TIRANT LO BLANC, LA NOVEL·LA TOTAL

TIRANT LO BLANC, LA NOVEL·LA TOTAL Globalitat o totalitat. Moltes obres reunides en una de sola El Tirant ens mostra la vida d’un cavaller en conjunt. Abasta tota la diacronia de la vida de l’heroi i no s’està de presentar-nos-en la mort. De la mateixa manera, no ens estalvia cap de les dimensions de la seva condició humana que l’obliguen a actuar i a viure cada dia. D’alguna manera, uns fets menen cap a uns altres. Martorell pren una munió d’aspectes, que incorpora a l’obra i que transforma en matèria novel·lesca. El Tirant és tot el que ara veurem i molt més, però cal dir, de bon principi, que de cap manera no es limita a un aspecte en exclusiva. Novel·la de cavalleria Aquest és el primer component de l’obra: tant per la temàtica com per la intenció. Tot i amb això, és diferent del llibre de cavalleries si en considerem l’elevat grau de versemblança i l’absència d’esdeveniments i personatges fabulosos, encara que no absoluta, si rememorem l’aparició de la Verge a l’ermita o la presència de la reina Morgana a Constantinoble. Novel·la històrica N’és en la mesura que amaga darrere de la ficció fets històrics que Martorell coneixia per tradició oral, a través dels textos escrits per altres autors o bé mercès al testimoni viu de persones que hi prengueren part. Ningú no dubta, a hores d’ara, que el Tirant poua en la realitat i en la historiografia quan s’evoca el setge de Rodes o es fa una transposició de l’aventura de Roger de Flor i la Gran Companyia d’Orient, narrada magníficament per Muntaner. Ara bé, la intenció de Martorell no és documentar aquests episodis històrics, sinó aprofitar-se’n i posar-los al servei del seu propòsit global. Per això es barregen esdeveniments separats entre si per segles, per això Anglaterra és envaïda pels àrabs i per això trobem diversos episodis somniats al costat de molts altres de ben reals. El que passa amb Constantinoble, en poder dels turcs des del 1453, és l’exemple més significatiu en aquest sentit. Novel·la militar El Tirant és un manual de formació per als cavallers. Hi trobem totes les fases i moments de l’ensinistrament físic i psicològic que ha de menester el donzell que aspira a ser armat cavaller, el cavaller encara inexpert i fins i tot el guerrer madur. Hi trobem, doncs, tota la brutalitat dels ritus iniciàtics a què va ser sotmès el jove fill del comte Guillem de Varoic com trobem tots els detalls d’un combat a ultrança, la suprema escenificació de l’esperit cavalleresc. El combat a ultrança és el símbol d’una època que comença a decaure i que gairebé desapareixerà –si exceptuem els duels d’honor- arran de la generalització de l’artilleria, entrat el segle XVI. A l’obra, se’ns mostra en totes les seves fases i amb tot luxe de detalls, com una barreja agredolça d’ideals elevats, al costat d’una realitat sovint cruel i despietada. Un ideal de justícia mena cap al repte i el desafiament. Les formes corteses serveixen, durant els preliminars, per dir-se penjaments i escalfar la brega. Els aspectes pràctics presideixen l’elecció de les armes, jutges, lloc i condicions del combat. Arribat el moment, el fast dels preparatius i l’escenificació, l’abraçada i ”l’osculum” entre els rivals, precediran un enfrontament, la resolució ideal del qual passarà per la mort cruel d’una de les parts. Tot plegat, sembla una transposició de la lluita real de classes i de l’evolució social que s’estava produint a la València del segle XV. El Tirant, però, anticipant-se a una altra època, ens parla també del cabdill que uneix a la seva vàlua, carisma i lideratge, uns dots pregons com a estrateg i general de grans exèrcits, com el Gran Capità, que no gaire més tard dirigirà les forces de Ferran el Catòlic. És un dirigent pragmàtic que sap que la guerra demana “gest, argent i forment”. Al costat dels aspectes més gloriosos i enlairats, ens acosta també a la crua i fosca realitat de les víctimes d’un setge, de l’enriquiment mitjançant la guerra, del rescat de presoners i ostatges, etc. Crueltat, cobdícia, covardia i d’altres actituds miserables conviuen amb els grans ideals. Novel·la de costums A través de les pàgines del Tirant es poden entreveure les descripcions dels diferents estrats socials de l’època que va viure el seu autor i de la societat valenciana del seu temps. La concepció i el judici personal de Martorell sobre la classe social que puja, tot desplaçant la noblesa, no és aliena al penjament de juristes que a la novel·la dirigeix el duc de Lencastre o al tracte que reben a l’obra metges, advocats o d’altres personatges que encarnen la burgesia. Tot el que fa referència a institucions, càrrecs, jerarquies, cerimonial religiós o profà, se’ns explica de forma detallada i fins i tot prolixa. Malgrat que la barreja de realitat i ficció afecta també aquests temes, es veu de seguida que gràcies al Tirant es pot aprendre a escriure una carta, vestir-se a la moda, organitzar un banquet, una cacera o una festa, redactar una lletra de batalla, els capítols d’una confraria o les últimes voluntats, saludar i comportar-se socialment en qualsevol ambient, encara que fos l’elevat i refinat de les corts europees del moment, així com posar en pràctica els complexos i canviants ritus de la seducció i la cortesia amoroses. Novel·la eròtica Amor, sensualitat, passió i sexe cru i desenfadat són ingredients primordials de la novel·la, els més gustosos, la sal i pebre, com ha remarcat fins i tot la crítica més conservadora. L’amor és tan important com la guerra i s’hi aplicaran les mateixes energies i estratègies. L’un com l’altra, seran la via d’ascens social de Tirant, com en els millors temps de la “curialitas” del segle XII. Aquesta raó és, potser, la que ens explica els continus paral·lelismes entre la batalla militar i l’amorosa –el zenit de la qual seria el capítol CDXXXVI-, que és realment la que neguiteja més el nostre protagonista, que arriba a l’imperi grec fet un cavaller però sense cap preparació en aquests afers: “-Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no hi mesclau, majorment com [quan] no ho volen fer.” – li haurà de mig reprendre Plaerdemavida (capítol CCXXIX). Tirant aspira, emperò, a entrar en la posteritat com a enamorat o, si més no, com a cavaller enamorat: “Ací jau Tirant lo Blanc, qui mort per molt amar” (capítol CXXIX), vol que resi el seu epitafi. El tractament que es fa del tema és d’extrema llibertat i abasta un ventall ben ampli i variat: des de l’amor cortès més delicat i espiritual fins a la frescor dels primers contactes íntims o d’abrandament del desig, comparable amb l’ardiment guerrer necessari per accedir a un castell “per força d’armes”i aconseguir com si es tractés d’una altra empresa militar allò que Carmesina anomena com “la part per vós més desitjada”. No obstant això, el caràcter medieval és ben present: els contes de Bocaccio, l’adulterina relació trobadoresca del “fait” o el símil entre els amors d’Hipòlit i l’emperadriu i els de Lancelot i Ginebra, ens ho confirmen així. Tirant seguirà amb Carmesina, igualment, l’escala amorosa d’Andreu el Capellà: esperança, bes, abraçada i lliurament. A la Viuda, en canvi, li diu que no podrà fer el terç i quart esglaons. Les més variades pràctiques sexuals i l’alcavoteria desfilen per les planes del Tirant, que també saben parlar-nos del delicat simbolisme de la passió, de la idealització del desig, de la projecció mística de l’amor, del lliurament total envers la persona estimada i de tot el llenguatge amorós més críptic i secret. En confusa barreja trobem l’enamorat que entra en basca per causa d’amor, al costat de l’amant gratificat “pels seus serveis” amb una joia que val més de cent mil ducats. L’alta Carmesina, tan atenta a preservar la seva virginitat, no té empatx a fer ús il·lícit de les arques imperials per demostrar la seva generositat amb Tirant. Tenim petons que s’allarguen més del que costa fer una hora de camí i petons “trinitaris”, com el que fa Diafebus a la seva estimada Estefania, a la qual besa tres cops en la boca “a honor de la Santa Trinitat”. Ens pot sorprendre aquesta tolerància tant pel que fa a aquestes referències religioses com en el detallisme eròtic. Aquest sentiment de sorpresa s’esvaeix si fem un cop d’ull als textos que ens pervingut dels predicadors del moment, entre els quals Eiximenis o Vicenç Ferrer. Comprendrem aleshores que Martorell –com d’altres autors- podia trobar aquí matèria, que sumada a l’experiència vital d’un home despert, cultivat i viatger com ell, resultava més que suficient per il·lustrar tot aquest aspecte important del contingut de Tirant lo Blanc. Novel·la psicològica Tirant i la resta de personatges tirantians, a diferència dels cavallers errants que protagonitzen els llibres de cavalleries, manifesten una caracterització psicològica. En relació amb aquesta qüestió, el que té més mèrit i resulta més sorprenent per al lector modern és que aquest dibuix interior del personatge s’obté de forma bastant natural, per mitjà dels seus comportaments i no a còpia de sumar adjectius amb la intenció mal dissimulada de penetrar l’escorça de l’heroi. És obligatori que trobem tòpics com que els cristians encarnen la veritat i la justícia, ben al contrari que els musulmans. També és cert que entre aquests darrers hi ha persones de “bona llei” com Escariano i Maragdina, per bé que hauran d’acabar convertint-se, la qual cosa no deixa de ser una evolució, com la que faran altres personatges, començant pel protagonista: Tirant canvia de parer envers les dones arran de conèixer Carmesina; tot fa pensar que l’Emperadriu era una dona fidel abans d’enamorar-se d’Hipòlit; la perversa Viuda Reposada no sembla que pugui haver estat la mateixa dida sol·lícita de Carmesina... Tenim, a més a més, alguns altres canvis que il·lustren magníficament l’etiqueta de psicològica, que hom podria trobar excessivament agosarada, però que jutgem més que suficients per comentar aquesta important novetat de la novel·la. Per exemple, Tirant se’ns mostra adés tímid, adés tot un fatxenda. La donzella Plaerdemavida, tan desimbolta i parlera resulta una de les dones més castes de tota l’obra. En l’Emperadriu trobem un desenvolupament més aprofundit o agosarat, des del moment en què els somnis serveixen per presentar-nos una nova dimensió del personatge i les seves accions. En aquest sentit, alguns crítics moderns remarquen la gran diferència que hi ha entre l’heroi de la novel·la cavalleresca i els protagonistes del llibres de cavalleries, la psicologia del qual és tan complexa com la del seu cavall. Modernitat i revolució de gèneres L’ús que fa el Tirant dels gèneres és ben curiós i singular. Apareixen les cròniques, garantia de veracitat que serveixen per glorificar i enaltir allò que és públic; els llibres de viatges, que satisfan el desig i la curiositat i que subministren anècdotes; la lírica; la predicació; la qüestió; el tractat doctrinal; el teatre o parateatre, qur serveix per representar el món i fomentar la cohesió social, tal com passava en els torneigs; les epístoles ideològiques o d’expressió de sentiments, com les amoroses, al costat de les bèl·liques o lletres de batalla, o dels albarans bèl·lics, amorosos i comercials. Tot es posa al servei d’un propòsit global, d’acord amb un pla establert. Un altre dels actius que des de fa temps s’ha reconegut i valorat en el Tirant és la seva condició de base de la novel·la moderna, precursor i antecedent directíssim del Quixot. Si bé pot resultar agosarat parlar d’una novel·la en el sentit que atorguem avui a aquest gènere, Dàmaso Alonso ja va evidenciar que el Tirant té ingredients que les novel·les de “debò” no incorporaran fins al segle XIX, com per exemple la llibertat que traspuen tots els episodis amorosos. A part d’algunes innovacions tècniques, la modernitat rau sobretot en la versemblança i el realisme , així com en el tractament de l’humor i la ironia. Tampoc no podem menystenir el pragmatisme de tot el que el Tirant ens ensenya i tot el corpus de coneixements que forneix al lector, del tot necessaris per a qualsevol cavaller o dama medievals. El progrés en la tècnica es manifesta en l’ús de l’estil indirecte, com ara quan Tirant s’allunya de l’ermita i és Diafebus qui narra les proeses cavalleresques del seu amic i cosí o com es fa servir el truc del somni de Plaredemavida. El tractament psicològic dels personatges és tan innovador que Martorell de poc no s’anticipa a Freud en la descoberta del subconscient. La dosificació d’ingredients (humor, ironia, versemblança, exageració, fantasia...) fan del Tirant una poció o medecina capaç de guarir qualsevol malaltia. La malícia i la doble lectura de molts passatges fan que el lector se senti viu i despert de tanta agilitat mental com se li exigeix. L’alcavoteria de Plaerdemavida ens fa pensar més aviat en el refinament i la intriga de la cort francesa del XVIII que no pas en la sordidesa de la coetània Celestina, nascuda per al món literari el 1499. El realisme no exclou del tot l’exageració. Al costat de la precisió més absoluta en el nombre d’enemics genovesos morts en un dia (1335) o d’infidels batejats (44327), trobem exageracions com la blancor de pell d’aquella dama que quan bevia es podia veure com el vi li passava per la gola i la hi envermellia, o l’esclat de fetge d’en Kirieleison de Muntalbà. De fet és el mateix contrast que Riquer sotmet a la nostra consideració quan compara la mort del cèsar Roger de Flor “especejat” pels enemics quan era a taula, en un banquet, i la de Tirant, a causa d’una anodina pulmonia, contreta, per cert, a la mateixa ciutat on va morir Roger de Flor. Tirant, un heroi del segle XV Models reals per a un heroi de ficció Una de les línies permanentment obertes sobre el Tirant és la que intenta esbrinar si el seu protagonista s’inspirava en algun personatge real, problema íntimament lligat al de trobar la clau de volta que expliqués el seu nom tan xocant. La simbiosi realitat-literatura que ja hem assenyalat més amunt ens aporta diversos noms. Tenim cavallers errants i herois de tota mena i tarannà: Jean Le Maingre, almirall francès conegut com Boucicaut; Jacques de Lalaing; Geoffroy de Thoisy; Pedro Vázquez de Saavedra; el cabdill hongarès János Hunyadi, tot un heroi nacional que derrotà els turcs a la batalla de Belgrad (1456) i que era conegut pel renom de “El Comte Blanc”; el noble Folc V de Turània (de la Touraine francesa), que fou rei de Jerusalem al segle XII; Sant Lluís de França, fill de Blanca de Castella, que morí a Tunis (1270) en una croada d’ultramar, etc. Pero Niño, protagonista del Victorial és un altre candidat per a la paternitat d’un heroi que segurament té una mica de cadascun dels esmentats i de molts altres. És innegable, però, la influència, a més a més tan nostrada, de Roger de Flor, l’heroi de les campanyes d’Orient. Com ell, Tirant arribà a Constantinoble procedent de Sicília i amb la mateixa finalitat. També s’enfrontà amb una oposició dins de la cort imperial, hagué de comptar amb l’hostilitat dels genovesos, rebé càrrecs d’importància a l’imperi, lluità contra l’emir de Kermian (el Gran Caramany tirantià) en terres de l’actual Turquia, es casà amb una princesa de sang imperial i va morir a Andrianòpoli, la ciutat on emmalaltí Tirant. El nom de l’heroi El nom de Tirant lo Blanc és per a Josep Guia[1] un contrast semàntic, que significaria “tirà el de la cara blanca, l’estimat”. Assenyala com a reforç de la seva tesi corellana –en relació amb l’autoria de l’obra, tema que abordarem més tard- que l’etiqueta qualificativa de “Blanc” guardaria relació amb un modisme aràbic, “fer cara blanca”, que vol dir semblar innocent, fer cara benigna. Tirant, esdevindria així un tirà benigne, un cavaller fort i cruel però magnànim, un príncep temut i amat, semblant al que retrataria Maquiavel no gaire més tard. Un heroi, un cavaller despòtic i murri alhora, diríem nosaltres, al fil d’aquesta línia argumentativa. L’argumentació de Guia casa bé amb la possibilitat que el personatge de Tirant estigui inspirat –si més no quant al nom- en el Príncep de Viana, ben conegut dels valencians especialment de March i Corella des del moment que esdevingué Duc de Gandia. Guia comenta una sèrie de paral·lelismes entre el de Viana, fill del “tirà” Joan II i de “Blanca” de Navarra. De la mateixa manera que l’heroi de ficció, morí de pleuresia, quan ja era a les portes de “la mundanal glòria”. A més, Guia ens fa veure la similitud de noms entre Carmesina i Caterina, princesa portuguesa considerada per a esposa del mitiifcat príncep Carles d’Aragó. Darrerament, Jaume Chiner ha fet una altra aportació, tan interessant o més que l’anterior, que ens fa adonar de la importància de la difusió de les obres i d ela prudència i l’estudi que cal per abordar aquestes qüestions. Resulta que el florentí Andrea Barberino (c. 1369- c, 1433) va escriure una obra que porta per títol Guerrin Meschino, que presenta notables coincidències amb el Tirant. Per exemple, manifesta una preocupació per la veracitat geogràfica i inclou molts topònims, vol arrelar-se en la realitat, presenta infinitat de detalls quotidians (ús dels cèntims, gana, set, necessitat de l’enginy...) característiques totes que ens acosten al realisme del Tirant. Guerrin, l’heroi, també mor cristianament, de malaltia, després que passa la seva etapa de glòria i obté el seu premi. Com en el Tirant, el “premi” final del just, lluny de l’ensucrat “van ser feliços i van menjar anissos”, és la mort. Ara bé, el que és realment sorprenent és constatar que en aquesta obra fa acte de presència un cavaller turc, de nom “Tirant”, fill del rei turc Astiladoro, que declarà la guerra a Alexandre, emperador de Constantinoble, i envaí Grècia. Guerrin Maschino, com a bon cavaller cristià, auxilià l’emperador i en el decurs de la guerra matà “Tirante el turc” a Andrinòpolis, lloc on va morir com Roger de Flor i on Tirant va contreure la malaltia que el dugué al sepulcre. Si tenim en compte que es coneix una edició de l’obra de Barberino que data del 1482 i que entre els llibres de l’inventari de Galba en figura un que té per títol Anderino Mezquino, no és excessivament agosarat suposar que aquest “Tirante turc” hagi donat nom al de Martorell. Cal suposar, aleshores, que l’Anderino Mezquino era una versió catalana del llibre de Barberino, que Martorell havia posseït i utilitzat com a font, abans d’empenyorar-lo en mans de Galba. Un heroi amb tantes dimensions com la novel·la que protagonitza Que Tirant és un heroi que es va formant i i transformant ha quedat ja demostrat. Que sap enllaçar tradició i modernitat també. El cavaller novell que, a les primeries de la novel·la, adquireix aquesta condició en un escenari tradicional com Anglaterra, el bressol de la cavalleria, acabarà a l’extrem oriental de la Mediterrània, en un punt “calent” per a les forces militars del moment, fet un cabdill de primera. La riquesa psicològica del personatge i l’evolució del seu pensament i comportament són constants al llarg de la trama. Donzell inexpert, cavaller modèlic, líder militar, amant inexpert i insegur... totes aquestes perspectives no tenen altra finalitat que la de mostrar-nos el caràcter profundament humà del protagonista, malgrat que Tirant reuneix nombrosos punts de la càrrega de l’heroi militar que establí Raglan: llinatge excel·lent, naixement marcat per algun senyal i criança delegada; revelació precoç de qualitats innates en l’edat infantil; bons auguris sobre el seu futur; formació teòrica de caràcter religiós, cavalleresc o d’ambdós; demostració de valentia en les primeres armes; retorn al seu país en l’edat adulta; elaboració d’un retrat físic i moral del cavaller; matrimoni amb la filla d’un personatge important; obtenció d’un càrrec fix en el qual es manté; realització d’un o diversos viatges de caràcter bèl·lic i mort. Tirant és vulnerable. És ferit en combat, cau del cavall, salta per una finestra i es trenca la cama com qualsevol mortal que no tingui una dosi de sort extraordinària. En les relacions humanes i amoroses és tímid i indecís. Totes aquestes mancances les supleix també de forma ben humana: amb la destresa i l’enginy de les armes, amb l’astúcia en el combat, amb una bona forma física que fa que li duri molt l’alè... igualment que la manca d’ardiment amorós la resoldrà amb la familiaritat del tracte, l’ajut de tercers com Plaredemavida i Daifebus, l’enginy, com l’emprat per declrar-se a Carmesina, etc. El narrador es complau de continu a desmitificar l’heroi. Per això el posarà en situacions tan ridícules com la de la caiguda i trencament de la cama, en què Hipòlit gairebé no el reconeixia, de tant com li havia canviat la veu i se li havia tornat femenina. Per la mateixa raó el farà morir d’una vulgar pleuresia, per demostrar-nos, per si de cas no ho sabíem, que com que les malalties i la mort no fan distincions de classe a la realitat, tampoc no és qüestió que en facin a les novel·les. Hauff assenyala una característica remarcable: l’adaptació al moment i la necessitat de fer propaganda d’un ideal encimbellat, que Martorell sabé copsar i que és un dels valors més transcendents de l’obra. En aquest sentit, Hauff estableix un símil amb l’heroi americà Rambo i la seva participació en els conflictes de Vietnam i Afganistan. El significat de l’obra És indubtable que el Tirant és trot el que portem dit i molt més. Cdaa nou estudi, cada nova lectura ens n’aporta una nova visió, una faceta encara desconeguda d’aquest políedre d’infinites cares que és Tirant lo Blanc, tant el personatge com l’obra. De vegades aquestes perspectives són contradictòries i xoquen entre elles com devien xocar els ideals i els sentiments de Martorell en redactar l’obra. No ens ha d’estranyar ni ens ha de preocupar. Voldríem aprofitar l’avinentesa per assenyalar alguns dels trets que més ens han cridat l’atenció. A Dámaso Alonso li va sobtar la incorporació decidida que el Tirant fa de la realitat i com ho fa. Cal dir, però, que és una realitat polièdrica amb múltiples arestes i cares. Una realitat desfigurada que barreja ficció i quotidianitat en proporcions variables i mai no determinades mitjançant cap fórmula. L’interès per aconseguir una raonable versemblança és evident al llarg de l’obra. D’una banda tenim el realisme dels petits detalls, com quan l’Emperadriu diu: “Anem, que jo em refrede ací”. Una altra manifestació és l’explicació racional, detallada i minuciosa dels fets inusuals. També crida l’atenció la dissociació que es produeix a la cort imperial grega, per exemple, entre la vida oficial encarcarada i carregada de pompa i la vida particular, més íntima i desenfadada. En aquesta segona, tenen cabuda plenament l’humor i la ironia així com el tractament de l’amor i l’erotisme amb un grau de llibertat que ara sorprèn fins i tot en aquest segle. L’ideal es contraposa contínuament a la realitat. Tot és fruit de la sacrosanta voluntat d’un creador total, com correspon a una obra total. Martorell és un narrador totpoderós, omniscient, desinteressat i ubic. Un narrador que se’ns fa present i ens situa a la mateixa alçada dels personatges. El ser i el semblar és un altre gran tema. Les formes s’imposen als continguts. Els personatges cobren vida per seguir les formes, per participar en una escenografia de dimensions colossals. Aquesta representació teatral ens presenta la realitat d’un home i una època com si fos un d’aquells miralls que tan important paper tenen a l’obra. Un mirall que pot ser nítid com el que Tirant fa servir per proclamar el seu amor per Carmesina o un de desfigurat, que ens mostra una realitat estrafeta com la que la Viuda Reposada va fer creure a un il·lús i crèdul enamorat com Tirant. Vives criticava l’obra tot insinuant que l’èxit del Tirant entre els primers receptors valencians podia explicar-se per l’aprovació indirecta que suposava veure que la novel·la els oferia una imatge de tot allò –condemnable segons el filòsof- que els lectors feien en la realitat, tal com si ho veiessin en un mirall. Tirant es debat entre l’ideal i la realitat, però tant l’un component com l’altre formen la realitat, de la mateixa manera que a l’obra els somnis i la realitat apareixen en peu d’igualtat i són matèria tan real, com puguin ser per al cavaller Martorell, en l’ocàs de la seva vida tan “viscuda”, els ideals de classe que l’han empès al llarg de la seva existència i la cruel misèria en què es troba al final dels seus dies. En aquesta línia, la mort de Tirant pot resultar perfectament una al·legoria de la mort de la cavalleria, idea que també és compatible amb la dualitat d’un Martorell que vol fer una lloança de l’estament militar –ell n’està pagadíssim de tenir aquesta condició-, però que s’ha adonat prou i en carn pròpia que aquest estament “deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonc instituït e ordenat”, cosa que no s’havia esdevingut en Joan de Mompalau ni en don Gonçalbo d’Íxer, posem per cas. Ironia o actitud anticavalleresca? Aquesta és una de les infinites preguntes que ens podem fer sobre el Tirant i que està d’actualitat a hores d’ara. En tot cas, el llibre ens fa evident què és el poder i com funciona. Amb un punt satíric i desenganyat ens diu que el triomf no és per al millor necessàriament. TIRANT LO BLANC, de Joanot Martorell (Edició a cura de Valerià C. LABARA i BALLESTAR= Ed. Mc Graw Hill pàgs 38 a 52) [1] GUIA i MARÍN, Josep. De Martorell a Corella. Catarroja-Barcelona. Afers, 1996, pàgs. 229-245