POESIA POPULAR I CANÇONER CATALÀ
Plantejament general
Des d’un punt de vista sociolingüístic, el català també trobava
problemes per mantenir-se en el si del poble. Dos mitjans bàsics de comunicació
social, la predicació eclesiàstica i les reprsentacions teatrals, patien un
fort procés de castellanització. Així, mentre alguns ordes religiosos –sobretot
els dominicans, carmelites i jesuïtes- afavorien el conreu del castellà, sovint
esperonats per les jerarquies eclesiàstiques de procedència no catalana, també
començcaven a estendre’s arreu dels Països Catalans obres teatrals en castellà,
primer dels pre-lopistes i més tard dels grans autors del Segle d’Or.
Tot i els entrebancs,i arrelats en
formes literàries tradicionals de transmissió oral, en el perídoe dels segles
XVI, XVII i XVIII trobem en l’àmbit geogràfic català un bon nombre de “gèneres”
literaris d’extensió curta, sovint anònims, i molt difosos entre totes les
classes socials de l’època.
Sota aquest conjunt de “gèneres” populars d’aquest
període, volem incloure una barreja de procediments i de formes, un conjunt de
literatures orals esparses per tot el territori de parla catalana, que van dels
gois i les nadales i cançons religioses a les cançons
de bandolers, cançons de lladres de camí ral, corrandes i cançons
de pandero.
Tots aquests “gèneres” són, en darrera instància, reduïbles a un
sol gènere molt ampli i generalitzat arreu del món que podríem qualificar com
un gènere literari i musical folklòric, és a dir, nascut entre el poble,
conreat generalment per no-professionals, i molt difós per amplis sectors de la
societat gràcies a la seva doble marca estilística o estètica: la lletra
i la música. Afegim, encara, que tota mena de literatura popular, a diferència
d’allò que hom ha anomenat, arriscadament, “literatura culta” és una
literatura on no solament són populars els elements de tipus formal esmentats
–les tonades, les poc variables formes estròfiques, de rima, de ritme, etc.-
sinó també els elements de tipus argumental, o del nivell de contingut.
En aquest sentit, per una i altra
raó, tota mostra de literatura popular consisteix, precisament pel seu origen,
per la seva estesa difusió i pels seus “mites” que reflecteix a la seva
composició argumental, un dels nuclis més interessants per reconstruir la
veritable organització social d’una època, i fins i tot la més profunda
caracterització antropològica d’una cultura.
Així doncs, aquesta poesia popular
típica dels segles XVII-XVIII, però igualment existent al llarg de tota la
història dels pobles catalano-parlants, ens permet de posar en dubte el
concepte de “decadència”, si més pel que fa a la literatura, durant
aquest període històric. En la mesura que el poble cantava, resava, recitava,
ballava, rondava i feia la cort usant abundosament formes més o menys
estructurades, amb llenguatge sol o amb lletra i música, podem dir que la
història dels Països Catalans pot haver tingut alts i baixos pel que fa a la
seva hhistòria política i econòmica, moments brillants i d’altres de més pobres
pel que fa al conreu de a llengua literària “culta”, però ha conservat sempre a
un nivell excel·lent unes formes d’expressió certament literàries –car
són producció de la lletra, del llenguatge- que sónles que anomenem populars en
funció d’aquests factors:
1) No solen posseir un elevat nivell de “roductivitat”
significant, és a dir no forcen ni es desmarquen gairebé mai de lallengua
col·loquial del carrer;
2) No solen constituir-se com a objecte “llibre”, sinó
que neixen espontàniament i anònima gairebé sempre, corren de veu en veu,
passen amb lleugeres variacions d’una generació a una altra, d’una àrea
lingüística o geogràfica a una altra, i, tal volta, acaben essent aplegades per
algun col·leccionista o folklorista al cap de molts anys;
3) Bé que obeeixen, per força, a l’impuls o la
imaginació creadora d’un autor, són, pròpiament, mostra d’una imaginació
o una “simbologia” col·lectiva, i, en aquest sentit, constitueixen una mostra
global, antropològica, de múltiples nivells de tota una societat en un moment
de la seva història (estat de la llengua parlada, “mites” més comentats i, per
això, més dominants en el sentiment popular, relacions entre les classes
socials, estat de la moral ila religió, valor dels diners, mitificació de
personatges històrics que esdevenen llegenda, glorificació de sants locals a
qui hom advoca i venera especialment en un lloc per raons lligades a llegendes
i creences antigues, relacions comercials, escales de valors, metàfores
encunyades en la llengua comuna, hàbits i costums, tradicions rituals, menjars
més cuinats, vestits més emprats, etc.).
És cert que la novel·la ha estat, des
del seu origen, el gènere més útil per a la “lectura” de la història social –a
diferència dels gèneres populars, la novel·la té unes pretensions de visió
global i totalitzadora. Però, en l’altre extrem, escrits o inventats per ploma
o veu anònima, el conjunt vastíssim de les petite smostres d’aquesta literatura
popular que esmetem, acaben constituint, un cop aplegades, un mirall prou
exacte i igualment ampli de la vida d’un poble a tots els seus nivells de
funcionament i d’existència.
Malgrat la
gran unitat que constitueixen d’acord amb el que acabem de dir, distingirem els
següents tipus de manifestacions de literatura popular durant els segles
XVI-XVIII:
a)
Els goigs.
b)
Les nadales i
les cançons religioses.
c)
Les cançons
de bandolers i de lladres de cami ral.
d)
Les corrandes
i les cançons de pandero.
a) Els goigs
Els goigs són una mostra de literatura en part
popular, en part conreada com a literatura “culta”, amb una tradició que ve de
l’Edat Mitjana i arriba encara al segle XX. Els goigs ens han arribat en una
quantitat innombrable (més de trenta mil, segons un conjunt de col·leccions
conegudes) i en un estat relativament perfecte, car, a diferència de tots els
altres tipus de literatura popular a l’època, els goigs eren impresos quasi simultàniament a la seva
creació. És probable que molts goigs fossin refoses o reelaboracions
d’estrofes de caire religiós heretades per la memòria popular, però també és
indubtable, atesa la seva proliferació i diferències específiques, que la
majoria són creats per un autor local, amb un argument ad hoc,i per a
una comunitat de feligresos concreta, devots d’una advocació també determinada.
Els goigs
són unes cançons religioses, origànariament tal vegada ballades, que
lloen les excel·lències de Jesucrist, de la Verge Maria i dels sants, gairebé
sempre sota una advocació concreta. Són d’escriptura generalment anònima, tret
d’alguns escrits per rectors i clergues de confraries, que ens han arribat signats.
La melodia és senzilla i de gran espontaneïtat, i prové generalment d’antigues
melodies monòdiques (pròximes al cant gregoriá) i també polifòniques de la
Baixa Edat Mitjana i del Renaixement. Són, doncs, una forma de litúrgia
popular, practicada en actes de devoció col·lectiva i formant part de la
cerimònia a les festes dels patrons, ale sprocessons, romiatges, novenes,
celebracions sabatines i altres assemblees de religió. Durant els segles
anomenats de “decadència”, els goigs són gairebé l’única mostra de català
escrit que arriba a les mans del poble.
Pel que fa a la seva forma estròfica, els goigsprovenen
de l’antiga “dansa” provençal, gènere cultivat pels trobadors catalanas. La
“dansa” formava part, juntament amb la “balada” de les anomenades “cançons
de dansa”, essent tots dos, a l’Edat Mitjana, gèneres profans. La primera
“dansa” de contingut religiós és feta l’any 1305 per Jaume II de Mallorca, i en
el Llibre Vermell de Montserrat es troben, una mica més tard “balades”
dedicades a Maria. Aquestes són les mostres potser més primitives dels goigs
ja pròpiament configurats. Quan, al tombant del segle XVI, la “dansa” es
transformarà enuna combinació característica d’estrofes, que canten de primer
els goigs terrenals, i després les excel·lències de Maria i dels sants, s’haurà
arribat pròpiament a la forma madura dels goigs.
En
la seva forma més freqüent, els goigs són composicions de versos de set
síl·labes amb una tornada inicial
de quatre versos (que rimen a-b-a-b,o a-b-b-a), un nombre variat de cobles
(que sol ésser set o vuit) de sis versos cada una, amb retronxa, és a
dir, que reprenen els dos darrers versos o les dues darreres rimes de la
rtornada inicial, i una tornada final de quatre versos, que rimen com
l’estrofa inicial. I una tornada final de quatre versos, que rimen com
l’estrofa inicial. Vegem-ñne un exemple típic, e de Los set goigs de la Mare
de Déu del Roser molt devots o de tot l’any, amb cobles de vuit versos:
Tornada
inicial: Vostres goigs amb gran
plaer a
Cantarem,
Senyora mia, b
puis
que vostra Senyoria b
és
la Verge del Roser. a
Cobla Déu planta dins Vós,
Senyora, a
lo
Roser molt excel·lent b
quan
vós feu mereixedora a
de
concebre’l purament, b
donant
fe al missatger c (a)
que
del cel vos trametia d
(b)
Retronxa Déu lo Pare, que volia d (b)
fósseu
Mare del Roser c
(a)
...................................................
Tornada final Doncs puis Vós donau loguer a
als
de vostra confraria, b
preserveu,
Verge Maria b
los
confrares del Roser. a
(Vid. A. Comas. Història
de la Literatura Catalana, Edicions Ariel
Barcelona, 1964, vol.
IV, p. 219)
Però no sempre el tema dels goigs és
directament religiós, i sovint es troben barrejats, amb els goigs marians i
d’advocació als sants, goigs que constitueixen una perfecta crònica històrica,
amb elements que pemeten de copsar clarament la posició ideològica de la
clerecia de cada època respecte dels esdeveniments polítics de més actualitat.
Vegem, com a exemple, els Goigs o Súpliques a Maria Santíssima del Roser, ab
què s’implora son celestial amparo en les presents calamitats, impresos a
Cervera l’any 1794, i al·ludint a la Revolució Francesa:
Ja
veieu com van per terra
imatges,
relíquies, creus,
lo
Sagrament entre peus;
fins
al mateix cel fran guerra;
de
vostre Fill irritat
vegen
ara el gran poder...
Los
sacerdots desterrats,
tots
los temples destruïts,
los
catòlics perseguits,
los
heretges exaltats,
que
no queda ja atemptat
que
puguen pensar ni fer...
..................................................
Los
claustros han profanat,
les
clausures han romput,
fent
tant mal com han pogut,
violant
lo més sagrat.
Que
molt si no han perdonat
Aquell
que ens ha dat lo ser!...
....................................................
Ab
lo nom de “llibertat
vomiten
son gran veneno,
presentant
un camp ameno
per
sembrar tota maldat,
trepitjant
l’autoritat
de
Vós, Déu meu, i el poder...
..................................................
També
volen la “Igualtat”,
Oh,
que loques fantasies!,
com
si en lo cel jerarquies
no
es ves i desigualtat.
En
tot han disbaratat,
Per
més que es pènsien saber...
(Ibid., p. 234)
b) Les nadales
Si els goigs presenten una clara continuïtat
històrica i àdhuc una fixació gràcies a la impremta, això, en canvi, no es
troba a les altres mostres populars d’aquest període, transportades solament
per la memòria col·lectiva. Per això en llur evolució hi ha llargs períodes de
fisura i represes, o, almenys, variacions i alteracions molt notòries.
Les nadales són cançons pròpies del temps de
Nadal, amb una tonada melodiosa i notablement apartada de la tradició
gregoriana i litúrgica en general, amb arguments que giren entorn del naixement
de Jesús: l’anunci fet a Maria, el dubte de Josep en adonar-se que Maria està
prenyada, el naixement, la nova dels àngels als pastors i llur adoració,
l’arribada dels reis d’Orient, la degollació del innocents, la persecució
d’Herodes i la fugida a Egipte, i els menjars que acompanyen les diades
assenyalades: “neules, torrons i vi blanc...”.
Bona part de les nadales que es canten avui a les
terres catalanes provenen d’aquesta tradició, especialment de les nadales dels
segles XVIII i XIX, car les més antigues s’han pèrdut en la memòria dels temps,
tret d’algunes que foren aplegades i copiades en manuscrits.
La seva gran difusió per tota l’àrea lingüística
catalana ha fet que els aplecs de nadales dels segles XVIII i XIX ens
ofereixin només una o alguna de les moltes versions que circulaven, i que
encara es canten, de cada nadala.
Constitueixen
un “gènere” tan viu i tan estès, que hom pot trobar encara, inesperadament,
alguna nadala inèdita en qualsevol racó de la nostra geografia, nascuda
espontàniament qui sap quan, a partir del senzill esquema argumental i melòdic
que representen totes les nadales. D’altra banda, són molt freqüents els
casos en què una mateixa melodia es canta en llocs diferents amb arguments
distints, i a l’inrevés: es troben lletres molt semblants cantades amb tonades
diferents a racons distints de les terres catalanes.
És adient
de reproduir aquí diferents estrofes d’una de les nadales més populars i,
segons Stravinsky, potser la cançó més ben concebuda de tota la música popular
del món: El cant dels ocells, l’origen del qual es perd en el segle
XVIII i potser abans i tot; la lletra arrenca d’una tradició medieval segons la
qual les bèsties parlaven amb veu humana la nit de Nadal.
Al
veure apuntar
lo
major lluminar
en
la nit més ditxosa,
los
aucellets cantant
lo
vénen festejant
amb
la veu melindrosa.
Cantava
el passarell:
-Oh,
que hermós i bell
és
l’infant de Maria!-
I
lo alegre tord:
-Vençuda
és la mort,
puix
naix la vida mia.-
La
garsa, griva i gaig
Diuen:
-Ja ve lo maig.-
Respon
la cadernera:
-Tot
arbre es vesteix,
tota
planta floreix
com
si fos primavera.-
Cantava
lo pardal:
-Esta
nit de Nadal
és
nit de gran contento.-
Lo
verdum i lluert,
Cantant,
deien també:
-Oh,
que alegria sento!-
............................................
Los
pagos indians
despleguen
tafetans
pintats
de mil maneres;
i
a l’eixir del Born
los
ficaré dins del forn,
a
unes greixoneres.
Les
gallines i galls
també
tenen treballs
i
els tremolen les crestes.
Los
ànecs i capons,
becades
i todons
temen
aquestes festes.
La
perdiu en un plat
llença
suavitat
amb
la taronja i pebre,
que
tot ha d’ajudar
a
més solemnitzar
lo
minyó del pessebre.
(Vid. J. Romeu. Les nadales
tradicionals. Ed. Barcino, Barcelona. 1952. pp. 89-92)
c) Cançons de bandolers i de lladres de camí ral
El bandolerisme és un dels fenòmens més interessants
en la història de Catalunya. En principi, l’activitat dels bandolers és quelcom
general en el món mediterrani, i fins i tot en l’àmbit europeu central i
nòridc, durant els segles XVI i XVII. El bandolerisme es localitza generalment
en els punts més crítics d’un estat –llocs fronterers, comarques muntanyoses,
zones de contacte de grups humans pertanyents a ètnies diferents, etc.- A tall
d’hipòtesi, hom atribueix el gran desplegament del bandolerisme mediterrani a
la crisi econòmica i la carrera alcista de preus que s’esdevingué a tot Europa.
Però, d’altra banda, el bandolerisme sembla, també, l’expressió d’una
resistència d’un conjunt de minories, hegemòniques en altre temps, i sotmeses
en aquells segles a una administració estatal i centralitzada a partir de la
instauració de règims polítics propis del temps renaixentista. En conjunt és un
moviment complex i amb notables contradiccions de tot ordre: els bandolers són
tan aviat defensors d’una classe aristocràtica vinguda a menys, com defensors
d’una classe popular que reivindica, al costat de la classe noble, una
autonomia social contra un poder “nacionalista” forani, però que, en canvi, com
a classe popular, se sent contrària a l’aristocràcia pel que fa a la propietat
i dominació dels mitjans de producció. Per una banda, hi ha en el bandolerisme
defensa d’ideals patriòtics molt lligats al poble,però, per làltra, en la
mesura que els principals enemics de les noves unitats polítiques són els grans
senyors de les ciutats i sobretot dels medis rurals, el bandolerisme es
converteix també en una aliança reaccionària, amb la classe social hereva del
feudalisme medieval. Hi ha, finalment, la paradoxa que, mentre els bandolers
podien ser ben vistos per la nobelsa rural, i fins i tot protegits per
ella,acabaven essent condemnats a la forca pe rla noblesa urbana, en la mesura
que aquesta s’oposava a la noblesa rural pel que fa a llur diferent resposta
davant el creixement progressiu d’una administració centralista.
Pel que fa a Catalunya, l’activitat més viva i més
intensa del bandolerisme correspon al període comprès entre les darreries del
regnat de Carles I i elprimer terç del segle XVII. Però d’aquesta època ens ha
restat, proporcionalment, menys testimonis literaris. De les causes generals
que originaren el bandolerisme al nostre país, cal subratllar les
determinacions de caràcter econòmic, que arruïnaren la nobles rural, com foren
les guerres dels remences i la desvalorització de la moneda del billó a
inicis del segle XVII: va arribar unpunt que aquesta moneda s’havia gastat tant
a causa de l’ús, que s’establí el costum, i després l’obligació, d epesar les
monedes per saber amb exactitud la quantitat de metall que contenien, i valorar-les
d’acord amb llur pes. Un romanç de l’any 1612, Relació de la desvalorització
de la moneda, explica els perjudicis que això ocasionava a les done
sprofessionals de l’intercanvi sexual:
Oïu
la història
d’aquest
entremès,
engany
de pobretes:
mes
ai,
la
moneda a pes.
Antes
no abatessen
del
tot los diners,
anaven
les pobretes
com
los mercaders,
tenint
molts diners
de
llur negociar;
ara
les enganyen
amb
aquest pesar.
Antes
no batassen
peces
i tastons,
anaven
les pobres
per
los bodegons;
sense
més raons
podien
gastar,
més
la balanceta
les
ne fa estar...
(Vid. A. Comas, op. ct. p. 300)
Hom suposa que les cançons de bandolers i de
lladres es difongueren molt per les
terres catalanes si tenim present el reflex persistent d’aquesta mostra de
literatura popular en la temàtica d’autors “cultes”: Lope de Vega dedicà una
comèdia a Antoni Roca, famós bandoler; Cervantes fa concloure a Don Quijote,
camí de Barcelona, en topar amb el cos penjat de molts bandits en un bosc, que
“me doy a entender que debo estar cerca de Barcelona”, i a la segona
part del mateix Quijote, apareix Perot Rocaguinarda, una altra de les
figures de gran repercussió literària del bandolerisme; el rector de Vallfogona
dedicà al mateix personatge un sonet de
solidaritat, que és a la vegada una mostra ben clara de la simpatia i admiració
que el poble sentia pels bandolers. Encara més repercussió que els esmentats la
tingué a les lletres catalanes, la figura de Joan de Serrallonga, famós
bandoler del primer terç del segle XVII. Heus ací una d ele cançons que ens han
pervingut del temps de Serrallonga:
QUATRE
BANDOLERS
Quatre
badolers
van
de camarada:
un
era Serrallonga,
l’altre
sa amiga Joana,
fararà
l’altre
fadrí de Sau,
fararà.
Les
ninetes ploren,
ploren
de tristor
perquè
el Serrallonga
n’és
a la presó,
fararà.
Joana,
la sua amiga,
son
germà deshonrà
i
donar-li la mort
al
cel ell va jurar,
fararà.
Bernat
de Serrallonga
per
son fill va plorar,
i
per a que el prenguin
ell
mateix lo entregà,
fararà.
(Ibid., p. 311)
Poc temps després d’haver mort
Serrallonga, els dramaturgs Antonio Coello, Francisco de Rojas i Luís Vélez de
Guevara li dedicaren una comèdia intitulada: El catalán Serrallonga y Bandos
de Barcelona; aquesta elaboració culta de la vida del bandoler donà pas a
una interpretació popular anomenada Ball d’en Serrallonga. Es tractava
d’una panomima grotesca constituïda per uns quants passos de dansa i un diàleg
molt rudimentari, que es representà fins no fa gaire temps en algunes
localitats del Pirineu. Posteriorment, Víctor Balaguer realitzaria una
adaptació escènica del Ball per a
l’empresa del Teatre Circ Barcelonès. L’obra, intitulada Los bandolers
catalans o lo ball d’en Serrallonga, fou representada l’any 1858. El mateix
Víctor Balaguer és autor d’altres versions dramàtiques de la història del
bandoler, en castellà i en català. Així, l’any 1858 estrenà també Don Juan
de Serrallonga o lo bandoleros en las Guillerías, i deu anys després
publicà el seu Don Juan de Serrallonga, drama on empra ja recursos
romàntics.
Finalment, per acabar amb aquestes
referències als bandolers a la literatura “culta” posterior al segle dels
bandolers, Joan Maragall escriví un poema, La fi d’En Serrallonga,
publicat l’any 1909, en el qual ja no existeix gairebé res de la frescor i
“neutralitat” ideològica i moral que tingueren els bandolers segons les cançons
originals dels segles XVII i XVIII. En aquest llarg poema de Maragall, el
bandoler passa revista a totes les seves gestes terrenals davant d’un capellà,
abans d’anar-se’n a l’altre món. Al final d’aquesta confessió inventada pel
poeta modern, fent referència sla amors de Serrallonga amb na Joana,la seva
dona, podem llegir:
-Fou
un amor desordenat i il·lícit!
-Doncs
... tant se val! ... me’n penedeixo, sí!
-Tens algun pecat més dins teu?
-No,
pare.
-De
tots els que m’has dit, i els que has comès,
contrit
demanes perdó a Déu?
-Sí,
pare.
-I
et sap greu de tot cor d’haver-lo ofès?
-Sí.
-Doncs
en nom de Déu omnipotent,
Pare,
fill i Esperit Sant, t’absolc. Amén
A l’altre extrem, observem la capacitat que tingué el poble d’idealitzar
aquesta figura, com si el bandoler, almenys per a la imaginació popular, hagués
significat la supervivència,parcialment i lleugerament degradada, dels atributs
que caracteritzen el cavaller medieval:
Quan
jo n’era petitet
festejava
i presumia:
espardenya
blanca al peu
i
mocador a la falsia.
Adéu,
clavell morenet!
Adéu,
estrella del dia!
Ara
que ne só grandet
m’he
posat a mala vida;
me
só posat a robar,
ofici
de cada dia.
Vaig
robar un traginer
que venia de la fira;
li
prenguí tots els diners
i
la mostra que duia.
Quan
he tingut prou diners
he
robat també una nina;
l’he
robada amb falsetat
dient
que m’hi casaria.
(Ibid., p. 319)
La formamètrica més usual que empren
els autors de les canóns de bandolers és la del romanç, amb
versos de vuit síl·labes i rima assonant. Se solien estampar en full en quart,
encapçalats per un gravat que resumia el contingut de la cançó o en
representava le tret més important, a quatre planes i amb text a dues columnes.
Així es venien a les parades de les fires i els mercats, penjats d’un cordill,
amb una canya que els pinçava i perquè no volessin.
Els temes més usuals de les cançons
de bandolers i lladres de camí ral no eren solament, a jutjar pel que s’ha
conservat, la referència de les seves aventures, robatoris o malifetes.
Impregnades sempre d’un lirisme especial, algunes cançons es decanten pel
costat aproximadament històric, amb un to eminentment èpic, com és el cas de la
cançó patriòtica d’En Bac de Roda. Altres cançons acusen una empremta
més llegendària, i recorren al tema, sempre en voga, de la relació entre el
bandoler i la noia segrestada. Heus ací un exemple de totes dues:
En
BAC DE RODA
Ai,
adéu, ciutat de Vic,
bé
en merexies ser cremada:
s’hi
és fet penjar un cavaller,
el
més noble de la Plana,
que
per nom li diuen Bac,
al
terme de Roda estava.
(Valeu-nos,
Mare de Déu,
la
del Roser i del Carme,
i
sant Domingo gloriós,
que
aquell dia l’agafaven).
Diuen
a en Bac que debaixi
que
un seu amic lo demana.
Tan
prompte com va ser a baix,
fortament
lo engarrotaven
i
amb la cua dle cavall
ciutat
de Vic lo portaven.
Ja
en varen fer una crida:
Fusters
imestres de cases
fessin
unes forques noves
al
cap de les Davallades.
En
responen los fuster
que
no hi ha fusta obrada.
En
respon lo general:
-Espatllin
algunes cases.-
Espatllen
molts candeleros,
també
les llanties de plata.
Ja
en varen fer unes crides
que
tots los portals ne tànquien.
Quan
los portals són tancats,
lo
perdó ja n’arribava.
Ja
l’en prenen i l’en lliguen
I
a la força l’emportaven.
Quan
va ssre dalt de la força
ja
va dir exies paraules:
-No
em maten per ser traïdor
ni
tampoc per ser cap lladre,
sinó
perquè he volgut dir
que
vísquia tota la Pàtria!-
(Vid. Cançoner català. Poesia popular i tradicional.
Pròleg i selecció d’Antoni Comas. Ed. Destino, Barcelona, 1971, pàgines
110-111)
L’HEREU
PERELLÓ
A
la vila de Prades
si
n’hi ha un minyó,
n’és
fill de bon pare,
bona
mare i tot.
En
va per carreteres
a
robar qui pot;
a
qui diners porta
els
fa donar tots;
a
n-el que no en porta
li en sol fer un do:
un
tret de pistola
i
un Déu te perdó.
Se
n’ha fet una cova
per
temor al sol;
a
dintre la cova,
no
hi entra qui vol;
n’hi
té una minyona
més
maca que el sol,
que
plora i gemega
i
vesteix de dol...
(Vid. A Comas, Història... cit., p.
321)
d) Corrandes i cançons de pandero
Heus ací dos tipus de literatura
popular molt lligats l’un amb l’altre: les corrandes –dites també “follies”,
“gloses” i “cobles” – i les cançons de pandero, que s’han
mantingut vives gràcies a la tradició oral del poble fins que han estat
recollides pels col·leccionistes moderns.
Les canóns de pandero eren
cantades per les majorales de la confraria de la Mare de Déu del Roser,
arrelades a les parròquies catalanes entre 1570 i 1610, en sortir a captar a
les festes religioses i profanes –per Corpus o per la festa major del poble o
del barri, en la celebració d’algun patronatge, durant unes noce so un bateig,
amb motiu de la visita d’autoritats eclesiàstiques o civils. Arribaven a la
casa on se celebrava el dinar de festa, col·locaven al cpa de la taula la
bacina d’argent que tenia al mig la imatge de la Verge, i feien la presentació:
Aquí
venim a cantar
encara
que sigueu mil.
Avui
pleguem per la Verge
per
a fer-li un camaril.
El
camaril que li fem,
no
l’hi podem acabar.
Aquí
venim cavallers,
si
nos voleu ajudar.
(Ibid., p. 331)
Es fixava un preu per cada cançó, i després les
majorales començaven a improvisar cançons a honor dels assistents: els nuvis,
els pares de la criatura batejada, les autoritats civils o religioses,segons el
cas. Les tonades eren monòtones i molt regulars, iles variacions es donaven
només en l’àmbit de la lletra, sense que tampoc no arribessin a ser
excessivament genials. El fet que aquestes cançons s’improvisessin sobre la
marxa, i el fet que la maxra que deurien portar aquestes majorales era més
aviat ràpida i circumstancial, explica que el recurs automàtic per construir
les rimes de les cançons de pandero fos generalment l’ús de formes
verbals idèntiques en posicions regulars i alternades,com per exemple:
Gran
quimera la gent tenen,
gran
jove, de jo i de vós.
Gran
quimera la gent tenen
si
mos casarem los dos.
Gran
quimera la gent tenen,
no
l’haurien de passar:
les
gotes del cel quan cauen
totes
saben on anar.
(Ibid., p. 331)
Les canóns
de pandero expressaven també sovint el sentiment d’una noia enamorada que
no és de la mateixa condició social que l’home que la desitja:
Cavaller,
baixeu les rames
de
l’arbre meravellós:
cavaller,
baixeu les rames,
que
jo colliré les flors;
cavaller,
baixeules rames;
domenceu-les
d’abaixar,
que
vós sou ric, jo sóc pobra.
I
això no es pot igualar.
(ibid., p. 334)
Amb el
títol genèric de corrandes es designa un conjunt molt vast de cançons
curtes, generalment de quatre versos de set síl·labes, caracteritzades
generalment per una gran varietat temàtica: són cants d’amor o de despit i
d’enyorança, lloances a noies o a fadrins, cants de treball o de ronda;
felicitacions, cançons de bressol, etc. De fet, la corranda pot
entendre’s, pel seu tema i el seu aire musical, com una fracció d’una cançó
de panderoEls dos gèneres, certament, acusen els mateixos trets: expressen
una simple contraposició de dues idees, que es resol amb una tècnic
paral·lelística molt senzilla –més visibles a les cançons de pandero que
a les corrandes, perquè aquelles són més llargues-, com passa moltes
formes de poesia arcaica, i solen basar les seves comparances exclusivament en
elements de la naturalesa.
La corranda,
pel seu estil directe i popular, sovint carregat d’intencions ocultes, es troba
molt a la vora dle refrany i d’altres manifestacions populars breus i
incisives.
Vegem-ne
alguns exemples:
Boniqueta
sou, minyona,
com
la flor del gessamí;
bé
sereu més boniqueta
quan
haureu dormit ab mi.
Qui
pogué muntar tan alt
com
lo sol al juliol;
que
pogués dormir, minyona,
entre
vós i lo llençol.
(Ibid., p. 342)
Tot
sovint, les corrandes equivalen a una moralitat concisa:
Dos
pardals en una espiga
no
s’hi poden sostenir;
dos
fadrins amb una nina
no
s’hi poden avenir.
L’Aristòtil
va deixar
dins
sa seva llibretia
que
festetgéssim de dia
perquè
s’oli anava car.
...........................................
Salomó,
que era sabut,
va
dir que altres temps vindrien
que
ses dones cercarien
ets
homo, i ja és vengut.
(Ibid., p. 346)
I d’altres
vegades són expressió d’una fina i rústega ironia popular:
Mare,
si marit me deu,
no
me’l doneu cadiraire,
que
en tenint quatre raons
les
cadires van enlaire.
...............................................
Si
el Rei de Madrid sabia
sa falta que un fadrí fa.
no
tornaria a quintar,
sa
llecència donaria.
(Ibid., p. 346)
La corranda ha continuat escrivint-se fins al
segle XX, i un bon exemple d’aquestes corrandes actuals i actualitzades ho és
aquesta de Joan Oliver, formant part de les Corrandes d’exili:
A
Catalunya deixí
el
dia de ma partida
mitjà
vida condormida;
l’altra
meitat vingué amb mi
per
no deixar-me sens vida.
(Vid. Pere Quart. Obra poètica. Ed.
Proa, Barcelona, 1975, p. 143)
Font: CARBONELL,
Antoni, ESPADALER, Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia. LITERATURA
CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. pp. 219-237) Editora i Distribuïdora
Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada