’Urgell. Fou bon amic de Guillem Ramon de Montcada que assassinà l’arquebisbe de Tarragona i estigué en bona relació amb persones afectes al catarisme, encara que essencialment sembla un incrèdul. El trobador fou mort per un peó, és a dir, un soldat a peu. De Guillem de Berguedà es conserven 31 poesies d’atribució segura, escrites en un provençal molt correcte (són pocs i lleus els seus catalanismes), de gran varietat i originalitat en la mètrica i amb ric rimari. A les seves cançons de tipus amorós i cortès es manté en una mesurada elegància i, com és característic en els trobadors, trasllada els conceptes feudals al servei amorós amb una total acomodació i un constant ús d’apropiats termes jurídics, com correspon a un persona que, per la seva elevada categoria, es trobava perfectament integrada a la societat feudal com a vassall del rei i com a senyor dels seus vassalls. Però en els sirventesos personals, aquells en què taca ferotgement els seus enemics, desapareixen l’elegància i la cortesia i s’expressa amb inaudita cruesa, amb enginy malèvol i amb una obscenitat en el llenguatge a què no arriba cap altre trobador, ja que allunya tota mena d’eufemisme i empra termes directes i contundents i veus que indiquen membres i funcions sexuals encara vives ala capa més baixa i expressiva de l’idioma. Aquest llenguatge directe i obscè és abundós a les poesies destinades a denigrar el bisbe d’Urgell, i no obeeix a intencions humorístiques o ridiculitzadores, sinó a un odi profundament sentit i que vol traslladar a l’auditori. A la indignació afegeix de vegades el sarcasme, tal com s’esdevé en el pintoresc i eficaç retrat que a diverses poesies fa de Ponç de Mataplana, del qual destaca tant el repugnant aspecte físic com els seus vils costums, traïcions i covardia. Molt sovint, quan exposa els vicis dels seus enemics, sobretot violacions i actes nefands, detalla bé l’anècdota, la situa geogràficament i l’autoritza en afirmar que la coneix mercès a informacions de grans personatges del regne o de persones estretament vinculades, per amistat o dependència, a la persona denigrada, “testimonis” que addueix i cita amb nom i cognom. La major part d’aquestes acusacions són calumnioses o exagerades, però la tècnica denigratòria és molt eficaç i molt apta per a ésser acceptada i celebrada per un auditori que sabia perfectament qui eren les persones que Guillem de Berguedà denigra o cita en els seus versos. I per tal que aquests siguin escoltats amb atenció i fins i tot es gravin perfectament a la memòria, el trobador basteix alguns d’aquests sirventesos insultants amb la melodia de velles cançons o de cançons infantils que tothom taral•lejava, o cerca intencionadament la senzillesa: Chansoneta leu e plana leugereta, ses ufana, farai, e de Mo Marquès, del traichor de Mataplana, qu’es d’engan farcit e ples. ¡A, Marques, Marques, Marques, d’engan etz farsitz e ples! A fi de denigrar el seu veí Pere de Berga, a qui tracta de gasiu, traïdor, tinyós i jueu, celebra apassionadament la seva esposa, Estefania de Berga, i presum d’ésser generosament correspost per ella. De vegades, en injuriar el bisbe d’Urgell, li atribueix els més grans pecats i crims, però els exposa com si fos un bon cristià que està escandalitzat davant d’una jerarquia tan alta de l’Església, la qual cosa n’augmenta la malícia. Fa curioses referències a un torneig celebrat a Sentfores (als afores de Vic), pon lluita amb el seu enemic Ponç de Mataplana, i el cobreix de ridícul i d’ignomínia. Però s’esdevingué que entre el 1180 i el 1884, Ponç de Mataplana, segurament en una expedició militar pel Baix Aragó o pel nord del regne de València, fou mort pels moros. Aquest fet impressionà profundament Guillem de Berguedà, home que, gran entusiasta de cançons de gesta, a què al•ludeix amb freqüència, veié en la fi del seu enemic un heroisme que li produí gran admiració. I de la mateixa manera que abans havia escrit contra Ponç de Mataplana les coses més vils i desagradables que es poden dir a un home, ara, davant el fet de la seva mort valerosa, el trobador compongué un plany de sorprenent sinceritat, on, amb una franquesa i una gallardia no esperables, confessa que tot el que abans havia escrit contra ell havien estat errors i mentides, es penedeix d’haver-lo insultat i lamenta no haver acudit en la seva ajuda quan l’occiren els moros. Aquest plany, un dels millors i sens dubte el més personal de tots els que hi ha a l literatura trobadoresca, és una autèntica confessió pública, ja que els joglars el divulgaren davant aquell públic que abans havia escoltat els sirventesos insultants contra Ponç, a qui sempre anomena “Marquès” sense que hom sàpiga exactament per què. Vegem uns versos d’aquest plany: Marques, s’eu dis de vos follor ni motz vilans ni mal apres, de tot ai mentit e mespres, c’anc, pos Dieu bastí Mataplana, no’i ac vassal que tan valgues... Marques, la vostra desamor e l’ira qu’e nos dos se mes volgra ben, se a Dieu plagues, ans qu’eississetz de Mataplana, fos del tot pais per bona fes; que•l cor n’ai trist e•n vauc dolens car no fui al vostre socors, que ja no m’en tengra paors no’us valgues de la gent truffana I després, a la darrera estrofa. Guillem de Berguedà desitja al seu antic enemic que, al paradís, ocupi un lloc prop de Carlemany, de Rotllà i d’Oliver, on s’estan també el joglar del Ripollès i Sabata de Calders, amics del trobador, ajaguts en una catifa plena de flors i amb belles dames. És una barreja de paradís carolingi i mahometà, que és, sens dubte, la glòria que Guillem de Berguedà delejava per a ell mateix. 6. HUGUET DE MATAPLANA I RAMON VIDAL DE BESALÚ Nebot del personatge tan denigrat i després tan sincerament plorat per Gillem de Berguedà fou Huguet de Mataplana, gran senyor atestat amb seguretat des del 1185 i que morí el 1213, a conseqüència de les ferides rebudes en la desfeta de Muret. Acollí a la seva cort trobadors i joglars i conreà la poesia esporàdicament amb gràcia i perfecció formal. Jove sens dubte debaté sobre un tema intranscendent amb el trobador provençal Blancatz; mantingué una discussió en vers amb l’espellifat Reculaire i, amb posterioritat al 1197, escriví un curiós sirventès contra el trobador del Carcassès Raimon de Miraval on l’acusava de descortesia perquè no havia suportat amb paciència que la seva muller, que era també trobairitz, celebrés en les seves poesies el seu enamorat. Amb això el senyor català feia una significativa manifestació de feminisme, ja que concedia a la dona-poeta els mateixos drets amorosos que a l’home-poeta, segons el concepte de l’amor cortès, i feia una interessant defensa de la dona intel•lectual. Raimon de Miraval li replicà una mica malhumorat. L’elegància, l’entonament i l’ambient refinat del castell de Mataplana, en temps del citat Huguet, apareixen molt ben descrits en un poema narratiu de Ramon Vidal de Besalú (que produí entre 1200 i 1252). D’aquest notable trobador ens han pervingut algunes poesies líriques, el citat poema narratiu, en què es debat un problema de casuística amorosa, un molt interessant Ensenhamen de joglar, útil per al coneixement de l’ambient literari de l’època, un conte que equidista entre la narració cortesana i el fabliau, titulat Castià gilós (és a dir, “reprensió del gelós”), de trama intrigant, bon art expressiu i clara intenció de defensa de la llibertat amorosa, i un capital tractat de gramàtica i perceptiva provençals, anomenat Les rasós de trobar. Advertim que aquest es el més antic tractat gramatical conegut referent a una llengua romanç, la qual cosa inscriu Ramon Vidal de Besalú en el primer lloc dels gramàtics neollatins. La seva intenció és essencialment literària: escriu el llibre perquè els seus lectors aprenguin “la dreicha maniera de trobar” a exemple dels trobadors que han escrit millor (i per això addueix, com a autoritats, fragments de bons poetes), i per tant prèviament han d’aprendre gramàtica o el recte ús de la llengua (“la drecha parladura”). Com és natural aquest problema es plantejava principalment als catalans que versificaven en provençal, per als quals l’ús de la declinació i de certs aspectes de la conjugació eren unes de les moltes dificultats que havien de vèncer en redactar en una expressió lingüística que no els era habitual de naixença. Raimon Vidal de Besalú, de qui ja coneixem la fina percepció de la poesia popular, avui encara, com quan afirma que molts oïdors que no entenen res, quan escolten una bona poesia, fan veure que l’entenen i no l’han entesa, car temen que se’ls consideri necis si confessen que no l‘entenen (“li auzidor que ren non entendon, quant auzon un bon chantar, faran semblant que fort bé l’entendon, et ges non l’entendran; que cujariant se que•lz en tengués hom per pecs si dizion que no l’entendesson”). Té un elevat i molt feudalment medieval concepte de la literatura culta, ornament de cavallers, ja que se li deu aquesta isngular i tan significativa definició de poesia: “trobars e chantars son movemenz de totas gallardias”, que es pot traduir lliurement: “la poesia és l’estímul de tota gallardia”. Ramon Vidal de Besalú, el pare de la filologia romànica, exercí gran i constant influx en gramàtics i preceptistes posteriors, tan catalans com provençals i italians. 7. GUILLEM DE CABESTANY I D’ALTRES TROBADORS ROSSELLONESOS 8. Confuses són les notícies històriques que hom té sobre el trobador Guillem de Cabestany (Cabestany és una localitat del Rosselló), que sens dubte florí a les darreries del segle XII i a començaments del XIII. Les seves set cançons amoroses, tot i que per regla general repeteixen la coneguda temàtica trobadoresca, ofereixen algun tret personal com ara aquella en què, amb rimes difícils, fa comparances exòtiques (“que•l fuecs que m’art es tals que Nils no•l tudaria”, o sia: “el foc que m’abranda és tal que el Nil no l’extingiria”), o quan dóna lleus notes de realisme sensual. El seu èxit més gran és constituït per una cançó assíduament copiada en els cançoners i imitada per diversos trobadors, que comença: Lo dous cossire que•m don’Amors soven, dona•m fai dire de vos maynh ver plazen. Pesan remire vostre cors car e gen, cuy leu dezire mals que no fas parven... Hom atribuí a Guillem de Cabestany, per raons no aclarides, una vella llegenda segons la qual fou mort per Ramon de Castell Rosselló, marit gelós de Saurimonda de Peralada, que li féu extreure el cor, el féu rostir en pebrada i el donà a menjar a la seva esposa. Aquest truculent relat (que també fou adscrit al trouvère Châtelain de Coucy i al Minnesänger Reinmar von Brennenberg) fou coengut per Petrarca, ampliat per Boccaccio en una de les novel•les del Decameró i traduït al francès per Stendhal. També eren rossellonesos els trobadors Ponç d’Ortafà, que té alguns versos feliços que recorden Bernart de Ventadorn, Formit de Perpniyà i Ramon de Rosselló (equivocadament anomenat Ramon Bistort), que floriren al segle XIII. 9. CERVERÍ DE GIRONA Cerverí de Girona, anomenat també Guillem de Cervera, que produí entre els anys 1259 i 1285, és un trobador professional i que vull del seu art. Fins ara tots els trobadors que hem vist pertanyien a l’estament feudal, si exceptuem Ramon Vidal de Besalú, i per a ells la poesia era un elegant ornament de llur personalitat o una arma de llur política. Cerverí és un escriptor que figura a la nòmina de la Cancelleria Reial, en la qual rep els seus emoluments i salaris en qualitat de ioculator o mimo, o sia “joglar”, la qual cosa verament el posava frenètic, car es considerava “trobador”, i és objecte de regals i de gracioses donacions. A la seva professionalitat és degut, sens dubte, el fet que sigui l’autor de tota la literatura trobadoresca de qui s’ha conservat la producció més extensa: 119 composicions diverses, transmeses sota el nom de Cerverí, i uns Proverbis, en 1197 quartetes, signats per Guillem de Cervera, obra adreçada a donar bons consells als seus fills i que ofereix moments que s’assemblen als més tardans Provebios morales del jueu don Santob de Carrión. Cerverí es troba al servei de Jaume I el Conqueridor i de Pere el Gran i, simultàniament, al del vescomte Ramon Folc de Cardona, i precisament en moments en què aquest important baró es rebel•lava contra la Corona; i això no obstant el trobador es mantingué en un noble i discret equilibri, lloant allò que era bo de qualssevol d’ells i fent-los retret del que era mal fet, i mai no s’abstingué d’elevar la seva protesta quan veié en els seus senyors, fins i tot en l’infant En Pere, després Pere El Gran, actes vituperables, admirable independència moral en un poeta àulic. La història de Catalunya de la segona meitat del segle XIII té ampla cabuda a la poesia de Cerverí, que dóna de determinats fets una visió que sovint és personal i d’altres ocasions el ressò de l’opinió popular. Així la rebel•lió dels barons contra Jaume I, l’assassinat de l’infant Ferran Sánchez, l’empresonament de l’infant Enric de Castella, els projectes de partiment dels regnes, i la malaurada croada a Terra Santa ens arriben a través dels seus versos, en una versió viva i actual, apassionada i detallista, que és útil i interessant de contrastar amb la que ens ofereixen els documents i El Libre dels feyts o crònica de Jaume I el Conqueridor. En to greu moralitza i ataca els rics i poderosos, i ho fa amb valentia, però sense arribar mai a la demagògia. Conrea sovint la paradoxa i el joc d’enginy, de vegades en actitud irònica i amb un lleuger humorisme. La seva poesia amorosa (dedicada a una dama el nom de la qual amaga sota el pseudònim “Sobrepretz”, o sia “excés de mèrit”) cau dins les normes tradicionals de l’amor cortès trobadoresc i sovint s’adorna i filigrana amb digna artificiositat; però també és característica la seva misogínia, punt en què sol ésser clar i contundent. És notable la seva poesia religiosa, aspecte en què s’expressa d’una manera nova i original, i evita els llocs comuns tan freqüents en aquest tipus de literatura. És un gran defensor dels joglars, però ell no tolera que hom li doni aquest nom, reivindica la categoria de trobador i considera la creació literària tan digna de respecte que afirma que no permet ni que el mateix rei el molesti quan es troba component versos. Cerverí s’adonà de la bellesa del cant popular, i com molts d’altres poetes cultes de temps moderns (recordem Gil Vicente, Lope de vega o García Lorca) escriu poesies lleugeres i agradables en què aconsegueix d’assimilar l’estil i els recursos poètics del poble, com s’esdevé a la seva famosa Viadeyra o cançó de camí, amb paral•lelisme que recorda el gallegoportuguès, o en la Gelosesca, o cançó contra el gelós, on la jove esposa del marit vell es plany d’aquesta manera: Sabetz que•m fa•l gelós laia figura can s’es colgatz, sol del dir ay fastich: l’esquenaça•m gira, c’a negr’e dura, e pus aspra que fuylla de jarric, e puys rimfla e polsa ses mesura. Si•n breu de temps de negre me’n abric car anc no vi pus fera criatura. Però, a l’extrem oposat, és subtil i artificiós en cançons de forma complicada i contingut intel•lectualitzant, ja que fins i tot arriba al límit d’escriure una poesia amorosa en versos d’una sola síl•laba, acròstics alfabètics, composicions en més d’una llengua i fa recargolats jocs de paraules (com amb el seu mateix nom: cerv, amb els valors de “cérvol” i “servent”, verí¸ ver, etc.). Cerverí de Girona és, cronològicament, un dels darrers trobadors de la bona època, i la seva extensa i variada obra sembla un compendi o resum de les diverses tendències temàtiques i estilístiques de més de dos segles de poesia trobadoresca. Escriu un provençal molt pur, però a les composicions de caràcter popular dóna a la dicció un cert matís catalanitzant. La seva obra fou molt llegida fins al segle XV. 10. EL CICLE DE POESIES DEL 1285 El rei Pere el ran no tan solament fou protector de trobadors sinó que esporàdicament conreà la poesia en un provençal força correcte. Purament anecdòtic és el debat que l’any 1268 mantingué amb un tal Peironet, personatge desconegut que molt bé podria tractar-se del joglar, àmpliament documentat, Peire Salvatge. Respecte a aquest i el rei és de summa importància, car revela una de les funcions específiques del gènere anomenat sirventès com a element de propagació i lluita d’idees, el cicle de poesies de 1285. A la primavera d’aquest any, quan Felip l’Ardit de França preparava la invasió de Catalunya, un trobador de Besiers, anomenat Bernart d’Auriac, escriví una poesia que animava els “croats” francesos a combatre contra el rei Pere i a ocupar Catalunya: aviat, afirmà, s’escamparan les flors de lis per terra i per mar, els aragonesos sabran qui són els francesos i els catalans “avarament cortesos” sentiran dir oïl i nenil en comptes d’oc i no (adverbis d’afirmació i negació en francès i provençal), la qual cosa no deixa de sorprendre en uns versos escrits precisament en “llengua d’oc”. Els joglars al servei del rei de França devien cantar aquests versos a fi d’encoratjar les tropes invasores, i el sirventès ben aviat travessaria les línies i se sentiria per terres catalanes. En adonar-se’n el rei Pere, el juliol convocà Peire Salvatge “ad inferendum malum inimicis”. La missió del trobador no era pas la de fer mal a l’enemic amb armes bèl•liques sinó de respondre els versos de Bernart d’Auriac. En efecte, seguint puntualment l’esquema mètric i les rimes del sirventès d’aquest, el rei i Peire Salvatge compongueren unes estrofes dialogades en què repliquen el trobador afrancesat i, continuant la seva metàfora, diuen que aviat, ja que és a l’estiu, les flors de lis de França seran segades pels exèrcits del rei d’Aragó. Aquestes estrofes, a llur torn, arribaren a camp francès, on trobaren una violenta resposta en sengles composicions d’un anònim i del comte de Foix (que era al servei de Felip l’Ardit), mantenint un mateix estrofisme i les mateixes rimes. No és gran la vàlua literària de tots aquests versos, però són molt significatius perquè expressen la passió d’una guerra sangonent i demostren la utilitat de la poesia per a animar exèrcits en lluita. Aquest cicle de poesies és un viu i bategant document que complementa les belles planes que el cronista Desclot escriví sobre la invasió francesa. 11. D’ALTRES TROBADORS CATALANS Ha estat corroborada la catalanitat d’Amanieu de Sescars, trobador la producció del qual hom col•loca entre els anys 1278 i 1925. Són elegants i gracioses les seves epístoles amoroses en vers, i ofereixen dades de gran interès els seus dos llargs “ensenhamens” o consells cortesans i de bona educació, l’un adreçat a un escuder i l’altre a una donzella. És de difícil identificació un altre trobador del Berguedà, Guillem Ramon de Gironella, segons que sembla relacionat amb Cerverí de Girona i autor de tres cançons d’amor de notable perfecció formal i d’expressió elegantment preciosista. A la cort de Sicília, a les darreries del segle XIII, apareixen alguns catalans que versifiquen en provençal, en primer lloc el rei Jaume (més tard Jaume II el Just), autor d’una dansa religiosa que fou comentada en llatí per Arnau de Vilanova. Frederic III de Sicília, germà i successor de Jaume, escriví contra aquest, el 1298, un sirventès sobre llurs desavinences, al qual respongué Ponç Hug IV, comte d’Empúries. A Palerm apareix documentat entre 1293 i 1295 fra Jofre de Foixà, autor de curioses poesies amoroses, d’una brevíssima composició on, com a bon gurmet, enumera plats saborosos, i d’un important tractat gramatical i preceptiu, Regles de trobar, on fa una significativa distinció entre l’art, o la gramàtica, i l’ús, o llengua parlada, que semblen correspondre al provençal i al catalanesc respectivament. Posterior és el tractat del mateix caràcter anomenat Mirall de trobar, del qual és autor Berenguer d’Anoia, mallorquí d’Inca. Ambdós llibres continuen la tradició gramatical i preceptiva inaugurada per Ramon Vidal de Besalú. Assenyalem, finalment, l’existència d’unes insignificants poesies humorístiques atribuïdes a un “bord del rei d’Aragó”, que deu ésser un bastard de Jaume el Conqueridor o, més versemblantment, de Pere el Gran.