ELS
INICIS DE LA LITERATURA CATALANA
Com de totes les altres llengües romàniques, el llatí és la base del
català. Ara bé, aquest llatí no és ni el dels grans autors clàssics, ni el de
la literatura de la decadència, ni el de la patrística. Les llengües romàniques
són el darrer terme de l’evolució del llatí vulgar, és a dir del llatí parlat
pel poble. El canvi del llatí vulgar a aquestes llengües, entre elles a la
nostra, fou lent i gradual; cap generació no tingué consciència de parlar una
llengua nova, distinta de la parlada pels seus pares o els seus avis.
Joaquim Molas: Literatura
catalana antiga. Vol
I, Col. Popular Barcino, vol CXCIII, Ed. Barcino, Barcelona 1961, p. 13
Els inicis de totes les
literatures romàniques continuen essent un dels principals problemes que tenen
plantejats els historiadors de la literatura. En parlar dels inicis de la
nostra producció literària, hem d’ésser plenament conscients d’aquesta
dificultat, atès que el problema s’agreuja d’una forma específica: no solament
no podem determinar quin fou el nostre primer text, sinó que les primeres
manifestacions d’una certa empenta que ens han pervingut són escrites en una
llengua no autòctona: l’occità. Això no ha de fer pensar, tanmateix, que el
català no havia accedit a formes pròpiament literàries: hi hagué una poesia de
caire popular, segurament de caràcter religiós i festiu, transmesa oralment,
els ressons de la qual ens han arribat a través dels cants populars i de la
seva influència en alguns poetes, com ara Cerverí de Girona.
D’altra banda, la nostra
literatura, és a dir, l’escrita ja en català i que coneixem d’una manera no
fragmentària, s’inicia amb un cas excepcional, amb l’obra d’un autor que
exhibeix un català excel·lent, modern, apte per a qualsevol temàtica, i que en
fa la llengua més desenvolupada de la Romània: Ramon Llull. El fet de passar
d’una literatura de la qual només en coneixem les restes,a una obra de gran
tremp, no es dóna a cap altra de les literatures romàniques. Abans d’arribar a
Ramon Llull, cal fer esment de la situació general.
Primeres manifestacions literàries
Hem d’esmentar com a
primer document la Cançó de Santa Fe, datada entre el 1054 i el 1076, escrita
probablement al Rosselló, a Sant Martí del Canigó o a Sant Miquel de Cuixà, Ara
bé, la seva pertinença a la nostra literatura cal no afirmar-la radicalment, ja
que els investigadors no semblen posar-se d’acord quant a la seva adscripció
lingüística: per bé que les referències de tipus ambiental, geogràfic,
paisatgístic, etc., ens permeten de creure possible la catalanitat de l’autor,
les pròpiament lingüístiques –al text es barregen trets occitans i catalans,
sense poder-nos inclinar per una primàcia palesa- ens obliguen a no afirmar la
seva catalanitat d’una manera ferma. Les darreres investigacions, d’altra
banda, opten per la consideració provençal del text.
Fins
fa poc, les Homilies d’Organyà eren tingudes com el text més antic de la prosa catalana. Les Homilies foren escrites a les
acaballes del segle XII o al començament del XIII. Hem de recordar, però, que
degueren existir d’altres molts abans, a conseqüència de les resolucions del
concili de Reims (813) que ordenava la predicació en vulgar. Recentment, però,
s’ha descobert un fragment de la versió catalana del Forum iudicum, del XII, i, per tant,
anterior al manuscrit d’Organyà. Cal esmentar també, per fer més complet el
panorama, la producció historiogràfica i les obres de tipus religiós. Quant a
aquesta, assenyalem la traducció catalana de la Legenda Aurea, text en prosa de l’últim
quart del segle XIII, i entre les mostres de poesia religiosa l’Aujats,
senyors qui credets Déu lo pare i alguns textos de cants de romeus recollits al Libre Vermell de Montserrat.
Al
concili de Reims es prengué la decisió de dirigir-se als fidels in
rusticam linguam,
per tal que tots ells poguessin entendre allò que se’ls deia (quo
facilitius cuncti possint intelligere quae dicintur). El document, que tampoc no oblida les
llengües germàniques, demostra que entre la llengua eclesiàstica i culta per
excel·lència, el llatí, i el vulgar parlat hi havia una distància ja
insalvable.
Fóra
agosarat afirmar que la història d’aquesta distància és exactament la que
comprèn el fosc període que va de la caiguda de l’imperi romà a l’època
carolíngia. Una llengua no és un component que té una dinàmica deslligada de la
història, i en el cas de Catalunya, on les darreres recerques a més a més posen
en relleu el fet que la romanització no fou tan pregona com alguns han pretès,
es fa molt difícil d’avaluar quin era el grau d’estranyesa que experimentava el
nadiu davant la lengua de l’Església.
Intentar
de suposar, per tant, quina era la literatura vulgar que aleshores es feia és
tasca vana. Hem de tenir sempre present que una de les caracterísitques de la
poesia popular i tradicional és la seva escassa predisposició al canvi. Així,
lligada com deuria estar a actes rituals relacionats amb el treball i amb la
divsió del treball –cosa que tal vegada explicaria les dites cançons femenines-
les estacions i el seu pas, les festes, i els grans temes humans, en la mesura
que tot ritu exigeix per a la seva eficàcia la reptició, ensopegaríem amb el
fet que l’estat de la llengua podria ben plausiblement no anar aparellat amb la
seva dinàmica històrica. Amb l’agreujant que atesa la salvatgeria en què caigué
tot Europa des del segle IV a l’XI, i en algunes regions fins al XII i més
endavant i tot (els Pirineus, per exemple), ens podríem trobar que una llengua
més o menys acordada en el seu moment històric ens remetria a construccions
ideològiques anteriors a la mateixa romanització. De tal manera que si en el
primer cas la llengua ens causaria un miratge cronològic quant a la seva
evolució, en el segon ens el produiria quant a la història social. Cal, doncs,
inscriure aquesta problemàtica en el si d’una història que aspiri a ser més
completa.
En
els nostres primers textos amb voluntat literària –l’interès literari de les Homilies
és certament reduït- sobresurten tres coses:
la seva arrencada culta –a diferència d’altres literatures, com la castellana,
per exemple-, és a dir que quant als seus recursos denota l’aprenentatge o la
dependència de les arts liberals: la unitat cultural que palesen, sigui quin
sigui el seu registre; i una llengua que encara que no sigui la nostra sembla
haver atès la seva consolidació.
I
això vol dir, si més no, que per tal que el vulgar arribés a assolir la
consideració de llengua culta, fou necessària també una evolució en la
mentalitat europea que ho fes possible. I aquesta mutació, que és complexa i
afecta els diversos ordres de la vida, i que mai no podrem conèixer amb
exactitud per la manca de documentació, desemboca en el feudalisme els impulsos
més pregons del qual es perden en el rerefons de la història.
Hom
ha dit, tanmateix, que els grans trets ideològics que conformen bona part de la
literatura medieval apareixen per primera vegada en la literatura del segle VI.
En línies generals podem dir que són manifestacions d’una literatura
aristocràtica, lligades als descendents de la classe senatorial romana, i que posen
l’accent en la representació d’una societat de l’oci, enemiga del treball,
d’esquena a la terra i que senyoreja i menysprea qui la treballa –quan la
ruralització n’és l’element definidor- i que, en última instància, constaten i
justifiquen una profunda desigualtat.
Si
l’oci és una idea determinant en la formació de les representacions
ideològiques de la societat, i tindrà en el si de les classes dirigents una
llarga vigència, l’altre factor clau és la guerra. La guerra no és solament la
font més important de riquesa, sinó que tota la societat s’estructura també a
partir de la desigualtat que les armes sancionen.
La
guerra determina també les formes de vida. La guerra divideix l’any en temps de
rapinya i temps de dilapidació. Temps de proesa i ardiment, i temps de festa. I
això té un reflex unitari en la literatura. No únicament perquè prové d’un
llunyà fons comú, sinó sobretot perquè es deriva d’un univers mental únic. Les
diferències entre èpica i lírica, per exemple, no amaguen mai la profunda connexió
que les relaciona com a productes d’un mateix paradigma cultural. L’origen de
molts dels conceptes que formen la xarxa conceptual de la poesia trobadoresca
prové, doncs, d’un passat violent i bèl·lic. I és precisament la seva memòria,
la pervivència de situacions i desitjos que tenen el seu punt motriu en un
passat dificultós i rude, arcaic, allò que quallarà del tot a mitjan segle XII
en la construcció d’una representació mental de la societat que bastirà tota la
producció cavalleresco-cortesa europea fins ben entrat el segle XV.
La
primera literatura romànica que llegirem reflectirà un model elaborat en el si
de l’aristocràcia feudal, i que mitjançant un procés de divulgació afectarà
bona part de la literatura medieval en el seu conjunt. I és important de
destacar el següent, almenys en la gran àrea de l’altra llatinitat (Georges Duby), que és la
civilització del sud, o sia la nostra: amb absoluta concordança amb la divisió
social que estableix l’espasa –el gran símbol del poder cavalleresc- en restaran
exclosos l’Església i la resta del poble: ambdós, com reconeixen els textos, imbelles: desarmats. Això no vol
dir en cap cas que no tinguessin una presència cultural remarcable, la
contemporaneïtat històrica fa impossible que no hi hagi coincidències i
trasllats. Significa solament que seran mesurats a partir del model que
vehicula els continguts i els ideals, les idees polítiques i les formes de vida
de la classe dirigent. Perquè aquesta literatura és –en la mesura que s’oposa a
l’eclesiàstica, voltada a entendre l’inefable ultraterrè, i en llatí -, laica, en vulgar i tendent a
reduir el real en termes d’exclusió i, per tant, de domini; en aquest sentit
l’hem d’entendre com una literatura aristocràtica al servei d’un model que reserva la
direcció del món i el seu goig a un nucli restringit.
Els
trobadors. Qüestió lingüística
La producció més important
d’aquest primer període és, sens dubte, el conjunt de l’obra trobadoresca. Les
diferències entre el català i l’occità eren prou petites en aquest primer
estadi com perquè el públic d’aquí pogués entendre la poesia trobadoresca. Hem
de tenir en compte, a més a més, que la llengua que empraren els trobadors era
una llengua artificiosa i comuna, una mena de koiné que, a causa de la rígida
estructuració genèrica i conceptual, permetia d’evitar en mesura prou elevada
l’aparició de trets lingüístics provinents d’altres regions. En segon lloc, els
lligams polítics, que fructificaren en temps d’Alfons I el Trobador, eren molt
intensos. La relació entre els habitants dels dos vessants dels Pirineus va ser
molt constant i es perllongà de manera oficial fins que Jaume I renuncià als
seus drets sobre el Migjorn de França. Finalment, hem de considerar que si no
prenguéssim aquest punt de vista ens veuríem en la impossibilitat de trobar una
data o una obra concreta que assenyalés aquest inici d’una manera absoluta
abans d’Ausiàs March, ateses les influències de la poesia trobadoresca a nivell
lingüístic i temàtic.
Trobadors
i joglars
Hom dóna el nom de trobador a l’autor de composicions
versificades en vulgar, en occità, en oposició al de poeta, que quedava rellegat als
qui ho feien en llatí. Els trobadors escrivien els seus poemes per ésser
cantats, la qual cosa significa, evidentment, que foren, almenys en una qualificada
majoria, músics experts. Això vol dir també que es tracta d’una poesia
destinada a ser escoltada i només excepcionalment llegida –termes que la
història s’ha encarregat de capgirar. Val a dir, doncs, que el procés de
creació d’un poema era una feina complexa que no admetia gaires improvisacions,
i sovint eren els mateixos autors els qui els cantaven. Quan aquests no ho
feien personalment, la persona destinada a transmetre a qualsevol auditori les
seves composicions era el joglar. Els joglars, en termes molt generals i d’una
manera àmplia, poden ésser definits com aquelles persones que es guanyaven la
vida proporcionant distracció a un públic: illorum officium tribuit
laetitiam (llur
ofici proporciona alegria) reconeixen les Leges palatinae de Jaume II de Mallorca.
Els
joglars eren professionals de l’actuació, de la posada en escena dels poemes
que els autors els confiaven, la qual cosa tindrà una conseqüència fonamental:
el grau de teatralitat, la importància dels aspectes quinèsics de pràcticament
tota la poesia medieval. D’altra banda, i pel que fa a la poesia trobadoresca,
els joglars havien d’observar una extrema fidelitat en la transmissió de textos
especialment acabats, cosa que requeria una preparació específica per a tal tipus de mester. En aquest sentit,
el joglar de lírica, el propagador de l’amor cortès, es diferenciava
radicalment del joglar d’èpica que podia treballar més de memòria i fins i tot
improvisar.
És
precisament per aquesta voluntat d’exactitud i precisió, que trobadors d’un
cert estatus mantenien joglars amb la preferent missió de divulgar els seus
poemes. Potser a causa de discrepàncies, falses interpretacions o a la
necessitat de compendiar les capacitats i coneixements del joglar, sorgeix l’ensenhamen, com el del noble català
Guerau de Cabrera (doc. 1145-1159), adreçat als eu joglar Cabra. Aquesta
composició sembla original i, en qualsevol cas, el model que seguiren altres
autors d’ensenyaments. Aquests textos són d’un gran interès, car revelen a
l’ensems quins eren els gustos literaris i quines les lectures i la formació
dels trobadors i de la nobelsa de l’època. Guerau de Cabrear retreu al seu
joglar una manca de qualitats artístiques:
Mal
saps viular
e pietz
chantar
del cap tro en la fenizon;
non sabs fenir,
al mieu
albir,
a tempradura de breton.
Mal
t’ensegnet
cel que.t
mostret
los detz amenar ni l’arson;
non sabs
balar
ni
trasgitar
a guiza de juglar
guascon.[1]
(Ed. Pirot. P. 546, vv
7-18)
Però
també l’acusa d’ignorar cançons de gesta famoses, flabiaux o històries novedoses com
devien ser aleshores els primers romans adscrivibles a la matèria de Bretanya.
El
fet que alguns joglars prenguessin el nom del trobador per al qual treballaven
–com és el cas que acabem de veure- i que la majoria duguessin noms o mots més
o menys atractius, pot fer pensafr que la distància social entre trobador i
joglar era considerable. Hem d’apressar-nos a dir que així fou en la majoria
dels casos. No hem d’oblidar que foren trobadors reis com Alfons I de
Catalunya-Aragó, grans nobles com Guilhem de Peitieu –el primer trobador l’obra
del qual es conserva-, papes com Climent IV, i gent que gaudia d’una
confortable posició en el si de la rígida i estratificada societat feudal. Ara
bé, això no impedí mai que les relacions entre trobadors de diversa procedència
social fos directa i cordial, i que el joglar no gaudís d’un tracte de favor.
Per
un altre costat, endemés, hi hgaué un extens nombre de trobadors que conrearen
la poesia de forma professional, guanyant-se la vida a diferents corts i davant
auditoris diversos. Això arribà a provocar confusions-poc tolerades per alguns
trobadors-, agreujades pel fet que alguns trobadors d’origennoble o acomodat,
en arruïnar-se, s’hagueren de convertir en joglars per tal de subsistir. I
al’inrevés, és a dir, joglars als quals la seva qualitat i fama interpretatives
ajudà a adquirir la condició de trobadors.
Així
doncs, el conreu de la poesia era una de les formes que permetia l’obtenció de
prestigi social per a tota la classe de trobadors. En uns, però, el prestigi
social obtingut mitjançant la poesia anirà acompanyat d’un professional guany
econòmic; en altres, en els nobles, el prestigi que els proporcionarà la poesia
serà bàsicament una manifestació més de lapersonalitat feudal, un complement
que els acosta a l’ideal humà cavalleresco-cortès.
Val
a dir, finalment, que moltes de les informacions que posseïm sobre els
trobadors ens vénen donades per la nota biogràfica o vida que duen alguns cançoners
provençals que serveix d’introducció a les composicions del trobador que n’és
protagonista, per tal de proporcionar dades sobre la seva personalitat i
atreure l’interès del públic. Per aquest motiu totes són fiables. D’altres, en
canvi, com la de Guilhem de Berguedà, s’han revelat pràcticament exactes. De
vegades els poemes van acompanyats també d’una razó, o comentari explicatiu,
la finalitat del qual és facilitar-ne la comprensió.
L’amor
cortès
La poesia trobadoresca
abraça tota la temàtica pròpia de la societat de l’època, però és, sens dubte,
l’especial tractament de l’amor allò que li ha donat major relleu i l’ha
definit històricament. I així hom parla de l’amor cortès per referir-se –amb no
gaire unanimitat conceptual- a la ideologia amorosa que tot lector d’aquesta
lírica aprecia.
Com
tota la poesia del desig amatori, la dels trobadors troba en els joves el nucli
consumidor i potenciador per excel·lència. De fet, el mot joven és un dels termes clau
d’aquesta lírica i respon a la doble dimensió de l’edat –des de la sortida de la
infància fins al matrimoni; és a dir, el període de formació
cortesano-cavalleresca- i de la condició moral, car integra valors positius com la
lleialtat, la predisposició al servei, el valor (pretz), la generositat (larghesa), etc.
En
el terreny pròpiament eròtic, la manifestació d’aquest ideal de comportament
que forma la cortesia, rau en la mesura és a dir enla instauració del desig com a valor en ell mateix, la qual
cosa requereix sempre la indispensable distància respecte a l’objecte amat per
tal de poder-se perpetuar. Així, doncs, no és d’estranyar que el codi eròtic
trobadoresc prengui cura de teoritzar els graus en què es troba l’enamorat –que
normalment coincideix amb el trobador- segons la qualitat d’aquesta distància.
Aquest
amor llunyà, la fin’amors o amor lleial, que s’oposa als codis no nobles, car es fa coincidir la
noblesa d’esperit amb la de la sang –cosa que s’arriba a raonar científicament-
implica, per la seva pròpia estructura, la consideració de la dona com a ésser
excel·lent; dotat, per tant, no solament de qualitats estètiques i morals, sinó
també de poder. Aspecte, aquest darrer, que queda suficientment evidenciat en
situar-se l’enamorat en posició de suplicant i en obtenir la dama la
privilegiada disposició de negar o atorgar el favor que el poeta li demana.
Val
a dir, però, que plantejaments semblants no són exclusius d’una cultura i que
tampoc apareixen en èpoques determinades de la història. Hom ha pogut parlar
fins i tot d’un universal cortès de l’amor. Alló que, en el nostre cas,
individualitza a bastament aquest codi amorós –les claus interpretatives del
qual no posseïm enterament i, per tant, hem d’acontentar-nos amb temptatives
més o menys aproximades –és la seva pertinença als esquemes mentals de la
societat feudal europea. En aquest sentit, és clar que s’opera un trasllat de
ritus i conceptes de caire jurídic al terreny amorós (operació que, dit sigui
de passada, afecta altes instàncies de la societat medieval). Així, la dama
serà considerada com el senyor del poeta –expressat en la forma masculina midons (el meu senyor)-, mentre
aquest es declararà el seu om, o sia vassall de la dama cantada.
Hem
de tenir present, encara, que la dama era normalment casada i de rang superior
al trobador i al conjunt de joves que s’aplegaven a la cort –centre de tota
aquesta ideologia cavalleresco-cortesa, i únic lloc on podien consolidar el
cobejat pretz (mèrit).
D’altra banda, la dama era sempre encoberta per un senhal (senyal), indicació
metafòrica que la designava; però que també podia usar-se per expressar el
destinatari de les composicions. És obvi, tanmateix, que ens trobem enfront
d’una bona part de joc galant, de refinat i contingut erotisme, de diversió
enginyosa i aristocràtica. Però és cert, també, que en els closos ambients
cortesans això comportava una innegable tensió,la qual explicaria les figures
del gilós, el
marit que no tolera les mostres de cortesia envers la seva muller, i els lausengiers o malparladors i
envejosos que posen en perill i delaten les relacions entre dama i enamorat. De
fet, bé podem dir que tot jove era un lausengier per als seus companys.
I
és que aquesta tensió visible en el camp amorós reflecteix un altre estat de
coses. En realitat, podem considerar els trobadors com els protaveus ideològics
de la petita noblesa que malda per formar un bloc idoelògic amb l’aristocràcia,
sota el denominador comú de l’ideal cavalleresc i el codi cortès que aquests
autors propaguen. És lògic, doncs, que siguin els joves cavallers de la petita
noblesa, amb dificultats per accedir al domini d’un feu, els que insisteixin a
proposar aquest codi, i a sentir-se dipositaris dels valors que fonamenten la
societat feudal.
Aquest
fet, d’altra banda, tindrà un clar reflex estilístic en el grau d’abstracció de
bona part de les composicions, necessari per a conjurar dos estrats semblants i
oposats alhora, i caldria posar-lo en relació amb el formalisme d’aquesta
poesia. En efecte, la poesia trobadoresca és una poesia formal –on el jo de
l’autor no implica cap mena d’autentitictat o de reafiemació d’una experiència
pròpia i real –que cal valorar en funció de l’específica combinatòria que cada
escriptor realitza d’uns conceptes que romanen invariables al llarg de més de
dos-cents anys. És per això que de vegades es fa pràcticament impossible
d’atribuir amb certesa una composició a un autor o a un altre. Però això permet
d’adscriure a l’estil personalíssim d’un autor composicions que no ofereixen
capo mena de novetat pel que fa al contingut.
No
ha de sorprendre, doncs, que els tractats de poètica provençals no tinguin en
compte categories que afecten l’especial condició de la persona, i que siguin
gramàtiques destinades a la creació –en oposició a les especualtives- que
insisteixen en els aspectes gramaticals i tècnics.
Els
tractats de poètica
Els
tractats de poètica sorgits de i per a la lírica trobadoresca segueixen, en principi,
l’esquema dels llatins, l’estudi dels quals fou una constant al llarg de l’Edat
Mitjana. Amb aquest tipus de tractats hom pretenia donar resposta als problemes
que la pràctica poètica plantejava i alhora corregir els defectes més
freqüents; és a dir, problemes de mètrica, de riquesa de rima, d’adequació al
gènere triat, etc.
Ara
bé, tots aquests tractats foren escrits a partir del segle XIII, època en què
la diferència entre el provençal i les llengües veïnes era ja notable. Aquest
fet explica a bastament que aquests tractats dediquessin la seva major extensió
a explicar el funcionament d’una llengua que no era la pròpia. Així, doncs, la
part més extensa i detallada era ocupada per la gramàtica, car per seguir
l’exemple dels poetes occitans ja clàssics, ja dignes d’imitació, la primera
cosa imprescindible era aprendre llur llengua.
Per
això, no és gens estrany que el primer tractat fos escrit per a un públic no
autòcton, sinó català. En efecte, Ramon Vidal de Besalú escriu les Razós
de trobar pensant
sobretot en aquest aspecte gramatical i d’aprenentatge de la llengua. Oferim a
continuació les primeres paraules de l’obra, en les quals Ramon Vidal explica
els motius pels quals era convenient d’escriure-la.
Per so qar ieu Raimonz Vidals ai vist et conegut qe pauc d’omes sabon
ni an saubuda la dreicha maniera de trobar, voill eu far aqest libre per far conoisser
et saber qals dels trobadors an mielz ensenhat, ad aqelz qe.l volran aprenre,
con devon segre la dreicha maniera de trobar[2]
(Ed. Marshall, p. 2)
Un
any més tard, un altre català, wl monjo Jofre de Foixà escriu a Sicília, entre
1289 i 1291, les Regles de trobar per tal de fer més entenedor el contingut del text
de Ramon Vidal de Besalú i ampliar la part dedicada al que més pròpiament
pertany a la retòrica, és a dir, la problemàtica pròpiament literària.
Al
segle XIV, i dins el terreny de la retòrica, apareixen dues obres d’una cabdal
importància simbòlica i pràctica: el De vulgari eloquentia de Dant, enllestida entre
1304 i 1307, iles Leys d’Amors de Guilhem Molinier escrites entre 1328 i 1337.
Així, mentre l’obra de Dant reprsenta la superació d’aquests tractats i de la
poesia que els fonamenta, i posa les bases per a una revolució poètica
d’àmplies repercussions, l’stilnovisme, les Leys d’Amors, lligades íntimament a la formació del
Consistori de Tolosa ajuda a bastir una frontera que mantindrà Catalunya
allunyada d’aquestes innovacionsa, l temps que porta aparellada la conversió en
dogma de la retòrica trobadoresca. Si el De vulgari eloquentia possibilita una forta i
pregona renovació, les Leys d’Amors són la mostra més palesa de la decadència de la poesia trobadoresca.
Els
gèneres
La poesia trobadoresca
ofereix una extensa gamma de gèneres poètics, regit cadascun d’ells per lleis
que els són pròpies i que, de fet, proporcionen el contingut temàtic o bé la
disposició formal al compositor. Aquesta a prioris estructurals ajuden a fer
entendre l’especial treball de l’autor com a invenció formal a partir d’uns
esquemes determinats. Esmentem a continuació alguns dels gèneres més
característics de la poesia trobadoresca.
Cançó
i sirventès: Es pot considerar que
aquests dos gèneres ocupen els dos extrems de la lírica provençal: la cançó és el vehicle més comú de
què disposen els trobadors per a la poesia amorosa; en canvi, la ira, l’odi, la
polèmica literària i política, el discurs moralitzdor troben el seu mitjà
d’expressió en el sirventès, el qual aprofitava devegades la música i l’estructura d’una cançó
coneguda, per tal de donar-li major popularitat i major rapidesa d’expansió.
Alba: Descriu el disgust dels
enamorats que han de separar-se després d’haver passat junts la nit.
Pastorel·la: Implica una certa
narració, car conta la trobada en ple camp d’una pastora i un cavaller que la
galanteja. Poesia, doncs, dialogada i plena d’enginy, on es contraposen dues
aprles: l’aristocràtica del cavaller i la camperola de la pastora.
Plany: Cant de tristesa per la
desaparició d’una persona, per una derrota militar, per un greu esdeveniment.
Normalment, seguia un esquema consistent a posar en relleu la magnitud de la
pèrdua i les conseqüències que ha provocat.
Balada: Consta d’un refrany –un
apariat-, que canta el cor, i de tres versos que formen l’estrofa del solista,
de rima diferent a la del refrany, seguits d’un altre que rima amb el refrany.
Dansa: Es diferencia de
l’anterior perquè el refrany i l’estrofa no es barregen.El refrany rep el nom
de respòs i
les estrofes poden estar formades per vuit versos, els quatre primers de rima
diferent i els quatre darrers amb la mateixa roma del respòs. Fou un dels gèneres més
apreciats. La seva forma és la que encara s’empra per als goigs.
L’estil
dels trobadors
Cal
que ens referim a l’estil usat pels trobadors. Fou aquest un problema que els
preocupà enormement i desencadenà fins i tot apassionades i interessantíssimes
polèmiques literàries. Ja des de ben aviat els trobadors escolliren o
compaginaren dos estil antagònics: el trobar clus i el trobar leu.
La
característica delprimer resideix en la seva dificultat interpretativa, basada
en l’obscuritat conceptual, en un hermetisme intel·lectual,mentre que la del
segon es manifesta per l’afecció a la senzillesa a usar un llenguatge
entenedor, sense que això impliqui vel·leitats popularitzants. En realitat,
l’ús d’un o altre estil es devia, en bona part, a l’auditori a qui anaven
adreçades les composicions, car s’ha de pensar que la dificultat de comprensió
per a la majoria reafirma la condició elitista de qui en gaudeix.
Dins
del trobar hermètic hom dsitingeix també el trobar ric, dominat pel culte a la
bellesa formal, per la recerca d’efectes sonors rars i insospitats ik per la
rígida selecció verbal.
Els
autors
Guilhem
de Berguedà
La biografia de Guilhem de
Berguedà és una de les més singulars de tota la literatura medieval. Aquesta és
la transcripció íntegra de la seva vida:
Guillems de Bergeda si fo us gentils bars de Cataloigna, vescoms de
Bergedan e seigner de Madorna e de Riechs. Bons cavalliers fo e bons gerriers,
et ac gerra ab Raimon Folc de Cardona, q’era plus rics e plus grans que el. Et
avenc se q’un jorn el se trobet ab Raimon Folc et aucis lo malamens; e per la
mort d’En Raimon Folc el fo desretatz. Longa sazon lo mantengront siei paren e
siei amic; mas pois l’abandoneron tuich per so qe totz los escogosset e de les
moillers e de las fillas e de les serors, que anc non fo neguns qe.l
mantengues, mas n’Arnautz de Castelbon, q’era uns valens gentils hom d’aquella
encontrada. Bons sirventes fetz, on disia mals als uns e bens als altres, e
vanava se de totas las dompnas que.il sofrion amor. Mout li vengront de grans
aventuras d’armas e de dompnas, e de grans desaventuras. E puois l’aucis uns
peons[3].
(ed. cit., p. 28)
No
hi ha cap mena de dubte que la seva agitada existència aventurera, envoltada
d’amors il·lícits, i d’una bel·licositat extrema li reportà una immensa fama.
D’acord,
doncs, amb aquest tarannà impulsiu i directe, la seva producció més extensa,
dins el conjunt de poemes que ens han pervingut, està formada per sirventesos.
En ells, Guillem de Berguedà se’ns mostra clarament com el representant
prototípic de la noblesa catalana del segle XII, que es debat entre el poder
monàrquic, les pròpies ànsies d’expansió i les conseqüents tensions que això
crea entre la pròpia noblesa, i el poder terreno-espiritual i dogmàtic d’una
Església cada cop més combativa en els dos camps. En aquest sentit, els seus
sirventesos són un aspecte més de la lluita que sostenia: revoltes de la
noblesa, bandositats, qüestions de domini. Entre els seus sirventesos destaquen
els dedicats a Pere de Berga, el bisbe d’Urgell (Arnau de Preixens) i Ponç de
Mataplana, on es barregen motius purament personals, conflictes de veïnatge,
xocs de natura política o bé enemistats interessades per raó d’aliances
partidistes.
En
fer del sirventès una arma, Guillem de Berguedà l’utilitzarà sense cap mena de
trava, emprant quan convé el llenguatge més ferotge de tota la poesia
trobadoresca. Com a bon guerrer, era també un virtuós i la seva tècnica fou
formalment modèlica, i, pel que fa a l’ús de recursos estilístics, d’una
eficàcia inqüestionable.
L’habilitat
de Guillem de Berguedà consisteix a usar un llenguatge planer, expressiu i
àgil, al servei d’una infal·lible tècnica denigratòria consistent a reafirmar
la seva posició i obtenir el favor i la simpatia del públic mitjançant una
caricatura vigorosa i probablement fidel a la realitat. Aquesta és la descrpció
que ell fa del seu enemic Ponç de Mataplana:
mon
sirventès
d’En Braz-cort, Denz-de-boial,
(ed. cit., p. 110, vv
53-55)
També
són abundants les acusacions que puguin provocar la condemna de l’auditori i
permetin una palpable progressió escatològica:
L’arcivesque
pregarai de Terragona
e no.l tenrai per leial s’aisso
no.m dona:
q’el lo toilla del porpal e que.l
depona,
.I mescrezen,
qe.z homes fot en
dormen,
q’ieu o sai ben
veramen,
(ed.
cit., p. 84, vv. 229-35)
Si
cal, no s’està de recórrer a testimonis compromesos:
E
N’Arnaut n’auzi clamar, cel de Nahuga,
q’era si espes e gros que tot
l’enbuga,
sia dreitz o sia tortz, desus li
puga
sobre.l
dos,
si q’eras l’a preing e
gros;
qe.N Raimons de
Boixados
m’o ditz e.N Arnautz
d’Alos.[6]
(ed. cit.,
p. 82, vv. 15-21)
També
com a escriptor que compta especialment amb l’efecte social dels seus versos,
empra freqüentment jocs de paraules que provoquen la immediata reacció
delpùblic pel seu efecte còmic:
A
vos m’autrei, bona dompna de Berga:
Vos etz fins aurs, e vostres
maritz merga[7]
(ed. cit. P. 44, vv.
36-37)
Per
altra banda, Guillem de Berguedà fou també un líric original i delicat. Però
allò que sens dubte li confereix un relleu extraordinari dins la poesia
trobadoresca i ens dóna l’altra cara de la seva personalitat, és el planh que dedicà a Ponç de
Mataplana quan aquest morí lluitant contra els sarraïns. Guillem de Berguedà hi
confessa haver mentit quan malparlà d’ell; i qui havia estat ferotge enemic
esdevé heroi admirat per les seves qualitats. El to sincer, que contradiu els
seus sirventesos, l’acabada expressió i el sentiment que es desprén de tot el planh, en fan una de les obres
més perfectes,insòlites i apreciades de la lírica provençal trobadoresca.
Vegem-ne una mostra:
Consiros
cant e planc e plor
del dol qe.m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqesm
En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengutz per un dels melhors
qi fos de San Marti de Tors
tro... et la terra plana.
Marqes, s’eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres,
c’anc, pos Dieu basti Mataplana,
no.i ac vassal qe tan valges,
ni qe tant fos pros ni valens,
ni tan onratz sobre.ls aussors,
jas fosso ric vostr’ancesors;
et non o dic ges per ufana.[8]
.
(ed. ci., p. 130, vv. 1-9
i 19-27)
Guillem de Cabestany (1212)
La
informació que actualment posseïm sobre la biografia d’aquest trobador
rossellonès és certament escassa, i, de fet, només ens permet d’afirmar que la
seva producció se situa als voltants de l’any 1212. Ara bé, la gran fama que
tingué Guillem de Cabestany es deu, en bona part, a la seva Vida provençal,la qual, per
raons difícils d’escatir, li adscriu la llegenda del cor menjat per la dama a
la qual dedicà les seves composicions. Guillem de Cabestany seria, doncs, la
figura emblemàtica de l’amant desafortunat, que mor assassinat pel marit gelós
per l’èxit galant del trobador. Aquesta història fabulosa i plena de dramatisme
fou recollida per Boccaccio al Decameró, i, més modernament, Stendhal, en un gest
d’admiració romàntica, traduí al francès, en el seu llibre De l’amour, la versió més extensa de
les Vides que
els cançoners dediquen a Guillem de Cabestany.
De
Guillem de Cabestany ens han pervingut set cançons d’atribució segura i dues
d’atribució dubtosa. Les seves composicions tracten temes amorosos dins els més
estrictes cànons de l’amor cortès, amb una tècnica rigorosa i depurada que,
malgrat algunes excepcions, no presenta
gaires notes innovadores.
Com
a autor, el seu èxit més gran fou la cançó Lo dous cossire (La dolça aflicció),
l’estrofisme de la qual fou imitat per diversos trobadors i és citada gairebé
sempre en els cançoners. La cançó descriu l’estat de neguit i alienació en què
es troba l’enamorat davant la conducta ambigua i distant de la dama.
Ramon Vidal de Besalú (1160-1220)
Ultra
el tractat abans esmentat, i que podem considerar com la seva obra de major
relleu i importància, ens han arribat de Ramon Vidal obres de caràcter molt
divers, entre les quals destaquen un conjunt de poesies líriques i tres
narracions en vers.
De
la seva obra global esmentem el Castla gilós (Reprensió de gelosos), narració de 450
versos octosíl·labs apariats en què, a manera dels flabiaux francesos, planteja una
situació satírico-burlesca resolta amb una habilitat remarcable.
Cerverí
de Girona
L’obra poètica de Cerverí
de Girona representa la darrera gran aportació a la literatura trobadoresca
clàssica, és a dir, la que comprèn els segles XII-XIII. Des que el professor
Martí de Riquer demostrà, amb sòlids arguments, que Guillem de Cervera i
Cerverí de Girona eren la mateixa persona, la figura del nostre trobador s’ha
engrandit de forma considerable, per tal com l’amplitud de la seva obra –la més
extensa conservada de cap trobador-, unida a la seva riquesa formal i temàtica,
en fan una producció ben singular.
La
impressió fonamental que dóna l’obra de Cerverí és la de tractar-se d’un gran
estilista. Guillem de Cervera dominà i exhibí certament multitud de recursos formals,
i va imprimir a totes les seves composicions una nota de caràcter personal,
transformant, d’aquesta manera, en objectes distints allò que havia estat
escrit per molts trobadors. Bona part de la seva obra cal adscriure-la a
l’estil propi del trobar ric, és a dir, del gust per la combinatòria formal, de la dificultat
constructiva, de la bellesa aconseguida a base d’inesperats efectes verbals.
Ara bé, conscient que a Catalunya el que hom preferia era el trobar leu, o sia les composicions
no gaire subtils i fàcils d’entendre, i adonant-se també de la inexplotada i
menyspreada riquesa que oferia el cançoner popular, Cerverí aprofità i convertí
en cultes formes poètiques que fins aleshores havien romàs apartades de la
poesia cortesa.
Comprovem-ho
en aquest viadeyra o cançó de camí, gènere que fou considerat en el famós tractat de
Ripoll com la “pus jusana species qui es en los cantas” (la més baixa espècie
d’entre les cançons):
No.l
prenatz lo fals marit,
Jana
delgada!
No.l prenatz lo fals jurat,
que pec es mal
enseynat,
Yana
delgada.
No.l prenatz lo mal
marit,
que pec es ez adormit,
Yana
delgada.
Que pec es mal
enseynat,
no sia per vos amat,
Yana
delgada.
Que pec es ez adormit,
no jaga ab vos el lit,
Jana
delgada.
No sia per vos amat,
mes val cel c’avetz
privat,
Yana
delgada.
No jaga ab vos el lit,
mes vos y valra
l’amich,
Yana
delgada.[9]
(Ed. Riquer, III, p.
1566-1567)
Cerverí
fou també un home preocupat pels esdeveniments del seu temps –revoltes de la
noblesa, problemes successoris- que va conèixer de forma bastant directa, atesa
la seva vinculació al casal de Cardona i a la cort reial. És de destacar que
sempre reaccionà amb criteri independent, sense que la seva vinculació amb els
protagonistes d’afers de vegades força tèrbols impliqués cap mena de censura o
servilisme.
Bon
observador, Cerverí s’adonà també que s’estava operant un canvi de mentalitat
que repercutia en els costums del temps, i que els ideals que bastien la
societat feudal experimentaven modificacions palpables. Davant d’aquesta
problemàtica, la posicióde Guillem de Cervera és la d’un moralitzador que es
mou entre l’enyor i un serè pessimisme. D’aquest caràcetr és la seva obra més
extensa, els Proverbis, recull de màximes morals adreçades als seus fills. El to general dels
Proverbis és
una mica feixuc i difícil a causa dels esforços que l’autor ha d efer per
encabir les seves màximes en versos subjectes a un rigorós esquema mètric.
[1] Toques la viola malament,
i pitjor cantes (una composició), des del començament a la fi: no saps acabar,
al meu albir, amb la modulació d’un bretó. Mal t’ensenyà qui et mostrà com
col·locar els dits i l’arc; no saps ballar ni fer jocs de mans a guisa de
joglar gascó.
[2] Atès que jo Ramon Vidal he
vist i conegut que pocs homes saben ni han sabut la correcta manera de trobar,
jo vull fer aquest llibre per donar a conèixer quins han estat els trobadors
que millor han trobat i millor han ensenyat, i aquells que voldran aprendre,
com deuran seguir la correcta manera de trobar.
[3] Guillem de Berguedà fou un
gentil baró de Catalunya, vescomte de Berguedà i senyor de Madrona i de
Puig-reig. Fou bon cavaller i bon guerrer, i tingué guerra amb Ramon Folc de
Cardona, que era més poderós i més important que ell. I esdevingué que un dia
ell es trobà amb Ramon Folc i el matà a traïció; i per la mort de Ramon Folc
ell fou desheretat. Llarg temps el matingueren els seus parents i els seus
amics; però després tots l’abandonaren perquè a tots féu banyuts o amb les
mullers o amb les filles o amb les germanes, de manera que no restà ningú que
el mantingués, llevat d’Arnau de Castellbò, que era un valent gentilhome
d’aquella comarca. Bons sirventesos féu, on deia coses dolentes als uns i bones
als altres, i es vantava de totes les dames que sofrien amor per ell. Li
esdevingueren moltes grans aventures en armes i en dames, i grans desventures.
I després el matà un peó.
[4] El meu sirventès d’en
Braç-curt, Dents-de-bou, Ulls-de-boc en finestrat.
[5] Pregaré l’arquebisbe de
Tarragona i no el tindré per lleial si no m’ho atorga: que li tregui la propra
i qe el deposi, al descregut, perquè fot els homes dormint, que jo ho sé cert
perquè n’ha prenyat més de cent.
[6] I vaig sentir queixar-se
N’Arnau, el de Naüja, que era tan gras i gros que tot li engreixina; tant si
està dret com tort, li puja per damunt l’esquena, de tal forma que ara el té
prenyat i gros; m’ho digueren En Ramon de Boixadors i N’Arnau d’Alós.
[7] A vós m’encomano, bona
dona de Berga: vós sou fi or i el vostre marit merga (és a dir, merda).
[8]
Marques, si vaig parlar follament de vós, / i vaig adreçar-vos mots vils i
descortesos,/ en tot he mentit i errat,/ ja que mai, des que Déu bastí
Mataplana, / no hi hagué vassall que valgués tant, /ni que fos tan noble i
valent, / ni tan honrat sobre els més encimbellats, / tot i que els vostres
avantpassats foren poderosos, / i no ho dic pas per jactància.
[9] No el
prengueu el fals marit, Jana delicada! No el prengueu el perjur, que és un neci
ignorant, Jana delicada. No el prengueu el mal marit, que és neci i adormit,
Jana delicada. Que és neci i ignorant, no sigui per vós amat, Jana delicada.
Que és neci i adormit, no sigui per vós amat, Jana delicada. Que és neci i
adormit, que no jegui amb vós al llit, Jana delicada. No sigui per vós amat,
car més val aquesll que teniu secret, Jana delicada. Que no jegui amb vós al
llit, més us hi valdrà l’amic, Jana delicada.
Font: LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES
DIES. Carbonell, Antoni, Espadaler, Anton M., Llovet, Jordi, Tayadella, Antònia.
(Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.
1 comentari:
,
Publica un comentari a l'entrada